diumenge, 30 de desembre del 2007

El book de Carla Bruni

La tenia a la butxaca.

Havia seguit el seu itinerari enlluernador per les desfilades de moda i per les portades de les principals revistes del món.

Em coneixia de memòria les seves cançons...

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,
Pourtant quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore.
Serais ce possible alors ?




Admirava el seu tarannà de musa progressista i la recordava a les darreres presidencials donant suport i vot a Ségolène Royal...

Li coneixia tots els ets i uts dels seus 39 anys, des de les històries d'entrecuix marca de la casa fins a la textura de la darrera corda de la seva guitarra.

Disposava d'una gran base teòrica sobre la dama.

Repeteixo: La tenia -diguem que pràcticament- a la butxaca.


Però ha aparegut monsieur le President, aquell que malgrat el vot de la dama va derrotar a la Royal, i se l'ha emportat a l'hort d'EuroDisney i de Luxor.

Definitivament, davant la Grandeur amb majúscules no es pot fer res.

Consumit per l'enveja, només em queda continuar escoltant les seves cançons i compartir amb el món mundial el següent àlbum de cromos:






  • Nota pel lector habitual: Aquest post és un experiment científic per comprovar de quina manera el nom i els encants innegables de Carla Bruni fan augmentar d'una punyetera vegada les visites i els comentaris al blog.

  • Nota pel nou lector: Benvingut al Diari de l'Absurd. No facis cas a la nota anterior. Ni experiment científic ni collonades. Estigues atent a les novetats: quan es presenti l'ocasió penjaré nous atractius gràfics com aquest perquè, desenganyem-nos: és rotundament fals que la gent compri Playboy per llegir els articles. O no?

dissabte, 29 de desembre del 2007

L'agenda 2008 de Renfe

Ahir, dia dels Sants Innocents, Renfe va tenir a bé, com fa cada any, regalar-me la seva agenda 2008. Es tracta d'un obsequi nadalenc que la companyia ferroviària envia a amics, coneguts, saludats i també als periodistes, que, com ja és conegut, som una tribu que mengem a part.


L'agenda té, com tot objecte publicitari, unes planes dedicades a glosar el grau d'excel·lència i bones intencions de Renfe. Així se'ns explica que el 2008 serà “el año de la alta velocidad”:


La llegada de los trenes AVE a Barcelona, Málaga y Valladolid marca un nuevo hito en la historia del ferrocarril en España y representa para Renfe un nuevo reto en el camino hacia la consolidación como referente indiscutible en el nuevo entorno liberalizado”.


Podem estar doncs tranquils: si Renfe dona per fet que el 2008 serà l'any de la velocitat més alta -fins i tot a Barcelona-, ens ho hem de creure. Els pessimistes de mena que pensen que l'AVE no arribarà mai a Sants han de demanar l'agenda a Renfe, fullejar-la i agafar confiança en la bona gestió de la ministra Maleni.


Confesso que el primer que he fet al revisar el meu exemplar de l'agenda, ha estat anar a les planes de dietari corresponents a finals de febrer i principi de març. Tenia curiositat per saber si els autors de l'agenda hi havien deixat alguna anotació relativa a l'arribada de l'AVE a Barcelona just abans dels comicis del 9 de març. No hi he trobat, però, cap pista, cap petit indici. Per a tant, ens haurem de conformar amb el que va respondre dijous Magdalena Álvarez, amb la gràcia dubtosa que la caracteritza, a una pregunta dels periodistes sobre el calendari de les obres:


Barcelona Madrid ya mismo, muy pronto. Está bien la frase, eh?. Venga.”.


Tornant a la glosa de les virtuts de Renfe que fa l'agenda 2008, mereix una reflexió la part dedicada al servei de Rodalies:


Los servicios de Cercanías se han convertido en una eficaz solución a los problemas de movilidad propios de los grandes núcleos urbanos por su gran capacidad de transporte y la combinación de puntualidad y alta frecuencia”.


Sort que Zapatero va admetre ahir que el desgavell ferroviari provocat per les obres de l'AVE a Barcelona és un dels principals errors comesos pel Govern socialista al llarg d'aquesta legislatura. Si no fos així pensaríem que Renfe fa moure els seus trens per les vies d'un altre país. I no és així, veritat?


dijous, 27 de desembre del 2007

Li operen per error el genoll bo


A una pacient de l'hospital de Dénia, a la Marina Alta, li han operat un genoll per altre: va entrar al quiròfan amb el genoll dret lesionat i en va sortir amb el genoll esquerra intervingut de ves a saber què.


Silvana Biglia, de 38 anys, es va trencar el menisc i els lligaments en una caiguda i el 19 de desembre, després de tres mesos d'espera, va ser sotmesa a una operació en aquest hospital públic. Tres hores més tard, al recuperar-se dels efectes de l'anestesia, la pacient va descobrir horroritzada que li havien operat el genoll bo. Finalment, el mateix dia a la tarda va tornar a entrar al quiròfan per ser sotmesa a una artroscòpia, aquesta vegada sí, al genoll lesionat.


Ara, la pacient ha presentat una denúncia contra el traumatòleg en el jutjat número 4 de Dénia per presumpte negligència mèdica i una altra davant l'Agència Espanyola de Protecció de Dades perquè al reclamar el seu historial mèdic -imprescindible per tirar endavant el procediment judicial- li van dir que havia “desaparegut”. Una “pèrdua” burocràtica que, segons Carmen Flores, presidenta de l'associació El Defensor del Pacientsucceeix moltes vegades quan es comet una negligència mèdica”.


La Conselleria de Sanitat de la Generalitat valenciana ha lamentat “profundament l'error” i ha reconegut que no ha funcionat correctament el protocol ja que, entre altres coses, a la pacient no li van marcar, quan encara estava desperta, la zona que havia de ser operada. La Conselleria també ha deixat clar que s'ha pogut localitzar l'expedient i que és a disposició de la pacient, qui, en tot cas, haurà de ser sotmesa a una ressonància per saber com té ara el genoll operat per error.


Aquest tipus d'incidents no són del tot infreqüents. El juliol passat, el Tribunal Suprem va condemnar a l'administració sanitària a pagar 150.000 euros per la mort d'un home a qui havien operat d'un càncer que no tenia.


Alejandro García López, de 76 anys, es va desmaiar a casa i va ser ingressat a Hospital Gregorio Marañón on li van diagnosticar un càncer. Després de ser sotmès a una operació quirúrgica, els cirurgians van dir que no hi havia càncer però que li havien hagut d'extreure la melsa. Uns dies més tard, el pacient va morir d'un shock sèptic, insuficiència renal aguda i pancreatitis post quirúrgica.


Finalment, l'afer va acabar al jutjat i es va saber que també li havien extret, sense comunicar-ho, un terç del pàncrees.


Clar que de coses estranyes en passen arreu. A vegades el funcionament dels hospitals és tan casolà que dona lloc a errors com el que va patir fa uns anys un brasiler a una clínica del poble de Montes Claros, a l'estat Minas Gerais, al sud-est del país. Valdemar Lopes de Moraes, de 39 anys, va entrar a l'hospital per ser atès de mal d'orella i en va sortir completament esterilitzat per una vasectomia.


Tal vegada mig sord pel malestar que patia a les orelles, a l'home li va semblar que el cridaven pel seu nom, quan en realitat la infermera va reclamar en veu alta la presència d'un altre pacient, Aldemar Aparecido Rodrigues. Sense que ningú es donés compta de l'error, Valdemar Lopes va entrar a la sala de vasectomies i va ser esterilitzat.


Durant la preparació de la zona testicular, ben allunyada, per cert, de les orelles, el brasiler no es va queixar perquè, segons va dir l'administradora de l'hospital, es pensava que la inflamació a l'oïda “li havia baixat als testicles”.


També hi ha centres mèdics en els quals la confusió dels noms no és responsabilitat dels pacients. A l'Hospital Clínic Universitari de Valladolid, per exemple, van operar un home d'un desviament nasal quan, en realitat, l'havien d'intervenir d'una afecció auditiva. ¿La causa de l'error?. Els dos pacients tenien tant el nom com el primer cognom iguals.


Repassant L'Absurd Diari, el web mare d'aquest blog, el llistat de negligències mèdiques que fan posar els pèls de punta és inacabable:







No és estrany doncs que els coneixedors de la matèria adoptin mesures previsores abans de caure en mans de l'estament mèdic. És el que va fer una infermera jubilada de 85 anys, Frances Polack, que el 2003 es va fer tatuar en el pit la següent ordre: “No vull que em ressuscitin”. A aquesta britànica li causa horror patir en pròpia pell el que ella mateixa ja havia vist en els hospitals: “No vull morir dues vegades. Si em reanimessin -va dir- em farien retornar de la mort només per fer-me passar novament pel mateix tràngol”. La dona porta, o portava a la bossa (no se'n tenen més notícies d'ella), un escrit amb les seves darreres voluntats reclamant que no sigui reanimada en cas de caure en coma, però se'n fia tan poc dels metges que va optar per fer-se el tatuatge esmentat abans i també un altre: un cor a dins del qual es pot llegir una frase lapidaria: “No continuar”.

dimarts, 25 de desembre del 2007

Acudits de fum, fum, fum

Fum, fum, fum de culés socarrimats. Després del desastre de diumenge (Barcelona 0-Madrid 1), ja hi ha veus com la de Ramon Besa en El País que asseguren que ha quedat demostrat que els fantàstics són parents dels galàctics i que la vella guàrdia del Barça ha de deixar pas immediatament a la nova generació (Messi, Bojan, Giovani...).


Ja no només es parla del necessari adéu a Ronaldinho sinó que es comença a incloure en el mateix paquet a l'entrenador Rijkaard com a condició necessària perquè la crisi esportiva no acabi essent institucional.


La pregunta vola per damunt del Camp Nou: ¿Veurem ben aviat al vicepresident esportiu Marc Ingla vestit de Marc l'executor?


Mentrestant, en el terreny polític, Zapatero i Magdalena Álvarez han aprofitat aquests dies nadalencs de pre-campanya per inaugurar tots els AVE del món (la línia a Valladolid i la de Màlaga), excepte, naturalment, la de Barcelona que segueix el seu lent caminar entre forat i forat.


Montilla, home de fets i no de paraules, ha regalat als seus consellers dos llibres: “El arte de callar” de Joseph Antoine Toussaint Dinouart (1716-1786) i “Un home de paraula” d'Imma Monsó.


Per una vegada farem cas al savi consell de l'abat francès: “Només s'ha de deixar de callar quan es té quelcom a dir més valuós que el silenci”.


Us deixo a continuació una selecció d'acudits nadalencs publicats aquests darrers dies a la premsa:


diumenge, 23 de desembre del 2007

La sort i la balança fiscal


Diuen que la gent li girava l'esquena perquè és lleig i baixet (carn de Corporación Dermoestética, però què hi farem). El pobre comença per 0 i acaba amb 1 però ha fet mitjanament rics a aquells que posats a triar no pensen que la deessa Fortuna ha de ser necessàriament guapa. És el 06381, la Grossa d'aquest any, un dels premis més repartits de la història: 500 milions que com pluja menuda han regat de felicitat deu províncies de nou comunitats autònomes. Un polsim, 27 milions, a l'embruixat poble de Sort, a Vic i a l'aeroport del Prat. Aquest darrer destí ja dona joc: hi ha caigut la Grossa un any i cinc mesos després del caos provocat per la protesta dels treballadors de terra d'Iberia. Llàstima que els 3 milions repartits per l'administració de l'aeroport no hagin anat a parar a la butxaca dels turistes que aquell 28 de juliol del 2006 van veure arruïnades les seves vacances.


El segon premi -pel número 55469- s'ha venut íntegrament a Catalunya, encara que 30 dels 185 milions han viatjat cap a Motril i 10 cap a Armilla.


I en el Palau de la Generalitat també hi ha hagut sort, encara que menuda: alts càrrecs del govern i funcionaris -entre ells Josep Lluís Carod-Rovira- jugaven al número 2014, per allò del 300 aniversari del 1714 i de la hipotètica convocatòria d'un referèndum, i ara cobraran 5 per euros per euro invertit en una loteria que és Nacional a l'estil de tota la vida.


Vistos els resultats del sorteig i l'any negre viscut a Catalunya amb el tema de les infraestructures, algú ja ha començat a parlar del compliment,una vegada més, de la llegenda segons la qual la sort sempre cau en zona catastròfica. Però, mirat fredament, no és exactament així: els catalans hem invertit en el sorteig de la Grossa 475,6 milions i en recuperarem, sense comptar els premis menors, uns 260. O sigui que n'hem perdut 215,6. Un resultat negatiu que fa pensar més en el desequilibri de la balança fiscal entre Espanya i Catalunya que no pas en la visita de la deessa Fortuna. Fins i tot amb la sort, els catalans som solidaris.


Foto: Celebracions a l'administració número 97 de Barcelona on va caure el segon premi. / Oriol Duran / El Punt

dissabte, 22 de desembre del 2007

L'home barrufet


Es diu Paul Karason, té 57 anys i és l'ésser humà més proper als populars barrufets, els personatges de còmic infantil creats pel dibuixant belga Pierre Culliford "Peyo".


Com les petites criatures que viuen dins els bolets, aquest nord-americà té la cara de color blavós a conseqüència d'una mala administració d'un medicament. Fa uns quinze anys, Karason patia problemes a la pell causats per l'estrès i el metge li va receptar un fàrmac que conté plata i que s'havia de prendre per via oral. Com que la medicina no li donava bon resultat, l'home va optar per aplicar-la directament damunt la seva cara i, a més de provocar-se una dermatitis, la pell li va anar quedant gradualment de color blau i ara -veieu el vídeo- es passa el dia barrufa que barrufaràs per la seva inconsciència a l'hora d'administrar-se la medicació.


El cas de Paul Karason és espectacular però no pas únic. Recentment en un hospital canadenc, un equip de cirurgians estaven operant un pacient quan a d'inserir un catèter a l'arteria radial del braç va començar a sortir sang de color verd. L'estudi del cas ha permès aclarir que es tracta d'un trastorn anomenat sulfohemoglobinemia i provocat per àtoms de sofre que ocupen el lloc dels glòbuls rojos.


D'on provenia aquest sofre?: doncs d'un medicament, el Sumatriptán que el pacient prenia per combatre la migranya i que conté sulfonamida.


A Xina també hi ha un altre cas singular: un home que des de novembre transpira suor de color verd. Cheng Shunguo, de 52 anys, ha estat examinat pels metges i sotmès a anàlisis de sang sense que a hores d'ara s'hagi pogut aclarir l'origen d'aquest singular problema.


Un cas digne de ser investigat pel Dr. Gregory House.

divendres, 21 de desembre del 2007

La màgia de la serra mecànica


La serra mecànica és probablement l'artefacte que imposa més respecte tant als que en prou feines sabem penjar un quadre com als destroyers de mena. Aprofitant la seva merescuda fama d'eina fatal, aquest estri triomfa a les pel·lícules de terror, però també en el món de l'il·lusionisme. En el vídeo de dalt podem veure al mag, músic, acròbata i escapista de Nova York Criss Angel amb el cos partit per una gegantina serra mecànica.


Angel és un dels il·lusionistes més famosos del món -ha obtingut tres vegades el Premi Merlín atorgat per l'Associació Internacional de Mags- i l'impacte que provoquen els seus números l'ha portat a actuar als grans shows de la televisió nord-americana i fins i tot ha participat com a artista convidat en un dels capítols de CSI: NY.


Aquí el podeu contemplar caminant damunt l'aigua d'una piscina:



I en aquest altre vídeo apareix levitant entre edificis:



Criss Angel té un posat seriós, però hi ha altres il·lusionistes que, fins i tot treballant amb la serra mecànica, hi posen bones dosis d'humor. Un d'ells és el que en els vídeos que circulen per la xarxa el presenten com el Dr. Mágico:





dimecres, 19 de desembre del 2007

Frankfurt indigest


Hi ha esdeveniments dels quals se n'arriba a parlar tant que quan baixa el teló, les persones informades, raonables i amb un cert grau de civilització esperen oblidar-ho per sempre més. Però a vegades, malauradament, aquest desig no es compleix i la cosa retorna amb la mateixa insistència amb què ho fa un plat carregat d'all.


Avui escoltava tranquil·lament la ràdio quan de sobte, enmig de proclames de grans magatzems incitant l'orgia del consum nadalenc, han aparegut dues veus amables anunciant el següent:


"La meva experiència a Frankfurt. Els escriptors expliquen la fira alemanya. Dijous 20 de desembre a les 8 del vespre a la biblioteca Marcelí Domingo de Tortosa. Organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col·laboració de l'Institut Ramon Llull. Per més informació, visita la pàgina web de la Institució gencatpuntcatbarraculturabarrailc."


En el seu moment no vaig tenir, com altres, una especial animadversió cap a aquest esdeveniment / picabaralla del món editorial i polític, però confesso que avui m'han vingut ois i m'he vist a punt de representar aquella inoblidable escena d'"El sentit de la vida" en la qual un dels membres de Monty Python, inflat com un globus i sense poder controlar les nàusees, esclata en mil fragments al final d'un àpat pantagruèlic, just instants després de menjar-se una "finíssima xocolatina".


dimarts, 18 de desembre del 2007

El Barça bis



Després de l'empatx d'orxata de xufla de dissabte a Mestalla -hi va haver barra lliure pels blaugrana (València 0- Barcelona 3)- a l'equip de Frank Rijkaard només li queda pair bé l'enverinat cocido madrileño que el xef Schuster prepara per diumenge a la gespa del Camp Nou. Si els jugadors blaugrana hi arriben predisposats a suar la cansalada i amb gana de gols, podran fer el rotet de satisfacció, deixar propina als cambrers de blanc i menjar els torrons de Nadal amb tranquil·litat.


Si, pel contrari, hi ha indigestió i ensopegada, li acabarem de fer la creu a Ronaldinho, lamentarem més que mai la lesió de Messi a Mestalla i maleirem la propera estampida del lleó Eto'o i de Touré Yayá cap a la Copa Àfrica.


El Mundo Deportivo explicava la setmana passada que el Barça – com el Chelsea, l'Arsenal, el Manchester City i el Real Madrid- està interessat en comptar amb els serveis del centrecampista internacional croat Luka Modric. Es tracta d'un jugador de 22 anys del Dinamo de Zagreb que té maneres de Deco i que, físicament, com podeu veure a la foto de dalt, llueix una extraordinària semblança amb el jove Johan Cruyff (foto del costat).


Vista la imatge de Modric i si l'Elvis té un exercit de clons, el Barça podria fer el mateix per combatre el virus FIFA i evitar l'escapada permanent de les seves estrelles cap a les seleccions. Laporta podria fitxar un clon d'Eto'o, un altre de Toure Yayá, un de Messi, un de Puyol, un de Ronaldinho (suposant que el brasiler no salti per la finestra a final de temporada) i així acabar configurant un Barça bis que també podria ser utilitzat pels viatges promocionals a l'extrem orient, pels anuncis de màquines d'afaitar, per les escapades a les discoteques, pels afers del cor i, si fos necessari, per comparèixer davant la premsa i donar les respostes de sempre a les preguntes repetitives dels meus col·legues, els periodistes esportius.


Als jugadors classe A , als autèntics pota negra, en Rijkaard els tindria tancats amb clau i forrellat a la Masia i amb el cap centrat únicament en el proper compromís del Barça. I d'aquí a la glòria.


  • Vídeo: Les millors jugades de Luka Modric




Foto 1: Modric juga amb el número 14, com ho feia Cruyff. / Cordon Press

Foto 2: Johan Cruyff

diumenge, 16 de desembre del 2007

Atilano, l'avi hacker




L' Institut de la Joventut (Injuve), organisme del ministeri de Treball i Assumptes Socials, disposa d'un web anomenat Programa de Emancipación Joven en el qual s'ofereix amplia informació sobre l'accés a l'habitatge, al món laboral, als microcrèdits etc.

Aquesta setmana, però, un hacker de la tercera edat que es fa dir Atilano ha pres possessió de la plana, deixant-hi cinc vídeos i impedint l'accés als continguts. En el primer dels vídeos comunica als visitants que ha “segrestat” la plana “perquè no aprofiteu els ajuts que us donem” i en els altres recrimina als joves per dedicar-se a utilitzar internet per baixar cançonetes i fer xorrades i verreries, en lloc d'aprofitar els recursos que ofereixen webs com emancipacion.es.

En el cinquè vídeo, la dona d'Atilano l'avisa que la policia ha trucat a la porta demanant per ell i es pot veure per la webcam com el hacker fuig i en el sisè només apareix en pantalla la muller del jubilat preguntant-li què carai ha “robat” als joves, demanant-li que torni a casa perquè no li passarà res i oferint-li unes croquetes d'aquelles que li agraden tant.

Naturalment tot plegat és una campanya de l'Institut de la Joventut aplicant les tècniques del màrqueting viral que, com explicàvem fa un temps en un altre post, consisteix en llançar una pedra a l'oceà d'internet per acabar provocant un tsunami de gran impacte publicitari i de baix cost econòmic. Ja ho va fer i amb èxit la cadena MTV amb la cançó “Amo a Laura” i també la Campanya del Mil·leni de l'ONU “robant” l'escó de Zapatero.

Els vídeos d'Atilano han estat penjats a YouTube i segurament gràcies a ells, la plana de l'Injuve, creada fa un any i mig, està essent coneguda per molts joves que si no hagués estat per aquesta campanya de l'agencia Lola mai s'hi haurien apropat.

Com dèiem, el màrqueting viral -l'expansió d'un missatge per internet d'usuari a usuari, de la mateixa manera que ho fa un virus- és una estratègia publicitària ja coneguda, però l'originalitat dels creatius d'aquesta campanya consisteix curiosament en promoure els continguts d'un web impedint l'accés a ells mitjançant l'acció d'un fals hacker que, per cert, té pinta de tot menys de pirata i pirat de la xarxa.


divendres, 14 de desembre del 2007

L'uròleg que fumava en el quiròfan


Fins dilluns no tornaran a funcionar amb normalitat els serveis de l'hospital de Can Ruti de Badalona, afectat dimecres per un incendi que va començar en el vestidor de dones situat al soterrani de l'edifici.


La investigació portada a terme pels Mossos d'Esquadra i els bombers confirma que la causa més probable del foc ha estat una cigarreta mal apagada que algú del personal del centre va dipositar en una paperera del vestidor. Per a tant, ens trobem davant una imprudència doblement flagrant que infringeix totes les normes: fumar en un edifici públic que a més pertany a la Xarxa d'Hospitals sense Fum i deixar la burilla encesa.


A la web de la Xarxa Catalana d'Hospitals sense Fum, promoguda pel Departament de Salut i per l'Institut Català d'Oncologia, es pot llegir el següent:


Els objectius que ha d'assolir qualsevol hospital que vulgui formar part de la Xarxa Catalana d'Hospitals són:


  • Aconseguir que l'hospital sigui lliure de fum a totes les àrees assistencials i de treball.


  • Aplicar un model d'intervenció efectiva amb compromís organitzatiu, grupal i individual per facilitar i reforçar el control d'actituds i de consum de tabac.


  • Promoure el compliment dels estàndards internacionals establerts per la Xarxa Europea d'Hospitals sense Fum.


Per a tant, encara que sigui a nivell individual i minoritari, alguna cosa està fallant en l'aplicació de les normatives antitabac a l'hospital Germans Trias.


Però no ens hem d'esverar. A la ciutat de Pescia, a la Toscana, un uròleg acaba de ser condemnat a pagar 4.500 euros per fumar dins un dels quiròfans d'un hospital, essent aquesta la primera multa que s'imposa a Itàlia per dany a la imatge de la sanitat pública.


El metge infractor va ser descobert amb la cigarreta a la ma en el quiròfan – l'indret on les condicions higièniques han de ser cuidades al màxim- durant una inspecció de la secció sanitària dels Carrabiners.


A Can Ruti, com a mínim, qui fumava ho feia en un dels vestidors i no pas a cap del 18 quiròfans del centre sanitari. Com es pot veure, el comportament humà, per negatiu que sigui, sempre pot ser pitjor.




Foto: El personal sanitari atenent en una terrassa de l'hospital als malalts evacuats. / Ferran Nadeu / El Periódico



dijous, 13 de desembre del 2007

Federico treu foc pels queixals


Els resultats de la tercera onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) ha fet crispar els nervis a la COPE i especialment a Federico Jiménez Losantos. L'emissora dels bisbes ha perdut des del juliol (segona onada) 110.000 oients, que és la mateixa quantitat que ha guanyat Onda Cero de Planeta. D'aquesta manera s'escurcen distàncies entre la segona i la tercera emissora d'abast estatal: COPE (2.161.000 oients) i Onda Cero (1.997.000 oients). Al davant de tot i a gran distància es situa la SER amb 5.056.000 oients (413.000 més que a l'anterior onada).

En el Principat, mentrestant, segueix ocupant la primera posició Catalunya Ràdio amb 514.000 oients, seguida de la SER (487.000), RAC1 (310.000, un 12 per cent més que fa un any), Onda Cero (152.000) i la COPE (147.000), que a Catalunya ha perdut un 18 per cent d'oients en relació a la darrera onada de l'any passat.

La davallada de la COPE té molt a veure amb la pèrdua d'audiència que, segons l'EGM, està registrant el programa La Mañana de Federico Jiménez Losantos. El magazín més escoltat per la dreta política i sociològica espanyola compta ara amb una audiència de 1.493.000 persones, unes 223.000 menys que a la segona onada de juliol, i ja ha estat superat pel programa matinal de Carlos Herrera a Onda Cero (1.546.000 oients, 154.000 més que el juliol). Mentrestant, el Hoy por hoy, dirigit i presentat per Carles Francino a la SER, és consolida al capdavant dels matinals amb una audiència de 2.889.000 persones ( 268.000 més que els registrats l'estiu passat).

Els mals resultats de La Mañana de la COPE podrien ser deguts al cansament d'una part dels seus oients davant les crítiques que, dia sí, dia també, dedica Jiménez Losantos a Mariano Rajoy, el Maricomplejines que segons el polèmic radiofonista porta al PP pel camí de la tebiesa política. És possible que amb el seu somni de veure a Esperanza Aguirre ocupant La Moncloa, el periodista de la COPE s'hagi passat de frenada avançant per la dreta extrema a un sector de la seva audiència, però Jiménez Losantos no vol ni sentir a parlar d'errors propis i atribueix la davallada d'oients a una manipulació de les dades demoscòpiques portada a terme per l'Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC), responsable de l'EGM. La teoria de la confabulació, aplicada a l'11-M, tindria ara una nova versió en les sumes i les restes de l'Estudi General de Mitjans, una manipulació dels resultats de les 43.000 enquestes fetes per l'AIMC, entitat integrada per mitjans de comunicació, agencies de publicitat i anunciants. Al darrera, segons Jiménez Losantos, hi hauria una campanya del govern socialista i de Prisa contra l'emissora de la Conferència Episcopal i també una mena de revenja de l'AIMC contra la COPE per l'afer protagonitzat fa un any i mig per José Antonio Abellán, director del programa El Tirachinas quan el seu equip es va posar a “investigar” d'una manera considerada per molts com a poc ètica els mètodes d'elaboració de les enquestes de l'EGM. A conseqüència de l'escàndol, la COPE va ser expulsada de l'EGM i, més tard, readmesa, un retorn que Jiménez Losantos considera que l'emissora no hauria d'haver acceptat mai.

En aquest fragment del seu programa de dimarts, el podeu escoltar despotricant contra tothom, inclosos els seus caps, els directius de la COPE que van fer tot el possible perquè l'emissora tornès a ser admesa a l'EGM.





I aquí teniu la versió còmica de les paraules de Jiménez Losantos feta en el programa de RAC1 Minoria Absoluta.





Acudit: www.jrmora.com

dimecres, 12 de desembre del 2007

S'estrena 3cat24.cat

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha estrenat avui un nou portal informatiu: 3cat24.cat. Aquesta web aprofita les potencialitats informatives de la ràdio i la televisió públiques oferint als internautes un cabdal informatiu important tant en text com en so i en imatges.

Llàstima, però, que el portal no disposi de moment de l'eina per poder incloure els vídeos informatius de producció pròpia en els blogs a l'estil de serveis com YouTube. Al cap i a la fi estem parlant d'imatges d'una televisió pública pagada per tots.

En tot cas, a la llista del Grup de Periodistes Digitals, Ferran Clavell, director de continguts de CCRTV Interactiva acaba d'explicar que segurament el proper mes de gener aquesta funcionalitat ja estarà operativa, amb la qual cosa es complirà el que diu Joan Majó, director general de la CCMA, a la seva carta de presentació:

"Ens obrim de bat a bat a la participació ciutadana; una forma de creació informativa conjunta, plural i enriquidora"

"Ara, que és el moment d'adaptar-nos a altres plataformes, tenim el repte i la il·lusió de fer-ho sense complexos"

dimarts, 11 de desembre del 2007

El "servei tècnic" del monestir

En motiu de la recent presentació per part d'Amazon del Kindle, el lector de llibres amb el qual es pretén popularitzar la literatura en suport digital, s'ha tornat a parlar del llibre tradicional com un dels grans invents de la humanitat. Un objecte formalment senzill, càlid, amigable i idoni per transmetre i preservar coneixements. Un estri, el llibre de paper, que fins ara ha resistit les embranzides de la indústria electrònica per substituir-lo per l'e-book (el fracàs del Sony Reader n'és un exemple).


No es pot negar que aparells com el Kindle aporten avantatges: connexió a la xarxa per telefonia mòbil d'alta velocitat (un llibre baixa en un minut), lectura gratuïta del primer capítol, possibilitat d'anotar-hi textos, capacitat per guardar-hi uns 200 volums (tema interessant tenint en compte les limitacions d'espai dels habitatges actuals), preu econòmic dels llibres (10 dòlars), possibilitat de subscripció a diaris, opció per ampliar el cos de les lletres, llarga durada de les bateries (unes 30 hores), pes reduït (menys de 300 grams) i facilitat de lectura similar a la que ofereix el paper.


Inconvenients? El preu del Kindle (399 dòlars), el format propietari de Mobipocket que no compleix els estàndars, l'obligació d'adquirir els volums a Amazon i el temor dels possibles usuaris a complicar-se la vida amb un nou aparell electrònic quan l´ús del llibre de paper és tan senzill.


¿Quina va ser, però, segles enrere, la reacció de les persones que van tenir a les seves mans els primers llibres? ¿Van necessitar assessorament tècnic per gaudir del nou invent?.


En aquest vídeo se'ns mostra una divertida escena en un monestir on un “tècnic” de l'època intenta assessorar a un monjo sobre l'ús del “nou sistema” anomenat llibre.



dilluns, 10 de desembre del 2007

Escolta com sona



Per aquells a qui us agrada llegir el contingut del blog i al mateix temps escoltar música, he instal·lat una playlist amb cinquanta peces musicals dels següents artistes: Alanis Morissette, Alicia Keys, Aretha Franklin, Coldplay, David Bowie, Diana Krall, Dinah Washington, Leonard Cohen, Neil Young, Nina Simone, Norah Jones, Oasis, Richard Julian, Sarah McLachlan, Sarah Vaughan, Syleena Johnson i The Band.

Com podeu veure, a la tria, que aniré ampliant amb el temps, hi ha una mica de tot i respon -no podia ser d'altra manera- als gustos musicals de qui signa aquest Diari de l'Absurd.

Trobareu la “caixa de música” - un widget del servei Finetune- a la columna de la dreta.

divendres, 7 de desembre del 2007

"Visca Polònia lliure!"




El “Visca Polònia lliure!”, cridat per Toni Soler a l'escenari del Liceu, ha estat una de les frases més comentades de la cerimònia d'entrega dels Ondas, uns premis d'un grup mediàtic -Prisa- que no es mostra precisament conciliador ni comprensiu amb els sectors sobiranistes catalans. La darrera mostra n'ha estat el duríssim editorial de dilluns passat en El País sobre la manifestació de dissabte a Barcelona convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. Un editorial que semblava tret d'El Mundo, La Razón o l'ABC i que podien haver signat els federicos, que són aquell grup de jubilats seguidors del radiofonista de la COPE que sempre es col·loquen a primera fila de les concentracions de l'AVT per insultar a Zapatero. Dilluns a Madrid, a l'acte contra l'atemptat d'ETA, escridassaven al secretari de Moviments Socials del PSOE i regidor, Pedro Zerolo, acusant-lo de “traïdor”i de “pocavergonya” i entre empentes i més insults li etzibaven allò de “Zerolo maricón”.

Els mateixos o similars exaltats que ahir, a les portes del Congrés, en la commemoració del Dia de la Constitució, van pretendre insultar al president Montilla cridant-li “¡catalán!”.

En el seu editorial, titulat “Trampa i bochorno”, El País acusava als organitzadors de la manifestació d'haver enganyat als milers de manifestants convertint la protesta pel desgavell ferroviari en un acte d'exaltació independentista. D'acord que el lema de la convocatòria no era concís i que causava perplexitat veure a Pujol -soci d'Aznar durant tants anys- manifestant-se per unes mancances que venen de l'època del govern del PP, però el nom i trajectòria de l'entitat convocant no deixava dubtes sobre el color estelat de l'acte. Com tampoc es pot dir que doni gat per llebre Francisco José Alcaraz i la seva AVT quan convoca les seves manifestacions a Madrid contra ETA i el PSOE.

En els dos eixos polítics, el que va de dreta a esquerra i el que travessa les pàtries (la del centre i les de les perifèries) hi ha una notable ebullició provocada per l'olla electoral que porta massa temps escalfant-se. Manuel Marín, que deixarà la presidència de la cambra baixa amb el cul ben escaldat, n'és un exemple d'aquesta situació i sort n'hi ha de gent com els de “Polònia” que introdueixen tones d'humor dins la foguera política. La frase de Toni Soler a l'entrega dels Ondas aporta aquest toc surrealista necessari en una situació com l'actual. I també ho acaba d'arrodonir (veieu el vídeo de dalt), el consell del “rei” Toni Albà al president veneçolà Hugo Chávez:

"Hugo Chávez, tu no te preocupes por el resultado del referendum porqué esto de eternizarse en el cargo es un coñazo. Y te lo digo por experiencia".


Us deixo aquí sota el vídeo de l'actuació a la gala dels Ondas de la jove cantant malaguenya María, a qui no tenia el gust de conèixer i que francament m'ha sorprès per la seva veu i encants en la interpretació d'”Agüita de abril”, el tema que obre el seu segon disc “Te espero aquí”.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Cor culé, butxaca perica

Ernest Folch és segurament l'únic culé que va viure dissabte amb absoluta tranquil·litat el derbi més igualat dels darrers temps (Espanyol 1- F.C. Barcelona 1). Folch és un blaugrana de pedra picada però la seva editorial Ara Llibres acaba de publicar “Sóc perico i què!”, un treball escrit per Manel Lucas -el “Franco” i el “Lluís Llach” de “Polònia” i de “Minoria Absoluta”-, un llibre d'obligada compra pels seguidors de l'Espanyol i també pels culés que volen entendre les misterioses raons per les quals algú pot arribar a ser perico en un univers esportiu, social, polític i mediàtic dominat pels colors blau i grana.


L'editor Folch, que va proposar directament a Manel Lucas escriure l'obra, ha pogut doncs seguir les incidències del derbi amb el cor culé i amb la butxaca perica. És a dir, amb la pau d'ànim de l'apostador que sap que mai pot perdre.


Si el món editorial fos just i equitatiu, el propietari del Grupo Planeta i màxim accionista de l'Espanyol José Manuel Lara Bosch hauria de fer un punt i apart en la seva picabaralla amb el president Daniel Sánchez Llibre i publicar “Sóc culé i què!”, un llibre en edició catalana i castellana dirigit a satisfer l'autoestima dels barcelonistes, però també a donar respostes als lectors espanyolistes i madridistes sobre l'enigmàtic i fascinant trastorn bipolar (eufòria-depressió) que afecta cíclicament a la penya blaugrana.


Aquest manual de psicopatologia culé segur que seria un gran èxit de vendes i Lara - apostador de mena amb un peu a La Razón i l'altre a l'Avui- aconseguiria fer posar les dents llargues al seu col·lega Folch, l'home tranquil del derbi de dissabte.

diumenge, 2 de desembre del 2007

El "comandant" Piqué





"El comandant Piqué els dona la benvinguda a bord".

L'ex ministre Josep Piqué ha iniciat aquesta setmana la seva nova tasca com a president de la Vueling anunciant un canvi d'estratègia per aturar la caiguda en picat de la companyia aèria que té com a principal accionista a José Manuel Lara. L'agressiu mercat dels vols a baix cost ha passat factura i de gener a setembre, Vueling ha multiplicat per 20 les seves pèrdues, mentre que a la Borsa les accions han perdut en un any la meitat del seu valor inicial.

Al comandant Piqué se li ha girat doncs feina amb aquest retorn al món empresarial. Després de fracassar en el seu intent de portar al PP de Catalunya pel camí del centre – la famosa “via catalanista”- ara li toca un altre repte: practicar el boca a boca i ressuscitar a una empresa jova afectada per factor externs (la dura competència d'altres companyes, l'encariment dels carburants...) i interns (errors de gestió i picabaralles entre els socis).

De moment, l'ex president del PPC ja ha anunciat una pujada del preu dels bitllets, una major dedicació a les rutes més rendibles (els destins de negocis) i no ha descartat la possibilitat d'aliances i fusions amb altres operadors del sector.

El primer accionista de Vueling (26,8 per cent de les accions) és Inversiones Hemisferio, una societat patrimonial creada per la família Lara per diversificar els seus negocis més enllà de l'edició de llibres i fascicles, els diaris (La Razón, Avui, ADN), la radio (Onda Cero, COPE i RKOR) i la televisió (Antena 3). D'aquesta manera, Hemisferio té interessos en el sector immobiliari amb participacions a Metrópolis, en el de l'alimentació (l'empresa Interaliment, dedicada a la comercialització i a l'elaboració de peix i marisc congelat), en el de les joguines (Tecnitoys, que a Espanya comercialitza l'Scalextric) i en el del capital risc a Catalana d'Iniciatives junt a la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona.

José Manuel Lara és mou en horitzons empresarials batejats amb noms de llarg abast ( Planeta, Hemisferio), però Vueling és una companya aèria de curta volada amb només una vintena de destins que no van més enllà de la geografia europea. En tot cas, això no deixa de ser una avantatge per Josep Piqué tota vegada que si els seus avions volessin, posem per cas, fins a Caracas, l'ex ministre d'Assumptes Exteriors d'Aznar tindria un problema afegit amb nom i cognom: Hugo Chávez.

Ben segur que el president veneçolà no oblida el paper jugat per Piqué durant l'intent del cop d'estat del 2002 quan els governs d'Estats Units i Espanya van ser els únics en legitimar al colpista Pedro Carmona promovent una reunió conjunta entre aquest empresari i els ambaixadors Charles S. Schapiro i Manuel Viturro de la Torre. Un diplomàtic, el nord-americà, amb experiència en conspiracions, tota vegada que anys abans era agregat militar a l'ambaixada a Santiago de Xile quan Pinochet va enderrocar Allende.

I també es probable que Chávez recordi d'aquells dies l'intent frustrat de la presidència espanyola de la Unió Europea de fer aprovar pels socis comunitaris un document, redactat en el ministeri d'Assumptes Exteriors, amb el qual la UE expressava la seva “confiança” en el govern transició impulsat pels colpistes. Com que l'acció dels insurrectes va fracassar al cap de tres jornades, la declaració comunitària no va tenir temps de ser traduïda i aprovada pels estats membres.

Piqué hauria de tenir en compte que a Chávez li agraden els avions. La setmana passada a París, quan el president veneçolà era a punt de sobrevolar territori espanyol per dirigir-se a Lisboa, es va permetre fer una broma davant els periodistes afirmant que passaria a tocar La Zarzuela i que esperava que no disparessin contra el seu avió.

Aquest divendres i ja en to seriós, Chávez ha amenaçat en nacionalitzar els dos bancs espanyols que operen a Veneçuela – el Banco Provincial (BBVA) i el Banco Venezuela (Grupo Santander)- si el rei Joan Carles no li demana disculpes per l'incident de la passada Cimera Iberoamericana. I fa unes hores ha insistit en tema assegurant que si el PP guanya les eleccions de març, expulsarà de Veneçuela a la petroliera Repsol i també nacionalitzarà aquests bancs.

Una nova sortida de to destinada al consum intern i lligada a la necessitat de Chávez d'explotar l'enemic exterior i els sentiments nacionalistes davant el referèndum sobre la polèmica reforma constitucional, que inclou la reelecció indefinida del president, i que es celebra avui diumenge a Veneçuela.

Veurem amb quin humor es desperta demà el populista president bolivarià, però en tot cas, per prudència i per sentit comú, és millor que el comandant Piqué no posi mai rumb cap a Caracas.


  • Arxiu sonor: Chávez: "Le voy a pasar rasante a La Zarzuela"



  • Vídeo: gag del programa de TV3 "Polònia" amb Rajoy, Acebes i Piqué en un vol de Vueling.

dimecres, 28 de novembre del 2007

Un crack d'oficina



Si ahir us parlava dels canvis introduïts per Joan Laporta a la directiva del Barça, avui us deixo aquest vídeo en el qual es pot veure una de les proves que hauran de passar a partir d'ara tots aquells que aspirin a treballar a les oficines del club. El concepte és clar: el jogo bonito ha d'impregnar totes les estructures del F.C. Barcelona, començant en el racó de la fotocopiadora i acabant en el darrer bri de gespa.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Despatxos i samarretes

Són temps de poques alegries a Can Barça i Joan Laporta ha decidit sacsejar la junta per veure si amb els canvis als despatxos, els tècnics abandonen l'immobilisme tàctic i les vaques sagrades tornen a brillar a la gespa. El president ha mogut vuit peces i la més destacada és la recuperació de la vicepresidència esportiva, un càrrec vacant des de la sortida de Sandro Rosell el juny del 2005 i que passa a mans de Marc Ingla, fins ara responsable de l'àrea de mercadotecnia del club.

Ingla ha patit de primera ma la davallada en la venda de samarretes de Ronaldinho -un 40 per cent menys en relació al mateix període de l'anterior lliga- i per a tant és de suposar que assumeix el seu nou càrrec amb la ràbia suficient per fotre una simbòlica i futbolera puntada de peu a on calgui i a qui calgui. Perquè si amb alguna cosa no es pot jugar -i Ingla ho sap- és amb l'extraordinari negoci de les samarretes, el termòmetre que marca la salut de les multinacionals esportives com la blaugrana.
I si tot plegat dona ales a Ingla per formar dintre de dos anys tàndem electoral amb el seu soci de negocis i vicepresident econòmic Ferran Soriano, Laporta matarà dos ocells d'un tret. Haurà entrat la piloteta, es vendran més samarretes i l'actual president podrà deixar en herència allò que tot mandatari desitja quan entra a la recta final: una candidatura de continuïtat.

Foto: Marc Ingla.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Calvo Sotelo a Google Maps



Dimarts, coincidint amb els 32è aniversari de la mort de Franco, uns independentistes gallecs van entrar a l'edifici de l'ajuntament de Tui, a Pontevedra, i van “segrestar”, sense que ningú se'n donés compte, un bust de José Calvo Sotelo. L'acció, reivindicada a la seva plana web pel grup Nós-Unidade Popular, va ser gravada en el vídeo que podeu veure a dalt i s'afegeix a dues operacions similars portades a terme en el mateix municipi: la destrossa d'una vidriera de l'ajuntament en la qual hi havia l'escut preconstitucional i la decapitació d'una estàtua de Calvo Sotelo situada en un passeig del municipi, junt a la caserna de la Guàrdia Civil. L'alcalde del PP, Antonio Feliciano Fernández Rocha va fer restaurar aquesta darrera estàtua i ara, després de la desaparició del bust, ha decidit posar un sistema de control a la porta de l'ajuntament.

Han passat més de tres dècades des de la desaparició de Franco, però encara hi ha moltes ciutats i pobles que conserven plaques i monuments glosant el cop feixista i la dictadura. La Llei de la Memòria Històrica acaba de passar el seu tràmit en el Congrés, amb el suport de tots els grups excepte ERC i el PP, i ara haurà de ser aprovada pel Senat. Aquesta llei, entre altres coses, obliga a la retirada dels símbols franquistes excepte quan representin un record privat o quan tinguin valor artístic o arquitectònic. Respecte a aquests darrer punt, el portaveu de CiU a la cambra baixa Josep Antoni Duran i Lleida ha aconseguit l'acceptació d'una esmena transaccional que permetrà a l'Església emparar-se en raons artisticoreligioses per no retirar els símbols franquistes que estiguin en edificis eclesiàstics. Les discussions, doncs, seran llargues i apassionades.

Catalunya és segurament una de les zones de l'estat on hi ha menys vestigis franquistes. Pocs anys després de la mort del dictador, els ajuntaments catalans van ser pioners en la retirada d'escultures i monuments i en el canvi de noms dels carrers. El 1979, a Barcelona, l'avinguda del Generalísimo Franco va recuperar el seu nom popular, la Diagonal, i la plaça Calvo Sotelo va passar a dir-se de Francesc Macià.

Això va succeir en el món real, però la paradoxa de tot plegat és que en el món virtual, el de Google Maps, 28 anys després del canvi de denominació, aquesta darrera plaça apareix amb el doble nom Calvo Sotelo / Francesc Macià. No sigui que algun nostàlgic de l'anterior règim es perdi cercant la terrassa del Sandor.

Clar que no sé fins quin punt es pot reclamar res a Google quan l'ajuntament conserva el carrer dedicat al Duc de la Victòria, títol nobiliari del general Espartero que l'any 1842 va bombardejar la ciutat. Ara, en una sorprenent decisió, el ple del Districte de Ciutat Vella ha decidit retallar el nom deixant-lo com a “carrer del Duc”, una mena d'exercici de desmemòria històrica que, aplicat a la Diagonal hauria donat com a resultat Avinguda del General (això sí, rebaixat de galons sense l'ísimo per no fer pensar amb en Franco).

I també els faria gràcia als del Google repassar el mapa de la ciutat i descobrir que a la capital catalana es manté la plaça d'Antonio López, primer marqués de Comillas, que a més de ser navilier i comerciant, va ser un destacadíssim negrer.

dijous, 22 de novembre del 2007

D'on surten els iPod?




Els iPod els porten les cigonyes?

No funciona exactament així, però aquest vídeo ens ensenya en un minut com es fabriquen amb tot l'amor del món aquests objectes del desig dels amants de la música i de l'electrònica.

Vía: Un Vídeo al Dia

dimecres, 21 de novembre del 2007

Quim Monzó i la palla Garibaldi

Quim Monzó va ser divendres a Minoria Absoluta, el programa satíric i humorístic de RAC1, en motiu de la presentació del seu darrer llibre “Mil cretins”. Contràriament a Paco Umbral i el seu famós “¡Yo he venido aquí a hablar de mi libro!”, l'escriptor català tenia ganes de xerrar de tot menys dels seus nous contes. Monzó estava en vena, l'ambient acompanyava, la conversa era molt entretinguda i divertida i va anar derivant fins a l'autoestima més intima i les tècniques de l'onanisme.

Escolteu-lo en aquest fragment de l'entrevista explicant el consell que li va donar una vegada Pi de la Serra i descobriu de la ma de l'autor estrella de la Fira de Frankfurt en què consisteix la “palla Garibaldi”.




D'altra banda, Monzó ha sorprès avui al lectors del suplement Cultura/s de La Vanguardia apareguent caracteritzat com el senyor Beneset, el protagonista del primer conte de “Mil cretins”, un home que viu en un geriàtric i que de tant en tant es disfressa de dona. La foto és de Pedro Madueño i el maquillatge ha estat fet per Lluïsa Gasch.

Cultura/s inclou aquestes dues crítiques del llibre: