El periodista Iu Forn col·labora en el programa radiofònic Versió RAC1 de Toni Clapés amb un miniespai setmanal en el qual presenta, amb bon sentit de l'humor, un recull de ficades de pota i altres curiositats pescades en els mitjans de comunicació.
Qui li havia de dir a l'avi Siset que acabaria "segrestat" per la Cope. Doncs això és el que li ha succeït i ara només falta que demanin com a rescat l'import de les multes imposades pels excessos verbals de don Federico.
A la seva nova etapa a càrrec de Núria Ferré, el programa “El Suplement” de Catalunya Ràdio ha estrenat un concurs de contes en col·laboració amb l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
“Los catalanes”. Aquest és el títol d'un article de Luis García Montero publicat ahir a l'edició andalusa d'El País. El poeta i professor de literatura espanyola de la Universitat de Granada hi toca de ple quan escriu, en relació al “Manifiesto por una lengua común”, que la iniciativa del grup d'intel·lectuals encapçalats per Fernando Savater i que compta amb el suport del partit de Rosa Díez, de la nova direcció del PP i, naturalment, de la dreta mediàtica, no es fonamenta en res més que en la mentida.
Com que la presidenta és de Madrid i no pas de Diezma, bonic poble de Granada, cal cercar alguna explicació en els llibres.
Federico Jiménez Losantos, personatge que no es considera periodista però que té a la seva lliure disposició els micròfons de la COPE, ha dit que la sentència que el condemna a pagar una multa de 36.000 euros per un delicte d'injúries contra l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón és “un nyap” que “només aconsegueix espantar i atemorir els periodistes”. I té raó. Amb tota la humilitat d'un professional que sí que creu ser periodista, puc dir que estic acollonit. A partir d'ara ja no podré vexar a ningú, ni causar-li danys injustificats a la seva imatge, ni desacreditar-lo públicament d'una manera innecessària i gratuïta, ni insultar-lo, ni imputar-li fets falsos...
En resum, un fàstic.
A menys, naturalment, que hi hagi algun senyor bisbe disposat a pagar les multes i que els contribuents segueixin marcant la casella de l'Església Catòlica a la declaració de la renda.
Siguem seriosos. En aquest afer no estem parlant de llibertat d'expressió, sinó del preu que la Conferencia Episcopal està disposada a pagar per garantir a Jiménez Losantos una altra llibertat: la d'insultar cada matí.
Un preu que a mig termini pot sortir car tant en euros com en nombre d'ovelles que acabin abandonant el ramat.
Dos amics i destacats personatges gironins ens han deixat les darreres hores: el periodista Miquel Diumé i l'advocat Tià Salellas. La malaltia se'ls ha emportat quan un i altre havien conreat un llarg i profitós itinerari vital i professional.
Quaranta anys d'exercici periodístic van permetre en Miquel convertir-se en referent del periodisme radiofònic gironí i ser testimoni en directe de molts dels principals fets informatius registrats a les comarques gironines: el tràgic incendi a la urbanització Els Pinars de Lloret (21 morts), el segrest de M. Àngels Feliu, l'esfondrament de l'embarcació L'Oca a Banyoles, la mort de Josep Pla (segons en Jaume Pol i Girbal, en Diumé va ser el primer periodista en conèixer la notícia gràcies a una confidència de la masovera de Mas Pla)...
Home de ràdio dotat d'una magnífica veu, en Miquel (Vilamacolum, 1948) va treballar una colla d'anys a La Voz de Gerona, va fer també de corresponsal de Radio Nacional de España i finalment, ja amb la democràcia, va acabar essent al llarg de tretze anys director d'aquesta emissora a Girona.
Com a redactor de Política d'El Punt, vaig tenir el plaer de compartir amb en Diumé el seguiment d'unes quantes campanyes electorals. Ens passàvem el dia darrera un candidat suportant dues o tres vegades el mateix discurs i després, en el viatge de retorn, la fèiem petar rient-nos d'allò diví i humà.
I és que en Miquel tenia la cordialitat i el sentit de l'humor a flor de pell. El col·lega d'El Punt Salvador Garcia-Arbós explica avui en el diari un dels acudits amb els que Diumé intentava aportar una nota humorística quan li van detectar el càncer: “No estic malalt. Estic molt cardat, però no estic malalt”. I a continuació es posava a riure.
L'any passat, en Miquel es va prejubilar però va continuar vinculat a l'ofici de tota la vida exercint de tresorer de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes. També va obrir un blog. El seu darrer post, datat el 23 de novembre del 2007 però penjat el passat 25 de febrer, porta un títol curt però extraordinàriament informatiu: “Metàstasi!!!”
L'altre amic que ens ha deixat és en Tià Salellas (Viladamat, 1949). La mala noticia ha arribat avui de l'Hospital Clínic de Barcelona on va ingressar fa quinze dies per ser tractat d'un agreujament d'una malaltia hepàtica.
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (1979), en Tià ha dedicat part de la seva llarga trajectòria professional a defensar els col·lectius més desfavorits i també els grups independentistes i els antisistema i ho ha fet, com a gran admirador del Che, des d'una clara i convençuda ideologia d'esquerres marcada per arrels cristianes. Antic membre de la CNT-AIT, entre els 1983 i el 1991 va ser regidor del PSC a l'Ajuntament de Girona amb en Joaquim Nadal, però més tard es va allunyar del partit i va acabar militant a l'organització trotskista Lluita Internacionalista.
Salellas ha col·laborat en organitzacions de drets humans i de defensa dels drets legals dels acusats i fins el darrer moment compaginava l'exercici de l'advocacia amb la docència com a professor de Dret Penal a la Universitat de Girona.
En Tià Salellas ha tingut una projecció mediàtica considerable exercint d'advocat en casos com el de l'”escamot Dixan”, el segrest de la farmacèutica d'Olot, la defensa dels detinguts en l'operació Garzón del 1992, l'afer de la crema de les fotos del rei i la querella contra el cooperant Gil Lossada per presumptes abusos a menors a Etiòpia.
Vinculat a El Punt des de fa anys, on formava part del consell editorial, era una persona que tenia -com a bon advocat i com a apassionat de la política- un fort potencial dialèctic i a l'hora del debat professional o de la sobretaula entre amics es mostrava com un interlocutor amb fortes dosis d'idealisme, però que també tocava de peus a terra per entendre i interpretar les complexitats i les injustícies d'aquest món.
Foto 1: En Miquel Diumé disfressat d'Al Capone en una foto que ell mateix va escollir per obrir el seu blog.
Sant Jordi a la tarda. Faig dialing saltant d'una d'emissora de ràdio a una altra i a totes elles parlen del que toca: de llibres, de roses i dels seguidors del Manchester que ofeguen amb cervesa la llarga espera fins l'hora del xoc esportiu amb el Barça. En el Camp Nou hi haurà sequera de gols (0-0) i a la Catalunya convertida per un dia en gran hipermercat de llibres, golejada previsible de Carlos Ruiz Zafón amb “El juego del ángel”.En un programa de ràdio demanen als oients quina novel·la o llibre d'assaig han comprat.
Posats a explicar intimitats, una noia envia un e-mail dient que s'està plantejant trencar amb els seu novio perquè el molt bandarra li ha regalat un manual per aprimar-se en tres setmanes.
Poc després, i també per correu electrònic, un noi explica que la seva col·lega de llençols i d'hipoteca l'ha obsequiat amb un llibre destinat al públic masculí que porta per títol alguna cosa semblant a “Com obtenir el major plaer del sexe...i que ella també s'ho passi bé”.
Tanco la ràdio i obro una novel·la mentre en els carrers, places i rambles atapeïdes de gent, l'apassionant món de la parella renova, sota l'aroma de les roses, l'estoc de manuals d'auto ajuda. Quin gran invent que és la diada de Sant Jordi!!.
Acudit gràfic: Nando (El Periódico)
En una de les seves elocucions matinals amb les que desperta, encès d'ira, al Madrid conservador i a les rodalies hispàniques, el radiofonista Federico Jiménez Losantos ha acusat a l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón de ser, textualment, un “fill de Satanàs”.
Entrades
Comentaris
