dimarts, 31 de juliol de 2007

Aquell Bergman de mal rosegar


Amb el cadàver del cineasta suec encara calent pot sonar a heretgia, però les pel·lis d'Ingmar Bergman, excepte Fanny i Alexander, que em va agradar molt, sempre les he trobat de mal rosegar i de pitjor pair...

Com si l'artista gaudís construint un discurs més i més i més embolicat i pesant.

Anys enrera, era divertit veure la cara de molta gent a la sortida del cinema i escoltar al cinèfil de torn rematant als pobres i esgotats amics que, morts d'avorriment i amb lleganyes als ulls, no havien entès rés.

Les menjades de coco dels cinefòrums entorn els significats ocults de "Crits i murmuris" van marcar tota una època i van servir d'argument a revistes satíriques com El Papus o El Jueves per collonar l'aire pedant que embolcallava com una bufanda la gola inesgotable d'alguns intel·lectuals.

Permeteu-me una exagerada ironia: crec que la reacció indignada de molts espectadors desprès de veure alguna de les pel·lícules de Bergman va fer més pel cinema "lleuger", "frívol" i "intranscendent" nord-americà que mil i un Spielberg...

D'alguna manera, des del seu pedestal a l'Olimp del setè art, el director d'"El setè segell" va gravar a l'imaginari col·lectiu el concepte de cinema "dur" i "avorrit" que s'atribueix injustament a totes les produccions europees front als taurons, els Indiana Jones o els simpàtics extraterrestres condemnats a triomfar a la gran pantalla. Criatures captives de l'èxit davant el lent i torturat caminar dels personatges de Bergman.




Dibuix: Acudit de Sansón, publicat avui en el diari El Norte de Castilla, i inspirat en la famosa partida d'escacs amb la Mort que apareix a "El setè segell".

Foto: Portada del llibre "Ingmar Bergman. Fuentes creadoras del cineasta sueco", de Francisco Javier Zubiaur Carreño.

Vídeo:
Escena de la partida d'escacs a "El setè segell"