Avui a La Vanguardia, Jordi Barbeta finalitza d'aquesta manera la seva crònica sobre el debat de política general:"Efectivamente, ha habido guiños entre el PSOE y CiU que han resituado a los nacionalistas como interlocutores, pero el acercamiento no es suficiente como para hacer ninguna profecía. Al fin y al cabo, cuando se habla de dinero, el amor desaparece. CiU pide el cumplimiento de la previsión del Estatut de invertir en Catalunya el 18,8% de "todas" las inversiones del Estado en infraestructuras, y el Gobierno dice que de todas todas no, porque supondrían mil millones de euros anuales más para Catalunya que pondrían al conseller Castells más contento que una almeja pero al vicepresidente Solbes al borde de un ataque de nervios".
Dubto que les cloïsses tinguin cap motiu per tocar les castanyoles havent de fer xap-xap en aigües caldoses i xup-xup a la cassola, però, en tot cas, a Minoria Absoluta estant la mar de contents perquè Barbeta, col·laborador d'aquest programa de RAC1, ha complert el deure que li van posar ahir de colar la paraula “almeja” a la crònica parlamentaria.“Barbeta ha posat La Vanguardia al nostres peus, una cosa que no succeeix mai”, deia avui amb to de conya Toni Soler.
De fet, el redactor en cap de política del diari del Grupo Godó ha superat el repte amb calçador perquè a Catalunya són els pèsols i el gínjols els que tradicionalment estan contents, mentre que les almejas canten i, a més, ho fan malament.
Zapatero i Montilla podrien resoldre el problema del finançament català menjant-se una mariscada a la salut del PP, un somni que si es convertís en realitat fins i tot seria celebrat amb aplaudiments per les avorrides cloïsses, però em dona la impressió que, malgrat els compromisos del debat, la cosa va per llarg i que ens haurem de conformar, ara per ara, amb els humils i honrats pèsols.
En tot cas, en Barbeta ha tingut sort que el repte de
Minoria Absoluta no hagués consistit, com proposava inicialment algú, en introduir a la crònica parlamentària la paraula "ornitorinc", l'estrany mamífer australià que posa ous, segrega llet per la pell, pesca sota aigua i menja un tipus de marisc emparentat amb les nostres cloïsses suposadament rialleres, aquelles que fan la viu-viu a les aigües no sempre tranquil·les de la política catalana i espanyola.Ho intento però de cap de les maneres puc imaginar-me al conseller Castells més content que un ornitorinc. Ni amb tota la bona voluntat del món.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada