dimarts, 19 de febrer del 2013

"Catalanitzar Espanya"


Article del periodista José Maria Carrascal a l'ABC (llegiu-lo fins el final: hi ha sorpresa)

                             CATALANIZAR ESPAÑA

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa. Además, dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas - más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares - y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás.

Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.

Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanicidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia.

Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como "espíritu español", apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales. Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres.
            
Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos y al empeñarnos en sujetar el alma española a
tales características, la hemos empequeñecido, mutiladola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.

No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses.  ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes!   ¡Qué ceguera ¡ ¡Qué desatino!
            
Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes.

Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de quenuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.

España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia.Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.

Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.

Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse "porque el Ejército no lo permitiría", siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?

No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas. Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su "seny".
            
Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.
          

No us exciteu gaire. Aquest article que sembla ben actual el va escriure en Carrascal i va ser publicat a l'ABC...però el 3 de febrer del 1978. Fa 35 anys!!

Ha plogut molt des d'aquell 1978 en què dues forces polítiques, Convergència i Unió Democràtica, acordaven per primera vegada presentar-se juntes a les eleccions. Aquella època llunyana en la qual s'aprovava en referèndum la Constitució Espanyola...

Seria interessant preguntar-li a Carrascal si ara tornaria a signar un  article com aquell...

Ben segur que no. El veterà periodista nascut el 1930 a El Vellón, Madrid, segueix escrivint a les planes del conservador ABC però els darrers anys, en els seus articles, els catalans ja hem deixat de ser un exemple de seny, de modernitat...i hem esdevingut fins i tot uns potencials executors de neteges ètniques i provocadors de futures guerres civils. Trist retrat per aquells polítics de Catalunya que durant tres dècades van seguir el consell de José Maria Carrascal intentant, infructuosament, catalanitzar Espanya i perdent bous i esquelles en aquella missió impossible.

L'Estat espanyol, una vegada despertat del somni de l'opulència i enfangat en mil escàndols i misèries i amb totes les institucions fent aigües, està ben lluny de ser una autèntica democràcia moderna. Què proposaran ara els nacionalistes espanyols?. Importar suïssos i anglesos?. O seria més realista i pràctic que vinguessin ja directament els alemanys?




dissabte, 16 de febrer del 2013

Espies i titelles de fil



En alguns mitjans de comunicació, una quasi desconeguda María Victoria Álvarez ha passat en pocs dies de ser l'examant de Jordi Pujol Ferrusola a l'excompanya sentimental. Són dues coses diferents. Ja entenc que als periodistes ens acostuma a agradar la crònica negra i, posats a vendre històries fosques, té més força fer-hi sortir una examant que no pas una exnòvia. L'examant sempre es pot salpebrar amb un punt d'erotisme pervers, mentre que l'exnòvia tenyida de rosa pot arribar a ser tan cursi, depressiva i depriment com Sant Valentí. Ja ho deia Mae West: “Les noies bones van al cel i les dolentes van a tot arreu”.


En tot cas, em dóna la impressió que tota l'esca del pecat de l'escàndol que està esbandint aquesta senyora o senyoreta arrenca del prefix "-ex". Revenja sentimental casolana transformada per qui sigui en arma política amb Mortadelos i Filemons pel mig, florers trampa i menú de luxe.

Estovalles selectes per un culebrot en temps de sobiranisme i de desplegament per terres nostrades, xiuxiuegen veus coneixedores del tema, de tot un estol de James Bond provinent de Madrid i amb seu camuflada a un edifici de la Diagonal.

L'Estat es defensa i mou fils emprant el que calgui: el despit d'una excompanya sentimental que portava dos o tres anys intentant sense èxit vendre un presumpte escàndol protagonitzat pel fill d'una família emblemàtica i revestida de gran senyera i que ara, mira quina casualitat, és escoltada per tothom; expolicies que es van convertir en detectius d'una agència ficada en mil merders i que, via ERO, han anat a parar al carrer transformant-se en exdetectius amb dossiers sota el braç; l'exsecretari d'organització del PSC i actual diputat a Madrid, José Zaragoza que ho nega tot però a qui des d'El Mundo (sempre l'allargada ma de Pedro J) apunten com el personatge que va encarregar a l'agència de detectius Método 3 la gravació del dinar de María Victoria Álvarez i la líder del PP català Alicia Sánchez-Camacho aquell llunyà 7 de juliol de 2010 en el restaurant La Camarga...

Com es pot veure, el prefix “ex” té molta força en aquesta història. “Ex” d'allò que era i ja no és i ecs de fàstic, tant si hi ha un bri de veritat com si tot és mentida.

Avui, El Gran Debate de Tele 5 emetrà una entrevista a l'examant o excompanya sentimental -digueu-li com vulgueu- del noi de can Pujol. No sé si la dama ha valorat bé les conseqüències d'entrar en el circ mediàtic, de posar-se encara més a l'aparador. En tot cas a les Espanyes la passejaran, parant o no la ma, per totes les sales d'espectacle perquè, per força o voluntàriament, ha entrat a formar part d'una maniobra més política que judicial que ben segur ja no depèn només d'ella. La Maria Victoria esdevindrà titella de fil, marioneta moguda des de les ombres i quan algú li faci alçar un braç o una cama contra la seva voluntat tal vegada recordarà amb nostàlgia aquell antic amor, aquell enamorament, aquella estimació que un dia va sentir i que, en desaparèixer, ha donat lloc a tanta misèria televisada.

Foto: María Victoria Álvarez durant una entrevista amb Antena 3.



dilluns, 4 de febrer del 2013

Papers i falsedats


 M'ha cridat l'atenció una frase de la intervenció de Mariano Rajoy dissabte davant el comitè executiu del PP negant que hagués cobrat un sobresou en negre com apunten les anotacions atribuïdes a l'extresorer, Luis Bárcenas, publicades en El País:

"Són uns papers que no es sap d'on surten ni qui els ha posat en circulació, però que donen peu a tota classe de falsedats, i que inflamen el fariseisme més descarat per part dels que pensen que guanyaran alguna cosa amb aquest embolic".

Exactament això mateix podia haver dit Artur Mas en relació als papers publicats per El Mundo durant les eleccions catalanes, però, mira per on, ho diu  i es lamenta el líder d'un partit de l'interior del qual van sortir més veus que, aprofitant la jugada de Pedro J i de ves a saber quines clavegueres de l'Estat, van estendre mil dubtes sobre l'honorabilitat del president de la Generalitat...

Imatge: Un fragment de les anotacions publicades per El País.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Descollonament

He desconnectat, amb assaborit plaer, durant força hores i quan a les quatre de la matinada d'avui torno a donar un cop d'ull a l'actualitat, em trobo amb dues històries formidables:

A) Recorden aquell ex-registrador de la propietat amb mando en plaza que va prometre arreglar l'economia en dos anys, fer baixar l'atur, no pujar l'IVA i retallar-ho tot menys la sanitat, l'educació i les pensions?. Doncs l'amic Mariano assegura ara que demostrarà, fent un striptease  amb les seves declaracions de renda, que no ha cobrat sobresous  (sobre + sou) i que tot plegat és fruit d'una confabulació anti-pepera. Segur que serà així: tot ciutadà honrat sap que a la declaració de renda el primer que s'hi ha de fer constar és la pasta cobrada en negre. I Mariano El Parsimoniós serà lent com una tortuga gegant de les Galápagos (0,25 quilòmetres a l'hora) quan cal prendre decisions urgents però, que ningú no ho dubti: és fiable com un cotxe merkelià i honrat i honorable com un autèntic cavaller espanyol, aquell llegendari personatge al qual mai li passaria pel cap demostrar que no ha cobrat en B ensenyant els seus comptes en A.

Si l'hem de creure, Mariano té una fe sòlida, és a dir una creença no fonamentada en la raó, en el retrat exacte de la realitat econòmica que proporcionen les declaracions de renda. O com a mínim la seva.

Fa temps es va fer famós aquest eslògan de l'Agència Tributaria espanyola: "Hacienda somos todos". Vista, però, l'elevada circulació de sobres amb negre, el més apropiat seria dir que "Hacienda somos todos...pero unos más que otros". Veig que a la web haciendasomostodos.es hi surt un avís de "Página en construcción". Tal vegada algú del govern Rajoy que toca de peus a terra s'ha posat mans a l'obra per explicar les coses com són...

B) El Granada ha vençut al Madrid (1-0) amb gol en pròpia porta (el primer de la seva carrera) de Cristiano, el Despilotat d'Or. La fam de gol d'aquest noi no té aturador ni entén de colors!. Ell, que no és individualista ni pretensiós, surt fastiguejat del camp i l'altre portuguès, encantat com el primer d'haver-se conegut, exhala per enèsima vegada el mateix bruel de canvi de cicle: els meus jugadors són un desastre, a mi no em mirin i tot és fruit d'una confabulació judeo-maçònica, un contuberni diferent al d'en Mariano però també sensacional i gegantí que aplega als que fan el calendari de la competició, als àrbitres, a la premsa esportiva de Madrid i ves saber a quanta canallesca més. Tots ells vestits de blau-grana.     

Vist tot plegat, desconnecto unes hores més convençut que el retorn a l'actualitat m'aportarà un altre tip de riure. O més ben dit, un saludable descollonament.