Tocans els ous d'un dinosaure

Els televidents que seguien ahir a la tarda per TV3 el magazine “Divendres” suposo que van quedar sorpresos en veure imprès a la pantalla el següent anunci:

“D'aquí a un moment, el Xavi Coral tocarà els ous d'un dinosaure”

Contràriament al que es podia pensar, no es tractava de cap entrevista insolent a Manuel Fraga, el dinosaure de la política espanyola, sinó d'una conversa amb Bernat Vila, uns dels investigadors de l'Institut Català de Paleontologia que treballen en el jaciment de Coll de Nargó, el niu d'ous de dinosaure més gran d'Europa.

Efectivament, Xavi Coral va aparèixer poc després amb un objecte a la ma del tot innocent: una simple rèplica d'un dels 140 ous de 70 milions d'anys enrere que s'han localitzat a aquell indret de l'Alt Urgell.

Sentit de l'humor no els manca a TV3.

Es busquen caps (amb coll o sense)

Podria semblar una broma macabra més de les que circulen per internet però es la crua realitat. La fundació pública Iavante, organisme que depèn de la Junta d'Andalusia, ha tret a licitació el següent concurs:

“Suministro de especímenes humanos congelados (cabezas con/sin cuello y troncos) para su utilización en prácticas quirúrgicas”.

El contracte especifica que el nombre de caps -amb coll o sense, detall anatòmic que no sembla tenir importància- i de troncs a subministrar estarà en funció de les necessitats pedagògiques d'aquest centre dedicat a l'entrenament dels professionals sanitaris. En tot cas, es preveu que el valor total dels lots de caps i de troncs serà de 50.000 euros. Això sí, el guanyador del concurs -qui es deu dedicar a aquests negocis?- haurà de justificar la procedència de les restes humanes, no sigui que tinguem un disgust i algú munti, en temps de crisi, una sucursal andalusa de Jack l'Esbudellador.


Via: Llista Folre i Manilles

Un robot tot terreny a Economia?

 

El laboratori de robòtica de la Universitat de Califòrnia del Sud ha creat aquest fantàstic minirobot capaç d'aprendre a superar obstacles, una cucada de la tecnologia, que destaca, com podeu veure en el vídeo, pel seu inesgotable esperit de superació.

I si poséssim a treballar aquest insecte metàl·lic en el Ministeri d'Economia?

Un amic de la llista Folre i Manilles considera que és una mala idea: “En el ministeri - assegura- li traurien les piles”

Via: Microsiervos

El faraó i la llista d'espera

Els doctors s'han pronunciat. El pacient va morir per culpa de la malària però també patia el mal de Köhler, una necrosi òssia per falta de reg sanguini al peu. Així mateix, tenia oligodactilia en el peu dret (una anomalia congènita caracteritzada per l'absència d'algun dit) i peu deforme a l'esquerra. Un mal dia, tal vegada a conseqüència d'una caiguda, es va fracturar la cama i mentre estava convalescent, la malària se'l va emportar camí dels  déus.

El personatge en qüestió és Tutankhamon, el faraó més famós de la història, i l'estudi de la mòmia -publicat ahir en el Journal of the American Medical Association (JAMA)- l'ha fet el Consell Superior d'Antiguitats d'Egipte, sota la supervisió de l'arqueòleg Zahi Hawas.

Han hagut de passar més de 3.000 anys per saber que el jove faraó, fill d'Akhenaton (com han confirmat ara les proves d'ADN), no va ser assassinat per un rival sinó per un vulgar mosquit portador de la malària.

Trenta segles sense diagnòstic.

Francament, no sé de que es queixen els pacients que són en llista d'espera a la sanitat pública.  

La mosca equivocada

Sant Narcís, patró dels gironins i senyor de les mosques, s'haurà posat les mans al cap en veure com a la revista científica Nature Methods, publicació mensual dedicada a les tècniques de laboratori i altres qüestions relacionades amb les ciències naturals, confonen la mosca del vinagre amb la mosca domèstica.

En el penúltim número publicat el mes de juny, hi surt un article dedicat a la Drosophila melanogaster, la famosa mosca del vinagre o de la fruita, un insecte que per les seves similituds genètiques amb els mamífers i per la seva curta vida que permet seguir amb poc temps l'evolució de diverses generacions, és emprada des de principis del segle XX com a animal d'experimentació genètica.

El problema és que a la portada d'aquesta publicació, editada pel mateix grup de la prestigiosa revista Nature, hi apareix la imatge d'una mosca comuna o domèstica (Musca domestica) extreta de l'arxiu de fotos lliures SXC, en lloc de la mosca del vinagre protagonista de l'article.

Sorprèn aquest error en un publicació científica perquè, segons ens explica Alfons Dolsa, director del Museu de les Papallones de Catalunya, hi ha notables diferències entre una i altra, sobretot la mida: “La melanogaster mesura aproximadament tres mil·límetres, mentre que la domèstica és, com a mínim, el doble. D'altra banda, la domèstica és més fosca. La melanogaster és de color groguenc clar amb el final de l'abdomen fosc (melanogaster vol dir això). El color dels ulls de la melanogaster és d'un vermell lampant. Els ulls de la domèstica són d'un color més amarronat. En fi que, per poc que ens hi fixem, no pot haver-hi cap confusió.”



Foto 1: Portada de la revista Nature Methods amb la imatge de la mosca domèstica.

Foto 2: La mosca del vinagre. / André Karwath / Wikipedia

De Botswana al Pallars

En el Museu de les Papallones de Catalunya, situat en el nucli de Pujalt, al municipi de Sort (Pallars Sobirà), ha nascut aquest curiós exemplar de l'espècie africana Argema mimosae, coneguda també com a Lluna de les mimoses.


L'amic Alfons G. Dolsa, director del museu, m'explica que fa un temps li van enviar des de Botswana uns ous de papallona i dissabte va néixer una de les quatre que havien fet crisàlide.


Passar del càlid país africà al fred Pallars només ha estat possible gràcies al fet que el procés s'ha portat a terme a les instal·lacions del Museu de les Papallones dins un insectari mantingut a un temperatura d'entre 25 i 28 graus i a una humitat del 70 per cent.


L'Alfons hi posa una nota d'humor: “Quan ha nascut estava ben confosa. Al veure que nosaltres érem de raça blanca ha dit: 'Ara si que m'han ben enganyat!'".


L'aspecte d'aquesta femella d'Argema mimosae - que posats a fer córrer la imaginació per l'aigua em fa pensar amb el “pez diablo” mexicà- resulta una mica inquietant degut a les marques amb forma d'ulls que té damunt les ales, una estratègia de defensa gràcies a la qual, afegeix Dolsa, els exemplars d'aquesta espècie aconsegueixen mantenir allunyats als possibles depredadors.

Foto: La Lluna de les mimoses nascuda al Museu de les Papallones de Catalunya. / Alfons G. Dolsa.

La paradoxa del nàufrag

Les serps marines només beuen aigua dolça que obtenen de la pluja i de les corrents procedents dels rius. Per això, moltes d'aquestes espècies viuen a les zones dels mars o dels oceans on es registren altes precipitacions.


Aquesta és la conclusió d'un estudi portat a terme per un grup de biòlegs de la Universitat de Florida i de la Universitat Nacional de Taiwan, que acaba de ser publicat per la revista Physiological and Biochemical Zoology.


Fins ara es creia que les serps marines – de les quals n'hi ha unes 6o varietats conegudes- bevien aigua de mar i evacuaven la sal del seu cos gràcies a unes glàndules especials. L'estudi, en canvi, demostra que si no poden veure aigua dolça pateixen deshidratació i per a tant el canvi climàtic, amb la reducció de pluges i un clima més sec, podria provocar la seva extinció.


Tot plegat m'ha fet pensar amb la paradoxa dels nàufrags que, envoltats d'aigua, poden acabar morint de sed: per ser prudents i no voler beure aigua salada o per ingerir-la donant lloc a una deshidratació del cos per l'excés de sal i al col·lapse fatal dels ronyons.


Diuen els entesos que, en situacions extremes, sempre queda el recurs de beure's la pròpia orina. Això sí, tancant els ulls i paladejant amb satisfacció com aquell que es fot un whisky arran de mar.

• Un article interessant: "¿Por qué no podemos beber agua del mar?"

Foto: Una serp marina Laticauda. / Starfish

L'atac del penis volador

¿Qui li havia de dir al gran mestre rus dels escacs Garri Kaspàrov, convertit ara en polític, que un penis volador d'origen desconegut assistiria diumenge passat al seu discurs davant uns cinc-cents opositors al govern de Putin?

La curiosa anècdota es va produir quan Kaspàrov, líder de la coalició L'Altra Rússia, insistia en els seus arguments en defensa dels drets humans i d'una major democratització del país.

En aquell moment -com es pot veure al vídeo- un artefacte amb forma de penis va començar a volar per la sala interrompent la intervenció de Kaspàrov, causant una notable sorpresa als assistents i provocant l'alarma dels guardaespatlles. Immediatament, el més intrèpid d'ells, sense encomanar-se a Déu ni al diable i renunciant al lícit ús de la Magnum 44, va abatre amb un cop de ma el penis volador.

Per sort, l'andròmina no estava dotada de testicles explosius, cosa que tampoc seria tant sorprenent tenint en compte com les gasten a Rússia.

D'altra banda i continuant amb l'apassionant món dels òrgans sexuals, és de justícia deixar constància dels extremats moments de felicitat que viu l'islandès Sigurdur Hjartarson, fundador i propietari del Museu del Penis, l'única institució del món dedicada a conservar pardals. Aquesta falusteca islandesa, creada el 1984, compta actualment amb 261 cigales de 90 espècies diferents. Unes de molt llargues, com la d'un catxalot (que mesura -el membre- ni més ni menys que 1,7 metres i pesa 70 quilograms) i altres dignes de Lil·liput com la d'un hàmster que només fa 2 mil·límetres i que ha ser ser observada amb lupa.

Ara, com dèiem, en Hjartarson està content i satisfet perquè ha aconseguit que quatre homo sapiens – un alemany, un nord-americà, un britànic i un islandès- li cedeixen, quan morin, els seus respectius penis. D'aquesta manera, i una vegada sotmesos als tractaments necessaris de conservació, els fal·lus humans passaran a formar part per primera vegada de la col·lecció.

Un dels generosos donants és un islandès de 93 anys famós per l'ampli ventall de dames que han volgut tastar i fruir amb els seus atributs. D'aquesta manera, quan l'esforçada tita comparteixi vitrina amb la del catxalot i la del hàmster, brillarà definitivament amb l'aureola de la llegenda. Que descansi en pau.

Foto: Sigurdur Hjartarson amb un dels exemplars de la seva col·lecció.

El meu virus mutant

Un refredat de proporcions colossals m'ha obligat els darrers dies a deixar quasi abandonat el blog. Un virus sortit de mare m'ha tingut (de fet encara em té) captiu i desarmat, amb el cos literalment fet pols, amb mal de coll, tos seca, nas gotejant, cap espès, calfreds, sudoracions i amb un fàstic terrible davant qualsevol cosa per menjar.

Mai fins ara m'havia trobat en una situació patètica com aquesta per una malaltia tan convencional. El metge, tot i haver-li estossegat involuntàriament a la cara, no n'ha fet gaire cas. Diu que la cosa ha de seguir el seu curs i que ja se sap que són episodis del temps. “I si no tens gana, no et preocupis. El cos és intel·ligent i sap el que ha de fer”, afegeix el bon doctor.

Parlant dels temps, aquesta diagnosi benigna i amable de la meva situació físicament catastròfica, m'ha fet pensar amb els meteoròlegs. Ja poden estar els rius secs i els pantans més buids que mai que ells es neguen sistemàticament a atribuir-ho al canvi climàtic. Científics com són, diuen que els manca una sèrie de dades més llarga per arribar a aquesta conclusió i que de períodes secs n'hi ha hagut i n'hi haurà molts al llarg de la història. També asseguren que la gent té una memòria molt curta en relació als fenòmens meteorològics i que el present sempre ens sembla més espectacular que qualsevol moment passat.

Els homes i les dones del temps tal vegada tenen raó, però després de la darrera estossegada seca he arribat a una conclusió: el virus que s'ha fet amo i senyor del meu cos és una mena d'alien fastigós, una mutació salvatge provocada sens dubte pel canvi climàtic. Prometo, a partir d'ara, perseverar en el reciclatge dels meus residus domèstics. Us ho juro.

Imatge: Ninot de peluix representant el virus del refredat. Via Uno que llega

Cervellots

En el món hi ha gent ben rara i fins i tot n'hi ha de prematurament estranya. En el vídeo de dalt podeu veure una nena nordamericana que és un prodigi en geografia. És diu Lilly i l'agost de l'any passat, quan es van gravar aquestes imatges, tenia només 23 mesos i ja era capaç de localitzar en el mapa 80 països.

Quins seran a partir d'ara els següents passos dels seus orgullosos pares? Fer-li aprendre de memòria la situació dels països sense estat? Explotar la seva imaginació per aconseguir que ubiqui a l'atles mundial països inventats com Daltonia, Hyrule i Mordor? Matricular-la directament a la Facultat de Geografia? Fer que als seus dos anys i mig, l'encantadora criatura sigui promoguda a la direcció del National Geographic?

I parlant de gent estranya aquí sota en teniu un altre: un psicòleg i assessor d'empreses anomenat José Bono -res a veure amb l'exministre de Defensa i futurible president del Congrés- , un personatge que té per afició el càlcul mental. L'home, que ha aparegut aquesta setmana a TV3, és capaç de fer operacions matemàtiques amb més rapidesa que una calculadora convencional.

Un autèntic espectacle que causa vertigen als que encara comptem amb els dits, només sabem fer operacions mínimament complexes amb la calculadora de l'ordinador, mai hem entès perquè serveixen les integrals i, tips de rebre factures, la única relació que volem tenir amb les matemàtiques és la sèrie de televisió "Numb3rs".

La salsitxa electrocutada

El menjar i tot allò que l'envolta és un apassionant camp de cultiu on hi broten mil i un episodis estranys i estrafolaris. Des del cuiner de Granada detingut per haver posat, en pla de broma, marihuana en el menjar fins als lladres que disfressats de gats roses van assaltar una botiga de delicatessen d'Hamburg per repartir el botí entre els pobres de la ciutat. O el policia nord-americà que recentment ha portat a la garjola a una cambrera d'un McDonalds per haver-li servit una hamburguesa massa salada. O el grup d'internautes grecs que es van reunir per "resar" al voltant d'una batedora de cuina. O el pres de Califòrnia que va posar una denúncia després d'haver trobat un dit en el seu menjar.

Però què seria de la cuina sense l'experimentació? En aquest vídeo podeu veure un individu electrocutant una salsitxa. No queda clar quin és l'objectiu de la prova, però ben segur que compleix alguns dels criteris que, segons Ferran Adrià, sintetitzen el bon fer d'El Bulli: màgia, humor i provocació.