dimarts, 31 de maig del 2011

El retorn de "Franco, ese hombre"



El 1964, coincidint amb la commemoració dels “Veinticinco años de Paz”, el règim franquista va encarregar a José Luis Sáenz de Heredía, que ja havia dirigit “Raza” amb guió del propi Franco, la realització d'un documental panegíric sobre la figura del Generalísimo. Portaria per títol “Franco, ese hombre” i en l'elaboració del guió hi participaria una comissió interministerial presidida per Fraga Iribarne.

Quaranta set anys desprès, en plena democràcia, la Real Academia de la Historia ha tornat a recuperar, a major glòria del dictador, l'esperit de “Franco, ese hombre”. Ho ha fet en paper, concretament en el titànic i flamant Diccionario Biogràfico Español, integrat per cinquanta volums i més de 40.000 perfils, la primera part dels quals va ser presentada la setmana passada a Madrid en un acte presidit pels reis i per la ministra de Cultura Ángeles González-Sinde.

A l'entrada dedicada a Franco diu, entre moltes altres coses glorificants, el següent:

"Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado. Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania"

Franco, doncs, no va ser cap dictador sanguinari. Va ser, si ens hem de creure el que diu el Diccionario, un gran militar, un governant catòlic, intel·ligent i moderat i la repressió franquista durant i després de la guerra civil no va provocar les 150.000 víctimes que li atribueixen historiadors de la talla de Julián Casanova o Paul Preston.

En l'elaboració de l'obra, els membres de la Real Academia es van repartir entre ells els personatges que volien biografiar, deixant així de banda a historiadors de gran renom com Preston, Casanova, Santos Julià, Josep Fontana o Ángel Viñas. D'aquesta manera, autèntics especialistes en la història d'Espanya del segle XX van ser substituïts per personatges com l'autor del perfil de Franco i de José María Escrivá de Balaguer, Luis Suárez, un expert en història medieval vinculat a la Fundación Francisco Franco i president de la Hermandad del Valle de los Caídos. O com el pseudohistoriador neofranquista César Vidal, que firma ni més ni menys que la biografia de La Pasionaria.

A l'acte de presentació de l'obra, el director de la Real Academia, Gonzalo Anes va dir que es sentien deutors de José María Aznar, ja que va ser durant el seu mandat, l'any 1999, quan el ministeri de Cultura amb Esperanza Aguirre al capdavant, es va comprometre a aportar 600.000 euros anuals durant vuit anys per tirar endavant el Diccionario. I a fe de Déu que la figura d'Aznar ha quedat també ben realçada en el perfil escrit per l'historiador Manuel Jesús González González: el líder del PP ni va intentar manipular l'autoria dels atemptats de 11-M, ni va apropar els presos etarres al País Basc, ni va dir que ETA era el “moviment d'alliberament basc”. Tot això no va succeir mai.

Aquesta manipulació de la història, que ha acabat costant 6,4 milions d'euros, s'ha pagat amb fons públics però sense ser sotmesa a cap supervisió ministerial. I ara tothom es treu la patata calenta del damunt. El director de la Real Academia, Gonzalo Anes assegura no haver llegit el perfil de Franco, sosté que no s'ha censurat a ningú i manté que ell no és el responsable de cada perfil. La ministra González-Sinde manifesta que el seu ministeri no hi té res a veure, que és competència del d'Educació i que ella només va assistir a l'acte com a acompanyant dels reis donat que el ministre Ángel Gabilondo tenia un altre compromís.

Joan Saura, senador d'ICV, ja ha presentat una moció a la cambra alta demanant que siguin retirats els primers 25 volums del Diccionario. Veurem com acaba aquest despropòsit en una obra que, aparentment, havia de ser l'equivalent espanyol al prestigiós Diccionari Biogràfic d'Oxford i que s'ha convertit en un remake de “Franco, ese hombre”.


Vídeo: Fragment de "Franco, ese hombre"

Foto: Els primers volums del Diccionario Biográfico Español.

divendres, 27 de maig del 2011

Felip Puig i el bat de beisbol



Imagino l'escena: l'exconseller Joan Saura estirat com un rei en el sofà davant el televisor i seguint aquesta tarda, amb un somriure sorneguer,  la roda de premsa de Felip Puig. La idea mare de l'actual responsable d'Interior, la que recolliran tots els mitjans de comunicació, és clara: “El dispositiu policial ha actuat amb seny, cautela, prudència i només contundència quan ha calgut”. "Que bé que es viu sense ser responsable de l'exercici legal de la violència!”, deu haver pensat Saura.

Gairebé com un gag de Polònia, com un d'aquells que les darreres setmanes mostren al conseller Felip Puig esgrimint un bat de beisbol davant les putes o com aquell altre en el que acaben cantant allò d'en Bob Dylan de que “els temps estan canviant”.

O com, a la vida real,  l'episodi protagonitzat la passada campanya electoral pel Felip Puig autèntic  quan a Vic uns membres de la Joventut Nacionalista d'Osona van fer la gràcia de regalar-li un bat de beisbol, un estri que serveix tant per la pràctica de l'esport com del tunda-tunda.

Els temps, efectivament, estan canviant i Felip Puig avui ha demostrat amb l'operació neteja contra l'acampada dels “indignats” a la plaça de Catalunya de Barcelona que és així. Tunda-tunda-tunda encara que la concentració hagi estat d'allò més pacífica durant tots aquests dies. Un centenar llarg de ferits és el balanç d'un operatiu que ha estat criticat fins i tot pels sindicats policials i que s'ha fet amb l'excusa de garantir la “higiene” d'aquell espai públic i d'evitar incidents si demà el Barça triomfa a Wembley i la culerada surt a celebrar-ho.

Una exhibició de força que té un inconvenient important: quan Felip Puig feia la roda de premsa, els “indignats” ja havien tornat a ocupar la plaça i a refer l'acampada. Com si res no hagués passat, però amb més indignació i amb més capacitat, com a víctimes, d'atraure major nombre de gent. L'efecte crida ha funcionat.

Tot plegat, aquesta manera contundent de passar el drap amb el suport de l'alcalde socialista abatut pels vots a les urnes (per cert, galdós paper el del socialista Joan Ferran criticant l’operació sense recordar que Hereu hi havia enviat la guàrdia urbana), només haurà servit per demostrar  el que el Govern Mas volia exhibir des del primer moment: que la gent d'ordre ha arribat al palau de la Generalitat i que les tan criticades maneres de fer de Saura i del tripartit no es tornaran a repetir. El conseller Puig ha tret el bat de beisbol a passejar desprès d'una colla de dies amb ganes de fer-ho. Vist l'objectiu polític i propagandístic de l'operació s'ha de reconèixer que és un home prou pacient. Jo m'esperava veure arribar els mossos el primer dia de l'acampada, però nois, segons què no es pot fer en plena campanya electoral...


Vídeo: Els incidents d'avui a plaça Catalunya.

Foto: Felip Puig a Vic amb un bat de beisbol com el de Polònia de TV3.  / Laura Busquets/ACN.

dijous, 26 de maig del 2011

Chacón fa marxa enrere


La jugada del lehendakari Patxi López i del grup de barons del PSOE que li donen suport, de reclamar un congrés extraordinari per debatre idees i, el més important, per substituir a Zapatero per Alfredo Pérez Rubalcaba, ha donat ja el primer resultat. Avui, la ministra Carme Chacón ha anunciat la seva decisió de no presentar-se a les primàries i, per a tant, si finalment només Rubalcaba fa el pas endavant per liderar el PSOE, el partit s'estalviarà viure una disputa electoral interna que, per molt democràtica que fos, podria ser també sagnant.

Ara caldrà veure si es tira endavant el congrés extraordinari, una opció que no agrada gens ni mica a Zapatero ja que en aquest viatge podria perdre la secretaria general del partit abans de les eleccions generals. De tot plegat en sortiria reforçat Rubalcaba per, a continuació, intentar plantar cara a Rajoy en una batalla, la dels propers comicis, que molts, fins i tot dins les files socialistes, ja donen quasi per perduda.

Es diu que la travessia del desert sol durar uns vuit anys, però segur que l'actual vicepresident, gat vell de la política, ja pensa en les seves possibilitats a quatre anys vista, sobretot tenint en compte el baix perfil de Rajoy i l'encefalograma pla que mostra el PP a l'hora d'aportar idees per sortir de la crisi.

Carme Chacón ha justificat la seva decisió de plegar veles per “no posar en risc la unitat del partit, l'autoritat del president o l'estabilitat del govern”. I el PSC immediatament li ha donat suport, ha manifestat el “respecte” a la seva decisió i ha afegit, en un comunicat, que la ministra de Defensa ha pres aquesta opció “pensant en el que més convé al Partit Socialista”.

No queda clar a quin partit es refereixen: al PSOE o al PSC?

Perquè en aquests moment si alguna cosa no convenia al PSC era tenir a una dirigent destacada seva – Carme Chacón encara ho és, no? - disputant el lideratge del PSOE. Desprès del naufragi del 22-M, el PSC ha de decidir d'una vegada per totes què vol ser quan sigui gran i això passa, entre altres coses, per deixar clar si vol tenir perfil propi a Madrid, com a mínim pels temes que afecten a Catalunya, o continuar diluït dins el PSOE. El pas enrere de Chacón ajudarà, com a mínim, en el congrés renovador d'octubre, a treure els pals a les rodes que alguns han anat posant a aquest decisiu debat. 

diumenge, 22 de maig del 2011

Democràcia de baixa qualitat


Començo a escriure aquestes ratlles quan falta una hora pel tancament dels col·legis electorals, seixanta minuts per posar el punt i final a allò que els polítics i la majoria de mitjans informatius s'entossudeixen en batejar als quatre vents, elecció darrera elecció, amb el tòpic de “la festa de la democràcia”.

No hi ha gaires raons per estar de festa. Més aviat el contrari.

Els “indignats” han ocupat aquests darrers dies les places de ciutats i pobles exigint una reformulació del règim democràtic. “No hi ha pa per a tants xoriços”, criden els joves i no tan joves. Està bé que ho facin, encara que a la dreta i als seus electors els sembli correctíssim presentar i votar als mes vius, als que utilitzen la política pel lucre personal. Mentre l'esquerra sociològica es fustiga pels seus xoriços, la dreta reserva la moral per altres camps de batalla.

I també està bé que els “indignats” reclamin que aquesta democràcia de baixa qualitat que entre tots hem anat vestint amb la disfressa del vot passi a ser una altra cosa. Cal un nou sistema electoral amb llistes obertes que apropi a ciutadans i polítics. Han passat molts anys des de l'inici de la Transició quan, per les circumstàncies del moment, es va instaurar un sistema dirigit a enfortir els partits. Ara ja no hi ha risc de cop d'estat i els partits són prou forts com per poder afrontar una regeneració interna, obrir les finestres perquè entri aire nou i perquè des de fora és pugui veure i controlar les interioritats fins el moll de l'os. La decisió és a les seves mans, però molt em temo que no ho faran per més places okupades que hi hagi. Saben que tard o d'hora, la moguda es desinflarà esgotada pel mil discussions assamblearies, per mil punts de vista diferents, per mil propostes impossibles.

Siguem realistes. Demanem l'impossible”, deien en el maig francès del 68. I ja es sap com va acabar. Amb els treballadors abandonant el carrer, a petició del sindicat d'esquerres Confédération Générale du Travail, desprès d'aconseguir alguna millora salarial i amb la dreta de Charles de Gaulle més enfortida que mai a les urnes.

Més que un indignat sóc un descregut. Estem sotmesos a la dictadura dels mercats i dels especuladors internacionals i el marge de maniobra a escala nacional o fins i tot estatal és molt reduït. Ja no es tracte només de civilitzar a la nostra dreta ni de democratitzar a la nostra esquerra. El moviment dels “indignats” hauria de tenir un abast mundial i canviar de soca-rel el sistema. Una utopia més.

Sempre, des d'aquell llunyà 15 de juny del 1977, he votat una opció d'esquerres fins que a les darreres eleccions autonòmiques, fastiguejat pel desgavell del tripartit, vaig optar pel vot en blanc. Avui però, he decidit tornar a dipositar a la urna un vot d'esquerres. Ho he fet, encara que desencantat i indignat, perquè és a nivell municipal on hi ha el primer front de batalla, on es lliure de més a prop el combat contra les desigualtats. I és allà, entre les quatre parets de l'ajuntament on a partir de demà, guanyi qui guanyi avui, s'haurà de fer front amb sensibilitat social a la patacada de les retallades. És a la porta de la casa gran on continuaran trucant, i ara més que mai, les víctimes innocents d'aquesta crisi que ha enriquit a tants culpables. Els que abans eren "esclaus del seu salari", com dirien els "indignats" i que ara ja no tenen o estan a punt de no tenir el salari per continuar essent esclaus.

En el col·legi electoral, mentre estava agafant la meva papereta, s'ha apropat una dona per preguntar-me quina era la d'aquells que tenen “una boca que somriu”.

- Vol dir els convergents?.

- Suposo que si, és que mai vaig a votar

S'ha posat a riure, li he donat la papereta que volia i ha anat ben cofoia a dipositar-la a la urna.

Mira per on, gràcies a un logotip simpàtic, Convergència i Unió ha obtingut un vot d'una abstencionista.

Definitivament cal refundar aquesta democràcia de baixa qualitat, però l'interrogant resta obert: qui i de quina manera es decidirà a fer-ho?

Foto:  Assemblea a la Plaça de Catalunya de Barcelona. / Rafael Ramos

dimarts, 17 de maig del 2011

Puccini en el cap



A la comèdia romàntica "The mirror has two faces" (títol traduït aquí com “L'amor té dues cares”), la seva directora i protagonista Barbra Streisand fa el paper de Rose Morgan, una professora de literatura anglesa de la Universitat de Columbia que intenta posar una mica de passió a la seva vida. El company de ball a la pel·lícula és Gregory Larkin (Jeff Bridges), professor de matemàtiques de la mateixa universitat que, cremat per les seves experiències sentimentals, considera que el sexe és un niu de complicacions i només cerca una relació platònica basada en l'intel·lecte i en la cordialitat. Una mena d'amor cortesà al vell estil del segle XII.

En una escena memorable d'aquest film (vídeo de dalt), la professora Morgan utilitza a parelles mítiques com Tristany i Isolda o Lancelot i Ginebra per explicar als seus alumnes que en la literatura clàssica, la consumació de l'amor porta a la bogeria, a la desesperació, a la mort. I afegeix que si l'amor romàntic és una il·lusió, una mentida, un mite modern, una manipulació malvada, una experiència tant curta i devastadorament dolorosa, cal fer-se una pregunta: per què la gent vol enamorar-se?. I la resposta, segons Rose Morgan, és perquè, l'enamorament, mentre dura, ens fa estar condemnadament bé. “Sentim -diu- a Puccini en el nostre cap”.

Però si quan la gent està enamorada el cor li batega al ritme de les operes del compositor italià, ¿què deu escoltar quan l'amor es fa fonedís? ¿La contundent Cavalcada de les valquíries de Richard Wagner?

A una escena de “Misteriós assassinat a Manhattan”, Carol i Larry Lipton (Diane Keaton i Woody Allen) surten a corre-cuita del teatre de l'òpera i ella li diu:

- El tracte era que jo t'acompanyava al partit de hoquei i tu veies l'òpera complerta.

I ell li respon:

- Quan escolto a Wagner més de mitja hora m'entren ganes d'envair Polònia.

Deixem doncs als polonesos en pau i, estiguem com estiguem, quedem-nos amb Giacomo Puccini que, malgrat no haver gaudit d'una vida sentimental tranquil·la per culpa de la gelosia extrema de la seva dona (la dama va provocar el suïcidi d'una minyona innocent), aporta com a mínim més pau espiritual.

Aquí teniu a Luciano Pavarotti i Mirella Freni interpretant el famós duet de l'acte primer de La BohèmeO Soave Fanciulla" ("Oh! Suau noia") a l'Òpera de San Francisco el 1990.

diumenge, 15 de maig del 2011

La noia que camina per la sorra



No heu tingut mai la temptació de saltar-vos les convencions, les regles que marquen el dia a dia?. El grup Pastora ens ho proposa amb la seva cançó “La vida moderna”. Per cert, la noia del vídeo que camina per la sorra fent playback no és l'actriu i vocalista de Pastora Dolo Beltrán sinó Gina Tost, reportera, blogera i col·laboradora del programa “Generació Digital” (Catalunya Ràdio i canal 33). El curiós del cas és que aquest vídeo ja ha tingut més de 182.000 visualitzacions i apareix en primer lloc a Youtube quan es fa la cerca utilitzant les  paraules clau “Pastora” o “La vida moderna”.

La Dolo i la Gina es van conèixer ahir a l'emissió radiofònica de “Generació Digital” i la cantant es va mostrar gratament sorpresa en descobrir que qui tenia al davant és “la noia que camina per la sorra”.

divendres, 13 de maig del 2011

Màquines d'escriure USB



El concepte consisteix en innovar l'obsolescència. Ara que, devorades per la informàtica, estan tancant les darreres fàbriques de màquines d'escriure tradicionals (uns estris que, segons sembla, sobreviuen només entre reixes) , a algú se li ha acudit una tecnofricada retro: convertir les antigues màquines mecàniques en teclats d'ordinador conservant l'encant del soroll característic del tecleig de tota la vida i del retorn del carro. L'invent té com a nom comercial USBTypewriter i consisteix en un adaptador USB que es munta a la part posterior de la màquina i es connecta a l'ordinador. Serveix tant per a PC, Mac o fins i tot iPad i permet escriure tant a la pantalla com en paper. Els nostàlgics als quals els agradi el bricolatge i vulguin reciclar la seva vella Olivetti, Olympia o Remington poden comprar el kit USB i muntar-lo ells mateixos, mentre que els que no siguin manetes tenen a la seva disposició via internet una botiga on adquirir diferents models de màquines d'escriure USB.

Pot ser una bona opció per algun escriptor i periodista nostrat que, a aquestes alçades, encara farda d'escriure amb la màquina de tota la vida i d'entregar els seus treballs en paper (donant feina, això sí,  als qui desprès els toca entrar el text a l'ordinador). Només se'ls hauria d'advertir d'un petit detall: el text en pantalla no es pot corregir amb Tipp-Ex ...



Foto: Prohibit fer servir Tipp-Ex a la pantalla (observeu que el braç no pertany a la dama...). / Via: Esteve Valentí

dimarts, 10 de maig del 2011

Les magdalenes caducades i els jutges

A la ciutat flamenca de Dendermonde, un tribunal ha condemnat a sis mesos de presó a un home de 50 anys per haver agafat dos paquets de magdalenes caducades llançats a un contenidor d'escombraries d'un pàrquing d'un supermercat. Segons la sentència, es tracta d'un robatori ja que els aliments, encara que hagin estat abandonats en un contenidor, segueixen essent propietat de la cadena comercial que ha interposat la denuncia. No ha servit d'eximent l'estat de necessitat d'aquesta persona que com tantes d'altres sobreviuen recuperant els productes caducats dels supermercats.

Els jutges que han perpetrat la sentència, aplaudida insensiblement per la federació empresarial de comerç, són col·legues dels que fa ben poc van condemnar a només sis mesos de presó amb suspensió (és a dir sense fer-se efectiva la pena) a un conductor que va atropellar mortalment a una mare i als seus dos fills en un pas de vianants.

Diuen que Bèlgica, per les picabaralles polítiques que impedeixen des de fa onze mesos arribar a una entesa entre els partits, funciona perfectament sense govern. Segur que també ho faria sense jutges.

dilluns, 9 de maig del 2011

Amb l'ham a la boca


 Feia dies que no li succeïa però aquell matí, ella es va alçar amb l'ànim satisfet. Desprès de mesos de sequera, havia començat a albirar algun hipotètic brot verd en la seva economia, un bri d'esperança per poder començar a recollir el fruit dels treballs entregats feia temps, aquelles factures pendents de cobrar que les empreses amunteguen en el calaix de la crisi.

Sàvia en l'art de la cuina, va decidir que era un bon dia per premiar el seu paladar.  Va baixar fins a la Boqueria i allà, enmig d'aquell bé de déu d'olors i de colors, va anar a la peixateria de sempre. Es va enamorar d'una escrita, aquest peix d'aire amenaçant, de cos pla i amb forma de rombe que també es coneix com a rajada o bastina.

Té una certa mala llet l'escrita. A l'imprudent que s'atreveix a emprenyar-la li proporciona una descàrrega elèctrica i, en alguns mars, la seva punxada pot arribar a ser mortal com va poder comprovar en aigües australianes Steve Irwin, el famós “caçador de cocodrils”.

Naturalment a la Boqueria, el mercat més emblemàtic de Barcelona,  l'autoritat no pot permetre que aquests fets tràgics passin.

Ella va escollir una peça de dos quilos i, un cop a casa, va preparar un suquet amb el cap i les galtes. Xup, xup, xup, xup. Olor deliciosa i gust exquisit...fins que a la segona queixalada va notar la presència d'un objecte estrany a la boca. Sense atabalar-se i sense perdre les bones formes, el va escopir amb l'elegància que la caracteritza: era un ham d'amenaçadores proporcions que per aquells atzars de la vida no li va provocar cap lesió  (vull dir a ella, no a l'escrita) digna d'una visita al dentista.  .

Per la boca mort el peix però no pas la nostra amiga. A manera de consol li he explicat el que diuen els experts: que el peix pescat amb ham té més bon gust que els que pateixen una agònica, amuntegada i estressant captura amb xarxa.

No li parlo de l'Steve Irwin ni tampoc de la meva sospita: que en el fons del mar el déu Neptú, seduït pels encants de la compradora de la Boqueria, ja s'està preparant per llançar-li un nou ham.   



Foto 1 : Escrites a punt de vendre.

Foto 2: L'ham autèntic que ha estat a punt de caçar a l'amiga del suquet

diumenge, 8 de maig del 2011

La resposta de Guardiola sobre els Sugus

Pep Guardiola ha sortit al pas de les polèmiques declaracions de Mourinho contra els caramels Sugus de pinya. Aquí teniu la seva resposta, com sempre, ben assenyada:

divendres, 6 de maig del 2011

Muntanya 1 - moto de neu 0


Sortir dels camins habituals i intentar grimpar per una muntanya amb una moto de neu té els seus riscos. Com en aquest cas, la baixada a rodolons pot acabar essent més ràpida que la pujada motoritzada. A l'intrèpid pilot només li ha faltat, per arrodonir l'aventura, acabar provocant un allau de neu...

Via: llista Folre i Manilles

dimecres, 4 de maig del 2011

Mourinho contra els Sugus

En Mourinho té raó: el paper de color blau pels caramels Sugus de pinya és arbitrari. Per què no han triat un color més objectiu? Per què? Per què? En té la culpa la Unicef?. No hi ha qui ho entengui!. És un fàstic!



ViaVíctor Calzada García

El Titànic PC City


Enmig del temporal de la crisi i sense ser capaç de fer front a la competència, el Titànic PC City s'esfondra i els seus directius han optat per llençar la casa per la finestra: entre els dies 4 i el 8 d'aquest mes apliquen el 40 per cent descompte a tots els productes.

La companyia britànica Dixon Retails, propietària de PC City, va anunciar a mitjans d'abril la decisió de tancar la cadena de distribució a l'estat espanyol, implantada l'any 2000 i integrada per 34 botigues i 1.224 treballadors. Ara la direcció de l'empresa i els representants dels treballadors han arribat a un preacord segons el qual els acomiadats cobraran 50 dies de salari per any treballat sempre i quan s'aconsegueixi reduir l'estoc de productes de 10 milions d'euros fins a 4 milions i es puguin traspassar quatre botigues a altres cadenes. En cas contrari, la indemnització serà de 45 dies fins a un màxim de 20 mensualitats i un topall de 100.000 euros.

Les rebaixes formen part doncs d'aquest procés de liquidació i fins i tot es pretén estimular l'ànim destemprat dels venedors atorgant vacances fins que tanqui la cadena als treballadors de les botigues que es quedin sense estoc.

Enmig del desastre, als responsables de la web de PC City encara no se'ls ha acudit eliminar la plana “Trabaja con nosotros”. Allà, l'orquestra del Titànic, segueix tocant les seves melodies. S'hi recorda que el 2010 el CRF Institute va seleccionar a PC City entre les 44 millors empreses per treballar a l'estat espanyol: les que cuiden millor el talent, les que ofereixen un ambient de treball més agradable i les que són socialment més responsables. La web també assegura que un dels objectius és “gaudir cada dia amb el nostre treball”.

Eren altres èpoques.


dilluns, 2 de maig del 2011

La mort de Bin Laden per Twitter


Sense saber-ho, un consultor informàtic pakistanès ha relatat en directe per Twitter l'operació que ha culminat aquesta matinada amb la mort d'Ossama Bin Laden, el líder i creador de la xarxa terrorista Al-Qaida.

Sorprès pel soroll que trencava la tranquil·litat de la nit, Sohaib Athar,  resident a la població d'Abottabad (Pakistan), que utilitza a  Twitter el nom @reallyvirtual, ha escrit el següent:

Un helicòpter sobrevola Abottabad a la una de la matinada. És estrany”.

I a la següent piulada fins i tot ha emprat un to humorístic:

Ves-te'n, helicòpter, abans que tregui el meu matamosques gegant”.

A partir d'aquell moment, Athar ha anat recollint testimonis i fent la crònica del que succeïa a tan sols dos quilòmetres de casa seva: la mansió fortificada on residia amagat Bin Laden, el fortí que era assaltat per un escamot especial de les forces dels Estats Units.

Les xarxes socials, una vegada més, s'han avançat informativament als mitjans tradicionals. I és natural que sigui així. Són milions i milions les orelles que escolten, els ulls que observen i les mans que teclegen el que està succeint segon a segon arreu del món.  No oblidem però que, immediatament al darrera d'aquest testimoniatge gegantí i voluntariós hi ha l'exercit de professionals de la informació que dediquen la seva vida -i a vegades la perden- explicant, interpretant i donant les claus per entendre la realitat. El periodisme, amb les seves virtuts però també amb els seus defectes que són molts, anirà canviant de format adaptant-se al ritme trepidant de la tecnologia però, en essència, continuarà al peu del canó, al servei de l'actualitat i dels lectors i complint, si la honradesa i la pressió informativa ho permeten, allò que marquen els codis deontològics de la professió.  

Als professionals de la informació ens tocarà explicar qui agafarà el relleu de Bin Laden, que aquesta matinada, enmig del brogit retransmès per Twitter, un tret al cap ha convertit en el màrtir de la legió de l'odi i del terror.

L'operació, comunicada oficialment pel president Obama, ha estat un èxit polític i militar però a hores d'ara en algun racó de Pakistan, d'Afganistan o de qualsevol petit poble o gran ciutat del món algú ja deu haver assumit el comandament de la revenja. Les bombes les carrega el diable i en el polvorí Al-Qaida s'hi ha afegit ara el major dels màrtirs. Molt em temo que la reacció la coneixerem ben aviat, sigui per Twitter, per Facebook, per les webs informatives o per les ràdios i televisions tradicionals. Toquem fusta.





Imatge 1: Els primers missatges de Sohaib Athar enviats a Twitter.

Imatge 2: L'edifici on s'amagava Bin Laden a Abottabad. / AFP

Vídeo: El discurs d'Obama.

diumenge, 1 de maig del 2011

L'Antònia i en Carmel


El novembre de 2006 ens va deixar en Carmel Rosa (Barcelona, 1912), vell periodista de France Presse, col·laborador d'El Punt i bon amic. Un temps desprès, el setembre de 2007, ho va fer la seva companya Antònia Adroher (Girona 1913), la primera dona regidora de l'ajuntament de Girona i renovadora i impulsora de la pedagogia amb el Consell de l'Escola Nova Unificada.

Des d'ahir, les cendres d'aquests dos històrics militants del POUM i lluitadors per la democràcia -durant la República, la guerra civil, l'exili, la resistència antinazi i la transició- reposen en el cementiri de Girona junt amb les restes de Dídac Tarradell,  també del POUM, que va morir els primers dies de la Guerra Civil i fou el primer company sentimental de l'Antònia. Va ser un acte emotiu, un merescut homenatge a una història de lluita i de compromís amb la llibertat però també, sobretot, d'amor. No és cap punt i final trist perquè tot allò que tantes persones vàrem tenir el goig d'aprendre al costat de l'Antònia i en Carmel -amb les seves visions lúcides, iròniques i intel·ligents de la realitat – ho guardem a la memòria i romandrà per sempre més amb nosaltres com un feliç i valuós tresor.



Foto 1: Acte en el cementiri de Girona. / El Punt

Foto 2: L'Antònia i en Carmel.