La Gerunda treu el nas

La Gerunda va treure ahir el nas pel pou del meu barri. O, si voleu, parlant en propietat, més que treure el nas el que li van fer els tècnics, com si fos una mena d'extirpació quirúrgica gegantina, va ser desmuntar-li la nàpia, la roda de tall de dotze metres de diàmetre amb la qual la tuneladora ha foradat, com un talp, el túnel del TAV que travessa Girona: gairebé tres quilòmetres entre Mas Xirgu i Fontajau, passant per sota el Ter.

En aquest llarg viatge de quinze mesos, la immensa màquina de 125 metres de llargada i 2.700 tones de pes ha passat dues vegades sota el meu cul. La primera, a la Farinera Teixidor, seu d'El Punt, i l'altra a tocar la cantonada de casa, a Fontajau.

Comparant a la foto les dimensions hercúlies de la roda de tall amb la mida discreta i humil dels humans que hi ha al davant es pot dir que és un miracle de la tècnica no haver percebut ni una mínima vibració ni haver patit cap esquerda en el nostre ànim espantadís.

Vista l'experiència i amb el precedent que no ha caigut la Sagrada Família del senyor Rigol, hauríem de tenir més fe de la que ja tenim amb els avenços imparables de l'enginy humà.

La Gerunda ha arribat doncs al final del seu trajecte -com ens va venir a explicar cerimonialment el ministre Blanco el passat 7 de juliol- i ara toca desmuntar-la a peces i anar-les retirant amb immenses grues pel pou d'extracció.

On anirà a parar la fragmentada Gerunda ?.

Doncs ves a saber. Tal vegada quan comprem el proper cotxe ens emportarem cap a casa un tall metàl·lic de la història de les infraestructures gironines. Aquell dia, asseguts al volant del flamant vehicle, ens semblarà percebre sota el cul el llunyà però constant girar de la roda de tall. Gira que giraràs, gira que giraràs...



Foto: La roda de tall penjada de la grua. / Toni Dalmau

Vídeo: La Gerunda acabant el túnel urbà de Girona el passat dia 7 de juliol. / El Punt

Les inauguracions que vindran

Com era d'esperar, ahir el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal no va fer vaga. Ans al contrari, va aprofitar la jornada per portar a terme una visita als treballs de desdoblament de la part  gironina de l'eix transversal.

En el viaducte de Sant Sadurní d'Osormort, Nadal va anunciar que el govern ha adjudicat dos trams més de les obres, a la part de Lleida i de la Catalunya Central: el tram entre Cervera i Aguilar de Segarra i el que va d'Aguilar a Manresa.

A més, com que estem en precampanya i toca disparar contra els governs de l'època Pujol, el conseller es va mostrar taxatiu en una qüestió:

“No farem quinze inauguracions com en l'eix originari. Tot estarà en marxa el 2013”.

Si hem de fer cas al que pronostiquen les enquestes, ben segur que serà així. Nadal no participarà en cap inauguració del desdoblament de l'eix perquè, si un tercer tripartit no ho evita, s'encarregaran de fer-ho els convergents que, en això de les inauguracions parcials i totals hi tenen històricament la ma trencada.

Un cop d'ull a l'hemeroteca confirma que entre la primera inauguració parcial de l'eix -el 22 de maig del 1993 en el tram Santa Coloma-Brunyola- i la inauguració darrera, el 12 de desembre del 1997 entre Santa Maria d'Oló i Vic, van passar més de quatre anys i hi va haver dotze inauguracions parcials amb les corresponents desfilades d'autoritats i periodistes, entre ells qui això signa. Tota una marató d'actes que, insisteixo si les enquestes no ens enganyen, l'encara conseller Nadal es podrà perfectament estalviar...a menys que acabi jugant algun paper en una hipotètica sociovergència. Portes enfora, ni socialistes ni convergents en volen sentir a parlar d'aquesta abraçada dels dos grans però ja se sap que l'aritmètica electoral pot convertir en companys d'inauguracions als polítics més irreconciliables...


Foto: Un moment de la visita de Nadal a les onres de l'eix. / Oriol Mas / El Punt

Qui la podrà obrir?

És el que té això de l'obra pública: o no acaba mai o es fa a corre-cuita i passa el que passa...

Clar que en aquest cas igual es tracta d'un dispositiu anti-lladres de tapes de clavegueram...


Via: Fail Blog

"Votar és molt fàcil"

Els problemes tècnics registrats a la consulta electrònica sobre la reforma de la Diagonal de Barcelona tenen un punt de patetisme grotesc per no dir còmic. Primer, l'alcalde Jordi Hereu es va creure o va fer veure davant les càmeres que havia aconseguit votar quan en realitat no va poder consumar el vot fins unes hores més tard. Després, algú va usurpar la identitat del cap de files del PP, Alberto Fernández Díaz amb el simple procediment d'utilitzar la data de naixement i el número de DNI del líder popular per rebre en un mòbil la clau per votar. Per últim, el convergent Xavier Trias va intentar infructuosament exercir el seu dret al vot set vegades seguides -a la màquina apareixia “Error 01”- i per fer-ho amb èxit es va haver de desplaçar a un altre col·legi electoral.

Això és el que ha succeït amb algunes de les primeres espases de la política local, però quants són els ciutadans anònims que han patit la incompetència d'un muntatge tècnic -el del vot electrònic- que té assignada una partida de 550.000 euros dins el cost global de la consulta proper als 3 milions? Quants vots fraudulents es poden haver produït i quina fiabilitat democràtica mereix un procés que ha prioritzat la facilitat del vot per damunt de la seguretat? Quines responsabilitats exigirà l'Ajuntament a les empreses adjudicatàries i qui, a nivell polític, pagarà els plats trencats?

Mentrestant avui, un dia abans del final de la consulta, encara s'ha pogut veure a la premsa aquest anunci on els organitzadors asseguren que “Votar pel futur de la Diagonal és molt fàcil”. Un punt i final surrealista per un afer que, sigui quin sigui el resultat de la votació, ha col·locat l'alcalde Hereu en un enfangat embolic polític.

Foto: L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, intentant votar sense èxit dilluns a les Corts.  / Quim Puig / El Punt

Postdata diumenge 16 de maig: L'opció de no reformar la Diagonal arrasa en la votació popular amb un 79,84% dels vots. Hereu anuncia la destitució del primer tinent d'alcalde Carles Martí i accepta la renúncia de la gerent dels serveis d'informació de l'Ajuntament, Pilar Conesa.

Gerunda i el pessigolleig al cul

La Gerunda, aquesta immensa tuneladora -2.700 tones de pes i 125 metres de llargada- que ahir va començar a foradar com un talp el subsol de Girona, passarà just per sota del meu lloc de treball -la seu d'El Punt- i també a pocs metres de casa. El ministre de Foment, José Blanco ha assegurat que s'utilitzaran “els sistemes de seguretat més avançats del món”, però -digueu-me aprensiu- ja començo a notar un inquietant pessigolleig al cul...

A aquestes alçades no sé què és més preocupant: que la plataforma ciutadana del TAV acusi a l'Adif  d'aplicar als tres quilòmetres de túnel de Girona una opció tècnica descartada per motius de seguretat a Barcelona o que Blanco s'entossudeixi  a mantenir el 2012 -gairebé demà passat-  com la data de ple funcionament del tram d'alta velocitat entre Barcelona i la connexió amb Europa.

Com titula avui en El Punt el company Dani Vilà a la seva crònica, que santa Bàrbara, patrona dels miners, artillers, pirotècnics i tuneladors, ens protegeixi de les obres!.








Foto 1: Les autoritats passejant ahir al costat pel costat de la tuneladora «Gerunda". / Lluís Serrat / El Punt

Foto 2: Imatge de santa Bàrbara situada dins el tunel d'atac de la tuneladora. / Dani Vilà / El Punt

Vídeo: La Gerunda iniciant la perforació del túnel.

De Lleida fins a la Lluna

Amb un retard de mig any sobre el calendari previst, s'han iniciat finalment les obres de desdoblament del tram Vic-Vilobí de l'eix transversal. Són 55 quilòmetres amb dotze túnels i vint viaductes, cosa que fa dubtar que aquesta complexa obra pressupostada en 400 milions d'euros pugui estar enllestida l'any 2011.

Mentrestant, els nombrosos usuaris de l'eix hauran de continuar patint els l'actual sobresaturació d'aquesta carretera. I no tan sols per culpa dels camions. Per Vic s'explica un acudit que fa referència a les senyoretes de moral distreta que es poden trobar ben aprop de l'aeroport de Girona:

L'eix -diuen els vigatans- és la carretera més llarga del món: va de Lleida fins a la Lluna!.

Foto: L'eix transversal al seu pas per la comarca de la Selva. / Lluís Serrat / El Punt

La granota i el Crist de la Llum

L'agost es va esmunyint poc a poc entre onades de calor i, malgrat l'altíssim consum d'aire condicionat, encara no s'ha produït, a les comarques gironines, el gran tall elèctric que els Nostradamus actuals vénen pronosticant des de ja fa no recordo quants estius. Els empresaris turístics i els responsables de Fecsa-Endesa deuen tenir amagada ves a saber a quin macrocomplex hoteler o a quina central una reproducció del Crist de la Llum, obra del provocador artista cubà Erick Ravelo, davant de la qual, mentre recullen beneficis, practiquen genuflexions una darrera l'altra pregant que, per la mort de Déu, s'enllesteixi la línia de 400 kV, la famosa MAT, el més aviat possible.

Per la seva part, els contraris a l'autopista elèctrica, cansats de picar ferro fred, deuen invocar a la granota crucificada de l'escultor alemany Martin Kippenberger, obra interpretada com a blasfema pel Vaticà, però també metàfora d'un presumpte apocalipsi natural i paisatgístic.

Des de la talaia immillorable que els dóna l'alçada de les seves respectives creus, el Crist de la Llum i la granota crucificada han d'al·lucinar veient les contradiccions d'una societat que ho vol tot sense renunciar a res: atraure una munió de turistes, oferir als visitants i a les segones residències tota mena de serveis d'oci, estar fresquets a l'estiu i calentets a l'hivern, disposar en tot moment i arreu de cobertura telefònica, connexió a internet i, per suposat, de llum, no fer cues a les carreteres... i no modificar el paisatge amb torres elèctriques, instal·lacions de telefonia mòbil, desdoblaments viaris, molins de vent o macroplantes d'energia solar.

Com que els miracles no són possibles, qualsevol dia d'aquests el Crist de la Llum i la granota baixaran de la creu i s'ofegaran a whiskys, engegant a uns i a altres, definitivament, a pastar fang.

El giratori més petit del món

Ara que s'han posat de moda les coses petites, aquest minigiratori farcit de senyals, descobert per El Punt en un pas soterrani del desdoblament de la C-31 entre Palamós i Palafrugell, en el terme municipal de Mont-ras, sembla una peça més de la campanya de la Generalitat sobre “els petits gestos que redueixen les morts en carreteres”.

Fonts dignes de crèdit asseguren que els enginyers de Lilliput ja han visitat l'obra.

"Alumbrado púbico" a Saragossa

A Saragossa no tan sols tenen una exposició internacional dedicada a l'aigua amb alguns equipaments que envaeixen els marges del riu i, naturalment (i mai més ben dit), s'inunden. També hi ha una xarxa d'”alumbrado púbico”, un servei que fent honor al seu nom garanteix als vianants anar cofois amb els baixos ben enllumenats.

La placa de ferro amb la divertida errada l'ha descobert una lectora de La Vanguardia passejant ni més ni menys que per la plaça del Pilar.

Foto: Eva Suau / La Vanguardia

L'aigua a "El cor de la ciutat"

El pis és mig fosc. La Clara parla per telèfon amb la Paquita: “Vaig a ficar-me a la banyera, em posaré música i no penso sortir fins que se m'arruguin els dits”.

Ha acabat la conversa. La Clara s'alça del sofà, posa un cd i se'n va cap al bany. Uns instant després, algú força el pany i obre a poc a poc i silenciosament la porta del pis.

Ha entrat l'assassí.

D'aquesta manera ha acabat el capítol 1.594 d'”El cor de la ciutat” i caldrà esperar a dilluns per saber què succeeix.

L'anomenada bíblia, la paret mestra de la sèrie, s'enllesteix d'un any per altre com si fos una col·lecció d'alta costura, mentre que els guions s'escriuen amb tres mesos d'antelació i els capítols es graven unes setmanes per endavant.

Si s'hi hagués estat a temps i donada l'alarma per la sequera, la sèrie de la televisió pública catalana podria haver apostat per substituir la banyera de la Clara per una dutxa, que gasta menys aigua i s'apropa més a la llegendària escena de Hitchcock a “Psicosi”. Però si el capítol s'hagués gravat aquesta mateixa setmana, enmig de xàfecs i quan els polítics segueixen dient coses contradictòries, tal vegada s'hauria conservat la idea original de la banyera.

Així de problemàtic pot ser rodar una escena de por complint amb els preceptes de la nova cultura de l'aigua en un país on la pluja no sap ploure.

Segons Enric Banqué, director d'”El cor de la ciutat”, la sèrie de més èxit de TV3 continuarà, com a mínim, una temporada més. La bíblia ja està pràcticament escrita i, que es sàpiga, no preveu que, el maig de l'any vinent, els protagonistes passin set en el barri de Sant Andreu esperant l'aigua de la dessaladora del Prat...o la de l'Ebre.

Aturar el transvasament?

Ahir, unes 30.000 persones es van manifestar a Amposta contra el transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona i avui a la ministra de Medi Ambient, Medi Rural i Medi Marí, Elena Espinosa li ha faltat temps per declarar, des de Brussel·les, que si els embassaments arriben al "mínim necessari" per proveir la població, especialment a l'àrea metropolitana, ni el reial decret llei d'excepcionalitat ni l'obra de conducció entre Tarragona i Barcelona "tindrien raó de ser".

Dit d'altra manera, que si els propers dies segueix plovent i augmenta una mica més el nivell dels pantans, s'aturaran unes obres que, tot i ser urgents, encara no han ni començat.

Sense entrar a valorar la qüestió de fons -la necessitat o no d'interconnectar les conques per fer front amb garanties als períodes de sequera extrema- es pot dir que la ministra ha deixat avui amb el cul a l'aire al govern català. I ho ha fet quan l'executiu del tripartit, amb totes les seves contradiccions internes -que són moltes- i amb un conseller de Medi Ambient totalment cremat per la polèmica de l'aigua (mira quina paradoxa!), està pagant un alt cost polític per defensar una canalització que només funcionarà en moments excepcionals, que el comandament de l'aixeta serà a Madrid i que tindrà doble sentit: podrà portar aigua de l'Ebre cap a Barcelona, però també, si fos necessari, aigua de les futures desaladores cap a Tarragona.

Amargat per la manera com Zapatero i la seva gent mouen els fils del poder en aquest i en altres afers que afecten a Catalunya, un dia el president Montilla es tancarà als seu despatx de la plaça de Sant Jaume, demanarà que no li passin trucades i acabarà gravant a punta de ganivet damunt la seva taula aquella dita tant certa segons la qual el pitjor enemic sempre el tens a casa. En aquest cas dins la família plural del socialisme espanyol.

• El conseller Baltasar considera "inimaginable" paralitzar ara el projecte del minitransvasament

Foto: Elena Espinosa, ahir a Brussel·les. / Efe

Sequera d'acords

La cimera de l'aigua celebrada aquesta tarda en el Palau de la Generalitat entre el president Montilla i el cap de l'oposició Artur Mas ha acabat amb l'únic acord de continuar-ne parlant.

Una collita minsa però previsible si es té en compte que la vessant política de la crisi és tant o més complicada que la tècnica. Montilla voldria assolir un consens amb CiU per intentar tirar endavant , sense picabaralles polítiques, les mesures urgents per permetin a curt termini fer front a la sequera, però això és inviable si prèviament les forces que integren el tripartit no es posen d'acord sobre el que cal fer. El govern central ha dit per activa i per passiva que no autoritzarà el transvasament de l'aigua del Segre ni rés que tingui a veure amb la conca de l'Ebre (el cost polític que li faria pagar el PP seria altíssim) però aquí uns i altres segueixen discutint sobre el tema: ERC en contra, el PSC de Lleida també, divisió d'opinions a Iniciativa i pagesos amenaçant amb tractorades.

Mentrestant, CiU tampoc vol sentir a parlar d'aquesta no opció i insisteix en la solució a llarg termini consistent en ressuscitar el transvasament del Roine, cosa que, és de suposar, també comportaria llargues discussions dins el tripartit i una baixada simbòlica i políticament costosa de pantalons dels que porten anys oposant-s'hi.

Amb aquesta condició damunt la taula com a pas previ per acceptar el paquet de solucions a curt termini, Artur Mas pretén fer pagar a les forces d'esquerres el desgast patit temps enrere per CiU a la demarcació de Tarragona per l'afer del Plan Hidrológico Nacional.

Amb aquestes cartes damunt la taula, la partida de pòquer es pot eternitzar a menys que uns i altres tinguin visió de país i entenguin la absoluta urgència de trobar la “solució amb cap i peus” que reclamava ahir l'expresident Pujol.

Raonablement, l'”emergència nacional” decretada pel conseller Baltasar obliga a aparcar els interessos polítics fins que l'aigua torni a omplir els pantans. Si no es fa així hi ha el risc que la crisi vagi a més i que a la tardor, un tractor gegant ocupat per 5 milions d'urbanites sense aigua passi per damunt de l'ull de poll d'alguns polítics renyits amb el consens. I en aquest cas, els costos també poden ser alts.

• Informe sobre la sequera entregat per Montilla a Mas (PDF)
  

Foto: Montilla i Mas just abans d'iniciar la reunió. / ACN / Xavier Alsinet

L'aigua que no baixa

| View | Upload your own

“Papá, ven en tren” va ser un dels eslògans més populars de Renfe durant el franquisme, una campanya que els seus competidors aeris van intentar compensar sembrant les carreteres amb grans cartells publicitaris amb el lema “Con Iberia ya hubiera llegado”. Si fa o no fa era l'època que a TVE triomfava un mític programa d'apologia militar anomenat “Por tierra, mar y aire”.

Van passar els anys, va arribar la democràcia i ara tots els camins, els de terra, els de mar i els de l'aire, ja no porten a les casernes però continuen arribant fins a Roma i més concretament al Vaticà, que és l'ambaixada celestial a la Terra.

Si l'aigua que hauria de caure del cel ha d'anar en tren a Barcelona, que és una de les possibilitats plantejades pel conseller de Medi Ambient, que Déu ens agafi confessats i que Zapatero trii bé al nou ministre del ram.

A Madrid mantenen tancada l'aixeta de l'aigua i Francesc Baltasar, que llueix cognom de Rei Mag però que, al mateix temps, té molt limitades les seves possibilitats de resoldre la sequera amb solucions màgiques, s'ha posat en mans de la Verge de Montserrat. “Si pots fer alguna cosa, fes-la” li ha dit a la Moreneta amb la fe que dona ser agnòstic convençut amb barretina.

Per la seva part, el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach ha proposat als catalans que demanin a Déu que concedeixi “el preuat do de la pluja” i fins i tot ha fet pública una oració a mida per resoldre la sequera:

“Per la pluja, que ha de portar l'aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que davalli del cel fins a nosaltres”.

Es fotut que aquestes alçades, la solució a la manca de xàfecs sigui idèntica a la que s'aplicava a l'Edat Mitjana, un anacronisme que, posats a fer-ho bé, exigeix la immediata convocatòria dels esbarts dansaires de tot Catalunya cada diumenge al migdia, a la sortida de missa, perquè ballin la dansa de la pluja assessorats per un cap xerokee.

Posats a creure en els miracles i donat l'actual nivell de coneixements científics, el preg de Francesc Baltasar i l'oració del cardenal Martínez Sistach podrien incloure el següent afegitó:

“Si pots fer alguna cosa, que plogui durant sis dies seguits amb una mitjana de 20 litres per metre quadrat a les conques internes de Catalunya”.

Això és exactament el que l'Agència Catalana de l'Aigua considera necessari perquè les reserves dels pantans recuperin els enyorats nivells de l'any passat.

Clar que la carta als reis també hauria de demanar polítics que tinguin capacitat per tirar endavant solucions a mig i a llarg termini i que la força celestial posi de cara a la paret a personatges que quan governaven no van fer gaire res davant futurs i més que previsibles episodis de sequera i ara, des de l'oposició, fustiguen al conseller de torn pels errors que indubtablement ha comès.

Se sap des de fa temps que el sector agrícola consumeix el 73 per cent de l'aigua de Catalunya, però ¿s'ha fet alguna cosa des de l'administració per canviar les males pràctiques com el reg a manta i per inundació?

És de sentit comú que el creixement dels sectors turístic i immobiliari a Barcelona i a molts indrets de la costa i de la muntanya porta afegit un més alt consum d'aigua, però ¿s'ha tingut en compte aquest detall a l'hora de planificar el territori?.

I així, entre el manteniment a l'àmbit rural de formes de reg tradicionals i poc eficients i el creixement insostenible del món urbà com a formula per omplir les butxaques de promotors immobiliaris i per sanejar els pressupostos municipals, s'ha anat tirant endavant amb la inèrcia de qui dies passa anys empeny.

Ara, quan a l'esquerra li toca cercar solucions urgents a problemes que venen de temps enrere, es troba amb el contrasentit d'haver de fer jocs de paraules amb mots com “transvasament” que fa ben poc, des de l'oposició al PP, havia demonitzat. Una radicalitat ecologista difícil de conservar quan , com li passa a ICV, es tenen responsabilitats de govern i hi ha l'amenaça que l'aigua no arribi a les cases.

Per allò del repartiment de competències, la clau per resoldre aquesta “emergència nacional” catalana la tenen Zapatero i Sant Pere. El primer impedeix que es toqui l'Ebre / Segre per allò de no donar pistonada al PP però acaba d'aprovar nous transvasaments d'aigua del Tajo al Guadiana -també fa jocs de paraules i en diu “canonada”- i al Segura. I el segon, si no està massa ocupat en els afers celestials, ben segur que escoltarà el precs del conseller i del cardenal.

Per si de cas i tocant de peus a terra però mirant cap al cel, el servei meteorològic anuncia pluges a mitjans de la setmana vinent. Creuem els dits i esperem que plogui on han de ploure i que Déu, la Moreneta, Sant Pere, Zapatero i el conseller Baltasar ens garanteixin als catalans l'aigua pels glaçons del JB, que és el mínim al que hauria d'aspirar una societat civilitzada com la nostra.

• Comentari d'un lector de l'Avui.cat: “Com que estic molt constipat, el metge m'ha receptat, entre altres, que begui molta aigua al dia. Avui n'he begut 2 litres i ara tinc mala consciència. He fet bé?”

L'humor dels carrils escanyats

Avui, en una entrevista a El Món a RAC1, el director del Servei Català de Trànsit, Josep Pérez Moya ha dit que la polèmica idea que va llançar fa uns dies d'estrènyer els carrils d'entrada i sortida de Barcelona només “era una reflexió a l’entorn de la velocitat i la seguretat; no hi ha cap proposta, cap idea concreta posada sobre la taula per debatre, ni tan sols la viabilitat; no hi ha res”.

Pérez Moya ha assegurat no haver-se sentit sol enmig de les crítiques - “he rebut quasi un centenar de mails, trucades i SMS d'ànims”- però ha lamentat que s'hagi anat “més enllà del que van ser les meves paraules”.

“No tinc sensació d'haver dit cap barbaritat”, ha assegurat el director del Servei Català de Trànsit, afegint que “no som gent estrafolària o rara”.

Tot i això, Pérez Moya ha reconegut que el tema permet fer molts acudits: “Entenc que es facin bromes i acudits perquè la cosa dona joc i hem de ser un país que hem de saber riure de determinades coses. En aquest sentit cap problema.”

Per a tant, tal i com ja vàrem fer en un post anterior, riem tot plegats una mica més, aquesta vegada amb les propostes dels carrils escanyats de “Polònia”.

Franctiradors i senglars als accessos a Barcelona

La idea de bomber del director del Servei Català de Trànsit (SCT), Josep Pérez Moya d'estrènyer els carrils d'entrada i sortida de Barcelona per obligar als conductors ha complir el límit de velocitat de 80 quilòmetres per hora i per guanyar espai pel transport públic, ha provocat polseguera política, queixes dels usuaris i moltes bromes.

Enrenou polític perquè Pérez Moya ha pecat de bocamoll exposant públicament i en precampanya electoral, una proposta que només és en fase d'estudi i que de moment no compta ni amb el suport del seu conseller, Joan Saura, a qui el director del SCT ha posat en una situació compromesa, ni amb el vistiplau del secretari de Mobilitat del departament d'Obres Públiques, Manel Nadal.

Malestar entre els usuaris dels accessos a Barcelona perquè després de la polèmica reducció de la velocitat ara es podrien trobar cada dia amb l'angoixa i la incomoditat que comporta circular per vials més estrets, atapeïts de cotxes i amb un risc d'accidentalitat afegit per la reducció d'amplada. Tots els conductors hem patit aquesta sensació d'inseguretat circulant per carreteres “desdoblades” amb el recurs provisional dels cons.

Per últim, conyes, moltes conyes, perquè, malgrat tot, en aquest país sabem treure humor fins i tot de les emprenyades. A Minoria Absoluta de RAC1 han proposat al Servei Català de Trànsit que col·loqui franctiradors en els pons d'entrada a la ciutat per acollonir als conductors i en el següent vídeo podeu veure alguns dels suggeriments fets a Pérez Moya pel programa “El Club” de TV3 amb la sana intenció d'ajudar a reduir encara més la velocitat a les vies “ràpides” d'accés a Barcelona.

L'agenda 2008 de Renfe

Ahir, dia dels Sants Innocents, Renfe va tenir a bé, com fa cada any, regalar-me la seva agenda 2008. Es tracta d'un obsequi nadalenc que la companyia ferroviària envia a amics, coneguts, saludats i també als periodistes, que, com ja és conegut, som una tribu que mengem a part.

L'agenda té, com tot objecte publicitari, unes planes dedicades a glosar el grau d'excel·lència i bones intencions de Renfe. Així se'ns explica que el 2008 serà “el año de la alta velocidad”:

“La llegada de los trenes AVE a Barcelona, Málaga y Valladolid marca un nuevo hito en la historia del ferrocarril en España y representa para Renfe un nuevo reto en el camino hacia la consolidación como referente indiscutible en el nuevo entorno liberalizado”.

Podem estar doncs tranquils: si Renfe dona per fet que el 2008 serà l'any de la velocitat més alta -fins i tot a Barcelona-, ens ho hem de creure. Els pessimistes de mena que pensen que l'AVE no arribarà mai a Sants han de demanar l'agenda a Renfe, fullejar-la i agafar confiança en la bona gestió de la ministra Maleni.

Confesso que el primer que he fet al revisar el meu exemplar de l'agenda, ha estat anar a les planes de dietari corresponents a finals de febrer i principi de març. Tenia curiositat per saber si els autors de l'agenda hi havien deixat alguna anotació relativa a l'arribada de l'AVE a Barcelona just abans dels comicis del 9 de març. No hi he trobat, però, cap pista, cap petit indici. Per a tant, ens haurem de conformar amb el que va respondre dijous Magdalena Álvarez, amb la gràcia dubtosa que la caracteritza, a una pregunta dels periodistes sobre el calendari de les obres:

“Barcelona Madrid ya mismo, muy pronto. Está bien la frase, eh?. Venga.”.

Tornant a la glosa de les virtuts de Renfe que fa l'agenda 2008, mereix una reflexió la part dedicada al servei de Rodalies:

“Los servicios de Cercanías se han convertido en una eficaz solución a los problemas de movilidad propios de los grandes núcleos urbanos por su gran capacidad de transporte y la combinación de puntualidad y alta frecuencia”.

Sort que Zapatero va admetre ahir que el desgavell ferroviari provocat per les obres de l'AVE a Barcelona és un dels principals errors comesos pel Govern socialista al llarg d'aquesta legislatura. Si no fos així pensaríem que Renfe fa moure els seus trens per les vies d'un altre país. I no és així, veritat?

La ministra no vol apretar a còrrer

Divendres, algú va filtrar a la premsa que el ministeri de Foment havia decidit rescindir el contracte a la constructora OHL, responsable del desgavell de les obres de l'AVE en el tram de l'Hospitalet, i la “notícia” va ser acollida públicament amb satisfacció pel secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal. Fins i tot, fonts de la Presidència van aprofitar per apuntar que la mesura contra OHL – que es podria justificar legalment per l'incompliment reiterat dels terminis d'entrega de l'obra- havia estat demanada per José Montilla a Zapatero en una de les converses telefòniques que han mantingut aquests darrers dies en motiu de la crisi ferroviària que pateix Catalunya.

Ahir, però, Magdalena Álvarez va assegurar que el seu ministeri no es planteja rescindir el contracte a l'empresa de l'exministre d'Arias Navarro, Juan Miguel Villar Mir, amb la qual cosa ha deixat amb el cul a l'aire a Montilla i al seu suposat poder d'influència damunt Zapatero. Un greuge més a afegir a les males relacions que mantenen des de fa temps la ministra andalusa i el govern català.

Foment i OHL han acordat contractar dues empreses especialitzades en la impermeabilització de túnels per evitar que continuïn produint-se esvorancs en aquest tram de les obres de l'AVE. D'aquesta manera, la companyia de Villar Mir deixarà de fer els treballs més delicats.

El Periódico de Catalunya explica que dimecres passat, Magdalena Álvarez va proposar a Villar Mir una rescissió per mutu acord, però l'empresari s'hi va negar en rodó pel desprestigi que li comportaria a OHL, tota vegada que acceptar aquest tracte seria com reconèixer la seva responsabilitat directe i única en el desastre de les obres.

Davant el risc que l'afer acabés en la via judicial i en la petició d'indemnitzacions per part de la constructora, el ministeri ha optat per pactar la contractació de les empreses especialitzades i mantenir, encara que sigui amb perfil baix, el contracte amb OHL, exigint-li, això sí, la substitució dels màxims responsables tècnics del projecte.

Carles Reixach va dir una vegada que “córrer és de covards”, una manera gràfica de justificar la seva tesi mandrosa segons la qual en el camp de futbol qui ha de córrer és la pilota i no els jugadors. Doncs bé, ahir Magdalena Álvarez va utilitzar la mateixa frase per assegurar que no pensa dimitir. La ministra, que està rebent un allau de crítiques de la majoria dels partits, ha dit que no fugirà sinó que treballarà per resoldre els problemes. “No me n'aniré, no dimitiré i solucionaré els problemes que es plantegen al ministeri perquè és la meva responsabilitat”, ha subratllat. “Córrer és de covards i els que demanen que me'n vagi segurament és això el que farien ells”.

Ja que Magdalena Álvarez no dimiteix, Zapatero la podria cessar, però amb les eleccions generals a la cantonada aquesta és una decisió delicada. El cessament seria aplaudit a Catalunya, però ben segur que el PP l'utilitzaria per carregar contra el president del govern estatal acusant-lo d'estar en mans dels catalans. No costa imaginar a Javier Arenas, president del PP d'Andalusia, sembrant zitzània i proclamant en un míting a Sevilla que “una ministra andalusa ha caigut per culpa dels catalans”.

És probable doncs que el proper 23 de desembre Magdalena Álvarez inauguri com a ministra de Foment l'arribada de l'AVE a Màlaga i que el mes de març es presenti com a cap de llista del PSOE per aquella demarcació. Els vots catalans són molt importants pels socialistes, però no s'ha d'oblidar que també ho són -i molt- els andalusos. Fa pocs dies, fonts del PSOE admetien que hi ha dues províncies on, a les eleccions de març, poden perdre algun escó: Madrid i Màlaga. I això malgrat que en aquesta darrera demarcació, Magdalena Álvarez podrà presentar-se davant els electors recordant-los que el seu ministeri ha tirat endavant simultàniament, cosa gens habitual, dos projectes d'alt cost: l'ampliació de l'aeroport i l'AVE. En aquestes circumstancies, resulta difícil de creure que Zapatero s'arrisqui ara a defenestrar a la ministra de Foment perquè, a continuació, hauria de resoldre un doble problema: designar un substitut pel ministeri que acceptés córrer el risc de cremar-se amb l'herència enverinada de la crisi ferroviària catalana i trobar un cap de llista amb cara i ulls a Màlaga per poder fer front al PP.

D'altra banda, tampoc sembla políticament gaire viable que l'”enviat especial” Víctor Morlán sigui qui acabi pagant els plats trencats, ja que el secretari d'Estat d'Infraestructures encapçalarà la llista del PSOE per Osca.

Com es pot veure, en període preelectoral, la gestió dels esvorancs ferroviaris esdevé extremadament complexa.

Foto: Magdalena Álvarez, ahir en un acte electoral del PSOE a Sevilla. / Efe

L'AVE de Bangkok

Quan Magdalena Álvarez va quedar atrapada, amb Zapatero, Montilla i altres autoritats a l'ascensor de La Vanguardia, la ministra va fer unes curioses declaracions dient que ella s'havia agafat l'incident amb sentit de l'humor i que els ciutadans haurien de fer el mateix amb els problemes provocats per les obres de l'AVE. Tres setmanes després, amb dues línies de Rodalies i una de Ferrocarrils de la Generalitat paralitzades, la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega ha assegurat avui que el Govern central està estudiant l'execució de les obres per si s'han de demanar responsabilitats a les empreses adjudicatàries. També ha dit que es dona màxima prioritat a la seguretat i que “no passa res” si el tren d'alta velocitat no arriba a Barcelona la data prevista del 21 de desembre.

De les paraules de Fernández de la Vega es pot deduir, doncs, que l'AVE arribarà més tard del que va prometre Zapatero, qui per cert compareixerà la setmana vinent en el Congrés dels Diputats per explicar la magnitud del desastre ferroviari que pateix Catalunya. Si es confirma el retard, els catalans veurem com l'AVE arriba el desembre a Málaga i a Valladolid, mentre aquí encara s'estarà discutint sobre si el subsòl de l'àrea de Barcelona amaga o no més sorpreses en forma de traïdors esvorancs.

A les seves declaracions d'avui, la vicepresidenta primera ha subratllat que la ministra Álvarez està "treballant amb moltíssim rigor" i ha recordat que tant el traçat com el projecte van ser definits per l'anterior administració del PP. També ha dit que el Govern del PSOE “treballa per millorar la vida de la gent”, que els ciutadans són “molt comprensius”-els ha agraït la seva “paciència”- i ha confiat que la situació estarà “oblidada” dintre d'uns mesos.

Aquesta vegada, però, la poca memòria ciutadana (un factor aprofitat tradicionalment pels polítics) té un marge temporal curt per apropiar-se del cervell dels votants. Hi ha una cita electoral a la cantonada i Zapatero, com un personatge de Shakespeare, es tornarà a jugar el març vinent a Catalunya el ser o no ser. És lògic doncs que tant en el PSOE com en el PSC cada mala noticia provocada per les obres de l'AVE provoqui els mateixos efectes que un cop de puny al fetge.

Una legió de ciutadans emprenyats -molts d'ells votants socialistes- pateixen cada dia el desastre de Rodalies i hi ha el risc que acabin passant factura a ZP per la ineficiència del ministeri de Foment, on, per cert, la ineptitud no ha fet caure encara ni un sol cap.

Un dia d'aquests, esgotats pels retards i les cues, un grup de víctimes del transport públic es plantarà al mig de l'estació de Sants i iniciarà una col·lecta per pagar un viatge a la ministra Magdalena Álvarez, al secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán, als responsables de Renfe i d'Adif i als executius i enginyers de les empreses adjudicatàries de les obres de l'AVE.

El destí?. Un mercat de Bangkok on el tren, els venedors i els clients comparteixen el mateix espai amb absoluta normalitat. En aquest indret de la capital tailandesa que es pot veure al vídeo, la ministre Álvarez comprovarà -quan descobreixi que el bitllet només és d'anada- que els usuaris de Rodalies no han perdut, en absolut, el sentit de l'humor.

La brigada dels ous

El català emprenyat, aquell que al llarg de l'estiu li han quedat els baixos inflats pels talls de llum, el soroll i la pudor dels generadors d'electricitat, la crisi permanent a Rodalies, les cues a l'autopista o el problemes a l'aeroport..., s'ha despertat avui amb una picantor allà on no sona. Un cony de malestar que pujava des de l'entrecuix i arribava al cervell.

Ho va llegir dijous a la premsa. Jordi Hereu i els representants de les forces vives de l'economia catalana havien sortit sortit contents i satisfets de la seva reunió a Madrid amb la ministra Magdalena Álvarez. “Foment ha impulsat nombroses mesures que van pel bon camí. Hi ha un canvi de tendència en la inversió”, va declarar l'alcalde ben cofoi.

El català emprenyat no hauria imaginat mai que les noves mesures impulsades pel ministeri fossin tan personalitzades, però desprès d'una visita d'urgència a l'uròleg ha entès l'origen de la picantor. L'especialista li ha fet veure amb detall la microbrigada d'obres de Magdalena Álvarez treballant sense descans a la zona testicular del pacient. “Deixi'ls fer, deixi'ls fer -ha ordenat el metge- i si continuen les molèsties es prengui un nolotil”.

El català emprenyat ha tornat a casa resignat i decidit, fins que acabin les obres, a no llegir cap diari, escoltar la ràdio o mirar els informatius de televisió.

Cervell que no sap, collons que no pateixen.

Caos a NY: "Nosaltres som innocents"

Les pluges torrencials que han caigut les darreres hores a Nova York han provocat el retard de nombrosos vols als tres aeroports internacionals de la ciutat (John F. Kennedy, La Guardia i Newark) i la paralització del transport urbà. Alguns dels accessos a la ciutat per carretera, tren i metro han quedat tallats així com les línies ferroviàries que enllacen Manhattan amb el nord de l'estat i amb els estats veïns.

Les autoritats de Trànsit han recomanat als ciutadans no sortir de casa i el Servei Meteorològic ha transmès una alerta de tornado.

"Ha estat un matí de terror. No funcionaven els semàfors i no es veia gens per la pluja i el vent", ha explicat una dona a Efe.


La ministra de Foment, Magdalena Álvarez i els màxims responsables de Fecsa-Endesa, Red Eléctrica, AENA, Adif i Rodalies Renfe han jurat i perjurat que no tenen res a veure amb el desgavell novaiorquès. “Nosaltres -han dit els dos darrers- ja estàvem prou ocupats amb la tempesta elèctrica excepcional que ha caigut en el litoral català i amb les set avaries en cadena que han afectat 182 trens i 33.000 passatgers dels serveis de rodalies i de mitjana i llarga distància. No tenim temps material per ocupar-nos de Nova York.”


Per la seva part, i sense que ningú li demanés rés, el ministre d'Indústria, Joan Clos ha assegurat que la qualitat de la xarxa elèctrica a Nova York està dins la mitjana espanyola o fins i tot "una mica per sobre ".


Mentrestant en el PP, la Portaveu de Guàrdia per Períodes Vacacionals, Soraya Sáenz de Santamaría nega que la històrica i persistent manca d'inversions dels governs d'Aznar a la ciutat dels gratacels tingui relació directa amb aquesta jornada negra. “La ministra de Foment -ha dit Sáenz- té la cara molt dura per demanar paciència als ciutadans de Nova York”.

Lluny de les picabaralles polítiques, a la plaça de Sant Jaume (Mar) i Sant Jaume (Muntanya) s'estan fent dues reunions simultànies per estudiar si seria pertinent o no enviar a NY una expedició de socors encapçalada per Woody Allen o si convindria més promoure un agermanament solidari entre les dues ciutats. De moment està triomfant aquesta darrera proposta. “A Woody deixem-lo que acabi de fer la seva pel·lícula sobre la gran BCN”, diu algú sense saber que l'admirat personatge roda, pels racons i raconets de la ciutat,
el film que marcarà un abans i un després a la seva carrera: el debut triomfal del director novaiorquès en el cinema catastrofista.

Foto: El vent ha fet caure alguns arbres damunt els cotxes a Brooklin / AP-Benny Snyder