dimecres, 30 de desembre del 2009

TVE o "algú ho vol així"



Falten un parell de dies. Amb les dotze campanades de fi d'any desapareixerà la publicitat de TVE i a partir d'aquell moment la cadena pública només podrà tallar la programació per emetre auto-promocions, campanyes institucionals o anuncis electorals. Això sí, sense cobrar un euro. Per aquesta i alguna raó més va plegar l'anterior president de RTVE Luis Fernández i també per això el seu substitut, l'octogenari Alberto Oliart s'està trencant les banyes fent números per aconseguir que quadri la caixa de l'any vinent.

El darrer espot comercial de la història de TVE serà el de Mastercard, que, per quart any consecutiu, mostrarà els seus come-uvas, una mena de comecocos que es van menjant els raïms amb les campanades. Tot i això, la cadena pública s'ha reservat els darrers segons del bloc publicitari anterior -els moments d'or-  per una auto-promoció en la qual explicarà els canvis de la nova etapa.

Mentrestant aquests dies TVE ja està emetent una altra promo en la qual recorda que a partir de l'1 de gener  desapareixeran els talls publicitaris “porque alguien lo quiere así”. Tota una dedicatòria a  Zapatero i als propietaris de les cadenes privades.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Totes les dones d'El Rei



Avui he obert  El País  per la plana 36 i un titular a tres columnes m'ha tallat la respiració: “Todas las mujeres de El Rey”.

Carai amb els de Prisa. Quin atreviment!.

Quan ja m'esperava un daltabaix borbònic descobreixo que ha estat una falsa alarma. La cosa va d'un altre rei, el del rock, i d'un llibre que, en motiu del 75 aniversari del seu naixement, explica les mil aventures entre llençols del gran Elvis Presley, començant per les novietes del Mississippi, continuant amb Priscilla i acabant amb les “festes de pijama” amb jovenetes.

Després de tastar-ho tot, el cantant va morir l'agost del 1977 a Memphis i amb els anys s'ha convertit, junt amb el creador d'Snoopy, en el més ric del cementiri, però encara hi ha qui pensa que va fingir el seu decés i que segueix i seguirà regnant i trencant cors, ves a saber on, fins a la fi dels temps.

Per això, noies de bona fe no us estrenyeu si una nit qualsevol obriu la finestra i  escolteu, des d'algun indret llunyà, una cançó com aquesta:

Love me tender,
love me sweet,
never let me go.
You have made my life complete,
and I love you so.


diumenge, 27 de desembre del 2009

"La riera" s'emporta "El cor"



El 10 de gener s'estrena a TV3 La riera, la nova sèrie que substituirà El cor de la ciutat i que girarà al voltant d'una família que regenta un restaurant a Sant Climent, un poble imaginari d'El Maresme. Per això, el desig secret dels seguidors d'El cor..., que des de dimecres amb l'emissió del darrer capítol es senten una mica orfes, seria poder recuperar com a mínim en Pere Peris servint menús en el restaurant de La riera. Em temo que no serà possible, però per si de cas, Pep Anton Muñoz ja va aprofitar dijous la seva aparició al magazine Divendres per plantejar la seva pregunta al director de la sèrie Esteve Rovira:

M'agradaria saber on puc enviar el meu currículum de més de 50 anys d'experiència en restauració i en despatxar en un bar, perquè va d'això oi?”.

Rovira, present en el programa mitjançant una connexió en directe des de Mataró, li va respondre amb sentit de l'humor:

Home, de veritat senyor Peris no s'hauria de preocupar perquè em sembla que igual li buscarem un cameo en aquest restaurant de La riera”.

A qui tampoc li faria res tenir algun paper a la nova telenovel·la és a Margarida Minguillón (la Cinta, un dels cadàvers que ha anat deixant pel camí El cor de la ciutat). També a Divendres i via telefònica, Xavi Coral li va preguntar si els actors, quan abandonen una sèrie, han de superar un període de dol..

Només els puc dir -va assegurar Minguillón- que en el més enllà, les coses mundanes no tenen importància. Ara estic al paradís”.

Tot i això, Coral no es va estar de plantejar la possibilitat d'un retorn:

Esperem veure't algun dia aquí quan baixis a la Terra a fer alguna cosa...”.

Així que em contracteu -va respondre l'actriu- deixo l'holograma i torno a baixar!”.

En el mateix programa també hi eren presents altres actors d'El cor de la ciutat com Jordi Díaz (Fede), Mariona Ribas (Marta), Santi Ibàñez (Beni), Maife Gil (Cecília) i Amparo Moreno (Trini). Aquesta darrera va fer un divertit joc de paraules:

A partir d'ara em quedo en paro, moreno!”.

Pel que fa al capítol final, el 1.906, només podem dir que els seguidors d'El cor, patidors de mena com som, ens hem quedat amb la sensació que ens han escatimat un mort. Cada temporada finalitzava amb una víctima mortal de darrera hora però aquest cop, amb en Tomàs recent suïcidat i quan tothom esperava que l'Ester fulminès en David Peris, encara que fos a garrotades de paraigua, els guionistes, després de donar-hi unes quantes voltes, van optar  per un final feliç. Ens van estalviar així el mal regust de boca de la tragèdia i, qui sap, tal vegada van deixar oberta la porta a una recuperació futura (amb periodicitat setmanal?) del culebrot líder de la seva franja horària. El darrer episodi ha estat seguit per 750.000 espectadors (25 per cent de l'audiència), uns resultats que, sense assolir les xifres mai vistes de les primeres temporades, són prou llaminers com per no enterrar la trama de Sants sota la làpida de l'oblit.

En el seu article "L'últim batec d'El cor", la col·lega d'El Punt Lurdes Artigas recordava dimecres que entre el primer i el darrer episodi han passat ni més ni menys que nou anys, tres mesos i dotze dies, 400 actors principals, 1.600 secundaris, 15.000 figurants, 500 tècnics, 80 guionistes... 

Pels que hem vist les deu temporades complertes, aquestes xifres fan autèntica feredat i encara en provoquen més si es segueixen fent números: 1.906 capítols a una mitjana de 40 minuts cada un d'ells, dóna com a resultat 76.240 minuts o, si voleu, 1.270 hores o una marató de 53 dies seguits de culebrot. Dedicant-hi aquest temps es podria veure 435 vegades una meravella del cinema com El Padrí (I)  de Francis Ford Coppola però, que voleu, ens hauríem perdut les històries quotidianes, les aventures i desventures d'en Peris, en Fede, l'Orpinell, en Quico, en Sergi, en Fidel, la Roser, la Remei, en Benjumea, la Sandra, l'Eli, la Kristina, la Mercè, en Beni, la Clara, la Cinta, l'Àngela, en David, en Narcís, la Neus, en Quim, la Laura, la Teresa, en Huari i tants d'altres personatges que restaran en el racó sentimental, en el cor, de la nostra memòria televisiva.

Vídeo: darrer capítol d'El cor de la ciutat.

dijous, 24 de desembre del 2009

El portal de "Betlem"

Un amic de la xarxa m'ha desitjat bon Nadal i m'ha enviat aquesta bonica imatge del portal de Betlem que no dubto en compartir amb tots vosaltres.

Bones festes a tothom!


Via: llista Folre i manilles 

Postdata: Nit de Nadal a Tele 5. Sálvame deluxe. Cara a cara entre el periodista Jaime Peñafiel i “la princesa del pueblo” espanyola Belén Esteban, la Paris Hilton de barrio (Peñafiel dixit).

Peñafiel
: Te has operado pero no tienes remedio. Me gustaría que la cirugía fuera más profunda".

Esteban
: Me han tocado la cara pero no el cerebro”.

Peñafiel
: “Debían haber tocado también el cerebro”.

Esteban: “El cerebro a usted porque la educación que usted tiene me la paso por la peineta”

Peñafiel: "Deje de señalar"
 

Esteban: "Señalo porque gesticulo mucho. Soy una tía de ley no como usted que es más falso que judas. Usted se alimenta de personajes como yo”.

Com podeu veure, la petita pantalla vessa esperit nadalenc a doll.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Especialista en regals



Diumenge, en el suplement de classificats de La Vanguardia, secció laboral, sortia un curiós anunci titulat “Especialista en regals” (descarregar pdf). L'empresa en qüestió “líder internacional en la distribució de regals”, cerca un professional que tindrà com a principal funció “supervisar i coordinar totes les activitats corporatives a la regió de Lapònia i portar-les a terme a través de la resta del món”. Entre altres responsabilitats, haurà de “determinar la localització de totes les xemeneies” i “organitzar la companyia en un context global d'optimització”. S'ofereix “contracte indefinit amb una jornada d'1 dia / any" i "indumentària complerta de color vermell", però el candidat ha de dominar l'anglès, francès, alemany, espanyol, danès, portuguès, rus, xinès (...) i demostrar que té “al menys 2.000 anys d'experiència a la indústria, preferiblement en la direcció de rens i d'elfs”.

I desprès diran que no hi ha feina pels veterans...

dimarts, 22 de desembre del 2009

El Pirineu gironí "envaeix" Lleida



El darrer número de la revista de l'aerolínia Ándalus dedica la portada i un reportatge de quatre planes al Pirineu gironí, un treball il·lustrat amb fotografies cedides pel Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Tot seria perfecte si no fos perquè, com ha informat El Punt, la imatge de portada és de l'estany de Sant Maurici, al  Parc Nacional d'Aigüestortes, Pirineu de Lleida.

Ándalus Líneas Aéreas, que fa vols des de l'aeroport de Girona, ja ha difós un comunicat lamentant l'error i aclarint que les imatges que va cedir el Patronat de Turisme són només les de dins la revista i no pas la de la portada.

Més d'un deu haver respirat tranquil. Les sospites sobre un nou cas d'ús fraudulent d'imatges per la promoció turística gironina són doncs, en aquesta ocasió, del tot infundades.

dilluns, 21 de desembre del 2009

La fragata Surprise en un oceà de perfum

 

Sempre he gaudit llegint les aventures marítimes escrites per  Patrick O'Brian i em va agradar en el seu moment veure en el cinema Master and Commander, un bon film de Peter Weir que té una durada de 138 minuts i que està basat en les obres d'aquest autor de novel·la històrica. Ahir, però, vaig cometre la insensatesa de recuperar la pel·lícula per Antena 3. L'emissió va començar a les deu de la nit i va acabar a tres quarts d'una de la matinada desprès de gairebé mitja hora de talls publicitaris. Al final van guanyar els bons, però amb tants anuncis nadalencs, la fragata Surprise de l'heroic capità anglès Jack Aubrey semblava navegar enmig d'un oceà de refotut perfum.

  • B.S.O Master and Commander: Boccherini La Musica Notturna delle Strade di Madrid. No. 6, Op. 30, Passacalle.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Campions amb el cor



Minut 110, a la pròrroga.  Apareix Messi, remata amb el pit, amb el cor, amb l'escut i gol!!!!.  Xifra màgica: 110, els 110 anys d'història d'un Barça que avui, guanyant a l'Estudiantes (1-2), ha esdevingut el club campió del món. El millor club de futbol del planeta.

Apareix Guardiola emocionat, plorant com una Magdalena. I té raó en fer-ho. Ja no es pot aconseguir un any millor: 2009, l'any de les sis copes, una fita mai no assolida per ningú.

Durant la cerimònia d'entrega de la Copa Intercontinental, em truca una tal Ana de Jazztel. En lloc d'engegar-la a dida li pregunto com és que no està mirant el futbol. No diu res més i penja. O no li agrada el futbol  o és merengue o, tal vegada, “pincharatas”, el nom amb el que es coneix als seguidors de l'Estudiantes de la Plata per allò d'haver estat un club fundat el 1905 per un grup d'estudiants d'una facultat de medecina. Avui els “pincharatas”, els Estudiantes, han plantat cara, ens han posat l'ai al cor, però finalment els de Pep Guardiola, els professors, els han fet suspendre l'examen posant-hi molta fe, pit i cor. El del millor jugador del món, l'anima d'un  Barça que ha fet història. 

divendres, 18 de desembre del 2009

La tortura ni és art ni és cultura



Catalunya ha fet avui un pas endavant en el respecte als animals en caure derrotades en el Parlament les esmenes a la totalitat presentades pel PSC, PP i Ciutadans contra la iniciativa legislativa popular (ILP) antitaurina. Però no ens enganyem. Amb aquesta votació, la cambra catalana no ha decidit l'abolició de les corrides de toros sinó que simplement ha donat llum verd a la discussió del tema en seu parlamentaria. Per  arribar a aquest punt, que ara per ara no compromet en res la continuïtat de les activitats taurines a Catalunya, s'han presentat 180.000 signatures (moltes més que les 50.000 necessàries en tota ILP) i s'ha hagut de fer una votació secreta a la cambra que ha donat el següent resultat: 67 vots a favor de continuar el procediment, 59 en contra, 5 abstencions i 4 diputats que han optat per no votar. Els antitaurins ja comptaven amb 33 vots favorables d'ERC i ICV-EUiA, mentre que el PP i Ciutadans havien anunciat el vot en contra (17). La decisió de CiU i PSC de concedit als seus diputats llibertat de vot era el factor que podia fer decantar el resultat final cap a un costat o cap a l'altre. Finalment, però, el Parlament ha optat per donar via lliure a l'inici del debat i ara caldrà esperar fins a mitjans de l'any vinent per veure si la cambra es pronuncia per prohibir a Catalunya les curses de braus.

Això suposant que els diputats partidaris de mantenir aquesta  sagnant tradició tant pròpia de Catalunya (no ens enganyem) com d'Espanya, sud de França, Portugal i Mèxic (a Olot es va construir una de les primeres places i Barcelona va ser  l'única ciutat en tenir-ne tres en funcionament) no comencin a aplicar allò que es coneix com a filibusterisme parlamentari. És a dir obligar a la cambra a fer mil i un tràmits abans de la votació final,  amb la qual cosa s'aniria allargant el procés fins a desprès de les eleccions catalanes previstes en una data encara per a determinat de l'any vinent. De fet, ni als convergents ni als socialistes els interessa remenar massa el tema: als primers per no perdre vots a les Terres de l'Ebre i els segons per  no quedar entre l'espasa i la paret davant part del seu electorat.

Precisament, aquesta vessant electoral de la qüestió és la que ha portat a CiU i PSC ha amagar avui l'orientació del seus vots. Ja és gros que  s'hagi hagut de fer una votació secreta per decidir si la cambra podrà o no parlar del tema. Una part dels parlamentaris, l'ofici dels quals és precisament parlar, tenen por a fer-ho, mira quina contradicció, sobre els braus. No sigui que votant amb llum i taquígraf acabin perdent l'escó en pronunciant-se sobre allò que des del punt ètic és tant evident:  que la tortura ni és art ni pot ser considerada cultura.  

Vídeo: Ska-P

dimecres, 16 de desembre del 2009

"Els xeics aquí en els seus trons"



Mundial de Clubs. Estadi  Zayed Sports City d'Abu Dhabi. Atlante 1- Barça 3. Dissabte final dels braugrana amb Estudiantes de la Plata. Gol sorpresa dels mexicans als quatre minuts de joc (Rojas), empat de Busquets, gol màgic de Messi als vint segons de sortir al camp i gol històric de Pedro que es converteix així en l'únic jugador a la història del futbol mundial que marca en una temporada en sis competicions oficials. Per treure's el barret.

M'ha encantat el comentari de J.J. Santos a la retransmissió de Tele 5 després del gol de Messi:

Se ha calmado todo un poco después de ésta salida frenética de Messi y su gol. Enloqueció el estadio y ahora está la gente mucho más calmada. Los jeques aquí en sus tronos. Juega la pelota el Barça..."

Esperem que dissabte, al voltant de les set de la tarda, els xeics de l'emirat petrolier deixin els seus trons als jugadors de Pep Guardiola. Al Barça de les sis copes.


dimarts, 15 de desembre del 2009

El "rató" de Google Chrome



Avui, repassant la premsa digital, m'he trobat amb aquest banner del navegador Chrome de Google. En principi és un anunci en castellà malgrat que algú podria pensar que l'han escrit en catanyol en veure que, per allò de la publicitat dinàmica, et conviden a passar “el rató” damunt el banner.

Si els perseguits rosegadors poden perdre accidentalment la cua, aquí, el ratolí informàtic -el ratón- ha perdut, vés a saber per què, la lletra ena. De tota manera, aquesta lamentable desaparició de la catorzena lletra de l'alfabet no és cap fenomen estrany. Fent una cerca de “rató” per Google apareixen 49.900 resultats, entre ells els que fan referència al “rató Mickey”, al “rató  Pérez”, a l”alfombrilla de rató” i fins i tot a un usuari que es pregunta perplex per quina raó “cuando pongo la flecha del rató en la barra de direcciones me salen ceros...?”.

Estic temptat d'anar a cercar la paraula “ratón” al diccionari de la Real Academia per comprovar si alguna rata o ratolí ha rosegat l'ena, però, francament, prefereixo deixar aquesta tasca als que pateixen dia sí, dia també, per la salut de la sempre maltractada i perseguida llengua espanyola... 

dilluns, 14 de desembre del 2009

Rambo i el vesper afganès


Matinada d'avorriment televisiu. Fent zapping pels canals de Digital + acabo suportant a Calle 13 les darreres escenes Rambo III. A la pel·lícula, l'exveterà de Vietnam John Rambo (Sylvester Stallone) perpetra, fent costat als mujahidins finançats per Estats Units i Pakistan,  una massacre entre els invasors soviètics d'Afganistan. Dels dolents, els bevedors de vodka, no queda ni l'apuntador. Sang i fetge a dojo: 221 actes violents i  108 morts converteixen Rambo III, segons el Llibre Guinness dels Rècords (edició 1990), en el film més salvatge rodat fins aquell moment. La tempesta de bales, bombes i míssils és tan intensa que se'm fa difícil creure que algú hagi pogut comptar les víctimes, però si ho diu el Guinness...

La pel·lícula, que es va estrenar coincidint amb la retirada soviètica d'Afganistan (15 de maig de 1988), finalitza amb una proclama:

Aquest film és dedicat al valent poble d'Afganistan”.

Vint-i-un anys després, què deu pensar John Rambo veient el retorn en fèretres dels militars nord-americans enviats al vesper afganès? 

Quina opinió li deuen merèixer ara a l'heroi cinematogràfic aquells valents aliats mujahidins transformats bona part d'ells en talibans?

Si us veieu en cor, reviseu les seqüències de Rambo III. Segur que enmig  del fragor de la batalla, al costat de John Rambo, hi veureu un rostre força anònim als anys 80 però ara ben conegut per tothom: el de Bin Laden.


divendres, 11 de desembre del 2009

Tornen els llangardaixos extraterrestres

 

La notícia que l'ovni vist a Noruega era en realitat un míssil rus fora de mare m'ha fet pensat amb el retorn de la mítica sèrie de televisió “V”, la dels llangardaixos extraterrestres que, disfressats d'humans, intenten conquerir la Terra, esclavitzar a tot quisqui i robar l'aigua. El proper dia 27 de desembre, el canal TNT emetrà a l'estat espanyol el primer capítol d'una nova versió d'aquesta sèrie de ciència ficció que va triomfar, i de quina manera, els anys 80. Tindrem el plaer de veure com la guapíssima actriu brasilera Morena Baccarin, que en aquest remake fa el paper de l'alienígena  principal en substitució de Jane Badler, es cruspeix a cremadent exquisites rates, un dels àpats més desitjats pels visitants.

I si el sentit comú dels televidents no ho impedeix, veurem també repetits, a la vida real, alguns episodis com el protagonitzat a Barcelona  per un súbdit suís que un mal dia de juliol de 1985 va robar un camió, va atropellar mortalment a un vianant i va aixafar 23 cotxes creient-se un llangardaix de la sèrie “V” amb poder per a ressuscitar els morts.

És un tòpic, però la realitat, més o menys embogida, sempre acaba superant la ficció.  




Vídeo 1: Entrevista a Morena Baccarin amb escenes de la nova versió de la sèrie ja estrenada als Estats Units.

Vídeo 2: Remix amb humor de l'escena en la qual Jane Badler es menjava una rata.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Hi ha vida més enllà de Word



 Aprofitant la sortida fa unes setmanes de la versió beta de la suite Office 2010, a l'edició d'avui d'El País publiquen una informació titulada “Hay vida más allá de Word”. L'autor de l'article presenta diverses alternatives a l'editor de textos de Microsoft: Scrivener, un programa només per a Mac dirigit a usuaris que hagin d'escriure projectes llargs (llibres, guions de cinema etc), WriteRoom, un editor absolutament minimalista també per Mac, Docs, el servei en línia de Google i el Lotus Symphony d'IBM.

Inexplicablement, l'article oblida la màxima alternativa en programari lliure a l'Office de Microsoft: la suite gratuïta OpenOffice. Per no parlar d'altres opcions, també en sofware lliure com Abiword o el NeoOffice, la versió de l'OpenOffice nativa per a Mac. I és que, efectivament, hi ha vida més enllà del Word.  

dilluns, 7 de desembre del 2009

L'amenaça de Bono

Una de les coses que més sorprenen als diputats novells quan estrenen el seu escó en el Congrés és el bramul constant que emeten ses senyories. Un brunzit mal educat que no respecta el torns de paraula i que, a estones, va pujant de to fins a esdevenir cridòria, una arma verbal que s'utilitza sovint per fer perdre la concentració de l'orador enemic.

Ara, però, qui ha perdut la paciència davant aquestes pràctiques de guerra psicològica i de filibusterisme parlamentari és el president del Congrés i tercera autoritat de l'estat, José Bono, que ha fotut cop de puny damunt la taula i ha amenaçat amb un càstig contundent: posar fi a la tanda de votacions al final de cada sessió, amb la qual cosa els diputats, pobrissons meus,  haurien d'estar pendents d'anar votant al llarg del ple sense poder abandonar l'hemicicle.

Suposant, que és molt suposar, que Bono compleixi la seva amenaça i imposi aquesta pena, caldrà creuar els dits perquè li doni resultat ja que en cas contrari només li restarà en el seu arsenal un darrer cartutx disciplinari: posar a ses senyories de cara a la paret i fer-los recitar la sacrosanta Constitució, aquest text que ahir va complir 31 anys i en el qual, amb la polèmica de l'Estatut català com a teló de fons, Bono hi ha volgut també posar cullerada:

 “La Constitució -ha dit- no és infinitament flexible, té límits. Igual com qualsevol esport, assenyala els límits del terreny de joc, que mai són una restricció, al contrari, són una garantia. Ser net exigeix respecte a l'àrbitre i sotmetre's a les regles”.

Un símil esportiu que, traslladat al món de l'esport rei, el futbol, no és d'aplicació tan taxativa com vol fer creure José Bono. Les mides del terreny de joc són variables, a gust de consumidor (de 90 a 120 metres de llargada per 45 a 90 metres d'amplada), la gespa pot estar més o menys molla o alta i les regles són interpretades en dècimes de segon per un col·lectiu arbitral qüestionat sempre per les aficions però que ha de complir amb l'obligació de conservar-se en bon estat de forma. Res a veure amb les interminables discussions d'un Tribunal Constitucional incapaç de prendre una decisió en tres anys i amb part dels seus membres amb el mandat més caducat - fins i tot hi ha un difunt- que un iogurt perdut en el racó més inhòspit de la nevera.

dijous, 3 de desembre del 2009

En Millet ja té bitllet



No. Ni el Banc Central Europeu, ni el Banc d'Espanya ni la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre han perdut l'enteniment. El bitllet de 500 euros amb la imatge d'un Fèlix Millet somrient és del tot fals i forma part de la publicitat d'un llibre que surt avui a la venda: “Les barbaritats de Fèlix Millet”. Es tracta d'allò que en el món editorial és coneix com un instant book, un llibre fill de la més rabiosa actualitat, una obra de 160 planes escrita a velocitat exprés per Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) i ex company d'El Punt.

Segons l'editorial Ara Llibres, “'Les barbaritats de Fèlix Millet' recull els fets i només els fets, nus i eloqüents, d'un cas que ha sotragat de dalt a baix l'opinió pública catalana. Perquè no cal afegir ni treure res per mostrar amb tota la seva contundència les dimensions d'un dels escàndols més importants dels últims anys al nostre país.

Per cert, un detall curiós: el fals bitllet d'en Millet està tan ben fet que fins i tot aconsegueix enganyar al Photoshop. Quan s'intenta editar la imatge, el programa mostra el següent avís: 



Si algú pensava en fer anar la fotocopiadora, se'n pot anar oblidant.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Un diamant no és per a sempre


L'any 1948, l'agència de publicitat nord-americana N. W. Ayer & Son va llançar un dels eslògans que ha fet més fortuna (i mai millor dit): “A diamond is forever”  (“Un diamant és per a sempre” ). La frase té impacte a la cartera i en els cors afectats pel mal de Sant Valentí, però és més falsa que un duro sevillà com va demostrar el 1772 el químic francès Antoine-Laurent de Lavoisier quan va aconseguir cremar un diamant amb una lupa mitjançant la radiació del sol.

Els diamants, doncs, no són per a sempre, com ha posat també en evidència aquesta setmana el jugador holandès del Real Madrid Royston Drenthe, que ha perdut una valuosa arracada amb diamants, valorada en 6.000 euros, a la gespa del camp d'entrenament de Valdebebas. Mentre els seus companys ja eren a la dutxa, a Drenthe se'l va veure amb cara de pocs amics anant d'un costat a l'altre del terreny de joc a la recerca de la joia perduda. “No passa res. En tinc d'altres”, va declarar als periodistes.

Esperem que sigui així i que demà, Drenthe i els seus companys perdin bous i esquelles en una altra gespa, la del Camp Nou.

P.D. 29 de novembre: 1-0 i líders!

dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya


Amb el Tribunal Constitucional acabant de mal coure la seva sentència política sobre l'Estatut, els diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt publiquen avui, en un fet sense precedents a la premsa catalana, un editorial conjunt sota el títol “La dignitat de Catalunya”.

Val la pena llegir-lo perquè com diu el mateix article “hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga”.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Un monstre anomenat "Palamós"



Per algunes persones, la pregunta pot ser inquietant i per altres ingènua. Hi ha monstres invisibles corrent i observant-nos pel menjador o pels dormitoris de la casa?.

El jugadors de la Sony PlayStation Portable (PSP) poden assegurar que sí des de la  recent aparició d' Invizimals, obra de l'estudi barceloní Novarama. Es tracta d'un videojoc que explota el concepte conegut com a “realitat augmentada”, una barreja de realitat i ficció aconseguida en aquest cas capturant imatges reals amb la càmara Go!Cam de la PSP i mostrant-les a la pantalla barrejades amb “animals invisibles”, els “invizimals”, que el jugador ha d'intentar capturar. Es tracta de 120 petits monstres diferents, entre els quals n'hi ha un amb forma de gamba anomenat “Palamós”, una petita broma dels dissenyadors catalans del joc.  Les bestioles, que pel seu aspecte fan pensar en una barreja entre els animals prehistòrics i els mítics dragons, estan amagades i no es deixen veure fins que el jugador explora amb la PSP determinades zones de la casa. Alguns monstres surten de dia, mentre que altres només apareixen a determinades hores de la nit...

Pel seu disseny, “Invizimals” és un videojoc destinat bàsicament a un públic infantil i juvenil,. Ara bé, si algun dia es fa una versió per adults, quin tipus de monstre hauria de substituir a la nostrada gamba “Palamós”? En Fèlix Millet? Algun dels jutges del Tribunal Constitucional?

S'accepten propostes.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Endreçant el traster

Hola
Perdona per no haver-te escrit abans, però he estat molt ocupat endreçant el traster.
Tenia un munt de papers per classificar, ja saps... l'habitual.
Per fi avui ja ho he acabat tot. T'adjunto una foto perquè vegis què bé que m'ha quedat.



Salutacions,

Fèlix Millet

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Hola Millet

Eres un aficionado. Como puedes ver en la foto que te adjunto, yo soy más ordenado y colecciono euros que, al cambio, no hay comparación posible con los dólares ;-)



Saludos cordiales

Paco Correa & Cia

Via: Llista Folre i manilles

dijous, 19 de novembre del 2009

Una centèsima de segon



One Hundredth of a Second (Una centèsima de segon) és el títol d'un colpidor curt de cinc minuts sobre el fotoperiodisme de guerra. Premiat a diversos festivals (Manhattan Short Festival, Edinburgh Festival...), el film de la directora Susan Jacobson planteja el dilema moral que es pot produir en una situació límit entre continuar prement el disparador de la càmera o intervenir per intentar salvar una vida humana. L'interrogant queda obert: un professional del periodisme s'ha de limitar a ser notari de la realitat o ha d'ajudar a transformar-la? Qüestió de fetge o qüestió d'ètica?

Aquí el teniu:



Via: Llista Folre i manilles

dimecres, 18 de novembre del 2009

El Pamano i les seves veus a TV3



En el seu moment em va agradar, i molt, la novel·la de Jaume Cabré i ara també m'ha satisfet la minisèrie Les veus del Pamano que aquest dilluns i dimarts em pogut veure per TV3. Excel·lent ambientació històrica i bones interpretacions les de Roger Coma (el mestre), Francesc Orella (l'alcalde falangista), Montse Germán (la senyora), Mar Ulldemolins (la muller del mestre) i Àlex Brendemühl (el tinent Marcò). Molt correcte, igualment. la direcció a càrrec de Lluís M. Güell, un professional que hi té la ma trencada en sèries històriques (“Amar en tiempos revueltos”, “La señora”) i també en altres productes més contemporanis com "Ventdelpla".

Com sempre en aquests casos, l'espectador i lector que hagi esperat una translació exacta a la petita pantalla de tot el contingut de la novel·la de Cabré s'haurà equivocat perquè això, a més de ser impossible (el llenguatge literari i el televisiu són  diferents) tampoc era l'objectiu dels responsables de la minisèrie. El mateix Lluis M. Güell no ha enganyat a ningú quan ha deixat clar que es tracta d'un producte “fet amb sobrietat i austeritat” . “El truc -ha dit- ha estat no fer una versió literal de la novel·la. Ens ha inspirat, però hem fet un altre producte amb els recursos de narració televisius”. 

Crec que han assolit amb èxit aquest objectiu respectant amb fidelitat l'esperit de la novel·la que retrata tan bé aquella difícil època de la postguerra. En definitiva, una bona minisèrie, a la qual si se li ha de qüestionar alguna cosa és el ritme narratiu un pèl accelerat en els minuts finals.

Un problema de muntatge?

Tal vegada, havent d'explicar tota o quasi tota la trama,  es passaven de minutatge i ja es sap que en televisió, el temps és or...

dimarts, 17 de novembre del 2009

El predicot de Mariano



En el discurs de cloenda de la convenció del PP a Barcelona, Mariano Rajoy ha glosat el valors tradicionals de la dreta espanyola:

  • No a l'avortament: “Siempre vamos a defender el derecho a la vida”.

En vuit anys de govern Aznar mai es va reformar la llei d'interrupció de l'embaràs.

  • Educació en llibertat: “Quiero que los padres puedan elegir la educación que deseen para sus hijos conforme a sus valores y a sus preferencias pedagógicas y lingüísticas. Las lenguas únicamente tienen dos enemigos: quienes las prohíben y quienes las imponen”.

Estem davant un Rajoy antifranquista? Què en dirà en Fraga?

  • Un  partit unit i net: “Un proyecto político ilusionante exige que lo lidere un partido de ámbito nacional, unido y límpio. La limpieza en la vida pública es una exigencia moral”

Un partit unit? Mentre Rajoy feia el discurs, els dos personatges que han trencat aquesta unitat -Francisco Camps i Esperanza Aguirre- brillaven per la seva absència. Un partit net? En temps d'austeritat, Camps tenia un compromís molt important per no escoltar al president del seu partit: fer-se la foto en el circuït de Cheste pilotant un Ferrari junt amb Rita Barberá, Fernando Alonso, Felipe Massa i el president de la marca automobilística, Luca Cordero di Montezemolo. Només hi faltava en Carlos Fabra, imputat per diversos delictes i la resta de fauna implicada en el cas Gürtel que, amb l'excepció de Ricardo Costa i d'algun alcalde, Rajoy, partidari d'un partit tan net, no ha fet expulsar.

  • Un PP per a les majories: “El nuestro no es un proyecto para unos pocos entusiastas, es un proyecto que aspira a representar al más amplio conjunto de las clases medias y trabajadoras de España”.

La classe alta s'ha quedat sense representants? No patiu, sempre els quedaran banquers com l'Emilio Botín i zones lliures d'impostos per triar i per vendre en els paradisos fiscals.

dilluns, 16 de novembre del 2009

"Banderas al viento"



Dissabte, dins els actes de la commemoració del centenari de la Federació Espanyola de Futbol i coincidint amb el partit entre Espanya i Argentina (2-1), que , tot sigui dit, d'entretingut en va tenir molt i d'amistós ben poc, es va estrenar el nou himne de la Roja, una sel·lecció que barceloneja més que mai. La cançó, composta per César Cadaval, membre del duet humorístic 'Los Morancos' i interpretada per José Manuel Soto i el grup “Siempre así”, inclou a la seva lletra tots els tòpics possibles: que si “furia roja”, que si “casta y coraje”, que si “Viva España”...

Però el que més m'ha cridat l'atenció és aquesta estrofa:

Banderas al viento
de los españoles
que se entere el mundo
que España es así


Un fragment que no desentonaria al costat d'aquest altre:

Montañas nevadas,
banderas al viento,
el alma tranquila.
Yo sabré vencer.


A veure si els falangistes reclamen a la Federació Espanyola de Futbol drets d'autoria per haver copiat les “banderas al viento” de “Montañas nevadas” (arxiu mp3), un himne falangista de principis dels anys quaranta amb lletra de Pilar García Noreña, traductora eventual i muller del diplomàtic Juan Ignacio Tena Ybarra,  i música d'Enrique Franco Manera, expert i divulgador musical i germà del director de cinema Jesús Franco. Aquest himne va tenir èxit sobretot entre les joventuts de Falange i diuen que va ser cantat per la División Azul, en el front rus, on hi havia neu però no muntanyes. També va triomfar a Guinea. Això sí, en aquest cas les “montañas nevadas” de la lletra original van ser substituïdes per les “selvas tropicales”, pròpies d'aquell territori africà.




Foto: Andrés Iniesta, amb la pilota, davant els argentins Javier Mascherano i Lionel Messi. / EFE

dissabte, 14 de novembre del 2009

Catalunya, una prioritat pel PP

Catalunya i els catalans són una prioritat”.

Ho ha dit la secretària general del Partit Popular, Dolores de Cospedal en el discurs d'inauguració de la convenció del partit que es celebra des d'ahir a Barcelona. Els dirigents conservadors, amb Rajoy al capdavant, han escollit la capital catalana per fer aquesta important trobada d'abast estatal precisament per reforçar la presència del PP aquí, on s'hi jugaran les garrofes dintre de tres anys a les eleccions generals. Reduir la distància d'un milió de vots catalans que separen els populars dels socialistes és clau pel retorn a La Moncloa.

Han tingut, però, la mala sort que el mateix dia en què s'obria la convenció -divendres i tretze- la premsa confirmava el que ja s'ha dit tantes vegades: que una majoria del Tribunal Constitucional és partidària de capar, amb intensitat i amb ganes, l'Estatut. Dit d'altra manera, que pot acabar prosperant el recurs presentat per aquells que asseguren que per a ells “Catalunya i els catalans són una prioritat”. La informació, convenientment filtrada als diaris El País i El Mundo, aixeca butllofes en una part important de l'opinió pública catalana i arriba en el moment més inoportú pel PP: durant la convenció que és el tret de sortida a Barcelona de la campanya preparada per l'equip de Rajoy per fer-se sentir més aprop dels electors catalans. Una filtració amb forma de torpede que ataca la línia de flotació d'aquesta estratègia i que redueix els efectes positius d'una convenció amb la qual l'actual direcció del PP esperava posar a l'aparador un partit unit i amb prou força per reconquerir La Moncloa.

Foto: La secretària general del PP, Dolores de Cospedal durant el seu discurs. / EFE

Clar que en aquest objectiu tampoc hi ajudaran gens les absències avui anunciades d'Esperanza Aguirre i de Francisco Camps en el discurs de clausura que farà demà diumenge Mariano Rajoy. Aguirre, per motius familiars, i Camps amb l'excusa d'anar a una reunió relacionada amb la Formula 1, una i altre li fan un lleig al líder del PP seguint així el camí marcat per Aznar, que ha preferit viatjar a Kíev en lloc de fer costat a Rajoy a Barcelona.

Així les coses, amb barons rebels i amb la polèmica de estatutària que cueja (i el que coejarà), no és aquest el millor cap de setmana per les esperances marianistes. Allà en el fons, dins el cor de l'aparell dirigent del PP, més d'un estratega deu estar lamentant els dos errors comesos: tenir un líder dubitatiu i sense ma de ferro i haver atacat l'Estatut amb un recurs davant el Constitucional que els fa guanyar molts vots a Espanya però no esgarrapar els decisius a Catalunya.

divendres, 13 de novembre del 2009

Assassinats polítics


Darrerament, la política va de sang i fetge:

  • El president valencià Francisco Camps dirigint-se ahir al portaveu socialista Ángel Luna durant la sessió de control parlamentari:

Ha traït el plantejament de la democràcia i de la política. I li diré més, senyor Luna, a vostè li encantaria agafar una camioneta, venir de matinada a la meua casa i al matí que apareguera jo de bocaterrosa en una cuneta.

  • El portaveu adjunt de CiU en el Congrés Josep Sánchez Llibre dirigint-se ahir als diputats del PSC, ERC i ICV favorables a la reforma de la Llei Orgànica de Finançament Autonòmica (LOFCA):

Els diputats que votin aquesta llei estan assassinant políticament amb premeditació d'Estatut de Catalunya.

Que no pateixi ni Camps ni Sánchez Llibre. Si algú li fes un “passeig” al president valencià (que ningú miri a Rajoy ni a Zaplana), els electors valencians del PP, que no volen sentir a parlar de bigotis ni de vestits marca Gürtel, el tornarien a ressuscitar. Encara que fos amb el boca a boca.

Pel que fa al pobre Estatut, ja va ser mig assassinat per Alfonso Guerra i el seu ribot i ben aviat, si no canvien molt les coses, ho serà del tot pel Tribunal Constitucional, on els membres conservadors i algun dels etiquetats com a progressistes estan frisant, com Guerra, per aprimar-lo encara més passant-li la ferramenta política centralista.

O sigui que ni el president Camps ni el diputat Sánchez Llibre s'han de preocupar fent més comèdia de la necessària ni exagerats escarafalls de saloon de pel·lícula de l'oest.




Foto 1: El president Camps ahir a les Corts Valencianes. / EFE

Foto 2: Josep Sánchez Llibre en el Congrés.

dijous, 12 de novembre del 2009

La UCD torna a RTVE


L'octogenari Alberto Oliart, exministre d'Indústria i de Sanitat amb Adolfo Suárez i de Defensa amb Leopoldo Calvo-Sotelo durant la difícil etapa posterior al 23-F, serà el substitut de Luis Fernández com a nou president de RTVE. L'elecció d'Oliart ha estat consensuada entre José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, de la mateixa manera que ho va ser -per primera vegada en la història de l'ens públic- la de Fernández, que plega indignat després d'haver vist com La Moncloa tirava endavant la nova llei de finançament de RTVE sense ni tan sols haver-lo consultat.

El veterà i flamant president de la corporació rebrà en herència una TVE-1 situada en el primer lloc en quota de pantalla, per davant de Telecinco i d'Antena 3, i uns serveis informatius raonablement rigorosos i independents. Amb un pressupost de 1.200 milions, set canals de televisió, cinc cadenes de ràdio, una notable presència a internet i una plantilla de 6.400 treballadors, a l'equip d'Alberto Oliart li pertocarà fer front al gran canvi que marca la nova llei de finançament: renunciar a partir de l'1 de gener de 2010 a la publicitat, ajustar les despeses, reforçar la línia de neutralitat política, entrar bé en la nova era digital i impulsar el que des de La Moncloa s'ha definit com una etapa “més institucional i menys competitiva” amb una programació amb vocació de qualitat i de servei públic allunyada de la servitud que comporta la lluita per les audiències i per la publicitat.

Són uns reptes complicats que haurà d'assumir un personatge amb amplia experiència en la gestió pública, un centrista de la vella escola d'UCD amb un perfil moderat i d'home d'estat.

Al marge de la capacitat, lucidesa, empenta i salut que pugui tenir a la seva edat Alberto Oliart, el fet que Zapatero i Rajoy hagin hagut d'anar a cercar la figura de consens en la remota època de la Transició dels anys 70-80 ressuscitant pel servei públic a un jubilat, demostra el nivell de confrontació i divisió que existeix en el moment polític actual. I, paradoxes de la vida, aquest avi de 81 anys que reconeix ser un ignorant en matèria televisiva es posarà al front d'un organisme en el qual, fa ben poc, un polèmic expedient de regulació d'ocupació ha impulsat la jubilació anticipada d'uns quants milers d'experimentats treballadors de RTVE majors de 52 anys.

Ara caldrà veure si a Alberto Oliart el deixaran treballar amb les mans lliures o si li reservaran un simbòlic paper de reina mare amb algun altre personatge a l'ombra que mogui les sempre poderoses i influents ones televisives.

Foto: L'exministre Alberto Oliart.

dimarts, 10 de novembre del 2009

La prostitució i el seu negoci


Les amigues del Col·lectiu per la Igualtat de Girona van organitzar ahir a la Fontana d'Or una taula rodona sobre el negoci de la prostitució. A l'acte hi van participar l'advocada Rosario Carracedo, portaveu de la Plataforma estatal d'Organitzacions de Dones per l'Abolició de la Prostitució i Maria José Barahona,, professora de la Universitat Complutense de Madrid i autora de diversos estudis sobre el tema. Tant una com l'altra formen part del sector del moviment feminista partidari de l'abolició i va ser una llàstima que no hi pogués assistir ningú en representació dels grups, també feministes, que defensen la legalització com a fórmula per posar fre a l'explotació de les persones que, forçades o voluntàriament, es guanyen la vida en aquest negoci ple de clarobscurs.

Per més que hi penso, he de reconèixer que no puc pronunciar-me sobre la millor via per resoldre el problema, però em dona la sensació que treure a la prostitució dels llimbs legals actuals emprant mesures abolicionistes multiplicaria els efectes perversos com va succeir amb la llei seca.

Per descomptat que ni els arguments de Carracedo ni els de Barahona,m'han convençut de la idoneïtat d'aplicar formules punitives per tallar d'arrel la prostitució. El d'aquestes feministes m'ha semblat un discurs dogmàtic incapaç de reconèixer la complexitat del tema i dels seus protagonistes (no tothom que ven el seu cos ho fa de manera obligada i sotmesa a un nivell d'esclavitud) i m'ha sorprès que en l'entremat dels discurs d'aquestes abolicionistes es tregui importància a la prostitució masculina (en el seu discurs, els homes apareixen sempre com els explotadors i les dones com les explotades) i es negui, com va fer Maria José Barahona, els estudis científics que demostren que els senyors i les senyores tenim uns impulsos sexuals diferents provocats per uns sistemes hormonals amb característiques pròpies per cada sexe. Això, segons ella, ho afirmen metges que es fan dir doctors sense haver cursat el grau de doctorat, el moment excels de la vida acadèmica. I si no hi ha cap condicionant físic que provoqui en els homes una major fam sexual, cercar a fora, passant per caixa, el que no es troba a casa només es pot interpretar des de les ciències socials i és fàcilment corregible amb mesures legals i policials.

De pedra em vaig quedar quan, per criticar els anuncis de prostitució a la premsa, una feminista com Barahona, va citar un article d'Antonio Burgos que comença d'aquesta manera:

Menos L´Osservatore Romano, todos los periódicos tienen su barrio chino. Llamo barrio chino a la sección de anuncios breves donde se ofrecen casas de masajes, mulatas de pechos grandes, viudas ardientes y amigas que reciben en lencería, por no hablar del parte meteorológico de la lluvia dorada o de la filología del francés y el griego.

Precisament Antonio Burgos, el personatge més masclista i caspós de tota la fauna periodística madrilenya, el que va qualificar a la ministra Carme Chacón com a “animal de companyia” i membre del “batallón de modistillas” de Zapatero ; el mateix articulista de l'ABC que en un columna titulada “El hombre del tiempo, una señora” va denigrar a la meteoròloga Mònica López pel sol fet de ser una dona jova i catalana...

Com deia, de pedra.

Foto: Un moment de la taula rodona. / M. Lladó / El Punt

diumenge, 8 de novembre del 2009

El ball i el petó


Aquest dissabte he tingut ocasió d'assistir, en el marc del Festival Temporada Alta, a l'estrena d'”El ball”, una fusió de teatre i dansa dirigida per Sergi Belbel i interpretada per les actrius Anna Lizaran i Francesca Piñon i la ballarina i coreògrafa Sol Picó. El muntatge, basat en la novel·la breu de l'autora russa Irène Némirovsky, situa l'acció en el París dels anys 20, on va viure la novel·lista després de fugir de la revolució del 1917, i té com a protagonistes principals a una dama nou rica i tirana (Anna Lizaran) disposada a triomfar a l'alta societat i a la seva filla adolescent (Sol Picó) que es revenja fent caure en el ridícul els aires de grandesa de sa mare.

M'han semblat brillants les interpretacions, la posta en escena, la coreografia i la música original d'Òscar Roig, però la trama i el text el he trobat un pèl lineals i previsibles, sense racons i sense sorpreses.

De tornada a casa, i per no perdre el fil teatral, he cercat a la premsa del dia les cròniques sobre una altra obra que, per capítols, representen des de fa temps a l'escena madrilenya dues excels estrelles de la comèdia i del drama polític: Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón. A la darrera entrega, escenificada divendres en motiu de la inauguració d'un intercanviador d'autobusos pagat per les dues administracions, la presidenta de la Comunidad de Madrid i l'alcalde es van veure obligats a trobar-se per primera vegada després de l'enrenou de Caja Madrid. Enmig d'un núvol de càmeres de televisió, fotògrafs i redactors, amb empentes, trepitjades i crits, l'estranya parella es va fer un petó que aquesta vegada els entesos en la matèria han coincidit en qualificar com a “fred i formal”. Un aquí poso la galta (la Espe) i jo faig veure que apropo els llavis (en Gallardón) que no va estar a l'alçada de l'obra “meravellosa” i “inigualable”, “la millor d'Europa en transport urbà públic” que s'estava inaugurant.

L'actriu i l'actor, tan acostumats com estan a fer comèdia cada cop que s'alça el teló i aplaudeix el galliner, no van tenir divendres el seu millor dia, cosa que, francament, fa patir.

Temps era temps, el febrer del 2008, Mariano Rajoy va sortir tan satisfet d'una de les representacions que no es va estar de dir que la besada que acabava de contemplar entre Espe i Gallardón era “un petó autèntic”. I per si hi havia algun dubte, va reblar el clau assegurant en pla castís que “la española cuando besa es que besa de verdad”.

Amb els xàfecs que ha hagut de patir per culpa de les ambicions dels dos personatges i amb l'aigua que caurà, dubto que Rajoy pensés en aquella ocasió realment el que va dir i que ara s'atrevís a repetir-ho en públic. Tal vegada, el líder del PP signaria l'afirmació feta l'any 2005 pel socialista José Bono mi-padre-es-falangista:

Esperanza Aguirre besa por la mañana y muerde por la noche, de una manera que no es acorde con su aristocrática posición".


Foto 1: Imatge promocional d'"El ball". / David Ruano

Foto 2: Gallardón fent un petó a Aguirre aquest divendres a Madrid. / EFE

dimecres, 4 de novembre del 2009

La Mercè italianeja



Aquests dies es pot veure per televisió el nou espot del Volkswagen Golf TDI 105 CV creat per l'agencia de publicitat DDB Barcelona. A l'anunci hi apareixen unes instal·lacions nàutiques així com la plaça d'una església amb una font i ...una bandera italiana.

Però no, l'espot no s'ha rodat a Itàlia ni la font és la Fontana de Trevi. Els escenaris són més propers: el port esportiu és el de Sant Feliu de Guíxols, mentre que el temple és la barcelonina basílica de La Mercè.

Ves a saber amb quin objectiu algú hi va plantar la bandera italiana. Coses de la publicitat...

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Halloween truca a la porta

Quatre marrecs de set o vuit anys mal disfressats d'ànimes en pena han trucat a la porta de casa per recordar-me que és Halloween i per demanar-me xuxes, caramels o “alguna altra cosa dolça”. He estat temptat de vestir-me d'Herodes i regalar-los algun videojoc made in usa protagonitzat per zombis (qui no té un costat fosc?), però he reprimit els meus instints i m'he deixat portar per la festa postissa d'origen celta donant-los uns bombons enfalagosos de marca reconeguda però de lamentable fórmula.

Els nanos, enganyats però satisfets amb el seu botí, han tocat el dos sense llançar-me cap ou a la porta, com s'acostuma a fer-se als Estats Units quan la víctima s'ha oblidat de proveir-se de dolços.

Tradicions al marge, enyoro la meva infantesa quan aquí ningú havia sentit a parlar de la nit de Halloween i els pares ens insistien una i altra vegada que mai no acceptéssim un caramel d'un desconegut.


Imatge: cartell de l'any 1904 que anuncia l'arribada del Halloween

divendres, 30 d’octubre del 2009

Pretus, Pretorius, Pretòria

Més d'un català s'haurà preguntat aquests darrers dies qui posa nom a les operacions policials.

Habitualment, per no dir sempre, ho fa la pròpia policia inspirant-se en algun dels detalls de la trama que s'està investigant.

Però, amb què o amb qui s'han inspirat per anomenar “Operació Pretòria” a l'afer de presumpte corrupció que té el seu epicentre a Santa Coloma de Gramenet?

Doncs tot sembla indicar que la font d'inspiració és el cognom d'un dels implicats, concretament l'advocat Francisco Alejandro Pretus Labayen, soci, a l'empresa Niesma Corporació, de l'exdiputat del PSC i presumpte cervell de la trama, Luis García Sáez, conegut popularment com a Luigi.

Per a tant, si es confirma aquesta hipòtesi, l'"Operació Pretòria" no té res a veure amb Marthinus Wessel Pretorius, un dels líder dels bòers (grangers afrikaners) que l'any 1855 va fundar la que seria capital administrativa de Sud-Àfrica, batejant-la com a Pretòria en honor del seu pare Andries Wilhelmus Jacobus Pretorius, l'heroi de la Batalla de Blood River en la qual, amb mig miler d'homes, va derrotar un exercit de 10.000 zulus.

Clar que tractant-se de delictes de guant blanc i amb en Garzón com a instructor de la causa, mai no es pot saber si algun dels milers de fils que acostuma a estirar, amb més o menys fortuna, el jutge estrella ens acabarà portant a la detenció d'algun hipotètic lladregot amb despatx a l'ajuntament de Pretòria...




Foto: L'estàtua de Marthinus Wessel Pretorius, situada al davant del Pretoria City Hall, a la capital sud-africana.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Pollastre a l'oasi català

Circula per internet una recepta de chef desconegut que està causant molta sensació i que omplirà planes i més planes de diaris. Porta per nom “Pollastre a l'Ajuntament” i diuen que es va començar a servir a Andalusia, concretament a la zona de Marbella on, era conegut com a “Pollastre a la Pantoja”. Des d'allà es va estendre pel País Valencià, per la Comunidad de Madrid i, finalment, ha arribat a Catalunya, on podria anomenar-se “Pollastre a l'oasi català”.

Aquí teniu la recepta original:

Ingredients:

- Un pollastre

- Un despatx

- Diversos xoriços

Preparació:

- S'agafa el pollastre i se li posa una corbata.

- Es col·loca en el millor despatx d'un ajuntament

- Se l'envolta de xoriços frescos

- Es deixa macerar tranquil·lament durant un temps

I ell solet es va fent riquíssim, riquíssim, riquíssim

dijous, 22 d’octubre del 2009

L'altre "Millet"


Fins fa ben poc, els desconeguts el felicitaven pel carrer per la magnífica programació del Palau de la Música. Ara el fulminen amb la mirada i li diuen lladregot. Com ha reconegut ell mateix, al parlamentari del PP, Francesc Vendrell, el confonen per la seva semblança física amb Fèlix Millet. I per acabar-ho d'arrodonir és vocal de la junta del Patronat Fundació Orfeó Català- Palau de la Música, és a dir del grup de gent que, entre altres coses, havia de vigilar que ningú fotés ma al calaix. Ni fet exprés.

Per cert, el personatge de l'esquerra és Felix Millet i el de la dreta, Francesc Vendrell.