Remullada en fred

Quarts de nou del vespre. Vaig a la piscina del GEiEG a fer quatre braçades de manteniment (no gaire més que uns 700 metres). En un moment determinat, surten de la sauna tres individus suorosos i es van a remullar a la piscina exterior. A fora estem a dos graus sota zero i només de pensar en la fredor tallant d'aquella aigua arribo a la conclusió que són uns valents.

Uns minuts més tard parlo amb un d'aquells iron man i m'assegura que el contrast sobtat de temperatures és molt bo per la circulació. "Jo-diu- només em remullo fins a la cintura. No vull que l'aigua freda m'afecti els pulmons". El miro amb aire escèptic i penso que valoro amb extraordinària estima els pulmons però també, per suposat, tot allò que forma part de la meva anatomia de cintura per avall...

Un e-mail fumat

Un amic m'envia un correu electrònic. L'obro i, de sobte, l'habitació s'omple de fum. Superada la sorpresa, reprimeixo l'instint de trucar al 112, ventilo l'estança, supero l'atac de tos i a corre-cuita llegeixo el correu. M'explica que està passant uns dies a Moscou. Que l'ambient, pels incendis i la calor, és irrespirable.

Tanco el Gmail.

Deixo passar uns minuts.

Per precaució, em poso la mascareta (són temps difícils i la prudència aconsella tenir una mascareta a casa). Torno a obrir el Gmail, faig el mateix amb el missatge socarrimat i premo l'enllaç de “Respon”. Escrit quatre ratlles donant ànims al meu amic i desitjant-li una ràpida i feliç tornada. Omplo els pulmons i deixo anar damunt l'e-mail (com a fitxer adjunt) unes quantes alenades d'oxigen. Envio el correu.

Entro a la plana del Meteocat i em dono de baixa del servei d'alertes via SMS. No sigui que alguna inundació, incendi gegantí, fangueig inaturable,  tsunami bestial, temperatura extrema o tramuntanada indòmita entri pel mòbil i m'arruïni la vida. El canvi climàtic (o el que sigui) no perdona.


Foto: Un grup de turistes passejant fa uns dies per la plaça Roja de Moscou. / EFE

Llevantada de Reis a Mar Franc

El fotògraf i publicista italià Oliviero Toscani, famós per les seves polèmiques campanyes per la marca Benetton, ha sorprès a tothom registrant la paraula Màfia. No està clar què en pensa fer, però coneixent al personatge, tot és possible i segur que ben aviat en tindrem notícia.


Parlant de publicitat agressiva, m'he quedat de pedra escoltant aquests darrers dies a RAC1 una falca publicitària de Mar Franc, l'establiment d'articles de pell amb botigues a Salt (Espai Gironès), Puigcerdà i Platja d'Aro.


Una veu masculina diu, entre altres coses, el següent:


“Hi ha temporals de llevant i temporals de Reis. Fins a Reis gaudeix d'un 10, 20 i 30 per descompte...”


I dic que m'ha sorprès perquè emprar com argument publicitari una llevantada que acaba de provocar quatre morts, diversos ferits i d'anys milionaris al litoral català – el pitjor temporal en 50 anys- resulta més que atrevit (per no qualificar-ho amb altres paraules). I encara ho és més quan l'empresa que s'anuncia d'aquesta manera té la seu central a Platja d'Aro, on, segons el balanç provisional fet públic avui per l'Ajuntament els danys causats per la llevantada superen els 3 milions d'euros: més de dos milions en el passeig marítim, 800.000 en el Port d'Aro, 100.000 en el camí de ronda de S'Agaró i unes quantitats encara per avaluar tant a la platja com a la vintena de bars i botigues inundats.


Per cert, que a la sessió informativa d'avui, a la qual hi han assistit veïns i empresaris afectats pel temporal de Sant Esteve, la veu cantant l'ha portat l'alcalde Joan Giraut (CiU), que a més de les seves responsabilitats municipals és -per arrodonir la troca- copropietari de Mar Franc!





Foto 1: Aspecte dels danys causats pel temporal en el passeig marítim de Platja d'Aro. / EFE

Foto 2: Reunió informativa presidida per l'alcalde. / El Punt / O. Pinilla

Llevantada de maria santíssima

Sant Esteve passat per aigua. Llevantada de maria santíssima i xàfecs inacabables, neu en indrets pocs habituals (allò que els meteoròlegs en diuen cotes baixes) i una maregassa de por que en el litoral del Maresme ja ha segat la vida d'un submarinista.


Els meteoròlegs havien avisat que hi hauria mala mar, però ¿què hi feien aquest matí tres submarinistes a Sant Andreu de Llavaneres desafiant onades de fins a cinc metres?


Un lector de l'Avui.cat es fa la mateixa pregunta:


“Ningú amb el cap sencer, busca la mort. Ara els dos companys del difunt, rescatats amb vida, ens podran dir que buscaven?”


Dia de mil dimonis per quedar-se tancat a casa navegant per internet, mirant vídeos o escoltant música. Entro al web del Servei Meteorològic de Catalunya però la xarxa de radars no ofereix cap imatge. Tal vegada, maleïda sigui, la llevantada s'ha emportat també els ulls dels meteoròlegs...


Una llàstima. Deixo la curiositat científica per un altre dia (quan el bon temps -mira quin contrasentit!- permeti als radars treure una foto sense res -una no foto- i m'entrego a assaborir Els fruits del temps, el blog en el qual Gabriel Boloix mostra sovint interessants suggeriments. Hi trobo el videoclip col·lectiu de la Marató 2008 de TV3, en el qual un grup ben divers d'artistes (vídeo de dalt) interpreten en versió catalana “Here comes the sun”, el famós tema dels Beatles.


“Ja surt el sol”, una bona peça per escoltar sota cobert mentre cel enllà, amb tanta aigua i neu, al porter Sant Pere ja se li deuen haver rovellat les claus del paradís...


Ja surt el sol
Ja surt el sol
i penso:
quina sort!


Les estrofes arriben una darrera l'altra amb les veus de la Dolo de Pastora, Shuarma, Manu Guix. Lolita, Tomeu Penya, Chenoa, Josep Thió, Manolo Escobar, La Carrau, Flavio Rodríguez...


I allà, al mig, hi descobreixo a Ivette Nadal. Ja surt el sol però a ella li ha tocat cantar un fragment melangiós:


Vida meva
ha estat un llarg i trist hivern


Quedo penjat d'aquesta jova cantautora a la que fins ara (ignorant de mi) no tenia el gust de conèixer i acomiado aquest Sant Esteve plujós submergint-me en la força i capacitat creativa d'Ivette i els seus vídeos i cançons de “Guerres dolcíssimes”,el primer i fins ara únic dels seus treballs editats.


Us la deixo en el vídeo d'aquí sota interpretant en un concert de l'estiu passat a Arbúcies la peça “Fora de temps”. Escolteu-la amb atenció i si passeu tot el cap de setmana en remull no us feu mala sang. Recordeu el refranyer popular:


“Molta pluja per Nadal, alegria per tot l'any”


I creuem els dits perquè dijous vinent, per cap d'any, ja hagi sortit d'una vegada el sol. No oblidem allò que assegura la saviesa popular:


“Mal any entra nedant”

La caverna i la dona del temps

La Mònica López, fins fa uns dies popular meteoròloga de TV3, no ha tingut gairebé temps de prendre possessió del càrrec de cap del servei de meteorologia de Televisió Espanyola que ja li caigut un xàfec al damunt per jova, per guapa i per catalana. Des del cel de paper de la caverna mediàtica, l'inefable Antonio Burgos ha exercit de déu Júpiter i li ha llançat una tamborinada farcida de trons i llampecs.

L'article del periodista i escriptor sevillà de l'ABC porta per títol “El hombre del tiempo, una señora” i pretén sortir en defensa del també sevillà José Antonio Maldonado, el conegut meteoròleg que als seus 65 anys s'ha retirat de TVE acollint-se al polèmic pla de prejubilacions aplicat per l'ens públic.

I com que la millor defensa és un atac, acaba pagant els plats trencats la substituta de Maldonado, Mònica López, a qui van dirigits fragments tan amables com els següents:

“El hombre del tiempo de TVE será una señora. Y las gracias hemos de dar al cielo porque no sea un travestón, que se lleva más todavía y es más igualitario y progre. (...). A Maldonado lo sustituye una Sorayita, una Leire, una Bibiana, una señora joven, que es la moda: Mónica López, de 22 años, que tiene de Meteorología la misma idea que usted y que yo, pero que viene de un sitio de donde ni usted ni yo procedemos, de la TV3 Catalana, más bien Montillana.(...). Y poner a niñas jóvenes, monas y resultonas, aunque tengan un curriculum como el de Leire Pajín o Bibiana Aido, que quepa en un papel de fumar, y sólo hayan sido becarias de una caja de ahorros e hijas de papá. Que en la izquierda también hay hijas de papá, y a Bibiana me remito: hija de un papá del poderoso clan de Alcalá de los Gazules, qué pedazo de padre, hija... (...). Quiero resaltar con todo esto que cuando Maldonado hablaba de las isobaras sabía lo que se decía. Avalaban sus palabras no sólo las predicciones del Servicio Meteorológico Nacional, ahora Agencia Estatal de Meteorología, que mosquea menos a los separatistas catalanes y vascongados, porque ya no es Nacional de España, sino del Estado Español, toma ya. Las palabras de Maldonado estaban avaladas, aparte de las predicciones, por su licenciatura en Físicas, que también tiene la Sorayita que lo sustituye, pero sin su experiencia de trienios (...). Los veintidós años de la nueva Niña del Tiempo valen más que todos los quinquenios de experiencia del Hombre del Tiempo (...). Lo que me inquieta es saber qué se va a afeitar la Niña del Tiempo cuando se apueste el bigote a que mañana no llueve, y diluvie. Como no sean los rizados bigotes del ya me entiendes... “

Al seus 65 anys i com si tingués por que el virus TVE s'estengui a l'ABC, Antonio Burgos utilitza Maldonado en defensa pròpia i acaba construint un elogi de l'edat i de l'experiència imaginant-se a Mònica López com una lolita crescudeta de 22 anys acabada de sortir de la facultat. En realitat en té 33, es va llicenciar en Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona el 1997 (especialitat Física de la Terra i el Cosmos) i des d'aquell mateix moment ha treballat de meteoròloga a la televisió (Vía Digital, Canal Satélite Digital i TV3).

Per a tant, els coneixements i l'experiència de Mònica López són més consistents que el paper de fumar amb el que Antonio Burgos construeix els seus articles. La mateixa ignorància i actitud casposa i masclista que ja va mostrar recentment titllant a la ministra Carme Chacón d'”animal de compañia” i de membre del “Batallón de Modistillas” de ZP. Res de nou.

Foto: López i Maldonado escenificant el relleu. / TVE

Granada, calor i gols

Una escapada a Granada m'ha donat raons prou convincents per estar els darrers dies desconnectat del blog. Un punt i a part breu però recomanable per trencar una mica la monotonia del dia a dia enganxat a la xarxa. Amb el Ryanair i manta (versió popular i moderna del clàssic “carretera i manta”) m'he apropat altre cop a les diverses empremtes històriques marcades a cada una de les pedres d'aquella ciutat: al-Àndalus, Reconquesta, àligues imperials, creus poderoses, intensa vida comercial, turística, cultural i universitària...

L'ahir i també el penúltim avui, el bram dels gols de la selecció espanyola contra els russos pujant des de tots els barris de Granada fins a les coves dels gitanos de Sacromonte.

Contemplant des d'allà dalt com les darreres llums del dia pentinaven l'Alhambra i el Generalife, dijous érem, sens dubte, els únics éssers vius en quilòmetres a la rodona no sotmesos a l'encanteri de la roja. Mancats de futbol de primera, els granadins s'han abraçat a la selecció.

I la calor...

Déu n'hi do quina calor!

Abans de sortir cap a Granada no vaig tenir temps de penjar en aquest Diari de l'Absurd un comentari irònic sobre el títol del llibre que acaba de publicar el meteoròleg Tomàs Molina: “L'any que el meu avi va veure ploure”. El procés literari és llarg i laboriós. Es comença escrivint un llibre com aquest en plena sequera (un factor que sens dubte influeix a l'hora de posar-hi títol) i arriba a les llibreries amb els pantans força plens i quan ja es parla d'una de les primaveres més plujoses de la darrera dècada a Catalunya i la més humida dels darrers 37 anys a l'estat espanyol.

Volia, deia, ironitzar sobre el títol de l'obra d'en Tomàs Molina comparant-lo amb el d'un altre llibre menys recent però més premonitori de com han anat les incidències climàtiques dels darrers mesos: “Si no plou, plourà”, de la popular dona del temps Mònica López, mite sensual-meteorològic que acaba de fer el salt de TV3 a TVE, en substitució del veterà José Antonio Maldonado.

Però després d'haver patit a Granada l'onada d'aire calent d'origen africà que afecta Andalusia, amb temperatures properes als 40 graus, m'estalviaré d'afegir cap nota d'humor sobre l'avi d'en Tomàs Molina. No fos que, pujant, pujant, el forn saharià segueixi els avions de Ryanair cap a Girona, es situï permanentment damunt les nostres contrades per fer costat al senyor Anticicló i, suant la cansalada, acabem reobrint la caixa dels trons sobre les urgències de l'aigua.


Foto: L'Alhambra vista des del Sacromonte. / T. Dalmau

L'aigua a "El cor de la ciutat"

El pis és mig fosc. La Clara parla per telèfon amb la Paquita: “Vaig a ficar-me a la banyera, em posaré música i no penso sortir fins que se m'arruguin els dits”.

Ha acabat la conversa. La Clara s'alça del sofà, posa un cd i se'n va cap al bany. Uns instant després, algú força el pany i obre a poc a poc i silenciosament la porta del pis.

Ha entrat l'assassí.

D'aquesta manera ha acabat el capítol 1.594 d'”El cor de la ciutat” i caldrà esperar a dilluns per saber què succeeix.

L'anomenada bíblia, la paret mestra de la sèrie, s'enllesteix d'un any per altre com si fos una col·lecció d'alta costura, mentre que els guions s'escriuen amb tres mesos d'antelació i els capítols es graven unes setmanes per endavant.

Si s'hi hagués estat a temps i donada l'alarma per la sequera, la sèrie de la televisió pública catalana podria haver apostat per substituir la banyera de la Clara per una dutxa, que gasta menys aigua i s'apropa més a la llegendària escena de Hitchcock a “Psicosi”. Però si el capítol s'hagués gravat aquesta mateixa setmana, enmig de xàfecs i quan els polítics segueixen dient coses contradictòries, tal vegada s'hauria conservat la idea original de la banyera.

Així de problemàtic pot ser rodar una escena de por complint amb els preceptes de la nova cultura de l'aigua en un país on la pluja no sap ploure.

Segons Enric Banqué, director d'”El cor de la ciutat”, la sèrie de més èxit de TV3 continuarà, com a mínim, una temporada més. La bíblia ja està pràcticament escrita i, que es sàpiga, no preveu que, el maig de l'any vinent, els protagonistes passin set en el barri de Sant Andreu esperant l'aigua de la dessaladora del Prat...o la de l'Ebre.

La fe de Baltasar

L'aigua que baixa from tonidal on Comiqs

El 14 de març, durant el funeral de l'abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar va demanar íntimament a la Moreneta que fes ploure. Dos mesos després ha arribat la llevantada.

Malgrat l'agnosticisme declarat de Baltasar, els funcionaris del seu departament tenen tanta fe en les invocacions celestials del conseller que ahir ningú sabia explicar ni quan començaran les obres del transvasament (amb perdó) de l'aigua de l'Ebre cap a Barcelona ni quins seran els trams de terreny que hauran de ser expropiats per fer passar les canalitzacions.

El projecte, que ja ha estat adjudicat pel Ministeri de Medi Ambient, té caràcter d'urgència però a can Baltasar dona la impressió que han deixat el tema en mans de la Moreneta.

Ves que al final, dilluns, no tornem a parlar de sequera i s'hagin de fer tots ateus.



Vinyeta: Jap (El Punt)

Obsessionats pel Roine

He estat fent proves amb Comiqs, el servei web 2.0 que permet crear tires còmiques a partir de fotografies i compartir-les a la xarxa integrades en els blogs. El funcionament és molt intuïtiu i no requereix especials coneixements tècnics. Només cal cercar algunes imatges i, per damunt de tot, tenir alguna cosa per explicar.

La primera “creació”, com podeu veure, va de la crisi de la sequera i de l'obsessió de CiU en portar aigua del Roine.

CiU i el Roine from tonidal on Comiqs

L'aigua que no baixa

| View | Upload your own

“Papá, ven en tren” va ser un dels eslògans més populars de Renfe durant el franquisme, una campanya que els seus competidors aeris van intentar compensar sembrant les carreteres amb grans cartells publicitaris amb el lema “Con Iberia ya hubiera llegado”. Si fa o no fa era l'època que a TVE triomfava un mític programa d'apologia militar anomenat “Por tierra, mar y aire”.

Van passar els anys, va arribar la democràcia i ara tots els camins, els de terra, els de mar i els de l'aire, ja no porten a les casernes però continuen arribant fins a Roma i més concretament al Vaticà, que és l'ambaixada celestial a la Terra.

Si l'aigua que hauria de caure del cel ha d'anar en tren a Barcelona, que és una de les possibilitats plantejades pel conseller de Medi Ambient, que Déu ens agafi confessats i que Zapatero trii bé al nou ministre del ram.

A Madrid mantenen tancada l'aixeta de l'aigua i Francesc Baltasar, que llueix cognom de Rei Mag però que, al mateix temps, té molt limitades les seves possibilitats de resoldre la sequera amb solucions màgiques, s'ha posat en mans de la Verge de Montserrat. “Si pots fer alguna cosa, fes-la” li ha dit a la Moreneta amb la fe que dona ser agnòstic convençut amb barretina.

Per la seva part, el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach ha proposat als catalans que demanin a Déu que concedeixi “el preuat do de la pluja” i fins i tot ha fet pública una oració a mida per resoldre la sequera:

“Per la pluja, que ha de portar l'aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que davalli del cel fins a nosaltres”.

Es fotut que aquestes alçades, la solució a la manca de xàfecs sigui idèntica a la que s'aplicava a l'Edat Mitjana, un anacronisme que, posats a fer-ho bé, exigeix la immediata convocatòria dels esbarts dansaires de tot Catalunya cada diumenge al migdia, a la sortida de missa, perquè ballin la dansa de la pluja assessorats per un cap xerokee.

Posats a creure en els miracles i donat l'actual nivell de coneixements científics, el preg de Francesc Baltasar i l'oració del cardenal Martínez Sistach podrien incloure el següent afegitó:

“Si pots fer alguna cosa, que plogui durant sis dies seguits amb una mitjana de 20 litres per metre quadrat a les conques internes de Catalunya”.

Això és exactament el que l'Agència Catalana de l'Aigua considera necessari perquè les reserves dels pantans recuperin els enyorats nivells de l'any passat.

Clar que la carta als reis també hauria de demanar polítics que tinguin capacitat per tirar endavant solucions a mig i a llarg termini i que la força celestial posi de cara a la paret a personatges que quan governaven no van fer gaire res davant futurs i més que previsibles episodis de sequera i ara, des de l'oposició, fustiguen al conseller de torn pels errors que indubtablement ha comès.

Se sap des de fa temps que el sector agrícola consumeix el 73 per cent de l'aigua de Catalunya, però ¿s'ha fet alguna cosa des de l'administració per canviar les males pràctiques com el reg a manta i per inundació?

És de sentit comú que el creixement dels sectors turístic i immobiliari a Barcelona i a molts indrets de la costa i de la muntanya porta afegit un més alt consum d'aigua, però ¿s'ha tingut en compte aquest detall a l'hora de planificar el territori?.

I així, entre el manteniment a l'àmbit rural de formes de reg tradicionals i poc eficients i el creixement insostenible del món urbà com a formula per omplir les butxaques de promotors immobiliaris i per sanejar els pressupostos municipals, s'ha anat tirant endavant amb la inèrcia de qui dies passa anys empeny.

Ara, quan a l'esquerra li toca cercar solucions urgents a problemes que venen de temps enrere, es troba amb el contrasentit d'haver de fer jocs de paraules amb mots com “transvasament” que fa ben poc, des de l'oposició al PP, havia demonitzat. Una radicalitat ecologista difícil de conservar quan , com li passa a ICV, es tenen responsabilitats de govern i hi ha l'amenaça que l'aigua no arribi a les cases.

Per allò del repartiment de competències, la clau per resoldre aquesta “emergència nacional” catalana la tenen Zapatero i Sant Pere. El primer impedeix que es toqui l'Ebre / Segre per allò de no donar pistonada al PP però acaba d'aprovar nous transvasaments d'aigua del Tajo al Guadiana -també fa jocs de paraules i en diu “canonada”- i al Segura. I el segon, si no està massa ocupat en els afers celestials, ben segur que escoltarà el precs del conseller i del cardenal.

Per si de cas i tocant de peus a terra però mirant cap al cel, el servei meteorològic anuncia pluges a mitjans de la setmana vinent. Creuem els dits i esperem que plogui on han de ploure i que Déu, la Moreneta, Sant Pere, Zapatero i el conseller Baltasar ens garanteixin als catalans l'aigua pels glaçons del JB, que és el mínim al que hauria d'aspirar una societat civilitzada com la nostra.

• Comentari d'un lector de l'Avui.cat: “Com que estic molt constipat, el metge m'ha receptat, entre altres, que begui molta aigua al dia. Avui n'he begut 2 litres i ara tinc mala consciència. He fet bé?”

Rierada de lletres al Ter

El meu repartidor de premsa no creu en els pronòstics de l'home del temps ni amb les indicacions del Meteocat i avui m'ha deixat el diari a l'entrada de casa però sense la protecció de la reglamentaria bossa de plàstic.

I ha passat el que era previsible. Quan l'he anat a recollir, un xàfec amb llamps i trons inclosos, havia pres possessió de totes i cada una de les planes, fent-les il·legibles.

Poc després, un veí matiner i un pèl fantasiós m'ha assegurat haver vist enmig de la tempesta com un grup de redactors, caps de secció, caps d'àrea, membres de la direcció, columnistes i fins i tots autors de cartes al director abandonaven a corre-cuita l'exemplar xop del meu diari embarcats en improvisats i fràgils bots fets de titulars, de subtítols, de capçaleres i de signes de puntuació.

També diu haver contemplat un reguitzell de milers de lletres navegant pel carrer, damunt la corrent, en direcció al riu Ter. Algunes d'elles suraven juntes, al costat de la vorera, conservant l'agermanament de paraules i frases, la significació que hores abans els havia donat algun periodista. El veí sosté, fins i tot, haver pogut llegir un titular que parlava de la tractorada del regants del Ter que Divendres Sant reclamaven en el pont de Fontajau de Girona que l'aigua que necessita l'àrea de Barcelona es tregui també d'altres rius.

A fora continuava plovent i a manca de diari, he optat per sintonitzar una emissora tan imaginativa com el meu veí. A l'hora de les notícies, un locutor ha explicat l'estrany fenomen viscut al Baix Ter, on milions de lletres d'impremta cobrien la minsa corrent del riu rumb al mar i un escamot de regants, armats amb salabrets, les anaven pescant una darrera a l'altra amb la intenció de plantar-les als camps fins ara ressecs.

Els pagesos confien en que les lletres, les paraules i els titulars remullats siguin una bona llavor pel futur, però en tot cas mantenen l'ull posat en els pronòstics de l'home de temps i en aquell despatx de la Generalitat on algú haurà de decidir, un dia o altre, si es fa o no es fa des d'altres conques un nou transvasament – paraula prohibida- per apaivagar la sed de Barcelona.

Mentrestant, els tractors són a punt per tornar a ocupar les carreteres, les preocupacions dels polítics i les planes dels diaris.

Foto: Tractorada en el Pont de Fontajau de Girona. Miquel Ruiz / El Punt

• Em tornaré a banyar al Ter (article de Miquel Riera publicat a Presència)
• Per una nova cultura de l'aigua a Catalunya (article de Joan Caball en El Punt)
  

Mirant el rostre ferotge de Dean

Cyclone Dean
Uploaded by dorian

Avui, la pluja inacabable d'aquest agost tardorenc ha tornat a remullar el meu diari, abandonat unes hores abans pel repartidor a la porta de casa. Es repeteix l'escena de fa pocs dies: armat amb l'assecador de cabells, envio una tramuntanada calenta damunt el paper xop.

Una de les planes més afectades és la que explica l'envestida de l'huracà Dean contra la costa caribenya de Mèxic. L'aigua -fins ara pacífica- del cel gironí ha regat les lletres de la narració periodística d'aquest desastre com si volgués anar a trobar, viatjant dins el paper, a les gotes germanes i violentes del cicló tropical.

Però l'assecador s'hi interposa i marca la barrera de les dues realitats.

Ha parat de ploure i mentre llegeixo en el diari el danys que està causant l'huracà, el sol obre una tímida escletxa entre els núvols. Cel amunt, a uns 390 quilòmetres d'alçada, l'Estació Espacial Internacional (ISS) segueix la seva orbita de 92 minuts al voltant de la Terra. Les càmeres del giny permeten vigilar els passos del cicló transmetent unes imatges d'indiscutible bellesa que contrasten amb l'altra realitat, la que pateixen en el Carib tots aquells que han de mirar, cara a cara, el rostre ferotge i enutjat de Dean.

DEAN ouragan !!
Uploaded by bashment

Vídeo de dalt: Imatges de l'huracà Dean obtingudes per l'Estació Espacial Internacional

Vídeo de baix: Imatges del cicló tropical al seu pas per la Martinica