El Sí i Sí i el No

Ja tenim doble pregunta, o “pregunta encadenada” que diu l'autoexclòs Pere Navarro, el timoner d'un PSC fracturat i sense rumb. Naveguem cap a Ítaca per les aigües de l'etapa prèvia del “no referèndum”, la consulta que només convocarà el president Mas si l'estat espanyol dóna permís, cosa que és molt, moltíssim, suposar, per no dir pura ciència ficció.

Rajoy no vol ni sentir a parlar del dret a decidir dels catalans per allò que a la pell de brau (zona hispana) han mamat des de petits i la constitució postfranquista consagra -“la indisoluble unidad de la patria”- però encara que es revestís de valor, de britànic home d'estat del segle XXI, i fes un pas endavant democràtic, el seu entorn , el polític, l'econòmic, el social i, sobretot, el mediàtic, trossejaria al gallec i se'l menjaria amb patates malgrat que el plat resultant fos del tot insubstanciós i sense gust a res. El menú no tindria cap importància. Tothom s'asseuria a la taula i felicitaria al xef.

I una cosa similar li passa a Rubalcaba, líder en hores baixíssimes a qui li fan el llit des de dins mentre a fora espera veure desfilar el seu cadàver Rosa Díez, que amb els anys ha passat de festejar amb els nacionalistes del PNB intervenint en les tasques del govern basc a ser la gran dama de l'espanyolisme, admirada fins i tot pels falangistes.

Així doncs, desprès de mesos i mesos amb el món polític i periodístic català donant  interminables i repetitives voltes dins la roda del hàmster, ja tenim doble pregunta prou inclusiva i salomònica per fer feliç a quasi tothom:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Si / No
En cas de resposta afirmativa: Vol que aquest Estat sigui independent? Si / No

Per a tant, hi haurà l'opció Si i Si, l'opció Si i No i l'opció No. Qui no es conforma és perquè no vol...o és gran admirador de Sánchez-Camacho, Navarro o Rivera.

Fins i tot, tenim data pel referèndum: 9 de novembre del 2014, aniversari de la caiguda del mur de Berlín i festa de l'Almudena a la Villa y Corte, una coincidència, la de l'Almudena, que ha indignat d'allò més a l'ABC i que demostra sense cap mena de dubte l'absoluta malignitat dels separatistes. En el rotatiu madrileny, tan constitucionalista ara i que tant va fer pel cop d'estat del 1936, s'estiren els cabells sense tenir en compte que unes quantes generacions de catalans han estat influenciades pel NO-DO i pels seus missatges sobre “la laboriosidad del pueblo catalán”. Ells faran festa i nosaltres, suposant que ens deixin, farem l'esforç d'anar a votar.

Amb l'anunci d'ahir ja s'ha complert una part del camí protocol·lari, aquell que diu que, abans de tirar pel dret amb unes eleccions plebiscitàries i amb una declaració unilateral d'independència, s'han d'esgotar les vies legals per més que aquestes estiguin tancades a pany i forrellat. És qüestió d'aplegar les màximes voluntats, de preservar la imatge cap a l'exterior i d'intentar fer amics a fora demostrant que entre els arguments evidents per justifiquen la independència hi ha també el comportament no democràtic de l'estat espanyol.

El guió preveu que el següent pas sigui demanar a l'estat que traspassi a la Generalitat la competència per organitzar referèndums d'acord amb el que preveu l'article 150.2 de la Constitució o que no posi impediments a l'aplicació de la llei catalana de consultes, que ara està en fase de tramitació, dues opcions que toparan amb la negativa absoluta del govern del PP.

Mentrestant la federació de Convergència i Unió ha guanyat oxigen per no trencar a curt termini el seu matrimoni polític, per tirar endavant l'aprovació dels pressupostos amb els republicans i per aturar la davallada de les expectatives de vot; ICV-EUIA podrà acabar de desfullar la margarita sobre la relació de Catalunya amb l'estat espanyol; ERC i la CUP celebraran una mica més que la paraula “independència” aparegui a la pregunta d'un referèndum sobre la independència (la política té moltes paradoxes); i el PSC, PP i Ciutadans continuaran gesticularan des de fora contra el pacte de la doble pregunta reproduint, encara que aquesta vegada sigui virtualment, la foto que es van fer plegats el Dia de la Constitució amb la virreina Maria de los Llanos de Luna.

En aquest context d'una certa teatralitat històrica, on cada força política mira de reüll a les altres i escenifica allò que esperen d'ella els seus electors, només faltaria que TV3 programés els propers dies “Sissí emperadriu”. Com es posaria en Marhuenda pensant amb el doble Si i Si de la independència!. Ja imagino el titular de portada de La Razón: “Los separadores manipulan a Romy Schneider con el dinero de todos”.

Foto: Mas amb els líders dels partits anunciant la data i la pregunta. Juanma Ramos / El Punt Avui 

El manifestant Boada

Anys 80. Bellaterra. Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Som a la classe de relacions internacionals del professor Jesús M. Rodés, un dels ossos de la facultat. Rigorós, estricte i exigent, però al mateix temps molt interessant. Discutim sobre l'exercici democràtic del poder i de la força. Els alumnes, en la immensa majoria investits de progres,  no volem sentir a parlar ni de policia ni de militars, però ell, militant del PSUC i convidat a la força a les presons franquistes, ens intenta convèncer del contrari. “Són vostès (ell sempre tracta de “vostè” als seus alumnes) el qui haurien d'entrar a formar part com a professionals de les forces armades. Això és bàsic per la construcció de la democràcia”.

Ens el mirem amb escepticisme i, per descomptat, no aconsegueix convèncer a ningú.

Any 1989. El professor Rodés posa en pràctica el que predica, abandona temporalment la seva militància comunista i accepta la proposta del govern Pujol de fer-se càrrec de la direcció de l'Escola de Policia de la Generalitat de Catalunya.

Novembre de 2006. Segon tripartit. Iniciativa accepta el regal enverinat del PSC i Joan Saura es fa càrrec de la conselleria d'Interior i Relacions Institucionals. L'esperit Rodés sembla tenir alguna cosa a veure en la decisió. Els hereus del PSUC són ara una força de govern i poden fer-se càrrec de l'ordre públic, encara que això comporti haver d'enviar els antidisturbis contra aquells brètols que sembren el terror pels carrers disfressats d'extrema esquerra.

Acceptar la conselleria és una decisió d'alt risc que exigirà a l'equip de Saura ser rigorós, estricte i exigent com ho era amb ell mateix i amb els seus alumnes el professor Rodés. No s'hi val a badar perquè el camí estarà ple de trampes i de contradiccions.

Han passat quatre anys i a la conselleria d'Interior s'han fet coses positives però també moltes de negatives. Errors de manual com el que acaba de protagonitzar el número dos del departament Joan Boada, que dimecres, durant els disturbis protagonitzats pels antisistema, va abandonar Barcelona per assistir a Girona a la manifestació de la jornada de vaga general. Una decisió que ha propiciat que CiU i PP demanin el seu cap, que Jordi Pujol titlli el tripartit de “can seixanta” i que un sindicat dels mossos -el CAT-ME- hagi qualificat exageradament a Boada de “secretari de dia, kale borroca de nit”.

Joan Boada ha pecat d'inconscient o, com a mínim, d'ingenu. D'acord que no té competències directes en ordre públic, però com a secretari general  del departament d'Interior s'hauria d'haver quedat al costat del seu conseller.  Alguns opinaran que va anar-se a fer la foto a Girona com a candidat a les properes autonòmiques; jo no diré tant, però com a polític professional podia d'haver intuït que abandonant el peu del canó en plena batalla campal a Barcelona, no feia més que posar-se ell i col·locar a Saura en el punt de mira de l'artilleria convergent i popular.

Dimecres, amb mig país aturat per la vaga general i amb el centre de Barcelona convertit en escenari de violents enfrontaments, era una dia per deixar aparcada la militància com va fer Rodés en assumir la direcció de l'Escola de Policia. Però per això cal ser molt rigorós en l'exercici de les responsabilitats públiques i, en aquest cas, a la recta final del mandat, Joan Boada no ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies.


Foto: Joan Boada, al mig de la imatge, durant la marxa que es va celebrar dimecres a Girona. / Manel Lladó / El Punt 

Vídeo: Incidents en el centre de Barcelona i saqueig de la botiga Levi's. / Youtube

“Kin 'toston' oi?”

El president Montilla portava ahir mitja hora de discurs en el debat de política general, quan el fotògraf del diari Público va captar aquesta imatge de la pantalla d'una Blackberry. El conseller d'Interior i líder d'ICV, Joan Saura havia enviat un concís missatge al president del seu grup, Jaume Bosch: “Kin 'toston' oi?”. I la resposta de Bosch no es va fer esperar: “Ha començat bé el primer minut i després un rollo. I poc sensible amb la gent amb dificultat”.

Avui, en declaracions a Catalunya Ràdio, Saura ha sortit del pas com ha pogut assegurant que l'intercanvi de SMS va ser “una broma sense cap importància” i no ha dubtat en qualificar com “un bon discurs” la intervenció del president i soci del tripartit.

Naturalment no se l'ha cregut ningú perquè tothom sap que el discurs d'obertura del debat de política general, el faci qui el faci, i més si són 101 minuts seguits d'intervenció de Montilla, no permet precisament pixar-se de riure.

Hi haurà qui es pregunti si el fotògraf de Público ha violat la intimitat de Saura i de Bosch. L'interrogant pot encetar un bon debat jurídic: Personatges públics, lloc públic, tema d'interès públic...i missatges privats i protegits per la llei.

En tot cas, a partir d'ara, els polítics ben segur que seran més discrets amb els seus mòbils.

Si, segons un estudi fet per Sony Ericsson, una de cada tres dones espanyoles reconeix que llegeix d'amagat els SMS que rep la seva parella, quin percentatge de periodistes estarien temptats de fer el mateix amb els missatges dels polítics?

I quants parlamentaris no voldrien fer el trapasser en els mòbils de la premsa?

Sigui com sigui, l'anècdota protagonitzada per la Blackberry i pel fotògraf de Público és un salt tecnològic endavant que deixa enrere les clàssiques ficades de peus a la galleda per culpa d'aquell micròfon que sempre queda obert en el moment més inoportú...

Euronit

A Europa i a Espanya guanyen els conservadors i a Catalunya els socialistes. Nit electoral que compleix el tòpic de sempre: ningú es sent perdedor, tothom troba arguments per parlar d'èxit. A Madrid, en el carrer Génova, la claca del PP aprofita la connexió en directe de les televisions per cridar “Zapatero dimisión”. Ha triomfat la dreta més cavernícola, els enemics interns de l'actual direcció del partit, però Rajoy treu pit, infla els pulmons amb el mateix aire de carlinada que respira Jaime Mayor Oreja i engega un discurs triomfalista interromput pels crits de “Presidente, presidente”. L'abstenció ha estat considerable, però ell veu consolidat el seu lideratge, torna a somniar amb la Moncloa i fins i tot s'atreveix a dir que el resultat obtingut per Mayor Oreja, Vidal-Quadras i companyia – dos escons més que els socialistes- és fruit de la nova estratègia sorgida en el congrés de València... Aquell País Valencià que, com la Comunidad de Madrid, continua essent la granja de vots del PP sense que bona part de l'electorat passi factura per la presumpta corrupció ben vestida.

Mentrestant a la seu del PSOE, fan mans i mànigues per treure ferro a la segona derrota consecutiva després de les eleccions gallegues. Aquí no hi ha cap indici de canvi de cicle, sinó un impacte electoral previsible de la crisi econòmica a la línia de flotació dels partits que governen. Leire Pajín diu que, malgrat tot, el PSOE ha obtingut el millor resultat dels partits socialistes europeus i que no hi ha hagut cap triomf “contundent” del PP. En definitiva, s'han salvat els mobles de cara a les eleccions generals del 2012, oè, oè, oè.

A TV3 entrevisten en directe Miquel Iceta i li pregunten si a la pèrdua de set punts en relació als comicis del 2004 pot ser deguda als incompliments de Zapatero amb Catalunya. El viceprimer secretari fuig d'estudi i parla de la crisi econòmica com a únic factor d'una davallada de vots que més tard qualificarà com “un resultat magnífic que destaca en el panorama europeu”.

Mentrestant, CiU ha quedat per darrera dels socialistes però per davant del PP, una segona posició que permet a Artur Mas veure els primers brots verds a la seva particular travessa del desert. La federació manté l'escó d'eurodiputat, ara per Ramon Tremosa, i creix en vots mentre les tres forces del tripartit en perden. Tot plegat els fa mirar amb optimisme cap a les eleccions catalanes de l'any vinent.

A ERC han perdut 71.000 vots i dos punts respecte a les europees del 2004, però també toca posar bona cara. Han salvat l'escó que ocuparà Oriol Junqueras i, com diu Joan Puigcercós, és “un punt de partida” en temps difícils i “hi ha camp per córrer”.

Els ecosocialistes també han assolit la fita de mantenir l'escó per Raül Romeva, que perillava malgrat figurar a la llista dels eurodiputats més treballadors. ICV ha perdut 1,1 punts, però segons Romeva, ha resistit la polarització de la campanya. Qui no es conforma és perquè no vol.

Pareu màquines. Per la petita pantalla surt ara Alejo Vidal-Quadras i assegura textualment que treballarà molt per Catalunya. Tanco el televisor després d'haver escoltat el que és, sens dubte, el millor acudit-promesa de la nit.
Foto: Rajoy i Mayor Oreja en el balcó de la seu del PP a Madrid. / EFE

Acudit: JAP / El Punt