divendres, 30 de desembre del 2005

Els números de cap d'any

Nadales, llumetes, pastorets, tios fent-se un sobresou disfressats de pares noels o de patges dels reis d’Orient, anuncis de perfums, de joguines, de caves boicotejats, “vueeeeelve a casa vueeeeelve”...

Em tanco a casa i escolto les darreres notícies per la ràdio. Diuen el següent:

- Més inflació. L’índex de preus de consum (IPC) ha pujat un 3,8 per cent el 2005, sis dècimes més que l’any anterior.

- El preu de la bombona de butà pujarà un euro el gener i passarà a costar 11,24 euros.

- L’indicador euríbor s’ha situat aquest desembre en el 2,783 per cent, la cota més alta dels darrers tres anys. Això suposarà un encariment en la quota mensual de les hipoteques, que s’incrementarà uns 30 euros pels que tinguin la revisió anual les properes setmanes.

- Pels que vulguin quotes més flexibles, la caixa basca BBK ha tret un nou producte adreçat als joves menors de 35 anys: la hipoteca a 50 anys. Hipotecats fins a la tomba.

- Els peatges de les autopistes que depenen de la Generalitat s’apujaran a partir de diumenge una mitjana del 4,9 per cent.

- També l’1 de gener, el transport públic metropolità de Barcelona apujarà les tarifes un 4,7 per cent.

- La sequera ha provocat una davallada en la producció d’oli d’oliva i el preu s’ha incrementat els darrers mesos més del 16 per cent.

Fart d’aquesta crònica d’horrors, canvio d’emissora i escolto el que vol ser la notícia optimista de la jornada. El consell de ministres ha aprovat un augment del 5 per cent del salari mínim interprofessional, que passa ara a situar-se en 540,9 euros al mes (89.998 pessetes). La mesura beneficia a uns 200.000 treballadors d’arreu d’Espanya que cobren només el salari mínim, encara que n’hi ha fins a un milió que sobreviuen amb poc més que aquesta quantitat. Els beneficiats poden estar satisfets: a Portugal i als països de l’Est encara hi ha treballadors que estan pitjor. Qui no es conforma és perquè no vol.

Tanco la ràdio dins un armari i apreto a córrer cap al carrer. Gent carregada de paquets en plena orgia consumista. Nadales, llumetes i tios que segueixen fent-se un sobresou disfressats de pares noels o de patges dels reis d’Orient. Tenen un somriure forçat i estic a punt donar-los la bona notícia del dia: tindran 540,9 euros al mes per gastar-se en bombones de butà, transport públic i oli. El tema de les hipoteques no els afecta. No hi podran aspirar fins que els bancs o les caixes no s'inventin hipoteques a 100 o a 150 anys. Bones festes.

dimecres, 28 de desembre del 2005

El muntatge de la Corona i el Photoshop


Carod-Rovira i Gomaespuma amb la Família Reial. Fotomuntatge: Casa del Rei / Gomaespuma Posted by Picasa

La Casa Reial ha admès que la felicitació nadalenca de Joan Carles i Sofia, en la qual els reis apareixen amb tots els seus nets, no és altra cosa que un muntatge fotogràfic. Segons un portaveu de La Zarzuela, als monarques els feia il·lusió que a la felicitació hi apareguessin els seus set nets, però va ser impossible reunir-los a tots plegats el mateix dia i per això és va optar per utilitzar imatges d’arxiu i fer un fotomuntatge.

El treball portat a terme per la mateixa Casa del Rei no ha estat precisament gaire lluït. A simple vista es pot observar que tenim un rei sense cames i que Victoria Federica, la filla petita dels Ducs de Lugo, pobrissona, no té braços. A més, la infanta Leonor apareix sobreposada damunt la reina, qui, al mateix temps, contraposada al fons de l’habitació, llueix un perfilat de consideració.

De cara a futurs Nadals, proposem modestament les següents solucions:

a) Que algú s’encarregui d’alleugerir la feixuga tasca de la Família Reial i que busqui un forat a les seves atapeïdes agendes per poder comparèixer plegats en una sessió fotogràfica a La Zarzuela, a Mallorca o a alguna estació d’esquí. Com que la combinatòria sempre és un art complicat, es podria fer servir el superordinador Mare Nostrum de Barcelona, en el ben entès que si la seva capacitat de càlcul fos insuficient per conciliar les agendes de la Corona, s’habilitaria immediatament una partida pressupostaria per duplicar el cervellot de la màquina.

b) En el cas força probable que la solució A no doni resultat, caldrà tirar endavant l’opció B basada en que els reis segueixin felicitant el Nadal amb fotomuntatges. En aquest cas s’haurà de dignificar el treball artístic amb dos processos simultanis: que l’expert o l'experta fotogràfica de la Casa del Rei faci d’una vegada un curs intensiu de Photoshop (ja no té cap excusa) i que el departament de premsa porti a terme una campanya per glossar l’estreta vinculació entre la institució monàrquica i el seu caràcter de muntatge històric, polític i social.

Una vegada ben assumit per la societat el valor intrínsec, essencial, del retallar i enganxar de la Corona, La Zarzuela podria obrir un xiringito a internet oferint als monàrquics de pro aparèixer, per un mòdic preu, als fotomuntatges de la Família Reial. Els dos humoristes de Gomaespuma ja han fet una prova pilot incorporant-se ells mateixos i el republicà Carod-Rovira a l’entranyable fotomuntatge dels reis amb els seus nets. I com que no hi queden gens malament, és d’esperar que els fidels a la monarquia encara hi sortiran millor, posant la cara de satisfacció que dona ajudar a finançar una institució tan nostrada.

Post escriptum: Com que costa de creure que el fotomuntatge sigui obra d'un professional i que, si ho fos, la Casa Reial hagués autoritzat a penjar un treball tan dolent a la seva pròpia web, tal vegada cal buscar un origen més domèstic a la felicitació nadalenca:

- La reina Sofia és una gran afeccionada a la fotografia.

- La infanta Cristina i Iñaki Urdangarin van inaugurar l'octubre passat a Barcelona el Saló Internacional de la Fotografia i la Imatge (Sonimagfoto) i es van interessar molt per la fotografia digital.

- La princesa Letizia, com a antiga periodista, sap utilitzar l'ordinador.

Estem davant una obra familiar i coral?

dissabte, 24 de desembre del 2005

Noves reunions secretes de Carod-Rovira


Fonts del carrer Génova han assegurat a Diari de l'Absurd que el president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira es va reunir secretament dilluns a la nit a Londres amb el geni de la sort, Clive Arrindell per aconseguir que aquest any els tres principals premis de la Grossa només caiguessin als Països Catalans.

Carod-Rovira li va explicar que havia pres aquesta determinació després de comprovar la retallada efectuada per Solbes Manostijeras en el capítol financer del nou Estatut. "El futur de Catalunya depèn ara de les teves boles", va dir el líder republicà a un geni de la sort que a aquelles alçades ja posava cara d'astorat davant la insòlita petició catalana. Arrindell va refusar el tracte, que incloïa un xalet a la Costa Brava, assegurant que el mateix contracte milionari amb l'ONLAE que l'impedeix concedir entrevistes li prohibeix taxativament implicar-se en afers polítics.

Les mateixes fonts genoveses afirmen que Carod-Rovira es va desplaçar tot seguit a Madrid on va ser detectat entrevistant-se discretament amb un grup de nens de San Ildefonso. En aquest cas, el president d'ERC els va proposar un tracte de favor pels números de loteria venuts a Catalunya i al País Valencià a canvi d'un lot d'embotits de Casa Tarradellas i de samarretes, gorres i CDs de Productes de la terra.com. Els nens van recordar al líder republicà que el seu col·legi depèn directament de l'Ajuntament de Madrid i que l'alcalde Ruíz Gallardón mai no els perdonaria un pacte amb qui va boicotejar la candidatura olímpica de la Villa y Corte.

Finalment, frustrat pels seus fracassos, Carod-Rovira va demanar al democristià Josep Antoni Duran Lleida que intercedís directament davant les forces celestials per modificar l'atzar de la fortuna. "Fes-ho per patriotisme".

"No sabem quin ha estat l'abast del pacte entre ERC i CiU i quina incidència tindrà en el futur de la política catalana i espanyola, però el que és segur és que ja no tenim el cel del nostre costat", afirma decebuda una de les fonts del carrer Génova consultades per aquest diari. "Cal reaccionar ràpid i treure novament al carrer milions de persones de bona fe. Per Espanya i per la Constitució!"

Post escriptum: Des de Génova ens acaben de comunicar que Carod i Duran van ser vistos dimecres corrent com bojos per Vic per comprar els darrers números de la loteria. Els militants peperos que els van descobrir es van estimar més gastar-se la pasta amb cava català.

Post escriptum del post escriptum: Des de la Closca, el nucli dur de Presidència, ens diuen que Maragall, en llegir aquesta exclusiva del Diari de l'Absurd, s'ha posat de mala llet: "Això ha estat una nova deslleialtat d'en Carod. Ell ha callat com un puta i jo m'he quedat sense poder comprar loteria a Vic".

Post escriptum del post escriptum del post escriptum: Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

dijous, 22 de desembre del 2005

El calb i l'esperit de la Constitució

Ara que a Madrid continua la picabaralla política per l'Estatut i que, per estar en consonància, toca posar cara de pòquer, el calb Clive Arrindell ha optat avui per repartir alegries a Catalunya: el primer premi de la Grossa ha tocat a Vic i el tercer a Mataró.

El cava català, boicotejat en altres indrets de la península, ja s'està vessant en aquestes ciutats en honor de la deessa fortuna.

És conegut que els milions mai plouen a gust de tothom però seria injust que alguns acusessin al pobre Clive, que per contracte no pot concedir entrevistes, d'haver trencat l'esperit de la Constitució i que altres ens recordessin als catalans aquell refrany clàssic castellà que diu "Afortunado en el juego, desgraciado en amores".

Contràriament al que es pensa, hi ha molta gent convençuda que el diner fa la felicitat. I no estem parlant de la Grossa sinó del que, en el fons, es discuteix a Madrid. El calaix pur i dur.

dimecres, 21 de desembre del 2005

Reforçant la E del PSOE


Bono, Zapatero i Moratinos fent l'"onada" amb els militars espanyols. Foto: EFE Posted by Picasa

El president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, el ministre de Defensa José Bono i el d’Assumptes Exteriors, Miguel Ángel Moratinos van fer dilluns un viatge llampec a Afganistan per visitar la base d’Herat, coneguda com Camp Arena, i per participar en un homenatge als 17 militars morts el 16 d’agost passat en un accident d’helicòpter.

Més enllà del programa oficial, aquesta estada de vuit hores ha tingut tres objectius polítics:

- Reforçar la imatge “patriòtica” de Zapatero, un aspecte en el que, amb l’excepció de Bono, els dirigents del PSOE acostumen a jugar amb desavantatge davant els del PP. El president ha tingut, això si, el detall de no disfressar-se de militar com feia Aznar quan imitava a Bush. En tot cas, l’ofensiva del PSOE contra el PP per la crisi de l’Estatut català passa, entre altres coses, per fer destacar davant l’opinió pública la lletra E de les sigles del partit i això sempre s’aconsegueix fàcilment fotografiant-se en un ambient militar.

- Segon objectiu lligat amb el primer: subratllar que el Govern del PSOE no oblida als soldats morts en acte de servei i contraposar aquesta actitud amb la del PP respecte a l’accident del Yak 42, el 26 de maig del 2003 a Turquia , en el que van perdre la vida 62 militars espanyols quan tornaven d’Afganistan.

- Tercer objectiu i el més difícil: intentar fer creure que Moratinos i Bono poden viatjar junts sense barallar-se. És a dir, que no hi ha cap crisi dins el govern malgrat les picabaralles entre els dos ministeris per la venda de material militar i que l’orquestra de l’executiu espanyol segueix tocant afinada.

Precisament parlant de músiques, els periodistes que han seguit aquest viatge expliquen que durant la cerimònia d’homenatge a les víctimes de l’accident de l’helicòpter, una secció d’honors de la Brigada de Muntanya va destrossar l’himne “La muerte no es el final”, dedicat als que han donat la vida per Espanya. I afegeixen que el cornetí d’ordres va desafinar el toc d’oració. Una metàfora del que està succeint entre Moratinos i Bono.

dilluns, 19 de desembre del 2005

Solbes Manostijeras i la partida de pòquer


El ministre Pedro Solbes en un acte del PSOE celebrat diumenge a Toledo. Foto: EFE Posted by Picasa

Tot procés negociador té una estructura dramatitzada que segueix un guió clàssic:

Acte 1, escena primera:

- L’equip A presenta una proposta valorada, posem-hi, en 150 punts i que és el resultat de la suma de dues parts: 100 punts que corresponen als màxims objectius que creu que pot assolir raonablement l’equip A + 50 punts que són les aspiracions portades a l’extrem (aquelles que els estrategs de l’equip saben que mai no podran ser acceptades per l’altra part).

Acte 1, escena segona:

- L’equip B analitza la proposta de l’equip A i posa damunt la taula una contraproposta que deixa reduït el document inicial a un valor de 60 punts. Es carrega directament els 50 punts inassumibles i n’elimina 40 més pel que pugui ser.

Acte 2, primera escena:

Comença avui a Madrid amb les reunions que mantenen -per separat- les delegacions del PSC, ERC, CiU i ICV-EA amb representants del ministeri d’Economia i del PSOE. L’equip A, és a dir els polítics del quatripartit català que dona suport a la reforma de l’Estatut (i a la proposta financera que per entendre’ns hem valorat en 150 punts) escenificaran la seva indignació contra el ministre Solbes (alies Eduardo Manostijeras), però es disposaran els propers dies a fer l’”esforç” necessari per acceptar una reducció de 50 punts en les seves aspiracions. Tot sigui per la Catalunya-nació i per l’Espanya-nació de nacions.

Per la seva part, els alts càrrecs del ministeri i del PSOE representaran el paper que els pertoca: diran que l’Estat ha de continuar portant el timó de l’economia i que Catalunya com a integrant de l’Espanya de les autonomies no pot tenir un poder decisori més important en el calaix dels quartos que el que li ha reservat el retallable de Solbes Manostijeras (60 punts). Com a bons jugadors de pòquer, es guardaran pels propers dies l’as a la mànega consistent en fer concessions fins arribar als 80 o a tot estirar als 95 punts.

Si to anés així, seguint el patró clàssic de les negociacions, l’equip A i l’equip B podrien tornar a casa relativament satisfets. Ni per a tu ni per a mi: les concessions mútues no farien sang i els objectius ocults s’haurien complert.

El problema és el PP que a hores d’ara ja ha posat damunt l’altar el retallable de competències financeres elaborat per Solbes Manostijeras. Quan els negociadors del Govern Zapatero i del PSOE pretenguin salvar l’acord amb Catalunya engreixant la proposta de 60 punts fins als 90 o als 95, la gavina ferotge de la dreta, la que s’alimenta sovint ens els abocadors de la política, els caurà en picat al damunt i tornarem a sentir a parlar de les enquestes.

divendres, 16 de desembre del 2005

Bombolles d'allà però d'aquí


L'enrarit clima polític segueix afectant a les bombolles del cava. Si fa uns dies era Freixenet qui reconeixia una davallada de les vendes a conseqüència del boicot iniciat el Nadal del 2004 per les declaracions de Carod-Rovira sobre la candidatura olímpica de Madrid, ara li ha tocat el torn a l'altre gegant del sector, Codorniu. El nou director general, Xavier Pagès ha fet balanç del darrer exercici (que no inclou les dades de l'actual campanya nadalenca) afirmant que les vendes en el mercat estatal de caves i vins de Codorniu han caigut un 4,3 per cent entre el juny del 2004 i el juny del 2005, una xifra similar al 4 per cent reconegut per Freixenet.

Segons Pagès, això es atribuïble a dos factors: al descens general del consum de begudes alcohòliques a l'hostaleria i als efectes del boicot del Nadal passat contra el cava català.

Tot i això, en el mercat internacional la facturació de Codorniu ha pujat un 17,2 per cent i en el global de vendes, el grup ha facturat un 1,22 per cent més, assolint la xifra de 208,4 milions d'euros.

El director general de Codorniu no ha volgut entrar en detalls sobre les conseqüències econòmiques de l'actual boicot per la polèmica de l'Estatut i ha fet bé perquè qualsevol dada no fa res més que esperonar aquestes campanyes.

En tot cas, en una economia globalitzada com l'actual, el boicot contra el cava català també té efectes negatius en els productors de suro extremenys, en els fabricants d'ampolles valencians i en les empreses distribuïdores d'arreu de l'estat.

Naturalment, hi ha qui en diu bé de les dificultats dels altres com els productors de cava de la Rioja, Aragó, Extremadura i València, els quals han vist disparades les seves vendes, encara que tots plegats només elaboren 2,5 milions d'ampolles d'una producció total de 221 milions.

Una de les empreses de la Rioja que està fent l'agost en ple desembre és Bodegas Bilbaínas, que, segons informava ahir La Vanguardia, ja ha esgotat totes les seves existències de cava (unes 8.000 caixes de dotze unitats de la marca Royal Carlton). La paradoxa del cas és que aquesta bodega d'Haro fundada l'any 1859 por la casa Savignon Frères et Cie de Burdeos pertany des del 1997 al grup Codorniu.

La globalització té aquestes coses: els que a les properes festes brindaran amb Royal Carlton amb la satisfacció d'haver complert la consigna de boicotejar els productes catalans, estaran fent augmentar el compte de beneficis d'una de les principals empreses catalanes del sector.

La diversificació de riscos, en aquest cas territorial, sempre ha estat una bona estratègia, sobretot en temps de boicots polítics.

Un darrer apunt: la normativa de la Denominació d'Origen Cava autoritza a les bodegues inscrites, siguin de la regió que siguin, l'adquisició a altres empreses de fins a un 25% més de la seva producció. Així, sense infringir cap llei, les ampolles amb el producte acabat però sense etiquetar poden sortir, per exemple, del Penedès i viatjar fins a la Rioja o el País Valencià. I des d'allà vendre's sota una altra marca que no "ofengui" als que pensen que estan boicotejant el cava català. Són coses del món dels negocis, ben allunyat de la política.

dijous, 15 de desembre del 2005

L’estranya parella Aznar-Negroponte

Quan un cap de govern abandona el seu càrrec acostuma a matar el temps fent bolos caríssims arreu del món amb el catàleg de conferències a sota el braç o presidint fundacions més o menys ideològiques o benèfiques. L’ex-mandatari està posseït per la síndrome del viatger i, una vegada perduda la força dels vots, intenta treure el nas pels fòrums internacionals vanagloriant-se d’un prestigi que per ell mai té data de caducitat.

A José María Aznar l’hem detectat aquesta setmana per Miami, la terra de promissió dels cantants de balades i de les folklòriques hispàniques, els paradís dels telefilms de vici i dels anticastristes acèrrims.

Allà, Aznar s’ha fotografiat ni més ni menys que amb Nicholas Negroponte, fundador i director del Media Lab de l’ Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i un dels principals gurús de l’era digital.

L’ex-president del govern espanyol ha assistit a una reunió del projecte “One laptop per Child” (Un ordinador portàtil per nen) la iniciativa internacional promoguda per Negroponte consistent en facilitar als infants de països pobres o en vies de desenvolupament un model d’ordinador que tindrà un cost de menys de cent dòlars. A la trobada s’ha anunciat que l’empresa de Taiwan Quanta serà l’encarregada de fabricar l’aparell i que els primers països en rebre’l seran, a finals del 2006, Xina, Índia, Brasil, Argentina, Egipte i Tailandia.

Aprofitant la trobada, Aznar ha fet públic el seu suport a la iniciativa i ha acceptat entrar a formar part del directori de la organització sense ànim de lucre que impulsa el projecte.

Està bé que el polític del PP faci bolos per l’estranger, però no deixa de ser curiós que ara pretengui ajudar a reduir la bretxa digital que pateix bona part del món, quan al llarg de vuit anys com a president del govern espanyol va ser incapaç de tirar endavant polítiques correctes per reduir la bretxa digital a l’estat espanyol. Tothom recorda el fracàs del pla “Internet para todos”, presentat el gener del 2001 pel propi Aznar com una de les iniciatives més ambicioses per impulsar la Societat de la Informació. A l’hora de la veritat tot va quedar en res i actualment l’índex mitjà de penetració d’Internet a les llars de l’estat espanyol és només del 32,6 per cent , quan en el conjunt de països europeus el 49,5 per cent d’habitatges tenen connexió a la xarxa.

Veurem si el “Plan Avanz@”, presentat recentment pel govern socialista dona millors resultats, però en tot cas, Aznar no té un currículum gaire lluït en aquesta matèria per anar-lo exhibint al costat de Nicholas Negroponte i altres patums del món digital.

O pot ser tot plegat és fruit d’un error i Aznar s’ha equivocat de Negroponte, reunint-se a Miami amb Nicholas quan en realitat volia trobar-se amb el seu germà John, el polèmic diplomàtic implicat a la guerra bruta contra Nicaragua i a l’operació Condor, i actualment director nacional d’Intel·ligència per designació de Bush , on hi ha arribat després d’ocupar el càrrec d’ambaixador a Iraq.

dimecres, 14 de desembre del 2005

Boadella ja té la foto

Albert Boadella, a qui ningú li pot discutir que és un bon mestre d’escena, ja ha aconseguit fer-se a Girona el que cercava: la foto on apareix com a víctima del nacionalisme radical.

El boicot d’una vintena d’independentistes a l’acte organitzat ahir al vespre per la plataforma Ciutadans de Catalunya , ha servit d’escenari perfecte per aquesta foto d’Efe que surt publicada avui a bona part de la premsa.

En primer terme, el director teatral somriu amb un cert aire de satisfacció, mentre al darrera un dels independentistes, acompanyat per l’estelada, prem un esprai pudent.

Quant de joc donarà aquest gas, fètid però inofensiu, als comentaristes de la Brunete mediàtica, tan predisposats els darrers mesos a comparar el món polític català amb el nazisme!. “Gas nazi contra Boadella! Gas nazi contra els no nacionalistes!”.

Avui a La Mañana de la COPE, ja hi triomfava un dels col·legues de Boadella, en Francesc de Carreras. El catedràtic aprofitava el programa de Jiménez Losantos per exonerar de culpes al reduït grup de protagonistes de l’acció a Girona i per atribuir la responsabilitat dels fets als qui “des de la societat, la premsa i les institucions no fan res, guarden silenci o fins i tot ho justifiquen”.

És la vella tàctica de fer anar el ventilador i fer recaure damunt un conjunt més ampli de la societat, en aquest cas la catalana, les accions concretes d’un grup de radicals. I són precisament aquests els qui amb els seus crits i sense voler-ho, han fet un favor a la plataforma de Boadella, donant-li més ales perquè, com ha anunciat Francesc de Carreras, es presentin com a partit polític el gener vinent amb la mirada posada a les futures eleccions autonòmiques.

És si fa no fa, el mateix error comès pels militants de les JERC que es van encadenar recentment a la façana de la COPE a Madrid. Ahir, La Vanguardia informava que el nucli dur de la direcció d’ERC, amb en Josep Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós al capdavant, havia renyat amb fermesa als responsables de les JERC, en considerar que aquest tipus d’accions “perjudiquen la imatge de credibilitat d’un partit de Govern”.

Precisament, aquell acte de protesta no tant sols va ser aprofitat políticament per la COPE i pel PP, sinó que, a més, va fer que Zapatero marquès distàncies amb ERC, cosa que va agradar, i molt, a Mas, que es va oferir al PSOE com a “soci més estable” que els republicans.

Clar que una cosa són les JERC i ERC i l’altra els Maulets , que amb el seu boicot a Girona han permès fer-se la foto de campanya a Boadella i que no tenen la responsabilitat exigible, com a mínim, a qualsevol força de govern.

diumenge, 11 de desembre del 2005

Ratzinger i el barret de tres pics

La imatge surrealista de la setmana l’ha protagonitzat el Papa Benet XVI posant-se, en plena plaça de Sant Pere, un tricorni de la Guàrdia Civil. L’episodi va succeir dimecres, després de l’audiència general, quan el Papa abandonava la plaça en cotxe. En aquell moment, s’hi va apropar Ignacio María Doñoro de los Rios, capellà de l’ Acadèmia d’Oficials de la Guàrdia Civil d’Aranjuez i li va fer entrega del tricorni. Benet XVI va agafar el barret, va somriure i se’l va posar durant uns instants damunt el solideu blanc, el temps suficient perquè els fotògrafs poguessin fer una foto que ha donat la volta al món. Prèviament, Benet XVI també s’havia posat un birret amb una gran ploma que li havien donat uns militars italians.

Es tracta d’uns gestos populars amb quals Ratzinger intenta modificar una mica la seva antiga i dura imatge de guardià de l’ortodòxia i apropar-se a la projecció pública que tenia Joan Pau II.

El sorprenent episodi ha agradat molt al ministre de Defensa, José Bono, que ha atribuït a Benet XVI “un impagable servei a la imatge de la Guàrdia Civil”, una valoració que no és compartida dins les casernes pels que reclamen una desmilitarització i modernització del cos. Només cal visitar el fòrum d’opinió de la web GuardiasCiviles.com per comprovar la divisió d’opinions que ha provocat entre els guàrdies veure el tricorni – el “triqui”- damunt la testa del bisbe de Roma i hereu de Sant Pere. Un d’ells es mostra així de contundent:

"Vergonzoso. Estupido. Absurdo. Patetico. Irreal. Esperpentico. Ridiculo... podria seguir buscando calificativos para una nueva cacicada de unos muy militares mandos que asi reafirman ante la opinion publica el puto estatus militar de la G.C.. ¿Por que los medios de comunicacion no dan tanto bombo a nuestras reivindicaciones para poder llevar una vida digna y si se la dan a este tipo de gilipoyeces?. Esto es España... pan y circo. Tenemos lo que nos merecemos. Por una G.C. civil. Por la desmilitarizacion".

Avui El País publica una entrevista al guàrdia civil Juan Ferreras, 17 anys de servei i membre de l’Associació Unificada de Guàrdies Civils, que agrupa a una tercera part dels 72.000 agents del cos. Ferreras comença per dir que no pot reivindicar res perquè ho tenen prohibit i afegeix que només pot expressar “desitjos”, entre ells els d’assolir una mínima qualitat de vida i de deixar de ser militars. “Tenim el pitjor dels militars i els policies i cap de les avantatges. Si hi ha una millora pels funcionaris, no ho som, si és per els policies, no ho som, i si n’hi ha per l’Exèrcit, no se’ns té en compte”. Ferreras qualifica textualment com una “gilipollada” que el Papa es posés el tricorni, acusa a Bono de representar “el despotisme il·lustrat” omplint-se la boca amb la Guàrdia Civil però continuant prohibint els sindicats i pronostica la convocatòria d’una gran mobilització de protesta dels guàrdies civils arreu de l’Estat que deixarà petites les concentracions portades a terme aquest dimarts.

El llistat de greuges és llarg, des de l’existència de casernes inhabitables i convertides en guetos, fins a la manca de drets constitucionals, passant fins i tot pels problemes per adquirir els uniformes. L’Associació Unificada de Guàrdies Civils denunciava aquest estiu que els agents reben només 4,50 euros al mes per comprar-se el vestuari i que han d’esperar més de dos anys per poder adquirir l’uniforme d’estiu (131,9 euros) sense haver-hi de posar calés de la seva butxaca. El d’hivern costa 147,21 euros i el de gala 162 euros, quantitat a la qual cal sumar-hi els 35,46 euros que costa el tricorni, un barret, considerat incòmode per molts guàrdies, i que té una llarga història ja que va ser aprovat el 1844 pel Duc d’Ahumada, fundador de l’institut armat, i pel president del govern general Narváez.

L’episodi del Papa podria entrar a formar de l’anecdotari de la Guàrdia Civil recollit recentment pel periodista Javier Ronda en el seu llibre “Tricornio de Guardia”. De fet, el tricorni ja havia aparegut abans en llocs insòlits. El novembre del 1998, un barret en miniatura va donar 134 voltes a l’òrbita terrestre formant part de l’equipatge personal de l’astronauta Pedro Duque, que té un familiar al cos. Uns anys més tard, el 22 de maig del 2003, un tricorni reglamentari va pujar fins a dalt de l’Everest dins la motxilla del muntanyer i agent de la Guàrdia Civil Juan Castillo Peralta, que va aprofitar per fer-s’hi la foto lluint l’estrambòtic capell de tres pics.

dijous, 8 de desembre del 2005

La dama perd ferro

L’exprimera ministra britànica Margaret Thatcher, de 80 anys, ha abandonat avui l’Hospital de Chelsea i Westminster, on havia estat ingressada ahir en sentir-se “feble”.

L’hospitalització de la Dama de Ferro es va produir poc després que es fes públic que la seva filla Carol Thatcher, periodista de 52 anys, acabava de ser proclamada guanyadora del programa “Get me out of here”, la versió anglesa de L’Illa dels famosos.

Per obtenir aquest triomf amb els vots de mig milió de televidents, Carol va haver de superar a la selva australiana tot un seguit de proves de dubtós gust, entre elles menjar turmes de cangur, ulls de peix i cucs, deixar-se gravar pixant i nedar en un llac entre serps i granotes verinoses.

Margaret Thatcher, que al llarg de la seva vida política d’exemplar ultraconservadora va abolir la distribució gratuïta de llet, va intentar eliminar el poder dels sindicats, va enviar milers de persones a l’atur, va posar fi a l’educació gratuïta, va imposar nous impostos, va reprimir amb duresa als miners i va respondre amb sang i foc l’ocupació argentina de Les Malvines, no ho hauria fet mai això de menjar turmes de cangur.

No es doncs d’estranyar que es sentís “feble” en descobrir el que havia perpetrat la seva filla per la selva australiana, un desastre familiar més a afegir als maldecaps que li va donar el seu fill Mark, bessó de Carol, quan fa uns mesos es va veure implicat en un estrany complot contra el president de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang.

A l’època gloriosa amb el meu amic Reagan - rememorava probablement la Dama Ferro en el seu llit de l’hospital londinenc- no calia nedar en un llac entre serps per guanyar un premi de 59.000 euros ni organitzar un complot d’opereta per enderrocar un govern africà. Nosaltres ho fèiem tot amb infinita elegància. Per la glòria de l’Imperi Britànic i d’Amèrica”.

Imatge: The Guardian

El País i l'honor ofès de Roldán

El País publica avui mig amagada (32 línies, a una columna a peu de plana) una sentència del Jutjat de primera Instància número 49 de Madrid que condemna al diari del Grupo Prisa per intromissió a l’honor de l’exdirector general de la Guàrdia Civil Luis Roldán.

La sentencia considera que El País va lesionar el dret a la intimitat de Roldán en publicar el 13 de març del 1996 “una informació relativa al desenvolupament de la seva vida sexual a la presó”. La magistrada estableix que el director Jesús Ceberio i l’empresa editora hauran de pagar solidàriament a Roldán la indemnització que sigui fitxada i condemna al diari a difondre la sentència a la mateixa secció i en similars caràcters tipogràfics que els utilitzats en la notícia.

Deixant de banda que l’honor de Roldán ja va quedar força esmicolat fa temps amb la sentència que el condemnava a 31 anys de presó per cinc delictes contra la Hisenda Pública, malversació de cabdals públics, falsedat documental, suborn i estafa , l’exdirector de la Guàrdia Civil encara li ha pogut treure rendibilitat i calers a la seva capacitat per sentir-se ofès. A més de gaudir des del maig d’aquest any d’un règim obert a Saragossa tot i a no haver retornat bona part dels 9,6 milions d’euros desapareguts dels fons de la Benemèrita, Roldán cobrarà ara una indemnització del Grupo Prisa.

Els lectors de la nota que ha sortit avui en El País es deuen haver preguntat què va publicar el diari el 13 de març del 1996 relatiu a la vida sexual de Roldán a la presó. Doncs bé, la notícia, sense signar, portava per títol “Roldán recurre a la inseminación artificial para tener otro hijo” i informava que el famós pres havia sol·licitat a la direcció d’Institucions Penitenciaries un vis a vis per intentar tornar ser pare, recorrent aquesta vegada a la inseminació artificial. També afegia que Roldán tenia en aquell moment dos fills, un de la primera dona i l’altre de la segona.

En definitiva, que per una informació més pròpia de la premsa del cor que d’un diari que és referent de la premsa de qualitat, Polanco i Ceberio hauran de rascar-se la butxaca per satisfer l’honor ofès de Roldán.

dimecres, 7 de desembre del 2005

Testicles més grossos, cervell més petit

Segons un estudi portat a terme entre 334 espècies de rat-penats, els individus amb els testicles més grossos tenen sempre el cervell més petit. El treball realitzat per experts de la Universitat de Syracusa, a Nova York, justifica aquesta, diguem-ne disfunció, assegurant que els mascles no tenen prou energia per desenvolupar alhora els dos teixits.

L’equip dirigit pel científic Scott Pitnick sosté que en les espècies de rat-penats en que les femelles són més promíscues, els mascles amb testicles més grossos i cervells més petits són els triomfadors a la cursa per copular. És a dir, són més atractius.

"Com que els cervells grossos són metabòlicament costosos de desenvolupar i de mantenir, els canvis de mida poden anar acompanyats de transformacions compensatòries en altres teixits costosos", afirma l’equip en un article publicat a la revista Proceedings of the Royal Society B: Biological Letters.

En definitiva, els rat-penats mascle es troben en el curiós dilema evolutiu d’haver d’escollir entre el cervell o l’esperma., la intel·ligència o la cardància.

No sé si aquest estudi pot acabar extrapolant-se a l’espècie humana confirmant aquella dita popular segons la qual els homes pensem massa amb l’entrecuix i poc amb el cervell. I si fos així tampoc tinc clar que passaria amb el famós axioma mil vegades repetit pels sexòlegs segons el qual el tamany del paquet no té cap importància.

En tot cas, alguns mitjans com el Portal Paraguayo de Notícias o com el diari xilè La Tercera ja han recollit d’una manera peculiar aquesta notícia científica substituint directament als rat-penats per homes.

Científicos determinan que hombres con testículos grandes tienen menos cerebro”, titula la web paraguaiana.

Científicos concluyen que los hombres con grandes testículos poseen menos cerebro”, assegura per la seva part el diari xilè.

Mentrestant els de Bellaciao.org collonen als de La Tercera afirmant que l’equip autor de l’estudi ha desenvolupat, pels humans, la següent formula:

«Peso del Cerebro (PC) dividido por el Peso de los Testículos (PT) es igual al Coeficiente CT». Este coeficiente, según las pruebas realizadas en diferentes individuos, demostró ser mucho más afinado, para medir la inteligencia y los trastornos del cerebro de los humanos, que las pruebas neurólógicas, psicológicas y psiquiátricas.

"En conocimiento de este estudio científico, - afegeix l’article a Bellaciao.org- los abogados defensores del ex dictador Augusto Pinochet, han interpuesto un recurso de amparo ante la Corte Suprema de Justicia de Chile, pidiendo que a su defendido se le pesen los testículos y el cerebro para establecer el Coeficiente CT.

Por su parte, los abogados querellantes, en conocimiento del colosal tamaño de los testículos del retirado general y su pequeño cerebro, han elevando un «Téngase Presente» a la misma instancia judicial, oponiéndose a lo solicitado por la defensa."

dimarts, 6 de desembre del 2005

Amadeus ja té una esquela

Fa uns dies comentàvem en aquest mateix blog que havia sortit publicada a l'ABC una esquela en memòria de Francisco Franco en motiu de la missa que cada any es celebra al Valle de los Caídos en sufragi de l’ànima probablement extraviada del dictador.

Doncs bé, diumenge La Vanguardia va incloure a la secció de Necrològiques una esquela dedicada ni més ni menys que a Wolfgang Amadeus Mozart, desaparegut fa...214 anys!

L'Associació Amics de Mozart s'ha gastat una pasta gansa en aquesta curiosa esquela per anunciar la celebració d'una missa el divendres vinent a les 8 del vespre en memòria del gran músic, un acte durant el qual s'interpretaran obres de Mozart, Schubert i altres compositors. S'han oblidat, però, d'explicar on es farà aquesta missa, amb la qual cosa l'original anunci-esquela perd bona part del seu valor informatiu.

En tot cas, qui li havia de dir a Mozart, el geni que després de ser admirat a totes les Corts europees, va morir pelat com una rata i va ser enterrat en una fossa comú, que dos segles més tard algú li pagaria una esquela en un diari català. Com si l’autor de “Les noces de Fígaro” tingués la Creu de Sant Jordi, la distinció que a més de l’honor nostrat porta afegida l’esquela gratuïta.

Aparèixer en una esquela és, de fet, el darrer acte social que tot ciutadà honrat i d’altes mires protagonitza. Primer surt a la secció de naixements. Després passa per les notes de societat fent el ridícul amb la parella. A continuació, si la fortuna el porta pel bon camí pot treure el nas per la secció d’economia. Tot seguit, si ha estirat més el braç que la màniga fent algun que altre desfalc, assaboreix el regust amarg de les planes judicials o de successos. Si la vida dona un tomb i s’és tan llest com cínic arriba el moment de fer una aparició per la secció de política amb l’esperança de jubilar-te al Parlament Europeu o al Senat. I per últim, les 24 hores sublims de vigència de l’esquela, el rectangle amb ribets negres, amb creu o sense, des d’on s’accedeix a l’eternitat.

És la vanitat impresa en paper, la supèrbia mesurada en mòduls, la suma de mèrits reals i imaginaris pagada a preu d’or. La vanaglòria caríssima. Per això, la secció de necrològiques a més de ser de les més llegides del diari és també una de les més mimades per les empreses periodístiques. Allà queden prohibits els errors.

Però malgrat que es comprova i es torna a comprovar la identitat del difunt, els noms dels familiars, el lloc i l’hora de la cerimònia, acaba produint-se la cagada. El periodista Eduardo Ruiz de Velasco va dedicar fa uns anys en el seu llibre “Antologia de gazapos” tot un capítol a les errades necrològiques.

Allà explica, per exemple, que el novembre del 1983, un diari va publicar la següent nota:

A petición de la Fundación Nacional Francisco Franco, la comunidad benedictina de la abadía Santa Cruz, del Valle de los Caídos, ofrecerá una misa solemne concelebrada de difuntos por el eterno descanso del alma del Caudillo, en el octavo centenario de su muerte

Ruiz de Velasco també recull, sense citar el nom del finat, aquesta altra nota apareguda en un diari de Cantàbria:

Don Fulano de tal i tal (Q.E.P.D.), ante la imposibilidad de contestar personalmente a los numerosos testimonios de pésame recibidos con motivo de su fallecimiento, expresa a todos su más profundo agradecimiento por medio de estas líneas

Els de l’esquela d’en Mozart podrien seguir l’exemple i publicar dissabte a La Vanguardia una nota similar a aquesta en la qual el gran Amadeus, davant la impossibilitat de contestar personalment a tothom, agraís als assistents a la missa l’esforç portat a terme per localitzar el misteriós escenari de l’esdeveniment.

dissabte, 3 de desembre del 2005

Els periodistes de la BBC no ploren


La cadena pública britànica BBC ha decidit sancionar a una de les seves reporteres, la canadenca Barbara Plett per haver reconegut, en un programa de ràdio, que va plorar en veure, el 29 d’octubre del 2004, com s’enlairava l’helicòpter amb el que va abandonar per darrera vegada Cisjordània Iàsser Arafat. El president palestí moriria poc després, l’11 de novembre, en un hospital militar de París.

“Quan va alçar el vol l’helicòpter que traslladava a aquest home fràgil des de les ruïnes del seu búnquer, aleshores vaig començar a plorar”, va dir la reportera el 30 d’octubre de 2004.

Les declaracions de Plett en el programa de l’emissora BBC Radio 4 "From Our Own Correspondent", van provocar les protestes de molts oients i la queixa del Govern d’Israel.

En un primer moment, els directius de la BBC no van donar importància al tema, però finalment el Comitè de Queixes contra Programes ha optat per sancionar a la periodista en considerar que va incomplir els codis d’imparcialitat de la cadena.

L’afer permet plantejar en primer lloc una pregunta: Existeix en el periodisme la neutralitat?

Jo contestaria rotundament que no. L’exercici periodístic comporta una valoració dels temes i una tria dels aspectes que poden ser més rellevants. Només la redacció del títol de la notícia ja és una maniobra subjectiva que posa en qüestió aquesta pretesa objectivitat glossada en el manuals de facultat i en els idearis i codis dels mitjans informatius.

L’error de Barbara Plett, una professional amb molta experiència a Orient Mitjà, ha estat no ocultar la seva mirada subjectiva cap a la figura històrica de Iàsser Arafat. Unes llàgrimes semblants són segurament compartides, però amagades, per molts periodistes que viuen circumstancies històriques i tràgiques i que irremeiablement es senten implicats en la notícia. I això no hi ha codi que ho pugui impedir, entre altres coses perquè els periodistes són persones, amb tota la seva càrrega ideològica i cultural, i no pas trossos de gel.

Plett ha pecat de sinceritat i ho ha fet en el moment més inoportú quan la BBC és acusada de mantenir, en el conflicte d’Orient Mitjà, una línia informativa pro-palestina.

Dijous a Móstoles, instants després del famós accident de l’helicòpter que transportava a Rajoy i a Aguirre, una periodista que va ser testimoni dels fets va esclatar en plors. Tothom ho va veure. La seva empresa també l’hauria de sancionar?.

divendres, 2 de desembre del 2005

Quan la dreta cau del cel

Sabut és que les noies dolentes poden anar a tots llocs mentre que les bones només tenen dret a un bitllet al cel. A la dreta sociològica i política li passa com a les noies bones de la Mae West: sempre va al cel.

Creences al marge, els fets certifiquen que tot el que puja baixa i que si alguna cosa pot fallar acabarà fallant (primera Llei de Murphy).

Ahir al migdia, Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre van caure del cel, que és també des d'on acostuma a caure la dreta, faltaria més!. Per sort no es va complir la segona Llei de Murphy que diu ,més o menys, que si hi ha possibilitat de que algunes coses fallin, la que provocarà més danys serà la primera. Gràcies a l'àngel de la guarda, dolça companyia, els dos polítics del PP i la resta de passatgers que anaven a l'helicòpter accidentat a la plaça de toros de Móstoles van sortir il·lesos i les úniques víctimes van ser dos dels dits acusadors de Rajoy. Ara al líder popular li queden encara vuit dits (sense comptar els dels peus) per continuar anatematitzant als contraris. I a fe de Déu que els farà servir a la manifestació de demà contra l'Estatut.

Com que per fortuna l'accident no ha tingut conseqüències greus (pensar amb Zaplana o amb Acebes com a "recanvis" naturals de Rajoy fa feredat i no parlem d'un hipotètic retorn d'Aznar), l'episodi ha generat tota mena d'acudits. En una trobada informal amb periodistes, el president del Parlament Europeu, Josep Borrell va voler desdramatitzar la notícia que li acabava d'arribar pel mòbil exclamant:

"Això els passa per anar als toros amb helicòpter!"

Poc desprès, la COPE ja exigia la dimissió de Borrell i, immediatament, el polític socialista demanava disculpes a Rajoy i a Aguirre per una sortida de to que els que ocupen càrrecs institucionals no es poden permetre.

L'enginy popular, que no pateix aquestes servituds i que té considerable mala llet, s'ha encarregat de distribuir per SMS i per correu electrònic acudits de discutible to com el que explica que l'"Esperança és l'últim que es perd" o el que assegura que "amb la fractura d'un dit, Rajoy ha patit per primera vegada la falange".

dijous, 1 de desembre del 2005

Posem-li el condó a Sant Pere


Un moment dels treballs de col·locació del "condó" a l'obelisc de Buenos Aires. Foto: INFOBAE
Posted by Picasa


En el centre de Buenos Aires, a la confluència entre les avingudes 9 de Julio i Corrientes, s’alça orgullós l’obelisc que commemora el quart Centenari de la primera fundació de la ciutat, a la riba dreta del Rio de la Plata, per Pedro de Mendoza el 2 de juny de 1536.

Avui, Dia Mundial contra la SIDA, aquest monument de 67 metres d’alçada s’ha “vestit” de condó. Una amiga resident a Buenos Aires m’ha avisat per correu electrònic d’aquesta sorprenent iniciativa impulsada per l’emissora Mega i pel govern municipal. Els porteños poden estar orgullosos d’haver creat el preservatiu més llarg del món com a símbol impactant de la campanya contra la SIDA que es porta a terme a la ciutat.

Les xifres mundials sobre la incidència de l’epidèmia, difoses per ONUSIDA, són esfereïdores:

- Número de persones amb el virus VIH/SIDA el 2005: 40,3 milions
- Adults entre 15 i 49 anys: 38 milions
- Nens menors de 15 anys: 2,3 milions
- Dones afectades: 17,5 milions
- Noves infeccions per el virus el 2005: 4,9 milions
- Morts a causa de la SIDA el 2005: 3,1 milions

Repassant les dades geogràfiques d’afectació de la malaltia, sempre apareix l’Àfrica subsahariana al capdavant:

- 25,8 milions de persones portadores del virus
- 3,2 milions infectades el 2005
- 2,4 milions mortes el mateix any

És el còctel mortal format per ingredients tan perillosos com la misèria endèmica del continent, la manca de tractaments antiretrovírics i la pràctica d’un sexe no segur. Societats trencades per la SIDA i milions d’orfes intentant sobreviure en països famolencs que esperen, com la pluja, una ajuda internacional que sempre és insuficient.

Del Vaticà arriba el darrer acudit del Papa : Ratzinger assegura que els programes basats en l’abstinència i la fidelitat marital estan essent eficaços a l’Àfrica per combatre la propagació de la SIDA. No explica a quins indrets del continent s’ha produït aquest miracle ni fa cap referència a la demonització vaticana dels preservatius.

Davant la ceguesa de les autoritats vaticanes, l’experiència de l’obelisc de Buenos Aires s’hauria de traslladar a can Benet XVI. És imprescindible tapar amb un immens condó la cúpula de Sant Pere i impedir, amb aquest cautxú salvador, que l’Església Catòlica segueixi irradiant cap al món dels crèduls la seva ideologia mortal.

Ximpleries encadenades

Cinc militants de les Joventuts d'ERC , vestits amb granota groga i careta, es van encadenat ahir al matí a les reixes de la façana de la cadena COPE, a Madrid, portant una pancarta amb el lema "Aturem la cadena de l'odi". A l'acte de protesta contra l'emissora dels bisbes també hi van participar els diputats d'ERC Joan Tardà i Joan Puig, aquest darrer famós per haver "ocupat"l'estiu passat a Mallorca la piscina il·legal de Pedro J. Ramírez.

Durant l'acció, que va durar uns minuts, la Policia Nacional va identificar als cinc encadenats, que van estar increpats per alguns ciutadans que passaven pel carrer Alfons XI. Fins aquí la història.

Actes com aquest, a més de fer augmentar la tensió política, són del tot contraproduents ja que donen ales a la COPE per a presentar-se com a víctima dels "socis radicals" de Zapatero. Ahir mateix, un portaveu de l'emissora ja acusava a ERC de portar a terme una "estratègia de la provocació" i d'atacar la llibertat d'expressió, mentre que Zaplana , precisament ell!!, rememorava -sense esmentar-lo- a Brech, advertint que "avui és un mitjà de comunicació i demà pot ser un altre". El portaveu del PP en el Congrés afegia que els joves estaven acompanyats per dos diputats "que donen suport al Govern" i que mantenen "una excel·lent relació" amb l'executiu socialista. Segons Zaplana, el Govern de Zapatero i el PSOE impulsen una "estratègia d'amenaces i insults" dirigida contra els representants de "poders bàsics en democràcia, d'institucions i de mitjans de comunicació".

A la tarda, Rajoy va portar el tema al Congrés presentant l'episodi com "un greu atemptat als drets constitucionals d'un mitjà de comunicació" i reclamant a Zapatero que condemnés els fets. El president socialista va sortir del pas dient que Rajoy havia fet "algunes afirmacions realment exagerades".

Aquest matí, des de la COPE, Jiménez Losantos ha acusat Zapatero de ser el cap polític dels "perdonavides" que ataquen els drets dels ciutadans i es vanagloriava de les mostres de suport rebudes. Entre elles hi ha la del periodista Luís del Olmo, qui, malgrat que sovint s'ha manifestat en contra de l'estil crispador de la COPE, avui ha dedicat l'editorial del seu programa de Punto Radio a condemnar els fets d'ahir:

"En una democràcia no es tanquen diaris, ni emissores, ni cadenes de televisió, excepte si ho dictamina la Justícia. El paperàs dels polítics i dels seus cadells demanant "aturar" el que ells anomenen "la cadena de l'odi" és molt lamentable", ha dit Del Olmo.

Que s'ho facin mirar les JERC i que reflexionin els diputats Joan Tardà i Joan Puig sobre el nivell de ximpleria política que representa convertir en víctimes als qui, programa darrera programa, utilitzen la COPE com a altaveu de la mentida i l'insult enverinant la convivència democràtica. I que analitzin si, quatre dies abans de la manifestació convocada pel PP a Madrid contra l'Estatut, té cap sentit portar a terme escenificacions que contribuiran a la manipulació portada a terme sistemàticament per la dreta política i mediàtica. Que reflexionin.

dimecres, 30 de novembre del 2005

El Grupo Zeta i el pastís de "La Sexta"

Dur editorial d' El Periódico, a la seva edició de dilluns, contra el govern del PSOE per haver quedat el Grupo Zeta fora de l'adjudicació del pastís de la quarta cadena privada de televisió analògica. Divendres passat, el govern, amb el ministre Montilla al capdavant, va anunciar que la quarta llicència havia estat adjudicada al consorci "La Sexta", format per la mexicana Televisa i les productores Grupo Árbol-Globomedia (Emilio Aragón) , Mediapro (Jaume Roures), Drive (José Manuel Lorenzo), El Terrat (Andreu Buenafuente) i Bainet TV (Carlos Arguiñano).

També s'havia presentat al concurs Kiss Media, de Blas Herrero, però tot apuntava a que la llicencia seria adjudicada a "La Sexta", que tindrà la seva seu central a Barcelona. A la roda de premsa de divendres, Montilla va assegurar que de les dues propostes presentades, "s'ha optat per la més solvent i això és inqüestionable".

Mesos enrera, el Grupo Zeta va estar negociant amb Mediapro i Globomedia per entrar en el consorci, però finalment es van trencar les converses en no assolir-se un acord sobre la part de l'accionariat que tindria el grup editorial català. D'aquesta manera, l'empresa fundada pel desaparegut Antonio Asensio continua essent, des del 1997, l'únic grup important de comunicació sense presència destacada en el sector audiovisual. Aquell any, després d'una forta polèmica amb el govern del PP pel pacte d'Antena 3 amb Canal + i amb TV3 per l'explotació dels drets televisius de Futbol a través d'Audiovisual Esport, Asensio va abandonar la presidència d'Antena 3 i va vendre les seves accions a Telefónica.

Va ser el final de l'aventura televisiva del Grupo Zeta, una empresa que ja uns anys abans, quan el govern de Felipe González adjudicava els primers canals privats, havia intentat infructuosament aconseguir una llicència anant de la ma de Rupert Murdoch i la News Corporation.

Entre aquest episodi i l'actual de "La Sexta" es pot dir que el Grupo Zeta no té sort amb els governs del PSOE malgrat la seva sintonia amb les polítiques socialistes.

En el seu editorial, El Periódico acusa a "certes esferes de poder de La Moncloa i ministerials" d'haver fixat las majories i les minories de "La Sexta", "un favoritisme que causa estupor en altres àrees del Govern i del PSOE".

I afegeix el següent:

"El 19 d'octubre a última hora, quan faltava poc perquè s'acabés el termini de presentació de candidatures, Zeta es va retirar per la impossibilitat de fer respectar els nostres criteris en un projecte que es presentava molt teledirigit des de l'Executiu. A més, teníem la raonable sospita que una altra opció diferent de la de les productores no tenia possibilitat de guanyar, i per això es va optar per no concórrer-hi amb una altra candidatura. Des de divendres, després de la decisió del Govern, hem passat de la sospita a la convicció del tripijoc. Zeta estarà al sector audiovisual, però no en les condicions que li vulguin imposar."

Caldrà veure si aquest afer comportarà canvis en la línia editorial del grup, qüestió que , en cas de confirmar-se i enmig de l'actual polèmica de l'Estatut, no farà gaire gràcia ni a Maragall ni a Zapatero, necessitats tots dos, en aquests moments, del màxim suport mediàtic.

dimarts, 29 de novembre del 2005

Què dimonis és el terrorisme?


Zapatero a Casajuana: "S'ha de tancar, s'ha de tancar com sigui, vinga!". Foto: EFE Posted by Picasa

La Cimera Euromediterrània, celebrada a Barcelona, ha finalitzat amb l'aprovació d'un Codi de Conducta Antiterrorista. Amb aquest document, els 35 estats participants (25 de la Unió Europea i 10 de la riba sud del Mediterrani) es declaren units en la lluita contra el terrorisme, reiteren la seva "total condemna al terrorisme en totes les seves formes i manifestacions" i es comprometen a "erradicar i combatre" els seus promotors.

El texte, de 70 ratlles, considera imprescindible posar fi a l'ocupació de territoris, reduir la pobresa, promoure els drets humans i assegurar el respecte de totes les religions.

També inclou el compromís dels signants en compartir experiències en la lluita antiterrorista, participar en exercicis conjunts d'emergència i donar ajud. a les víctimes.

Aquest codi, que ha estat presentat com el principal èxit de la cimera, té, però, un problema: no s'ha pogut assolir un acord sobre la definició de què és terrorisme. Mentre els països àrabs volien que es desvinculés del terrorisme la resistència armada per combatre l'ocupació, els europeus i els israelians reclamaven una condemna a tots tipus de violència (és de suposar que per part israeliana no s'inclou en aquest mateix sac la violència institucional exercida sovint per l'exercit contra civils palestins).

En definitiva, el conflicte a Palestina i el d'Iraq han impedit que a Barcelona s'hagi assolit una definició sobre el terrorisme, perpetuant-se doncs un bloqueig que pateix des de fa anys Nacions Unides i que, en la pràctica, impedeix la correcta aplicació de 13 convencions internacionals sobre la matèria.

El Codi de la Cimera Euromediterrània queda així reduït a un seguit de bones intencions. És com si les delegacions dels 35 estats haguessin signat un compromís de lluita contra el MR35-A sense definir què dimonis és el MR35-A.

D'altra banda, el desacord sobre el conflicte a Orient Mitjà ha impedit l'aprovació d'una declaració conjunta final, que ha hagut de ser substituïda per una declaració de la presidència, consensuada entre els participants.

Durant les negociacions d'aquest darrer document, els països àrabs van proposar incloure-hi una referència al dret a l'autodeterminació de tots els pobles, però finalment la van retirar davant el temor que això provoqués problemes al Marroc pel conflicte del Sàhara.

Amb aquesta decisió, li han estalviat a Zapatero la hipotètica obertura d'un nou front per part del PP. Ja m'imagino a Rajoy, Zaplana i Acebes acusant al govern del PSOE d'haver obert les portes a l'autodeterminació d'Euskadi o de Catalunya en un escenari internacional...

En definitiva, aquesta cimera no passarà precisament a la història com una fita de la política internacional. L'ha llastrat el fracàs de l'aplicació pràctica de la Declaració de Barcelona del 1995, l'absència dels caps d'estat àrabs (entre ells els del Marroc, Egipte, Argèlia, Síria i Jordània) que probablement hi haurien assistit si els Estats Units haguessin manifestat algun interès en el tema (la venda de material militar espanyol a Veneçuela no ha ajudat gaire), l'absència del primer ministre israelià Ariel Sharon, la poca predisposició negociadora d'àrabs i israelians i la persistència d'uns conflictes (Palestina i Iraq) que a hores d'ara deixen poc marge de maniobra a la diplomàcia.

La conversa privada entre Zapatero i el seu assessor de política exterior Carles Casajuana que, amplificada accidentalment pels microfons de la sala, es va poder escoltar abans de l'inici de la sessió plenària, és més que una anècdota. Dona idea del nerviosisme que hi havia davant el bloqueig de les converses:

Carles Casajuana: "Els textos no van gaire bé, estem intentant tancar alguna cosa".

José Luis Rodríguez Zapatero: "S'ha de tancar, s'ha de tancar com sigui, vinga!"

diumenge, 27 de novembre del 2005

El PP aprofita la "munició" d'ETA


Acebes i Piqué, divendres a la presentació a Madrid del llibre de Federico Trillo "Memoria de entreguerras". Foto: EFE Posted by Picasa

No és cert, com assegura Acebes, que la reforma de l’estatut català estigui “sota la tutela” d’ETA. En realitat el que fa ETA, volent-ho o no, és convertir-se en aliada del PP en la campanya contra Zapatero i contra el tripartit, una manera com una altra de sembrar zitzànya.

Si anys enrera ETA matava catalans a l’Hipercor o assassinava a Ernest Lluch, ara dona “municions” dialèctiques a la dreta espanyola. En el seu darrer comunicat, els etarres reclamen que es resolgui “el futur d’Euskal Herria i Catalunya i el reconeixement dels drets col·lectius de les dues nacions”, una vinculació entre els dos processos que ha estat aprofitada pel PP i que ha causat sorpresa fins i tot a Batasuna, que té ben clar que una cosa és la reforma de l’estatut de Sau i l’altre, ben diferent, un hipotètic procés de pau a Euskadi.

En tot cas, la referència a Catalunya en el comunitat d’ETA no és més que això: pólvora per ser encesa per gent sense escrúpols com Acebes i companyia. Són els que no volen ni sentir a parlar d’una sortida negociada al conflicte basc i que acusen al PSOE d’haver trencat el pacte antiterrorista, els qui no dubten ara en disparar una bala simbòlica que porta la marca d’ETA.

Tot s’hi val per continuar pujant punts a les enquestes d’intenció de vot.

dijous, 24 de novembre del 2005

Fer la pilota al rei


Portada de l'especial d'El País Posted by Picasa

Com si a les redaccions no n’hi hagués prou amb el dia a dia, la premsa té una mena d’obsessió en commemorar els aniversaris. I quan aquesta tendència quasi malaltissa en posar espelmes al pastís es barreja amb mites, s’arriba a l’extrem, com a succeït aquesta setmana, de dedicar amplis espais a recordar l’assassinat del president Kennedy succeït... fa 42 anys!.

Naturalment tot plegat sense aportar res de nou al misteri que envolta el magnicidi.

Una xifra una mica més rodona, commemorada també aquesta setmana, és el 30 aniversari de l’entronització del rei Joan Carles per les Corts franquistes. En aquest cas, una part de la premsa ha esmerçat esforços en el noble art del piloteig directe a la Casa Reial.

Aquí teniu un rànquing dels diaris de Madrid i Catalunya més pilotes:

- ABC: especial de 164 planes
- El País: especial de 72 planes
- La Razón: especial de 52 planes
- La Vanguardia: 4 planes interiors
- El Periódico: 4 planes interiors

I aquí el de les televisions:

- TVE-1: Especial de 65 minuts en horari de màxima audiència
- Tele 5: Especial de 60 minuts a la matinada

L’acte d’entronització té un regust a herència del franquisme i tal vegada per això els reis no volien fer-ne cap festa. Aquest dimarts, coincidint amb el 30 aniversari, els monarques eren de visita oficial a Canàries, una bona excusa per no ser a Madrid. Tot i això, algú els va fer canviar de criteri i els responsables de la Zarzuela han anat literalment de cul per organitzar el dimecres una mena de “besa manos” al Palau Reial. Representants de tot tipus d’institucions han participat en aquest nou piloteig als monarques a excepció del lehendakari Juan José Ibarretxe i dels portaveus dels grups parlamentaris d’IU-ICV, d’ERC i del Grup Mixt.

Maragall hi ha assistit. No cal ni imaginar les reaccions furibundes que hauria provocat la seva absència.

dimarts, 22 de novembre del 2005

Que el tripartit fitxi a Rijkaard


Dibuix d'en JAP publicat dilluns a El Punt Posted by Picasa

Dissabte. Real Madrid 0 - Barcelona 3. Dos gols de Ronaldinho i un d'Eto'o. Una imatge excepcional i pel record: el públic del Bernabeu aplaudeix el segon gol del brasiler. Perquè el brasiler s'ho mereix i també perquè els blancs no han fet gaire res de bo.

Un altre fet singular. A l'endemà a la premsa de Madrid tot són elogis pel Barça, per les seves genialitats individuals però sobretot pel seu joc d'equip. Per primera vegada en mesos, els mitjans de comunicació madrilenys valoren en positiu un producte provinent de Catalunya.

Dimarts. Lliga de Campions. Barça 3 – Werder Bremen 1. Segueixen els elogis.

Proposo que el tripartit fitxi a Rijkaard com a assessor en joc d'equip, en cultura de coalició. És indispensable.

diumenge, 20 de novembre del 2005

La Santíssima Trinitat i l'ADN

El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, president del Consell Pontifici per a la Salut, ha assegurat avui que a dins de l’ADN “hi podem trobar la Santíssima Trinitat”.

El “ministre de Sanitat” del Vaticà ha fet públic aquest “descobriment” durant una trobada interdisciplinar amb representants de 81 països dedicada a analitzar el genoma humà i a intentar trobar respostes a “algunes de les preguntes més angoixants del món contemporani”.

És a dir que la comunitat científica mundial ha dedicat anys i panys a investigar la naturalesa i el funcionament de l’ADN i dels gens i resulta que l’Església ja coneixia la resposta: en el manual d’instruccions de la vida que és l’àcid desoxirribonucleic, dins les seves espirals d’adenina, timina, citosina i guanina, hi tenen la seva residència ni més ni menys que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

El següent pas serà fer-los la foto de família, però de moment el cardenal Lozano Barragán ja pot aspirar al Nobel de Medicina o al de Química, un premi que li podrien atorgar conjuntament amb els representants de la dreta religiosa dels Estats Units, que acaben d’aconseguir que l’anomenat disseny intel·ligent, una variant del creacionisme, és a dir la negació de les teories evolutives de Darwin, s’hagi d’ensenyar a les escoles de Kansas.

divendres, 18 de novembre del 2005

La lletra petita de l'ABC


Torcuato Luca de Tena, fundador de l'ABC Posted by Picasa

La lletra petita, aquella que no llegeix ningú, és el paradís dels advocats. Allà fan i desfan en un llenguatge sovint inintel·ligible, però suficient perquè els seus clients, les empreses, es curin en salut davant possibles reclamacions del públic.

No és, diguem-ho clar, una literatura gaire agraïda, però a vegades es troben autèntiques perles. He anat a la web del diari conservador ABC i m'he entretingut a mirar les condicions a les quals ha de donar el vist i plau qualsevol lector que es vulgui subscriure a determinats serveis com els butlletins de correu, la participació als fòrums etc.

Allà, a més de deixar constància que ets "una persona capaz de discernir", has d'acceptar el següent punt:

"Que reconoce y entiende que el contenido de muchas de las páginas que se pueden localizar a través del motor de búsqueda y del directorio de ABC PERIÓDICO ELECTRÓNICO, S.A.U. pueden contener imágenes, sonido o texto que resulten ofensivos e inadecuados y que pueden atentar contra la moral y las buenas costumbres"

Aiiii si el recte i estricte fundador de l'ABC Don Torcuato Luca de Tena y Álvarez-Ossorio (1861-1929) tornés de la tomba, visités la web del seu diari i es veiés obligat a acceptar aquestes condicions!!!

Però, què és el que s'amaga dins les planes del diari monàrquic que pot ser tan ofensiu i atentatori contra la moral i les bones costums?. Els anuncis classificats, on per exemple hi ha una tal Pilar que es presenta com a "atractiva, madura, maxibusto) i amb do de llengües (es veu que parla anglès)?. O una altra madura, "superimpresionante", que s'ofereix als clients fetitxistes?. O el missatge comercial d'uns "chupiboys españoles"?

Don Torcuato hauria d'entendre que els anuncis eròtics són una font d'ingressos que passa pel davant de les normes morals que puguin tenir els lectors de l'ABC, als quals, per cert, probablement no els ha preocupat gens ni mica que ahir el seu diari publiqués una esquela convocant-los a la missa que es celebrarà demà dissabte al Valle de los Caídos en sufragi per l'ànima de Francisco Franco Bahamonte, "caudillo de España, capitán general y generalísimo de sus ejércitos".

La moral és tan dúctil que s'adapta perfectament tant a les necessitats de la butxaca com als interessos polítics. I en tot cas, sempre ens queda com a coixí la lletra menuda dels advocats.

dimecres, 16 de novembre del 2005

La COPE incompleix els "manaments" dels bisbes


Dibuix d'en JAP publicat en El Punt el 14 de novembre Posted by Picasa

Els arquebisbats de Tarragona i Barcelona han volgut deixar clar públicament que no fan cap aportació ni tenen accions de la COPE. És de suposar que l’anunci s’ha produït davant el temor de que a la propera declaració de renda siguin encara més els catalans que deixin de marcar la famosa creueta del 0,52 per cent de l’IRPF a favor de l’Església Catòlica. Per la seva part, Joaquim Fortuny, ecònom diocesà de l’arquebisbat de Tarragona ha dit que els bisbes catalans han fet gestions a la Conferència Episcopal Espanyola i a la Santa Seu per intentar “corregir” el to de determinats programes de la COPE i “afavorir un clima mediàtic de convivència”.

Lamentablement, els onze bisbes catalans en actiu, amb el probable suport dels prelats bascos, hi tenen poc a fer davant una Conferència Episcopal Espanyola on l’ala progressista és una absoluta minoria. I el mateix o pitjor succeeix en el Vaticà.

D’altra banda, la creuada del nacional-catolicisme contra la Llei Orgànica d’Educació (LOE) tampoc fa que hi hagi un clima precisament favorable a “moderar” les veus de personatges com Federico Jiménez Losantos o el seu col·lega César Vidal.

Així les coses, l’únic que poden fer els bisbes catalans, si encara no han renunciat fastiguejats per la seva impotència, és presentar-se en el Vaticà carregats de raons.

Per un costat hi poden portar el llibre “Les barbaritats de la COPE” d’Álvaro Vioque (Ara Llibres), un recull del reguitzell de mentides i insults que es poden escoltar cada dia a l’emissora dels bisbes.

Per l’altre, poden recuperar de l’arxiu un document aprovat pel plenari de la Conferència Episcopal el 26 d’abril del 1991. Porta per nom “Ideario COPE” i consta de dues parts: Bases teòriques i Compromisos professionals i ètics.

A la segona part, es pot llegir textualment que “en la expresión de opiniones propias y ajenas, la COPE observará como regla de estilo el respeto a las personas i el diálogo civilizado, rehuyendo el apasionamiento unilateral y la crítica sistemática”.

Més endavant, el document assegura que l’emissora promourà els valors de l’humanisme cristià i afegeix: “Laborará incansablemente por la paz, por la justicia y por la libertad; propiciará siempre el talante conciliador, la convivencia y el diálogo. Sacará a la luz pública los fallos y las quiebras de la sociedad, denunciará las injusticias, pero sin sembrar odios ni esparcir gérmenes de división. Respetará las leyes y a las autoridades democráticas, con espíritu de colaboración al bien común”.

Per últim, la Conferència Episcopal es compromet que l’emissora estigui al servei de l’Espanya democràtica i autonòmica: “Las antenas de la COPE cubren con sus ondas todo el territorio peninsular e insular del Estado español. La conciencia solidaria de todos los pueblos de España y las peculiaridades específicas de cada uno de ellos han de estar siempre presentes en la programación de COPE y ser fuente inspiradora de sus servicios radiofónicos”.

Està ben clar que l’actual direcció de la COPE incompleix els “manaments” aprovats pels bisbes el 1991. Un incompliment sistemàtic i barroer que hauria de fer caure la cara de vergonya a la Conferència Episcopal Espanyola.

divendres, 11 de novembre del 2005

"Catalunya te sienta bien"

El departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat està invertint 1,2 milions d'euros en una campanya publicitària de premsa i de televisió per promoure l'oferta turística de tardor i hivern a Catalunya. La campanya porta per eslogan "Catalunya te sienta bien" i va dirigida als clients potencials de la resta de l'estat.

Els espots televisius s'emeten a les televisions d'àmbit estatal TVE, Telecinco, Antena 3 i Canal 4, a les televisions digitals i canals temàtics Canal Plus, AXN, FOX i Calle13 i a la cadena autonòmica ETB.

Segons el comunicat difós per Turisme de Catalunya, els anuncis mostren diferents perfils de consumidors i diversos indrets de Catalunya on l'espectador descobreix els productes que ofereix la marca turística catalana: un pare i un fill al Parc Natural d'Aigüestortes (turisme de natura, interior i familiar); un grup d'amigues al costat d'una església romànica a la Vall de Boí (natura i cultura); dues nenes saltant damunt del llit d'un allotjament rural de qualitat (turisme rural i familiar); una parella sobre el pont del riu Onyar de Girona (turisme urbà); una parella de gent gran al Park Güell, de Barcelona (turisme urbà i cultural); i un noi al Pont del Diable de Tarragona (turisme urbà i cultural). Tot molt bucòlic.

Les imatges van acompanyades amb una sensual veu femenina que, entre altres coses, assegura que "Catalunya le sienta bien a tu corazón". Dubto que als votants extremenys del PSOE els faci gaire gràcia l'idea tenint en compte l'infart de miocardi que ha patit Juan Carlos Rodríguez Ibarra...

dijous, 10 de novembre del 2005

Faluja o les armes que tenien ells


Acudit d'en JAP publicat avui en El Punt. Posted by Picasa

La RAI ha emès un reportatge segons el qual l'exercit dels Estats Units va utilitzar, ara fa un any, productes químics en el bombardeig de la ciutat iraquiana de Faluja. Concretament, segons els testimonis recollits per la cadena pública italiana, s'hauria fet servir fòsfor blanc, considerat tècnicament com una arma incendiaria, i una variant del napalm, identificat com a MK77.

La Convenció de Ginebra del 1980, que prohibeix l'ús d'aquests tipus d'armament contra objectius civils, no va ser signada pels Estats Units. Tot i això, l'exercit nord-americà va assegurar l'any 2001 que havia destruït les seves darreres reserves de napalm.

Símbol de l'horror al Vietnam, el napalm va ser inventat l'any 1942 per experts de la Universitat de Harvard i és una barreja de nafta, poliestiré i benzol. Sembla ser que per ell mateix no pot cremar, per la qual cosa a Vietnam s'utilitzava barrejat amb fòsfor blanc que, curiosament, és el producte que també s'ha fet servir a Faluja.

El reportatge de la RAI inclou declaracions de l'ex-marine Jeff Englehart, un dels militars que van participar a l'operació de Faluja i autor del blog Fight to survive. Englehart confirma que a l'assalt final es va llançar fòsfor blanc, causant nombroses víctimes civils: "Vaig veure els cossos calcinats de dones i nens. El fòsfor esclata en forma de núvol i ningú que es troba en un radi de 150 metres pot salvar-se".

Segons el Pentàgon, a Faluja van morir 1.600 combatents enemics i 51 soldats nord-americans. Res es sap oficialment sobre les víctimes civils. L'únic recompte l'han donat el periodistes que acompanyaven a les tropes dels Estats Units i algunes ONG, segons les quals a l'operació van resultar morts com a mínim 800 civils.

En resum, Bush, Blair i Aznar tenien raó quan deien que a Iraq hi havia armes que podien matar massivament. El que no van dir mai és que les tenien ells.