dimecres, 30 de setembre del 2009

“Kin 'toston' oi?”


El president Montilla portava ahir mitja hora de discurs en el debat de política general, quan el fotògraf del diari Público va captar aquesta imatge de la pantalla d'una Blackberry. El conseller d'Interior i líder d'ICV, Joan Saura havia enviat un concís missatge al president del seu grup, Jaume Bosch: “Kin 'toston' oi?”. I la resposta de Bosch no es va fer esperar: “Ha començat bé el primer minut i després un rollo. I poc sensible amb la gent amb dificultat”.

Avui, en declaracions a Catalunya Ràdio, Saura ha sortit del pas com ha pogut assegurant que l'intercanvi de SMS va ser “una broma sense cap importància” i no ha dubtat en qualificar com “un bon discurs” la intervenció del president i soci del tripartit.

Naturalment no se l'ha cregut ningú perquè tothom sap que el discurs d'obertura del debat de política general, el faci qui el faci, i més si són 101 minuts seguits d'intervenció de Montilla, no permet precisament pixar-se de riure.

Hi haurà qui es pregunti si el fotògraf de Público ha violat la intimitat de Saura i de Bosch. L'interrogant pot encetar un bon debat jurídic: Personatges públics, lloc públic, tema d'interès públic...i missatges privats i protegits per la llei.

En tot cas, a partir d'ara, els polítics ben segur que seran més discrets amb els seus mòbils.

Si, segons un estudi fet per Sony Ericsson, una de cada tres dones espanyoles reconeix que llegeix d'amagat els SMS que rep la seva parella, quin percentatge de periodistes estarien temptats de fer el mateix amb els missatges dels polítics?

I quants parlamentaris no voldrien fer el trapasser en els mòbils de la premsa?

Sigui com sigui, l'anècdota protagonitzada per la Blackberry i pel fotògraf de Público és un salt tecnològic endavant que deixa enrere les clàssiques ficades de peus a la galleda per culpa d'aquell micròfon que sempre queda obert en el moment més inoportú...

Torremolinos, destí "cultural"


Dues agències majoristes -Halcón Viajes i Viajes Ecuador- estan promovent una campanya de “viatges culturals” exclusius per a majors de 55 anys de “la comunitat de Catalunya”. Proposen escapades fora de temporada a Egipte, a les ciutats italianes de Venècia, Florència i Roma, a Viena, a Madrid, a Segovia i a ... Torremolinos!

Ningú pot negar que el municipi malagueny és un dels principals destins de sol i platja de la costa andalusa i de l'estat espanyol (en el seu terme hi ha el 40 per cent de la infraestructura hotelera de la Costa del Sol). A l'estiu s'organitzen concerts de sarsuela, alguna representació de teatre, festes populars com a qualsevol altra població i jornades com “El dia del Turista” i “El dia del Pescaíto”. També compta amb set quilòmetres de litoral i una munió de bars, restaurants i discoteques plens a vessar de milers de turistes.

Però d'aquí a intentar vendre Torremolinos com un destí cultural hi ha un llarg tram. De l'antic poble de pescadors no en queda gairebé ve res, fora de la torre de defensa que dona nom al municipi (el caòtic creixement urbanístic provocat pel boom turístic dels seixanta s'ho va emportar tot per davant).

Això sí, els turistes interessats per la cultura, suposant que n'hi hagi, sempre podran visitar l'únic i singular equipament museístic de la població: el museu del tatuatge El Templo, dedicat a l'art de decorar la pell i situat, i no és broma, a la plaça de la Gamba Alegre.



Foto: Peces exhibides en el museu del tatuatge. / El Templo

dimarts, 29 de setembre del 2009

La llista DIC

Segons la notícia filtrada amb aromes convergents, les opinions dels columnistes Vicenç Villatoro, Màrius Carol, Francesc-Marc Àlvaro, Pilar Rahola, Antoni Puigverd, Iu Forn, Fernando Ónega, Miquel Porta Perales i Xavier Vidal-Folch són les que van ser passades pel sedàs l'any 2007 durant l'elaboració d'un informe encarregat pel departament de Presidència de la Generalitat a l'empresa DIC, que porta nom de güisqui hispànic però que, mira per on, es dedica a les coses del disseny i la comunicació.

L'estudi que, pel que s'ha sabut fins ara, toca una temàtica -anàlisi de contingut ideològica- més pròpia de professors i alumnes de periodisme o de ciències polítiques que no pas d'un govern de la Generalitat, va costar 27.000 euros i té un pompós títol, que, això sí, sempre vesteix molt: “Assessorament en la comunicació estratègica i elaboració de missatges i eslògans institucionals”.

L'informe es va encarregar a l'època de l'anterior responsable de Comunicació de José Montilla, Antoni Bolaño, personatge que, tot i assegurar que ell no va tenir res a veure amb l'encàrrec, ha justificat l'anàlisi de les opinions dels articulistes sobre el tripartit dient que va servir per “construir una política de comunicació”.

Així doncs, els col·legues que apareixen a la llista DIC podrien sentir-se satisfets per haver col·laborat indirectament en l'avenç del país però, mira per on, s'han indignat com si fossin vulgars directius del Barça perseguits per espies.

Ja se sap que de columnistes desagraïts l'infern n'és ple, però d'indignats segur que n'hi han molts més a fora de la llista que a dintre. Precisament, per allò de no ser-hi.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Les filles "gòtiques" de Zapatero


La Moncloa ha posat el crit al cel per la difusió en alguns mitjans de la foto en la qual apareixen el president Obama i la seva muller junt amb el matrimoni Zapatero i les seves dues filles. La imatge -amb el detall sorprenent de l'estètica gòtica de les dues menors- va ser captada durant una recepció oficial en el Metropolitan Museum de Nova York i va estar penjada divendres durant poc més d'una hora en el web del Departament d'Estat nord-americà, fins que la van retirar a petició de la delegació espanyola. L'agència Efe, coneixedora que Zapatero vol preservar la intimitat de les dues filles, no la va difondre però immediatament la fotografia va començar a circular per internet i va acabar apareixent en alguns diaris i cadenes de televisió.

L'episodi torna a encetar un cert debat periodístic, polític i jurídic. L'article 18 de la Constitució protegeix el dret a la pròpia imatge i els articles 2 i 3 de la Llei de Dret a l'Honor fan el mateix, establint que no es considerarà intromissió il·legítima sempre i quan hi hagi hagut consentiment dels implicats. Tot i això, l'article 8è de la mateixa llei estableix que el dret a la pròpia imatge no pot impedir que es facin fotos a persones que tinguin "un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública" i la imatge es capti durant un acte públic o en llocs oberts al públic, amb la qual cosa hi ha un ampli ventall de possibilitats i d'interpretacions.

Els matrimonis Obama i Zapatero tenen dimensió pública, però succeeix el mateix amb les dues filles del president espanyol? Si la pregunta es formulés en els Estats Units o a Gran Bretanya, la resposta seria que sí donat que allà els polítics acostumen a aparèixer en públic amb tota la família. A l'estat espanyol, en canvi, amb l'excepció prou coneguda de l'Aznar, hi ha una certa tradició a no exhibir els fills i només durant les campanyes electorals o en actes molt concrets apareixen les parelles dels líders.

Fins ara Zapatero ho havia fet així, però l'atracció que Obama exerceix a nivell mundial i la necessitat d'aparèixer al costat del president nord-americà desprès d'anys de viure d'esquenes a la Casa Blanca durant l'època Bush, l'ha fet caure a la trampa. És ell, en definitiva, qui ha posat a la seva família a l'escenari. No hi ha consentiment exprés, però es tracta d'un acte públic amb personatges públics i la intimitat de les dues noies queda d'alguna manera preservada pixelant els seus rostres, cosa que, per cert, moltes agències i mitjans no acostumen a fer quan es tracta de menors fotografiats a països del tercer món.

divendres, 25 de setembre del 2009

Un deute de dos cèntims

L’alcalde de Figueres, Santi Vila encara no se’n sap avenir. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya ha reclamat a l’ajuntament la quantitat de dos cèntims d’euro (ho heu llegit bé) per un error en la inscripció d’un agent de la guàrdia urbana en un curs de caporal. El preu de la matrícula era 1.123,65 euros en lloc dels 1.123,63 euros que va facturar l’organisme del departament d’Interior. Una vegada detectada la pífia, la maquinaria burocràtica de la Generalitat ha enviat una reclamació en la qual es fan constar tots els ets i els uts de l’afer comptable:

Atès que ha estat confirmada la inscripció per part de la vostra policia Local al curs de caporal de policia, us informem que per un error material en l’edició de la convocatòria hi constava, al preu de la matrícula, 1.123.63€ en lloc de 1.123.65 €, que és el que hauria d’haver constat d’acord amb l’article […]

En el seu blog, l’alcalde explica que ha donat ordre per reparar el deute immediatament: “No voldria que el Govern de Catalunya tingués problemes de tresoreria per incompliments fiscals de la meva ciutat”.

I afegeix el següent: “No estaria de més fer contar a l’administració de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya la despesa en temps, en paper i en correu postal que ha suposat la reclamació d’aquests 2 cèntims d’euro a l’Ajuntament de Figueres. No estaria de més, tampoc, pensant en el futur, incorporar en els crèdits formatius dels servidors públics una nova assignatura destinada a exercitar… el sentit comú.

Per la seva part, el secretari general del Departament d’Interior, Joan Boada s’ha mostrat molest pel to irònic de l’alcalde i ha qualificat la reclamació dels dos cèntims d’euro com “un exemple de transparència”:

Això és un exemple de la transparència, que és una norma del Departament d’Interior, i encara que siguin 2 cèntims la nostra obligació és notificar-ho”.

Des de d’aquí proposo que tant aquesta norma de transparència com l’escrupolós funcionari que ha dedicat temps i esforços a tramitar l’expedient siguin la punta de llança o si voleu, la força de xoc, d’un futur organisme dedicat a controlar amb lupa tots els informes que encarregui a partir d’ara la Generalitat a consultories privades. Cal màxim zel burocràtic i fiscalitzador encara que la temàtica sigui tan singular com “La influencia del cant de la cadernera a l’oasi català”.



Postdata: Interior diu que la reclamació dels 2 cèntims a l'Ajuntament es va fer per correu electrònic

Foto: Santi Vila. / El Punt

dijous, 24 de setembre del 2009

Millet i les quatre mones

Ahir, a “Divendres”, el nou magazine de les tardes de TV3 conduït per Xavi Coral, van oferir un reportatge sobre la finca que Felix Millet té a l'Ametlla del Vallès. De la casa pròpiament dita, aquella que l'il·lustre delinqüent confés va reformar amb diners sostrets del Palau de la Música, la seva particular cova d'Alí Babà, els televidents no en van poder contemplar cap imatge. “El senyor no hi és”, va dir una veu des de l'altre costat de l'intèrfon i l'intrèpid reporter es va quedar a la porta d'un parc que, per la seva immensitat, semblava perfecte per amagar moltes caixes B.

Però, quina és la opinió de la gent de l'Ametlla sobre el seu famós veí?. En el reportatge van ser entrevistades diverses persones. La majoria en deien bé i , en la verbalització, continuaven utilitzant el temps present (com si res no hagués passat). Una dona en va dir malament i, finalment, una altra no es va voler mullar i va deixar anar una frase magistral:

Més val no dir res i quedar bé”.

Això és exactament el que s'intueix que han fet el darrers anys els patrons de la fundació, els tècnics comptables i auditors, els polítics que van tenir a les seves mans l'informe de la Sindicatura de Comptes (veieu aquí en pdf el diari de sessions del Parlament del 25 de febrer de 2003, que recull el poc interès dels diputats), els que li van penjar medalles i els responsables de les institucions públiques o privades que han tingut alguna cosa a veure amb Millet i el Palau de la Música. Ingenuïtat aparent o certa. Confiança cega amb un dels més genuïns representants de les cent famílies de l'alta burgesia que remenen les cireres a Catalunya. No dir res i quedar bé. Com les tres mones sàvies que es tapen els ulls, la boca i les orelles per no veure, no dir o no escoltar malvestats.

Vist el panorama, hi haurem d'afegir una quarta mona amb barretina: la que es tapa el nas.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Orgia independentista a Ventdelplà


En Viento del Llano, municipio catalán de la provincia de Gerona, un grupo de entidades ha convocado para mañana miercoles la primera Orgía Independentista del Morro Fuerte. El programa de actos, que cuenta con el apoyo del ayuntamiento, incluye la sardana de l'espardenya (danza vernácula con los participantes bailando en cueros, excepto barretina, faja y alpargatas), la Ribotada Alfonso Guerra (consistente en talar con cepillos de carpintero un monumento de roble dedicado al estatuto y a los jueces del Tribunal Constitucional), una consulta popular (“autonomía de Portugal, sí; autonomía de Portugal, no”) y la llamada Foguera del Borbó (quema de fotografias de la realeza a cargo de grupos de diablos y dragones). Los organizadores han reservado una zona de parquing para los dos autobuses falangistas de rigor y un lugar destacado en la presidencia para el abogado del Estado, tambien falangista.

A veure si cola i els col·legues de l'ABC donen per convocada i celebrada (amb el permís de Garzón) aquesta orgia inconstitucional a Ventdelplà, de la mateixa manera que han donat per feta una imaginaria manifestació de suport als presos bascos a Arralde, un poble fictici de la sèrie de l'ETBGoenkale”.

La web Askatu.org, del moviment pro amnistia, ha fet la broma penjant un cartell amb la convocatòria i fotos d'actors del culebrot, el grup Dignidad y Justicia s'ho ha cregut i ha demanat a l'Audiencia Nacional que impedís l'acte i, finalment, l'ABC, en un brillant exercici de rigor periodístic, ho ha publicat carregant contra la permissivitat de Garzón.











dilluns, 21 de setembre del 2009

Tempesta coral



Aquests dies plujosos són un bon moment per escoltar la sorprenent tempesta interpretada amb percussió corporal per Perpetuum Jazzile, un grup de jazz vocal eslovè integrat per 42 veus masculines i femenines i dirigit pel pianista i cantant Tomaz Kozlevcar. La singular tamborinada serveix de preludi a la versió que Perpetuum Jazzile fa de la peça “ Africa”, un tema de la banda nord-americana Toto que es va fer molt popular el 1983, el mateix any que es va formar aquesta coral eslovena.
Al llarg dels darrers 26 anys, Perpetuum Jazzile ha anat configurant un repertori, que, partint sovint del cant a cappella, abraça molts estils, des del jazz, passant pel funk, el gospel, el blues, el rock, el pop o la bossa nova brasilera. Com a fruit d’aquest eclecticisme musical, el grup eslovè interpreta a la seva manera versions d’una gran quantitat de cantants, bandes i compositors, entre ells Sergio Mendes, Stevie Wonder i Bee Gees. Res els espanta, ni tan sols les barreres idiomàtiques, i fins i tot s’atreveixen amb Mocedades i el seu eurovisiu “Eres tu”.




dimecres, 16 de setembre del 2009

"El R.G.F.P. de la A.E.P.D."


Aprofitant que avui al vespre Eto'o i Ibrahimovic es veuran les cares a San Siro, he rebut un correu en el qual una casa d'apostes per internet em convida a jugar-me els quartos donant per guanyador a l'Inter o al Barça. De fet, segons el mail, no hi tinc res a perdre: com a gest de benvinguda, m'ofereixen apostar la quantitat que vulgui i si no l'encerto -ja sabeu, “el futbol és així”- abonaran al meu compte fins a un màxim de 20 euros per invertir en futures apostes.

La proposta és temptadora però la lletra menuda de les dues primeres línies de l'avís legal que acompanya al correu em fa pensar que han confós aquest humil periodista amb un criptògraf protagonista d'una pel·lícula d'espies. Com podeu veure, més clar, l'aigua.




dimarts, 15 de setembre del 2009

Cardant medicina


Ni ansiolítics, ni antipirètics, ni antibiòtics, ni antisèptics, ni antiinflamatoris...

Aquesta ginecòloga ha trobat la fórmula magistral per treure tots els mals.

I a viure que són quatre dies!


(Recepta enviada per l'amic Vilot)

diumenge, 13 de setembre del 2009

Monopoly global


La multinacional nord-americana Hasbro, líder en jocs familiars i en joguines infantils, ha posat a la xarxa, en col·laboració amb Google, Monopoly City Streets, una versió gratuïta per quatre mesos i en línia del popular joc de taula en el qual els jugadors fan el paper de magnats de la totxana comprant carrers i construint tota mena d'edificis.

Amb l'esclat de la bombolla immobiliària i amb la crisi ofegant les economies de bona part del món, no sembla que sigui el millor moment per una iniciativa lúdica com aquesta que utilitza Google Maps per fer que totes les ciutats del planeta esdevinguin un gran tauler de joc. Tot i això, l'èxit de la proposta ha desbordat a la pròpia empresa i des de dimecres passat, dia en que es va posar en marxa el joc, els servidors estan saturats fins el punt que la caiguda del sistema ha dificultat la connexió de nous jugadors i al mateix temps ha permès que els primers que s'hi van poder donar d'alta (amb un capital inicial de tres milions de dòlars virtuals) s'hagin quedat amb els millors carrers del món. Els preus de revenda d'algunes avingudes comercials com Oxford Street, a Londres, s'han disparat fins els 1.000 milions i tot plegat ha fet que el joc s'hagi desvirtuat provocant malestar entre els usuaris, fins el punt que els mateixos organitzadors ja han anunciat que es reiniciarà a mitjans de la setmana vinent.

Qui això signa ha patit en pròpia persona el col·lapse d'aquest Monopoly global. Divendres a la matinada no es podia accedir a la plana i tant ahir com avui era dificultós realitzar operacions (no s'acabaven de carregar les dades).

Tot i això he visitat “Girona” i veig que una part dels principals carrers ja estan comprats. Un jugador que es fa dir Xeroky ha adquirit la plaça del Vi, seu de l'ajuntament, i una altra persona que utilitza el nom de l'alcaldessa Anna Pagans ha fet la millor oferta per comprar-la. Com es pot veure, sentit de l'humor no en falta.



dimecres, 9 de setembre del 2009

Consulta popular amb "Cara al sol"



Doble decisió judicial sobre la consulta popular independentista de diumenge vinent a Arenys de Munt. Per un costat, la jutgessa Emilia Giménez Yuste, magistrada del Jutjat Contenciós Administratiu número 14 de Barcelona, ha decidit mantenir suspès l'acord del consistori de donar suport logístic (cessió d'una sala) al “referèndum” convocat per el Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació (MAPA). A la seva resolució, la jutgessa dóna per bons els arguments de l'Advocacia de l'Estat segons els quals l'acord vulnera les competències estatals en matèria de convocatòria de referèndums i consultes.

Per altra banda, també avui, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha revocat l'ordre del departament d'Interior de la Generalitat d'ajornar una setmana la manifestació anti-referèndum convocada per la Falange per diumenge a Arenys de Munt. Segons la sentència, "la modificació de la data per a una setmana després suposa una alteració tan gran que equival a la pràctica a una prohibició". El TSJC reconeix que hi poden haver incidents però passa la patata calenta al conseller Saura recordant que té mitjans -els mossos d'esquadra- per prevenir les actituds violentes.

En resum, dintre de quatre dies coincidiran en aquell poble del Maresme una consulta no oficial convocada per una entitat privada independentista que s'haurà de buscar la vida sense el suport de l'ajuntament i una manifestació d'ultradreta vigilada per un dispositiu d'antidisturbis. Una bomba de rellotgeria que pot esclatar mentre els jutges es mengen tranquil·lament la darrera oliva de l'aperitiu contents i satisfets per ser servidors d'un estat de dret que, en aquest cas, ha confiat la seva defensa a un funcionari de l'Advocacia de l'Estat, Jorge Buxadé Villalba, que, per la seva ideologia ultra (va ser candidat de Falange Española de las JONS per Tarragona a les eleccions catalanes del 1995, membre de la llista de Falange Española Auténtica als comicis espanyols del 1996 i president del Fòrum Català de la Família), té interessos polítics en el conflicte d'Arenys de Munt. Però ni ell s'ha inhibit, ni el ministeri de Justícia, de qui depèn l'Advocacia de l'Estat, ha fet res per evitar-ho amb la qual cosa algú pot arribar a la conclusió que en aquest afer ni la dona del Cèsar ha ser necessàriament honrada ni aparentar-ho ser.

L'advocat, proper ara al sector de la diputada del PP Montserrat Nebrera i contrari a la immersió lingüística, a l'educació per a la ciutadania, a l'estatut de Catalunya i al dret a l'avortament, també podrà fer el vermut amb la consciència ben tranquil·la. Haurà defensat un estat que es diu democràtic (allò que no agrada a la ultradreta) amb la mateixa professionalitat que els seus col·legues d'ofici defensen un xoriço. Esperem, això sí, que, entre oliva i oliva, Jorge Buxadé no posi en un compromís al ministre de Justícia Francisco Caamaño assistint a la manifestació falangista autoritzada pels jutges, un acte que, segons el TSJC, no es pot ajornar una setmana perquè es privaria “al dret de reunió de la seva finalitat legítima essencial, que és la reivindicació o exposició d'idees de forma pública”.

El mateix dret d'opinar, que, per cert, és el moll de l'os de les consultes populars que tant espanten a l'estat espanyol.

Tant remenament polític i judicial per una consulta, com la d'Arenys, que més allà del seu mínim valor simbòlic no hauria de tenir cap efecte pràctic. Però vet a aquí que en aquest estat separador i fabricant d'independentistes, la cosa simbòlica esdevé font de conflicte i el que hauria d'haver estat una anècdota es converteix en un cataclisme. Tot plegat fa sospitar que, malgrat els anys que han passat des de la Transició, els fonaments d'aquesta Espanya invertebrada són lluny, molt lluny, d'estar sòlidament assentats.




Vinyetes: JAP / El Punt

dilluns, 7 de setembre del 2009

El Summercat "espanyol" d'Orange


En el darrer número de la revista de la companyia de telecomunicacions Orange (France Telecom) apareix com a grup espanyol Billie the vision & the dancers, famós aquest estiu pel tema Summercat, la cançó de l'anunci de l'Estrella Damm a Formentera.

Per Orange deu ser un grup tan “espanyol” com Abba, els mobles d'Ikea, les novel·les d'en Larsson, el servei de música per internet Spotify o la filmografia de Bergman.

Per cert que, aprofitant la seva popularitat cervesera, la banda sueca actuarà el proper dia 26 de setembre a Barcelona en el festival BAM i el 27 a Castelló.

divendres, 4 de setembre del 2009

El PC mainadera



Qui deia que, fora de l'oficina, un ordinador només serveix per xatejar i per piratejar música i jocs?

(Vídeo passat per l'amic Esteve)

dijous, 3 de setembre del 2009

El còctel Txigrinski


A can Boadas, la clàssica cocteleria de les Rambles de Barcelona, cantonada Tallers, han creat un còctel dedicat al nou central del Barça Dmitro Txigrinski: dos quarts de vodka, un quart de suc de llimona, un altre quart de suc de nabius (la fruita que en castellà es coneix com arándano), girger-ale, dues rodanxes de cogombre i una cirera.

Segons explica Tomás Guasch en el web de l'As, el còctel Txigrinski és una creació de Jerónimo Vaquero, un professional que porta 38 anys a la barra del Boadas i que ha fet així cas al suggeriment d'un periodista de la SER al qual li va fer gràcia que Laporta digués, a l'anunciar el fitxatge, que havia regalat a Guardiolaun Txigrinski amb gel” i que aquest li respongués que, en tot cas, a ell li agradaria “un Txigrinski amb aigua”.

Guasch posa en boca de Vaquero el següent: “Vaig estudiar al personatge, que és alt i fort. Convé per a tant una barreja potent, el vodka és imprescindible i el vas, gran”.

Vaquero és sens dubte un experimentat bàrman però un mal estudiant de la vida i gustos del central ucraïnès. Si l'hagués estudiat a fons hauria descobert que, a més de tenir un físic potent, el futbolista no tasta l'alcohol ni boig i la seva beguda favorita és la Coca-Cola.


Foto 1: Txigrinski el dia de la seva arribada a Barcelona. / EFE

Foto 2: Un moment de la preparació del nou còctel. / As