diumenge, 31 de desembre de 2006

T-4: l'arbre i la destral


Escric aquestes ratlles passada la mitjanit d'un dissabte tens i nefast quan encara no han aparegut els cossos dels dos ciutadans desapareguts a l'atemptat contra la terminal T-4 de l'aeroport de Barajas. Les dues víctimes estaven dormint en els seus vehicles dins el pàrquing quan a les 9 del matí ha esclatat el cotxe bomba. Tenien -desitjo equivocar-me però suposo que he de parlar en passat- nacionalitat equatoriana i per a tant la seva relació amb el conflicte basc era ja no remota (la que dona el simple fet de portar el DNI espanyol a la butxaca) sinó nul·la.

És el que té el terrorisme.

Els bombers diuen que els equips de rescats hauran de dedicar moltes hores fins a poder arribar a la planta baixa de l'aparcament on suposadament eren els dos vehicles.

Allà, a la “zona zero” de la T-4 hi ha també, colgada per la runa, l'esperança de viure en pau.

El 22 de març, quan ETA va anunciar l'alto el foc permanent, ja apuntàvem en aquest blog que la pau és cosa de valents i que el govern Zapatero ho hauria de ser molt per poder fer avançar les negociacions “sentint darrera el clatell l'alè del PP, patint el full tallador i esmolat d'una determinada premsa i escoltant les discrepàncies internes que, tard o d'hora, acabaran sortint”.

Afegíem que el full de ruta hauria de permetre resituar Batasuna dins la legalitat, acceptant-la com a interlocutora en el procés, que caldria apropar els presos etarres a Euskadi i pactar mesures de reinserció, fer afectiva l'entrega de les armes, dialogar d'una manera fructífera amb les víctimes, parlar del futur polític del País Basc...

Han passat nou mesos i lamentablement no ha estat possible visualitzar cap pas endavant. L'oposició aferrissada del PP, de les associacions de víctimes i d'una part de la premsa i de la judicatura ha lligat de peus i de mans al govern del PSOE, bloquejant el procés. L'actitud del món abertzale, que no ha condemnat els episodis de violència al carrer, també ha servit per alimentar el boicot d'una dreta que ha aprofitat aquests mesos per fer llenya i escalfar les calderes de cara a les eleccions.

Les enquestes ho deixàvem ben clar: el “gest” que des Batasuna es reclamava a Zapatero tenia un cost polític massa alt i el PSOE ha optat fa temps per no moure peça. Finalment qui l'ha mogut ha estat ETA (la oficial o un grupuscle), sense cap anunci previ del final de l'alto el foc però havent transmès signes prou eloqüents com perquè l'atemptat d'ahir no hagi pogut agafar per sorpresa a ningú.

L'objectiu escollit, la joia de la corona de Barajas, la potencia de l'explosió i els tres avisos previs sobre la col·locació de la bomba deixen clar que els etarres han volgut fer una advertència seriosa sense vessar sang. Però les armes les carrega el diable i aquest sempre hi és present, sigui a l'aeroport de Madrid o a l'Hipercor de Barcelona.

Zapatero ja ha anunciat la suspensió del procés de diàleg i no em costa imaginar que algun estratega del PSOE, d'aquells que es miren amb lupa cada sondeig d'opinió, haurà respirat per fi tranquil.

Però jo d'ell no ho estaria tant. Ara, a més de la possibilitat de nous atemptats, hi ha el risc que els mateixos que feien llenya amb la negociació vulguin tallar l'arbre. Ho veurem avui mateix pels carrers de Madrid a l'acte convocat per l'Associació Víctimes del Terrorisme (AVT). Allà, cada manifestant portarà en el cor i en cervell una destral. La mateixa eina que serveix d'emblema a ETA.


Postdata:

Alguns crits escoltats a la manifestació de l'AVT a Madrid:

"Zapatero al trullo o al loquero"

"Zapatero dimisión"

"ETA culpable, gobierno responsable"

"PSOE atiende, España no se vende"

dijous, 28 de desembre de 2006

Pagar per consultar la Wikipedia

La Fundació Wikimedia ha anunciat avui la decisió de fer de pagament tots els seus projectes com a única fórmula per posar fi als números vermells que pateix l'entitat. La mesura s'aplicarà a partir dels 2007 i els milers d'usuaris que vulguin utilitzar les diverses versions de la Wikipedia hauran de pagar 20 euros al mes.

La notícia ha provocat un notable malestar, especialment entre els internautes il·lustrats que porten anys dedicant temps i esforços al creixement d'aquesta enciclopèdia global. Molts d'ells es senten collonats perquè la decisió s'ha donat a conèixer el mateix dia que es commemora la matança ordenada pel rei Herodes dels infants menors de dos anys de les rodalies de Betlem.

Hem pecat tot aquest temps d'innocents -ha dit un dels col·laboradors més actius de la Viquipèdia- i al final els de la Fundació s'han rendit a les pressions de l'Enciclopèdia Catalana, de la Britànica i de l'Encarta de Microsoft”.

Per la seva part, el director de la Fundació Wikimedia, Jimmy Wales, rememorant una visita que va fer a Barcelona, s'ha mostrat taxatiu:

Quan la bossa no sona, la Wikipedia no pot ser bona


Declaració Oficial de la Fundació Wikimedia (en anglès)

dimecres, 27 de desembre de 2006

La hipocresia del Vaticà


L'Església Catòlica ha impedit que es fes un funeral religiós per l'ànima de Piergiorgio Welby, el malalt terminal de 61 anys que va morir la setmana passada després que el metge anestesista Mario Riicio complís la seva darrera voluntat de desconnectar el respirador artificial que el mantenia en vida. Welby, que patia des de feia 30 anys una distròfia muscular i que des del 1997 no es podia alçar del llit, havia demanat infructuosament tant al president de la República, Giorgio Napolitano com al Tribunal Civil de Roma que el deixessin morir en pau.


La família volia celebrar un funeral religiós, però el Vicariat de Roma ho ha denegat en considerar que es tracta d'un suïcidi. “El malalt havia expressat repetidament i en públic el desig d'acabar amb la seva vida, cosa que es contradiu amb la doctrina catòlica”, diu textualment un comunicat del Vaticà. Per la seva part, en el discurs setmanal a la Plaça de Sant Pere, el Papa ha insistit en subratllar la postura de l'Església contraria a l'eutanàsia:

El naixement de Crist ens ajuda a entendre quant valor té la vida humana, la vida de cada ésser humà, des del primer instant fins al seu ocàs natural”.


Sorprèn la ductilitat amb la que la jerarquia catòlica aplica la seva doctrina. Al general Franco el van passejar sota pal·li mentre signava penes de mort. A l'arribar l'hora final li van oferir unes grans exèquies religioses i les restes del dictador reposen a l'interior d'un temple construït amb l'esforç esclau de presoners polítics.


I no estem parlant d'actituds passades. Aquests darrers dies hem vist com l'Església Catòlica es prestava a rendir un comiat religiós al general Pinochet, compartint l'altar amb proclames favorables al cop d'estat que va costar tants morts.

En resum: a un malalt terminal, el Vaticà li nega el dret a decidir sobre la seva pròpia vida, mentre que no té cap inconvenient en acompanyar amb campanes i oracions a aquells que han posat fi, per motius polítics, a la vida dels altres.


L'exercici d'hipocresia és formidable.


Foto: Mina Welby junt al seu marit Piergiorgio en una imatge d'arxiu quant començava a patir la malaltia. / Associazione Luca Coscione-Reuters




dilluns, 25 de desembre de 2006

Pidolant a la cantonada

L'altre dia vaig rebre un mail titulat de la següent manera:

La sin techo más famosa de Madrid

El missatge, que no contenia cap altre text, portava aquesta imatge de l'Esperanza Aguirre fent de “pidolaire” al carrer després d'haver practicat vudú amb un ninot de Ruiz Gallardón.

El fotomuntatge, extret de la divertida web Sr.Paquito.net, fa referència a la campanya engegada des del blog de Manuel Rico per recollir fons per la presidenta de la Comunitat de Madrid després que la líder madrilenya del PP es lamentés en la seva biografia de les dificultats econòmiques que té per arribar a final de mes.

El mail, un dels molts que circulen per la xarxa fotent conya política, no m'hauria cridat l'atenció si no fos perquè apareixia com a remitent l'Asociación 11M Afectados del Terrorismo, l'entitat presidida per Pilar Manjón.

A l'endemà va arribar a la meva bústia un altre e-mail de la mateixa associació que portava com a assumpte “Error en el envio de ayer”.

Ayer -deia el correu- mientras nos encontrábamos preparando el envío del Christmas de Navidad, por razones que desconocemos, se coló como anexo una de las miles de tonterías que corren por la red, que acababa de entrar y que fue lo que se envió a los socios en lugar del dibujo de uno de nuestros niños.

Habiendo recibido quejas, y con razón, os pedimos disculpas por el envio queriendo que, hoy sí, salgan nuestros mejores deseos para todos vosotros, si es que acaban de arreglarnos el correo electrónico.

Volviendo a pedir disculpas a aquellos que se puedan haber sentido ofendidos.

Un saludo.

La Comisión Ejecutiva

Avui m'he entretingut a mirar els destinataris del primer correu -la persona que el va enviar va cometre l'error de deixar la llista visible- i veig que entre les més de 150 adreces -moltes d'elles de mitjans de comunicació tant estatals com internacionals- hi ha la cadena COPE, El Mundo, La Razón i Libertad Digital.

Per a tant no és d'estranyar que la tramesa voluntària o involuntària del fotomuntatge provoqués queixes...

Com és ben conegut, l'associació de Pilar Manjón manté punts de vista molts allunyats de les teories conspiratives del PP i de la seva òrbita mediàtica i social (amb l'Asociación de Víctimas del Terrorismo, presidida per l'inefable Felipe Alcaraz al capdavant). Tampoc descobreixo res si dic que les relacions amb Esperanza Aguirre han anat recentment a pitjor des que la Comunidad de Madrid ha decidit repartir l'any vinent 800.000 euros entre tres organitzacions de víctimes, deixant fora de les subvencions a l'entitat de Pilar Manjón.

Per a tant, qui va enviar el correu encara va pecar de prudent: es va oblidar ni més ni menys d'afegir a la llista l'adreça personal d'Esperanza Aguirre. A l'obrir el correu, ella hauria vist a la pantalla, com en un mirall, la seva segona personalitat: la de la presidenta-pidolaire que cobra un sou mensual de 8.395 euros, que viu amb el seu marit el conde de Murillo en un luxós palau al centre de Madrid i que no pot arribar a final de mes perquè els sostres són molt alts i gasta massa en calefacció. Si continués observant-se, veuria com la imatge enviada per les víctimes del terrorisme aniria agafant moviment i unes altres víctimes, les persones que cobren menys de mil euros al mes, els mileuristes, anirien desfilant per la seva cantonada deixant-li com a almoina bon consells per superar la crisi. A continuació hi desfilarien els pensionistes per explicar-li mil trucs per sobreviure a partir de mig mes i amb sostres baixos.

Finalment, en tancar l'ordinador i retornar a la seva primera personalitat, la de la dona políticament i social ben situada, l'Esperanza Aguirre seria com a mínim més sàvia. Es miraria els sostres del palau i la seva nòmina d'una manera diferent i signaria amb carinyo el vistiplau per atorgar la subvenció a les víctimes que presideix Pilar Manjón.

Perquè de desagraïts l'infern n'és ple. I l'Espe segur que vol anar al cel.



divendres, 22 de desembre de 2006

El calb del PP i el de Playmobil


Avui, els nens de San Ildefonso han tornat a repartir milions, però res ha estat el mateix sense l'actor britànic Clive Arrindell, el personatge vestit de negre, amb caminar majestàtic, mirada profunda i calb que ens feia comprar números des de la petita pantalla. Al llarg de vuit anys, ell i només ell s'havia introduït com l'autèntic mag de la fortuna en el subconscient col·lectiu, tan castigat per l'ensucrada que cau cada Nadal.

Enguany, però, Arrindell, especialista en representar Shakespeare, ja no ha estat el protagonista de l'anunci del sorteig de la grossa. L'ONLAE va canviar d'agència publicitària i els nous creatius van prescindir de l'actor argumentant que el seu personatge havia crescut tant que ofegava el producte.

Amb ell ha desaparegut també una part de la banda sonora que ens ha acompanyat aquests darrers nadals i, en el nou espot, el Doctor Zhivago ha deixat pas a Cinema Paradiso.

Sembla ser que els canvis no han afectat negativament a les vendes. D'acord amb les dades provisionals, els jugadors s'han gastat 2.713 milions d'euros en el sorteig, cosa que significa un increment del 5,53 per cent en relació a l'any anterior. La xifra pot semblar altíssima pels que cobrem una nòmina i paguem hipoteca, però per si hi ha algú temptat en utilitzar-la per menysprear el treball del gran Clive Arrindell, direm que aquests milionets superen en ben poc el benefici net obtingut per Repsol YPC (2.651 milions) entre gener i setembre d'aquest any. Com podeu veure, tot és relatiu en el món de l'economia...

En tot cas, l'actor anglès no serà oblidat tan fàcilment i digui el digui l'ONLAE, el seu record romandrà a la ment del poble sacrificat que, impossibilitat de fer negocis pel camí immobiliari, aspira a fer fortuna amb la sort.

Els del PP del municipi granadí de Las Gabias ho han entès perfectament i han convertit al seu candidat a l'alcaldia Nicolás Sánchez en un perfecte replicant del mag de la fortuna. D'aquesta manera, com es pot veure a la imatge superior, els simpatitzants populars han pogut comprar participacions del número 40160 amb la foto del Sánchez-Arrindell local.

Per la seva part, els companys del diari gratuït 20Minutos, han transformat un dels seus redactors, que és diu Kike Calvo Calvo, en una còpia no massa encertada -tot cal dir-ho- de l'actor britànic, amb la qual cosa l'esforçat col·lega ha esdevingut “tres vegades calb” i s'ha vist obligat a fer carrer entrevistant, per exemple, a la mare de la nena que ha cantat la grossa. La vida dels periodistes és molt estressant..

Precisament per prendre's les coses amb més calma no hi ha res millor que els cliks de Playmobil. Aquí us deixo doncs un vídeo protagonitzat amb figures d'aquesta joguina amb el que un valencià que es fa dir Auclick fa un preciós remake d'escenes dels anuncis protagonitzats pel calb de la loteria.

Que les festes us siguin lleus!

dijous, 21 de desembre de 2006

Un iPod a la batedora



Als orgullosos posseïdors d'un iPod, l'objecte tecnològic de desig de milions d'usuaris de mp3, se'ls posaran els pels de punta quan vegin aquest anunci en el qual un dels reproductors multimèdia d' Apple és destruït a l'interior d'una batedora. El vídeo forma part de la campanya publicitària "Will It Blend?", que promou per internet els petits electrodomèstics fabricats per l'empresa Blendtec.

Però el més extraordinari del cas és que les restes triturades del malaurat iPod han estat posades per Blendtec a subhasta a eBay i a hores d'ara el seu preu ja ha superat els 730 dòlars !!
La subhasta finalitzarà demà divendres i la quantitat que acabi pagant el guanyador es destinarà a un hospital d'infants de Salt Lake City.

L'orgullós comprador de les restes mortals de l'iPod rebrà un certificat d'autenticitat, una batedora valorada en 399 dòlars, un llibre de receptes de cuina i una samarreta signada per Tom Dickson, el gerent de Blendtec i sanguinari botxí de l'iPod.

Ah, per cert, el reproductor triturat tenia una capacitat de 60 GB i era ple de fitxers mp3, els quals, segons es subratlla amb humor a la plana d'eBay, han passat també a millor vida. Les notes musicals, ves a saber si baixades amb l'Emule del senyor Dickson, acompanyaran doncs per sempre més l'esperit fet pols d'un artefacte que, sens dubte, aspirava a tenir un final més feliç al costat del seu estimat propietari.

Descansi en pau.

dimecres, 20 de desembre de 2006

La "tecnologia punta" d'Air Madrid



La resolució amb la qual el ministeri de Foment ha suspès l'autorització de vol a la companya Air Madrid posa en evidencia bon nombre d'irregularitats, entre elles una explotació excessiva del temps de vol dels avions que feia impossible un correcte manteniment a terra.

Air Madrid preveia 6.000 hores de vol a l'any pels seus Airbus A330 quan, segons la resolució, l'estàndard marcat pel fabricant de l'aparell es situa entre 1.667 i un màxim de 5.667 hores. Aquestes 333 hores de més impedien que es complissin les tasques necessàries de manteniment i els controls de qualitat.

En aquest vídeo que, segons el seu autor, correspon a un vol d'Air Madrid entre Barcelona i Santiago de Xile realitzat el passat dia 5 de desembre, es pot veure com la tripulació intenta tancar amb cinta adhesiva un dels compartiments que teòricament només s'han d'obrir quan hi ha una pèrdua de pressió a la cabina.

Una exhibició de tecnologia punta que, imagino, va deixar perplexes a la majoria dels passatgers.

dilluns, 18 de desembre de 2006

Embogit per la COPE



Escoltar determinats programes de la cadena dels bisbes pot perjudicar greument la salut. Si l'oïdor no és d'aquell món però el mata la curiositat i vol sobreviure a l'experiència, ha de tenir una especial fortalesa d'ànim i unes conviccions ben blindades. En cas contrari, la fe del convers –aquella caiguda lliure que et pot portar, per exemple, des del maoisme fins a la dreta extrema- acabarà fent estralls en el pobre cervell. Les fatals conseqüències queden demostrades en aquest vídeo protagonitzat per un jove a qui, ni el fet de parlar i entendre només l'alemany l'ha salvat d'embogir per culpa de les ones hertzianes de la COPE i de les seves ramificacions digitals.

diumenge, 17 de desembre de 2006

Vies congestionades


Seguint la directiva europea sobre qualitat de l'aire, el departament de Medi Ambient ha decidit baixar els fums que ennegreixen els pulmons a la regió metropolitana de Barcelona. La iniciativa és bona però per assolir aquest lloable objectiu de reduir el trànsit de diòxids de nitrogen i de partícules sòlides per les vies respiratòries de la ciutadania cal actuar damunt unes altres vies, les de circulació, i això sempre genera polèmica.

Entre les 77 mesures que inclou l'avantprojecte de la direcció general de Qualitat Ambiental, n'hi ha una que s'ha guanyat el lloc d'honor en els titulars informatius: la limitació de la velocitat a 80 quilòmetres per hora a les vies principals, autopistes i autovies que travessen 40 municipis de la zona.

Els conductors que pateixen cada dia col·lapses circulatoris per entrar o sortir de BCN en hora punta s'hauran fet un bon tip de riure només de pensar en la remota possibilitat de saltar-se el límit que vol imposar el conseller Francesc Baltasar. I els que s'apropen habitualment a la capital catalana en horaris de baixa intensitat de trànsit tindran malsons veient-se circular per l'autopista amb la majoria dels cavalls de carreres tancats a la quadra.

Entre els experts, la qüestió ha generat divisió d'opinions. Alguns sostenen que bona part de l'emissió de gasos és provocada per les retencions de trànsit, amb els cotxes parant i arrancant contínuament, mentre que altres creuen que aixecar el peu de l'accelerador redueix tant la contaminació com l'accidentalitat.

Aquest darrer aspecte, el de la seguretat viaria, provoca encara més interrogants:

¿Per quina raó a Alemanya, amb un parc automobilístic més gran i on no hi limitacions de velocitat a determinats trams d'autopista, es registra un índex de mortalitat més baix que a l'estat espanyol?

¿Tenen els alemanys millor infraestructures viàries?

En tot cas, l'avantprojecte de Medi Ambient també ha donat lloc a discrepàncies dins el govern català. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal ha dit públicament que la limitació a 80 quilòmetres per hora, que ja s'aplica a les rondes de Barcelona, no es pot fer extensiva a tota la xarxa viària metropolitana sinó en alguns trams concrets i en determinades circumstàncies. No ha entrat en detalls sobre els criteris que haurien de pesar a l'hora d'aplicar la limitació en un lloc i no en altre, però si no recordo malament va ser en la darrera etapa de Nadal com a alcalde de Girona que l'ajuntament va posar el límit de 40 quilòmetres per hora en el pont de Fontajau, a l'avinguda Tarradellas. Es tracta d'un viaducte de 204 metres de llargada amb dos carrils per sentit. Naturalment, els conductors només respecten la llei quan veuen en aquella recta damunt el riu Ter el radar de la policia municipal.

I això ens porta a un altre tema: ¿Ha calculat el departament de Medi Ambient la inversió que seria necessària en equipament tècnic i desplegament policial per fer respectar escrupolosament la limitació de 80 quilòmetres per hora a tota la xarxa viaria metropolitana?

La pregunta és necessària si la Generalitat accepta un dels principis bàsics que regeixen l'actuació legislativa: una llei només es bona si es pot fer complir.

No cal posar-nos nerviosos. Si finalment la limitació de velocitat tira endavant i es comprova que la majoria de conductors no alcen el peu de l'accelerador, sempre es podran aplicar, amb el permís de la consellera Tura i del conseller Saura, dues mesures políticament incorrectes.


a) promoure, amb la garantia dels poders públics, la prostitució de carretera a determinats trams viaris (la majoria de conductors toquen el fre a l'alçada de les noies)


b) reproduir a la regió metropolitana la campanya portada a terme a Copenhague pel Consell Danès de Seguretat Viaria: senyores en topless mostrant, a més dels seus encants, una senyal de limitació de velocitat.


Aquí teniu el vídeo:



dijous, 14 de desembre de 2006

El "discurs" políticament incorrecte del rei



En éstas fechas tan señaladas, la reina y yo nos permitimos entrar en vuestros hogares...

Quan la joia del Nadal ens assetja amb ràbia com si fóssim el general Custer i el seu Setè de Caballeria, torna el discurs del rei. I aquesta vegada ho fa amb to trencador i políticament incorrecte. El monarca parla amb sinceritat, sense tallar-se un pèl i amb la confiança que dóna conèixer el seu poble:

Todos los años – diu mirant fixament a la càmera- me llena de orgullo no trabajar ni tampoco servir leal y eficazmente a España”.

També valora l'estímul de la droga, asegura que les diferències polítiques s'han de resoldre “con rabia y dolor guiados por el afán de riquezas y ambiciones particulares” y assumeix el repte de donar satisfacció als desitjos dels ciutadans:

Los españoles piden miles de mujeres. En esta tarea, la Corona no escatimará esfuerzos”.

Aquí teniu el vídeo d'un discurs muntat anònimament amb gran sentit de l'humor, quasi tant com el que va mostrar l'any passat la Casa Real amb la seva felicitació nadalenca.

dimecres, 13 de desembre de 2006

On és el Garzón xilè?

Les cendres d'Augusto Pinochet han estat entregades fa unes hores a la seva família i ja són a la finca familiar de Los Boldos, a 140 quilòmetres al sudoest de Santiago.

A quasi tothom li està bé que les restes de l'exdictador quedin dipositades en un espai privat i allunyat de la capital. Al Govern perquè d'aquesta manera la tomba no es convertirà en un altar de peregrinació de l'ultradreta i a la família perquè es reduirà el risc de possibles accions vandàliques.

La paradoxa de tot plegat és que s'han portat les cendres del tirà a una província, la de San Antonio, tristament famosa pels casos de violacions de drets humans que s'hi van registrar durant la dictadura. A les instal·lacions del regiment de Tejas Verdes s'hi practicaven tortures i, a la costa, els helicòpters hi llançaven cossos d'opositors al règim militar. No és doncs d'estranyar que l'arribada de les cendres del tirà hagi provocat polèmica.

Després dels funerals castrenses d'ahir -amb escenes que tant van recordar als de Franco, en els quals Pinochet hi va assistir en persona- , Xile intenta ara girar plana a la seva història.

Mario Benedetti ha dit que amb la desaparició de Pinochet “la mort ha guanyat a la justícia”. Tot i això, l'escriptor uruguaià ha afegit que malgrat no haver-se acabat el judici, “ja l'ha jutjat i condemnat la història”.

¿Algú podia pensar que en el cas de l'exdictador xilè, la justícia aniria més ràpida que el rellotge biològic?

Quan Pinochet va ser detingut a Londres per ordre del jutge Garzón, ni als polítics europeus implicats directament en l'afer -Aznar i Blair- ni al president xilè Eduardo Frei els va interessar accelerar les coses i per això, un general “malalt” i incapacitat per comparèixer davant la Justícia va tornar miraculosament “ressuscitat” a Santiago.

En tot cas, cap autoritat política i judicial espanyola està legitimada per criticar la -diguem-ne- prudència d'Eduardo Frei quan aquí, 67 anys més tard de la guerra civil i 31 anys després de la mort de Franco encara no s'ha revisat o anul·lat cap dels judicis sumaríssims de la dictadura. El tebi projecte socialista de la Llei de Memòria Històrica n'és un exemple d'aquest caminar de puntetes amb el qual hem anat avançant des de la Transició.

En justa reciprocitat, ens ha mancat un Garzón xilè -el d'aquí no ho farà mai- que des de las alamedas de Santiago i amb la força que dóna el dret internacional, arranqui la careta a una part de la nostra història. Al darrera hi trobaríem el rostre de mil i un precedents de Pinochet, d'aquells que gràcies a la banda sonora del soroll de sables han viscut gaudint de la impunitat atorgada per una llei de punt i final fantasma aprovada, en el fons, per l'inconscient col·lectiu d'aquesta societat.

Hem volgut que a l'altre costat de l'Atlàntic, les democràcies sud i centreamericanes obrissin la caixa de trons, mentre que aquí ens hem girat l'esquena al passat per continuar cantant allò de “Libertad sin ira, libertad”.


Il·lustració: Dibuix d'en JAP publicat en El Punt


diumenge, 10 de desembre de 2006

Serem campions de Sud-Amèrica!

Ha tingut tres dies per pair-ho, però si a Carmelo Paniagua, president de la Federació Espanyola de Patinatge (RFEP), algú el punxa, encara no li trobarà la sang. De fet, s'ha de reconèixer que és ben estranya la notícia avançada dijous per l'Avui segons la qual la Federació Catalana ha estat admesa com a membre adherit a la Confederació Sud-americana de Patinatge (CSP). L'acord, mantingut fins ara en secret i adoptat per unanimitat en una assemblea celebrada a Buenos Aires el passat 11 de novembre, permetrà als esportistes catalans disputar a partir del 2007 els campionats oficials sud-americans en quatre modalitats del patinatge: hoquei, velocitat, línia i artístic. Al mateix temps, els promotors d'aquesta curiosa estratègia esperen poder comptar amb els vots d'una part de les federacions sud-americanes en el cas que la Federació Catalana (FECAPA) torni a plantejar en el futur el seu reconeixement davant la Federació Internacional (FIRS). Una candidatura que, després dels fracassos de Fresno i de Roma, no es tornarà a plantejar fins que l'italià Sabino Aracu -persona poc amiga- sigui substituït a la presidència de la FIRS.

En tot cas, es fàcil imaginar que demà dilluns, quan el país, la nació de nacions o com carai li vulgueu dir, torni de vacances, la Federació Espanyola tocarà altre cop totes les tecles del piano -les polítiques i les que no ho són- per evitar noves sorpreses. Una d'elles podria ser que la Catalunya patinadora, tan trempada com és, acabi essent campiona de Sud-Amèrica, cosa que obligaria a canviar tots els mapes escolars i ens retornaria a l'època del meu avi que va anar a Cuba.

La política, perquè ens aquest cas -no cal amagar-ho- estem parlant més de política que d'esport, té uns camins tan surrealistes que la idea plantejada el 2005 pel president Maragall de demanar l'entrada de Catalunya a la unió d'estats francòfons, pot quedar curta.

Algú es preguntarà què se n'ha fet de la proposta maragallana que ens hauria unit fraternalment - Allons enfants de la Patrie!- amb Bèlgica, Canadà, Laos, Malí, Niger o Vietnam?

Doncs bé: els catalans continuem sense parlar de manera habitual el francès, tenim prou feines amb l'anglès, a Palau hi ha un nou president que ha fet la promesa solemne de millorar el seu català i Els Pets i en Lluís Llach es neguen a acompanyar als patinadors a l'”exili”sud-americà i juren i perjuren que no es presentaran al Festival de la OTI.

Pel que fa als meus estimats patins de la infància, suposo que els tinc perdut a l'interior d'algun armari junt amb les fotos del viatge a la Patagonia, Terra de Foc i a Buenos Aires, la ciutat que ha arruïnat el megapont de la Constitució a don Carmelo Paniagua. El president de la RFEP, que a l'assemblea de Roma va brandar teatralment el seu passaport espanyol per oposar-se a l'ingrés de la FECAPA a la Federació Internacional, ara es sent traït pels catalans.

Pel que pugui ser, els senyors Codorniu i Freixenet ja obren els paraigua per aturar el xàfec i ho fan ballant sota la pluja amb els patinets ben posats. És una exhibició plena de gràcia d'una Catalunya laboriosa que mira el futur amb optimisme perquè tard o d'hora, que ningú pensi el contrari, serem campions de Sud-Amèrica!

dijous, 7 de desembre de 2006

Ha mort un porc i l'altre segueix viu


Es deia Max, pesava 130 quilos i va viure 18 anys amb l'actor George Clooney. Era tot un senyor porc i la luctuosa notícia de la seva mort va arribar dilluns a dos quarts de set de la tarda a totes les redaccions. Els periodistes de Societat, que ja pensaven en els mil mètodes per escaquejar-se durant el llarg pont de la Constitució, van parar màquines i es van entregar amb avidesa a la lectura de la informació enviada per Efe:

Muere con 18 años el cerdo que George Clooney tenía como mascota”, deia el titular pulcre i correcte de l'agencia espanyola.

Immediatament, les redaccions digitals es van posar mans a l'obra intuint que estaven davant una de les notícies de la setmana, del mes i de l'any. Alguns periodistes com els argentins d'INFOBAE van optar per vendre el trist desés del verro de Hollywood injectant-lo directament, amb pulcritud d'infermera, a la vena més sentimental dels lectors:

Falleció el entrañable compañero de George Clooney

A la versió digital de l'Hola van anar també per mateix camí, recordant que la relació entre el porc i el seu amo era tan estreta que fins i tot havien arribat a compartir llit:

George Clooney, apenado por la muerte de su amigo más fiel, su cerdo Max

A la redacció d'El Observador de Venezuela tampoc es van quedar curts:

El hombre más sexy del mundo llora la muerte de su muy querido cerdo

I a Metro van arribar al to poètic:

Max, que estás en los cielos

Per la seva part, els mexicans de Vanguardia van escullir l'opció lacrimògena:

George Clooney llora a su cerdito Max

Però ja es sap que aquest ofici del periodisme està ple de descreguts, d'ànimes de taverna, d'esperits envejosos que van trobar en la mort del venerable Max l'excusa perfecta per carregar contra l'home que la revista People acaba de considerar, per segona vegada, com l'individu més sexy del món.

I amb la ràbia entrant pels teclats dels ordinadors, els titulars venjatius van començar a circular per internet:

Muere el cerdo de George Clooney” (La Vanguardia.es)

Ha muerto el cerdo de Clooney” (20 Minutos)

Muere el cerdo de Clooney” (Cadena SER)

El cerdo de George” (Montevideo COMM)

Etc, etc, etc.

Mentrestant, a l'altre costat de les redaccions, els col·legues d'Internacional estaven aquest dilluns, i segueixen estant-ho ara, pendents de Xile, on un altre porc, el del general, sembla ser que no es pensa morir.

dimarts, 5 de desembre de 2006

Una història de superació

La dona d'aquest anunci es diu Sònia. La conec des que era menuda i jugava amb nines. Un dia, en plena joventut, la carretera li va canviar la vida, però en aquell punt i a part on els familiars i amics hi vèiem una altíssima muntanya que trencava l'horitzó, ella va tenir prou força per descobrir-hi l'inici d'un camí per continuar avançant d'una manera diferent, una drecera per superar la cursa d'obstacles que tenia al davant.

No ha estat senzill. Hi han hagut moments durs, però sempre que ha caigut s'ha tornat a alçar. Ho ha fet amb la seva pròpia empenta -que és molta- i amb la que li han sabut aportar les persones que l'estimen.

Ja fa temps que la Sònia ha recuperat la “normalitat” de qualsevol dona jove. Té un nen molt trempat, en Martí, una vida laboral activa i un coixí d'amistats que ha sabut conrear amb el seu optimisme i humor.

M'explica que fa unes setmanes els de MIFAS li van proposar protagonitzar aquest singular anunci que va aparèixer diumenge a tota plana a la premsa gironina en motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.

La idea era fer un anunci impactant en el qual no hi sortís cap cadira de rodes. No saps el que em va costar pujar en aquest collons de tamboret!!”.

A la fotografia, la Sònia riu amb la satisfacció que dóna haver escalat novament aquella muntanya que, anys enrere, els seus amics, els que caminem, ens miràvem amb tanta por i amb tant desconeixement sobre el que significa, en el dia a dia, patir una lesió medul·lar.

Ella sap que l'esforç sempre val la pena i encara més si ajuda a canviar una societat en la qual l'incompliment flagrant per part de moltes empreses de la Llei d'Integració Sociolaboral dels Minusvàlids fa que el 23,8 per cent de discapacitats en edat laboral no trobin ningú que els vulgui contractar. Ella, n'estic segur, tornarà a pujar mil vegades en aquest tamboret per conscienciar als polítics sobre la incongruència que suposa a l'inici del segle XXI que un 10 per cent de la població continuï patint problemes de mobilitat per un deficient disseny de carrers i d'edificis.

La de la Sònia és una història de superació, un missatge d'optimisme i de força per pensar-hi i per actuar.

Avui ella celebra el seu 37 aniversari. Per molts anys :-)

diumenge, 3 de desembre de 2006

Poloni-210: matar mosques a canonades

El Tractat de l'Executor Perfecte, un manual que segurament algú ha escrit, ha de tenir gravades amb lletres d'or dues recomanacions essencials:

a) Que l'arma escollida sigui la justa i necessària per perpetrar correctament el crim. Dit d'altra manera: que no es mati mosques a canonades.

b) Que l'eina del botxí sigui discreta i que el seu ús no permeti posteriorment seguir el rastre de l'amo o client que ha encarregat l'operació.

Aquests dos criteris són habituals tant a la crònica negra com a les novel·les dels grans mestres del gènere com Raymond Chandler, Dashiell Hammett o Patricia Highsmith. Si a una víctima la pots escanyar, apunyalar, electrocutar, tirotejar o llançar-la amb una empenta sota el vagó del metro, no l'intentaràs pelar mai amb un míssil nuclear.

Economia de mitjans, efectivitat, discreció i cap a casa.

Totes aquestes normes que responen al sentit comú han estat trencades pels autors de l'assassinat a Londres d'Aleksandr Litvinenko. Per enverinar mortalment a aquest exespia rus que investigava la mort de la periodista Anna Politkóvskaia s'ha fet servir el ja famós poloni-210, un element radioactiu que per poder-lo produir cal comptar amb andròmines sofisticades com un reactor nuclear o un accelerador de partícules. No és, per entendre'ns, verí per matar rates que es troba a la botiga de sota a casa. És veritat que es pot comprar poloni per internet, però les microdosis a la venda són tan petites que per provocar danys caldria encarregar-ne 15.000 de cop sense aixecar sospites i fer una inversió d'un milió de dòlars. Segons el diari The Guardian, la quantitat de poloni-210 trobada en el cos de Litvinenko el podia haver matat cent vegades i hauria tingut un cost de 30 milions d'euros.

S'ha executat, doncs, una mosca amb un canó i, a més, s'ha deixat un rastre radioactiu per mitja capital britànica i a dalt dels avions amb els que, suposadament, es van traslladar el assassins portant la substància, misteri de misteris, sense cap mena de protecció efectiva!!

El vols “radioactius” de la British Airways sortien de Moscou i si es pogués seguir la pista tal vegada ens portarien fins el Kremlin. La manca de discreció dels implicats en l'afer és tan evident que, si no estiguessim parlant de Putin, semblaria que algú li vol carregar el mort amb tota la mala intenció del món.

Mentrestant, tots aquells passatgers que han utilitzat els avions contaminats (amb desplaçaments fins i tot a Barcelona) han passat llargues hores de preocupació fins que les autoritats sanitàries han assegurat que no hi ha cap risc per la seva salut. Més d'un dels viatgers afectats, que en aplicació de les normes de seguretat aèria no va poder pujar a l'avió ni una trista ampolla d'aigua, és deu estar preguntant una i altra vegada com és possible que els assassins hi embarquessin material radioactiu.

Definitivament, ni els viatges en avió ni la crònica negra són ja el que eren.


Més informació: Poloni 210, a 69 dòlars i per internet

Il·lustració: dibuix d'en JAP publicat avui en El Punt

divendres, 1 de desembre de 2006

La desafinada de Tura

La primera desafinada del govern d'Entesa l'ha protagonitzat la consellera Montserrat Tura i ho ha fet en els compassos inicials de la interpretació d'un concert en què els mestres principals s'havien compromès en un objectiu bàsic: no deixar escapar cap nota.

Ahir, en una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio i quan no feia ni 24 hores de la presa de possessió del nou govern, Montserrat Tura va discrepar públicament de la decisió del president Montilla de situar el líder d'ICV-EUiA al front d'Interior. La nova consellera de Justícia va opinar, cal dir-ho, amb la boca petita i deixant clar que parlava a títol personal.

La cosa va succeir en els primers minuts de l'entrevista que podeu recuperar de l'arxiu de l'emissora pública. Antoni Bassas li va preguntar si s'havia posat trista o enfadada a l'assabentar-se per una roda de premsa d'Iniciativa que hauria de deixar la conselleria d'Interior.

Estava disconforme. No em semblava una decisió, diguem-ne, encertada, però l'acceptava. Els negociadors havien de fer possible un pacte d'esquerres i el pacte va ser possible. Si la condició era aquesta, jo no tenia res a dir-hi. Qui estava negociant havia de garantir que un govern d'esquerres continués governant a Catalunya. Jo sóc d'esquerres i estic molt contenta que hi hagi una segona legislatura amb govern d'esquerres. Espero que ho fem bé.

A continuació, Tura va mostrar la seva “estranyesa” perquè, en el procés negociador, “alguns serveis d'Interior que tenen a veure amb la informació i, de vegades, de caràcter secret, fos el que acabés decantant o no l'acord de govern”.

Vol dir això -li va preguntar directament Antoni Bassas- que considera que un departament que belluga material tan sensible com la informació i fins i tot la informació reservada seria més lògic que estigués en mans del partit del president?

A mi – va contestar la consellera- m'ho pot semblar, però és una opinió personal. El meu sentir personal no podia impedir l'acord”.

Tura també va insistir en subratllar la importància d'un departament que en els darrers anys ha aconseguit tenir quasi totes les atribucions en matèria de seguretat.

Poc després d'aquestes declaracions, segons explica El Periódico, el conseller d'Interior Joan Saura es va queixar, indignat, a José Montilla i, a continuació, el president va amonestar la consellera exigint-li que s'abstingui de fer qualsevol altre comentari sobre Interior o sobre la resta de departaments que no siguin el seu.

De cara a l'opinió pública, ICV-EUiA ha intentat treure ferro a l'assumpte i el vicepresident de la formació Jaume Bosch s'ha limitat a desitjar “sort” a Montserrat Tura al capdavant de Justícia. “Comprenem com es pot sentir personalment la senyora Tura, però l'animem a treballar amb el mateix entusiasme que ho ha fet al Departament d'Interior en la seva nova responsabilitat com a consellera de Justícia.”

Sorprèn, en tot cas, que hagi estat l'exconsellera d'Interior, acostumada a haver de tractar amb discreció temes delicats, la primera veu discordant dins el govern. Tot plegat posa en evidència que Montserrat Tura continua amb les ferides obertes per un canvi de departament que ella mai no hauria volgut portar a terme i també per la indiscreció i poca delicadesa d'Iniciativa en fer-ho públic abans que Montilla ho comuniqués directament a la interessada.

Al president li toca ara posar oli a la maquinària del govern per evitar que la grinyolada entre Justícia i Interior segueixi creixent.

dijous, 30 de novembre de 2006

1 euro per l'Espe

La biografia autoritzada d'Esperanza Aguirre segueix donant molt de joc. Si diumenge explicàvem a Diari de l'Absurd que el contingut del llibre ha provocat una notable enrabiada a l'alcalde de Madrid Alberto Ruiz-Gallardón, ara podem dir que altres parts de l'obra escrita per la periodista Virginia Drake han despertat l'esperit nadalenc entre les ànimes sensibles. Un dels fragments posat en boca de la presidenta de la Comunidad és el següent:

"Lo que peor llevo es la factura de la electricidad, tengo unos techos altísimos y la calefacción es eléctrica, ¡un horror!. No tener pagas extras me tiene martir, las he tenido toda mi vida y las echo de menos en Navidad y en verano. No es que haga números a fin de mes; es que muchas veces no llego, con la excepción de cuando fui presidenta del Senado, que entonces sí cobraba un buen sueldo. En el paso del Senado a la Comunidad casi dividí por dos los ingresos"

Per ajudar Esperanza Aguirre a fer front a aquesta trista situació, el periodista Manuel Rico ha promogut des del seu bloc Periodismo incendiario la posta en marxa d'una col·lecta ciutadana. Amb aquest noble objectiu i gràcies a la col·laboració desinteressada de diverses persones, s'ha creat la web 1 Euro para Espe.

Tots aquells que vulgueu col·laborar en que la presidenta madrilenya arribi a final de mes, podeu fer una donació d'un euro, o una quantitat superior, ingressant-la a un compte bancari o enviant un sms amb la paraules MENS ESPE EURO al 5377. La iniciativa estarà oberta fins el 12 d'abril del 2007 i dos dies més tard, coincidint amb l'aniversari de la proclamació de la República, s'intentarà entregar els diners a l'Aguirre. Si ella refusa aquest ajut solidari, la quantitat recollida es repartirà a parts iguals entre l'Associació de Víctimes de l'11-M, presidida per Pilar Manjón i la ONG ATACC Espanya, perquè ho destini a algun projecte de lluita contra la pobresa.

Seria, però, una llàstima i, no cal dir-ho, una descortesia que la presidenta de la Comunidad no parés la ma. És fàcil d'entendre que amb el seu sou mensual ( 8.395,24 euros / 1.396.850 pessetes) no pot arribar a final de mes. A ella i al seu marit, el conde de Murillo, els agrada viure calentets al palau familiar del centre de Madrid, un edifici noble de tres plantes i 1.000 metres quadrats situat a tocar la Gran Via. D'altra banda, la finca de Salamanca i altres propietats repartides entre Avila, Guadalajara i Madrid també fan pujar les despeses fins el punt que els guanys obtinguts amb la operació AVE no li són suficients per poder respirar tranquil·la.

És hora doncs que els mileuristes solidaris afluixeu la pasta per ajudar a l'Espe a abaixar els sostres del seu palau i poder reduir així les despeses de calefacció. Només vosaltres sabeu la comoditat que representa viure en un piset de 30 metres quadrats, a l'extraradi de la ciutat i escalfat amb el butà de tota la vida.


Postdata: Esperanza Aguirre demana disculpes

Vídeo humorístic de suport a la campanya:

dimecres, 29 de novembre de 2006

Govern Montilla: seny a la vena




Ja tenim nou president de la Generalitat i nou govern. Ahir li va tocar a Pasqual Maragall cedir el timó de comandament a José Montilla (aquest “nou català” d'Iznájar que, per sorpresa del ministre Jordi Sevilla, ha assumit el càrrec com “el més humil dels servidors de Catalunya”) i avui han pres possessió els consellers en un acte celebrat al saló de Sant Jordi.

Tot el cerimonial de traspàs s'ha fet amb una gran contenció de formes. No hi ha hagut ni sortides al balcó de la plaça de Sant Jaume, ni banys de masses ni grans abraçades. S'ha imposat l'estil discret de Montilla, tant allunyat dels tòpics del caràcter andalús. Algú pot pensar que aquesta manca de focs d'artifici, aquesta absència calculada de gestos cap a la galeria, té el seu origen en la grisor dels resultats electorals, però és això i molt més. El nou govern d'Entesa ha après la lliçó i fuig com a gat escaldat de la rauxa dels tres anys anteriors. Ara, els màxims dirigents del PSC, ERC i ICV-EUiA porten dies injectant-se el seny directament a la vena. Hi ha el risc de sobredosi, però només amb una bona cura de cavall es pot fer front al perill de tornar a caure en els errors del passat. El president Montilla, naturalment, no necessita injectar-se res. El seny el porta a la sang i una part de la rauxa que impregnava l'antic tripartit va abandonar ahir el despatx presidencial acompanyant el cos i l'esperit d'aquest polític incomparable i sorprenent que és Pasqual Maragall.

Avui, el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, que tant va tenir a veure amb les relliscades inicials de l'anterior govern, ha apostat també pel treball conjunt:

"El nou executiu ha d'estar per sobre del perfil polític dels partits i de les ideologies i els orígens culturals i lingüístics de tots, amb uns objectius molt clars que van quedar establerts en el debat d'investidura. Aquest no serà, doncs un Govern amb matisos i amb colors ideològics i polítics, perquè aquests els posen els partits, i nosaltres som el Govern de Catalunya per a tots i cada un dels ciutadans d'aquest país".

Es vol fugir tant de la imatge de tres governs concentrats en un (amb la maionesa política que es tallava dia sí, dia també) com d'una Generalitat dirigida des dels aparells dels partits. Socialistes i republicans han après d'Iniciativa el bon resultat que dona que el màxim dirigent de la formació política -en aquest cas Joan Saura- tingui responsabilitats en el govern. A partir d'ara, el president controla la plaça de Sant Jaume i el carrer Nicaragua i Carod-Rovira i Puigcercós fan tàndem tant en el consell executiu com a la direcció d'ERC. Tots dos van a dalt de la mateixa bicicleta i si algun d'ells cau en la temptació de pedalar en sentit contrari, la pinya serà compartida.

Pel que fa a la composició del nou govern hi ha hagut poques sorpreses. Montilla, com assenyala en el seu blog el company Saül Gordillo, ha evitat donar entrada a personatges de perfil pro-PSOE (estil Corbacho o Bustos) i ha optat per una línia de prudent continuïtat conservant els pesos pesants del maragallisme: Joaquim Nadal (Política Territorial i Obres Públiques), Montserrat Tura (que passa d'Interior a Justícia), Marina Geli (Salut) i Antoni Castells (Economia), un polític aquest darrer que ha sabut nadar tant a les aigües del maragallisme com del montillisme. La novetat, i alhora un gest de ma estesa i de reconciliació amb l'anterior president, ha estat l'entrada al nou govern, com a conseller d'Educació, d'Ernest Maragall, fins ara secretari de l'executiu. Les noves incorporacions socialistes són la independent Mar Serna (Treball), una magistrada nascuda a Aguilar del Campo (Palència) i ,des del gener del 2004, directora de Relacions Laborals de la Generalitat; així com Joaquim Llena, un reumatòleg que els darrers sis mesos ha estat secretari general del departament d'Agricultura i que manté la tradició no escrita segons la qual un lleidatà ha d'ocupar el màxim càrrec d'aquesta conselleria.

Pel que fa als republicans, a més de Josep-Lluís Carod-Rovira a la vicepresidència del govern i de Joan Puigcercós a Governació, i ha Josep Huguet (Innovació, Universitats i Empresa), Carme Capdevila (Acció Social i Ciutadania) i l'independent Joan Manuel Tresserras (Cultura i Mitjans de Comunicació).

Per últim, ICV-EUiA manté, encara que reforçada en competències, la mateixa presència que a l'anterior executiu: Joan Saura, que a més de Relacions Institucionals i Participació assumeix el repte d'Interior) i Francesc Baltasar (Medi Ambient i Habitatge). Saura comptarà al seu costat amb el diputat gironí Joan Boada com a secretari general i número dos del departament, amb l'especialista en temes de seguretat i fins ara ma dreta de Tura, Joan Delort i amb l'assessorament de l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo.

Per últim destacar que José Montilla s'ha reservat per ell tant la coordinació dels diferents departaments i l'impuls d'estratègies conjuntes com les comunicacions externes del gabinet. Poca broma amb un president sense carisma i de poques paraules, però que des de la seva discreció vol treballar tenint les coses ben lligades i amb la corda més curta possible.

Gràfic: El Punt

dimarts, 28 de novembre de 2006

Baveig blaugrana




L'afecció culé encara està bavejant amb la xilena de Ronaldinho que va afusellar la porteria del Vila-real, el gol número 51 en Lliga del brasiler de les botes d'or, i sembla ser que la direcció d'El Mundo Deportivo ja estudia la possibilitat de regalar als seus lectors un pitet commemoratiu d'aquesta memorable gesta.

La idea la va tenir Joan Maria Pou dissabte al vespre en el mateix moment en que cantava eufòric per RAC1 el quart gol del Barca:

Un pitet per cada barcelonista que hi ha al móóóón!, un pitet per cada culé que hi ha al planetaaaaa!. Per favor, que Mundo Deportivo regali un pitet!. Aquest futbolista és la hòstia amb patinet!

Portem dos dies sentint a parlar de xilenes, de tisores, de culleres, de barrets i fins i tot el tema ha passat del món de l'esport al de la lingüística divulgativa: ahir l'escriptor Ramon Solsona li va dedicar el seu espai “La paraula del dia” a El Món a RAC1.

Els estudiosos de l'univers del futbol atribueixen l'invent de la xilena a un jugador d'origen basc nacionalitzat a Xile: Ramón Unzaga Asla. Era l'any 1914 quan aquest jove futbolista bilbaí de l'Estrella del Mar de Talcahuano va deixar bocabadat al públic del seu estadi fent un gol amb un xut de tisora d'esquena a la porteria. Començava així la llegenda d'una maniobra arriscada que quan culmina en gol fa posar en peu a tots els afeccionats, siguin de l'equip que siguin. En aquest món globalitzat, una filigrana com l'executada per Ronaldinho dissabte és de les poques coses que a l'univers del futbol poden rebre una acollida transversal que deixa de banda la rivalitat dels colors. Qui més qui menys està d'acord en que la jugada mil vegades vista per televisió o per internet és una autèntica obra d'art. Només cal escoltar com es va narrar el gol per diverses televisions per entendre que estem davant un ohhhh global.

Els barcelonistes estan fent, com és natural, comparacions entre la xilena de Ronaldinho (vídeo superior) i altres meravelles similars, sobre tot el gol de Rivaldo al Valencia (vídeo de sota) que, en el darrer partit de la lliga 2000-2001 va permetre al Barça l'obtenció de la quarta i darrera plaça per disputar la Lliga de Campions. Ara mateix, alguns mitjans, com El Mundo Deportivo, estan aprofitant la seva presència a la xarxa per oferir als lectors la possibilitat de pronunciar-se sobre el gol que consideren millor (l'enquesta l'està guanyant Rivaldo).

En tot cas, abans que el barcelonisme torni entrar en les seves tradicionals curves anímiques descendents (fa ben poc es qüestionava Ronaldinho i ara és a dalt de l'altar), val la pena gaudir intensament de l'actual baveig. Amb pitet o sense, convé guardar la bava de satisfacció a l'interior de petites ampolletes de color blaugrana. Una la podem regalar, en un exercici de generositat, al veí, a l'amic o al saludat del Real Madrid i les altres les guardarem en el fons del congelador per utilitzar-les, com si fos quina San Clemente, quan tornem a tenir l'ànim per terra. Els culés som així.

diumenge, 26 de novembre de 2006

La baronessa i el baró


El fotoperiodista Gorka Lejarcegi ha sabut captar en aquesta imatge publicada ahir en El País la distància abismal que separa els dos pesos pesants del Partit Popular a Madrid: l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón i la presidenta de la Comunidad i del PP madrileny, Esperanza Aguirre. A la mirada seriosa i fixa de Gallardón s'hi resumeix tot el seu cabreig per les crítiques enverinades que contra ell apareixen a la biografia autoritzada “Esperanza Aguirre. La presidenta”, escrita per la periodista Virginia Drake.

La baronessa i el baró populars van coincidir divendres a la inauguració de dues noves estacions de metro a la capital i, segons les cròniques, gairebé ni es van mirar ni es van dirigir la paraula. La bombolla d'aire que envoltava a la parella històricament irreconciliable era gelada.

Aguirre va pujar a la tribuna i, entre altres coses, va voler fer les paus amb el seu col·lega de partit:

Tras el revuelo que se ha creado por la publicación de fragmentos de mi biografía autorizada, quiero decir algo. El alcalde sabe el aprecio que le tengo. Las discrepancias han existido, claro que han existido, pero: primero, ya están superadas, por mi parte desde luego; y segundo, lo que nos une -trabajar por el bien de los madrileños- es mucho más de lo que nos separa”.

Tothom va aplaudir menys Ruiz-Gallardón.

Més tard i en privat, la presidenta li va demanar disculpes per si alguna cosa del polèmic llibre l'havia molestat. Diuen que l'alcalde les va acceptar, però que també li va deixar clar que perdona però no oblida.

Dimarts vinent a la tarda es presenta oficialment el llibre en un acte a Madrid i Ruiz-Gallardón ja ha anunciat que no pensa assistir-hi. Rajoy, per la seva part, manté de moment l'agenda prevista que inclou la presència a l'acte. El líder del PP ha qualificat públicament la picabaralla com “un assumpte prosaic”, però ben segur que no li fa cap gràcia que Aguirre i Ruiz-Gallardón es barallin més enllà de la intimitat. En primer lloc perquè dintre de sis mesos hi haurà les eleccions autonòmiques i municipals a Madrid i el Partit Popular no es pot permetre cap davallada de vots. Segons les enquestes, la presidenta i l'alcalde tenen garantida la reelecció, però el tàndem socialista (Miguel Sebastián i Rafael Simancas) s'hi deuen fregar les mans veien el sainet representat pel baró i la baronessa.

D'altra banda, ara que Rajoy aposta per un tímid viatge cap al centre dreta, allunyant-se una mica de la línia dura de Zaplana, no li convé que la cara més liberal del partit (la de l'alcalde) estigui rebent bufetades no de la COPE -aquestes són inevitables- sinó d'una coreligionària del partit.

Escriure o dictar un llibre (com és aquest cas) té un problema: el procés l'elaboració és llarg i laboriós i el resultat final no sempre encaixa amb el tempo polític. Quan Aguirre va explicar a Virginia Drake les seves opinions sobre Ruiz-Gallardón, Rajoy encara anava agafat fermament del bracet de Zaplana, mentre que ara es limita a caminar al seu costat però mantenint un pam de prudent distància.

Els experts en mercat electoral diuen que per triomfar a les eleccions s'ha de saber guanyar el centre polític i el sociològic. I en aquesta tasca estava ara ocupat Rajoy quan un “assumpte prosaic” se li ha interposat en el camí.

El gran interrogant és si en aquests moments Esperanza Aguirre hauria o no dictat les mateixes coses a la seva biògrafa i si, definitivament, la presidenta passa del tot sobre el que pugui pensar Rajoy i apunta ja cap el seu objectiu final: convertir-se en la candidata del PP a la presidència del Govern.

dijous, 23 de novembre de 2006

"Mama por II"




Quan a la dreta se li esgoten els arguments per atacar a l'esquerra o, si voleu, al centre esquerre, sempre acaba utilitzant el mateix recurs: la inseguretat ciutadana, el clàssic crit de mama por. N'és un exemple el famós vídeo del PP que es va poder veure el cap de setmana passat a la Conferencia sobre Seguretat organitzada a Madrid pel PP.

Primer es va saber que a la cinta, que pretén denunciar la ineficàcia de la política d'ordre públic del govern Zapatero, hi ha escenes de violència registrades durant el mandat del PP, concretament quan Rajoy era ministre d'Interior. I ara, per acabar d'arrodonir la cosa, els socialistes asseguren que algunes de les imatges corresponen a un enfrontament entre narcotraficants a Colòmbia.

Des del PP atribueixen aquests “errors” a la productora que ha fet el vídeo, però com que sempre hi ha la possibilitar d'elaborar una segona part, els deixo aquí unes suggeriments pel futur vídeo “Mama por II”:

Com que la primera imatge fotogràfica a l'estat espanyol es va obtenir a Barcelona el 10 de novembre de 1839 per art i màgia de Ramon Alabern, col·laborador a París de Louis Daguerre, proposo als propagandistes populars que cerquin i utilitzin les següents fotos com a exemple de desordre públic::

13 de novembre de 1842: revolta popular dels barcelonins contra Espartero pel reclutament de soldats fet pel general Zurbano (solució: bombardeig de la ciutat)

7 de febrer del 1852: el capellà Martín Merino apunyala Isabel II (la salva el gruix de la cotilla)

27 de desembre del 1870: atemptat mortal contra el general Prim (com en el cas de Kennedy, mai s'ha aclarit)

7 de juliol del 1873: revolta popular a Alcoi dels obrers per reclamar millors sous (16 morts)

7 de novembre del 1893: atemptat de l'anarquista Santiago Salvador en el Teatre del Liceu (14 morts i 6 ferits)

8 d'agost del 1897: l'anarquista italià Michele Angiolillo assassina Antonio Cánovas del Castillo

31 de maig del 1906: atemptat contra el seguici reial durant les noces d'Alfons XIII i Victòria Eugènia (23 morts i 100 ferits)

26-31 de juliol del 1909 a Barcelona: la Setmana Tràgica (75 civils i 5 policies morts i mig miler de ferits)

Agost 1917: vaga general revolucionària (71 morts, 150 ferits i 2000 detinguts)

1 de maig del 1924: el crim d'Atocha (troben dins una caixa facturada des de Barcelona el cadàver trossejat i sense cap d'un home de negocis)

6 d'octubre del 1934: revolta minera a Astúries (30.000 detinguts) i proclamació per Companys de la República Catalana dins la República Federal Espanyola (45 morts)

Etc, etc etc.

Tots aquests fets i moltíssims més poden ser inclosos a la segona part del vídeo sobre inseguretat ciutadana del PP, deixant clar, naturalment, que els directes responsables dels desastres són Zapatero i el seu ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba.



Postdata
: si el resultat final no fos prou contundent, proposo afegir-hi els crims de Jack l'Esbudellador, incloent-hi el retrat robot que acaba d'enllestir un antic responsable d'Scotland Yard. Farà por.

dimecres, 22 de novembre de 2006

Carretero i "La vida de Brian"

L'exconseller republicà Joan Carretero ha reaparegut a l'escena pública presentant a Puigcerdà un acte de l'associació Catalunya Acció, entitat contraria l'estratègia actual d'ERC.

En la seva etapa de conseller de Governació, Carretero es va mostrar molt crític tant amb Maragall com amb Zapatero i va ser destituït a la darrera remodelació del govern, quan ERC continuava formant part del tripartit. Poc després, quan la direcció republicana defensava el vot nul en el referendum de l'Estatut, va impulsar el moviment assembleari a favor del no, deixant a Carod i a Puigcercós en una difícil situació i obligant-los a assumir el vot en contra en un exercici de malabarisme polític.

Ara Carretero ha tornar a fer un clam des de la muntanya donant suport a Catalunya Acció, entitat que, sense presentar-se com un partit, pretén aplegar als sectors sobiranistes desencisats per la formació del govern d'entesa.

A la seva intervenció davant unes 150 persones, l'exconseller i exalcalde de Puigcerdà ha criticat, sense esmentar ERC, a les forces que ara únicament volen fer des del govern polítiques socials oblidant les reivindicacions nacionals.

També ha lamentat els fraccionament actual del sobiranisme. “Catalunya em recorda cada vegada més alguns episodis d'una pel·lícula que m'agrada molt: “La vida de Brian.

Aquesta sorprenent afirmació té a veure amb la presència a la divertida paròdia bíblica dels Monty Python d'un seguit de grupuscles contraris a l'imperi romà però tan barallats entre ells que, segons Carretero, “al final acabaven discutint si un d'ells tenia tendencies homosexuals enlloc d'anar tots junts cap a l'objectiu comú d'alliberar-se de l'imperi romà”.

Conclusió final de l'exconseller: A la Catalunya sobiranista hi ha molts grups i moltes plataformes, però cada un “va a la seva bola”. “Som tan petits i som tan pocs que val la pena deixar de banda les diferències i tirar endavant el que tenim en comú”.

Parlant de Catalunya Acció, entitat impulsada per Santiago Espot i Josep Castany, veig que s'ha marcat com a objectiu “únic i innegociable” portar el nostre país fins a la independència “cap a l'any 2014”, és a dir dintre de vuit anys. “Tan de bo tingueu raó”, ha dit amb to escèptic Carretero.

Sense ànim d'aixefar la guitarra a ningú, a mi això em sona a ciència ficció per ingenus, a fer volar coloms a l'alçada del campanar, i em fa pensar que darrera l'equip redactor dels estatuts de Catalunya Acció hi pot haver algun dels autors del calendari per l'arribada del TGV a terres gironines. El 1986, la Generalitat va començar a parlar de la connexió entre Barcelona i França amb trens d'alta velocitat. Més tard, el ministeri de Foment va assegurar que el primer TGV arribaria a la demarcació l'any 2004. A continuació es va parlar del 2009 i a hores d'ara tothom està convençut que no s'hi arribarà a temps, excepte els responsables ministerials.

I com que en Joan Carretero es de Puigcerdà, una volada de coloms encara més considerable és el famós projecte del túnel de la collada de Toses. L'any 1969 la Diputació va impulsar la societat per tirar endavant l'obra i la darrera notícia que s'en té és que el ministeri de Foment no preveu que el túnel estigui enllestit fins al menys el 2012. Suposant que sigui així, serà dos anys abans de la hipotètica independència, versió Catalunya Acció, el conte de la lletera fet somni polític.