Els Lara i la Diagonal

El seu pare, José Manuel Lara Hernández. nascut al poble sevillà d'El Pedroso i capità de la Legión, va entrar l'any 1939 per la Diagonal amb les tropes feixistes i ara, José Manuel Lara Bosch, president del Grupo Planeta i editor de La Razón, un diari que , com és públic i notori,estima molt tot allò català, ha tornat a amenaçar en emportar-se el seu negoci  fora de Catalunya si no s'atura el procés cap a la independència.

Entrevistat per Canal Sur, ha afirmat que si la cosa va endavant es sentirà expulsat de Catalunya i ha insistit en el mateix argument d'altres vegades: “"No tindria cap sentit una editorial en llengua espanyola en un país en què la llengua oficial no fos l'espanyola".

Deixant a banda que els partits sobiranistes mai no han dit que a una Catalunya independent el castellà deixaria de tenir el seu propi pes, l'aplicació estricta de la mateixa lògica faria absurd que dins la  maleta d'”expulsat de Catalunya” Lara Bosch s'emportés el Grup 62, del qual és notori accionista. Tindria cap sentit una editorial en llengua catalana en un país en què la llengua oficial no fos la catalana?

Com tampoc, imagino, no tindria cap lògica que l'editor s'emportés la Creu de Sant Jordi que la Generalitat del tripartit li va atorgar el 2007, la mateixa distinció als serveis prestats al país que, per cert, també va rebre l'antic capità de la Legión “libertador de Cataluña” l'any 1998 de la ma de Jordi Pujol.

En el seu xantatge verbal,  Lara Bosch va amenaçar fa uns mesos amb emportar-se Planeta a Conca, un destí ben curiós. Ara, però, diu que anirà a Sevilla. Suposo que sortirà per la Diagonal rememorant gestes familiars passades. Seria el camí més lògic i, segurament aplaudit, pels fidels lectors de La Razón.

Imatge: Un moment de la intervenció de Lara Bosch en el programa "Pido la palabra" de Canal Sur.  

El vibrador de Sant Jordi

El portal catoferta.cat m'ha enviat una nota de premsa anunciant que, per “recordar el sentit romàntic de

la Diada de Sant Jordi”, han posat a la venda Inez Gold, un vibrador en acer inoxidable i banyat en or de 24 quirats que permet cinc modes diferents d'estimulació i que, amb el seu acabat exclusiu, “proporciona una sensació única i plaent sobre la pell nua”.

Això sí, per aconseguir aportar en un dia tan nostrat “un valor únic i exclusiu” al benestar de la parella, cal gratar-se a fons la butxaca. L'andròmina té un cost en oferta de 8.260 euros (si, ho heu llegit bé, el preu normal és de 12.000 euros) i s'anuncia com “la joguina sexual més cara del mercat”, cosa que m'ha fet pensar amb el 1880 que, tot i el pas del temps, segueix essent “el turró més car del món”.

Si fins i tot en època de vaques magres, el reclam publicitari funciona amb el torró,  per què no ha de tenir èxit amb un vibrador banyat en or?

Siguem positius: de moment, bona part dels lectors d'aquesta oferta haureu quedat destrempats en veure el preu. Ja tenim molt de guanyat. Animeu-vos!. Ara el vibrador més car del mercat podrà suplir la vostra mancança física obrint-se pas per l'estimada geografia humana, amb cinc marxes i pletòric d'energia, com un Sant Jordi que amb la llança venç el dragó!.

I si la destrempada econòmica general converteix la vaques magres en remugants famèlics, sempre podreu portar la joguina sexual a una casa de préstecs o a un “Compro or”. Hi entrareu amb la cara ben alta i satisfets pel plaer donat a la vostra parella. Orgullosos, ben orgullosos per haver esdevingut amb les vostres arts amatòries, autèntics alquimistes de l'amor. Aquell recobriment daurat del vibrador més car del món ja no serà simplement or. Amb les molècules modificades per les tempestes orgàsmiques serà moltes coses més. I el comprador del preuat metal, si té ofici, ho sabrà entendre i valorar.

Matalàs xipriota

Veig que el mercat del descans, per dir-ho d'alguna manera, ofereix un matalàs que porta per nom “Chipre”. Segons la publicitat de la marca, els dormilegues hi trobaran “viscolàstica de porus obert” que expulsa a corre-cuita la humitat i un tractament antibacterià “eco-fresche” que evita la mutació cel·lular de les bactèries i que impedeix que penetrin, les molt trapelles, pels forats més íntims del client. Per acabar-ho d'arrodonir aquest producte fa realitat el gran tòpic publicitari: “Uneix qualitat i confort al millor preu”.

Què més es pot demanar?. Doncs alguna cosa més.

És una llàstima que la marca comercial “Chipre” ja estigui agafada, però crec que el matalàs “Mi colchón”, fabricat a Salamanca, en seria ben mereixedor de portar el nom de l'illa mediterrània donat que  és un producte de descans (i mai millor dit) que incorpora ni més ni menys que una caixa forta per “tenir el teu diner -segons diu l'eslògan de la seva campanya publicitària-  molt aprop teu”. Aquest seria, ara mateix, el somni dels indignats xipriotes: guardar els seus calerons ben lluny dels bancs i de les urpes de la Unió Europea.

Si al matalàs “Mi colchón” hi afegissin un tractament “eco-fresche” contra tots aquells mal bitxos financers i especuladors internacionals que, desprès de fer-se multimilionaris de mil maneres encobertes, quan vénen mal dades pleguen el ram i mouen els fils polítics perquè les pèrdues recaiguin en els ciutadans honrats, la jugada comercial seria més que perfecta: rodona.

L'FMI i els seus errors

Amb algunes de les economies europees fent aigües per tots costats, el Fons Monetari Internacional reconeix ara, mira per on,  que es va equivocar exigint als governs l'aplicació de polítiques dràstiques d'austeritat.

Un informe signat per l'economista en cap de l'FMI, Olivier Blanchard i per  Daniel Leigh afirma que es van subestimar els efectes negatius que tindrien les mesures d'austeritat en l'increment de la desocupació, en la caiguda del consum privat i la inversió i en l'evolució del producte interior brut. Les ments pensants de l'organisme internacional van pronosticar que cada dòlar de retallada en el pressupost governamental comportaria un cost a l'economia del país de 0,5 dòlars quan en realitat és  de 1,5.

En definitiva, la cura de cavall està matant al malalt, un efecte perniciós que hauria de preocupar fins i tot als polítics neoliberals que han aprofitat les directrius de l'FMI per desmantellar l'estat de benestar i per privatitzar tot allò que era públic. Si s'ofega a les classes mitjanes i cau el consum, d'on sortiran els beneficis per les empreses i per les entitats financeres?.

El Fons Monetari Internacional sempre ha estat al servei de les polítiques neoliberals, cosa que ha encantat a molts governs de dreta, amb el de la Merkel al capdavant, però ara resulta que aquest valuós instrument que ha servit d'excusa per mil malifetes reconeix un mea culpa en l'esfondrament del Titanic europeu.

Anys enrere, quan l'urpa de la crisi ja es deixava veure a l'horitzó, els polítics, fossin del signe que fossin, van tancar els ulls per no espantar al seu electorat, al mateix temps que bona part dels economistes anaven errant els pronòstics.

La política és ideologia però l'economia, vistos els  seus desencerts, mereix ser catalogada com a ciència?. ¿És una ciència allò que, en un món controlat pels taurons de les finances que poden esfondrar amb fosques maniobres a qualsevol país, és incapaç de preveure les conseqüències de l'aplicació pràctica de les seves teories?

Mentrestant, ahir es va saber que Rodrigo Rato ha estat fitxat com a assessor de Telefónica per Europa i Amèrica Llatina. Es converteix així en un més dels il·lustres polítics espanyols que, en perdre la poltrona,  acaben entrant dins l'òrbita i menjant de la ma d'alguna multinacional.

A l'època d'Aznar, Rato va ser vicepresident del govern i ministre d'Economia, una etapa durant la qual va impulsar la privatització d'empreses com ara Argentaria, Tabacalera, Endesa, Repsol i la pròpia Telefónica. L'encarregat pel govern Aznar el 1996 de privatitzar Tabacalera des de la presidència de l'empresa va ser  César Alierta qui, l'any 2000, passaria a presidir Telefónica, i qui ara ha nomenat assessor a Rato sense tenir en compte la seva polèmica gestió com a president de Bankia ni el fet que estigui imputat per l'Audiencia Nacional en la investigació del procés de gestació i sortida a borsa de Bankia, així com per les condicions en què es va produir la fusió de les caixes que van donar lloc a l'entitat bancària. Segons un comunicat de Telefónica, s'ha valorat de Rato “la seva experiència i trajectòria”, tot i que la revista nord-americana Business Week l'acaba de col·locar en el cinquè lloc de la llista de pitjors directius del món.

Per cert, entre el 2004 i el 2007, Rodrigo Rato va ocupar el càrrec de director gerent del FMI i el 2011, quan ja era fora, un informe intern d'aquest organisme que analitzava aquell període,  denunciava que el Fons Monetari Internacional havia viscut dins una bombolla d'optimisme i de descoordinació mentre es gestava la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió. Les deficiències internes van impedir prevenir la crisi: "L'FMI no va anticipar la crisi, el seu ritme ni la seva magnitud i, en conseqüència, no va poder advertir els seus membres", deia aquella auditoria.

Van passant els anys i, amb un error darrera l'altre, l'FMI ens segueix portant cap a l'abisme.

Dibuix: Eneko    

Bufant tubs i totxanes

Aquí em teniu, renunciant al sentit del ridícul i intentant (sense aconseguir-ho) treure algun soroll d'un dels artefactes musicals fets amb objectes quotidians pel músic Xavi Lozano. Taller "Tubs del món, la inventiva a l'aula". Es va fer aquest dissabte a l'Espai Marfà de Girona.

Ha estat molt divertit i instructiu descobrir que tot tipus de tub amb forats pot acabar fent la funció d'instrument de vent. Una altra cosa és bufar molt i no triomfar en l'ambiciós objectiu que en surti cap soroll...

Contemplant la foto, he arribat a la conclusió que, amb una mica de perseverança i vista la penúria que pateix el periodisme, sempre em puc dedicar a fer de músic d'obra. Per cert que les totxanes també és poden bufar i treure'n melodies, com ens han ensenyat en Xavi Lozano en aquest taller musical...

Abans de la crisi, l'orquestra del sector immobiliari reforçada per una amplíssima secció de mestres en l'especulació, també bufava totxanes i d'aquells concerts i repertoris de gran format en va sortir la bombolla que  acabaria esclatant i causant danys col·laterals que estem pagant entre tots.

Tal i com han anat les coses, els milers i milers d'aturats del sector podrien formar una orquestra de  bufadors de totxanes, de tubs de PVC, de coure, d'alumini i de formigó i, sota la direcció de Lozano, interpretar l'”Himne a la sortida de la crisi”.  Tal vegada, amb una mica de ritme, les coses a Brussel·les i a Berlín es començarien a moure en la direcció encertada, el gallec que presideix les Espanyes deixaria de fer de gallec i prendria alguna decisió i fins i tot algun escadusser i mític brot verd saltaria a la pista per obrir el ball...  

Danys col·laterals

Un matrimoni d'avis de Girona. Un i l'altra estan delicats de salut. Ell té 85 anys i cobra una pensió de 380 euros; ella rep una ajuda de la Generalitat de 160. En total ingressen 540 euros cada mes i van tirant com poden. L'hivern passat van renunciar, si us plau per força, a encendre la calefacció i ara ell ha decidit deixar de comprar medicaments perquè desprès d'haver cotitzat trenta anys a la Seguretat Social està indignat per haver de pagar l'euro sanitari per recepta i el 10 per cent del preu dels medicaments. No ho troba just. Per algun costat havien de retallar i ha optat per fer-ho amb les medicines. Ha patit dos atacs de cor, porta marcapassos i té problemes en els pulmons. És conscient que deixant de prendre el que li ha receptat el metge posa en perill la seva vida.

Si en aquesta vaga de fàrmacs en Julio acaba morint, serà un més dels "danys col·laterals" de les retallades sanitàries. Amb sort, la notícia del fatal desenllaç tindrà una vigència d'unes hores o d'uns dies fins que la rabiosa actualitat ens faci concentrar als periodistes en un altre drama. Mentrestant, els polítics miraran cap a un altre costat o parlaran de les necessàries retallades exigides per la Merkel. Divagaran sobre quantitats impronunciables de números vermells, sobre l'imprescindible compliment dels objectius de dèficit o sobre la conveniència inexcusable de salvar el cul als banquers endeutant a tota la societat. La mateixa societat que en els temps gloriosos no veia un duro dels beneficis bancaris.

I quan això passi, en algun racó d'un barri de qualsevol ciutat, una altra parella de pensionistes mirarà amb resignació la llibreta d'estalvis, aquells pobres d'estalvis de tota una vida, aquells números empetitits que s'empassa la crisi i que no poden créixer de cap manera amb les misèrrimes pensions que reben. Resignats, començaran a pensar en retallar la darrera cosa que els queda: la seva delicada salut...

Foto: Julio Alesanco, amb els fulls del pla de medicació que ha de seguir. / Núria Astorch

• La història publicada en El Punt Avui: En vaga de fàrmacs

Nit de bruixes

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m'he esforçat en creure-hi, però no s'han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l'Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d'aigua d'ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l'Amoreta que dispara fletxes d'enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d'aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d'alegria i d'estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l'estiu arribant de mans d'un follet que li fa de guia...

He esperat amb impaciència l'arribada d'aquest món de fantasia però l'únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d'especuladors que suquen pa en els números vermells, d'alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l'horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l'encanteri.

Rajoy i l'"això d'ahir"

"Ningú m'ha pressionat. Qui ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit". Fantàstica mentida de Rajoy comentant "això d'ahir". L'eufemisme "això d'ahir", utilitzat pel president espanyol, és el que el ministre Luis de Guindos defineix com a "préstec favorable". Tot sigui per no esmentar la paraula maleïda: Rescat.

A la Viquipèdia es pot llegir que els camps del lèxic que acumulen més eufemismes són els referits al sexe, la mort, certes funcions corporals, la religió o qüestions ideològicament compromeses. Els afers de la butxaca pública, sobretot quan es socialitzen les pèrdues de la banca privada, tenen, en efecte, un alt component  ideològic.

Amb els deures europeus ja fets i abans d'anar a veure el partit de “La Roja”, Rajoy ha assegurat que els 100.000 milions que Europa posa a disposició del FROB per a sanejar el sector financer espanyol no afectaran el dèficit públic ni comportaran canvis macroeconòmics. En aquest sentit, els portaveus de La Moncloa han dit que la banca rebrà els fons a un interès superior al que haurà de pagar als socis europeus aquest organisme estatal que regularà els préstecs. Suposant que això sigui cert, que, francament, costa de creure, la butxaca pública encara hi farà negoci. És ven bé que els ciutadans som una colla de desagraïts...o d'incrèduls!.

Tant de tocar de peus a terra patint la lletra menuda d'hipoteques, preferents i altres productes financers enverinats, Rajoy tindrà feina en fer entendre a la ciutadania que en aquest rescat les coses aniran diferents. Tothom sap que en el casino sempre guanya la banca. I dubto molt que el PP, precisament pel seu component ideològic, estigui disposat a examinar amb lupa l'engranatge de la ruleta financera.

Dibuix: JAP / El Punt Avui

El look del diner

Impressionant la pinta del president del Banco Santander, Emilio Botín rebent al rei a Brasil. Ha sortit de l'hotel a fer un voleiu i quan ha tornat s'ha trobat el Borbó a la porta. Bermudes, polo i sabatilles en roig encès corporatiu. Un look que aquest estiu marcarà tendència entre els que maneguen, s'embutxaquen i multipliquen la pasta gansa. Definitivament, Botín és el puto amo.

Imatge: TVE

Els toros enfitoren al treball

El municipi extremeny de Guijo de Galisteo, situat en el nord de la província de Cáceres i amb poc més de 1.700 habitants, va fer ahir un singular salt a la fama amb la celebració d'un curiós referèndum: els veïns i veïnes majors de 16 anys havien de decidir si destinar 15.000 euros de les arques municipals a l'organització de tres festes taurines  -les tradicionals capeas d'aficionats- o dedicar aquests diners a la contractació de treballadors eventuals. Finalment, la festa va derrotar al treball amb 242 vots a favor dels toros i 181 partidaris de l'ocupació. Els residents a les dues de pedanies del municipi -El Batán i Valrío- van optar clarament per la cosa festiva, adduint alguns d'ells que els toros també comporten beneficis a bars i establiments comercials,  mentre que en el nucli de Guijo, amb menys tradició taurina, el vot va ser en sentit contrari.

Davant aquesta divisió d'opinions, l'alcalde socialista Javier Antón ja ha anunciat una solució salomònica: cada pedania disposarà de 5.000 euros per les seves capeas i Guijo tindrà els 5.000 euros restants per fer algun contracte eventual.

Aquest episodi  singularíssim i sobretot el resultat final van triomfar ahir a les edicions digitals dels diaris i també a Twitter, on Guijo de Galisteo va esdevenir trending topic a l'estat espanyol. Així mateix, les agències internacionals com France Press i Reuter no van tardar gens ni mica en esbombar que un petit municipi d'Extremadura, comunitat autònoma que pateix una taxa de desocupació del 30%, considera més important els toros que la feina, un titular real però prou cridaner que va ser amanit amb aquella dada crua de l'estat espanyol que provoca autèntic calfred a nivell general i nits d'insomni a La Moncloa: una de cada quatre persones és a l'atur o, dit d'altra manera, hi ha 5,6 milions d'habitants sense feina.

Guijo de Galisteo, un municipi del tot desconegut fora d'Extremadura, ha quedat doncs situat en el mapa de la tempesta, en el mig d'aquest huracà que amenaça en convertir Espanya en un estat intervingut. Aquella Espanya inexistent, gairebé mítica, que tant Aznar com Zapatero insistien en col·locar entre les potències mundials com a exemple d'una gestió econòmica impecable. Deliris de grandesa feta miques per la crisi i ara per unes capeas, que dins el seu caràcter anecdòtic esdevenen la metàfora, el símbol, de l'Espanya de la festa i de la pandereta.

Però atenció, seria injust estigmatitzar als habitants de Guijo de Galisteo. Ells, amb les seves autoritats al capdavant, han tingut com a mínim la sensibilitat de sotmetre a referèndum dos conceptes en aquest cas antagònics: el treball o la festa. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, hi ha uns quants municipis aficionats als correbous que no s'han plantejat ni tan sols aquest exercici democràtic i que ben segur, els propers mesos i amb l'excusa de la tradició, es gastaran molt més diners que els seus col·legues extremenys sense que cap dels alcaldes tingui un dubte ètic sobre la idoneïtat de fer aquesta despesa en plena pendent de la crisi.

Veurem novament autoritats locals i autonòmiques fent-se l'orni davant les crítiques de maltractament animal (no fos que perdessin algun vot) i també contemplarem aturats i candidats ferms a l'atur perseguint i essent perseguits pels bous. Hi haurà festa també a la laboriosa Catalunya, el motor malmès de l'estat espanyol, però les banyes de la crisi, de la fera indomable, seguiran fent sang mentre Europa ens examina i, tal vegada, ens suspèn.

Postdata:  De fet, l'episodi dóna per llarg. En principi estem parlant només de 15.000 euros, una anècdota davant les quantitats multimilionàries que ens han portat al desastre. Però en tot cas, serveix per projectar cap a l'exterior una imatge de l'estat espanyol dedicat més a "la festa" que al treball. Deixeu-me fer una mica d'advocat del diable: els mateixos alemanys que exigeixen tanta disciplina vénen cap a aquí de vacances atrets per "la festa". Per a tant, tenim una indústria, la turística, una de les úniques que funciona, que viu de la gresca i del sol. En resum, l'oci amb totes les seves variants (des de les més "civilitzades", com la música, fins a les més bèsties, com tot el relacionat amb els toros) genera caixa. En el poblet d'Extremadura, quan celebren les seves "capeas" també hi ha qui en diu econòmicament bé (els que aporten els jònecs, els dels bars...). I no parlen del que passa a Pamplona en els Sanfermines...Com podeu veure, tots els temes, per polèmics que siguin, tenen diferents cares...

Foto: L'alcalde de Guijo de Galisteo, Javier Antón, durant l'escrutini del referèndum. / José Manuel Ribeiro / Reuters

La ganiveta de la guillotina

Titular del dia: Capitals en retirada. Els diners salten del vaixell com les rates. Una altra vegada es confirma: en circumstàncies adverses, no hi ha res aparentment més poruc que el capital.

Per la confraternització d'uns polítics que es donen el bec amb els mercats i per la incapacitat dels altres, tota la societat és a les seves mans. Amb el cul enlaire. Veient el futur més negre que mai. Sense que ningú assumeixi cap responsabilitat en la magnitud del desastre.

Per no haver-hi no hi ha ni vergonya torera.

Es compleix el dogma: repartir beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara toca això darrer però quan passi la tempesta (tard o d'hora succeirà seguint el caràcter cíclic de l'economia) veurem als mateixos de sempre fent el que han fet sempre: multiplicant, com si fossin pans i peixos, els diners prèviament sanejats i blanquejats. Ara ja ho fan però no es deixen veure. Ho porten a l'ADN. Són els que realment manen. Són els que des dels seus despatxos de marfil fan moure el món prement una tecla. Són els que se'n riuen de les urnes i de la sobirania popular, aquella antiga demos tractada avui pitjor que una puta.

Si Rousseau veiés en què s'ha convertit el seu Contracte social vomitaria damunt els mercats, l'especulació i la prima risc. I si tornessin els revolucionaris francesos esmolarien la ganiveta de la guillotina. Per tallar d'arrel tanta infàmia i per recuperar, si fos possible, uns grams de principis morals.

El mantra i l'ànec escanyat

Avui m'he despertat amb ganes de ser una de les danseuses del Crazy Horse parisenc, mira quin capritx més absurd!. Diumenge, entre copes de Jameson's, glopets de calvados i tast de caneton à la Rouennaise (ànec escanyat -no degollat- trinxat i flamejat amb conyac), Joan de Sagarra explicava a la seva plana de La Vanguardia que les noies de l'espectacle Désirs del cabaret de París han aconseguit un augment de sou del 15 per cent. Desprès de dos dies de vaga i en plena crisi, una creu que per si algú ho ha oblidat també la pateixen els francesos, les alegres ballarines han fet honor al nom de la  revista i han assolit el seu desig: veure satisfeta la butxaca i disposar d'un contracte indefinit. En el Crazy, els hi deuen sortir el comptes entre bombolles de xampany...

Mentrestant per aquí ens hem d'anar acostumant a repetir el mantra empresarial i governamental una i altra vegada: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència. Són els signes d'aquest maleït temps.

La magnitud del desastre és tan extrema i tan generalitzada que ja no serveix el vell recurs sindicalista de culpar només als gestors de l'empresa com a responsables dels números vermells que senyoregen qualsevol estat de comptes. Hi ha errors propis però també una torrentada de cagades externes que limiten, i molt, el marge de maniobra. S'ens ha empassat la mare de totes les crisis i aquí estem intentant sobreviure a la nova situació i fent esforços per entendre que difícilment les coses tornaran a ser com abans. Un abans de peus de fang, un miratge en el qual la societat va viure com si estigués gaudint d'un espectacle del Crazy horse, d'aquell cavall boig i desbocat que cavalcava damunt els beneficis immobiliaris i les obres absurdes i faraòniques com si la bombolla mai no hagués d'esclatar.

Ara som com el pobre ànec afrancesat i escanyat d'en Sagarra. La Merkel ens té castigats de cara a la paret, purgant la pena dels nou-rics vinguts a menys i fent-nos repetir mil i una vegades el mantra clar i precís: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència...

Imatge: Cartell de l'espectacle Désirs.

El solucionador

Un tal mestre Nafi ha tingut a bé deixar-me en el parabrises del cotxe publicitat sobre els seus poders naturals. Assegura que es capaç de solucionar amb rapidesa i eficàcia tota mena de problemes per difícils que siguin i garanteix un 100 % de resultats positius.

Com que veig que en l'ampli ventall de qüestions que pot vèncer hi figura, a més de la impotència i el mal d'ull, tot allò relacionat amb l'economia, faré arribar el telèfon d'aquest magnific solucionador a Mariano Rajoy, als ministres Cristóbal Montoro i Luis de Guindos i, per suposar, al president Mas i al professor Andreu Mas-Colell. Amb una mica de sort, el que no és capaç de resoldre la política i la ciència econòmica ho solucionarà la màgia.

La baixesa moral del diner

La mala consciència ha pogut més que els dòlars. Greg Smith, director executiu del banc d'inversions Goldman Sachs ha renunciat al seu càrrec. El fins ara alt directiu d'aquesta firma involucrada en l'afer de les hipoteques subprime, detonants de l'actual crisi financera, i en l'ocultació del dèficit grec, ha confessat públicament que plega per l'ambient "tòxic i destructiu" de l'empresa i per la baixesa moral d'uns directius més preocupats per obtenir rèdits que per afavorir els seus clients. "Em posa malalt la fredor amb què la gent parla sobre com estafar els seus clients”.

Greg Smith ha treballat dotze anys a Goldman Sachs però el que ara ha denunciat en una carta al The New York Times no és segurament res de nou que qualsevol persona amb dos dits de front no hagi pogut intuir des de fora. Smith ha abandonat el territori intocable dels "llestos", dels poderosos analistes i especuladors que, prement una tecla, fan tremolar l'economia mundial. Tindrà les seves raons per fer-ho però vagi on vagi deixarà rastre de pudor.

Baixesa moral. Una bona definició de part dels mals que han provocat i segueixen provocant aquesta tempesta perfecta que patint.

Il·lustració: Victor Kerlow / The New York Times

Don Corleone felicita el 2012

Pot semblar estrany però us juro que és així: Don Vito Corleone m'ha desitjat avui un feliç 2012.

Ho ha portat a terme via Facebook sabent com sap (ho explico en el meu perfil de la xarxa social), que la trilogia d'El Padrí, dirigida per Francis Ford Coppola ocupa un lloc destacat en el meu particular univers cinematogràfic.

Així doncs Don Vito m'ha fet, a la seva manera i com si jo fos el cantant Johnny Fontane (l'alter ego fictici de Frank Sinatra, creació malèvola de  Mario Puzo) una proposta d'aquelles que no es poden refusar: que el 2012 sigui un any feliç.

Els números de la macro i de la microeconomia no quadren ni amb fum de sabatots, hem vist reaparèixer l'espectre d'Aznar i , per si no n'hi havia prou,  el líder de Mojinos Escocios -El Sevilla- dissertava aquesta matinada per RNE sobre filosofia estoica.

Hi ha, per a tant, símptomes evidents que el món s'enfonsa...

Toco de peus a terra i soc molt escèptic respecte al nivell de felicitat personal i col·lectiva que ens podran aportar els propers 365 dies però si el capo di tutti capi ho ordena estic disposar a reconèixer que aquest serà un any d'exultant satisfacció. No em vull despertar amb el cap guillotinat del meu gos dins el llit com el del pura sang favorit del productor  Jack Woltz. No desitjo tastar els mètodes convincents del sempre amable i fidel consigliere Tom Hagen.

Així doncs no m'hi puc negar, però sigueu sincers i reconeixeu amb mi que tot plegat és molt i molt inquietant...

La perla

Quan un gra de sorra penetra a l'interior d'una ostra, el mol·lusc reacciona cobrint a l'invasor amb nacre i transformant-lo en una perla brillant. De la mateixa manera, en temps difícils, cal intentar ser positius, mirar cap el futur amb una dosi d'optimisme raonable i transformar la dificultat en la perla que en ajudi a tirar endavant. Sapiguem trobar el nacre, la mareperla, que la majoria dels humans portem a dins.

Amigues i amics: Que tingueu una setmana, com a mínim, lleu i que l'empatx de dolçor nadalenca no confongui les vostres ànimes.

La foto de l'Europa Unida

Enviem-los el cobrador del frac

La vicepresidenta econòmica en funcions, Elena Salgado ha descobert que fa tard per pagar a Catalunya els 759 milions d'euros que l'Estat deu en concepte d'inversions endarrerides, tal i com marca la disposició addicional tercera de l'Estatut. Segons Salgado s'hauria de fer un protocol i no hi ha temps material per preparar-lo abans del desembarcament de Mariano Rajoy a la Moncloa.

Ho ha dit així de clar i s'ha quedat tan tranquil·la malgrat que el pagament es va acordar el  19 de juliol a la comissió bilateral Estat-Generalitat i que els acords d'aquesta comissió són d'obligat compliment. Han passat quasi cinc mesos, la partida corresponent està prevista en els Pressupostos espanyols, però la senyora vicepresidenta en funcions ha afegit que  a més de no tenir temps per fer el protocol, els Pressupostos “constitueixen una possibilitat de gastar, no una obligació”.

Per acabar-ho d'arrodonir, Salgado ha dit que no veu motius perquè la Generalitat porti l'Estat als tribunals.

En resum, el govern del PSOE traspassa la patata calenta al PP i bona nit i tapat.

Mentrestant, l'executiu d'Artur Mas haurà de fer mans i mànigues per cobrir el forat d'aquests 759 milions que comptava rebre abans de final d'any i tal vegada s'haurà d'endeutar encara més pagant uns interessos molts superiors als que paga l'Estat.

Aquest maldecap per Catalunya pot provocar una paradoxa: a l'hora de passar els comptes amb la gent de Rajoy, els de Zapatero podran presentar uns números menys vermells i carregar un cop més contra el dèficit de les autonomies (com és probablement l'objectiu de l'impagament) però no així quan la Unió Europea es torni a  mirar en lupa el dèficit espanyol, un examen global que no distingeix entre l'Estat i les comunitats autònomes. Per a tant, si la Generalitat acaba tenint uns comptes més negatius això repercutirà en la nota de l'Estat espanyol a Brussel·les. Rajoy tindrà, aleshores, dues feines: superar com pugui el temporal comunitari i decidir -negociant amb Mas- si es vol merèixer menys que Zapatero la fama d'incomplidor i de trampós i si desitja o no que el cobrador del frac amb barretina acampi definitivament davant la Moncloa com un símbol més de l'espoli que pateix Catalunya.

Foto: La vicepresidenta Elena Salgado, a la roda de premsa d'ahir.  / EFE.

Un luxe

El Banco Mare Nostrum (BMN), integrat per Cajamurcia, Caixa Penedès, Caja Granada y Sa Nostra, està promocionant aquests dies els seus comptes corrents obsequiant amb tres tovalloles El Caballo als clients que incrementin el saldo del compte en 4.000 euros i el mantinguin durant 70 dies.

L'eslògan de la campanya és clar, senzill, curt i directe: “Un luxe”.

No posarem en dubte l'encert del creatiu que ha parit la campanya publicitària. Segur que amb la pedregada que està caient a conseqüència de la crisi, és un luxe per molta gent tenir “presoners” aquests milers d'euros per aconseguir tres tovalloles. Això sí, són 100% cotó, es poden comprar a internet per 48 euros i són d'un model amb nom d'alta volada: Abolengo.

Votar en el banc

Ara que ja s'han filtrat els noms dels integrants del que serà el nou govern espanyol  -Angela Merkel, Nicolás Sarkozy, Mario Draghi, Christine Lagarde, José Manuel Durão Barroso, Jean-Claude Juncker...- només resta saber si la dreta obtindrà avui a les urnes una majoria absoluta o absolutíssima.

Una vegada demostrat a nivell global que allò que anomenen mercats s'ha imposat a la política, el millor escenari per la votació d'avui  hauria de ser el sagrat temple de les oficines bancàries, que, per cert, n'hi ha moltes més que els improvisats col·legis electorals. Allà, els votants hi entrarien amb la llibreta d'estalvis a la ma i, en perfecte ordre, com si fos el sobre amb la papereta del Congrés o del Senat, la dipositarien a la boca del caixer automàtic. En mil·lèsimes de segon, el Gran Germà llegiria cada un dels conceptes de les entrades i les sortides -nòmina (suposant que n'hi hagi), gimnàs, perruqueria, aigua, gas, electricitat, hipoteca, canal plus, nespresso, mercadona, orange, oci diürn i nocturn etc etc- i amb aquest aiguabarreig de fets convencionals i d'alguna gesta no tan confessable registrada a la visa, dibuixaria el perfil econòmic i social de l'elector.

Dels números en vermell o en negre del compte corrent en sortiria el valor del seu vot. Naturalment, el principi bàsic de la democràcia representativa -un home ( o una dona), un vot- ja hauria estat abolit i el que tindria pes seria la salut financera de cada individu. Del perfil consumista en sortiria la orientació política i dels guarismes alts o baixos el nombre de vots dipositats per cada persona en aquest sufragi tecnocràtic.

Per descomptat que a la jornada electoral com la d'avui les oficines  de bancs i caixes acollirien el gruix de l'electorat mentre que les minories selectes disposarien d'uns espais VIP situats en els bancs d'inversions, a les borses, ens els despatxos d'advocats famosos que gestionen les discretes societats d'inversió de capital variable (SICAV) i les societats patrimonials o a les seus de les intocables agències de valoració de primes de risc...

En un món real -amb la que està caient i amb la que caurà- aquest hauria de ser l'escenari de la jornada electoral d'avui però ja ho sabeu, sóm al 20-N, diuen que celebrem la festa de la democràcia i de desagraïts i de descreguts l'infern n'és ple.

Acudit: FER / El Punt Avui