dimarts, 30 d’agost del 2011

Cases de Pena


Cases de Pena. Aquesta indicació que apareix en un cartell a peu de carretera pot fer fugir a més d'un comprador despistat d'habitatges. En realitat, no es tracta de cap repte impossible pels promotors immobiliaris o turístics sinó del nom en català d'un poble del Rosselló conegut també com les Casasses i, en francès, Cases-de-Pène. És terra de vinyes i, per més detalls, els seus 700 habitants són anomenats casapenencs o casois.

Foto: Nuri Forns

dijous, 25 d’agost del 2011

Fletxes


Els operaris que renoven la senyalització horitzontal del barri han tingut a bé assenyalar el meu cotxe amb aquesta fletxa. Vist el resultat, avui a la nit aparcaré el vehicle en un altre lloc i el mateix faré demà, demà passat i l'altre. D'aquesta manera, els carrers s'aniran omplint de fletxes com si fossin pinzellades d'art urbà i tot plegat esdevindrà una orgia de trajectòries, sentits i contrasentits.

Quan imperi el caos damunt l'asfalt, tancaré el cotxe en el garatge, llançaré la clau i acamparé davant el televisor per veure mil i una pel·lícules d'indis i vaquers. Passaré els dies, les setmanes i els mesos, fletxa va i fletxa torna, fins que una d'elles m'assenyali, entre cella i cella, el camí a seguir. Aleshores, trauré el cotxe del garatge i en el carrer hi trobaré una parella d'operaris repintant la senyalització horitzontal. “Feia anys que no veníem per aquest barri”, li dirà un a l'altre mentre observen aquest vell decrèpit maniobrant amb un Ford antediluvià.

Els saludaré i, seguint les noves fletxes, agafaré definitivament el bon camí.

divendres, 19 d’agost del 2011

L'ull fetitxista de Tito Vilanova



L'ull humà té còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí, retina, humor vitri...

Però, per suposat, jo no sóc un ull convencional. Jo sóc l'ull dret de Tito Vilanova i gaudeixo d'extremitats per desplaçar-me més enllà de les conques orbitals. Ho reconec: sóc trapella i, a més, fetitxista sexual. No hi puc fer més: tinc autèntica devoció pel dit index de la ma dreta de José Mário dos Santos Mourinho Félix. M'agrada parlar clar i no em fa cap vergonya confessar-ho. Tinc aquesta fixació des del dia que el portuguès va exterioritzar impúdicament l'egocentrisme més absolut amb una declaració  mítica. Va alçar el dit i va dir: “Déu pensa que sóc un tiu collonut”.

L'ull, com sabeu, és el símbol de la saviesa i per aquesta raó els deus acostumen a tenir o ha estat representats per grans ulls. Mourinho està tan a prop de l'ésser suprem que damunt del seu cap hi puc veure un triangle amb un ull gegantí. I això em posa. I em posa molt.

Espero que em podeu creure. Dijous a la matinada, no vaig poder refrenar els meus instints més bàsics i passant per davant d'un bigoti vaig anar a cercar, follament, la punta del dit de l'entrenador blanc.

El plaer va ser infinit. Rotundament infinit.

Demano, això sí, infinites disculpes i considero oportuns els retrets dels mitjans de comunicació. Qui ho ha entès millor és el canal 24 Horas de TVE: vaig ser jo qui, per culpa del meu fetitxisme, vaig abusar del dit de Mourinho.

També entenc la postura del directiu blanc que ha dit el següent: “L'ull d'en Tito és una xacra per al futbol espanyol. Algú hauria de fer alguna cosa perquè el que va passar al final del partit no es torni a repetir. Aquests fets no poden quedar sense sanció”.

Tal vegada mereixo un càstig, però estic convençut que el Comitè de Disciplina Esportiva no actuarà contra mi perquè saben que ho vaig fer sense mala fe i que, en el fons, la víctima de la meva disbauxa, el dit de Mourinho, va gaudir com el que més. O, al menys, és el que a mi em va semblar contemplant la mirada de plaer orgàstic del noi de Setúbal...

dijous, 11 d’agost del 2011

Un tren pel mig del mercat



És raonable que una línia de tren travessi un mercat ple de gent i de queviures?

Sembla del tot impensable però això succeeix a Tailàndia, concretament a Samut Songkhram, a una setantena de quilòmetres al sud-oest de Bangkok.

Les parades del mercat són literalment damunt la via i vuit vegades al dia, els set dies de la setmana, cal retirar els tendals i el peix, la fruita i la verdura per deixar pas al tren de la línia de Mae Klong que, amb divuit estacions, comunica Bangkok amb Samut Songkhram, també coneguda com a Mae Klong.

Aquest servei ferroviari va començar a funcionar el 1905, però, com que el mercat ja existia, a cap autoritat se li va acudir fer-lo fora i uns i altres -ferroviaris i viatgers, per un costat, i marxants i clients, per l'altre- han hagut d'aprendre a conviure el millor que poden compartint el mateix espai.

El tren passa a velocitat reduïda quan els pagesos i marxants -convenientment avisats amb senyals acústiques- han retirat amb rapidesa tot el que pogués constituir un obstacle (per fer-ho més ràpid alguns d'ells exposen els queviures dins petits contenidors amb rodes). L'escena  del tot inversemblant a ulls occidentals esdevé un autèntic espectacle capaç d'atraure turistes cap a aquesta zona del golf de Tailàndia.

I per si no n'hi hagués prou, el tren de Mae Klong ofereix una excentricitat més. En arribar al riu Tha Chin, la via acaba sobtadament. No hi ha cap pont i cal baixar del comboi i passar a l'altra riba a bord d'una embarcació per continuar el viatge en tren fins Samut Songkhram.

La línia, que s'ha utilitzat també per portar peix fresc als mercats de Bangkok, ha estat més d'una vegada a punt de desaparèixer pel reduït volum de viatgers que transporta, però de moment es manté com una singularitat dins el transport ferroviari mundial.



  

dilluns, 8 d’agost del 2011

"Golpee y será atendido"


A la ciutat argentina de Córdoba a algú se li va acudir penjar aquest cartell a la porta de l'oficina del programa contra la violència familiar, que depèn del ministeri de Justícia.

Vist el resultat, segur que hi ha mil maneres més oportunes d'emprar el verb castellà “golpear” i de dir que s'ha de trucar a la porta...

Via: Proyecto Cartele.com

diumenge, 7 d’agost del 2011

Cinema escombraria


El Canal + Xtra es presenta com “una oferta exclusiva que busca ser divertida, audaç,  avantguardista, irreverent i de gran qualitat”. Suposo que fomentant aquest esperit descarat i alegre i deixant per una altra ocasió la premissa de la qualitat, aquesta matinada han emès la producció italiana “La espada salvaje de Krotar”, una pel·lícula que, en un atac de sinceritat, el mateix canal de pagament reconeix a la seva plana web que és un plagi de “Conan el bárbaro” “molt divertit per la seva incomparable ineptitud”. I, per si el teleespectador encara no estava convençut de la conveniència inexcusable de veure el film, remata la jugada amb una frase taxativa: “Completament cinema escombraria”.

Hi he tret el nas un moment i, en efecte, els de Canal + Xtra tenien raó: la merda cinematogràfica saltava de la petita pantalla fins arribar als peus de l'espectador curiós i atrevit. Coses de la programació d'agost.



Imatge: captura de pantalla de la plana web de Canal + Xtra.

Vídeo: Escena d'acció de la pel·lícula amb els protagonistes caient per unes "perillossíssimes" cascades.

divendres, 5 d’agost del 2011

Tocant el cel a Torroella


Si el cel existís, Johann Sebastian Bach estaria a la porta dirigint la interpretació de la seva Missa en si menor davant una orquestra i un cor alats.

Però deixem-nos de misticismes. Dimecres al vespre el cel va baixar a la terra, concretament a l'església de Sant Magí de Torroella, escenari del Festival de Músiques, i ho va fer de la ma del Dunedin Consort & Players.

El conjunt orquestral i vocal escocès, dirigit per John Butt, ens va oferir la seva particular lectura d'aquesta obra que el gran compositor alemany va donar per acabada entre el 1746 i 1748, poc abans de la seva mort, després d'aplegar en una partitura les 27 peces que integren la Missa, escrites com a obres disperses al llarg d'una vintena llarga d'anys.

Diuen que el geni del barroc mai no va tenir ocasió de dirigir la Missa en la seva totalitat i experts hi ha valorar amb tots els seus ets i uts la interpretació que n'ha fet el Dunedin Consort & Players. En tot cas qui això signa, un simple aficionat, només pot definir el concert gaudit a Torroella amb tres paraules: emoció a flor de pell.



Foto: Un moment del concert del Dunedin Consort & Players a Torroella. / Toni León

Vídeo: El conjunt orquestral i vocal escocès en un concert anterior interpretant el Sanctus de la Missa en si menor.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Quatre veus i un saxo


La sonoritat d'una nau gòtica, la polifonia de quatre veus i el fraseig a estones melancòlic d'un saxo soprano. D'aquest aiguabarreig de cant antic i de jazz en surt Officium Novum, un dels espectacles musicals més sorprenents i delicats, una autèntica festa pels sentits que hem pogut gaudir al Festival de Músiques de Torroella de Montgrí.

Els protagonistes són el saxofonista noruec Jan Garbarek i el quartet britànic Hilliard Ensemble, integrat pel contratenor Davis James, el baríton Gordon Jones i els tenors Rogers Covey-Crump i Steven Harrold.

Garbarek és un músic d'estil polièdric capaç de passar dels ritmes jazzístics a la música de tradició hindú i d'aquesta a la contemporània, sense oblidar la música sacra o la pop. La seva és una llarga i reconeguda trajectòria al costat d'altres intèrprets de renom com el pianista Keith Jarrett i els contrabaixistes  Gary Peacock i Miroslav Vitouš

Hilliard Ensemble és un grup de cambra vocal fundat el 1974 que s'ha guanyat un gran prestigi internacional tant en la interpretació de música medieval i del renaixement com de peces d'autors contemporanis.

La col·laboració entre Garbarek i Hilliard Ensemble ha donat com a fruit  tres obres: Officium (1993), del qual s'en van vendre un milió de còpies, Mnemosyne (1999) i, finalment, Officium Novum (2010), que com els altres dos treballs ha esta enregistrat al monestir austríac de St. Gerold.

Aquesta darrera obra parteix de la música armènia i de la tradició bàrdica del Caucas, sumant-hi també peces de nova creació, dues d'elles de Garbarek.

Els quatre intèrprets vocals i el saxo, que actua com una cinquena veu, es passegen al llarg de la nau, en aquest cas de l'església de Sant Genís de Torroella, jugant amb la reverberació del temple i fent arribar al públic una gran riquesa sonora impensable en una sala-auditori convencional. Per aquesta raó l'espectacle només es presenta en esglésies o catedrals.

El resultat final és una experiència esplendorosa i única, un autèntic regal pels amants de la bona música.

 



Foto: El saxofonista Jan Garbarek en un moment de concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Estrena mundial de d'Officium Novum a Hamburg el 14 de setembre de 2010.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Clàssics populars del barroc


Nit de clàssics populars del barroc a càrrec de l'orquestra Acadèmia 1750 , dirigida per Stefano Demicheli i amb l'òboe solista Josep Domènech, a la inauguració dissabte al vespre del Festival de Músiques de Torroella. Obres d'Emanuele Rincón, Pachelbel, Vivaldi, Händel i Bach en un concert en el qual ha triomfat la gran veu i l'expressivitat interpretativa de la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert. Memorable la seva interpretació de l'ària Lascia ch'io pianga, de l'òpera Rinaldo de Händel.

Lascia ch´io pianga
mia cruda sorte,
y che sospiri
la libertà


Deixa que plori
la meva crua sort
i que sospiri
per la llibertat

No he pogut trobar a la xarxa cap vídeo ni gravació de Gemma Coma-Alabert interpretant aquesta ària,  però en tot cas aquí la teniu cantada per Maria Callas:



Foto: Toni León / Festival de Músiques de Torroella