El Sí i Sí i el No

Ja tenim doble pregunta, o “pregunta encadenada” que diu l'autoexclòs Pere Navarro, el timoner d'un PSC fracturat i sense rumb. Naveguem cap a Ítaca per les aigües de l'etapa prèvia del “no referèndum”, la consulta que només convocarà el president Mas si l'estat espanyol dóna permís, cosa que és molt, moltíssim, suposar, per no dir pura ciència ficció.

Rajoy no vol ni sentir a parlar del dret a decidir dels catalans per allò que a la pell de brau (zona hispana) han mamat des de petits i la constitució postfranquista consagra -“la indisoluble unidad de la patria”- però encara que es revestís de valor, de britànic home d'estat del segle XXI, i fes un pas endavant democràtic, el seu entorn , el polític, l'econòmic, el social i, sobretot, el mediàtic, trossejaria al gallec i se'l menjaria amb patates malgrat que el plat resultant fos del tot insubstanciós i sense gust a res. El menú no tindria cap importància. Tothom s'asseuria a la taula i felicitaria al xef.

I una cosa similar li passa a Rubalcaba, líder en hores baixíssimes a qui li fan el llit des de dins mentre a fora espera veure desfilar el seu cadàver Rosa Díez, que amb els anys ha passat de festejar amb els nacionalistes del PNB intervenint en les tasques del govern basc a ser la gran dama de l'espanyolisme, admirada fins i tot pels falangistes.

Així doncs, desprès de mesos i mesos amb el món polític i periodístic català donant  interminables i repetitives voltes dins la roda del hàmster, ja tenim doble pregunta prou inclusiva i salomònica per fer feliç a quasi tothom:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Si / No
En cas de resposta afirmativa: Vol que aquest Estat sigui independent? Si / No

Per a tant, hi haurà l'opció Si i Si, l'opció Si i No i l'opció No. Qui no es conforma és perquè no vol...o és gran admirador de Sánchez-Camacho, Navarro o Rivera.

Fins i tot, tenim data pel referèndum: 9 de novembre del 2014, aniversari de la caiguda del mur de Berlín i festa de l'Almudena a la Villa y Corte, una coincidència, la de l'Almudena, que ha indignat d'allò més a l'ABC i que demostra sense cap mena de dubte l'absoluta malignitat dels separatistes. En el rotatiu madrileny, tan constitucionalista ara i que tant va fer pel cop d'estat del 1936, s'estiren els cabells sense tenir en compte que unes quantes generacions de catalans han estat influenciades pel NO-DO i pels seus missatges sobre “la laboriosidad del pueblo catalán”. Ells faran festa i nosaltres, suposant que ens deixin, farem l'esforç d'anar a votar.

Amb l'anunci d'ahir ja s'ha complert una part del camí protocol·lari, aquell que diu que, abans de tirar pel dret amb unes eleccions plebiscitàries i amb una declaració unilateral d'independència, s'han d'esgotar les vies legals per més que aquestes estiguin tancades a pany i forrellat. És qüestió d'aplegar les màximes voluntats, de preservar la imatge cap a l'exterior i d'intentar fer amics a fora demostrant que entre els arguments evidents per justifiquen la independència hi ha també el comportament no democràtic de l'estat espanyol.

El guió preveu que el següent pas sigui demanar a l'estat que traspassi a la Generalitat la competència per organitzar referèndums d'acord amb el que preveu l'article 150.2 de la Constitució o que no posi impediments a l'aplicació de la llei catalana de consultes, que ara està en fase de tramitació, dues opcions que toparan amb la negativa absoluta del govern del PP.

Mentrestant la federació de Convergència i Unió ha guanyat oxigen per no trencar a curt termini el seu matrimoni polític, per tirar endavant l'aprovació dels pressupostos amb els republicans i per aturar la davallada de les expectatives de vot; ICV-EUIA podrà acabar de desfullar la margarita sobre la relació de Catalunya amb l'estat espanyol; ERC i la CUP celebraran una mica més que la paraula “independència” aparegui a la pregunta d'un referèndum sobre la independència (la política té moltes paradoxes); i el PSC, PP i Ciutadans continuaran gesticularan des de fora contra el pacte de la doble pregunta reproduint, encara que aquesta vegada sigui virtualment, la foto que es van fer plegats el Dia de la Constitució amb la virreina Maria de los Llanos de Luna.

En aquest context d'una certa teatralitat històrica, on cada força política mira de reüll a les altres i escenifica allò que esperen d'ella els seus electors, només faltaria que TV3 programés els propers dies “Sissí emperadriu”. Com es posaria en Marhuenda pensant amb el doble Si i Si de la independència!. Ja imagino el titular de portada de La Razón: “Los separadores manipulan a Romy Schneider con el dinero de todos”.

Foto: Mas amb els líders dels partits anunciant la data i la pregunta. Juanma Ramos / El Punt Avui 

Euronit

A Europa i a Espanya guanyen els conservadors i a Catalunya els socialistes. Nit electoral que compleix el tòpic de sempre: ningú es sent perdedor, tothom troba arguments per parlar d'èxit. A Madrid, en el carrer Génova, la claca del PP aprofita la connexió en directe de les televisions per cridar “Zapatero dimisión”. Ha triomfat la dreta més cavernícola, els enemics interns de l'actual direcció del partit, però Rajoy treu pit, infla els pulmons amb el mateix aire de carlinada que respira Jaime Mayor Oreja i engega un discurs triomfalista interromput pels crits de “Presidente, presidente”. L'abstenció ha estat considerable, però ell veu consolidat el seu lideratge, torna a somniar amb la Moncloa i fins i tot s'atreveix a dir que el resultat obtingut per Mayor Oreja, Vidal-Quadras i companyia – dos escons més que els socialistes- és fruit de la nova estratègia sorgida en el congrés de València... Aquell País Valencià que, com la Comunidad de Madrid, continua essent la granja de vots del PP sense que bona part de l'electorat passi factura per la presumpta corrupció ben vestida.

Mentrestant a la seu del PSOE, fan mans i mànigues per treure ferro a la segona derrota consecutiva després de les eleccions gallegues. Aquí no hi ha cap indici de canvi de cicle, sinó un impacte electoral previsible de la crisi econòmica a la línia de flotació dels partits que governen. Leire Pajín diu que, malgrat tot, el PSOE ha obtingut el millor resultat dels partits socialistes europeus i que no hi ha hagut cap triomf “contundent” del PP. En definitiva, s'han salvat els mobles de cara a les eleccions generals del 2012, oè, oè, oè.

A TV3 entrevisten en directe Miquel Iceta i li pregunten si a la pèrdua de set punts en relació als comicis del 2004 pot ser deguda als incompliments de Zapatero amb Catalunya. El viceprimer secretari fuig d'estudi i parla de la crisi econòmica com a únic factor d'una davallada de vots que més tard qualificarà com “un resultat magnífic que destaca en el panorama europeu”.

Mentrestant, CiU ha quedat per darrera dels socialistes però per davant del PP, una segona posició que permet a Artur Mas veure els primers brots verds a la seva particular travessa del desert. La federació manté l'escó d'eurodiputat, ara per Ramon Tremosa, i creix en vots mentre les tres forces del tripartit en perden. Tot plegat els fa mirar amb optimisme cap a les eleccions catalanes de l'any vinent.

A ERC han perdut 71.000 vots i dos punts respecte a les europees del 2004, però també toca posar bona cara. Han salvat l'escó que ocuparà Oriol Junqueras i, com diu Joan Puigcercós, és “un punt de partida” en temps difícils i “hi ha camp per córrer”.

Els ecosocialistes també han assolit la fita de mantenir l'escó per Raül Romeva, que perillava malgrat figurar a la llista dels eurodiputats més treballadors. ICV ha perdut 1,1 punts, però segons Romeva, ha resistit la polarització de la campanya. Qui no es conforma és perquè no vol.

Pareu màquines. Per la petita pantalla surt ara Alejo Vidal-Quadras i assegura textualment que treballarà molt per Catalunya. Tanco el televisor després d'haver escoltat el que és, sens dubte, el millor acudit-promesa de la nit.
Foto: Rajoy i Mayor Oreja en el balcó de la seu del PP a Madrid. / EFE

Acudit: JAP / El Punt

Superdissabte a ERC

En motiu del superdissabte d'ERC, els tertulians i columnistes situats dins l'orbita independentista han glosat aquests darrers dies el sistema assembleari del partit com la fórmula més democràtica possible, gairebé el paradís de la participació. No poso en dubte que en teoria ho sigui, però les meves vivències de l'època d'estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona em fan ser profundament escèptic.

Perviuen en el record aquelles inacabables i anàrquiques assemblees de principi dels anys vuitanta quan, a força de discutir i de votar a ma alçada, ens pensàvem que sense anar a classe ens cruspíem el món. Tinc a la memòria el rostre de dos o tres companys que, amb una capacitat dialèctica extraordinàriament desenvolupada i amb uns egos de la mida d'un armari, portaven la veu cantant i, a força d'encesos discursos, dirigien el ramat assembleari cap els camins més inversemblants.

No en vaig ser testimoni i no sé si es tracta d'una llegenda urbana, però hi ha qui explica que en una d'aquelles reunions multitudinàries, els assistents van acabar aprovant una vaga general indefinida fins a la dissolució de la monarquia. Eren paraules majors i gestos revolucionaris d'alta volada però des d'aquell gloriós acord han passat unes dècades i, naturalment, al llarg d'aquest temps han sortit de les facultats milers de llicenciats mentre els Borbons segueixen pasturant per estores vermelles i mars blaves...

La democràcia participativa i l'actual sistema de partits no són ni molt menys cap panacea, però la democràcia directa, amb la base teòrica aportada pels anarquistes i amb el precedent històric d'Atenes -on per poder votar calia tenir reconeguda la categoria de “ciutadà” (dones, pobres, esclaus i estrangers residents eren automàticament exclosos) - tampoc garanteix la construcció d'una societat perfecta. La posta en pràctica d'aquest model exigeix una màxima responsabilitat per part dels seus membres, un tocar de peus a terra amb prou seny per evitar que la rauxa, l'aprovació d'objectius utòpics i inassolibles, faci ingovernable un partit o una societat.

Uns deu mil afiliats d'ERC trien avui de manera directa al president i al secretari general del partit i espero que ho facin amb responsabilitat. Els militants manen. No hi ha intermediaris i el vot és secret, però tenen a les seves mans no només la designació de la nova cúpula republicana sinó també una qüestió que afectarà a la resta de ciutadans: la continuïtat o no del govern d'esquerres i plural.

Els catalans i catalanes que no tenim el carnet d'ERC som avui, en ple segle XXI i per unes hores, com aquelles dones, residents estrangers, pobres i esclaus grecs a qui se'ls barrava el pas a l'assemblea de la ciutat. El full de ruta és només en mans de deu mil persones. Coses del joc polític i paradoxes de la democràcia directa.

Postdata:

La militància d'ERC ha escollit Joan Puigcercós com a nou president del partit i Joan Ridao com a secretari general. Els partidaris de continuar en el govern del tripartit són majoria però el vot ha quedat força fraccionat: una mica més d'un terç dels votants (el 37,22 %) han donat suport a Puigcercós, una quarta part (el 26,66 per cert) a la candidatura d'Ernest Benach afí a Carod-Rovira, mentre que els dos sectors crítics, el de Joan Carretero i el d' Uriel Bertran han aconseguit, respectivament, el 27,56 per cent i el 8,10 per cent. En el congrés del proper cap de setmana, els dos sectors oficialistes hauran de sumar forces per evitar sorpreses. En tot cas, el tàndem Puigcercós-Ridao ha mostrat voluntat integradora i ha promès "un canvi tranquil" dins el partit.

Foto: Paperetes de tots els candidats a la presidència i a la secretaria general d'ERC, al costat d'una urna ahir, a la seu nacional del carrer Calàbria. / Andreu Puig (El Punt)