Un tren pel mig del mercat

És raonable que una línia de tren travessi un mercat ple de gent i de queviures?

Sembla del tot impensable però això succeeix a Tailàndia, concretament a Samut Songkhram, a una setantena de quilòmetres al sud-oest de Bangkok.

Les parades del mercat són literalment damunt la via i vuit vegades al dia, els set dies de la setmana, cal retirar els tendals i el peix, la fruita i la verdura per deixar pas al tren de la línia de Mae Klong que, amb divuit estacions, comunica Bangkok amb Samut Songkhram, també coneguda com a Mae Klong.

Aquest servei ferroviari va començar a funcionar el 1905, però, com que el mercat ja existia, a cap autoritat se li va acudir fer-lo fora i uns i altres -ferroviaris i viatgers, per un costat, i marxants i clients, per l'altre- han hagut d'aprendre a conviure el millor que poden compartint el mateix espai.

El tren passa a velocitat reduïda quan els pagesos i marxants -convenientment avisats amb senyals acústiques- han retirat amb rapidesa tot el que pogués constituir un obstacle (per fer-ho més ràpid alguns d'ells exposen els queviures dins petits contenidors amb rodes). L'escena  del tot inversemblant a ulls occidentals esdevé un autèntic espectacle capaç d'atraure turistes cap a aquesta zona del golf de Tailàndia.

I per si no n'hi hagués prou, el tren de Mae Klong ofereix una excentricitat més. En arribar al riu Tha Chin, la via acaba sobtadament. No hi ha cap pont i cal baixar del comboi i passar a l'altra riba a bord d'una embarcació per continuar el viatge en tren fins Samut Songkhram.

La línia, que s'ha utilitzat també per portar peix fresc als mercats de Bangkok, ha estat més d'una vegada a punt de desaparèixer pel reduït volum de viatgers que transporta, però de moment es manté com una singularitat dins el transport ferroviari mundial.



  

Avantguarda ferroviaria

El secretari de Transports dels Estats Units, Ray LaHood ha viatjat avui amb AVE de Madrid fins a Cuenca acompanyat del ministre de Foment, José Blanco. LaHood ha fet grans lloances del sistema d'alta velocitat espanyol asegurant que és “el millor” del món i afegint que l'administració Obama vol “imitar i copiar” aquest model amb l'ajud d'empreses espanyoles. Per la seva part, Blanco ha agraït les paraules del secretari de Transports “tant dels del punt de vista personal com des del punt de vista de que el que fem en matèria d'alta velocitat és avantguarda en el món”.

De la velocitat convencional ningú n'ha dit res i dels problemes dia sí, dia també, a Rodalies tampoc. Per desgràcia els trens que utilitzen la majoria d'usuaris són les víctimes de tanta multimilionària avantguarda. Res a imitar i copiar per ningú i per a tant res a ensenyar a Mr. LaHood, l'amic americà del ministre Blanco.

Gugel en ruta

Aquest camió que apareix a la fotografia l'he trobat circulant per l'autovia de Banyoles i contràriament al que algú pugui pensar no té res a veure ni amb internet ni amb la companyia Google, propietària del motor de cerca del mateix nom i d'altres productes com el servei de correu Gmail o la pàgina de vídeos Youtube.

El vehicle pertany a Gugel, una empresa italiana que, amb vuitanta camions, es dedica al transport de mobles per mitja Europa.

Algun malpensat podria creure que aquests empresaris italians han aprofitat la fama de Google per posar a la companyia de transports un nom que fonèticament sona semblant al de l'empresa de Mountain View, una de les marques comercials amb més valor del món. Però no és així: Gugel va ser fundada el 1996, mentre que Larry Page i Sergey Brin van crear Google Inc dos anys més tard, el 4 de setembre de 1998.

Conclusió: per qui ho dubti, hi ha vida fora d'internet.

Vostè pot fer aterrar un avió

Michael O'Leary, president i ment pensant de Ryanair, ha proposat eliminar el  copilots en els vols de curta durada. Diu que no serveixen per  gaire res ja que, segons ell, els ordinadors dels avions actuals fan bona part de la feina i afegeix que amb la supressió d'aquests professionals, les companyies aèries estalviarien una fortuna en despeses.

Malgrat no parlar en cap moment de Linux, la confiança d'O'Leary en la informàtica és tant religiosament taxativa que afegeix que únicament caldria posar un tripulant de cabina per controlar que el pilot no es dormi damunt els instruments de vol.

Al president de Ryanair li agrada sortir als mitjans (publicitat gratuïta) però malgrat les seves excèntriques idees no se li ha de fer gaire cas perquè cap d'elles arriba a port. Ha proposat transportar als viatgers en posició vertical per fer entrar més individus a cada avió (una formula que, per absurda que sembli, segurament comportaria major comoditat pels clients que els estrets i incòmodes seients actuals de classe turística). També ha suggerit fer pagar poc més d'un euro per utilitzar els claustofòbics lavabos i imposar una taxa als grassos com si fossin vulgars maletes.

Res de tot això s'ha portat a terme però Michael O'Leary ha aconseguit que es parli, encara que malament, de Ryanair.

A Barcelona - nova base de Ryanair- estan descobrint aquests darrers dies les contrapartides que comporta viatjar en low cost, però segur que seran milions els viatgers que, per estalviar-se uns calerons, aniran a El Prat, com fins ara es desplaçaven a l'aeroport Girona-Costa Brava o al de Reus, i pujaran amb més o menys pau mental a un dels avions d'O'Leary, el personatge que no creu en la possibilitat que el pilot pateixi un atac de cor.

Des d'aquí oferim humilment al president de la companyia irlandesa dues idees més: que per ocupar el lloc del copilot ofereixi als passatgers bitllets  de classe “turisme d'aventura” amb l'eslògan “Vostè pot fer aterrar un avió” i que per reduir les taxes aeroportuaries, els sous milionaris i els conflictes laborals / xantatge en temporada alta proposi eliminar directament els controladors aeris. Amb els ordinadors de les torres de control segur que també n'hi haurà de prou...encara que funcionin amb Windows. 


Foto: Michael O'Leary durant la presentació a Barcelona de la seva nova base. / EFE  

Gerunda i el pessigolleig al cul

La Gerunda, aquesta immensa tuneladora -2.700 tones de pes i 125 metres de llargada- que ahir va començar a foradar com un talp el subsol de Girona, passarà just per sota del meu lloc de treball -la seu d'El Punt- i també a pocs metres de casa. El ministre de Foment, José Blanco ha assegurat que s'utilitzaran “els sistemes de seguretat més avançats del món”, però -digueu-me aprensiu- ja començo a notar un inquietant pessigolleig al cul...

A aquestes alçades no sé què és més preocupant: que la plataforma ciutadana del TAV acusi a l'Adif  d'aplicar als tres quilòmetres de túnel de Girona una opció tècnica descartada per motius de seguretat a Barcelona o que Blanco s'entossudeixi  a mantenir el 2012 -gairebé demà passat-  com la data de ple funcionament del tram d'alta velocitat entre Barcelona i la connexió amb Europa.

Com titula avui en El Punt el company Dani Vilà a la seva crònica, que santa Bàrbara, patrona dels miners, artillers, pirotècnics i tuneladors, ens protegeixi de les obres!.








Foto 1: Les autoritats passejant ahir al costat pel costat de la tuneladora «Gerunda". / Lluís Serrat / El Punt

Foto 2: Imatge de santa Bàrbara situada dins el tunel d'atac de la tuneladora. / Dani Vilà / El Punt

Vídeo: La Gerunda iniciant la perforació del túnel.

Maleni i el tren de joguet

Llegit en El País:

En la nueva ruta que ha abierto Zapatero salen del Gobierno algunos de los ministros veteranos que más desgaste han sufrido a lo largo del tiempo. Magdalena Álvarez (Fomento) ha tenido que soportar reprobaciones, continuas críticas y reiteradas campañas de desprestigio desde varias comunidades.

Ara que la Maleni disposarà de més temps lliure, que l'autor de l'article li regali un fantàstic tren de joguet. Comprovarà amb quina rapidesa l'exministra converteix l'habitació dels nens en un caos similar al de rodalies i amb quina celeritat els clicks de Famobil surten de sota el llit amb pancartes.

Per patir campanyes de desprestigi, amic meu, s'ha de tenir prestigi.

El vàter de Ryanair i les fel·lacions d'alts vols

Gràcies a Ryanair i a la resta d'aerolínies de baix cost, el fet de volar s'ha popularitzat fins a extrems inimaginables. Bitllets a un preu de pa riure, a vegades més econòmics que anar al cinema, però això sí, amb la condició d'utilitzar aeroports secundaris i de renunciar a la majoria dels serveis habituals: qui vol, posem per cas, facturar l'equipatge, embarcar primer per no fer cua i poder triar seient o consumir una beguda ha de passar per caixa. Ara, però, Ryanair està estudiant eliminar la darrera gentilesa que oferia als seus clients: la d'utilitzar gratuïtament els vàters dels avions. Si la cosa tira endavant, qui voli amb la companyia irlandesa haurà d'embarcar ben pixat i ben cagat o portar a la butxaca 1,12 euros, que és la quantitat que, segons ha dit a la BBC Michael O'Leary, director executiu de Ryanair, es podria cobrar a bord per cada evacuació líquida o sòlida de la seva sacrificada clientela.

Encara no recuperats de la sorpresa, el cap de comunicació de la companyia Stephen MacNamara ja ha advertit que tal vegada O'Leary feia broma i que, en tot cas, la mesura no serà d'aplicació immediata.

De fet, el director executiu de Ryanair és un mena d'home-espectacle que utilitza les seves compareixences davant els periodistes per muntar el número i aconseguir que es parli de l'aerolínia encara que sigui malament. Memorable va ser, per exemple, la roda de premsa que va protagonitzar l'any passat a Alemanya per presentar els futurs vols transatlàntics de la companyia. En un moment de l'acte, O'Leary va anunciar (veieu el vídeo de sota) que entre els serveis que s'oferirien a bord hi hauria “beds and blowjobs”, és a dir “llits i sexe oral”. La gràcia va donar la volta al món, però mai més s'ha tornat a sentir a parlar d'aquestes fel·lacions d'alts vols.

Suposant que la cosa dels vàters tiri endavant, que ja és molt suposar, tal vegada veurem a l'aeroport de Girona o al de Reus viatgers que pujaran a l'avió amb el bocata en una ma -tal i com fan ara- i l'orinal a l'altra. I també és possible que posats a fer créixer la partida d'ingressos extraordinaris, les hostesses venguin a bord paquets complerts de beguda + val per anar al lavabo, cobrint d'aquesta manera el cicle complert de les necessitats biològiques dels viatgers. Clar que posats a oferir idees més extremes -d'aquelles que agraden a l'inigualable Michael O'Leary- Ryanair també podria, posem per cas, regalar una tarja multivol als clients que s'ofereixin per formar part, una vegada arribats a destí, d'una brigada per deixar nets i lluents els vàters de l'avió. Així, l'aerolínia podria estalviar-se una part dels serveis de terra i els viatgers low cost sentirien com a més seva la companyia, integrant-se als somnis voladors del gran O'Leary.





Foto: Una imatge “divertida” del director executiu de Ryanair durant una roda de premsa celebrada a Madrid l’any passat. /EFE / Sergio Barrenechea

Puntualitat aèria

Una companyia aèria ha enviat al diari la convocatòria d'una roda de premsa per explicar “novetats importants”. No dóna més detalls però exigeix “puntualitat”.


Té la seva gràcia que amb mitja població mundial perdent al temps als aeroports (alguns viatgers s'hi han quedat fins i tot a viure), sigui una empresa de transport aeri qui reclami als periodistes que siguem puntuals.


¿No haurien de començar per exigir-ho als seus avions?

Pot viatjar tothom amb avió?

Matí de divendres. A la tertúlia d'El món a RAC-1 Vicent Sanchis, Neus Tomàs i Albert Gimeno parlen sobre l'accident de l'avió d'Spanair a Barajas. Sanchis porta la conversa cap a la democratització del turisme. “Quan van posar el pollastre en una cadena industrial es va democratitzar la proteïna. Doncs ara s'ha democratitzat el turisme. I això té un preu. El que passa és que per ara no és un preu excessivament car. El problema és que molts experts diuen que si això continua d'aquesta manera, amb l'augment del cost del combustible, veurem que hi haurà més inseguretat percentual”.


A continuació, Albert Gimeno, periodista de La Vanguardia i antic col·lega d'El Punt s'apunta a aquest fil argumental afegint que no pot ser tan econòmic viatjar en avió perquè les companyies aèries han d'acabar retallant despeses per un costat o l'altre.


“És una cosa impopular però s'hauria de tornar una mica al sistema d'abans. Viatjar ha de ser més car. No pot viatjar tothom. No hauria de viatjar tothom. Evitaríem aquestes megacues que és un suplici viatjar i guanyaríem seguretat. Ho dic una mica en broma, però també ho dic una mica seriosament...”


S'entén el que volia expressar l'amic Gimeno -que ningú dona duros a quatre pessetes i que retallar despeses en material sensible com és el transport aeri pot acabar essent catastròfic- però la manera de vestir l'argument proposant un retorn al passat quan el fet de volar era cosa de pocs amb la bossa plena, va sonar prou malament i classista com perquè Sanchis l'advertís que més d'un oient podia pensar “home, quin morro!, vol continuar viatjant ell i que no viatgi jo!”.


Segur que l'opció plantejada pel periodista no agradaria a la gent que té ara oportunitat de viatjar gracies a les companyies de low cost, però tampoc a una part important del sector turístic català que en viu del tema. Com tampoc seria ben acollit pels fabricants de cotxes que algú proposés que la millor solució per fer front a l'accidentalitat i per reduir les cues a la carretera és reduir el nombre de vehicles que circulen triplicant-ne el seu preu...

• Fragment de la tertúlia:

• Tota la tertúlia de divendres

Foto: Imatge de la cabina del MD-82 accidentat publicada avui a la portada del diari Público

Catalunya sense pebrots

Tercer dia de la vaga dels transportistes. Ara que, gracies a la Moreneta, es poden omplir d'aigua les piscines hi ha treballs per posar combustible als dipòsits dels cotxes i aliments frescos la nevera.


Per allò de l'estalvi, la majoria d'empreses tenen des de fa temps el magatzem a la carretera ( el clàssic “Ja li enviarem a buscar”) i això fa que l'aturada d'una part minoritària dels transportistes bloquegi el país. Això i la por a les accions violentes dels piquets, una actitud que, davant els ulls de l'opinió pública, fa perdre crèdit a les justes reivindicacions d'un sector de petits empresaris i autònoms que, degut a l'increment del preu del gasoil i a l'explotació que pateixen per part de les centrals de compres, perden bous i esquelles cada vegada que surten a la carretera.


Acostumada a viure en la opulència, una part de la població ha reaccionat amb una certa histèria acumulant queviures i carburant com si estigués a punt d'esclatar la Guerra dels Mons i multiplicant els efectes del boicot.


A TV3, una venedora de fruita i verdura del mercat de la Concepció de Barcelona assegura que a Catalunya ja no hi ha pebrots. És a dir, que, maleït sia, no podrem fer escalivada!. I a RAC1 informen que dues clientes d'un supermercat s'han dit el nom del porc per assolir el gloriós objectiu de quedar-se amb el darrer pollastre de l'establiment.


A la carretera i davant els grans centres de distribució, la policia i els piquets juguen al gat i al gos i a Madrid, el govern socialista i els representants dels transportistes no es posen d'acord en un llistat de reivindicacions que en algun dels punts s'escapa de les mans de Zapatero i Magdalena Álvarez (déu meu, la ministra novament a l'ull de l'huracà!) i penetra en el terreny de les competències europees. Mala peça al teler.


Es comenta que els vaguistes utilitzen els seus webs per comunicar d'on venen i cap a on van els camions que intenten trencar el bloqueig. Faig una visita pels llocs d'internet de la AGTC-Fenadismer, ASTAC Condal, FS TRADE i ANEAC i no hi veig res d'especial fora dels comunicats oficials sobre la vaga. Suposo que, en tot cas, fan servir la zona restringida dels webs on només hi poden entrar els afiliats. Em passejo pel fòrum de l'AGTC esperant trobar intenses discussions sobre els fets dels darrers dies però tampoc n'hi han. Un tal Luisito explica un sopar de duro sobre com guanyar una Wii en una promoció de Licor 43. Em crida, això sí, l'atenció un banner que surt en aquest fòrum i que anuncia, ni més ni menys, que el cercador de receptes de cuina de Repsol YPF.


És a dir que la multinacional petroliera manté la publicitat en el web d'una de les organitzacions dels piquets que intenten boicotejar l'arribada de carburant a les seves 3.800 gasolineres.


I no és maco tot plegat?


Foto 1: Un grup de camions de la flota de Repsol circulant en direcció a Santiago de Compostela, escortats per la policia. / La Voz de Galicia

Foto 2: Captura de pantalla de la publicitat de Repsol al web de l'AGTC.

L'agenda 2008 de Renfe

Ahir, dia dels Sants Innocents, Renfe va tenir a bé, com fa cada any, regalar-me la seva agenda 2008. Es tracta d'un obsequi nadalenc que la companyia ferroviària envia a amics, coneguts, saludats i també als periodistes, que, com ja és conegut, som una tribu que mengem a part.

L'agenda té, com tot objecte publicitari, unes planes dedicades a glosar el grau d'excel·lència i bones intencions de Renfe. Així se'ns explica que el 2008 serà “el año de la alta velocidad”:

“La llegada de los trenes AVE a Barcelona, Málaga y Valladolid marca un nuevo hito en la historia del ferrocarril en España y representa para Renfe un nuevo reto en el camino hacia la consolidación como referente indiscutible en el nuevo entorno liberalizado”.

Podem estar doncs tranquils: si Renfe dona per fet que el 2008 serà l'any de la velocitat més alta -fins i tot a Barcelona-, ens ho hem de creure. Els pessimistes de mena que pensen que l'AVE no arribarà mai a Sants han de demanar l'agenda a Renfe, fullejar-la i agafar confiança en la bona gestió de la ministra Maleni.

Confesso que el primer que he fet al revisar el meu exemplar de l'agenda, ha estat anar a les planes de dietari corresponents a finals de febrer i principi de març. Tenia curiositat per saber si els autors de l'agenda hi havien deixat alguna anotació relativa a l'arribada de l'AVE a Barcelona just abans dels comicis del 9 de març. No hi he trobat, però, cap pista, cap petit indici. Per a tant, ens haurem de conformar amb el que va respondre dijous Magdalena Álvarez, amb la gràcia dubtosa que la caracteritza, a una pregunta dels periodistes sobre el calendari de les obres:

“Barcelona Madrid ya mismo, muy pronto. Está bien la frase, eh?. Venga.”.

Tornant a la glosa de les virtuts de Renfe que fa l'agenda 2008, mereix una reflexió la part dedicada al servei de Rodalies:

“Los servicios de Cercanías se han convertido en una eficaz solución a los problemas de movilidad propios de los grandes núcleos urbanos por su gran capacidad de transporte y la combinación de puntualidad y alta frecuencia”.

Sort que Zapatero va admetre ahir que el desgavell ferroviari provocat per les obres de l'AVE a Barcelona és un dels principals errors comesos pel Govern socialista al llarg d'aquesta legislatura. Si no fos així pensaríem que Renfe fa moure els seus trens per les vies d'un altre país. I no és així, veritat?

96 vots o les ales desplomades de l'AVE

En un gest sense precedents, el Parlament de Catalunya va demanar ahir la destitució de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez.

Tot s'ha fet segons el guió previst: La resolució presentada per ERC i ICV-EUiA ha obtingut 96 vots favorables (també hi han donat suport CiU, PP i Ciutadans), mentre que 36 diputats socialistes s'han pronunciat en contra i el convergent Benet Maymí s'ha abstingut, en aquest cas per error (algú hauria d'estudiar la predisposició endèmica que tenen ses senyories a equivocar-se de botó).

El PSC s'ha quedat doncs sol en una votació a la qual no hi ha assistit el president Montilla, una absència justificada oficialment per les clàssiques “raons d'agenda”: la clausura de la vuitena Conferència de Presidents de Regions amb Poder Legislatiu i l'assistència junt al rei a l'entrega del III Premi Internacional Conde de Barcelona al president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso. Raons de pes que li han estalviat la incomoditat de veure com els altres dos socis del govern d'entesa optaven per trencar la ídem i per volar en direcció contraria agafats a les ales desplomades de l'AVE.

El portaveu socialista Miquel Iceta ha justificat la posició del seu grup afirmant que “no correspon al Parlament català erigir-se en instància de control polític del Govern d'Espanya", ja que "els governs només responen davant dels seus parlaments".

És el mateix argument que ha esgrimit la vicepresidenta del Govern espanyol María Teresa Fernández de la Vega per anunciar -amb un to taxatiu i sec perfectament estalviable- el que ja era sabut per tothom: que l'executiu de Zapatero és “sobirà” i que no farà cessar a la ministra per culpa del desgavell ferroviari a Barcelona.

A pocs mesos de les eleccions generals, tots han representat a l'escenari de la comèdia política el paper que els corresponia: els uns reclamant inútilment una destitució que saben que no es produirà i els altres agafant-se a la lògica dels diferents àmbits competencials de la cambra catalana i espanyola. ERC i ICV-EUiA han marcat distàncies amb el soci principal, cosa interessant de cara a les urnes; CiU, PP i Ciutadans han aprofitat el cas per posar el dit a la nafra de la desunió temporal del tripartit; i el PSC -no podia fer altra cosa- ha salvat el pont de germanor -més o menys subordinat- que lliga els socialistes catalans amb els espanyols. No són temps d'aventures: en el carrer Nicaragua ja ningú parla de grup parlamentari propi.

Mentrestant, dijous, Magdalena Álvarez es va anar a fer la foto a Valladolid dalt d'un Talgo de proves que va recorre per primera vegada amb viatgers el tram de l'AVE entre Madrid i la capital castellano-lleonesa. I ben aviat la veurem, esgrimint un altre gest triomfant i pescant vots, a la inauguració de l'arribada del tren d'alta velocitat a Màlaga. Allà, com a cap de llista del PSOE, obtindrà l'escó al Congrés per la propera legislatura i, si Zapatero torna a guanyar, algú altre, gens cremat pel desastres ferroviaris i, esperem, millor gestor, la substituirà al ministeri. Seran aquests milers de vots malaguenys els que ens lliuraran de les maneres prepotents de la senyora ministra i no pas el gest irritat i inútil dels 96 diputats catalans que ahir van voler picar simbòlicament la cresta a Zapatero amb una petició de destitució condemnada al fracàs i que també mirava, com tantes altres coses de l'actual agenda política, cap a les eleccions de març.


Foto 1: La ministra Magdalena Álvarez, dalt del tren, a l'arribada a Valladolid.

Foto 2: Montilla i el rei Joan Carles a l'entrega del premi Conde de Barcelona.

Conspiració a les obres de l'AVE?

El president de França, Nicolas Sarkozy tornarà satisfet de la seva visita oficial al Marroc. El mandatari ha aconseguit contractes per empreses franceses per valor de 3.000 milions d'euros, entre ells la construcció del primer TGV àrab, el tren d'alta velocitat que al llarg de 540 quilòmetres unirà Tànger amb Marraquech passant per Rabat i Casablanca. El primer tram de 200 quilòmetres entre Tànger i Kenitra començarà a funcionar l'any 2013, tindrà un cost de 2.000 milions d'euros i el portaran a terme tres empreses de capital francès: Réseau Ferré de France, Alstom i SNCF.

El pastís ferroviari marroquí es reparteix a dit i han quedat fora de la festa dues corporacions espanyoles que aspiraven al contracte: OHL i CAF.

En aquest tipus d'operacions sempre hi juguen un paper essencial les bones relacions entre els governs i és molt probable que en aquest cas la “grandeur” francesa hagi jugat millors cartes que el “la furia” espanyola.

També és possible que, vist com han anat les coses, els aspirants espanyols no estiguin satisfets amb el Govern Zapatero. De fet, un d'ells, OHL, manté un llarg i dur contenciós amb el ministeri de Foment per l'expropiació d'una part d'una mina afectada per la línia de l'AVE a Galícia. Abans que el PP perdés les eleccions del 2004, el ministre Álvarez Cascos es va comprometre a pagar a OHL una indemnització de 893 milions d'euros, però, posteriorment, el nou govern socialista es va negar a passar per caixa i, segons la cadena SER, també va refusar una contraposta a la baixa de l'empresa que deixava el pagament en la bonica xifra de 274 milions. Ara, el Govern central ha iniciat l'expropiació forçosa, valorant la indemnització en tan sols 5 milions d'euros.

La qüestió és que Obrascón-Huarte y Lain (OHL) és la companyia adjudicatària de la construcció del tram d'1,1 quilòmetres d'entrada de l'AVE a Barcelona, on s'han produït els problemes que des del cap de setmana passat tenen bloquejades dues línies de Rodalies i una dels Ferrocarrils. Tant el ministeri de Foment com la Generalitat ja estan exigint a OHL responsabilitats econòmiques pel desastre que afecta el transport públic i perjudica a milers de persones i alguns mitjans com la SER comencen a donar crèdit a la tesi conspirativa segons la qual, la companyia constructora – que és la única que està incomplint els terminis d'entrega de les obres- estaria utilitzant els treballs de l'AVE a Barcelona com a cavall de batalla del seu contenciós amb el govern central a Galícia.

El fet que el conseller d'OHL sigui Juan Miguel Villar Mir, exvicepresident econòmic i exministre d'Hisenda del govern d'Arias Navarro, magnat dels negocis famós per aconseguir a quatre duros empreses en crisi, excandidat a la presidència del Real Madrid i personatge ben relacionat amb el PP, dóna més pes a una presumpte trama consistent en boicotejar l'arribada del tren d'alta velocitat mentre el Govern Zapatero no pagui la indemnització per l'afer de la mina gallega. Naturalment, OHL, que aspira ara a aconseguir l'adjudicació del túnel de l'AVE de 5,6 quilòmetres entre les estacions de Sants i Sagrera, ja ha desmentit qualsevol vinculació entre el contenciós de Galícia i les seves obres a Catalunya.

A primer cop d'ull, no sembla que els greus problemes registrats en el tram de l'Hospitalet i les males relacions amb el Ministeri de Foment ajudin gaire a l'opció d'OHL, que es presenta al concurs dins una unió d'empreses formada amb Acsa i Rubau. Hi ha vuit ofertes damunt la taula i es probable que aquest divendres el consell d'administració d'Adif decideixi quina és la guanyadora.

La qüestió té el seu pes tota vegada que estem parlant d'una nova obra pressupostada en 246 milions d'euros. I també el seu risc polític i tècnic ja que el túnel passarà a tocar la Sagrada Família.

En tot cas, en el Marroc, un país que ben segur té necessitats més urgents que no pas un tren d'alta velocitat, han optat per les constructores franceses i tal vegada aquí, vist el desastre actual, hauríem anat més bé si el nostre futurible luxe ferroviari hagués estat l'afrancesat TGV i no pas l'hispànic AVE.

Foto: Juan Miguel Villar Mir

L'AVE de Bangkok

Quan Magdalena Álvarez va quedar atrapada, amb Zapatero, Montilla i altres autoritats a l'ascensor de La Vanguardia, la ministra va fer unes curioses declaracions dient que ella s'havia agafat l'incident amb sentit de l'humor i que els ciutadans haurien de fer el mateix amb els problemes provocats per les obres de l'AVE. Tres setmanes després, amb dues línies de Rodalies i una de Ferrocarrils de la Generalitat paralitzades, la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega ha assegurat avui que el Govern central està estudiant l'execució de les obres per si s'han de demanar responsabilitats a les empreses adjudicatàries. També ha dit que es dona màxima prioritat a la seguretat i que “no passa res” si el tren d'alta velocitat no arriba a Barcelona la data prevista del 21 de desembre.

De les paraules de Fernández de la Vega es pot deduir, doncs, que l'AVE arribarà més tard del que va prometre Zapatero, qui per cert compareixerà la setmana vinent en el Congrés dels Diputats per explicar la magnitud del desastre ferroviari que pateix Catalunya. Si es confirma el retard, els catalans veurem com l'AVE arriba el desembre a Málaga i a Valladolid, mentre aquí encara s'estarà discutint sobre si el subsòl de l'àrea de Barcelona amaga o no més sorpreses en forma de traïdors esvorancs.

A les seves declaracions d'avui, la vicepresidenta primera ha subratllat que la ministra Álvarez està "treballant amb moltíssim rigor" i ha recordat que tant el traçat com el projecte van ser definits per l'anterior administració del PP. També ha dit que el Govern del PSOE “treballa per millorar la vida de la gent”, que els ciutadans són “molt comprensius”-els ha agraït la seva “paciència”- i ha confiat que la situació estarà “oblidada” dintre d'uns mesos.

Aquesta vegada, però, la poca memòria ciutadana (un factor aprofitat tradicionalment pels polítics) té un marge temporal curt per apropiar-se del cervell dels votants. Hi ha una cita electoral a la cantonada i Zapatero, com un personatge de Shakespeare, es tornarà a jugar el març vinent a Catalunya el ser o no ser. És lògic doncs que tant en el PSOE com en el PSC cada mala noticia provocada per les obres de l'AVE provoqui els mateixos efectes que un cop de puny al fetge.

Una legió de ciutadans emprenyats -molts d'ells votants socialistes- pateixen cada dia el desastre de Rodalies i hi ha el risc que acabin passant factura a ZP per la ineficiència del ministeri de Foment, on, per cert, la ineptitud no ha fet caure encara ni un sol cap.

Un dia d'aquests, esgotats pels retards i les cues, un grup de víctimes del transport públic es plantarà al mig de l'estació de Sants i iniciarà una col·lecta per pagar un viatge a la ministra Magdalena Álvarez, al secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán, als responsables de Renfe i d'Adif i als executius i enginyers de les empreses adjudicatàries de les obres de l'AVE.

El destí?. Un mercat de Bangkok on el tren, els venedors i els clients comparteixen el mateix espai amb absoluta normalitat. En aquest indret de la capital tailandesa que es pot veure al vídeo, la ministre Álvarez comprovarà -quan descobreixi que el bitllet només és d'anada- que els usuaris de Rodalies no han perdut, en absolut, el sentit de l'humor.

"El eco" i "el hito" de Renfe

En una roda de premsa a Barcelona, el director general de Rodalies i Mitja Distància de Renfe, Javier Pérez, i el director general d'Explotació d'Adif, Manuel Benegas, han asegurat avui que el servei millorarà a partir del 15 de setembre amb la posada en marxa de les dues últimes vies d'ample ibèric que han estat canviades de lloc dins l'estació de Sants amb motiu de les obres d'arribada de l'AVE.

Tant un com l'altre han volgut llançar un missatge de “confiança i esperança” i han justificat els problemes que estan patint els usuaris de Renfe en la complexitat de les obres.

Javier Pérez s'ha explicat textualment així:

“En caso de incidencia, el eco de la incidencia tiene un factor multiplicador y de arrastre al conjunto de servicios que pasan por la estación de Sants y que directamente no se hubieran visto afectados o implicados por esta incidencia pero que desgraciadamente, en estas situaciones provisionales que estamos viviendo, sí que es así. Sí que tienen relación. Entendemos por tanto que el hito fundamental para conseguir una normalización plena del servicio se concluirá con la finalización y final adscripción de la solución final en cuanto a utilización de la estación de Sants.”

Definitivament, anem servits si el director general de Rodalies és qui, amb aquesta llengua burocràticament gòtica i recargolada, ha de donar ràpides ordres per resoldre problemes urgents com l'avaria que divendres va deixar prop de 600 persones atrapades dins un tren durant dues hores. Escoltant-lo a la roda de premsa d'avui no és estrany que els pobres i sacrificats bombers encara estiguin buscant “el eco” i “el hito” dins l'”adscripción de la solución final”.

Foto: El vestíbul de l'estació de Sants, ocupat per milers de desconcertats viatgers, divendres de la setmana passada. Andreu Puig /El Punt.

Segueixen sense trobar la roda del Boeing

Continua pendent de resoldre's el misteri de la roda perduda el 25 de juny per l'avió de Ryanair que feia el trajecte Girona-Treviso. A l'espera dels resultats de la investigació oberta per l'Agenzia Nazionale per la Sicurezza del Volo (ANSV), els experts italians consideren com a molt probable que la roda davantera es “perdés” durant la maniobra d'aproximació a l'aeroport de Treviso, quan es va obrir el tren d'aterratge. Això hauria succeït a una distància d'uns quants quilòmetres de l'aeroport i explicaria el fet que no s'hagi trobat la roda dins el perímetre d'aquestes instal·lacions.

Desmentint aquesta tesi, a l'edició digital del diari regional Il Gazzettino es pot llegir la carta d'un dels passatgers d'aquell vol - William Dall'Arche- en la qual assegura que quan el Boeing 737 estava aterrant, va poder veure des de seva finestreta una roda que passava volant i anava a perdre's cap a un prat:

Ho visto la ruota dell'aereo schizzare via

Scusatemi ma vorrei portarvi la mia testimonianza. Ero a bordo dell'arereo atterrato lunedì a Treviso proveniente da Girona. Ero sul lato sx e non appena il velivolo ha appoggiato la parte anteriore a terra, con un leggero sussulto, ho visto volare la ruota , dal finestrino. Ha sfiorato l'ala sx e sempre sobbalzando penso si sia diretta verso il prato.Vi scrivo perchè si continua a parlare di perdita in volo o al decollo mentre invece è successo a Treviso.

William Dall'Arche

Si, com assegura aquest passatger, la roda va anar a parar a una de les zones properes a les pistes, com és que no ha estat localitzada?

Hi ha algun col·leccionista de rodes d'avió a l'aeroport de Treviso?

I si el testimoni és fals i la roda davantera, que pesa més de 30 quilograms i és més petita que les posteriors, va despendre's de l'avió a uns quants quilòmetres de l'aeroport quan s'iniciava la maniobra de descens, cal felicitar-se que la caiguda de l'andròmina a aquella alçada no causés danys personals o materials a l'arribar a terra.

El fòrum d'internet del blog TCAS dedicat al món de l'aviació i en el qual hi participen pilots comercials, particulars , tècnics i aficionats, ha recollit l'anterior post sobre aquest tema publicat el 26 de juny a Diari de l'Absurd. Alguns dels comentaris qüestionen amb ironia el servei de manteniment de la flota de Ryanair i altres aporten dades tècniques He aprofitat per inscriurem al fòrum i plantejar dubtes als experts que hi participen. M'han explicat, per exemple, que el Boeing 737, contràriament amb el que succeeix amb els Airbus, no disposa de cap sistema que avisi als pilots si l'avió perd una roda. Per aquesta raó, els tripulants no es van adonar del problema fins que l'aparell no rodava per la pista. D'altra banda, alguns dels participants no dubten en qualificar com a greu la incidència patida per l'avió de Ryanair, tot i que la possibilitat d'accident en el moment d'aterrar sense una de les dues rodes del tren davanter depèn de diverses circumstàncies. En principi, l'aparell segueix tenint tres punts de suport, amb la qual cosa manté l'estabilitat i no cau cap a un costat. Així mateix, les rodes del morro no frenen i per tant el Boeing conserva integres les seves capacitats de frenada. Tot i això, el nivell de risc depèn de l'estat de la segona roda davantera. Si en el moment de tocar pista s'hagués rebentat l'única roda que quedava, s'hauria pogut trencar la pota del tren d'aterratge causant un accident d'imprevisibles conseqüències pels seus 174 passatgers i set tripulants.

El blog TCAS és molt recomanable per tots aquells que us pugui interessar el món de l'aviació explicat des de dins. Aquí, per exemple, podeu veure, pas a pas, l'operació de canviar una roda.

Us deixo, finalment, un vídeo impressionant de l'aterratge d'un avió a l'aeroport de l'illa de St. Maarten, a les Antilles Holandeses.

Es busca una roda de Boeing

Un avió de Ryanair que fa la ruta entre l'aeroport Girona-Costa Brava i el de la ciutat italiana de Treviso va perdre ahir una roda sense que, per sort, l'incident mecànic produís cap ferit. La singularitat del cas és que avui, en el moment d'escriure aquestes ratlles, la roda encara no ha estat localitzada ni es sap en quin moment del vol va desaparèixer.

L'aparell, un Boeing 737 amb 174 passatgers i set tripulants, va sortir de les instal·lacions de Vilobí d'Onyar a un quart de cinc de la tarda i va arribar a Treviso a tres quarts de sis. Ni a la maniobra d'enlairament ni a la d'aterratge es va detectar cap problema. Va ser en el moment en que l'aparell anava rodant cap a la zona d'aparcament de l'aeroport italià quan els membres de la tripulació van adonar-se que els mancava una de les rodes del carro davanter.

Ara per ara, la peça perduda no ha estat trobada ni a Treviso ni a Vilobí i l'Agenzia Nazionale per la Sicurezza del Volo (ANSV) ha obert una investigació per aclarir el misteri.

Aquest mateix organisme oficial ja va haver d'investigar un cas idèntic quan el 15 de juny del 2006 un altre Boeing 737, en aquest cas de l'empresa italiana Air One, va perdre una roda, també de davant, en el moment d'enlairar-se de l'aeroport de Catània, a Sicília. En el seu informe , l'ANSV va concloure que la roda s'havia separat del tren d'aterratge a conseqüència de la corrosió que patien els materials i va recomanar a l'agència europea EASA que portés a terme una auditoria sobre els mètodes de de treball de l'empresa hongaresa que s'encarregava del manteniment de l'aparell.

Un altre cas similar es va produir a l'Argentina l'any 2004 quan un aparell McDonnell Douglas MD-83 de la companyia Austral que feia un vol cap a Puerto Iguazú (Misiones), va perdre una roda sortint de l'aeroport Jorge Newbery, a Buenos Aires. L'objecte va trencar una reixa de les instal·lacions aèries, va travessar una avinguda en el moment en que no circulaven cotxes perquè el semàfor era en vermell i, rodolant, va acabar el seu recorregut al mig d'un camp de golf sense causar danys personals entre els sorpresos jugadors. La torre de control va detectar l'incident i va ordenar als tripulants que sobrevolessin Buenos Aires durant una hora i vint minuts per cremar el màxim de combustible. Desprès va ser possible realitzar un aterratge d'emergència durant el qual l'aparell va perdre una altra roda i una de les ales va colpejar la pista, sense que hi haguessin víctimes.

Aquest tipus de problemes, doncs, no són cap exclusiva de Ryanair, però tampoc fan gaire bé a la imatge de la famosa companyia de vols a baix preu. Avui cap portaveu de l'empresa irlandesa ha donat pistes sobre les causes de l'incident patit per aquest Boeing 737, que va entrar en servei el desembre de l'any 2000. Tal vegada demà tindran ocasió de parlar-ne en una roda de premsa convocada a Barcelona per explicar els seus resultats a Catalunya tant en nombre de viatgers (11 milions a l'aeroport de Girona) i destins, així com els seus plans i estratègies de futur. M'ha cridat l'atenció el títol de la convocatòria: “Invitación a una exclusiva rueda de prensa”. El concepte falla des del principi perquè, per definició, les rodes de premsa mai no poden ser exclusives, sinó que el seu èxit és mesura precisament pel fet que siguin multitudinàries. Però en tot cas, l'idea d'”exclusivitat” tampoc lliga massa ni amb el producte que es ven, dirigit al gran públic i amb campanyes de promoció que de tant en tant desborden als seus promotors, ni al fet d'haver-se de presentar davant els periodistes sense saber on carai ha anat a parar una roda d'un Boeing.

O tal vegada demà ja l'hauran trobat?


Fotos:

1.- L'avió de Ryanair que ha perdut una roda. / Mark Winterbourne- Airfleets.net

2.- El tren d'aterratge davanter del Boeing de la companyia Air One, sense una de les rodes. / ANSV

El tren de llumetes

Els espectadors de la final de la Copa del Rei van poder veure ahir en el Santiago Bernabeu un anunci lluminós de Renfe que de tant en tant ocupava tot un lateral del camp. Després del logo de la companyia apareixia un tren virtual de llumetes que anava a tota velocitat com si volgués emular aquella punta d'explosió que tenen a les cames els davanters quan, entre compromís publicitari i festa, fan el que han fer: jugar a futbol.

L'empresa ferroviària que, entre avaria i avaria, es dedica a patrocinar i a ser la transportista oficial de la Copa del Rei, era doncs ahir a la nit en el camp del Real Madrid amb un anunci que haurà fet molta gràcia als 80.000 usuaris penjats divendres en el servei de rodalies de Catalunya pel descarrilament d'un Euromed que circulava a 120 per hora en un tram per on només podia anar a 30. També haurà encantat a les 50.000 persones que ahir van patir els mateixos efectes negatius i a les que, per una circumstància o altra les patiran els propers mesos.

Renfe circula a diferents velocitats: la mesetaria, la del Santiago Bernabeu, amb llumetes que, com que ve de baixada, permet arribar amb puntualitat fins a la Giralda i al pescaito frito, i la catalana, fatalment col·lapsada, però amb algun maquinista que, avorrit pels retards, intenta tornar a casa abans d'hora forçant la màquina i la via, i passa el que passa. És el que en diuen factor humà.