dimarts, 27 de desembre del 2011

No tot és el que sembla



Ni entrecuix ni punyetes. La principal zona sexual la tenim en el cervell i és allà on la imaginació cou a foc ràpid mil i una fabulacions deixant-se , sovint, enganyar per la corrent d'estímuls falsos que entren pels sentits. Tingueu-ho present: no tot és el que sembla.

dijous, 22 de desembre del 2011

La Carta Manga

Una notícia de l'agència EFE assegura que el principal repte del flamant ministre Alberto Ruiz-Gallardón serà aconseguir que els ciutadans recuperin la confiança en la Justícia. Vista la pèssima situació de tot allò relacionat amb els tribunals i el viacrucis que pateix la ciutadania cada vegada que s'ha de perdre en el laberint judicial, de feina, el senyor Gallardón, en tindrà molta.

Una de les coses que haurà de fer, segons subratlla textualment la notícia és “abordar de inmediato y poder resolver en tres meses, y en diálogo con la oposición, la renovación pendiente del máximo interprete de la Carta Manga”.

Manga?

Doncs sí, manga!

Només hi ha tres opcions: a l'agència s'hi ha colat una ma negra que odia profundament la Constitució Espanyola, el text ha estat redactat per un fanàtic del còmic japonès o, simplement, tot plegat és degut a les presses per enviar la notícia. Amb quina ens quedem?

dilluns, 19 de desembre del 2011

La perla

Quan un gra de sorra penetra a l'interior d'una ostra, el mol·lusc reacciona cobrint a l'invasor amb nacre i transformant-lo en una perla brillant. De la mateixa manera, en temps difícils, cal intentar ser positius, mirar cap el futur amb una dosi d'optimisme raonable i transformar la dificultat en la perla que en ajudi a tirar endavant. Sapiguem trobar el nacre, la mareperla, que la majoria dels humans portem a dins.

Amigues i amics: Que tingueu una setmana, com a mínim, lleu i que l'empatx de dolçor nadalenca no confongui les vostres ànimes.

divendres, 16 de desembre del 2011

Un truc anti grua



És una opció quan la grua municipal es vol emportar el cotxe però, això sí, cal tenir tracció a les quatre rodes... i un bon advocat.

Via: Llista Folre i Manilles


dimarts, 13 de desembre del 2011

Enviem-los el cobrador del frac

La vicepresidenta econòmica en funcions, Elena Salgado ha descobert que fa tard per pagar a Catalunya els 759 milions d'euros que l'Estat deu en concepte d'inversions endarrerides, tal i com marca la disposició addicional tercera de l'Estatut. Segons Salgado s'hauria de fer un protocol i no hi ha temps material per preparar-lo abans del desembarcament de Mariano Rajoy a la Moncloa.

Ho ha dit així de clar i s'ha quedat tan tranquil·la malgrat que el pagament es va acordar el  19 de juliol a la comissió bilateral Estat-Generalitat i que els acords d'aquesta comissió són d'obligat compliment. Han passat quasi cinc mesos, la partida corresponent està prevista en els Pressupostos espanyols, però la senyora vicepresidenta en funcions ha afegit que  a més de no tenir temps per fer el protocol, els Pressupostos “constitueixen una possibilitat de gastar, no una obligació”.

Per acabar-ho d'arrodonir, Salgado ha dit que no veu motius perquè la Generalitat porti l'Estat als tribunals.

En resum, el govern del PSOE traspassa la patata calenta al PP i bona nit i tapat.

Mentrestant, l'executiu d'Artur Mas haurà de fer mans i mànigues per cobrir el forat d'aquests 759 milions que comptava rebre abans de final d'any i tal vegada s'haurà d'endeutar encara més pagant uns interessos molts superiors als que paga l'Estat.

Aquest maldecap per Catalunya pot provocar una paradoxa: a l'hora de passar els comptes amb la gent de Rajoy, els de Zapatero podran presentar uns números menys vermells i carregar un cop més contra el dèficit de les autonomies (com és probablement l'objectiu de l'impagament) però no així quan la Unió Europea es torni a  mirar en lupa el dèficit espanyol, un examen global que no distingeix entre l'Estat i les comunitats autònomes. Per a tant, si la Generalitat acaba tenint uns comptes més negatius això repercutirà en la nota de l'Estat espanyol a Brussel·les. Rajoy tindrà, aleshores, dues feines: superar com pugui el temporal comunitari i decidir -negociant amb Mas- si es vol merèixer menys que Zapatero la fama d'incomplidor i de trampós i si desitja o no que el cobrador del frac amb barretina acampi definitivament davant la Moncloa com un símbol més de l'espoli que pateix Catalunya.

Foto: La vicepresidenta Elena Salgado, a la roda de premsa d'ahir.  / EFE.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Un luxe


El Banco Mare Nostrum (BMN), integrat per Cajamurcia, Caixa Penedès, Caja Granada y Sa Nostra, està promocionant aquests dies els seus comptes corrents obsequiant amb tres tovalloles El Caballo als clients que incrementin el saldo del compte en 4.000 euros i el mantinguin durant 70 dies.

L'eslògan de la campanya és clar, senzill, curt i directe: “Un luxe”.

No posarem en dubte l'encert del creatiu que ha parit la campanya publicitària. Segur que amb la pedregada que està caient a conseqüència de la crisi, és un luxe per molta gent tenir “presoners” aquests milers d'euros per aconseguir tres tovalloles. Això sí, són 100% cotó, es poden comprar a internet per 48 euros i són d'un model amb nom d'alta volada: Abolengo.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Votar en el banc



Ara que ja s'han filtrat els noms dels integrants del que serà el nou govern espanyol  -Angela Merkel, Nicolás Sarkozy, Mario Draghi, Christine Lagarde, José Manuel Durão Barroso, Jean-Claude Juncker...- només resta saber si la dreta obtindrà avui a les urnes una majoria absoluta o absolutíssima.

Una vegada demostrat a nivell global que allò que anomenen mercats s'ha imposat a la política, el millor escenari per la votació d'avui  hauria de ser el sagrat temple de les oficines bancàries, que, per cert, n'hi ha moltes més que els improvisats col·legis electorals. Allà, els votants hi entrarien amb la llibreta d'estalvis a la ma i, en perfecte ordre, com si fos el sobre amb la papereta del Congrés o del Senat, la dipositarien a la boca del caixer automàtic. En mil·lèsimes de segon, el Gran Germà llegiria cada un dels conceptes de les entrades i les sortides -nòmina (suposant que n'hi hagi), gimnàs, perruqueria, aigua, gas, electricitat, hipoteca, canal plus, nespresso, mercadona, orange, oci diürn i nocturn etc etc- i amb aquest aiguabarreig de fets convencionals i d'alguna gesta no tan confessable registrada a la visa, dibuixaria el perfil econòmic i social de l'elector.

Dels números en vermell o en negre del compte corrent en sortiria el valor del seu vot. Naturalment, el principi bàsic de la democràcia representativa -un home ( o una dona), un vot- ja hauria estat abolit i el que tindria pes seria la salut financera de cada individu. Del perfil consumista en sortiria la orientació política i dels guarismes alts o baixos el nombre de vots dipositats per cada persona en aquest sufragi tecnocràtic.

Per descomptat que a la jornada electoral com la d'avui les oficines  de bancs i caixes acollirien el gruix de l'electorat mentre que les minories selectes disposarien d'uns espais VIP situats en els bancs d'inversions, a les borses, ens els despatxos d'advocats famosos que gestionen les discretes societats d'inversió de capital variable (SICAV) i les societats patrimonials o a les seus de les intocables agències de valoració de primes de risc...

En un món real -amb la que està caient i amb la que caurà- aquest hauria de ser l'escenari de la jornada electoral d'avui però ja ho sabeu, sóm al 20-N, diuen que celebrem la festa de la democràcia i de desagraïts i de descreguts l'infern n'és ple.




Acudit: FER / El Punt Avui

dijous, 10 de novembre del 2011

El maniquí del PSC


Mariano Rajoy tenia la seva nena de ficció (on deu haver anat a parar la criatura?) i ara José Zaragoza té el seu maniquí. Vist i no vist. El polèmic vídeo contra les retallades aplicades pel govern Mas ja ha estat retirat per ordre de Chacón

Utilitzar la mort d'un pacient convertint a un metge en un maniquí era munició d'alt calibre per una campanya, com pràcticament totes,  més que avorrida. En afers electorals, si no es vol sortir del terreny políticament correcte hi ha poc camp a córrer per la creativitat i quan algú comet l'atreviment passa el que passa. 

Ho reconec. La proximitat de qualsevol maniquí sempre m'ha semblat inquietant, però també ho són d'inquietants i poc tranquil·litzadores les retallades sanitàries  del conseller Boi Ruiz, el nostre particular Eduard Mans de Tisores...




dimarts, 8 de novembre del 2011

Kamasutra

...per lectores i per lectors. Com va apuntar l'escriptor irlandès Richard Steele, "la lectura és a la intel·ligència el que l'exercici és al cos".


dilluns, 7 de novembre del 2011

La guineu en el BCE


Mario Draghi ha iniciat el seu mandat com a president del Banc Central Europeu (BCE) marcant distàncies amb Trichet rebaixant el preu del diner. Un amable cop d'efecte que ha estat, en general, ben rebut pels mercats i pels analistes.

L'italià és un gat vell en això dels quartos, un personatge de llarguíssim recorregut  professional i de reconeguda habilitat jesuítica (va estudiar en un col·legi d'aquesta orde). Diuen que el seu pensament econòmic ve a ser una mena de còctel entre l'ortodòxia germànica i la manera d'entendre i gestionar les finances als Estats Units, un detall aquest darrer marcat per la seva formació al prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT).

Abans que els socis europeus el col·loquessin on és ara, Mario Draghi ha ocupat al seu país els càrrecs de director general del Tresor, president del Comitè de Privatitzacions i governador del Banc d'Itàlia, on, per la seva inesgotable activitat era conegut com a Supermario.

A més de formar part del consell d'administració de diverses empreses i bancs, també ha fet carrera internacional com a director executiu del Banc Mundial i com a vicepresident per Europa, entre el 2002 i el 2006,  de Goldman Sachs, el poderós banc d'inversions nord-americà implicat en el frau de les hipoteques subprime i en el maquillatge del deute grec, una operació, aquesta darrera, en la qual, pel lloc que ocupava, en devia saber alguna cosa l'avui flamant capitost del Banc Central Europeu.

Tenim doncs a la guineu cuidant el galliner del BCE, una imatge poc tranquil·litzadora però que no necessàriament ha d'acabar en carnisseria. Mario Draghi es coneix tots els trucs, fins i tot els més foscos, del seu ofici i això tal vegada pot ser positiu. Més o menys una situació similar a les de les grans multinacionals de la informàtica que contracten els serveis de malèfics hackers...

dijous, 3 de novembre del 2011

El final d'ETA amb humor


Es pot fer humor amb ETA?. En altres circumstàncies hauria estat de mal pair, però l’esperat i desitjat anunci de l’adéu definitiu a les armes ha posat a prova l’enginy de molts humoristes gràfics.

Aquí podeu veure una selecció d’acudits publicats aquests darrers dies a la premsa catalana, basca i espanyola.



divendres, 28 d’octubre del 2011

Peces-Barba, la veu del NO-DO




Diuen que els més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Per sort no sempre és així però ho acostuma a ser quan el tema central és Espanya. Això són paraules majors i uns i altres solen estar d'acord davant una qüestió suprema que passa per damunt de moltes altres: la pàtria espanyola.

En aquest context, la “broma” que un dels pares de la Constitució, el socialista Gregorio Peces-Barba, ha fet sobre Catalunya és de mal gust, per dir-ho suaument,  però no ens ha d'estranyar gaire.

L'expresident de la cambra baixa va aprofitat ahir la seva intervenció davant un congrés estatal d'advocats que es celebra a Cadis per parlar de les guerres del segle XVII:

 “El comte duc d'Olivares es va trobar alhora l'aixecament de catalans i portuguesos. Aleshores es va prendre la decisió de deixar als portuguesos i quedar-nos amb els catalans. Jo sempre dic en broma què hagués passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i no pas amb Catalunya?. Potser ens hauria anat millor.

I dir això, va acabar de ficar-se en el jardí intentant tranquil·litzar a l'auditori  en relació a l'augment de l'independentisme i al risc de fragmentació d'Espanya:

Estem en millors condicions que en altres èpoques. No sé quants cops es va haver de bombardejar Barcelona. Aquest cop es resoldrà sense necessitat de bombardejar-la”.

Podem doncs estar tranquils: aquesta vegada no ens bombardejaran.

L'humor de Peces-Barba no haurà fet gaire gràcia a les catalanes i als catalans que van patir els bombardejos feixistes de la guerra civil, ni tampoc a tots aquells que tinguin uns mínims coneixements històrics o que entenguin, en termes de dèficit fiscal, els costos econòmics i socials que ens comporta seguir formant part d'Espanya.

Davant l'enrenou provocat, ahir Peces-Barba va demanar disculpes subratllant que parlava en clau d'humor i insistint en que els catalans “no haurien de ser tan susceptibles”. Avui ho ha tornat a fer però afegint-hi que "Espanya és una nació" i que "Catalunya és una part entranyable del nostre territori".

De les seves paraules, tant les d'ahir com les d'avui, en surt un evident to colonialista perdonavides. La veu de Gregorio Peces-Barba és com la del NO-DO. Només li ha faltat referir-se a “la laboriosa Cataluña” que era el que deien en Franco i els seus ministres quan venien de visita d'inspecció “a esta parte tan entrañable de nuestro territorio”.

Ha de ser molt dur ser del PSC i tenir o patir aquests germans de viatge.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Del Nido / Del Niu


L'octubre del 2009, en una intervenció en el programa Radiogaceta de los deportes de RNE, el president del Sevilla José María del Nido va dir textualment que “Juan Lapuerta” cometia un greu error “al barrejar futbol i política”.

Però aquesta nit, en resposta a les paraules d'Artur Mas sobre l'accent andalús i de Duran Lleida sobre el subsidi agrari, el president del club sevillista ha fet sortir als seus jugador al Camp Nou amb unes samarretes que lluïen l'eslògan “Orgullosos de Andalucia”.

I com que Del Nido ha fet exactament el mateix que ell criticava a Laporta -barrejar futbol i política-, a RAC1, a la prèvia de la transmissió del partit, han optat per rebatejar-lo, convertint-lo, mira per on, en un nostrat “Del Niu”.

Sigui com sigui, desprès de 90 minuts amb onze ocasions de gol i d'un temps afegit força accidentat i amb penal inclòs, la pilota s'ha negat a entrar i Del Nido / Del Niu ha pogut tornar satisfet a Sevilla. Ho ha fet orgullós, imaginem que d'Andalusia -en té tot el dret- però sobretot, del seu porter, el sevillà Javi Varas, l'home-mur que ha tingut mans per aturar-ho tot, i també de Kanouté, que agredint oportunament a Cesc, ha desconcentrat l'home-gol Messi en els moments previs al llançament d'un penal decisiu.

L'equació entre un persistent atac blaugrana i una fèrria defensa sevillista ha donat com a resultat aquest empat a zero i la pèrdua del lideratge. No cal donar-hi voltes sobre si les matemàtiques del futbol són justes o injustes. La pilota és capritxosa i a vegades, per més que jugui el millor equip del món, si d'alguna cosa no entén és de justícia.

  

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Les idees ocultes del senyor Duran



Ahir, en una conferència a Esade, el candidat de CiU Josep Antoni Duran i Lleida va assegurar que l'actual estat del benestar és “insostenible” i que les administracions hauran de prendre decisions encara més “doloroses” per posar-hi remei. Referint-se a la sanitat, es va mostrar partidari d'una “col·laboració més gran entre el sector públic i el privat”, però en resposta a una pregunta del públic no va voler entrar en més detalls: “No seré més concret. No és que no tingui idees; és que si les explico perdré les eleccions”.

Així doncs, Duran demana als electors que el votin sense saber què voten o, dit d'altra manera, que facin un exercici de fe cega, que li concedeixin novament l'escó i que , un cop retornades les perilloses urnes al magatzem de la democràcia, esperin el moment oportú perquè el senyor diputat tingui a bé explicar les seves idees ocultes sobre la reforma de l'estat del benestar.

Totes les enquestes indiquen la poca confiança amb què la ciutadania veu la política i els polítics. En aquest context, els programes electorals acostumen a ser artefactes poc dignes de crèdit i el coneixement que en tenen part dels electors quan dipositen el seu vot és més aviat migrat per no dir nul. Però d'aquí a fardar d'idees contundents davant un auditori, el dels negocis, procliu a exigir-les, resulta, com a mínim, impúdic.

En el diccionari, la paraula “contundent” apareix amb dos significats:

1 adj Que produeix contusió. Ferida feta per un instrument contundent. 
 
2 fig Que produeix tal impressió en l'ànim, que resulta convincent. Arguments contundents.

A un candidat se li hauria d'exigir que fos clar i convincent amb els seus arguments i que no tingués cap programa ocult. No sigui que les idees ara amagades per no perdre vots acabin causant alguna ferida post-electoral a la delicada supervivència de l'estat del benestar.

Foto: El candidat de CiU en un moment de la conferència d'ahir a Esade. / Oriol Duran


dissabte, 15 d’octubre del 2011

El ciutadà Alfonso 10



¿Qui no coneix a Alfonso Díez, flamant marit de María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay?

Per si algú ha arribat fins aquí sense perdre la respiració i ha aconseguit aïllar-se aquests dies de l'impacte contundent de la crònica rosa, cosa pràcticament impossible, direm que el ciutadà Alfonso ha fet el salt a la fama pujant a l'altar del bracet de la duquesa d'Alba. Ha estat una llarga i dura ascensió al cim més alt de la noblesa espanyola partint d'un campament base més aviat modest i també molt espanyol: el del simple funcionariat.

Alfonso Díez Carabantes (Palència, 1950) i la megaduquessa Cayetana Fitz-James Stuart (Madrid, 1926, cinc vegades duquessa, vint vegades vescomtessa,   catorze vegades Grande de España etc. etc.) es van conèixer fa més de 30 anys a una botiga d'antiguitats (escenari del tot apropiat) i en fa quatre es van retrobar a la sortida d'un cinema. No consta la pel·lícula que van veure però, en tot cas, en aquell aparador de la ficció es va encendre la flama d'allò que les cròniques socials amables en diuen “una història d'amor amb totes les lletres”.

La diferència d'edat dels nuvis (avançadíssima en el cas de la dama) però sobretot l'origen plebeu i l'ofici gris -funcionari de la Seguretat Social- del ciutadà Alfonso no van ajudar que l'entorn familiar de la duquessa rebés aquest festeig de tardor amb els braços oberts. De fet, el tram més costerut de la pujada a l'altar l'ha superat la duquessa repartint part de l'herència entre els seus fills, una operació delicada i no exempta de polèmica, i fent signar al nuvi un document mitjançant el qual el bon home ha renunciat a qualsevol dret sobre els bens de la Casa d'Alba.

I així, a empentes i rodolons, el funcionari Alfonso Díez ha esdevingut duc consort d'Alba, un triomf de l'amor, dirien uns, una escalada social inconcebible, dirien altres, però més es va perdre a Cuba.

La part més canallesca i malvada de la premsa s'hi ha abonat amb el pobre Díez. Uns l'han definit com “un personaje de medio pelo” i altres, fins i tot a les planes menys serioses del monàrquic ABC, han fet jocs de paraules amb el seu cognom rebatejant-lo com “Alfonso X”, sense caure en la indelicadesa de detallar si l'estimat per Cayetana de savi, com el monarca històric, en té molt o poc. O com  l'Associated Press, que en una crònica publicada a Yahoo rebaixa -ves a saber si per culpa d'un traductor automàtic- al duc consort Alfonso Díez al nivell d'“Alfonso 10”, com si d'un vulgar futbolista famós es tractés.  


En el fons, molta enveja com demostra la piulada que va fer fortuna a la xarxa  el passat dia 5, jornada de noces al palau de Las Dueñas de Sevilla: “ El que emprenya del casament de la duquessa és que aquesta nit ella tindrà sexe i tu no”.  Més clar, l'aigua.

Foto: Cayetana ballant amb Alfonso desprès del casament. / EFE

dissabte, 8 d’octubre del 2011

El pa i els engonals



Si hem de fer cas al cartell, els clients d'una fleca de Vilanova poden adquirir, entre altres varietats, “pa engonals”. Com que aquest pa mai no ha existit i suposem que tindria un dubtós gust, cal posar-hi una mica d'imaginació per entendre que en realitat es tracta de pa anglès, altrament dit pa de motlle.

I com s'arriba a aquesta conclusió?. Doncs partint de la versió castellana “pan inglés”, fent-li perdre l'accent i la nacionalitat al pa i passant en pla maldestre el terme anatòmic “ingles” per un traductor automàtic castellà-català. El resultat final és “pa engonals”, sense que el pobre i humil pa de motlle tingui res a veure amb la part del cos, veïna dels genitals, en que s'ajunta cada cuixa amb el ventre del forner.

Un apunt més. A la població gaditana de San Roque hi ha una empresa panificadora que és diu  Pan Inglés S.L. però si la cerquem a la versió catalana de Boletines Oficiales.com ens apareix convertida en...Pa Engonals S.L.! Altra vegada, cal suposar-ho, la traducció automàtica!

I com que la cosa va d'engonals, us deixo aquí l'escena del dictat del mestre Don Roberto a Amanece que no es poco, la gran pel·lícula d'humor absurd i surrealista escrita i dirigida per José Luis Cuerda.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Els "clics" a l'atur

En el món de Playmobil hi ha tota mena de recreacions disponibles: la caserna dels bombers, l'hospital, el col·legi, la clínica veterinària, el zoològic, els vehicles de transport, la botiga de flors, la casa urbana, la granja, la comissaria de policia i fins i tot una banda de lladregots de joies.

Les joguines reprodueixen sovint la realitat i per això, veient la magnitud del desastre econòmic, que dibuixa amb línia vermella descendent un avui millor que el demà, no ens ha d'estranyar -com ja ha avançat amb to irònic El Mundo Today- que el Playmobil de moda per les properes festes nadalenques  pugui ser una munió de figuretes de plàstic -més de quatre milions de clics- fent cua davant una oficina de treball.

Això sense oblidar altres recreacions possibles com la protagonitzada pels indignats amb els bancs, pels propietaris desnonats per l'impagament d'hipoteques, pels emprenyats amb els especuladors i amb els polítics, pels mosquejats amb la congelació de sous, pels cabrejats amb les retallades de l'estat del benestar o fins i tot pels catalans ofegats per l'espoli fiscal. Serà una bona manera amb la qual els nens i les nenes, tot jugant innocentment amb els clics, aprendran a  fer front a les incerteses del futur. Temps al temps...



Foto: El Playmobil dedicat als aturats. / El Mundo Today


dimecres, 28 de setembre del 2011

Sir Arthur Mas a TVE


Avui, a la tertúlia de La Mañana, el magazín matinal de TVE presentat per Mariló Montero, han rebatejat al president Mas convertint-lo en Arthur.

Hem trobat a faltar, això sí, un vídeo amb el molt honorable Arthur assegut al costat de lady Jane Ortega i enardint amb una arenga pro-retallada als cavallers de la Taula Rodona Louis Recoder,  Andrew Mas-Colell i Joseph Louis Cleries.

Imatge 1. Captura de pantalla del programa La Mañana.

Imatge 2: Lord Farquaad de la pel·lícula Shreck té una raonable semblança amb el president Mas.

divendres, 23 de setembre del 2011

Al Betis ni aigua

La rivalitat local treu guspires i fa estralls. “Al Betis ni aigua”. Això és el que deuen haver pensat els responsables del web del Sevilla que en el resum de la classificació de la lliga situat a la plana principal han optat per fer desaparèixer el primer lloc, des d'ahir en mans dels bètics que van vèncer al Saragossa i, amb tots els partits guanyats, ja sumen 12 punts. Com es pot veure, el llistat comença amb el segon lloc ocupat pel València, mentre que el Sevilla s'ha de conformar, de moment, amb la cinquena posició.

Això si, la realitat és tossuda i a la classificació complerta amagada a dins del web, el Betis apareix com a mereixedor capdavanter de la lliga.

Motalko


ARCHIVE PHOTO INSERTS FROM MOTALKO from Miklós Falvay on Vimeo.

Motalko és el títol d'un curiós documental fet en 3D a partir d'imatges antigues de la primera gasolinera que va començar a funcionar l'any 1936  a la població hongaresa de Budatétény. El treball, dirigit per Attila Kekesi, explica la història de Tasziló Landthaller, el fill del fundador de l'estació de servei, un personatge encara en actiu que durant el règim comunista va fer mans i mànigues per no perdre la propietat de la gasolinera.

L'animació tridimensional de les fotografies ha estat portada a terme per Miklós Falvay emprant el Blender, un programa lliure de modelat, animació i creació de gràfics en 3D.

En el vídeo podeu veure una petita mostra del film, la versió integra del qual, que dura 32 minuts i és en qualitat full HD, es podrà baixar des d'aquí a partir del 25 de setembre per un mòdic preu de 1,99 dòlars.


Foto: El protagonista del documental, Tasziló Landthaller, en una foto actual. / HB Production

dilluns, 19 de setembre del 2011

Una estrella del jazz

Cinc anys desprès d'haver actuat a l'Auditori gironí amb el seu trio, el pianista nord-americà Brad Mehldau va passar ahir pel Festival de Jazz de Girona despertant les mateixes passions que provoca arreu del món. Aquesta vegada ho ha fet mostrant la seva faceta més íntima, el piano solo, essent aquest l'únic concert que fa a l'estat.

Treballant la improvisació i amb el seu talent, capaç de barrejar les concepcions més clàssiques (Beethoven, Schubert) amb les formes jazzistes dels grans mestres com Charlie Parker i amb el pop de Radiohead o de Massive Attack, Mehldau s'ha convertit en una de les grans estrelles del jazz actual.

En el següent vídeo el podeu veure en una actuació l'any passat a Viena.

dijous, 8 de setembre del 2011

Un mandril amb plomes


Parem màquines. Europa Press ha descobert que els micos tenen plomes. A una noticia difosa ahir, l'agència assegura textualment que en el zoològic de Jerezhay un mandril que se quita las plumas de los brazos por estrés, igual que varios loros y papagayos que han perdido prácticamente todo su plumaje”.

La informació fa referència a un estudi portat a terme per l'entitat animalista Igualdad Animal sobre vuit zoològics de l'estat espanyol, entre ells el de Barcelona. L'organització ha presentat una denúncia administrativa davant les corresponents conselleries competents en fauna de la Comunitat de Madrid, la Junta d'Andalusia, la Comunitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya.

Segons l'estudi, dirigit per la zoòloga anglesa Claire Louise, els animals disposen de poc espai, pateixen estrès físic i psicològic, falta d'higiene i d'atenció veterinària, maltractaments per part dels visitants i fins i tot s'han detectat indicis de venda il·legal d'exemplars en el zoo de Sevilla que implicaria al de Madrid.

Per descomptat a l'informe no hi ha cap indici del curiós mandril amb plomes ni l'agència ha aclarit si el mico en qüestió disposa d'ales i de bec, pon ous i alça majestuosament el vol.    


Foto: Un mandril femella (sense plomes) junt amb la seva cria. / Aiwok / Wikipedia

dimarts, 6 de setembre del 2011

"Si no peta tot"

Etimològicament, la paraula entusiasme ve del grec enthousiasmós que  significa possessió divina. Els antics grecs quan veien a un poeta trempant amb el seu art consideraven que eren els deus qui s'expressaven des del seu interior i el posseït mereixia doncs el màxim respecte dels pobres terrenals. 

M'agrada el mot entusiasme i tot plegat m'ha vingut a la memòria desprès d'escoltar el que ha dit Artur Mas: el començament de la recuperació econòmica serà el 2013 “si no peta tot”. I si tot s'en va can Pistraus, ha afegit, “estarem dins el cacau general”.

D'acord que el president no vol enganyar a ningú ni ser, com ell mateix ha dit, “campió de la frivolitat”, però aquest condicional “si no peta tot” no ajuda precisament a animar , ja no dic a entusiasmar, als catalans i s'afegeix als mals auguris expressats, sense massa prudència, per la flamant directora gerent del FMI, Christine Lagarde que diumenge va provocar una onada de pànic entre els inversors advertint del risc “imminent” d'una nova recessió mundial.

Els economistes diuen que els mercats es mouen sovint per factors psicològics que no tenen necessàriament una explicació lògica. Només falta doncs afegir música de terror a una pel·lícula que ja té un guió poc tranquil·litzador.

Tenint en compte la situació catastròfica de l'economia grega no sé si seria gaire recomanable deixar-nos posseir pels deus de l'Olimp, però en tot cas, si és veritat que la psicologia té a veure amb la magnitud del desastre econòmic, intentem fer front als problemes amb una mica d'ànim i ja vindran els temps per deixar-nos posseir orgàsmicament per l'enthousiasmós inflant, els deus no vulguin,  futures bombolles econòmiques.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Cases de Pena


Cases de Pena. Aquesta indicació que apareix en un cartell a peu de carretera pot fer fugir a més d'un comprador despistat d'habitatges. En realitat, no es tracta de cap repte impossible pels promotors immobiliaris o turístics sinó del nom en català d'un poble del Rosselló conegut també com les Casasses i, en francès, Cases-de-Pène. És terra de vinyes i, per més detalls, els seus 700 habitants són anomenats casapenencs o casois.

Foto: Nuri Forns

dijous, 25 d’agost del 2011

Fletxes


Els operaris que renoven la senyalització horitzontal del barri han tingut a bé assenyalar el meu cotxe amb aquesta fletxa. Vist el resultat, avui a la nit aparcaré el vehicle en un altre lloc i el mateix faré demà, demà passat i l'altre. D'aquesta manera, els carrers s'aniran omplint de fletxes com si fossin pinzellades d'art urbà i tot plegat esdevindrà una orgia de trajectòries, sentits i contrasentits.

Quan imperi el caos damunt l'asfalt, tancaré el cotxe en el garatge, llançaré la clau i acamparé davant el televisor per veure mil i una pel·lícules d'indis i vaquers. Passaré els dies, les setmanes i els mesos, fletxa va i fletxa torna, fins que una d'elles m'assenyali, entre cella i cella, el camí a seguir. Aleshores, trauré el cotxe del garatge i en el carrer hi trobaré una parella d'operaris repintant la senyalització horitzontal. “Feia anys que no veníem per aquest barri”, li dirà un a l'altre mentre observen aquest vell decrèpit maniobrant amb un Ford antediluvià.

Els saludaré i, seguint les noves fletxes, agafaré definitivament el bon camí.

divendres, 19 d’agost del 2011

L'ull fetitxista de Tito Vilanova



L'ull humà té còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí, retina, humor vitri...

Però, per suposat, jo no sóc un ull convencional. Jo sóc l'ull dret de Tito Vilanova i gaudeixo d'extremitats per desplaçar-me més enllà de les conques orbitals. Ho reconec: sóc trapella i, a més, fetitxista sexual. No hi puc fer més: tinc autèntica devoció pel dit index de la ma dreta de José Mário dos Santos Mourinho Félix. M'agrada parlar clar i no em fa cap vergonya confessar-ho. Tinc aquesta fixació des del dia que el portuguès va exterioritzar impúdicament l'egocentrisme més absolut amb una declaració  mítica. Va alçar el dit i va dir: “Déu pensa que sóc un tiu collonut”.

L'ull, com sabeu, és el símbol de la saviesa i per aquesta raó els deus acostumen a tenir o ha estat representats per grans ulls. Mourinho està tan a prop de l'ésser suprem que damunt del seu cap hi puc veure un triangle amb un ull gegantí. I això em posa. I em posa molt.

Espero que em podeu creure. Dijous a la matinada, no vaig poder refrenar els meus instints més bàsics i passant per davant d'un bigoti vaig anar a cercar, follament, la punta del dit de l'entrenador blanc.

El plaer va ser infinit. Rotundament infinit.

Demano, això sí, infinites disculpes i considero oportuns els retrets dels mitjans de comunicació. Qui ho ha entès millor és el canal 24 Horas de TVE: vaig ser jo qui, per culpa del meu fetitxisme, vaig abusar del dit de Mourinho.

També entenc la postura del directiu blanc que ha dit el següent: “L'ull d'en Tito és una xacra per al futbol espanyol. Algú hauria de fer alguna cosa perquè el que va passar al final del partit no es torni a repetir. Aquests fets no poden quedar sense sanció”.

Tal vegada mereixo un càstig, però estic convençut que el Comitè de Disciplina Esportiva no actuarà contra mi perquè saben que ho vaig fer sense mala fe i que, en el fons, la víctima de la meva disbauxa, el dit de Mourinho, va gaudir com el que més. O, al menys, és el que a mi em va semblar contemplant la mirada de plaer orgàstic del noi de Setúbal...

dijous, 11 d’agost del 2011

Un tren pel mig del mercat



És raonable que una línia de tren travessi un mercat ple de gent i de queviures?

Sembla del tot impensable però això succeeix a Tailàndia, concretament a Samut Songkhram, a una setantena de quilòmetres al sud-oest de Bangkok.

Les parades del mercat són literalment damunt la via i vuit vegades al dia, els set dies de la setmana, cal retirar els tendals i el peix, la fruita i la verdura per deixar pas al tren de la línia de Mae Klong que, amb divuit estacions, comunica Bangkok amb Samut Songkhram, també coneguda com a Mae Klong.

Aquest servei ferroviari va començar a funcionar el 1905, però, com que el mercat ja existia, a cap autoritat se li va acudir fer-lo fora i uns i altres -ferroviaris i viatgers, per un costat, i marxants i clients, per l'altre- han hagut d'aprendre a conviure el millor que poden compartint el mateix espai.

El tren passa a velocitat reduïda quan els pagesos i marxants -convenientment avisats amb senyals acústiques- han retirat amb rapidesa tot el que pogués constituir un obstacle (per fer-ho més ràpid alguns d'ells exposen els queviures dins petits contenidors amb rodes). L'escena  del tot inversemblant a ulls occidentals esdevé un autèntic espectacle capaç d'atraure turistes cap a aquesta zona del golf de Tailàndia.

I per si no n'hi hagués prou, el tren de Mae Klong ofereix una excentricitat més. En arribar al riu Tha Chin, la via acaba sobtadament. No hi ha cap pont i cal baixar del comboi i passar a l'altra riba a bord d'una embarcació per continuar el viatge en tren fins Samut Songkhram.

La línia, que s'ha utilitzat també per portar peix fresc als mercats de Bangkok, ha estat més d'una vegada a punt de desaparèixer pel reduït volum de viatgers que transporta, però de moment es manté com una singularitat dins el transport ferroviari mundial.



  

dilluns, 8 d’agost del 2011

"Golpee y será atendido"


A la ciutat argentina de Córdoba a algú se li va acudir penjar aquest cartell a la porta de l'oficina del programa contra la violència familiar, que depèn del ministeri de Justícia.

Vist el resultat, segur que hi ha mil maneres més oportunes d'emprar el verb castellà “golpear” i de dir que s'ha de trucar a la porta...

Via: Proyecto Cartele.com

diumenge, 7 d’agost del 2011

Cinema escombraria


El Canal + Xtra es presenta com “una oferta exclusiva que busca ser divertida, audaç,  avantguardista, irreverent i de gran qualitat”. Suposo que fomentant aquest esperit descarat i alegre i deixant per una altra ocasió la premissa de la qualitat, aquesta matinada han emès la producció italiana “La espada salvaje de Krotar”, una pel·lícula que, en un atac de sinceritat, el mateix canal de pagament reconeix a la seva plana web que és un plagi de “Conan el bárbaro” “molt divertit per la seva incomparable ineptitud”. I, per si el teleespectador encara no estava convençut de la conveniència inexcusable de veure el film, remata la jugada amb una frase taxativa: “Completament cinema escombraria”.

Hi he tret el nas un moment i, en efecte, els de Canal + Xtra tenien raó: la merda cinematogràfica saltava de la petita pantalla fins arribar als peus de l'espectador curiós i atrevit. Coses de la programació d'agost.



Imatge: captura de pantalla de la plana web de Canal + Xtra.

Vídeo: Escena d'acció de la pel·lícula amb els protagonistes caient per unes "perillossíssimes" cascades.

divendres, 5 d’agost del 2011

Tocant el cel a Torroella


Si el cel existís, Johann Sebastian Bach estaria a la porta dirigint la interpretació de la seva Missa en si menor davant una orquestra i un cor alats.

Però deixem-nos de misticismes. Dimecres al vespre el cel va baixar a la terra, concretament a l'església de Sant Magí de Torroella, escenari del Festival de Músiques, i ho va fer de la ma del Dunedin Consort & Players.

El conjunt orquestral i vocal escocès, dirigit per John Butt, ens va oferir la seva particular lectura d'aquesta obra que el gran compositor alemany va donar per acabada entre el 1746 i 1748, poc abans de la seva mort, després d'aplegar en una partitura les 27 peces que integren la Missa, escrites com a obres disperses al llarg d'una vintena llarga d'anys.

Diuen que el geni del barroc mai no va tenir ocasió de dirigir la Missa en la seva totalitat i experts hi ha valorar amb tots els seus ets i uts la interpretació que n'ha fet el Dunedin Consort & Players. En tot cas qui això signa, un simple aficionat, només pot definir el concert gaudit a Torroella amb tres paraules: emoció a flor de pell.



Foto: Un moment del concert del Dunedin Consort & Players a Torroella. / Toni León

Vídeo: El conjunt orquestral i vocal escocès en un concert anterior interpretant el Sanctus de la Missa en si menor.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Quatre veus i un saxo


La sonoritat d'una nau gòtica, la polifonia de quatre veus i el fraseig a estones melancòlic d'un saxo soprano. D'aquest aiguabarreig de cant antic i de jazz en surt Officium Novum, un dels espectacles musicals més sorprenents i delicats, una autèntica festa pels sentits que hem pogut gaudir al Festival de Músiques de Torroella de Montgrí.

Els protagonistes són el saxofonista noruec Jan Garbarek i el quartet britànic Hilliard Ensemble, integrat pel contratenor Davis James, el baríton Gordon Jones i els tenors Rogers Covey-Crump i Steven Harrold.

Garbarek és un músic d'estil polièdric capaç de passar dels ritmes jazzístics a la música de tradició hindú i d'aquesta a la contemporània, sense oblidar la música sacra o la pop. La seva és una llarga i reconeguda trajectòria al costat d'altres intèrprets de renom com el pianista Keith Jarrett i els contrabaixistes  Gary Peacock i Miroslav Vitouš

Hilliard Ensemble és un grup de cambra vocal fundat el 1974 que s'ha guanyat un gran prestigi internacional tant en la interpretació de música medieval i del renaixement com de peces d'autors contemporanis.

La col·laboració entre Garbarek i Hilliard Ensemble ha donat com a fruit  tres obres: Officium (1993), del qual s'en van vendre un milió de còpies, Mnemosyne (1999) i, finalment, Officium Novum (2010), que com els altres dos treballs ha esta enregistrat al monestir austríac de St. Gerold.

Aquesta darrera obra parteix de la música armènia i de la tradició bàrdica del Caucas, sumant-hi també peces de nova creació, dues d'elles de Garbarek.

Els quatre intèrprets vocals i el saxo, que actua com una cinquena veu, es passegen al llarg de la nau, en aquest cas de l'església de Sant Genís de Torroella, jugant amb la reverberació del temple i fent arribar al públic una gran riquesa sonora impensable en una sala-auditori convencional. Per aquesta raó l'espectacle només es presenta en esglésies o catedrals.

El resultat final és una experiència esplendorosa i única, un autèntic regal pels amants de la bona música.

 



Foto: El saxofonista Jan Garbarek en un moment de concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Estrena mundial de d'Officium Novum a Hamburg el 14 de setembre de 2010.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Clàssics populars del barroc


Nit de clàssics populars del barroc a càrrec de l'orquestra Acadèmia 1750 , dirigida per Stefano Demicheli i amb l'òboe solista Josep Domènech, a la inauguració dissabte al vespre del Festival de Músiques de Torroella. Obres d'Emanuele Rincón, Pachelbel, Vivaldi, Händel i Bach en un concert en el qual ha triomfat la gran veu i l'expressivitat interpretativa de la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert. Memorable la seva interpretació de l'ària Lascia ch'io pianga, de l'òpera Rinaldo de Händel.

Lascia ch´io pianga
mia cruda sorte,
y che sospiri
la libertà


Deixa que plori
la meva crua sort
i que sospiri
per la llibertat

No he pogut trobar a la xarxa cap vídeo ni gravació de Gemma Coma-Alabert interpretant aquesta ària,  però en tot cas aquí la teniu cantada per Maria Callas:



Foto: Toni León / Festival de Músiques de Torroella

dimecres, 27 de juliol del 2011

Àloe vera

Entro a una botiga de productes naturals a comprar herbes d'infusió i aprofito per demanar una loció per després de l'afaitat. La noia que m'atén em recomana un gel d'àloe vera  amb vitamina E i oli de l'arbre del te. M'explica que és hidratant, nutritiu i  indicat per les irritacions i altres càstigs i destrosses cutànies que ens fem els homes quan passem la gillette

Ja m'ha convençut quan afegeix el següent:

- Ah, i a més, la seva dona ho pot fer servir desprès de depilar-se.

La miro i amb el millor dels meus somriures li dic:

- Que bé! Ja em falta menys!. Ara que tinc l'àloe vera podré començar a buscar dona!

Ens fem un tip de riure, passo per caixa i abandono l'herboristeria deixant enrere la temptació d'emportar-me, junt a les herbes i al gel d'àloe vera, a la dependenta agafada del bracet.

Foto:  Planta d'àloe vera. / Viquipèdia

divendres, 22 de juliol del 2011

Grafiters 1 - Veïns 0

Captius i desarmats davant la persistència dels grafiters, uns veïns de Terrassa han penjat aquest cartell de rendició a la façana castigada del seu edifici:


Via: Isaac Albert

dimecres, 20 de juliol del 2011

La Gerunda treu el nas


La Gerunda va treure ahir el nas pel pou del meu barri. O, si voleu, parlant en propietat, més que treure el nas el que li van fer els tècnics, com si fos una mena d'extirpació quirúrgica gegantina, va ser desmuntar-li la nàpia, la roda de tall de dotze metres de diàmetre amb la qual la tuneladora ha foradat, com un talp, el túnel del TAV que travessa Girona: gairebé tres quilòmetres entre Mas Xirgu i Fontajau, passant per sota el Ter.

En aquest llarg viatge de quinze mesos, la immensa màquina de 125 metres de llargada i 2.700 tones de pes ha passat dues vegades sota el meu cul. La primera, a la Farinera Teixidor, seu d'El Punt, i l'altra a tocar la cantonada de casa, a Fontajau.

Comparant a la foto les dimensions hercúlies de la roda de tall amb la mida discreta i humil dels humans que hi ha al davant es pot dir que és un miracle de la tècnica no haver percebut ni una mínima vibració ni haver patit cap esquerda en el nostre ànim espantadís.

Vista l'experiència i amb el precedent que no ha caigut la Sagrada Família del senyor Rigol, hauríem de tenir més fe de la que ja tenim amb els avenços imparables de l'enginy humà.

La Gerunda ha arribat doncs al final del seu trajecte -com ens va venir a explicar cerimonialment el ministre Blanco el passat 7 de juliol- i ara toca desmuntar-la a peces i anar-les retirant amb immenses grues pel pou d'extracció.

On anirà a parar la fragmentada Gerunda ?.

Doncs ves a saber. Tal vegada quan comprem el proper cotxe ens emportarem cap a casa un tall metàl·lic de la història de les infraestructures gironines. Aquell dia, asseguts al volant del flamant vehicle, ens semblarà percebre sota el cul el llunyà però constant girar de la roda de tall. Gira que giraràs, gira que giraràs...



Foto: La roda de tall penjada de la grua. / Toni Dalmau

Vídeo: La Gerunda acabant el túnel urbà de Girona el passat dia 7 de juliol. / El Punt

divendres, 15 de juliol del 2011

BCN en Time-lapse

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.


Maurici Mayol (Loyam), un barceloní de 25 anys resident a El Masnou, és l'autor d'aquest excel·lent i original vídeo dedicat a la ciutat de Barcelona.

Es tracta del seu primer Time-lapse, una tècnica consistent en passar les seqüències d'una manera accelerada. Això es pot fer partint d'un material gravat en vídeo i accelerant-lo amb un programa d'edició o utilitzant, per fer el muntatge, centenars o milers de fotografies captades a diferents intervals de temps. Aquest darrer mètode és el que ha fer servir l'autor emprant una Canon 400D i tres objectius: un 10-22 mm, un 24-70 i un 85 mm.

El resultat final -amb música de Mono-Sabbath- és espectacular.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Gaziel a Twitter

En el Twitter hi ha milions de perfils de persones -reals o falses- d'empreses i també d'entitats de tota mena. El que no és tan corrent és la presència en aquesta xarxa social de personatges ja desapareguts. Per això, avui em plau anunciar el retorn via Twitter del periodista i escriptor Agustí Calvet (Gaziel) -Sant Feliu de Guíxols (1887) - Barcelona (1964).

Corresponsal a París de La Veu de Catalunya i de La Vanguardia i director d'aquest darrer diari fins l'esclat de la guerra civil, Gaziel, autor d'una vintena llarga de llibres, ha estat considerat a la seva època com el líder d'opinió de la burgesia liberal i democràtica catalana. Víctima com tants d'altres de les difícils circumstàncies històriques que li van tocar viure, Agustí Calvet va haver d'exiliar-se el 1936, però desprès, en tornar, va ser processat pel franquisme i va patir un llarg exili interior.

Fruit de tot plegat, a la seva brillant prosa hi ha un deix important d'escepticisme però també una mirada lúcida sobre Catalunya, Espanya i el món.

En el seu compte de Twitter hi trobareu piulades del seu pensament com ara aquesta:

Vull consagrar les darreres forces a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla.”

O antics records d'infantesa i joventut:

En tota la punta pelada que llavors era el futur S'Agaró, no s'hi veia casa, barraca ni ànima vivent.”

I, tal vegada, podrem llegir les respostes de Gaziel a piulades d'altres homenots catalans presents a Twitter com Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit, Pompeu Fabra o el també periodista Eugeni Xammar...

Són els petits miracles que permet internet.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Aznar, la memòria i la vergonya


Aquesta setmana han aparegut junts en un acte celebrat a Madrid l'expresident del govern espanyol José María Aznar, l'expresidenta del PP basc María San Gil i l'eurodiputat i antic ministre de l'Interior Jaime Mayor Oreja. Un còctel perfecte de personatges, el de la presentació del llibre de San Gil, per poder escoltar qui la deia més grossa.

Quedem-nos només amb Aznar parlant de Bildu. Segons ell, si “els instruments d'ETA a les institucions basques” aconsegueixen el seu propòsit d'”esborrar la memòria de les víctimes” del grup terrorista “no serà la pau, serà la vergonya”.

Així doncs, pel president de la FAES i president d'honor del PP, preservar la memòria és fonamental sempre i quan sigui la de les víctimes d'ETA. L'altra memòria històrica, la de les víctimes del franquisme soterrades en fosses comuns perdudes arreu de la geografia peninsular, no té cap importància o, al menys, és el que es pot deduir de l'actitud que mostra des de sempre el PP respecte a aquest tema. La consigna és clara: s'ha d'oblidar per no obrir -diuen- velles ferides.

La vergonya, en aquest cas, brilla per la seva absència.

Foto: Aznar junt amb San Gil a la presentació del llibre. / EFE

divendres, 8 de juliol del 2011

Alcem la copa, Pairo!


Emotiva cerimònia d'adéu a Miquel Pairolí.

Ferm fins el darrer moment i a punt d'alçar el vol, el company de moltes hores viscudes al diari, l'amic, l'escriptor, ens ha deixat un últim escrit que acaba així:

"A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu de la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res."

A manera pòstuma, en Pairo ens aconsella viure intensament gaudint i assaborint el màxim possible de tot allò de bo que la vida ens pugui oferir. Fem-li cas. Seguim el seu generós consell, acaronem els plaers i alcem la copa brindant per la seva memòria.

Carpe diem!

P.D.

Rebut via Twitter: @EugeniXammar
Ahir va pujar aquí dalt en Miquel Pairolí. Vam estar fins a la matinada fent-la petar amb en Josep Pla. #Pairolí

dilluns, 4 de juliol del 2011

DSK, la granota i l'escorpí


En relació al tomb inesperat que ha donat l'afer Strauss-Kahn, el corresponsal de La Vanguardia a Washington, Marc Bassets escrivia ahir el següent:

"Els malentesos culturals i la francofòbia, tanmateix, han tingut poc a veure amb el cas Strauss-Kahn. El tractament que els tabloides novaiorquesos van infligir després de la seva detenció al polític francès va resultar xocant a l’altra banda de l’Atlàntic. “Le Perv”, l’anomenava el New York Post. Però el mateix diari, propietat de Rupert Murdoch, difonia ahir sobre la presumpta víctima rumors no provats i més greus que qualificar el polític de “pervertit”. És a dir, no hi ha un tracte especial per als francesos. Simplement els tabloides són així..."

Tot plegat m'ha fet pensar en la famosa història de la granota i l'escorpí. Ja sabeu, aquella faula en la qual l'escorpí li demana que l'ajudi a travessar damunt ella el riu i l'amfibi només ho accepta quan el perillós aràcnid li promet que no li farà cap dany. Però quan són a la meitat del riu, l'escorpí pica mortalment a la granota. "Per què ho has fet això?. Ara morirem tots dos!”, li diu la granota. I l'escorpí respon: “No he tingut elecció. És la meva naturalesa".

A determinada premsa com el New York Post, li succeeix exactament el mateix. No pot actuar d'altra manera. És també la seva naturalesa. 

Foto: Dominique Strauss-Kahn i la seva dona, Anne Sinclair, sortint del tribunal de Nova York després que el deixessin en llibertat. / Don Emmert / AFP.

dijous, 30 de juny del 2011

Seguir viu



Ha aparegut aquesta pintada al barri: “Sonríe, sigues vivo otro día mas” (sic).

Segurament es tracta d'una espraiada naïf sorgida d'una ma adolescent.

Però, i si és una subtil amenaça d'un grup mafiós?

No em feu cas. Darrerament estic llegint massa novel·la negra...

dimarts, 28 de juny del 2011

Un peixater a l'Estudiantes



L'agencia publicitària Sra. Rushmore és la responsable d'aquest divertit espot per la nova campanya d'abonaments del club de basquet Asefa Estudiantes. El protagonista és el pivot Germán Gabriel que, en un moment, deixa de ser el pitjor peixater del món per convertir-se en pacient d'urgències. Un humor una mica sangonós però que aconsegueix l'objectiu: fer que l'anunci tingui les característiques d'un bon vídeo viral que segur que es passejarà per tota la xarxa i per les televisions.

dilluns, 27 de juny del 2011

Obres íntimes

Em truca una amiga i ens fotem a xerrar. Que si això, que si allò, que si el de més enllà...

A mitja conversa, un soroll potent de Black & Decker penetra per l'auricular del telèfon ferint la meva oïda...

Esteu fent obres?”, li pregunto a l'amiga.

No”, respon taxativa. “M'estic depilant!”.

Glups.

En altres circumstàncies m'hauria vist obligat a fer esforços per treure la pota de dins la galleda d'aigua, però en aquest cas hi ha confiança i ens fem un tip de riure.

Ah, la Black & Decker de l'amiga és diu Silk Epil i segons la publicitat de la multinacional Braun hi ha més de 18 milions de dones d'arreu del món que fan servir aquesta maquinota - algunes l'anomenen la moto- per aconseguir una depilació “extremadament suau” durant unes quatre setmanes.

Homes que llegiu aquest blog, estigueu doncs alerta. Si escolteu a la veïna fent obres a casa, no li pregunteu si ha aconseguit penjar el quadre...

Mireu-li les cames.