diumenge, 3 agost de 2014

El codi ètic de Pujol



A la web del Centre d'Estudis Jordi Pujol encara es pot llegir que la fundació de l'exhonorable està treballant en tres projectes, un dels quals consisteix...en la redacció d'un codi ètic per a professionals de la política!. Quines paradoxes té la vida!

A l'edició d'aquest diumenge, El Punt Avui explica que el futur del centre penja d'un fil. Per a tant és possible que el codi que està redactant un equip d'experts i al qual, més endavant, s'hi havien d'afegir els partits amb representació al Parlament de Catalunya, mai no vegi la llum. Algú el trobarà a faltar?.

La presentació del projecte, redactada en aquells temps feliços quan el mite pujolià encara no s'havia autoimmolat amb la confessió-bomba de l'herència no declarada i pecaminosa, comença així:

És conegut el descrèdit que pateix l’estament polític i també l’allunyament que existeix entre la vida política i la vida ciutadana. Aquesta percepció negativa de la figura del polític té, naturalment, les seves causes, però és un greu símptoma per a la salut de la vida democràtica. Necessitem bons polítics per fer realitat els canvis que tots anhelem i cal que les persones amb talent i voluntat de servei públic se sentin il·lusionades a desenvolupar aquesta funció”.

I continua amb intencions d'altíssima volada:

Bona part d’aquest descrèdit obeeix al mode com s’articula la vida política en la societat actual. Cal un salt qualitatiu. Partim de la idea que l’ofici de polític és noble i necessari per al desenvolupament del progrés social, econòmic, cultural i nacional del país, però entenem que solament serà capaç de recuperar el crèdit social si l’exercici de la política es vincula estretament a l’ètica. Per això volem elaborar un Codi ètic per a professionals de la política com ja existeix en altres professions del nostre entorn”.

Ens quedarem, doncs, probablement, sense el salt qualitatiu que hauria portat el segell caigut en desgràcia de la fundació.

El centre, dedicat a difondre el pensament polític de Pujol, està finançat amb aportacions individuals i també d'empreses i institucions, però sembla ser que fins ara ha subsistit, sobretot, gràcies als diners del propi expresident. Seria ben curiós (o no) que aquest codi ètic s'estigués redactant amb el suport econòmic dels famosos euros dipositats a Andorra...

Sigui com sigui, no perdem l'esperança. Vindran temps millors desprès d'aquesta lliçó que ens ha ensenyat que sota la pell d'algú a qui molts catalans veien com un mite viu hi ha també allò tan natural i corrent com és, en positiu i en negatiu, la feblesa humana.

Superada la sorpresa, no mitifiquem res ni a ningú. I continuem endavant.

divendres, 16 maig de 2014

No són d'eixe món


Ja triguen les discogràfiques en fer-ho realitat. "La senyora de Terrassa" mereix ser el nom d'algun grup de pop modernillo... i fer de teloners de tots els mítings del PSC. Èxit assegurat amb la peça "Hi ha clima de crispació, tant si es vol com si no es vol", cançó central del futur disc “El misteri de la cleca electoral o la senyera la vull ben neta”.

En tot cas, per triomfar als escenaris no hi ha com la gran diva del PP Esperanza Aguirre disfressada de tigressa i parafrasejant a Raimon amb allò de “Diguem no, nosaltres no som d'eixe món”. Sense caure-li la cara de vergonya, ho va dir ahir en un acte electoral que va protagonitzar amb el seu amic i candidat, Santi Fisas i amb l'altra reina de l'espectacle popular i de les gravacions triomfals: Alícia Sánchez-Camacho. La dreta i l'extrema dreta valenciana, que tant “estimen” al cantant de Xàtiva i que nodreixen de vots al PP, deuen haver quedat garratibades, esmaperdudes i favagirades davant la comèdia d'Aguirre.

I d'un fet surrealista a un altre. Avui l'hipermega cap de llista del PP Miquel Arias Cañete ha justificat el seu paperot en el cara a cara amb la socialista Elena Valenciano assegurant que si un home demostra “superioritat intel·lectual” pot fer la impressió de “masclista” davant una “dona indefensa”. Conclusió: si voleu que aquest crac amb cognom de teveo faci un discurs intel·ligent és millor que no tingui de contrincant cap dama o, posats a fer, que les dones s'oblidin per sempre més de la política.

Realment, aquests del PP “no son d'eixe món”.



Foto 1: Montserrat Puigbò, "la senyora de Terrassa" que va protagonitzar fa uns dies l'incident amb Navarro. / Foto: Jordi Alemany / El Punt Avui

Foto 2: Fisas, Camacho i Aguirre, ahir. / Foto: J. Losada / El Punt Avui

dimarts, 11 març de 2014

Partitura primaveral


Dieu-me excèntric, però arriba la primavera i és una opció a tenir en compte: baixar el piano al pati i passar-te una colla d'hores batallant i batallant amb una partitura fins assolir la victòria final...

Un dia o altre vindrà el jardiner i, xiulant una vella cançó, traurà les fulles que en forma de mil notes musicals hauran cobert amb una selva melòdica al músic i al seu instrument convertits en majestuosa estàtua.

I, aleshores, cada vegada que plogui o que faci un sol radiant, pujarà des del patí una dolça melodia en record i homenatge a la constància, al treball, a l'esforç, a la paciència, a la sensibilitat i a l'esperit de superació que requereix aprendre a tocar un instrument i a gaudir amb la teva música.  

dilluns, 6 gener de 2014

Alta màgia


Són les tantes de la matinada. Fot una fred que pela. Entro en el cotxe, poso la ràdio i una veu femenina prou convincent m'ofereix un curs d'"alta màgia i control mental". Baixo els vidres i que corri l'aire. Ara mateix no crec en els miracles ni en els tres reis d'orient. Tanco la ràdio deixant amb la paraula a la boca a la seductora dona que, amb convicció publicitària, segueix oferint més i més coses...

diumenge, 5 gener de 2014

Lectors amb mono?


Per un dia, les portades de les edicions de Madrid d'El Mundo, l'ABC i La Razón s'entretenen amb Euskadi i no dediquen ni un titular a Catalunya.

Estic preocupat pels seus lectors. No tindran mono?

Nit de Sunset Jazz Club


Fantàstica nit en el Sunset Club de Girona amb Randy Greer i Ignasi Terraza Trio (Horacio Fumero al contrabaix i Caspar St. Charles a la bateria). Ens han regalat una sel·lecció de nadales nord-americanes i catalanes a ritme de jazz, oferint un concert, sense exagerar, memorable.

Randy Greer és un cantant de San Francisco que ha treballat amb grans músics dels Estats Units i que té una veu, estil i domini escènic que fa pensar amb Nat King Cole. Per la seva part, el català Ignasi Terraza és un dels grans pianistes de jazz de l'estat espanyol i gaudeix d'un sòlid reconeixement internacional (primer premi del Jacksonville International Jazz Piano Competition als Estats Units). Cec des dels nou anys i amb els estudis de piano clàssic al Conservatori de Barcelona, es va iniciar de forma autodidacta en el jazz i no en va tenir prou amb això sinó que, a més, va ser la primera persona cega a l'estat espanyol en llicenciar-se en informàtica. Actualment, a més de fer concerts amb el seu trio arreu del món, és professor de piano jazz a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Ha publicat més d'una vintena de discs, un d'ellsChristmas Swings in Barcelona.
amb Randy Greer:

Contemplar des de primera fila com l'Ignasi Terraza passeja les seves mans pel teclat i en treu aquest formidable fruit és un experiència inoblidable.

Aquí us deixo un vídeo d'una actuació que Ignasi Terraza Trio i Randy Greer van fer a La Pedrera l'any 2007.



Fotos: Un moment del concert d'ahir al Sunset de Girona / T.Dalmau

diumenge, 29 desembre de 2013

"Los chicos del coro"


Bon concert el que divendres van oferir a l'Auditori de Girona Les Petits Chanteurs de Saint-Marc de Lió, el cor que es va fer famós fa uns anys per la seva participació a la pel·lícula "Les Choristes" de Christophe Barratier (2004), coneguda aquí com "Los Chicos del Coro". Veus blanques ben conjuminades per un programa molt variat que va incloure des de peces clàssiques del repertori coral (Agnus Dei, Ave Maria...), passant per cançons populars (Cielito lindo, El tamborilero), fins a l'emblemàtica Imagine de John Lennon i a uns quants temes de bandes sonores, tant de "Los Chicos del Coro" com de pel·lícules clàssiques (Supercalifragilísticoespialidoso, Singing in the rain...). La interpretació -sota la direcció de Nicolas Porte- em va semblar molt bona i també excel·lent l'acompanyament del pianista, però aquests programes tan variats sempre em provoquen dubtes: respon a cap lògica interpretar l'Agnus Dei amb la mateixa posta en escena estàtica -típica d'un concert coral clàssic- que Singing in the rain?. A mi no m'ho sembla però Les Petits Chanteurs de Saint-Marc ho fan...

Un aspecte a destacar en el concert va ser la col·laboració especial de la Coral Geriona infantil, que va oferir tres cançons i, al final del concert, en va cantar una altra conjuntament amb els cantaires de Lió. L'Imma Pascual segueix destacant per la seva manera tan expressiva de dirigir que es guanya el cor no tan sols de les nenes, nens i joves que participen a les dues formacions de Geriona, sinó també del públic. Ben segur.



Foto: Un moment del concert a l'Auditori de Girona. / J. Sabater /El PuntAvui

divendres, 13 desembre de 2013

El Sí i Sí i el No


Ja tenim doble pregunta, o “pregunta encadenada” que diu l'autoexclòs Pere Navarro, el timoner d'un PSC fracturat i sense rumb. Naveguem cap a Ítaca per les aigües de l'etapa prèvia del “no referèndum”, la consulta que només convocarà el president Mas si l'estat espanyol dóna permís, cosa que és molt, moltíssim, suposar, per no dir pura ciència ficció.

Rajoy no vol ni sentir a parlar del dret a decidir dels catalans per allò que a la pell de brau (zona hispana) han mamat des de petits i la constitució postfranquista consagra -“la indisoluble unidad de la patria”- però encara que es revestís de valor, de britànic home d'estat del segle XXI, i fes un pas endavant democràtic, el seu entorn , el polític, l'econòmic, el social i, sobretot, el mediàtic, trossejaria al gallec i se'l menjaria amb patates malgrat que el plat resultant fos del tot insubstanciós i sense gust a res. El menú no tindria cap importància. Tothom s'asseuria a la taula i felicitaria al xef.

I una cosa similar li passa a Rubalcaba, líder en hores baixíssimes a qui li fan el llit des de dins mentre a fora espera veure desfilar el seu cadàver Rosa Díez, que amb els anys ha passat de festejar amb els nacionalistes del PNB intervenint en les tasques del govern basc a ser la gran dama de l'espanyolisme, admirada fins i tot pels falangistes.

Així doncs, desprès de mesos i mesos amb el món polític i periodístic català donant  interminables i repetitives voltes dins la roda del hàmster, ja tenim doble pregunta prou inclusiva i salomònica per fer feliç a quasi tothom:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Si / No
En cas de resposta afirmativa: Vol que aquest Estat sigui independent? Si / No

Per a tant, hi haurà l'opció Si i Si, l'opció Si i No i l'opció No. Qui no es conforma és perquè no vol...o és gran admirador de Sánchez-Camacho, Navarro o Rivera.

Fins i tot, tenim data pel referèndum: 9 de novembre del 2014, aniversari de la caiguda del mur de Berlín i festa de l'Almudena a la Villa y Corte, una coincidència, la de l'Almudena, que ha indignat d'allò més a l'ABC i que demostra sense cap mena de dubte l'absoluta malignitat dels separatistes. En el rotatiu madrileny, tan constitucionalista ara i que tant va fer pel cop d'estat del 1936, s'estiren els cabells sense tenir en compte que unes quantes generacions de catalans han estat influenciades pel NO-DO i pels seus missatges sobre “la laboriosidad del pueblo catalán”. Ells faran festa i nosaltres, suposant que ens deixin, farem l'esforç d'anar a votar.

Amb l'anunci d'ahir ja s'ha complert una part del camí protocol·lari, aquell que diu que, abans de tirar pel dret amb unes eleccions plebiscitàries i amb una declaració unilateral d'independència, s'han d'esgotar les vies legals per més que aquestes estiguin tancades a pany i forrellat. És qüestió d'aplegar les màximes voluntats, de preservar la imatge cap a l'exterior i d'intentar fer amics a fora demostrant que entre els arguments evidents per justifiquen la independència hi ha també el comportament no democràtic de l'estat espanyol.

El guió preveu que el següent pas sigui demanar a l'estat que traspassi a la Generalitat la competència per organitzar referèndums d'acord amb el que preveu l'article 150.2 de la Constitució o que no posi impediments a l'aplicació de la llei catalana de consultes, que ara està en fase de tramitació, dues opcions que toparan amb la negativa absoluta del govern del PP.

Mentrestant la federació de Convergència i Unió ha guanyat oxigen per no trencar a curt termini el seu matrimoni polític, per tirar endavant l'aprovació dels pressupostos amb els republicans i per aturar la davallada de les expectatives de vot; ICV-EUIA podrà acabar de desfullar la margarita sobre la relació de Catalunya amb l'estat espanyol; ERC i la CUP celebraran una mica més que la paraula “independència” aparegui a la pregunta d'un referèndum sobre la independència (la política té moltes paradoxes); i el PSC, PP i Ciutadans continuaran gesticularan des de fora contra el pacte de la doble pregunta reproduint, encara que aquesta vegada sigui virtualment, la foto que es van fer plegats el Dia de la Constitució amb la virreina Maria de los Llanos de Luna.

En aquest context d'una certa teatralitat històrica, on cada força política mira de reüll a les altres i escenifica allò que esperen d'ella els seus electors, només faltaria que TV3 programés els propers dies “Sissí emperadriu”. Com es posaria en Marhuenda pensant amb el doble Si i Si de la independència!. Ja imagino el titular de portada de La Razón: “Los separadores manipulan a Romy Schneider con el dinero de todos”.

Foto: Mas amb els líders dels partits anunciant la data i la pregunta. Juanma Ramos / El Punt Avui