dimecres, 4 de juliol de 2007

Qui canta els mals espanta



Una de les grans aficions dels japonesos és anar al karaoke. Alguns, com els protagonistes del vídeo que us presento avui, cantar no canten, però resulten molt divertits fent d'homes orquestra.

Una nota curiosa: la paraula karaoke significa “orquestra buida” i prové de la unió dels mots kara ("buit") i okesutora ("orquestra"). I un altre detall: el pioner d'aquesta activitat va ser, als anys 70, un cantant japonès anomenat Daisuke Inoue a qui alguns dels empresaris assistents a les seves actuacions li van demanar que els facilités les gravacions de la música per poder cantar-hi al damunt durant les festes patrocinades per les empreses. Inoue hi va veure negoci i va acabar creant un aparell que, a canvi d'una moneda de 100 iens, permetia escoltar la música d'una cançó. Aquestes primitives màquines de karaoke es van començar a instal·lar a restaurants i a hotels, però el més sorprenent del cas és que Daisuke Inou no va patentar l'invent, cosa que si va fer als anys 80 un inventor filipí anomenat Roberto del Rosario (en aquest enllaç de la Wikipedia en anglès hi trobareu tota la història).

En el Japó han proliferat les karaoke box, unes petites sales que es poden llogar per hores i que permeten passar-ho bé fent el ridícul i ofenent només les orelles dels amics, cosa que és raonablement suportable.

D'altra banda, al marge dels programes de karaoke per ordinador o per videoconsoles, també existeix un karaoke per internet creat per l'empresa espanyola Planeta Red. El servei porta per nom Red Karaoke, és totalment gratuït i permet als usuaris “interpretar” cançons amb un player (només es necessita micròfon) i deixar-les guardades en el servidor a l'estil de YouTube. Les peces gravades poden ser escoltades per tothom i valorades en un fòrum. Sens dubte, una iniciativa brillant dels germans Miguel i Richard Díez Ferreira.