diumenge, 29 de desembre del 2013

"Los chicos del coro"


Bon concert el que divendres van oferir a l'Auditori de Girona Les Petits Chanteurs de Saint-Marc de Lió, el cor que es va fer famós fa uns anys per la seva participació a la pel·lícula "Les Choristes" de Christophe Barratier (2004), coneguda aquí com "Los Chicos del Coro". Veus blanques ben conjuminades per un programa molt variat que va incloure des de peces clàssiques del repertori coral (Agnus Dei, Ave Maria...), passant per cançons populars (Cielito lindo, El tamborilero), fins a l'emblemàtica Imagine de John Lennon i a uns quants temes de bandes sonores, tant de "Los Chicos del Coro" com de pel·lícules clàssiques (Supercalifragilísticoespialidoso, Singing in the rain...). La interpretació -sota la direcció de Nicolas Porte- em va semblar molt bona i també excel·lent l'acompanyament del pianista, però aquests programes tan variats sempre em provoquen dubtes: respon a cap lògica interpretar l'Agnus Dei amb la mateixa posta en escena estàtica -típica d'un concert coral clàssic- que Singing in the rain?. A mi no m'ho sembla però Les Petits Chanteurs de Saint-Marc ho fan...

Un aspecte a destacar en el concert va ser la col·laboració especial de la Coral Geriona infantil, que va oferir tres cançons i, al final del concert, en va cantar una altra conjuntament amb els cantaires de Lió. L'Imma Pascual segueix destacant per la seva manera tan expressiva de dirigir que es guanya el cor no tan sols de les nenes, nens i joves que participen a les dues formacions de Geriona, sinó també del públic. Ben segur.



Foto: Un moment del concert a l'Auditori de Girona. / J. Sabater /El PuntAvui

divendres, 13 de desembre del 2013

El Sí i Sí i el No


Ja tenim doble pregunta, o “pregunta encadenada” que diu l'autoexclòs Pere Navarro, el timoner d'un PSC fracturat i sense rumb. Naveguem cap a Ítaca per les aigües de l'etapa prèvia del “no referèndum”, la consulta que només convocarà el president Mas si l'estat espanyol dóna permís, cosa que és molt, moltíssim, suposar, per no dir pura ciència ficció.

Rajoy no vol ni sentir a parlar del dret a decidir dels catalans per allò que a la pell de brau (zona hispana) han mamat des de petits i la constitució postfranquista consagra -“la indisoluble unidad de la patria”- però encara que es revestís de valor, de britànic home d'estat del segle XXI, i fes un pas endavant democràtic, el seu entorn , el polític, l'econòmic, el social i, sobretot, el mediàtic, trossejaria al gallec i se'l menjaria amb patates malgrat que el plat resultant fos del tot insubstanciós i sense gust a res. El menú no tindria cap importància. Tothom s'asseuria a la taula i felicitaria al xef.

I una cosa similar li passa a Rubalcaba, líder en hores baixíssimes a qui li fan el llit des de dins mentre a fora espera veure desfilar el seu cadàver Rosa Díez, que amb els anys ha passat de festejar amb els nacionalistes del PNB intervenint en les tasques del govern basc a ser la gran dama de l'espanyolisme, admirada fins i tot pels falangistes.

Així doncs, desprès de mesos i mesos amb el món polític i periodístic català donant  interminables i repetitives voltes dins la roda del hàmster, ja tenim doble pregunta prou inclusiva i salomònica per fer feliç a quasi tothom:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Si / No
En cas de resposta afirmativa: Vol que aquest Estat sigui independent? Si / No

Per a tant, hi haurà l'opció Si i Si, l'opció Si i No i l'opció No. Qui no es conforma és perquè no vol...o és gran admirador de Sánchez-Camacho, Navarro o Rivera.

Fins i tot, tenim data pel referèndum: 9 de novembre del 2014, aniversari de la caiguda del mur de Berlín i festa de l'Almudena a la Villa y Corte, una coincidència, la de l'Almudena, que ha indignat d'allò més a l'ABC i que demostra sense cap mena de dubte l'absoluta malignitat dels separatistes. En el rotatiu madrileny, tan constitucionalista ara i que tant va fer pel cop d'estat del 1936, s'estiren els cabells sense tenir en compte que unes quantes generacions de catalans han estat influenciades pel NO-DO i pels seus missatges sobre “la laboriosidad del pueblo catalán”. Ells faran festa i nosaltres, suposant que ens deixin, farem l'esforç d'anar a votar.

Amb l'anunci d'ahir ja s'ha complert una part del camí protocol·lari, aquell que diu que, abans de tirar pel dret amb unes eleccions plebiscitàries i amb una declaració unilateral d'independència, s'han d'esgotar les vies legals per més que aquestes estiguin tancades a pany i forrellat. És qüestió d'aplegar les màximes voluntats, de preservar la imatge cap a l'exterior i d'intentar fer amics a fora demostrant que entre els arguments evidents per justifiquen la independència hi ha també el comportament no democràtic de l'estat espanyol.

El guió preveu que el següent pas sigui demanar a l'estat que traspassi a la Generalitat la competència per organitzar referèndums d'acord amb el que preveu l'article 150.2 de la Constitució o que no posi impediments a l'aplicació de la llei catalana de consultes, que ara està en fase de tramitació, dues opcions que toparan amb la negativa absoluta del govern del PP.

Mentrestant la federació de Convergència i Unió ha guanyat oxigen per no trencar a curt termini el seu matrimoni polític, per tirar endavant l'aprovació dels pressupostos amb els republicans i per aturar la davallada de les expectatives de vot; ICV-EUIA podrà acabar de desfullar la margarita sobre la relació de Catalunya amb l'estat espanyol; ERC i la CUP celebraran una mica més que la paraula “independència” aparegui a la pregunta d'un referèndum sobre la independència (la política té moltes paradoxes); i el PSC, PP i Ciutadans continuaran gesticularan des de fora contra el pacte de la doble pregunta reproduint, encara que aquesta vegada sigui virtualment, la foto que es van fer plegats el Dia de la Constitució amb la virreina Maria de los Llanos de Luna.

En aquest context d'una certa teatralitat històrica, on cada força política mira de reüll a les altres i escenifica allò que esperen d'ella els seus electors, només faltaria que TV3 programés els propers dies “Sissí emperadriu”. Com es posaria en Marhuenda pensant amb el doble Si i Si de la independència!. Ja imagino el titular de portada de La Razón: “Los separadores manipulan a Romy Schneider con el dinero de todos”.

Foto: Mas amb els líders dels partits anunciant la data i la pregunta. Juanma Ramos / El Punt Avui 

dimarts, 15 d’octubre del 2013

La txeca de Telefónica


D'acord, les companyies telefòniques tenen fama a l'estat espanyol de tractar malament als seus clients oferint-los uns serveis cars i deficients d'internet i de telefonia mòbil, però fins ara no s'havia descobert que disposessin fins i tot de centres de detenció i tortura (txeques) per atendre a la clientela com es mereix...





dilluns, 14 d’octubre del 2013

Vesprada unionista


Vespre amb desfilada pepera-unionista. En pocs minuts han parlat sobre Catalunya un reguitzell de personatges: Dolores de Cospedal, el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, Alicia Sánchez-Camacho, l'inefable Aznar i l'editor Lara.

I això no ha succeït en el festival de cinema fantàstic de Sitges, amb les seves injeccions de terror directament a la vena, sinó al Telenotícies vespre de TV3,  la televisió publica catalana acusada tan sovint pels polítics i mitjans unionistes de ser fastigosament sectària i adoctrinadora.

És bo i necessari conèixer l'opinió de tothom, pensin el que pensin, diguin el que diguin. Ara bé, algú es pot imaginar una desfilada similar, però sobiranista catalana, a televisions públiques espanyoles com  Telemadrid i TVE?

Aquestes coses també marquen la diferència.


dijous, 10 d’octubre del 2013

L'apassionant món del PP



Coses d'un dimecres qualsevol:


  • Celia Villalobos va quedar impressionada pels pits feministes exhibits ahir en el Congrés dels Diputats contra el ministre Gallardón i la seva retallada de la llei d'avortament. "Yo también quiero ver a señores en bolas. Y a Cristiano Ronaldo en todas las manifestaciones", va dir en pla estupenda la vicepresidenta de la cambra baixa durant una entrevista en el programa 'La noche en 24 horas' de TVE. Ves que per complaure el desitjos carnals i lúbrics de sa senyoria, no li convoquin una mani de cavallers en pilotes davant els ferotges lleons del Congrés!



  • En el canal 3/24 van entrevistar l'Enric Millo, escuder de l'Alícia Sánchez Camacho i transhumant polític.  Així, a cop d'ull, no se li va veure cap ferida provocada pel foc amic procedent del PP “nacional”. L'home té la pell dura i sap dissimular però segur que els mastegots rebuts dilluns a Madrid per l'Alícia durant la junta directiva del PP li han deixat, per simpatia, morats més o menys ocults. Ell va ser, fa un any i mig, el ponent de la proposta que reclamava “un finançament singular” per Catalunya i que fou aprovada per unanimitat en el congrés del PPC. Un intent de tercera via i d'elixir miraculós contra l'independentisme que Cospedal i els barons populars ara han destrossat. Millo ho dissimula però la processó va per dins. És el risc de voler fer el mateix discurs a Catalunya i a Espanya i l'evidència més clara que no hi ha espai per la  negociació. Ni tan sols fent-ho des de dins del Partit Popular. Josep Piquè, un altre transhumant de la política (exBandera Roja i exPSUC) ja ho va intentar en el seu moment i va topar amb la mateixa pedra. Si es confirmés la caiguda en desgracia de Sánchez-Camacho i des de Génova 13 procedissin  fredament a tallar caps, on anirà l'ex d'Unió Democràtica? Tornarà a la universitat i tindrà un d'aquells sous de professor que el seu excap polític, en Duran Lleida, considera que no li permetrien mantenir el  nivell de vida?



  • Parlant d'UDC, en Duran Lleida va anar ahir a fer-se la foto fora de l'estat espanyol, concretament a la seu de Nacions Unides a Nova York, sense que a Catalunya hi hagués convocada cap via catalana ni manifestació sobiranista. Què li està passant al líder d'Unió Democràtica? Com gestiona l'agenda?



  • Però tornem al PP, subsecció nacionalcatolicista. La secretària general del Partit Popular Maria Dolores de Cospedal, desprès de deixar KO a la Camacho, ha recuperat el seu paper de presidenta de Castella-La Manxa per fer marxa enrere anunciant que no pagarà als funcionaris del departament d'Agricultura per l'assistència a la missa del patró Sant Francesc d'Assís. Com que la celebració religiosa ja s'ha fet i el permís ha deixat de ser retribuït, els que van abandonar el lloc de treball durant una hora i mitja hauran de recuperar el temps perdut. Molt mal fet. Ella no ho sap però ben segur que anirà a l'infern.



  • El darrer acte de la comèdia pepera d'ahir el va protagonitzar Cristobal Montoro. El ministre d'Hisenda va assegurar en el Congrés que els sous a l'Estat espanyol no baixen, sinó que estan creixent “moderadament.  Escoltant-lo, la immensa majoria de treballadors encara riuen...i sort que conserven la feina. A quin món viu aquest home i fins quan li continuarà creixent el nas?

dissabte, 21 de setembre del 2013

Navarro busca un unicorn


Avís urgent. S'ha perdut un unicorn. Si us plau, qui el trobi que truqui el més aviat possible al carrer Nicaragua. La cosa és imperiosa. En Pere Navarro el portarà a Madrid com a mascota mitològica per negociar la també mítica “solució federalista” fent front comú amb Esperanza Aguirre, la lideressa que vol "catalanitzar Espanya" i que, segons el primer secretari del PSC, combrega per fi amb les tesis dels socialistes catalans.

El ministre Wert, que persisteix amb la idea d'“espanyolitzar” als alumnes catalans, ha declinat la invitació, malgrat que fonts coneixedores de la trobada “federalitzadora” asseguren que, fent un brindis a la Transició, es servirà cafè (amb llet o sense) per a tothom.

Això sí, que ningú tingui pressa: en Mariano manté l'oferta d'un diàleg sense data de caducitat.


dimecres, 18 de setembre del 2013

Javier Cercas i el semàfor

En un article publicat a El País Semanal, l'escriptor Javier Cercas qüestiona que el dret a decidir sigui sempre democràtic ("en democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente”) i posa com a exemple gràfic un semàfor: “Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme”. Afegeix que en democràcia el dret a decidir només es pot exercir dins la llei i no dubte en utilitzar aquella que és la peça central de l'argumentari unionista de sempre: que la Constitució marca clarament que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol.

D'acord amb això i fet i fotut, els catalans, com a poble, no hi tenim res a pelar perquè sempre serem una minoria dins el dret a decidir espanyol, que aquest sí que constitucionalment val.  O, dit d'altra manera, que l'imperi de la llei és un bé superior a la democràcia i a la llibertat, una premissa que portada a altres contexts històrics hauria servit per defensar l'esclavisme i la segregació racial.

Desprès de marcar les línies vermelles, l'escriptor fa una giragonsa i sembla tocar de peus a terra: “Si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar”. En aquest sentit, proposa que els partits catalans es presentin a les eleccions deixant clar en els seus programes si volen o no volen la independència com a pas previ al que ell defineix com “la vía azarosa del referéndum”: “Si hay una mayoría de partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum; si no la hay, no.

El que proposa Cercas és que votem (eleccions autonòmiques) per saber si hi ha una majoria suficient per tenir dret a votar (referèndum). D'alguna manera nega que el dret a decidir és una opció directa i plenament democràtica, un dret inalienable del pobles  i oblida (o ho fa veure) que en el Parlament ja hi ha una majoria que dóna suport al dret a decidir i a tenir un estat propi (CiU, per exemple, parlava en el seu programa dels comicis del 2012 d'una transició nacional cap a l'estat propi).

Les urnes ja han dit el que havien de dir i tenim un parlament clarament favorable al referèndum  però si es fes el que ell proposa (unes eleccions en les quals el partits es presentessin a favor o en contra de la independència) serien uns comicis plebiscitaris i per a tant ja no seria imprescindible una consulta posterior, que tampoc seria acceptada pel PP i el PSOE.

L'autor de “Soldados de Salamina” i estudiós del falangisme i del colpisme hauria de fer l'esforç intel·lectual de preguntar-se si el marc constitucional espanyol, que impedeix l'exercici del dret a decidir a milions de persones i que va ser construït i aprovat fa 35 anys sota el soroll dels sables i la ferum del postfranquisme, passaria ara la prova del cotó democràtic. El cotó del segle XXI i no pas el que arribava de les colònies de l'imperi espanyol.

Tornant a l'exemple d'en Cercas és ben cert que si anem amb cotxe o a peu sempre ens hem d'aturar quan trobem un semàfor en vermell, però també podem continuar caminant carrer avall i creuar per un pas de vianants. Ho podem fer exercint el nostre dret a decidir amb permís o sense del que ha posat aquell semàfor-trampa que sempre està, i probablement estarà, en vermell.

divendres, 9 d’agost del 2013

L'Espanya eterna


La brunete mediàtica ja ha declarat la guerra freda a Anglaterra (sic). S'obliden del País de Gal·les i d'Escòcia (Gran Bretanya) i també d'Irlanda del Nord (Regne Unit). Gibraltar deu ser només un bastió dels anglesos i no pas dels britànics.

En temps de Barcenas, sobresous polítics en negre i desastres ferroviaris, el penyal torna a protagonitzar l'actualitat política i mediàtica. Atiar la flama, remoure els tions del nacionalisme espanyol. És la gran cortina de fum que ja emprava el franquisme per tapar les vergonyes de la dictadura. Coses de la dreta espanyola d'abans i de la dreta d'ara. L'Espanya eterna. La mateixa que va signar els tractats d'Utrecht entregant Gibraltar i Menorca als britànics i obtenint, a canvi, el vist i plau internacional per esclafar als catalans amb sang, foc i decrets...

És l'Espanya de sempre. La que es nega a reconèixer l'opinió dels gibraltarenys contraria a cedir sobirania a Madrid i expressada en successius referèndums. I la mateixa que no vol respectar el dret a decidir dels catalans. Un dret bàsic i tossudament democràtic.



Dibuix: JAP en El Punt Avui.

dissabte, 3 d’agost del 2013

Canons a la Devesa


Imatge pretèrita, probablement dels anys 20 del segle passat.. Canons d'un regiment d'artilleria en el Camp de Mart de Girona. Aquest és el mateix indret de la Devesa on avui s'hi està celebrant el festival "Catalunya vol viure en llibertat i amb dignitat", organitzat per El Punt Avui.

Els temps i els protagonistes, per sort, han canviat.

dilluns, 3 de juny del 2013

Sense IVA


Dia sense IVA i cues quilomètriques a les caixes de Media Markt Girona. Orgia de consum ...i d'estalvi abans que la Merkel imposi al "Reino de España" una nova pujada d'impostos, és a dir el contrari del que Rajoy prometia quan va guanyar les eleccions. Hi ha il·lusió a les cares dels clients, la brillantor als ulls dels que pensen haver fet el bon negoci del dia comprant això, allò i el de més enllà. Perquè avui, com diu l'eslògan , no som tontos. I demà potser ho serem. I ves a saber si a les properes eleccions algun polític (màster en màrqueting) ens prometrà la legislatura sense IVA. I hi haurà cues per votar-lo. Serà, com diu el tòpic, la festa de la democràcia.

dimecres, 22 de maig del 2013

Aznar contra la carn d'olla de Rajoy


Aznar és com el Guadiana. Passa llargues temporades desaparegut dedicant-se als seus negocis internacionals consistents en omplir el calaix donant consells i traficant amb la seva cartera de contactes i, de cop i volta, reapareix en el món de la política per tocar al seu hereu de La Moncloa allò que no sona.  Una pessigada dolorosa per aquí i una puntada de peu per allà. La carn d'olla de Rajoy deu estar a hores d'ara ben encetada per aquest foc amic.

Nou capítol. Pel·lícula de por la d'ahir al vespre per Antena 3. De terror i de retorn al passat. De regust a resclosit. De fàstic. L'expresident espanyol s'ha fet entrevistar per la tele del Grupo Planeta per disparar a boca de canó contra el gallec a qui des de la dreta mediàtica cavernícola es va batejar amb el sobrenom de “Maricomplejines”. Un tou de merda, vaja.

Resumint per no fer-ho llarg. Aznar ha dit que s'han de baixar ara mateix els impostos; que Espanya necessita una profunda reforma fiscal; que és molt greu destruir les classes mitjanes; que el govern ha d'actuar d'una punyetera vegada; que l'executiu ha de tenir un projecte polític i uns objectius renovats; i que quan es governa amb el suport d'una majoria absoluta cal aplicar el programa pel qual s'ha estat elegit.

O sigui tot allò que Rajoy, sotmès a les seves circumstàncies, als seus dubtes i a l'allargada ombra de la Merkel, no fa.

I no n'ha tingut prou. Aznar ha amenaçat amb tornar a la política activa si les coses se li escapen definitivament de les mans al gallec i ho ha fet deixant anar una frase lapidària: “Compliré amb la meva responsabilitat, amb  la meva consciència, amb el meu partit, amb el meu país. Mai he defugit les meves responsabilitats”.

En definitiva, una entrevista que, amb el teló de fons del cas Gürtel i les culpes atribuïdes des de l'actual direcció del PP als que manaven abans en el partit, pot encendre encara més la pólvora de l'enfrontament entre marianistes i aznaristes. Una guerra interna amb fronts oberts, recordem-ho, no tan sols dins la dreta mediàtica i el Partit Popular, sinó també a diferents àmbits del govern on cada bàndol hi té els seus peons. Uns i altres preparats i movent fils per quan arribi l'hora del fratricida escac i mat.

Vídeo resum de l'entrevista

Foto: Aznar abans de començar l'entrevista d'ahir al vespre.  / Antena 3.

dissabte, 11 de maig del 2013

Els Lara i la Diagonal



El seu pare, José Manuel Lara Hernández. nascut al poble sevillà d'El Pedroso i capità de la Legión, va entrar l'any 1939 per la Diagonal amb les tropes feixistes i ara, José Manuel Lara Bosch, president del Grupo Planeta i editor de La Razón, un diari que , com és públic i notori,estima molt tot allò català, ha tornat a amenaçar en emportar-se el seu negoci  fora de Catalunya si no s'atura el procés cap a la independència.

Entrevistat per Canal Sur, ha afirmat que si la cosa va endavant es sentirà expulsat de Catalunya i ha insistit en el mateix argument d'altres vegades: “"No tindria cap sentit una editorial en llengua espanyola en un país en què la llengua oficial no fos l'espanyola".

Deixant a banda que els partits sobiranistes mai no han dit que a una Catalunya independent el castellà deixaria de tenir el seu propi pes, l'aplicació estricta de la mateixa lògica faria absurd que dins la  maleta d'”expulsat de Catalunya” Lara Bosch s'emportés el Grup 62, del qual és notori accionista. Tindria cap sentit una editorial en llengua catalana en un país en què la llengua oficial no fos la catalana?

Com tampoc, imagino, no tindria cap lògica que l'editor s'emportés la Creu de Sant Jordi que la Generalitat del tripartit li va atorgar el 2007, la mateixa distinció als serveis prestats al país que, per cert, també va rebre l'antic capità de la Legión “libertador de Cataluña” l'any 1998 de la ma de Jordi Pujol.

En el seu xantatge verbal,  Lara Bosch va amenaçar fa uns mesos amb emportar-se Planeta a Conca, un destí ben curiós. Ara, però, diu que anirà a Sevilla. Suposo que sortirà per la Diagonal rememorant gestes familiars passades. Seria el camí més lògic i, segurament aplaudit, pels fidels lectors de La Razón.

Imatge: Un moment de la intervenció de Lara Bosch en el programa "Pido la palabra" de Canal Sur.  

dimecres, 8 de maig del 2013

El català i la gent viatjada




Diuen que Javier Pérez Tenessa, conseller delegat d'eDreams, l'agència de viatges en línia, amb seu a Barcelona,  líder del mercat espanyol i una de les primeres d'Europa, té el cor dividit entre les cultures mexicana, francesa, holandesa, espanyola, nord-americana i  catalana. Curiosament , un home tan viatjat i que -insisteixen- estima la cultura catalana, no li agrada  que a les escoles de Catalunya s'estudiï en la llengua del país perquè segons diu, això “dificulta l'atracció del talent”.

Quan aquest enginyer aeronàutic va estudiar i treballar en els Estats Units o a França no se li va acudir criticar l'anglès o el francès, però clar, tot si val, quan es tracta del català. I tan li fot si tens el negoci establert a Catalunya. En definitiva, Javier Pérez Tenessa forma part de la mateixa fauna que altres personatges com José Manuel Lara o, en pla més guai del Paraguai,  Javier Mariscal, el dibuixant i dissenyador que, desprès d'apuntar-se a la moda pepera comparant en declaracions a un diari la manifestació de l'Onze de Setembre amb l'època nazi, ara s'ha disculpat assegurant que les paraules no són el seu fort i que visca, visca i visca l'art dels pinzells i llarga vida a en Cobi.

Instal·lats en la seva bombolla, a aquesta gent els produeix al·lèrgia qualsevol expressió cultural o política pròpia del lloc on resideixen. Ningú els demana ni molt menys que surtin al carrer amb l'estelada, ni que muntin una bacanal amb pa amb tomata i porró, però no estaria de més una mica de respecte i consideració cap a allò que forma part de les arrels i dels sentiments d'una part important de la societat catalana. Una societat plural, tradicionalment oberta al món i, per descomptat, tan viatjada com ho pot ser el cofundador d'eDreams.  

dilluns, 29 d’abril del 2013

Camilo



Camilo Sesto (Alcoi, 1946) ahir a Telecinco amb cara plastificada de "torno a ser jovenet però ningú s'ho creu”.

Sobreviure desprès de triomfar durant dècades en el món de l'espectacle ha de ser dur i complicat però voleu dir que cal anar tan contranatura i d'una manera tan evident?.

A alguns cirurgians plàstics els haurien de fer empassar el bisturí i el botox lligats a una columna ardent i escoltant una nova versió d'aquell èxit de Camilo que a aquestes alçades de la pel·lícula podria portar per títol “Vivir así es morir de horror”.

Passant del món de la cançó al del cinema i posats a escollir rostre pels millors darrers anys de la nostra vida, em quedo amb un valor sòlid, reconegut i envellit estèticament d'una manera ben digne i elegant: Sir Thomas Sean Connery (Edimburg, 1930). I qui no?


dimarts, 23 d’abril del 2013

El vibrador de Sant Jordi


El portal catoferta.cat m'ha enviat una nota de premsa anunciant que, per “recordar el sentit romàntic de
la Diada de Sant Jordi”, han posat a la venda Inez Gold, un vibrador en acer inoxidable i banyat en or de 24 quirats que permet cinc modes diferents d'estimulació i que, amb el seu acabat exclusiu, “proporciona una sensació única i plaent sobre la pell nua”.

Això sí, per aconseguir aportar en un dia tan nostrat “un valor únic i exclusiu” al benestar de la parella, cal gratar-se a fons la butxaca. L'andròmina té un cost en oferta de 8.260 euros (si, ho heu llegit bé, el preu normal és de 12.000 euros) i s'anuncia com “la joguina sexual més cara del mercat”, cosa que m'ha fet pensar amb el 1880 que, tot i el pas del temps, segueix essent “el turró més car del món”.

Si fins i tot en època de vaques magres, el reclam publicitari funciona amb el torró,  per què no ha de tenir èxit amb un vibrador banyat en or?

Siguem positius: de moment, bona part dels lectors d'aquesta oferta haureu quedat destrempats en veure el preu. Ja tenim molt de guanyat. Animeu-vos!. Ara el vibrador més car del mercat podrà suplir la vostra mancança física obrint-se pas per l'estimada geografia humana, amb cinc marxes i pletòric d'energia, com un Sant Jordi que amb la llança venç el dragó!.

I si la destrempada econòmica general converteix la vaques magres en remugants famèlics, sempre podreu portar la joguina sexual a una casa de préstecs o a un “Compro or”. Hi entrareu amb la cara ben alta i satisfets pel plaer donat a la vostra parella. Orgullosos, ben orgullosos per haver esdevingut amb les vostres arts amatòries, autèntics alquimistes de l'amor. Aquell recobriment daurat del vibrador més car del món ja no serà simplement or. Amb les molècules modificades per les tempestes orgàsmiques serà moltes coses més. I el comprador del preuat metal, si té ofici, ho sabrà entendre i valorar.

dissabte, 13 d’abril del 2013

La radicalitat democràtica de Chacón



Fet inèdit: Carme Chacón va protagonitzar ahir un acte polític a Catalunya, concretament a Tortosa, i ho va fer sense que estem, que jo sàpiga, en campanya electoral.

 Desprès de la sorpresa inicial, la pregunta del milió: ha sabut la diputada trobar el camí des de Madrid sense l'ajut preciós i imprescindible d'un GPS?

 Per qui no ho recordi (les llargues absències fan feble romandre en la memòria dels ciutadans), la senyora Chacón va ser cap de llista del PSC per Barcelona a les eleccions generals del 2008 i del 2011 però des de que aspira, com els generals, a tenir “mando y plaza” a Madrid, és cara de veure a Catalunya i fins i tot, per allò del què diran a les Espanyes o, no siguem dolents, per convicció pròpia, defuig seguir algunes directrius, diguem-ne atrevides, del seu partit que, també cal recordar-ho, continua essent el PSC i no pas el PSOE. 

Doncs bé, ahir, la ben trobada Chacón, l'ombra allargada que, tot i estar sotmesa a purga com els cargols pels compañeros del PSOE, segueix planant damunt el futur més aviat negre de Rubalcaba, va demanar al govern de la Generalitat que en lloc de preocupar-se tant per “l'estat català” ho faci per “l'estat dels catalans” i es va pronunciar taxativament a favor de “la radicalitat democràtica” per a la necessària renovació de les institucions.

Però, parem màquines i que ningú de més allà de les terres nostrades s'alarmi: per la molt federalíssima Carme Chacón el lliure exercici del dret dels catalans, entre ells els seus electors, a decidir què volem ser quan siguem grans no forma part d'aquesta radicalitat democràtica feta a mida que tant pregona. Faltaria més!.

dijous, 21 de març del 2013

Matalàs xipriota




Veig que el mercat del descans, per dir-ho d'alguna manera, ofereix un matalàs que porta per nom “Chipre”. Segons la publicitat de la marca, els dormilegues hi trobaran “viscolàstica de porus obert” que expulsa a corre-cuita la humitat i un tractament antibacterià “eco-fresche” que evita la mutació cel·lular de les bactèries i que impedeix que penetrin, les molt trapelles, pels forats més íntims del client. Per acabar-ho d'arrodonir aquest producte fa realitat el gran tòpic publicitari: “Uneix qualitat i confort al millor preu”.

Què més es pot demanar?. Doncs alguna cosa més.

És una llàstima que la marca comercial “Chipre” ja estigui agafada, però crec que el matalàs “Mi colchón”, fabricat a Salamanca, en seria ben mereixedor de portar el nom de l'illa mediterrània donat que  és un producte de descans (i mai millor dit) que incorpora ni més ni menys que una caixa forta per “tenir el teu diner -segons diu l'eslògan de la seva campanya publicitària-  molt aprop teu”. Aquest seria, ara mateix, el somni dels indignats xipriotes: guardar els seus calerons ben lluny dels bancs i de les urpes de la Unió Europea.

Si al matalàs “Mi colchón” hi afegissin un tractament “eco-fresche” contra tots aquells mal bitxos financers i especuladors internacionals que, desprès de fer-se multimilionaris de mil maneres encobertes, quan vénen mal dades pleguen el ram i mouen els fils polítics perquè les pèrdues recaiguin en els ciutadans honrats, la jugada comercial seria més que perfecta: rodona.

dimecres, 13 de març del 2013

Un Papa amb un sol pulmó


El nou Papa Jorge Mario Bergoglio, Francesc I, és jesuïta, enginyer químic i poc amant de les ostentacions i dels luxes: quan el van nomenar cardenal va aprofitar la roba del seu antecessor  Antonio Quarracino i diuen que es desplaça sovint amb metro per Buenos Aires vestit amb clergyman). Li agrada el tango, la boxa i el futbol, concretament és seguidor del San Lorenzo de Almagro, un club que vesteix  blaugrana. Serà també admirador del déu Messi?.

Bergoglio va ser superior provincial dels jesuïtes entre el 1973 i el 1979, en els anys sagnants de la dictadura. ¿Sortiran nous detalls sobre el seu presumpte paper col·laboracionista amb els militars?. Segur que ja hi ha algú que hi està gratant...

Francesc I té 76 anys i li manca un pulmó degut a una malaltia que va patir de jove.

I la pregunta del milió: Podrà aquest Papa argentí, conservador des del punt de vista doctrinal però públicament compromès amb la justícia social, carregat d'anys i amb un sol pulmó, respirar els aires sempre viciats i traïdors de la Cúria romana?



Foto 1: El Papa Francesc I a la finestra del Vaticà.

Foto 2: Bergoglio amb el general Jorge Rafael Videla.

dimarts, 19 de febrer del 2013

"Catalanitzar Espanya"


Article del periodista José Maria Carrascal a l'ABC (llegiu-lo fins el final: hi ha sorpresa)

                             CATALANIZAR ESPAÑA

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa. Además, dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas - más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares - y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás.

Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.

Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanicidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia.

Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como "espíritu español", apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales. Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres.
            
Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos y al empeñarnos en sujetar el alma española a
tales características, la hemos empequeñecido, mutiladola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.

No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses.  ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes!   ¡Qué ceguera ¡ ¡Qué desatino!
            
Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes.

Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de quenuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.

España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia.Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.

Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.

Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse "porque el Ejército no lo permitiría", siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?

No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas. Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su "seny".
            
Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.
          

No us exciteu gaire. Aquest article que sembla ben actual el va escriure en Carrascal i va ser publicat a l'ABC...però el 3 de febrer del 1978. Fa 35 anys!!

Ha plogut molt des d'aquell 1978 en què dues forces polítiques, Convergència i Unió Democràtica, acordaven per primera vegada presentar-se juntes a les eleccions. Aquella època llunyana en la qual s'aprovava en referèndum la Constitució Espanyola...

Seria interessant preguntar-li a Carrascal si ara tornaria a signar un  article com aquell...

Ben segur que no. El veterà periodista nascut el 1930 a El Vellón, Madrid, segueix escrivint a les planes del conservador ABC però els darrers anys, en els seus articles, els catalans ja hem deixat de ser un exemple de seny, de modernitat...i hem esdevingut fins i tot uns potencials executors de neteges ètniques i provocadors de futures guerres civils. Trist retrat per aquells polítics de Catalunya que durant tres dècades van seguir el consell de José Maria Carrascal intentant, infructuosament, catalanitzar Espanya i perdent bous i esquelles en aquella missió impossible.

L'Estat espanyol, una vegada despertat del somni de l'opulència i enfangat en mil escàndols i misèries i amb totes les institucions fent aigües, està ben lluny de ser una autèntica democràcia moderna. Què proposaran ara els nacionalistes espanyols?. Importar suïssos i anglesos?. O seria més realista i pràctic que vinguessin ja directament els alemanys?




dissabte, 16 de febrer del 2013

Espies i titelles de fil



En alguns mitjans de comunicació, una quasi desconeguda María Victoria Álvarez ha passat en pocs dies de ser l'examant de Jordi Pujol Ferrusola a l'excompanya sentimental. Són dues coses diferents. Ja entenc que als periodistes ens acostuma a agradar la crònica negra i, posats a vendre històries fosques, té més força fer-hi sortir una examant que no pas una exnòvia. L'examant sempre es pot salpebrar amb un punt d'erotisme pervers, mentre que l'exnòvia tenyida de rosa pot arribar a ser tan cursi, depressiva i depriment com Sant Valentí. Ja ho deia Mae West: “Les noies bones van al cel i les dolentes van a tot arreu”.


En tot cas, em dóna la impressió que tota l'esca del pecat de l'escàndol que està esbandint aquesta senyora o senyoreta arrenca del prefix "-ex". Revenja sentimental casolana transformada per qui sigui en arma política amb Mortadelos i Filemons pel mig, florers trampa i menú de luxe.

Estovalles selectes per un culebrot en temps de sobiranisme i de desplegament per terres nostrades, xiuxiuegen veus coneixedores del tema, de tot un estol de James Bond provinent de Madrid i amb seu camuflada a un edifici de la Diagonal.

L'Estat es defensa i mou fils emprant el que calgui: el despit d'una excompanya sentimental que portava dos o tres anys intentant sense èxit vendre un presumpte escàndol protagonitzat pel fill d'una família emblemàtica i revestida de gran senyera i que ara, mira quina casualitat, és escoltada per tothom; expolicies que es van convertir en detectius d'una agència ficada en mil merders i que, via ERO, han anat a parar al carrer transformant-se en exdetectius amb dossiers sota el braç; l'exsecretari d'organització del PSC i actual diputat a Madrid, José Zaragoza que ho nega tot però a qui des d'El Mundo (sempre l'allargada ma de Pedro J) apunten com el personatge que va encarregar a l'agència de detectius Método 3 la gravació del dinar de María Victoria Álvarez i la líder del PP català Alicia Sánchez-Camacho aquell llunyà 7 de juliol de 2010 en el restaurant La Camarga...

Com es pot veure, el prefix “ex” té molta força en aquesta història. “Ex” d'allò que era i ja no és i ecs de fàstic, tant si hi ha un bri de veritat com si tot és mentida.

Avui, El Gran Debate de Tele 5 emetrà una entrevista a l'examant o excompanya sentimental -digueu-li com vulgueu- del noi de can Pujol. No sé si la dama ha valorat bé les conseqüències d'entrar en el circ mediàtic, de posar-se encara més a l'aparador. En tot cas a les Espanyes la passejaran, parant o no la ma, per totes les sales d'espectacle perquè, per força o voluntàriament, ha entrat a formar part d'una maniobra més política que judicial que ben segur ja no depèn només d'ella. La Maria Victoria esdevindrà titella de fil, marioneta moguda des de les ombres i quan algú li faci alçar un braç o una cama contra la seva voluntat tal vegada recordarà amb nostàlgia aquell antic amor, aquell enamorament, aquella estimació que un dia va sentir i que, en desaparèixer, ha donat lloc a tanta misèria televisada.

Foto: María Victoria Álvarez durant una entrevista amb Antena 3.



dilluns, 4 de febrer del 2013

Papers i falsedats


 M'ha cridat l'atenció una frase de la intervenció de Mariano Rajoy dissabte davant el comitè executiu del PP negant que hagués cobrat un sobresou en negre com apunten les anotacions atribuïdes a l'extresorer, Luis Bárcenas, publicades en El País:

"Són uns papers que no es sap d'on surten ni qui els ha posat en circulació, però que donen peu a tota classe de falsedats, i que inflamen el fariseisme més descarat per part dels que pensen que guanyaran alguna cosa amb aquest embolic".

Exactament això mateix podia haver dit Artur Mas en relació als papers publicats per El Mundo durant les eleccions catalanes, però, mira per on, ho diu  i es lamenta el líder d'un partit de l'interior del qual van sortir més veus que, aprofitant la jugada de Pedro J i de ves a saber quines clavegueres de l'Estat, van estendre mil dubtes sobre l'honorabilitat del president de la Generalitat...

Imatge: Un fragment de les anotacions publicades per El País.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Descollonament

He desconnectat, amb assaborit plaer, durant força hores i quan a les quatre de la matinada d'avui torno a donar un cop d'ull a l'actualitat, em trobo amb dues històries formidables:

A) Recorden aquell ex-registrador de la propietat amb mando en plaza que va prometre arreglar l'economia en dos anys, fer baixar l'atur, no pujar l'IVA i retallar-ho tot menys la sanitat, l'educació i les pensions?. Doncs l'amic Mariano assegura ara que demostrarà, fent un striptease  amb les seves declaracions de renda, que no ha cobrat sobresous  (sobre + sou) i que tot plegat és fruit d'una confabulació anti-pepera. Segur que serà així: tot ciutadà honrat sap que a la declaració de renda el primer que s'hi ha de fer constar és la pasta cobrada en negre. I Mariano El Parsimoniós serà lent com una tortuga gegant de les Galápagos (0,25 quilòmetres a l'hora) quan cal prendre decisions urgents però, que ningú no ho dubti: és fiable com un cotxe merkelià i honrat i honorable com un autèntic cavaller espanyol, aquell llegendari personatge al qual mai li passaria pel cap demostrar que no ha cobrat en B ensenyant els seus comptes en A.

Si l'hem de creure, Mariano té una fe sòlida, és a dir una creença no fonamentada en la raó, en el retrat exacte de la realitat econòmica que proporcionen les declaracions de renda. O com a mínim la seva.

Fa temps es va fer famós aquest eslògan de l'Agència Tributaria espanyola: "Hacienda somos todos". Vista, però, l'elevada circulació de sobres amb negre, el més apropiat seria dir que "Hacienda somos todos...pero unos más que otros". Veig que a la web haciendasomostodos.es hi surt un avís de "Página en construcción". Tal vegada algú del govern Rajoy que toca de peus a terra s'ha posat mans a l'obra per explicar les coses com són...

B) El Granada ha vençut al Madrid (1-0) amb gol en pròpia porta (el primer de la seva carrera) de Cristiano, el Despilotat d'Or. La fam de gol d'aquest noi no té aturador ni entén de colors!. Ell, que no és individualista ni pretensiós, surt fastiguejat del camp i l'altre portuguès, encantat com el primer d'haver-se conegut, exhala per enèsima vegada el mateix bruel de canvi de cicle: els meus jugadors són un desastre, a mi no em mirin i tot és fruit d'una confabulació judeo-maçònica, un contuberni diferent al d'en Mariano però també sensacional i gegantí que aplega als que fan el calendari de la competició, als àrbitres, a la premsa esportiva de Madrid i ves saber a quanta canallesca més. Tots ells vestits de blau-grana.     

Vist tot plegat, desconnecto unes hores més convençut que el retorn a l'actualitat m'aportarà un altre tip de riure. O més ben dit, un saludable descollonament.




dimecres, 23 de gener del 2013

Assumptes exteriors



José Manuel García-Margallo acaba de sortir a la segona edició del Telediario de TVE carregant contra la declaració de sobirania de Catalunya aprovada pel Parlament.

Quina paradoxa! El ministre d'Assumptes Exteriors ha estat el primer membre del govern espanyol en pronunciar-se per la televisió pública desprès de la votació!

Ja som independents?

dissabte, 5 de gener del 2013

L'FMI i els seus errors


Amb algunes de les economies europees fent aigües per tots costats, el Fons Monetari Internacional reconeix ara, mira per on,  que es va equivocar exigint als governs l'aplicació de polítiques dràstiques d'austeritat.

Un informe signat per l'economista en cap de l'FMI, Olivier Blanchard i per  Daniel Leigh afirma que es van subestimar els efectes negatius que tindrien les mesures d'austeritat en l'increment de la desocupació, en la caiguda del consum privat i la inversió i en l'evolució del producte interior brut. Les ments pensants de l'organisme internacional van pronosticar que cada dòlar de retallada en el pressupost governamental comportaria un cost a l'economia del país de 0,5 dòlars quan en realitat és  de 1,5.

En definitiva, la cura de cavall està matant al malalt, un efecte perniciós que hauria de preocupar fins i tot als polítics neoliberals que han aprofitat les directrius de l'FMI per desmantellar l'estat de benestar i per privatitzar tot allò que era públic. Si s'ofega a les classes mitjanes i cau el consum, d'on sortiran els beneficis per les empreses i per les entitats financeres?.

El Fons Monetari Internacional sempre ha estat al servei de les polítiques neoliberals, cosa que ha encantat a molts governs de dreta, amb el de la Merkel al capdavant, però ara resulta que aquest valuós instrument que ha servit d'excusa per mil malifetes reconeix un mea culpa en l'esfondrament del Titanic europeu.

Anys enrere, quan l'urpa de la crisi ja es deixava veure a l'horitzó, els polítics, fossin del signe que fossin, van tancar els ulls per no espantar al seu electorat, al mateix temps que bona part dels economistes anaven errant els pronòstics.

La política és ideologia però l'economia, vistos els  seus desencerts, mereix ser catalogada com a ciència?. ¿És una ciència allò que, en un món controlat pels taurons de les finances que poden esfondrar amb fosques maniobres a qualsevol país, és incapaç de preveure les conseqüències de l'aplicació pràctica de les seves teories?

Mentrestant, ahir es va saber que Rodrigo Rato ha estat fitxat com a assessor de Telefónica per Europa i Amèrica Llatina. Es converteix així en un més dels il·lustres polítics espanyols que, en perdre la poltrona,  acaben entrant dins l'òrbita i menjant de la ma d'alguna multinacional.

A l'època d'Aznar, Rato va ser vicepresident del govern i ministre d'Economia, una etapa durant la qual va impulsar la privatització d'empreses com ara Argentaria, Tabacalera, Endesa, Repsol i la pròpia Telefónica. L'encarregat pel govern Aznar el 1996 de privatitzar Tabacalera des de la presidència de l'empresa va ser  César Alierta qui, l'any 2000, passaria a presidir Telefónica, i qui ara ha nomenat assessor a Rato sense tenir en compte la seva polèmica gestió com a president de Bankia ni el fet que estigui imputat per l'Audiencia Nacional en la investigació del procés de gestació i sortida a borsa de Bankia, així com per les condicions en què es va produir la fusió de les caixes que van donar lloc a l'entitat bancària. Segons un comunicat de Telefónica, s'ha valorat de Rato “la seva experiència i trajectòria”, tot i que la revista nord-americana Business Week l'acaba de col·locar en el cinquè lloc de la llista de pitjors directius del món.

Per cert, entre el 2004 i el 2007, Rodrigo Rato va ocupar el càrrec de director gerent del FMI i el 2011, quan ja era fora, un informe intern d'aquest organisme que analitzava aquell període,  denunciava que el Fons Monetari Internacional havia viscut dins una bombolla d'optimisme i de descoordinació mentre es gestava la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió. Les deficiències internes van impedir prevenir la crisi: "L'FMI no va anticipar la crisi, el seu ritme ni la seva magnitud i, en conseqüència, no va poder advertir els seus membres", deia aquella auditoria.

Van passant els anys i, amb un error darrera l'altre, l'FMI ens segueix portant cap a l'abisme.

Dibuix: Eneko