Els únics abdominals que, per esperit cívic, no em puc estalviar els realitzo a l’aire lliure amb la ma dreta enguantada dins una bossa del supermercat. M’apropo a terra, recullo les restes que diposita la naturalesa portentosa del meu gos i noto a través del plàstic l’escalfor i el tacte propi dels residus que genera la vida. Faig un nus a la bossa i la deixo, uns metres més enllà, dins la primera paperera o contenidor que trobo.
En Kiko, el meu setter anglès del qual ja us he parlat altres vegades en aquest blog, és un dels forçuts del barri (una mena de “primo de Zumosol” caní) i les seves cagarades són considerables. Defeca a consciencia, cercant els millors llocs i ho fa per fases. Ara una tifa aquí, ara una merda allà...
Aquesta manera de femtar m’obliga a utilitzar un bon nombre de bosses de supermercat.
Cada vegada que en Kiko em treu a passejar (ell m’estira de la corretja i jo el segueixo com puc) sempre surto equipat amb l’imprescindible material plàstic. Per això ahir se’m varen posar els pèls de punta quan la Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus i Consum Responsable va comunicar a la ciutadania que si cada un dels catalans estalviéssim una sola bossa de plàstic evitaríem l’emissió de 117 tones de CO2 a l’atmosfera. Porto, doncs, una bomba de rellotgeria dins les butxaques.
La campanya que ha iniciat aquesta fundació té per títol “Catalunya lliure de bosses!” i informa, entre altres coses, que aquests recipients es fabriquen a partir de petroli, un recurs no renovable i car, que el seu reciclatge és escàs i energèticament costós, que la producció i la incineració de les bosses emet gasos contaminants i, per acabar-ho d’arrodonir, si es llencen a l’aire lliure poden trigar 500 anys en descompondre’s i provoquen afectacions a la fauna terrestre i aquàtica.
Segons la Fundació PRCR, cada cap de setmana s’utilitzen a Catalunya més de 14 milions de bosses, un consum mitjà setmanal de 5,4 bosses per família que fa que aquest material representi un 2,32 per cent del pes total d’escombraries generades tot l’any.
“Aquests fets –assegura la campanya- demostren un consum insensat, doncs són fàcilment substituïbles per sistemes reutilitzables (bosses de cotó, cabàs, carretó, venda a granel, etc.)”.
No diuen, però res, de la reutilització de les bosses de plàstic que en fem els amos dels gossos, un comportament cada vegada més habitual tant per raons de civisme com per l’amenaça de les multes. I, francament, no m’hi veig recollint les tifes amb una bossa de cotó, buidant-la a la paperera i tornant-la a guardar a la butxaca...
La Fundació PRCR i les entitats que impulsen la campanya volen pressionar a la Generalitat perquè apliqui, a partir de l’any vinent, un impost ecològic de 20 cèntims d’euro per bossa. Mentrestant, el departament de Medi Ambient té diverses opcions damunt la taula: prohibir la distribució de bosses de plàstic a tots els comerços com fa Xina; gravar el consum amb un impost com a Irlanda impedint així la distribució gratuïta (a les cadenes Lidl i Día ja les cobren a la caixa) ; o retornar al consumidor el cost de la bossa que no s’emporti (mesura que apliquen els supermercats Bon Preu).
En tot cas, una decisió o altra haurà d’adoptar la Generalitat si vol complir amb la directiva europea sobre reducció de residus que obliga a reduir el consum de bosses un 30 per cent el 2009 i un 50 per cent el 2012.
¿Quina serà la reacció dels amos dels gossos quan vegin que la reutilització de bosses de plàstic té un preu? ¿Deixaran les tifes sense recollir?
Ho pregunto perquè entre les entitats que donen suport a la campanya hi ha l’ajuntament de Girona, institució que fa unes setmanes va anunciar l’aplicació d’una taxa de 40 euros a l’any als propietaris de gossos, justificant-la, entre altres coses, per la feina que tenen les brigades municipals en la neteja dels excrements. Una tasca que en el meu barri -Fontajau- no es nota gaire ja que, dia a dia, es pot fer un seguiment gairebé científic del procés natural de desintegració d’una determinada cagarada.
¿Posarà l’Ajuntament dispensadors de bosses de plàstic a totes les zones verdes urbanes, encara que no siguin en el centre de la ciutat?
Segons un estudi de Laboratorios Esteve, el 25 per cent dels gossos pateixen obesitat a causa del sedentarisme, l’excés de menjar i la ingesta de llaminadures. Tal vegada la solució és aquí: si es promogués un pla d’aprimament dels gossos (una mena d’operació biquini per bèsties): cagarien menys i hi hauria una menor despesa tant en brigades de neteja com en bosses de plàstic.
No tinc, però, gaire clar si en Kiko hi estaria d'acord...
Foto: Cartell de la campanya contra les bosses de plàstic
Etiquetes de comentaris: animals, consum, societat
Ja ha passat la llevantada però encara cauen quatre gotes. Surto a passejar, plou i fa sol, l'ambient és netíssim i en el terra amarat d'humitat descobreixo amb sorpresa que els cargols encara existeixen... 
