dimarts, 31 de juliol de 2007

Aquell Bergman de mal rosegar


Amb el cadàver del cineasta suec encara calent pot sonar a heretgia, però les pel·lis d'Ingmar Bergman, excepte Fanny i Alexander, que em va agradar molt, sempre les he trobat de mal rosegar i de pitjor pair...

Com si l'artista gaudís construint un discurs més i més i més embolicat i pesant.

Anys enrera, era divertit veure la cara de molta gent a la sortida del cinema i escoltar al cinèfil de torn rematant als pobres i esgotats amics que, morts d'avorriment i amb lleganyes als ulls, no havien entès rés.

Les menjades de coco dels cinefòrums entorn els significats ocults de "Crits i murmuris" van marcar tota una època i van servir d'argument a revistes satíriques com El Papus o El Jueves per collonar l'aire pedant que embolcallava com una bufanda la gola inesgotable d'alguns intel·lectuals.

Permeteu-me una exagerada ironia: crec que la reacció indignada de molts espectadors desprès de veure alguna de les pel·lícules de Bergman va fer més pel cinema "lleuger", "frívol" i "intranscendent" nord-americà que mil i un Spielberg...

D'alguna manera, des del seu pedestal a l'Olimp del setè art, el director d'"El setè segell" va gravar a l'imaginari col·lectiu el concepte de cinema "dur" i "avorrit" que s'atribueix injustament a totes les produccions europees front als taurons, els Indiana Jones o els simpàtics extraterrestres condemnats a triomfar a la gran pantalla. Criatures captives de l'èxit davant el lent i torturat caminar dels personatges de Bergman.




Dibuix: Acudit de Sansón, publicat avui en el diari El Norte de Castilla, i inspirat en la famosa partida d'escacs amb la Mort que apareix a "El setè segell".

Foto: Portada del llibre "Ingmar Bergman. Fuentes creadoras del cineasta sueco", de Francisco Javier Zubiaur Carreño.

Vídeo:
Escena de la partida d'escacs a "El setè segell"

diumenge, 29 de juliol de 2007

La seguretat descobreix un pet



Fa un parell d'anys, un operari britànic que estava fent unes reparacions en un casa va ser descobert per una càmera de seguretat mentre pixava dins un gerro. La proliferació d'aquest ginys no tant sols en propietats particulars sinó, especialment, en grans equipaments públics com aeroports o estacions pot donar lloc a imatges curioses com la que ens mostra el vídeo: una càmera d'infrarojos captant les manifestacions íntimes del cos...

dissabte, 28 de juliol de 2007

Mortadelo.com


La web de la consultoria canària Capacitador.com s'ha aprimat en continguts. Avui ja no hi apareix a l'apartat "Quienes somos" el llistat de professionals vinculats a l'empresa, cosa lògica tenint en compte que entre ells hi ha Roberto Flórez García, l'exagent del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) que va ser detingut dilluns i és acusat d'un delicte de traïdoria per haver venut informació sensible als serveis secrets russos.


Tot i això, el cercador Google guarda en memòria una còpia de la plana en la qual Flórez es presenta com a “Mediador, Experto en análisis y transformación de conflictos y políticas de seguridad pública”. Afegeix que des del 2005 és director del Centro de Tratamiento de Conflictos i membre de l'Association for Conflict Resolution (ACR). “Su experiencia profesional se orienta a ayudar a las personas, organizaciones y comunidades a prevenir los conflictos destructivos y a manejar, de forma creativa, pacífica, segura y satisfactoria, las disputas, problemas y diferencias que confrontan en su vida cotidiana”. Així mateix, aquest currículum, ara eliminat de la web, no amaga que Flórez va treballar d'agent secret: “Posee amplia experiencia en la gestión de situaciones de crisis. Durante más de 15 años trabajó en los servicios de información e inteligencia de España”.


Sergent de la Guàrdia Civil en excedència (algunes fonts el situen fa anys a les ordres del general Emilio Rodríguez Galindo en la lluita contra ETA), Flórez va abandonar el CNI el 2004 i poc després es va traslladar a Tenerife on va muntar la consultoria. Enrere deixava una llarga experiència en els serveis secrets espanyols, treballant tant a l'exterior, concretament a Perú, on va ser descobert l'any 2000 infiltrat en el partit de l'expresident Alejandro Toledo, com fent d'instructor a l'Escola del CNI i actuant com a agent a l'àrea de la Divisió de Contraintel·ligència.


Entre el desembre del 2001 i el febrer del 2004 hauria cobrat uns 200.000 dòlars (més de 145.000 euros) per convertir-se en el primer agent doble descobert a la història moderna de l'espionatge espanyol. D'acord amb les investigacions portades a terme, Roberto Flórez hauria filtrat als espies russos les identitats dels agents que en aquella època s'encarregaven de controlar les seves activitats a territori espanyol. Quan en el CNI van tenir indicis que els russos actuaven amb absoluta impunitat, va ser necessari canviar els membres destinats a aquelles funcions així com els seus mètodes de treball.


Segons Alberto Saiz, director del CNI, l'activitat de l'agent doble, malgrat haver causat danys interns, “no ha afectat en cap moment a la seguretat d'Espanya, ni tampoc a altres organitzacions com la Unió Europea o la OTAN”.


Per a tant, podem estar tranquils. Els dos principals secrets espanyols -la balança fiscal de les autonomies (allò que paguen i reben de l'Estat) i l'edat autèntica de Sara Montiel- no han arribat a mans de Putin. Mortadelo Flórez és, efectivament, tot un patriota que ajuda a prevenir conflictes.


Foto 1: Roberto Flórez, arribant als jutjats de Tenerife. / EFE


Foto 2: L'exespia impartint un curs a Tenerife. / EFE

divendres, 27 de juliol de 2007

Pintant en directe amb sorpresa final



Amb trenta anys d'experiència en el món de la caricatura, la pintura i la il·lustració, Dan Dunn s'ha convertit en un sorprenent artista capaç de pintar grans quadres en directe seguint el ritme frenètic de la música. La tela va donant voltes guiada per la seva inspiració i fins el darrer moment els espectadors no descobreixen qui és aquesta vegada el famós protagonista de l'obra.

En aquest vídeo, com en els altres de Dan Dunn que estan triomfant a Youtube, cal tenir doncs paciència perquè la sorpresa apareix just al final.

dijous, 26 de juliol de 2007

President i enemic públic número 1

Des de l'elecció del nou president, l'administrador de la comunitat de propietaris de les naus estava ballant la negra. Era un malviure. El matava a disgustos, li feia plorar gotes de sang responsabilitzant-lo de tots els problemes que hi havia als locals del polígon de Pinto, a Madrid. Un dia, quan ja estava quedant sec com un bacallà ranci, el president el va acusar d'haver posat ma a la caixa. “No volem lladres aquí!” l'escridassava aquell cabronàs mentre ell sortia per darrera vegada del despatx amb la intenció de trobar una nova feina que no li tornès a fer patir set calzes d'amargura.


Li costaria treure's del cap aquell personatge més dolent que la tinya, però amb el temps ho aconseguiria.


Dos anys més tard, aquest dimarts, quan l'antic administrador es va asseure davant el televisor per mirar les notícies, es va trobar amb un rostre idèntic al del president. A les imatges captades a Figueira da Foz (Portugal), apareixia, sortint d'un tribunal, un individu custodiat per dos agents. La veu en off deia que havia estat detingut l'atracador Jaime Jiménez Arbe, de 51 anys, conegut com “El Solitario”, que des de feia tretze anys era perseguit per la policia espanyola.


L'antic administrador va empal·lidir. Aquell home que l'havia acusat a ell de lladre era ni més ni menys que l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol.


Imatge: foto policial d'"El Solitario" rient.

dimecres, 25 de juliol de 2007

Anasagasti carrega contra la família reial

El senador del PNB Iñaki Anasagasti va fort. En el seu blog ha publicat una entrada titulada “El Bribón” en la qual qualifica a la família reial espanyola com a “impresentable” i com una “colla de ganduls”.

En el seu escrit, que ve a ser una resposta al segrest judicial de la revista El Jueves, el polític basc fa referència a l'afició dels Borbons a la cacera i a l'estrena d'un nou veler, el catorzè “Bribón”, construït per l'empresari Josep Cusí, “amic del Rei i company habitual de gresques esportives”.


"Aquest és el verdader escàndol i no el dibuix, i davant això, el jutge Del Olmo no fa absolutament res. Dos mesos de vacances, un Bribón nou, caceres i absències, però l'important és un dibuixet dient que està treballant. Espanya segueix essent diferent. Però si segueix així, l'estada d'aquesta família als palaus de la Zarzuela o Marivent té data de caducitat. Que la gent comença a despertar”.


Anasagasti recorda que a Gran Bretanya, la Corona no és intocable i aprofita per carregar contra el Madrid polític i especialment contra el tracte malaltís i cortesà que es dona a la Casa Reial espanyola, “una institució caduca que clama al cel”. “En el fons -afegeix- tot per culpa d'un PSOE cortesà i pilota”.


I després diran que els humoristes d'El Jueves, que avui han hagut de declarar davant el jutge, tenen per vici pecar per excés!

Polanco, les esqueles i els anuncis

Diumenge 22 de juliol. Secció de necrològiques.

El País: 16 esqueles del mateix difunt

La Vanguardia: 8

ABC: 3

El Mundo: 2


Dilluns 23 de juliol

El País: 5 esqueles

La Vanguardia: 2

ABC: 1


Dimarts 24 de juliol

El País: 7 esqueles

ABC: 1


Dimecres 25 de juliol

El País: 1 esquela


Com el llegendari cadàver del Cid Campeador, que guanyava batalles dalt de cavall, el magnat de la comunicació en espanyol Jesús de Polanco segueix generant beneficis fins i tot després de la seva mort. Obligats pel ritual social, empreses i institucions han passat per caixa per recordar el seu nom.

Les esqueles són un negoci ben viu i això segur que ho sabia el fins ara president del grup Prisa, que amb una fortuna de 2.200 milions d'euros ocupava el número 287 entre els homes més rics del món. Tots els clients del productes del grup hem col·laborat a situar-lo en aquest rànquing de la revista Forbes.


No faré cap panegíric d'un dels personatges més influents des de la recuperació de la democràcia. No puc perdre temps. A la tele ja han acabat els anuncis i vull continuar mirant l'episodi de la meva sèrie predilecta. En el següent tall publicitari tornaré a escriure o tal vegada aprofitaré per emmarcar la darrera factura de Digital+ . La penjaré en un lloc d'honor de la casa en memòria de Jesús de Polanco, l'home que en el darrer tram de la seva vida ha aconseguit un objectiu quasi impossible: que el televidents paguem també per veure anuncis. Cosa que, reconeixem-ho, té el seu merit.


Dibuix: Peridis (El País)

dimarts, 24 de juliol de 2007

El Jueves "rectifica"

La revista satírica El Jueves - segrestada la setmana passada per ordre del jutge Juan del Olmo- ha tornat a activar la seva web i ha fet pública la portada del número que sortirà demà a la venda.

Tal i com vàrem informar dissabte en aquest blog, El Jueves ha optat per respondre amb ironia i fins i tot amb sorprenent elegància a la persecució judicial de l'anterior portada en la qual hi apareixien els prínceps d'Espanya practicant les seves arts amatòries. El nou dibuix va de floretes i abelles a l'estil de com s'explicava (i tal vegada encara s'explica) a la mainada allò que fan el papa i la mama a les fosques dins l'habitació.

Rectificamos: ¡Así se reproduce la familia real!”, deia una de les primeres proves de la portada mostrada per TV3 i també a Diari de l'Absurd. Finalment, però els responsables de la revista, tal vegada per no embolicar més la troca abans de la compareixença davant el jutge, han optat per substituir els titular per aquest altre:

¡Rectificamos! ¡Esta es la portada que queríamos publicar!

L'animaló i la flor tenen, això si, les cares de Felip i de Letizia amb la qual cosa no hi ha el mínim dubte del que s'està parlant.

A la portada segrestada, Felip comentava a Letizia la decisió del Govern del PSOE de concedir 2.500 euros per fill: “¿Te das cuenta? Si te quedas preñada...¡esto va a ser lo más parecido a trabajar que he hecho en mi vida!”.

A la del nou número, no hi ha conversa entre els dos personatges però algun entomòleg assessor del jutge podria examinar el dibuix i arribar a la conclusió que el príncep hi apareix fent d'abellot, les abelles mascle que en castellà es diuen zánganos, que tenen una sacrificada vida dins l'eixam, però que en el regne humà no compten precisament amb la bona consideració de tothom.

En tot cas, com que l'enrenou judicial va agafar als humoristes d'El Jueves amb el número d'aquesta setmana ja pràcticament enllestit, només han canviat la portada i s'han guardat pólvora per una edició especial sobre el segrest més inútil de la història que posaran a disposició dels lectors l'1 d'agost.


Mentrestant, el fiscal Miguel Ángel Carballo, que va ser qui va interposar la denúncia contra la revista per injúries a la Corona, no ha dubtat gens ni mica en anar-se'n de vacances i serà substituït per Enrique Molina durant l'interrogatori al qual seran sotmesos aquesta setmana els autors de la portada, el dibuixant Guillermo i el guionista Manel Fontdevila.

La maquinaria judicial segueix doncs el seu curs aplicant la llei que han aprovat els polítics i que no sempre es situa a l'alçada dels vertiginosos canvis de la societat. En aquest cas, s'ha volgut impedir una presumpta injuria, però l'efecte, gràcies a la reproducció de la portada per Internet i pels mitjans de comunicació convencionals, ha estat exactament el contrari. Com ha reconegut la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, el segrest de publicacions és una figura legal que ha quedat definitivament “ancorada en el passat”.

dilluns, 23 de juliol de 2007

Sirera i els "segrestats" a les fosques

Coincidint la greu avaria elèctrica patida avui a la ciutat de Barcelona i municipis veïns com L'Hospitalet i Esplugues, el nou president del PP català, Daniel Sirera ha debutat a TV3 amb una entrevista feta pràcticament a les fosques. Els estudis de Televisió de Catalunya, situats a Sant Joan Despí han quedat sense llum mentre s'emetia en directe “El Club d'Estiu”. La presentadora Cristina Puig, que substitueix aquestes setmanes a Albert Om, ha patit de valent tant per poder acabar la conversa que mantenia amb Óscar Nebreda, José Luis Martín i el dibuixant Guillermo sobre l'afer d'El Jueves, com per poder entrevistar, a continuació, al successor de Josep Piqué.

Amb els focus del plató apagats, ha continuat a la penombra l'entrevista “més surrealista” de la seva vida, ha demanat disculpes a Sirera, li ha promès que el tornaria a convidar al programa i ha reconegut que s'estava “mossegant la llengua” per no dir el que pensava sobre el que estava succeint. El nou líder català del PPC li ha proposat que no callés i ha qualificat com a “inconcebible”que puguin passar aquestes avaries.

Daniel Sirera ja havia començat malament el seu primer dia com a president del Partit Popular de Catalunya al quedar sense llum la seu del carrer Urgell i haver de traslladar a la terrassa d'un bar la reunió que estava fent amb els coordinadors de la propera campanya electoral. Una hora després de l'inici de l'apagada, Sirera ja ha aprofitat les circumstancies per carregar contra el govern d'Entesa, acusant-lo d'”estar de vacances” pel fet que ni el president de la Generalitat ni el conseller d'Interior havien donat encara cap explicació als ciutadans . “És una mostra clara de la irresponsabilitat del Govern”.

En tot cas, la situació viscuda en directe al plató de TV3 pot interpretar-se com una metàfora de la foscor dels dos temes tractats: la polèmica del segrest judicial d'El Jueves amb la manca de llums i taquígrafs i l'autocensura que tradicionalment ha dominat la relació de la premsa amb la Corona; i la fosca puntada al cul que ha rebut Josep Piqué per part de la dreta pura i dura, la d'Acebes, Zaplana, Aznar, Vidal Quadras i els Legionarios de Cristo, la dreta extrema que ha col·locat a Sirera on és i que, mesos abans de les eleccions, pot ja haver decidit enterrar definitivament a Rajoy.

Fotos: Dos moments de l'entrevista a Sirera: abans i després d'apagar-se la llum de l'estudi.

Vídeo de l'entrevista a Daniel Sirera

Vídeo del diàleg amb els representants d'El Jueves

diumenge, 22 de juliol de 2007

Clausurada la web d'El Jueves

S'acaba de fer efectiu per ordre judicial el tancament de la web d'El Jueves, en la qual es reproduïa la portada del número de la revista segrestat pel jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo.


Oscar Nebreda, coeditor de la revista satírica, ha afirmat que espera que la plana pugui tornar a entrar en servei el més aviat possible quan s'hagi retirat el polèmic dibuix en el qual els prínceps practiquen l'acte sexual i Felip comenta a Letizia: "¿Te n'adones? Si et quedes prenyada... ¡Això serà el més semblant a treballar que he fet en la meva vida!".


Quin serà el següent pas del jutge? Ordenar que siguin tancats els centenars de blogs i de webs que també reproduïm la portada? Obligarà als diaris digitals a retirar la imatge dels seus arxius i a Google i altres cercadors a anular les còpies guardades en memòria?


Mesures com aquestes són, a més d'inútils, del tot improbables ja que posarien en evidència un extremat desconeixement per part de l'aparell judicial dels mils camins que fan possible el funcionament de la xarxa.


El tancament provisional de la web d'El Jueves és una mesura que respon només a la lògica judicial, la mateixa que divendres va portar inútilment als policies als quiosc i botigues a segrestar els exemplars d'una revista que ja no hi eren i que estaven essent devorats amb fruïció pels seus lectors.



Dibuix: El Norte de Castilla


La nota que sortia a la web d'El Jueves:


¿ 20 de Julio de 2007?


Escribimos esta nota el viernes, 20 de Julio de 2007, a las 19h. Tenemos la redacción llena de medios de comunicación que nos preguntan el por qué del secuestro de la revista. No sabemos qué responderles. El Jueves ha publicado decenas, cientos de dibujos sobre la familia real ( y sobre políticos, famosos, la ETA y todo lo que se mueve). Incluso hemos publicado un libro, TOCANDO LOS BORBONES, un tomazo de 350 páginas que recopilaba los dibujos más divertidos.


Somos humoristas gráficos y trabajamos conscientes de que nuestra obligación, lo que nos piden los lectores, es que exploremos el límite de la libertad de expresión. Podemos aceptar que, incluso, en alguna ocasión, lo podamos traspasar . Gajes del oficio. Si nos pasamos para eso están los tribunales pero...¿un secuestro? ¿ la policía recorriendo los quioscos de todo el país retirando nuestra revista? ¿ De verdad escribimos esto el 20 de Julio del 2007?

dissabte, 21 de juliol de 2007

El Jueves i les abelles coronades

Pura poesia. La Família Reial es reprodueix de la mateixa manera que les abelles ajuden a polinitzar les flors. Aquesta és la conclusió a la que ha arribat l'equip d'investigació d'El Jueves després que el jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ordenés ahir a la policia el segrest del darrer número de la revista satírica. La portada, en la qual es veu als prínceps d'Astúries practicant el noble art de cardar, no respon científicament a la realitat i per a tant constitueix, segons la denuncia presentada d'ofici per la fiscalia, un presumpte delicte d'injúries o calumnies contra la Corona al mostrar a la parella en una actitud “clarament denigrant i objectivament infamant”.

La redacció d'El Jueves ja té doncs preparada la portada de la propera edició amb una somrient abella i una flor i un titular eloqüent que ha de satisfer tant al ministeri fiscal com al jutge:


Rectificamos: ¡Así se reproduce la familia real!


Mentre la Casa del Rei, fent honor al famós tarannà "campechano" del monarca, assegura que no té res a veure amb la intervenció judicial, els responsables de la revista satírica fan festa major perquè la seva passejada humorística pels límits de la llibertat d'expressió els ha comportar aquesta vegada un èxit publicitari impagable. L'edició d'El Jueves s'ha esgotat abans que la policia nacional arribés als punts de venda i la notícia de l'ordre de segrest ha donat la volta al món recordant que feia 21 anys que a l'estat espanyol no s'aplicava una mesura com aquesta.

Com que els articles 490.3 i 491 del Codi Penal preveuen penes de fins a dos anys de presó per qui sigui responsable d'injúries o calumnies contra els membres de la Corona, el dibuixant Guillermo, autor de la portada ja s'ha curat en salut i ha assegurat que el seu dibuix reprodueix la parella d'actors Tom Cruise i Katie Holmes, i no a qui "tothom pensa que són". O sigui que el famós actor i la seva col·lega ja poden presentar una querella milionària contra El Jueves i el jutge pot començar a designar els pèrits necessaris per identificar qui carai és la dama satisfeta (Letizia Ortiz, Katie Holmes...) i el cavaller trempat (Felipe, Tom Cruise o Carles d'Anglaterra, que, de fet, reconeixem-ho, també hi té un aire).


I com que això sembla vides creuades, aquí teniu un vídeo de la reina Sofia fent de Letizia i presentant un informatiu de televisió:




Imatges:

(1) Portada de l'edició segrestada per ordre judicial
(2) Portada de la propera edició que està preparant El Jueves. / TV3

divendres, 20 de juliol de 2007

Piqué o com reinventar la roda


Coincidint amb el procés de descomposició de Ciutadans, la direcció estatal del PP ha optat per imposar l'estratègia de línia dura a la seva organització catalana sacrificant així el poc que pugui quedar de l'anomenat “gir catalanista” de Josep Piqué. Per més que des de la seu central del carrer Génova s'ha insistit en vendre-ho públicament com una cosa pactada amb l'exministre (una altra cosa són les malintencionades filtracions periodístiques), tant Rajoy com Acebes i Zaplana sabien perfectament que, designant des de Madrid un comitè electoral pel PP de Catalunya, provocarien una crisi interna al deixar fora a Francesc Vendrell i Rafael Luna, els homes de confiança del líder popular català. Piqué s'ha sentit desautoritzat per una imposició que porta el segell d'Acebes i ha optat finalment per llançar la tovallola, deixant al PPC sense líder i sense cap de llista a pocs mesos de les eleccions generals.


El cop de timó de la direcció nacional del PP té la seva lògica. Els estrategues populars saben que per guanyar els comicis necessiten els vots centristes, però en el cas de Catalunya no es volen arriscar a perdre bous i esquelles.


Amb el seu “gir catalanista”, Josep Piqué pretenia reinventar la roda. Els electors de centre dreta i de dreta moderada ja tenen aquí, amb Convergència i Unió, una opció a la qual votar i ,veient com actua el PP d'Acebes i Zaplana en temes com el de l'Estatut, difícilment es podien creure el missatge tranquil i equilibrat de Piqué. D'altra banda, els votants de la dreta espanyolista clàssica, els vidalquadristes, tampoc es sentien còmodes amb la manera de fer de l'exministre i molts d'ells van seguir en el seu moment la consigna de la COPE de votar a Ciutadans.


Enfrontat des de fa temps amb el sector dur de la direcció del PP i sense que el seu projecte anés acompanyat per l'èxit a les urnes, la sortida de Piqué -acompanyat per Vendrell- era més que previsible i fins i tot arriba tard.


Ara, Gallardón es queda sense un aliat natural a la seva cursa amb Aguirre i amb el tapat Rato, Artur Mas comença a preparar les xarxes per pescar algun vot popular descontent amb les intromissions de Madrid i l'emissora dels bisbes ja podrà demanar als seus oients catalans que tornin a confiar amb el PPC. A Daniel Sirera, com a substitut de Piqué a la presidència del partit, li tocarà posar-se als peus d'Acebes i pregar que a les eleccions generals es redueixi l'actual distància de 21 a 6 diputats que separa al PSC del PPC. Quinze escons de diferència que marcaran a Catalunya (paradoxes de la vida) l'èxit o el fracàs definitiu de Rajoy a les properes eleccions generals.


Dibuix: acudit d'en JAP publicat en El Punt

Guillem Tell bocabadat



Lilia Stepanova és una mena d'arquera contorsionista que per les seves habilitats i atributs deixaria bocabadat a Guillem Tell. La noia, nascuda a Moldàvia, resideix ara a Las Vegas i ha triomfat a diferents shows televisius nord-americans com ara el "Jimmy Kimmel Live" i el "The View" de l'ABC i l'"Steve Harvey's Big Time" de la WB. També ha participat en els espectacles que es celebren a la mitja part dels partits de la NBA.

En el vídeo, la podem veure en el show de la cadena NBC "America's Got Talent" (aquí hi ha la segona part de la seva actuació)

Si l'encesa de la flama olímpica va ser un dels moments més espectaculars de Barcelona 92, us imagineu que hauria succeït si en lloc d'Antonio Rebollo ho hagués fet Lilia Stepanova?

dimecres, 18 de juliol de 2007

Què llegeixen els executius?

L'enfrontament entre El País i El Mundo- en les seves vessants periodística, política i econòmica- té un dels principals fronts de batalla en les dades de difusió. El darrer episodi l'ha protagonitzat un dels sectors d'audiència més desitjats: els directius d'empresa.

El 9 de juliol, El Mundo publicava el següent titular:

EL MUNDO es el diario más leído entre los directivos, desplazando a 'El País'

I diumenge passat, la resposta del diari del Grupo Prisa, en el suplement Negocios, era la següent:

Lo que leen los directivos
EL PAÍS es el diario preferido por la mayoría de los altos ejecutivos


Donem un cop d'ull a la lletra menuda que acompanya aquest grans i contradictoris titulars.

Segons el rotatiu de Pedro J, “EL MUNDO encabeza el ránking de audiencia entre los directivos españoles, desplazando a El País a la segunda posición (...). Un total de 236.000 directivos y cuadros españoles leen EL MUNDO, frente a los 228.000 que optan por el diario de Prisa (...).

Per la seva part, el diari de Prisa també és taxatiu: “El diario EL PAÍS no es sólo el periódico español de pago de información general más leído por la población en su conjunto a amplia distancia de los siguientes, sino que su liderazgo se acentúa entre los directivos (...). EL PAÍS tiene más lectores entre los directivos que los otros cinco diarios de difusión nacional de Madrid y Barcelona juntos (...). EL PAÍS es referente de la prensa para líderes de opinión ya que prácticamente uno de cada cuatro directivos españoles son lectores del diario (340.000 sobre una base de 1,5 millones de directivos), cifra que supera en casi 150.000 directivos lectores a El Mundo y en 265.510 a La Vanguardia. (...).

Com s'explica aquest ball de xifres?

Doncs en un exercici d'enginyeria propagandística, cada diari ha utilitzat l'estudi que li ha convingut. El Mundo ha fet servir les dades de la catorzena edició de l'estudi Directivos, que porta a terme cada dos anys l'Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC), mentre que El País ha emprat les dades sobre hàbits de lectura dels executius d'empresa que apareixen a la segona onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM).

Com que les enquestes tenen sovint una fiabilitat un pèl dubtosa, els resultats dels dos estudis pel que fa a l'afició lectora dels directius espanyols, no coincideixen, malgrat que tant un com l'altre depenen de l'AIMC.

En aquesta curiosa picabaralla tampoc queda massa lluït el respecte dels dos diaris als seus lectors: El País no ha informat sobre l'estudi que afavoreix a El Mundo i aquest darrer rotatiu ha parlat de la segona onada de l'EGM sense fer cap referència als directius que, segons sembla, llegeixen amb fruïció El País.


Imatge: cartell de la pel·lícula de Mike Binder "Diario de un ejecutivo agresivo (Man about town)"

dimarts, 17 de juliol de 2007

Músiques de l'Holocaust


Entre el seu públic hi havia les víctimes i els assassins. Dels instruments sorgien unes notes que aplegaven bellesa i terror, que permetien fugir espiritualment de l'infern però que al mateix temps marcaven les hores i els dies, el ritme quotidià de l'holocaust.


El músics deportats integraven una vintena d'orquestres repartides entre els camps d'extermini nazis i tocaven una mica de tot: melodies populars dels seus llocs d'origen, peces clàssiques, marxes...


Contràriament al que succeïa amb les altres arts, la música – a excepció del “degenerat” jazz- no tant sols era tolerada sinó estimulada pels jerarques nazis. Els responsables dels camps d'extermini eren capaços d'ordenar l'assassinat de centenars de persones i, a continuació, emocionar-se amb una peça tocada per l'orquestra de deportats. Josef Kramer, comandant del camp de Birkenau, el doctor Mengele -l'àngel de la mort d'Auschwitz- i Adolf Eichman, responsable de la logística de les deportacions, eren grans melòmans.


Aquesta predilecció dels nazis per la música feia que els components de les orquestres tinguessin unes major possibilitats de sobreviure que la resta de deportats. Tot i això, estaven obligats a complir ordres cruels com la de posar-se a tocar quan arribaven al camp els trens plens de condemnats a l'extermini.


Estábamos obligadas a tocar cuando llegaban los trenes y cuando las gentes eran inmediatamente conducidas a las cámaras de gas. Los deportados nos saludaban alegremente, pensando que allí donde hay música no puede pasar nada malo. Eso formaba parte de la táctica de los guardias SS” (Esther Bejarano, membre de l'orquestra femenina de Birkenau).


Igualment, els músics acompanyaven la comitiva del pres que havia intentat fugir de Mathausen i que era portat damunt un carro fins a la forca:


Abrían la marcha los músicos del campo, tocando la canción francesa Yo esperaré. Al igual que otros que habían intentado escapar, el alemán fue ahorcado delante de todos con el ‘ceremonial’ acostumbrado” (Mariano Constante, “Los años rojos”)


També els ordenaven tocar de bon matí quan els presos sortien en formació marcant el pas cap al camp de treball i a la tarda quan tornaven.


D'altra banda, el concert dels diumenges servia per distreure als guardes i per ajudar als presos a intentar superar la tràgica monotonia del camp, el ritual diari de la supervivència.


Abans d'ahir, precisament també un diumenge, pensava en tot això mentre assistia a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols a l'espectacle “Músiques de l'holocaust”.


Més enllà de les estrelles conegudes de cada any, els festivals de música com el més veterà de tots, el de la Porta Ferrada, presenten de tant en tant petites grans perles com el Brossa Quartet de Corda. Músics joves que omplen d'emoció a l'espectador recuperant, com en aquest cas, una selecció de les peces que interpretaven les orquestres de deportats. Melodies hebrees, zíngares, sèrbies, russes...Músiques tradicionals o escrites en els mateixos camps d'extermini acompanyades, en la veu de l'actor Elies Barberà, per fragments de textos d'autors supervivents com Primo Levi, Jorge Semprún o Mercè Núñez Targa. I tot plegat arrodonit per una presentació a càrrec de la historiadora i presidenta de l'Amical Mathausen Rosa Torán.


Un espectacle emotiu i d'una bellesa singular, un concert imprescindible pels amants de la música i de la història, que es podrà tornar a veure aquest dijous a Manresa i el 6 d'agost al Festival de Músiques de Torroella de Montgrí.


Fotos:


(1): 30 de juliol de1942: l'orquestra de presoners de Mauthausen va tocant mentre acompanya al deportat Hans Bonarewitz cap a la forca. /Arxiu FNDIRP


(2) Un deportat toca el bombo escortat per dos oficials alemanys davant els presoners. / Arxiu del camp de concentració de Dachau


(3): L'orquestra d'Auschwitz interpretant una peça en el camp.


(4) Alguns dels membres del Brossa Quartet de Corda. /Yasmina Llopart


Dos articles interessants sobre la música als camps d'extermini:


- Francisco Ramos: Música en el lager: creación y aniquilamiento


- Mario Betteo Barberis: El soportable horror de la música

dissabte, 14 de juliol de 2007

El corredor sense cames



46,90 segons. Aquesta és la marca establerta ahir a Roma per l'atleta paralímpic sud-africà Oscar Pistorius a la cursa de 400 metres de la Golden Gala. Pistorius, conegut en el món de l'atletisme com el corredor sense cames i com a blade runner, va arribar segon disputant la cursa amb atletes italians sense discapacitat.

El sud-africà de 20 anys, va haver de patir als 11 mesos l'amputació quirúrgica de les dues cames per sota dels genolls, a conseqüència d'haver nascut sense els peronés. Amb el pas del temps, el suport dels pares i la seva força de voluntat el van portar a practicar la natació, el rugbi i, finalment, l'atletisme.

Ara corre amb unes pròtesis de fibra de carboni fabricades a Islàndia, que tenen un cost de 12 euros cada una.

El repte de Pistorius és aconseguir que els atletes discapacitats puguin participar a tota mena de competicions oficials, però aquest objectiu xoca frontalment amb la normativa de l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme (IAFF) que prohibeix als corredors comptar amb assistència artificial de qualsevol tipus.

La IAFF es mirarà amb lupa les imatges de la cursa d'ahir per estudiar si els amortidors ortopèdics emprats per l'atleta sud-africà li proporcionen avantatges respecte a la resta de corredors sense minusvalidesa.

En tot cas, sigui quina sigui la decisió de l'organisme internacional, Oscar Pistorius ja és un exemple de superació per a tothom.

divendres, 13 de juliol de 2007

Els Stones i la farra del Pantocràtor


Guacamole amb vieires, formatge de cabra amb fonoll, rotllos de bacallà, espatlla de xai i, per postres, xocolata blanca amb melmelada de ruibarbre. Tot ben regat amb Gramona Sauvignon Blanc i Sinca Antiqua Reserva. I per acabar, el plat més fort: un concert en viu i en directe dels Rolling Stones.

La festa privada es va celebrar ahir a la nit a la sala oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i els 650 convidats eren alts executius i accionistes del Deutsche Bank. L'escenari es va començar a muntar dilluns i l'entitat financera ha pagat 20.000 euros diaris pel lloguer de la sala i 4 milions d'euros als dinosaures del rock per la seva setena i més íntima actuació a terres catalanes.

Les grans mesures de seguretat i la discreció dels organitzadors han impedit conèixer més detalls sobre aquest concert d'alt standing. Desconeixem, per exemple, si ses majestats satàniques van ferir les orelles dels il·lustres assistents amb la interpretació de Rain fall down, un dels èxits del darrer disc, aquella cançó que, com recorda avui El Punt, dona per fet que «els banquers són uns bavosos, vomitant al terra cada dijous a la nit».

Why do we live in this strange grey town? The paint is peeling and the sky’s turned brown The bankers are wankers every Thursday night they just vomit on the ground

Tampoc tenim clar si en una de les sales veïnes i commogut per la força dels decibels, el Pantocràtor, Déu pare omnipotent del Romànic, va muntar una festa paral·lela amb la Verge, els apòstols, els àngels i els serafins. Una farra digne del cel amb còctels fets d'Aromes de Montserrat i aigua beneïda i amb pica-pica amb pets de monja, ametllats i pastissos de massapà.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum...”, anava dient el Pantocràtor, mentre la sala s'omplia amb els protagonistes de les obres del Romànic, el Gòtic, el Renaixement i el Barroc. Fins i tot els més moderns de la casa, els personatges de Rusiñol, Casas, Nonell o Picasso, hi van anar a fer un tomb atrets per la música dels Stones i pels càntics dels querubins.

A mitjanit, mentre a la Sala Oval els executius i accionistes de carn i ossos s'afluixaven la corbata, unes portes més enllà, museu endins, la gent dibuixada, pintada, tallada en fusta o esculpida trempava de valent.

Oh yeah, Satisfaction!!


Vídeo del concert, difós en exclusiva per La Vanguardia


Foto: Dos seguidors dels Stones observen impotents uns quants accionistes del Deutsche Bank, ahir, al MNAC. Foto: Rita Lamsdorff / El Punt

dijous, 12 de juliol de 2007

Nova definició de Catalunya

Catalunya: País de l'Europa mediterrània, a la costa oriental de la Península Ibèrica. Compta amb una població superior als 7 milions d'habitants, la meitat dels quals tenen o voldrien tenir la Creu de Sant Jordi (amb l'esquela pagada) i l'altra meitat actuen o voldrien actuar a la pel·lícula de Woody Allen.


Tanco l'enciclopèdia i em frego els ulls. Estic obsessionat per alguna notícia?.


Postdata: Amb tot el carinyo per l'autor d'Annie Hall.


Caricatura: José Hernández Monero

dimarts, 10 de juliol de 2007

Les botifarres de Schuster



El soci del Barça número 115.088, amb el carnet estrenat el febrer del 2004, ja és entrenador del Real Madrid. Es diu Bernd Schuster (a la Villa y Corte l'han batejat com a Bernardo) i en aquest vídeo apareix vestit de blaugrana a la final de la Copa del Rei del 1983 disputada a Saragossa. El seu company d'equip Marcos Alonso acabava de marcar el gol de la victòria (2-1) i l'alemany ho va celebrar amb una successió de rapidíssimes botifarres contra l'equip que ara, quasi un quart de segle després, dirigirà.

Fa només tres anys, quan Txiqui Begiristáin li va entregar públicament el carnet culé, Schuster, aleshores entrenador del Shakhtar Donetsk, es va mostrar molt satisfet: “Fa anys que volia treure-me'l....Vull ser part de la família del Barça”.

Ahir, el que va ser jugador blaugrana entre el 1980 i 1988 i merengue des del 1988 al 1990, va dir més o menys el contrari: “M'hauria agradat jugar algun any més al Madrid”. Era la seva presentació com a substitut de Capello, estava acompanyat pel president Ramon Calderón i pel mite vivent Alfredo di Stéfano, i Bernardo va fer en el Santiago Bernabeu el paper que li corresponia com a “gran professional” que és.

En el món mercantilitzat del futbol, portar els colors a dins s'ha convertit en una collonada sentimental reservada a l'afició o a jugadors especials com Puyol o Raúl. Més enllà d'aquesta reserva espiritual, els colors – com a arma professional- tenen la mateixa funció que les patates fregides: acompanyar les botifarres que es couen a la gespa i que es mengen i aplaudeixen a les grades.

El camp és un clam, però el “professional” no vol ser captiu de les emocions. Sobreactua quan convé, satisfà a la parròquia, negocia fins allà on ha de negociar, plega els estris i demà serà un altre dia.

dilluns, 9 de juliol de 2007

"Sesenta completo, siñor"

Una curiosa carta al director publicada ahir a La Vanguardia:

Cosas del Empordà

A algún personaje, que debe mandar lo suyo, se le ha ocurrido la maravillosa idea de indicar a los pobres automovilistas desprovistos de GPS, o bien porque aún no disponen de él o bien porque se lo han sustraído, cosa frecuente en los últimos tiempos, la ruta que seguir en caso de extraviarse.

Para ello ha colocado a pie de carretera unas señoritas ligeras de ropa. Al señor que se para y les pregunta: "Per anar a Viladamat, si us plau?", ellas, muy simpáticas, amables y con una enorme sonrisa, le responden: "Ser cuarenta mamada y sesenta completo, siñor".

Como decía aquel: "No em toqueu l´Empordà".

M. Aliguer i Dalmau (Mollet del Vallès)

dissabte, 7 de juliol de 2007

Segueixen sense trobar la roda del Boeing

Continua pendent de resoldre's el misteri de la roda perduda el 25 de juny per l'avió de Ryanair que feia el trajecte Girona-Treviso. A l'espera dels resultats de la investigació oberta per l'Agenzia Nazionale per la Sicurezza del Volo (ANSV), els experts italians consideren com a molt probable que la roda davantera es “perdés” durant la maniobra d'aproximació a l'aeroport de Treviso, quan es va obrir el tren d'aterratge. Això hauria succeït a una distància d'uns quants quilòmetres de l'aeroport i explicaria el fet que no s'hagi trobat la roda dins el perímetre d'aquestes instal·lacions.


Desmentint aquesta tesi, a l'edició digital del diari regional Il Gazzettino es pot llegir la carta d'un dels passatgers d'aquell vol - William Dall'Arche- en la qual assegura que quan el Boeing 737 estava aterrant, va poder veure des de seva finestreta una roda que passava volant i anava a perdre's cap a un prat:


Ho visto la ruota dell'aereo schizzare via


Scusatemi ma vorrei portarvi la mia testimonianza. Ero a bordo dell'arereo atterrato lunedì a Treviso proveniente da Girona. Ero sul lato sx e non appena il velivolo ha appoggiato la parte anteriore a terra, con un leggero sussulto, ho visto volare la ruota , dal finestrino. Ha sfiorato l'ala sx e sempre sobbalzando penso si sia diretta verso il prato.Vi scrivo perchè si continua a parlare di perdita in volo o al decollo mentre invece è successo a Treviso.

William Dall'Arche


Si, com assegura aquest passatger, la roda va anar a parar a una de les zones properes a les pistes, com és que no ha estat localitzada?


Hi ha algun col·leccionista de rodes d'avió a l'aeroport de Treviso?


I si el testimoni és fals i la roda davantera, que pesa més de 30 quilograms i és més petita que les posteriors, va despendre's de l'avió a uns quants quilòmetres de l'aeroport quan s'iniciava la maniobra de descens, cal felicitar-se que la caiguda de l'andròmina a aquella alçada no causés danys personals o materials a l'arribar a terra.


El fòrum d'internet del blog TCAS dedicat al món de l'aviació i en el qual hi participen pilots comercials, particulars , tècnics i aficionats, ha recollit l'anterior post sobre aquest tema publicat el 26 de juny a Diari de l'Absurd. Alguns dels comentaris qüestionen amb ironia el servei de manteniment de la flota de Ryanair i altres aporten dades tècniques He aprofitat per inscriurem al fòrum i plantejar dubtes als experts que hi participen. M'han explicat, per exemple, que el Boeing 737, contràriament amb el que succeeix amb els Airbus, no disposa de cap sistema que avisi als pilots si l'avió perd una roda. Per aquesta raó, els tripulants no es van adonar del problema fins que l'aparell no rodava per la pista. D'altra banda, alguns dels participants no dubten en qualificar com a greu la incidència patida per l'avió de Ryanair, tot i que la possibilitat d'accident en el moment d'aterrar sense una de les dues rodes del tren davanter depèn de diverses circumstàncies. En principi, l'aparell segueix tenint tres punts de suport, amb la qual cosa manté l'estabilitat i no cau cap a un costat. Així mateix, les rodes del morro no frenen i per tant el Boeing conserva integres les seves capacitats de frenada. Tot i això, el nivell de risc depèn de l'estat de la segona roda davantera. Si en el moment de tocar pista s'hagués rebentat l'única roda que quedava, s'hauria pogut trencar la pota del tren d'aterratge causant un accident d'imprevisibles conseqüències pels seus 174 passatgers i set tripulants.


El blog TCAS és molt recomanable per tots aquells que us pugui interessar el món de l'aviació explicat des de dins. Aquí, per exemple, podeu veure, pas a pas, l'operació de canviar una roda.


Us deixo, finalment, un vídeo impressionant de l'aterratge d'un avió a l'aeroport de l'illa de St. Maarten, a les Antilles Holandeses.



divendres, 6 de juliol de 2007

Una "crisi" en clau catalana

Després de guanyar a Rajoy en el debat de política general, Zapatero ha sorprès avui al matí a tothom amb una remodelació del govern amb la que pretén acabar d'ensorrar al líder popular allà on pot fer més mal: a les eleccions de març del 2008.

A nou mesos dels comicis i amb les vacances pel mig, els nous ministres tindran poc temps per treballar a la recta final de la legislatura, però de fet aquest és el tema menys important. L'objectiu de la “crisi”, que s'ha preparat amb una admirable discreció, és arribar a les urnes amb el motor a tot gas i vèncer a la darrera etapa que es jugarà a Catalunya.


Com ja es va veure en anteriors comicis, els vots catalans són claus pels socialistes per continuar a la Moncloa. Des de fa temps, tothom preveia que Carme Chacón, persona molt propera a Zapatero, seria la cap de llista del PSC per Barcelona. Calia, però, donar una empenta a la seva limitada popularitat com a vicepresidència primera de la Mesa del Congrés i ara tindrà els propers mesos per aparèixer a les televisions al costat de ZP com a nova ministra de l'Habitatge en substitució de María Antonia Trujillo. Chacón ha desenvolupat la trajectòria política en àmbits d'educació i cultura, i, malgrat la seva manca d'experiència, avui ha assegurat que “deixarà la pell” en el repte de “fer de la vivenda un dret real”.


Com indiquen totes les enquestes, l'accés a l'habitatge és una de les màximes preocupacions dels ciutadans, però a hores d'ara ningú pot confiar que Chacón, si segueix a la següent legislatura, superi el repte d'aconseguir que l'article 47 de la Constitució deixi de ser alguna cosa més que una utopia:


Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació.


El segon canvi, la substitució del ministre d'Administracions Públiques Jordi Sevilla per la fins ara responsable de la cartera de Sanitat Elena Salgado, també pot interpretar-se en clau catalana i autonòmica. Les relacions de Sevilla amb la Generalitat del tripartit sempre han estat poc fluïdes i ara convé introduir aire nou de cara a les transferències previstes a l'Estatut. Així mateix, l'arribada de Salgado permetrà posar fi a la manca de sintonia que hi ha hagut entre Zapatero i Sevilla pel que fa a la política autonòmica.


Per últim, la designació al front del ministeri de Sanitat del científic Bernat Soria, pioner en la investigació de cèl·lules mare, i del fins ara director de l'Instituto Cervantes, l'escriptor i periodista César Antonio Molina, a la cartera de Cultura, donen aquell toc de prestigi que necessita tot govern.


Sorprèn, això sí, que Zapatero no s'hagi atrevit a substituir la "cremada" Magdalena Álvarez al front del ministeri de Foment. Els trens i els avions deuen funcionar millor fora de Catalunya.



Fotos: D'esquerra a dreta i de dalt a baix, els quatre canvis ministerials: Carme Chacón (Habitatge), Bernat Soria (Sanitat), César Antonio Molina (Cultura) i Elena Salgado (Administracions Públiques). / La Vanguardia

dijous, 5 de juliol de 2007

L'"almeja" de Jordi Barbeta

Avui a La Vanguardia, Jordi Barbeta finalitza d'aquesta manera la seva crònica sobre el debat de política general:

"Efectivamente, ha habido guiños entre el PSOE y CiU que han resituado a los nacionalistas como interlocutores, pero el acercamiento no es suficiente como para hacer ninguna profecía. Al fin y al cabo, cuando se habla de dinero, el amor desaparece. CiU pide el cumplimiento de la previsión del Estatut de invertir en Catalunya el 18,8% de "todas" las inversiones del Estado en infraestructuras, y el Gobierno dice que de todas todas no, porque supondrían mil millones de euros anuales más para Catalunya que pondrían al conseller Castells más contento que una almeja pero al vicepresidente Solbes al borde de un ataque de nervios".

Dubto que les cloïsses tinguin cap motiu per tocar les castanyoles havent de fer xap-xap en aigües caldoses i xup-xup a la cassola, però, en tot cas, a Minoria Absoluta estant la mar de contents perquè Barbeta, col·laborador d'aquest programa de RAC1, ha complert el deure que li van posar ahir de colar la paraula “almeja” a la crònica parlamentaria.

Barbeta ha posat La Vanguardia al nostres peus, una cosa que no succeeix mai”, deia avui amb to de conya Toni Soler.

De fet, el redactor en cap de política del diari del Grupo Godó ha superat el repte amb calçador perquè a Catalunya són els pèsols i el gínjols els que tradicionalment estan contents, mentre que les almejas canten i, a més, ho fan malament.

Zapatero i Montilla podrien resoldre el problema del finançament català menjant-se una mariscada a la salut del PP, un somni que si es convertís en realitat fins i tot seria celebrat amb aplaudiments per les avorrides cloïsses, però em dona la impressió que, malgrat els compromisos del debat, la cosa va per llarg i que ens haurem de conformar, ara per ara, amb els humils i honrats pèsols.

En tot cas, en Barbeta ha tingut sort que el repte de Minoria Absoluta no hagués consistit, com proposava inicialment algú, en introduir a la crònica parlamentària la paraula "ornitorinc", l'estrany mamífer australià que posa ous, segrega llet per la pell, pesca sota aigua i menja un tipus de marisc emparentat amb les nostres cloïsses suposadament rialleres, aquelles que fan la viu-viu a les aigües no sempre tranquil·les de la política catalana i espanyola.

Ho intento però de cap de les maneres puc imaginar-me al conseller Castells més content que un ornitorinc. Ni amb tota la bona voluntat del món.

dimecres, 4 de juliol de 2007

Qui canta els mals espanta



Una de les grans aficions dels japonesos és anar al karaoke. Alguns, com els protagonistes del vídeo que us presento avui, cantar no canten, però resulten molt divertits fent d'homes orquestra.

Una nota curiosa: la paraula karaoke significa “orquestra buida” i prové de la unió dels mots kara ("buit") i okesutora ("orquestra"). I un altre detall: el pioner d'aquesta activitat va ser, als anys 70, un cantant japonès anomenat Daisuke Inoue a qui alguns dels empresaris assistents a les seves actuacions li van demanar que els facilités les gravacions de la música per poder cantar-hi al damunt durant les festes patrocinades per les empreses. Inoue hi va veure negoci i va acabar creant un aparell que, a canvi d'una moneda de 100 iens, permetia escoltar la música d'una cançó. Aquestes primitives màquines de karaoke es van començar a instal·lar a restaurants i a hotels, però el més sorprenent del cas és que Daisuke Inou no va patentar l'invent, cosa que si va fer als anys 80 un inventor filipí anomenat Roberto del Rosario (en aquest enllaç de la Wikipedia en anglès hi trobareu tota la història).

En el Japó han proliferat les karaoke box, unes petites sales que es poden llogar per hores i que permeten passar-ho bé fent el ridícul i ofenent només les orelles dels amics, cosa que és raonablement suportable.

D'altra banda, al marge dels programes de karaoke per ordinador o per videoconsoles, també existeix un karaoke per internet creat per l'empresa espanyola Planeta Red. El servei porta per nom Red Karaoke, és totalment gratuït i permet als usuaris “interpretar” cançons amb un player (només es necessita micròfon) i deixar-les guardades en el servidor a l'estil de YouTube. Les peces gravades poden ser escoltades per tothom i valorades en un fòrum. Sens dubte, una iniciativa brillant dels germans Miguel i Richard Díez Ferreira.

dimarts, 3 de juliol de 2007

Iemen: entre la violència i el consum de khat


Aquesta foto de Mareb Press és una de les primeres imatges que van arribar ahir a la tarda de l'atac suïcida amb cotxe-bomba, atribuït a Al-Qaida, una acció terrorista en la qual van morir set turistes catalans i bascos que visitaven Iemen. A la fotografia hi apareixen uns guardes de seguretat i, al darrera, un dels vehicles destruïts. L'observador detallista que no coneix les costums d'aquella zona castigada del món, s'haurà sorprès d'un fet curiós: tots els guardes tenen una galta inflada.


Contràriament al que es podria pensar, no pateixen cap malaltia sinó que estan complint amb el ritual diari de mastegar khat o qat, un estimulant vegetal que es consumit legalment tant a Iemen com a Etiòpia i també, de manera més o menys encoberta a altres països d'Àsia i Àfrica. Aquestes fulles, procedents d'un arbust anomenat catha edulis que creix entre les plantes de cafè, contenen una quarantena d'alcaloides, entre ells la catinona, considerada un narcòtic per l'agencia antidrogues nord-americana DEA, i la catina, que és similar a l'anfetamina.


Als anys 80, l'Organització Mundial de la Salut va advertir que el khat pot produir diferents graus de dependència, però a països com el Iemen el seu consum és tant arrelat (es calcula que un 80 per cent de la població el pren) i té un paper social tan important (moltes cases disposen d'una habitació per consumir-lo) que un intent de prohibició va provocar el 1957 una revolta popular.


L'hàbit dels iemenites a mastegar khat és similar als dels britànics a beure te. La costum ve de molts segles enrera i consisteix en agafar, després de dinar, fulles tendres, introduir-les a la boca i mastegar-les lentament fins a fer una bola que es conservarà a la galta esquerra durant unes dues o tres hores.


Comentant l'atemptat d'ahir, una amiga que ha estat de viatge a Iemen m'explica que el tamany de la galta serveix per exhibir un presumpte nivell econòmic del consumidor. Lògicament, com més gran és la bola de khat, més fulles ha hagut de comprar (afectant sovint de manera negativa l'economia familiar).


Els efectes més forts és noten 3 o 4 hores després de començar a mastegar i són similars als que provoquen les fulles de coca: una certa sensació d'eufòria, benestar, desinhibició, pèrdua de la gana, disminució del cansament...


Els especialistes consideren, però, que el khat, a més de crear un cert nivell de dependència, pot tenir altres efectes secundaris negatius com ara depressió, insomni, anorèxia, irritació estomacal i problemes respiratoris.


Tant els efectes positius com els negatius són de mal preveure ja que depenen de factors com la varietat de la planta, el moment de la collita, la tria de les branques i la frescor de les fulles.


La mateixa amiga em diu que va tastar el khat i no va notar cap mena d'efecte, exactament el mateix que em va succeir a mi quan, en una visita al nord d'Argentina, vaig complir amb el ritual de mastegar fulla de coca.


En tot cas, contemplar aquests guardes armats amb Kalashnikov i mastegant khat en hores de servei , no deixa de ser una imatge inquietant si tenim en compte que això succeeix en un dels països més pobres i més desestructurats del món, on l'autoritat brilla per la seva absència en bona part del territori i on els seus 20 milions d'habitants, a més de consumir fulles euforitzants, tenen a les seves mans un arsenal 60 milions d'armes. Un còctel que tranquil·litzador, no ho és.