dimecres, 28 de febrer del 2007

Paulius, el destroyer lituà



Es diu Paulius Parachomikas i el darrer cap de setmana ha viscut els seus minuts de glòria a l'All Star de la LKL, la lliga lituana de bàsquet. L'aler de 25 anys i 1,96 d'alçada era fins ara un jugador poc conegut del Dextera Jonavos, un equip de la segona divisió lituana. Fa unes setmanes va triomfar en el concurs de mats de la lliga d'estudiants i per això va ser convidat a participar en el concurs de l'All Star celebrat en el Siemens Arena de Vilnius.

Volia triomfar com fos però no era el seu dia i el jove es va agafar el repte amb tanta empenta que en el seu primer intent va volar d'esquenes destrossant la cistella.

Poc després, ja a la ronda final disputada contra el jugador del Sakalai Vilnius, Aivaras Kiausas, Paulius va convèncer a una cheerleader perquè fes d'improvisat obstacle i uns segons més tard la va atropellar amb la força d'un bulldozer. La dama d'acer va sobreviure la dura experiència, però el nostre heroi va perdre la competició.

Li queda, això si, l'orgull d'haver-se fet famós gràcies a les imatges del contundent episodi que circulen per internet donant la volta al món. Coses de l'era YouTube.

diumenge, 25 de febrer del 2007

La bàscula d'El Periódico

La portada de divendres d'El Periódico denunciant el sobrepès de Ronaldinho, és d'aquelles que fan mal i que el crac brasiler, el Barça i els seus seguidors trigaran temps en oblidar. Sota el títol “Què li passa a Ronaldinho?”, el diari del Grupo Z publicava quatre fotos del jugador, dues del 2004 i dues més fetes recentment en les quals es podia comparar l'evolució “in crescendo” de la seva silueta. La mania exhibicionista de l'ídol blaugrana de treure's la samarreta abans de baixar als vestidors li ha passat factura, donant lloc a un cas Ronaldo 2, a qui en el Santiago Bernabeu li van arribar a cridar des de les grades “Gordo, gordo, gordo”.

El més curiós és que hagi estat un diari culé qui ha llançat la pedra, situant-se així a la mateixa alçada que l'As, que divendres també dedicava la portada al brasiler amb dues fotos comparatives i el titular “Ronaldinho pierde la silueta”.

D'acord que el jugador no es troba en la seva millor condició física, li crema la pilota en els peus quan intenta posar la directa cap a la porteria, li manca allò que els experts en diuen “explosivitat” i aquesta lentitud fa que els defenses el converteixin en l'ase dels cops. Ara bé, també és veritat que és el tercer jugador del Barça que més minuts ha disputat a la Lliga després de Valdés i Puyol i el segon a la Champions després del porter. També és el membre de l'equip que més gols ha fet entre totes les competicions (19), per davant de Saviola (12).

I sort n'hi ha hagut dels seus gols, molts d'ells a pilota parada. El Mundo Deportivo calculava ahir que sense aquests gols, alguns d'ells decisius per guanyar els partits, i sense els que ha ajudat a fer, el Barça estaria ara ocupant el sisè lloc a la Lliga i fora de la Champions.

Per a tant, independentment que hagi augmentat el seu pes entre 3 i 6 quilograms, com especulen alguns diaris, ningú pot acusar Ronaldinho de no suar la cansalada pel club. La disputa del Mundial, la pretemporada nefasta per allò de fer calerons com sigui i la sobrecàrrega de partits han de passar factura per algun costat.

Tal vegada per mala consciència o per reconciliar-se amb la penya blaugrana, que de moment no ha perdut la fe en Ronaldinho, El Periódico ha optat ara per obrir a la seva edició digital una plana demanant als nens que enviïn missatges, dibuixos i fotografies per animar al brasiler.

La mainada culé, que ja va patir fa uns dies a primera fila l'esclat d'Eto'o (pèssim exemple el del jugador africà per les criatures assistents a aquell acte), ara veu com el mateix diari que un dia fot a parir Ronaldinho per un quilets de més, l'endemà demana que se li doni suport.

Si continua la polèmica, els diaris acabaran regalant una bàscula i els nens s'obsessionaran abans d'hora amb els abdominals i amb els michelins, que són la causa que molts adults s'apuntin al gimnàs pensant que per aprimar-se n'hi ha prou amb pagar el rebut mensual.

A qui no li preocupa gens ni mica el sobrepès de Ronaldinho és al Milà de Berlusconi, que segons fan córrer ja confia a arribar a un acord amb el Barça a canvi de Kaká.

Però qui millor ha expressat aquesta despreocupació és Mané, l'entrenador del Bilbao, amb qui s'enfronta aquest vespre el Barça:

De Ronaldinho -ha dit amb encertada ironia- el que em preocupa és el seu excés de gols i no el seu excés de pes”.

I té tota la raó.

divendres, 23 de febrer del 2007

Quan Butanito juga als dards



A José María García li han censurat una entrevista a TVE però entre ahir i avui n'ha aconseguit 300 més en els altres mitjans de comunicació. Això sense tenir en compte l'allau de descàrregues a internet del vídeo prohibit. Tot un impacte mediàtic impagable en termes publicitaris.

Qualsevol professional de la informació sap què dirà i amb quina contundència s'expressarà Butanito si el convida a participar a un programa. De fet, a l'entrevista no emesa amb Jesús Quintero, el veterà periodista diu exactament el mateix que ha vingut afirmant els darrers temps cada vegada que algú ha posat un altaveu al seu abast. A la guerra mediàtica madrilenya, un escenari on volen punyals d'un costat a l'altre, García fa el paper de David contra Goliat. Ni dretes ni esquerres. Aparenta ser ell sol contra tothom.

Fa un temps va sortir escopetejat de la seva darrera tribuna d'or per les picabaralles polítiques i empresarials i per una dura malaltia i des d'aleshores ha anat covant un esperit de revenja. García juga als dards amb una diana on hi ha Aznar, Florentino Pérez, Luis Herrero, la COPE, PRISA etc etc. Ja ho va fer fa un any en un xat d' El Mundo.es carregant contra els mateixos protagonistes d'ara, entre ells Pedro J, però el director del diari madrileny gaudeix nadant en aigües braves i no va tocar ni un punt del discurs de Butanito.

Si la nova direcció de TVE volia ser tant escrupolosa amb el que es diu o es deixa de dir per la petita pantalla, ha comés un error d'origen: ha pecat d'ingènua permetent que Jesús Quintero convidés García al seu programa per jugar als dards.

Tothom obre les portes de casa a qui vol i a TVE qui té les claus és el director o el govern de torn. Podria discutir-se si en una televisió pública les coses han d'anar d'aquesta manera, però no seria ni la primera ni la darrera vegada que algú ha estat vetat.

I en tot cas si del que es tracta és evitar els insults i les mentides, per quina raó TVE no va posar cap inconvenient a l'emissió de l'entrevista del mateix Quintero a Federico Jiménez Losantos, personatge emblemàtic d'aquest mal estil de fer periodisme?

Com dèiem al principi, la polèmica que li han servit en safata els directius de TVE, ha resituat José María García a la primera fila de l'actualitat just quan es diu que ja es troba millor de salut i està negociant el seu retorn amb un programa d'informació general en una cadena privada.

I què farà a partir d'ara TVE? Deixarà de fer entrevistes? Les passarà totes pel sedàs de la veritat i del llenguatge políticament correcte? Qui i de quina manera decidirà els límits entre la opinió dura, la mentira i l'insult?

Renunciarà TVE al gènere del cor, on les mitges veritats i els insults en són la base essencial?

I què farà El Loco de la Colina? Dimitirà sentint-se víctima de la censura o mirarà cap a un altre costat salvant el negoci de la seva productora?

En un món de la comunicació on internet hi juga ja un gran paper, la censura justificada per les bones intencions ha perdut tot el sentit. Ahir mateix van aparèixer fragments de l'entrevista a YouTube i a mitja tarda ja es podia veure complerta a la web d'El Mundo.

En teoria el vídeo és propietat de TVE, però més valdria que els seus directius no s'emboliquessin ara en una caça i captura del responsable de la filtració de l'entrevista al diari de Pedro J. Si ho fan, la bola de la polèmica política anirà creixent al mateix ritme de les demandes que ja han començat a arribar als jutjats.

dijous, 22 de febrer del 2007

James Brown i el cadàver bonic

El padrí del soul podrà per fi cantar el “Sex machine” davant les ànimes d'algun cementiri de luxe.

Quasi dos mesos després de la seva mort, els fills de James Brown i la seva darrera companya sentimental, Tomi Rae Hynie han arribat a un acord per poder enterrar a Mr. Dinamita. Per insòlit que sembli, la picabaralla per l'herència que mantenen les dues parts havia impedit fins ara una entesa sobre el lloc on han de reposar les restes del llegendari cantant.

Ell volia ser enterrat a la seva finca de Beech Island, a Carolina del Nord, però com que encara no està clar a qui pertany aquesta propietat, els fills de Brown i Tomi Rae Hynie han optat per pactar un altre indret on alçar-hi el mausoleu. El lloc exacte no ha estat fet públic i uns i altres són ara a l'espera que ens els propers dies el jutge hi doni el seu vist i plau.

Mentrestant, l'il·lustre cadàver embalsamat continua dipositat a un lloc secret sota la custodia d'una funerària d'Augusta.

Té gràcia la normalitat amb la que el director d'aquesta empresa, Charles Reid, explica a les agències de notícies la seva tasca consistent en obrir de tant en tant el fèretre per confirmat que Brown "segueix allà":

Hi vaig, obro el fèretre i el tanco. Està bé”.

Tot ben normal. Només hi faltaria en aquest serial d'odis, avarícies i advocats, un escamot de lladres de cadàvers exquisits.

Vist com ha anat tot plegat, un dia d'aquests, quan Mr. Reid retiri la tapa del fèretre, el padrí del soul obrirà els ulls i li començarà a cantar una nova cançó molt rítmica i amb una lletra repetitiva i definitoria del rock rebel dels anys 60 i 70:

Viu de pressa i deixa un cadàver bonic /

Viu de pressa i deixa un cadàver bonic/

Viu de pressa i deixa un cadàver bonic....

I quan l'enterramorts fugi cagant llets com si tingués el diable enganxat al cul, de dins la caixa daurada sortirà una gran riallada, la d'un Mr. Dinamita enfotent-se d'ell mateix per haver consumit la vida fins el final , això sí, visquent-la amb intensíssim desordre, en comptes de plegar de la comèdia abans d'hora pujant als altars populars cavalcant dalt l'estela mítica de la sobredosi. Com Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison o Keith Moon, el bateria de The Who.

I uns dies més tard, mentre els seus familiars, en un recés de la picabaralla legal per la seva fortuna, presideixen la darrera cerimònia, James Brown tornarà a esclatar de riure dins la tomba recordant imitacions com la que li va fer Eddie Murphy remullant-se a la piscina.

La vida, de principi a fi, és una gran comèdia”, pensarà Mr. Dinamita tancant els ulls.

Oh yeah!


Foto:
El fèretre de James Brown, al teatre Apollo de Harlem (Nova York), el 28 de desembre passat. / EFE / J. LANE

Vídeo: La parodia de James Brown protagonitzada per Eddie Murphy

diumenge, 18 de febrer del 2007

Els etarres que mengen cuscús


La nova generació d'etarres és ben curiosa. Parlen àrab sense accent a ikastola, han fet el servei militar a llocs llunyans i exòtics com Egipte i no pas a la base naval de Rota, invoquen Al·là en lloc de la Verge d'Arantzazu, recluten gihadistes per enviar-los a l'infern d'Iraq i no pas als santuaris francesos, passen llargues temporades a Pakistan o a Síria aprenent de memòria tots els racons i raconets de l'Alcorà en lloc de llegir i fotre a parir el Codi Da Vinci, beuen te i no txacolí i mengen cuscús i no pinxos de porc.

I el més important de tot: quan donen d'alta una bústia de correu electrònic trien l'adreça kishkmohammed@yahoo.com en lloc de, posem per cas, perutxo@etc.com.


Com dèiem, aquesta nova generació d'etarres que ocupa el banc dels acusats en el judici per l'atemptat de l'11-M és ben estranya, però si el votants del PP, els oients de la COPE i els lectors d'El Mundo segueixen veient boines, ikurrinyes, destrals i serps on hi ha altres coses relacionades amb el món mundial, no s'hi pot fer més.


Un dels mags de l'encanteri, Gustavo de Arístegui, portaveu del PP a la comissió d'Exteriors del Congrés ha afirmat que encara hi ha “massa incògnites” en els fets de Madrid i s'ha mostrat convençut que “ja sigui en el judici o per altres mitjans s'acabarà sabent tota la veritat de l'11-M”.


¿No havíem quedat que els dirigents del Partit Popular eren els campions de la fe cega en la Justícia, aquella que, per altra banda, ajuden a polititzar i a domesticar?


I si no és així, quins altres mitjans volen emprar per aconseguir, ara que som a Carnestoltes, que Rabei Osman, alies l'Egipci, o Hassan El Haski compareixin a la sala disfressats de dantzaris i ballin un aurresku davant l'implacable senyor jutge?


¿Explotaran encara més la imaginació de Pedro J?


¿Mobilitzaran a Agata Ruíz de la Prada perquè aporti una explosió de color als contes per a no dormir que difon diàriament la brunete mediàtica?


L'inefable Miguel Ángel Rodríguez, empresari i antic portaveu del govern d'Aznar, ha dit que “Espanya ha de saber qui va posar les bombes de l'11-M” i també “qui va posar Zapatero a la Moncloa”.


Encara que mai no ho hagi volgut acceptar el PP, a Zapatero, van ser els votants qui el van posar on és i també, per descomptat, les mentides d'Aznar i Acebes.

Pel que fa a la col·locació de les bombes, més enllà del caràcter intrínsecament maligne que té matar innocents, alguna cosa hi deu tenir a veure la política militarista d'una dreta que ho justificava tot amb unes fantasmagòriques armes de destrucció massiva amagades a terres perses. Aquelles armes que són la mare dels ous i que ara, amb quatre anys de retard, Aznar ha reconegut que mai no van existir.


Il·lustració: Dibuix d'en JAP publicat en El Punt

dissabte, 17 de febrer del 2007

Les set vides dels paracaigudistes


Chute 1500m
Uploaded by NY182


Si els gats gaudeixen de set vides, alguns paracaigudistes en tenen com a mínim dues. Aquest és el cas de l'instructor neozelandès Michael Holmes que ha sobreviscut a una caiguda d'infart després que li fallés el paracaigudes principal i el d'emergències.

L'experimentat protagonista d'aquesta història va saltar des d'un helicòpter a una alçada de 3.657 metres damunt el llac Taupo i, uns segons més tard, quan va arribar el moment d'obrir el paracaigudes, va comprovar que no funcionava. A continuació també li va fallar el de reserva, iniciant una vertiginosa caiguda lliure a una velocitat punta de 193 quilòmetres per hora que es va reduir a 128 pels seus moviments desesperats intentant manipular els paracaigudes i pel fet que un d'aquests, malgrat no obrir-se, va sortir de la motxilla i va frenar en part l'acceleració.

Finalment, Holmes va tenir la fortuna de caure damunt un “llit” de matoll i, miraculosament, només es va lesionar un turmell.

Els fets van succeir el passat 13 de desembre, però fins aquesta setmana no han estat emeses per televisió les espectaculars imatges captades per dues càmeres, la que portava un altre paracaigudista i la del propi Holmes. Diuen que a l'instructor neozelandès de paracaigudisme acrobàtic li han arribat a oferir 50.000 dòlars per la gravació i per això, després d'afluixar la pasta, l'empresa propietària dels drets - Associated Newspapers Limited- ha obligat a retirar les imatges de YouTube. Tot i això, els camins d'internet són inescrutables i encara es poden veure en altres serveis com Dailymotion.

I si deia al principi que alguns paracaigudistes tenen dos vides és perquè el cas de Michael Holmes no és únic. Aquesta mateixa setmana a Austràlia, Ewa Wisnerska, una campiona alemanya de paracaigudisme, ha sobreviscut després de ser impulsada per una tempesta fins a una alçada de 9.144 metres, és a dir superior a la de l'Everest, on la temperatura arriba a 50 graus sota zero. No hi havia oxigen i la paracaigudista va perdre durant uns instants el coneixement. Per sort va poder anar baixant i quan va arribar a terra tenia només el cos cobert de gel.

L'any 2003, el coronel brasiler Oscar Rocha da Silva Filho va patir un accident idèntic al de Holmes. A una alçada de 3.500 metres li van fallar els dos paracaigudes i va acabar caient damunt un arbre amb el resultat de fractura de nas i de l'estèrnum i dues vertebres trencades.

El militar va treure importància a l'accident i va assegurar que no es sentia “com un gat, amb set vides”.

Efectivament, com a Holmes i a Wisnerska, a Rocha només n'hi queden sis.

N'hi ha d'altres que, sense ser paracaigudistes, empasseguen al carrer o a l'escala i acaben convertint-se, d'aquesta manera tan poc heroica, en carn de funerària. “És ben bé que som res”, comenten amb to fatalista els familiars i amics.

I tenen raó: no som res.

Ens manca una cosa tant essencial com l'àngel de la guarda dels gats.

dijous, 15 de febrer del 2007

El president de Múrcia diu "Be water my friend"



Aquí teniu una parodia política del popular anunci de Bruce Lee, “Be water my friend”, protagonitzada en aquest cas pel president de Múrcia Ramón Luis Valcárcel. La cosa va del negoci de les totxanes i de la obsessió de construir tota mena d'equipaments sense ordre ni concert en indrets on no hi ha aigua..

Pon el agua en una pancarta y te dará votos” diu el dirigent del PP caracteritzat de Bruce Lee.

Pon el agua en una constructora y te dará dinero”.

No te adaptes a la región. Recalifica la región”.

Fa uns dies, quan l'autèntic Ramón Luis Valcárcel va visitar a Madrid la fira de turisme Fitur , va confessar que no li faria rés passar a la història com “el presidente del aigua” si això servís per resoldre els problemes d'abastament d'aigua de la seva comunitat.

No va dir res, com és natural, del desenvolupament sostenible. La cosa, altre cop, anava de promotores i de totxanes.

dimecres, 14 de febrer del 2007

Porteu Eto'o a Ikea

Avui, Dia dels Enamorats (una excusa dels botiguers per fer calaix com qualsevol altra), Eto'o i Ronaldinho han volgut escenificar davant les càmeres el seu absolut amor.

Després de dues jornades durant les quals Catalunya ha viscut intensament un culebrot esportiu, sociològic i psiquiàtric digne del més exigent prime time televisiu, a Can Barça han intentat posar-hi punt i final presentant la rajada del crack camerunès contra Ronaldinho, Rijkaard i Sandro Rosell com a fruit de malentesos i d'una absència inicial de diàleg. L'entesa -ha vingut a dir Txiki Begiristain, director esportiu del Barça- s'ha autogestionat dins el vestidor amb la mediació dels capitans i aquí pau i desprès glòria.


Rijkaard, que comença a fer una cara de pomes agres força preocupant, ha demanat que no hi hagi càstig per Eto'o i avui el president Laporta ha optat per no treure el nas per la sala de premsa per allò de no quedar novament amb el cul a l'aire com li va succeir dilluns.


A l'ambient culé s'assumeix que Eto'o “és com és”, que ve a ser més o menys el que deien des de la direcció del PSOE cada vegada que Juan Carlos Rodríguez Ibarra feia tremolar l'equilibri intern deixant-ne anar alguna de grossa.


El camerunès és com és, però al mateix temps és un jugador imprescindible en aquest Barça de filigranes brasilenyes però esportivament mancat de rauxa de cara a la porteria. Per aquesta raó, sacrificant el principi d'autoritat, tothom prefereix mirar endavant, on espera, a la cantonada, el València, el Sevilla, el Liverpool, el Zaragoza i el Madrid.


Les urgències del calendari manen. Ja hi haurà temps de pensar si Cruyff tenia raó en el seu article de dilluns a La Vanguardia quan deia que el vestidor del Barça està arribant a un fi de cicle i cal renovar-lo.


Mentrestant, entre entrenament i entrenament i entre partit i partit, seria interessant que el cunyadíssim Alejandro Echevarria, l'advocat Josep María Mesalles o algun altre personatge del cercle de confiança del camerunès, s'emportés Samuel Eto'o d'excursió fins a Ikea. Allà, a "la República independent de la teva casa", descobriria que tenir ben moblat el cervell és tant important com gaudir d'un genoll definitivament sa, d'unes cames i peus capaços de trotar milles damunt la gespa i d'un nas que ensuma gol.


Si no li apliquen aquesta teràpia, a Eto'o i al Barça els pot passar com a aquella parella que el Dia dels Enamorats es dona el bec, es fot ma i es fa la foto i a l'endemà apareix amb el cor esparracat per la gelosia.


El catàleg d'Ikea és doncs imprescindible perquè el crack populista, carismàtic i egolatre, el jugador africà de sang calenta que un dia va prometre córrer com un negre per guanyar com un blanc, segueixi aportant tardes i vespres de glòria i, si és possible, alguna copa més al museu de Can Barça.

diumenge, 11 de febrer del 2007

Renyar a l'empresa de l'amo



Aquesta setmana, Aznar ha tingut més protagonisme que Rajoy, cosa que sens dubte agrada i molt als sectors més conservadors espanyols, els que ara es fan dir liberals i que monopolitzen la paraula llibertat a les seves pancartes i als seus micròfons.

Si a l'anterior comentari recollíem el reconeixement per part de l'expresident del govern que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, en aquest ens centrarem en la carta d' Aznar publicada divendres al diari britànic The Times en la qual es queixa per l'entrevista feta pel rotatiu al pres etarra Iñaki De Juana Chaos.

En aquesta carta, Aznar manifesta la seva “sorpresa” i el seu “profund malestar” pel fet que un diari “amb tanta reputació i influencia” hagi donat veu a l'etarra en vaga de fam.

La carta crida l'atenció per dues qüestions. En primer lloc perquè Aznar és conseller de News Corporation, el gegant mundial de la comunicació propietat de Rupert Murdoch, un magnat que té a les seves mans molts mitjans, entre ells The Times. És a dir, que per un costat l'expresident cobra per aconsellar a Murdoch i per l'altre critica públicament una decisió periodística d'una de les capçaleres més emblemàtiques del grup.

El fet resulta curiós més que rés perquè aquestes picabaralles es solen resoldre en la intimitat i no pas al quiosc. Aznar, seguint l'exemple recent i cridaner de Berlusconi i la seva dona, ha optat per treure a la llum pública el seu malestar, no fos que a la ràdio dels bisbes l'afegissin a la llista dels maricomplejines per culpa d'uns milers de dòlars.

L'altre element cridaner el trobem en un fragment de la carta en el qual l'expresident del govern considera que “qualificar a ETA com un grup separatista -com fa The Times- és com anomenar a Al Qaeda grup religiós”.

I ho escriu Aznar, qui un any després després de l'assassinat del regidor del PP d'Ermua Miguel Ángel Blanco no va dubtar en qualificar ETA -veieu el vídeo- com el “movimiento vasco de liberación”.

Si ho ha oblidat que mengi cues de pansa i si ho conserva en memòria, que sigui conscient que només l'electorat del PP està predisposat a passar plana i a oblidar allò que políticament no els interessa.

dissabte, 10 de febrer del 2007

Aznar i el problema de no ser llest

José María Aznar ha necessitat quatre anys per reconèixer que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva. L'expresident del govern espanyol ha tingut aquest singular atac de falsa sinceritat durant un acte a Pozuelo de Alarcón, on ha compartit taula amb Pedro J., que, junt amb Jiménez Losantos, és el seu principal avalador mediàtic,

Aznar hi ha posat, això si, una gota d'humor cínic en el seu peculiar mea culpa i ha esperat a fer-ho ara, quan Iraq està destrossat per la guerra i immers en una crisi política i militar d'incert final:

"Tengo el problema -ha dit- de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes"

I a la mentida, n'hi ha afegit una altra:

"Cuando yo no lo sabía, nadie lo sabía"

És a dir que no tan sols vol fer creure que el trio de les Açores i la comunitat internacional, amb Nacions Unides i els seus especialistes en desarmament al capdavant, pensaven que hi havia armes de destrucció massiva, sinó que a més ve a dir que, a l'estat espanyol, la resta de partits polítics i els milers de persones i d'organitzacions que van sortir al carrer contra la guerra, es manifestaven cridant que no hi havien armes, però convençuts que n'hi havien.

En fi, un embolic.

Us deixo a continuació un vídeo on es poden veure les declaracions d'Aznar el febrer del 2003 en les que assegurava que Saddam Hussein tenia un arsenal d'armes terrorífic i les de dimecres a la nit reconeixent el contrari.

dijous, 8 de febrer del 2007

La foto robada de l'Érika


Ella estava en tractament mèdic per ansietat i estrès. Hi havia molta preocupació entre els amics i els seus veïns la veien cada dia més prima i trista. Ja no somreia ni feia bromes amb ningú. Dilluns, la veïna del pis de dalt es va creuar amb aquesta dona jova i li va semblar que tenia un aspecte físic molt demacrat. Instants desprès, va treure el telèfon mòbil i li va fer, discretament, allò que la premsa del cor en diu una foto robada.


Ahir, quan es va difondre la notícia de la mort d'Érika Ortiz, germana petita de la princesa Letizia, la veïna del pis de dalt va baixar a l'entrada de l'edifici i va comentar als periodistes el seu safari fotogràfic, posant així a l'aparador del mercat de la premsa rosa la darrera imatge de l'Érika viva.


S'han obert les portes del circ mediàtic i el president de l'Associació de la Premsa de Madrid (APM), Fernando González Urbaneja ja s'ha mostrat preocupat per la manera com alguns mitjans estan tractant la defunció. Diu que aquest tipus de coses provoquen un desprestigi i un refús social als periodistes i afegeix que són els mateixos professionals de la informació els qui han fet arribar més queixes a l'APM.


No es sap la causa exacta per la qual Érika ha pres la dramàtica decisió d'anar-se'n, però sembla ser que suportava molt malament la pressió mediàtica a que era sotmesa des del moment en que Letizia va entrar a formar part de la Família Reial. La seva separació de l'escultor Antonio Vigo -amb qui ara mantenia un tracte cordial- i la seva relació amb un company de feina han estat l'objectiu dels programes i de la premsa del cor.


La setmana passada -expliquen avui els diaris- va ser fotografiada en actitud carinyosa amb un altre amic...


Érika treballava en el departament de disseny de Globomedia, una productora de televisió que entre els molts formats que toca hi ha també el dels programes del cor.


Tal vegada, la veïna de dalt, la del safari fotogràfic, va aprendre a la petita pantalla, la teoria i la pràctica de la foto robada.


El periodisme del cor, a més d'assetjar les cases dels famosos i les terminals dels aeroports, té molts alumnes amateurs i tots ells van armats les 24 hores del dia amb un mòbil amb càmera fotogràfica.


Tenen paciència i esperen que el veí o la veïna amb més o menys renom baixi l'escala amb l'aspecte demacrat d'una depressió o amb l'aire feliç de qui acarona un nou amor.


L'anomenat periodisme ciutadà pot arribar a ser tan perillós i èticament qüestionable com el que critica l'Associació de la Premsa de Madrid i el que practiquen aquells professionals que en algun mitjà poden estar a hores d'ara negociant el preu de la darrera foto de l'Érika. L'obra de la veïna de dalt. Aquella que, com tantes d'altres, et saluda a l'ascensor.


Foto: Exterior de la casa d'Érika Ortiz, assetjada ahir per periodistes i curiosos. / Jorge París/ 20 Minutos.


diumenge, 4 de febrer del 2007

Estofat de burro català


Darrerament l'ase català, que fins fa ben poc era a punt de l'extinció, no té massa fortuna.

A finals de l'any passat es va saber que els promotors de la campanya Planta't el burroJaume Sala i Àlex Ferreiro, de Porqueres –i el dissenyador autor de la imatge que tanta gent porta enganxada darrera el cotxe– Eloi Alegre, de Sant Cugataniran a judici per la picabaralla que els enfronta pels drets d'explotació del dibuix.

Per la seva part, l'expresident Jordi Pujol sorprenia recentment als sectors catalanistes disparant un tret directe entre els dos ulls del guarà de les quatre barres: «Això del burro català és absurd. No és seriós. Forma part de l'estil de la conya que no du enlloc».

I ara mateix, en el moment d'escriure aquests comentari, unes cinc-centes persones deuen estar paint a la població de Sort, al Pallars Sobirà, un estofat d'ase català cuinat per l'associació gastronòmica La Xicoia, entitat que aplega al col·lectiu de restauradors de la comarca.

El lema del sopar ha estat el següent: “Si ets una d'aquelles persones que porta el Ruc Català a dins, fes el teu somni realitat: menja-te'l”.

Per preparar l'apat s'han sacrificat dos mascles d'una raça de la qual només en queden uns 300 exemplars, cosa que no ha agradat gens ni mica a mitja dotzena de grups ecologistes que han qualificat el sopar com a “trist, esperpèntic i lamentable”.

Per la seva part, els representants de l'associació La Xicoia sostenen que no han vulnerat cap llei ja que actualment només estan protegits els burros destinats a la reproducció. Així mateix consideren que la millor manera de garantir la pervivència del ruc català, més enllà de mesures proteccionistes, es promoure el consum de la seva carn, que, segons asseguren, és “semblant a la del cavall però una mica més dolça”.

Jo, què voleu que us digui, cada vegada que passo pel davant d'una carnisseria equina, de les quals, per cert, en deuen quedar ben poques, arronso el nas. Aquest gest és més o menys el que fan els nord-americans quan algú els proposa degustar un plat de conill. Per ells, és com menjar-se a Bugs Bunny, el conill de la sort, i per a mi tastar cavall seria com cruspir-me un dels exemplars de la Ponderosa. Digueu-me sentimental, però quan el bocí de carn arribés al meu estomac hi sentiria aquell galopar de la sèrie Bonanza que guardo en algun racó del meu record de televident infantil.

Tampoc em faria gràcia fotre queixalada a un bistec de ruc. De petit, els meus pares em portaven a passejar dalt d'un burro al voltant del llac de Puigcerdà. Era una experiència plàcida, d'agost tranquil a muntanya, una avantsala del món de l'equitació en el qual, de més gran, només hi baix treure el nas per descobrir que els cavalls eren massa alts i tossuts pel meu gust.

També conservo a la memòria la imatge d'aquells animals de càrrega que a les pel·lis de l'oest acompanyaven amb posat trist la dissortada vida dels cercadors d'or. Tal vegada en algun d'aquells rucs a sou de Hollywood s'hi conservava el rastre genètic d'un ancestre català dels que van ser exportats fa anys i panys per servir a l'exercit dels Estats Units.

Igualment, recordo el burro ben guarnit que, com una botiga ambulant amb potes, posava a l'abast dels turistes, a Sant Feliu de Guíxols, tot un reguitzell de peces de suposada artesania. Feia calor, molta calor i sota aquell sol, l'animal i el seu amo, amb el cap cobert amb un barret mexicà, anàvem i venien passeig amunt, passeig avall.

Decididament, tampoc tastaria ase.

L'argument de l'associació La Xicoia -cal menjar ruc català per salvar-lo- m'ha fet pensar amb un de similar que utilitzen els defensors de les curses de braus: si no hi haguessin corrides, no podrien existir els toros. És un visió econòmica de l'assumpte que ens allunya del terreny estrictament proteccionista i fins i tot de les concessions sentimentals. De fet, els aficionats al toreo i alguns que no ho són tant, es cruspeixen sense manies la cua de toro preparada amb ceba, tomata, all, safrà i un rajolí de Moriles o de Jerez. I els australians sembla ser que no tenen massa problemes en menjar-se l'animal més emblemàtic del seu país, el cangur, una bèstia entranyable que té un gust a mig camí entre el bou i la vedella. Aquest producte s'exporta als Estats Units i a Europa com a carn exòtica, seguint els passos del cocodril que, segons diuen, quan un se'l menja no sap exactament si està paladejant peix o pollastre.

A la ciutat cubana d'Holguín, a 748 quilòmetres de L'Havana, hi viu i treballa un burro anomenat Pancho. És el quart exemplar d'una dinastia de rucs bevedors de cervesa. La seva xifra rècord ha estat consumir en una jornada 19 birres acompanyades de diverses racions de patates fregides i de llardons i, per estranya que sembli aquesta dieta supervisada -això si- per un veterinari, tant ell com els seus avantpassats s'han guanyat la vida servint d' imatge pública d'un balneari.

Algú pot posar-ho en dubte, però estic convençut que en Pancho és més feliç com a membre de la nissaga de burros alcohòlics cubans que els seus dos pobres congèneres de Sort que, malgrat el nom optimista del poble, han vist culminada, en un moment desgraciat, la seva carrera donant gust i consistència a un estofat. Això si, un estofat amb la glòria afegida -diuen- de servir per salvar al ruc català. Així sigui.

Postdata: Després d'haver anunciat el sopar de Sort amb l'eslògan “Si ets una d'aquelles persones que porta el Ruc Català a dins, fes el teu somni realitat: menja-te'l”, ara l'associació organitzadora assegura que els dos burros cruspits pels assistents a l'àpat de dissabte eren catalans -nascuts i criats a Catalunya- però de raça comuna i no pas de l'espècie protegida guarà català.

dissabte, 3 de febrer del 2007

El crim de Fago a la xarxa

L'expansió d'internet com a eina de negocis i l'èxit del turisme rural han fet que els dos principals protagonismes del crim de Fago, a Osca, mostrin l'interior de les seves respectives cases a la xarxa: Casa Tadeguaz, que era de l'alcalde Miguel Grima, assassinat el passat 12 de gener, i Casa Antoniales, un altre negoci de turisme rural propietat de Santiago Mainar, detingut ahir per la seva presumpta implicació en els fets.

A la web de Grima encara es pot llegir el següent:

"Fago es la localidad más occidental del Pirineo Aragonés, un pequeño pueblo que apenas cuenta con 25 vecinos, donde la tranquilidad y el silencio están asegurados".

El 12 de gener a la nit, un tret d'escopeta va trencar el silenci, mentre que la tranquil·litat, segons sembla, havia desaparegut feia temps ofegada en un mar d'odi i de picabaralles entre els pocs veïns i l'alcalde..

L'harmonia natural d'aquest escenari pirinenc, la que es ven a les dues webs, amagava un drama a punt d'esclatar.

Fotos: a la imatge superior una habitació de la Casa Antoniales i a la inferior, la façana de Casa Tadeguaz.