Un vell periodista, un bon amic

M'arriba una trista notícia de Catalunya Nord. Avui ens ha deixat en Carmel Rosa (Barcelona, 1912), vell periodista de France Presse, col·laborador d'El Punt i bon amic.

En Carmel i la seva companya Antònia Adroher, la primera dona regidora de l'ajuntament de Girona, van escriure l'any 2001 “La llavor dels somnis”, un llibre de memòries on expliquen el seu llarg itinerari vital: militància en el POUM (recollida també a l'obra “Quan Catalunya era revolucionària”), guerra civil (en Carmel amb el grau de capità al front d'Aragó, l'Antònia al capdavant de la regidoria d'Ensenyament, Cultura i Propaganda), l'exili a Tolosa de Llenguadoc, la semiclandestinitat durant II Guerra Mundial, la “pau” de la guerra freda, el treball de l'Antònia com a mestra i com a fundadora del Casal de Catalunya a París, els 20 anys d'en Carmel exercint de periodista a l'agència France Presse, on va ser responsable de la secció d'economia per a l'Amèrica Llatina, el procés d'unificació socialista, la militància en el PSC, la jubilació i el trasllat de la parella a Banyuls, des d'on en Carmel Rosa va col·laborar una colla d'anys amb El Punt i amb Presència escrivint articles de política internacional...

El primer contacte amb en Carmel el vaig tenir, precisament, quan jo treballava a la secció de Catalunya, Espanya, Món d'El Punt. El recordo portant a l'antiga redacció del diari, en el carrer Figuerola, un plec d'articles per publicar sobre el procés d'integració d'Espanya a la Unió Europea. Estàvem encara a les beceroles, el camí s'intuïa molt llarg, però en Carmel, com a bon europeista, hi creia fermament tot i que les seves anàlisis tenien aquell punt d'ironia del gat vell.

Des d'aleshores ens havíem anat veient aprofitant les seves curtes escapades a Girona o visitant a la parella, amb una colla d'amics, a la seva casa de Catalunya Nord, on compartíem taula, conversa i bon vi de Banyuls.

Les seves dues darreres visites són recents. La primera, el 25 de setembre passat a Barcelona, per recollir la Creu de Sant Jordi, i la segona a Girona, aquest 1 de novembre, per votar a les eleccions. Va venir acompanyat pel seu fill Germinal i varem dinar en un restaurant proper a la Farinera, la nova seu d'El Punt. Després vam aprofitar per ensenyar-li les instal·lacions. A l'arxiu, va poder fullejar amb curiositat i interès les carpetes que porten el seu nom, on s'hi guarden bon nombre de fotos i els articles publicats al diari i a Presència.

Aquells retalls de paper groguenc i aquelles imatges són un fragment d'una vida dedicada al periodisme, una existència militant i progressista viscuda amb la intensitat dels fets històrics del segle passat que han marcat, implacables, Catalunya i el món.

“Part dels nostres somnis, dels nostres ideals, s'han fet realitat. D'altres seguiran promoguts per noves generacions. N'estem segurs. Es decideix la sort del món” (Fragment final de “La llavor dels somnis”)

Perfil biogràfic publicat en El Punt

Il·lustració: Portada de “La llavor dels somnis”. L'Antònia i en Carmel en una foto feta a Tolosa de Llenguadoc l'any 1942. Llibres dels Quatre Cantons, CCG Edicions.

El nou tripartit, les serps i els ulls fora d'òrbita

L'individu de la foto amb les serps de cascavell penjant-li de la boca és un texà anomenat Jackie Bibby. Té trenta anys d'experiència en un ofici ben curiós, el de “manipulador de serps” i compta amb diversos rècords mundials d'allò més absurds. Un d'ells va consistir, l'any 1999, en posar-se a l'interior d'una banyera amb 75 serps i dos anys més tard va aguantar amb la boca vuit d'aquests rèptils durant 12,5 segons.

La setmana passada, coincidint amb el dia mundial dels Rècords Guinness, Bibby va anar encara més enllà i va sostenir amb els seus llavis i dents deu serps agafades per la cua, sense que els animalots, criatures de Déu, el facturessin directament a l'altre món.

Un altre personatge que us vull presentar és el brasiler Claudio Paulo Pinto, un individu que té la rara habilitat de poder “treure” set mil·límetres els ulls de les seves òrbites. Els globus oculars d'en Pinto (a la foto) fan realment por, però encara queden lluny de les d'un altre friky, el nord-americà Kim Goodman, que ha situat el rècord mundial de “distància” a onze mil·límetres.

Quina relació hi ha entre la situació política catalana i en Jackie Bibby i en Claudio Paulo Pinto?

Doncs que el regust de boca deixat per l'etapa Maragall és tant estrany que convindria que els màxims responsables del futur govern d'entesa pengessin en els seus despatxos les fotos del texà i del brasiler. La de Jackie Bibby els recordaria les serps que s'hauran d'empassar uns i altres durant la propera legislatura per poder tirar endavant un govern cohesionat, seriós i responsable. Caldrà negociar molt, tenir voluntat de pacte, treballar en allò que uneix i renunciar a aquells aspectes més dogmàtics que separen. ERC ja està fent els primers passos . En el consell nacional celebrat dissabte a Solsona, la majoria dels assistents es van pronunciar a favor d'un govern tripartit que ofereixi una imatge unitària i Carod està insistint en la necessitat de “posar al dia el catalanisme” i de repensar els conceptes de nació i d'estat. Per la seva part, Puigcercós ja ha donat instruccions als seus diputats a Madrid perquè evitin els gestos que puguin ser aprofitats pel PP per carregar contra el govern Zapatero.

Aquesta estratègia d'ERC, la del perfil baix i negociador, no agrada gens ni mica a CiU, tota vegada que envaeix el seu terreny. Ahir, David Madí ja carregava contra els republicans acusant-los d'haver renunciat a l'ànima independentista i d'haver-se convertit en el mateix que Iniciativa, cosa que no haurà fet feliç a Carod (ni a Saura), però el líder republicà s'haurà d'empassar la serp si no vol caure en la trampa convergent d'encetar un debat sobiranista quan s'estan discutint les regles del joc del nou govern.

La polèmica sobre la línia de molt alta tensió és un altra d'aquests rèptils polítics que amenacen al nou tripartit. El projecte està aturat pel govern francès, però segurament serà un dels temes que discutiran demà Zapatero i Chirac a la cimera de Girona. I tard o d'hora, en el govern català, algú s'haurà d'empassar la serp.

La foto del brasiler Claudio Paulo Pinto ha de servir de referència. Els catalans progressistes no es mereixen despertar-se mai més amb aquesta cara de sorpresa i d'espant davant el comportament dels seus polítics. Per alguna cosa els han donat una segona oportunitat.

Detingut un avi per tocar "Yesterday" amb l'harmònica

Un avi de 73 anys ha estat detingut a Tokio per interpretar amb la seva harmònica cançons protegides per copyright. Masami Toyoda, que és un fanàtic de la música dels Beatles, va tocar durant un parell de mesos en un bar, acompanyat d'un pianista, i ara l'SGAE japonesa l'ha fet arrestar i ha presentat una querella criminal contra ell per versionar sense permís temes memorables com “Yesterday”, que, a aquestes alçades, hauria de ser patrimoni de la humanitat i no pas de la societat d'autors japonesos.

Entre reixes, el vell músic haurà somniat amb les primeres estrofes de la cançó de Paul McCartney:

Yesterday,
All my troubles seemed so far away
Now it looks as though they're here to stay
Oh, I believe in yesterday

(Ahir,
Tots els meus problemes semblaven tan lluny
Ara és com si estiguessin aquí per sempre
Oh, crec en l'ahir)

La història de “Yesterday”, la cançó més radiada i més regravada de la música popular (se n'han fet unes 3.000 versions) és ben curiosa. Estrenada l'estiu del 1965, McCartney va compondre la melodia després d'un somni i durant els primers mesos va tenir la sensació de que havia plagiat inconscientment un tema d'algun altre compositor. Molts anys més tard, concretament el 2003, uns musicòlegs hi van trobar semblances amb la cançó de Nat King Cole “Answer Me” i altres hi van veure influencies de “Georgia in my mind” de Ray Charles. En tot cas, des del primer moment, “Yesterday” va provocar problemes d'autoria tota vegada que, degut als acords de composició dels Beatles, va haver d'aparèixer com una obra de "Lennon/McCartney". Després de la mort de John Lennon, Paul McCartney va incloure la balada en el seu dics en directe "Back in the World" i va intentar canviar l'ordre dels crèdits posant-hi “McCartney-Lennon”, però Yoko Ono s'hi va oposar.

Qui li havia dir, doncs al pobre Masami Toyoda que amb la seva harmònica faria reviure els vells fantasmes que han acompanyat “Yesterday”...

Now I need a place to hide away
Oh, I believe in yesterday

(Ara necessito un lloc on amagar-me
Oh, crec en l'ahir)

Així acaba aquesta cançó de l'amor perdut convertida ara en banda sonora dels drets d'autor. És un episodi més en la llarga llista de plets. Fa uns mesos l'SGAE va guanyar un judici per la utilització de música en els casaments i no seria gens estrany que ben aviat passi el mateix en els funerals, on hi comença a haver la costum de fer el comiat a la persona estimada amb el “Let it be” dels Beatles o amb temes de R.E.M, de Bruce Springsteen o fins i tot amb l'himne de l'equip de futbol del difunt. Coses més rares s'han produït com l'intent de la Societat General d'Autors de cobrar 3.268 euros a la Fundación Paz y Solidaridad de Andalucia per la celebració d'un festival solidari que va servir per recollir fons per construir escoles pels nens saharauis.

Aviat ni a la dutxa es podran cantar cançons.

Us deixo un parell de vídeos molt divertits sobre el tema. A dalt, una paròdia de l'equip d'en Buenafuente i aquí sota una altra del programa “Vaya semanita” d'Euskal Telebista.

La Moreneta contra Montilla i Carod

Unes 900 persones, convocades per Internet i per missatges SMS, es van concentrar ahir al vespre a la plaça de Sant Jaume per protestar contra la formació del nou tripartit. Es van sentir molts crits contra José Montilla i, sobretot, contra Josep-Lluís Carod-Rovira, que va ser titllat de “botifler”.

Abans de marxar cap al Teatre del Liceu, on, aprofitant la inauguració de la temporada, van escridassar Pasqual Maragall i van obligar Montilla a entrar per la porta de darrera, els congregats van cantar Els segadors i...el Virolai!.

S'ha de reconèixer que té el seu mèrit convertir en cançó de protesta la Rosa d'abril / Morena de la serra/ de Montserrat estel (qui li havia de dir a Verdaguer!), però si la cosa consisteix en seguir el guió marcat a La Vanguardia per l'”entrevistador” Xavier Sala i Martín, proposo des d'aquí que a les properes concentracions contra el Govern de l'Entesa es faci un foc de camp davant el palau de la Generalitat i els assistents vagin llegint, un per un i fins la darrera plana, El zoo d´en Pitus d'en Sebastià Sorribes.

Com li passa a Montilla, confesso desconèixer el final d'aquesta llibre infantil, cosa que m'invalida per aspirar a ser president de la Generalitat i per a tant, hauré de conformar-me en continuar treballant, com a pobre ignorant, en aquest vell ofici (no sé si els més vell del món) que és el periodisme.

El mal cardar i les ximpleries polítiques

Ha començat a la ciutat de Girona la mostra Gironaeròtica.cat, una trobada que fins demà dissabte inclou shows calents, taules rodones, exposicions, música, cinema i fins i tot una apassionant sessió de tupper sex amb un bé de déu d'andròmines d'aquelles de posar i treure. Cal destacar que una part dels actes es fan a la Catedral, que no és la del senyor bisbe sinó la discoteca situada a la carretera de Santa Coloma.

Segons el director i productor de cinema pornogràfic Conrad Son, organitzador de Gironaeròtica.cat, l'objectiu de tot plegat és trencar tabús i aconseguir una “normalització” de tot allò relacionat amb el sexe.

“Si els nostres polítics cardessin més, tots estaríem més tranquils”, va dir Conrad Son durant la presentació de la mostra, un acte que, com informava ahir El Punt, no va comptar amb la presència de cap autoritat, tot i que Gironaeròtica.cat es fa amb el suport de l'Ajuntament, de la Universitat de Girona i de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, una col·laboració, aquesta darrera per motius estrictament de llengua (la de Pompeu Fabra, que s'ha de normalitzar en tots els àmbits, i no la carnosa i trapella dels treballadors i treballadores de la pornoindústria, que ja és prou trempada sense estímuls administratius).

Amb el seu consell sobre la manera de reduir els damnificats per la presumpte paràlisi sexual en el món de la política, Conrad Son encara podia haver escombrar més cap a casa. N'hauria tingut prou citant allò que una vegada va dir en Buenafuente i que figura escrit amb lletres d'or a la secció Polítics en acció de L'Absurd Diari:

“Més d'un polític no diria tantes tonteries si mirés pel·lícules porno”

Alguns càrrecs públics practiquen l'art de la ximpleria, que consisteix en intentar fer xixines al rival polític passant-lo per la picoladora del disbarat. N'hi ha que fins i tot, quan arriben a la recta final de la seva carrera, s'atreveixen a reivindicar en veu alta el dret a dir xorrades.

No estic parlant de l'Aznar, encara que pel que comenta en el seu blog l'amic i col·lega d'El Punt, Narcís Genís, mereixeria figurar a la galeria dels polítics ximples. M'estic referint, concretament, al president de Mèxic, Vicente Fox, que abandonarà el seu càrrec el 31 de novembre. A Fox l'ha traït un micròfon quan , moments abans de l'inici d'una entrevista amb la cadena Telemundo, ha deixat anar aquesta frase plena de sinceritat:

"Ya hablo libre, ya digo cualquier tontería, ya no importa, total, yo ya me voy"

Us deixo el vídeo d'aquesta patinada que, no cal dir-ho, està tenint un notable èxit entre els internautes mexicans.

El cor ferit del Defensor del Poble

El Defensor del Poble Enrique Múgica ha estat ingressat aquesta nit a la unitat coronària de l'hospital Puerta de Hierro de Madrid després de patir una insuficiencia cardíaca lleu.

Com que, segons a informat el centre mèdic, l'estat de Múgica no és gens preocupant (fins i tot ha conversat telefònicament amb els seus familiars i només haurà de restar uns dies en observació a l'hospital) , permeteu-me que hi posi una punta d'humor, desitjant-li, al mateix temps i sense ironies, una ràpida recuperació.

Els primers símptomes de la malaltia els va començar a sentir el Defensor del Poble dimarts, el mateix dia que a Barcelona es presentava en el Parlament el govern d'entesa, la segona versió d'aquell tripartit que, junt amb CiU, va impulsar l'estatut aprovat pels catalans i posteriorment infamat i impugnat per Múgica davant el Tribunal Constitucional.

No seria doncs gens estrany que en les properes hores els predicadors de la dreta mediàtica, aquells que tant van glossar el recurs d'inconstitucionalitat del Defensor del Poble, presentin a Enrique Múgica com la primera víctima del “tripartit dos”, el precedent de totes les desgràcies que, segons el profeta Ángel Acebes (que cada vegada imita més al seu seu imitador) cauran damunt la dissortada Espanya presidida per Zapatero, novament hostatge, diuen, de Carod-Rovira.

“Cornada en la carótida”, titulava abans d'ahir la seva anàlisi a La Vanguardia el periodista Enric Juliana, tot explicant que el nou govern d'esquerres a Catalunya ha estat una “cornada a la autoridad de Zapatero”.

Malgrat el que pugui opinar Juliana, després de l'hospitalització de Múgica, algun cirurgià polític del carrer Génova de Madrid voldrà localitzar la ferida provocada pel brau tripartit no pas a l'arteria que subministra la sang al cervell de ZP, sinó a la coronària que fa bategar el cor d'una determinada manera d'entendre Espanya. L'Espanya d'aquells que els populars van batejar fa temps com “los socialistas nacionales”. L'Espanya de Rodríguez Ibarra (també amb el cor ferit), Bono i el propi Múgica.

Paradoxalment, una part d'aquesta entesa catalana que alguns volen veure com un toro traïdor i desbocat, el terç que correspon a Carod-Rovira, ha tingut no fa gaire el cor ferit. I és que l'exercici de la política no perdona, tant si la fan els polítics com els que asseguren que no la practiquen, com el Defensor del Poble.

La puntada de peu

Que amb una contundent però democràtica puntada de peu en Montilla Nocilla, amb els seus socis del ressuscitat tripartit (II part), hagi enviat a fer la travessia del desert a l'Artur Mas Zumosol, és una qüestió de molt mal pair per molta gent. Decebut i dolgut, el líder de CiU ha qualificat el pacte entre el PSC, ERC i ICV-EUiA com “una maniobra d'ocupació del poder pel poder” que, segons Mas, no fa res més que “rebaixar la qualitat democràtica del sistema” i “enganyar” als catalans.

El presidenciable convergent parla de cara a la galeria intentant salvar els mobles després d'haver dinamitat tots els ponts amb una campanya més que dura i després d'haver perdut molts vots en els comicis, però sap perfectament que aquí hi ha un sistema parlamentari i no pas presidencial. Els ciutadans decideixen la composició del Parlament, però són els parlamentaris els qui voten al president de la Generalitat. Per a tant, no tant sols s'ha de convèncer als votants sinó també als hipotètics socis d'un futur govern de coalició. I això darrer, indubtablement, Artur Mas no ho ha sabut o volgut fer.

És més, pensant que Montilla era una marioneta moguda al ritme marcat des de Madrid, el líder de CiU ha deixat en mans de Zapatero la delicada tasca d'escriure el final de la funció i s'ha acabat quedant sense la presidència de la Generalitat.

En definitiva, Convergència i Unió, que mai no ha volgut negociar cap canvi a la normativa electoral perquè sempre n'ha sortit beneficiada pel baix cost en vots dels escons de fora de Barcelona, renega ara del sistema parlamentari establert i, fins i tot, l'intenta deslegitimar davant l'opinió pública. El més curiós del cas és que ho fa aquell que passa per ser un líder sensat, un dirigent nacionalista que, paradoxes de la vida, s'ha equivocat confiant el seu futur al poder central.

I si com diu Mas, l'entesa per formar el nou tripartit estava “cuinada, lligada i ben lligada” abans del les eleccions, per quina raó ha perdut el temps intentat negociar amb Montilla i amb Carod-Rovira després dels comicis?

l·lustració: dibuix d'en JAP publicat en El Punt

Les papallones copuladores i el canvi climàtic

Si, ja ho sé, un blog no és un ascensor i per a tant no hi ha cap necessitat de parlar de tòpics com el temps. Deixeu-me, però, que per una vegada ho faci aprofitant que els polítics i molts comentaristes han quedat freds no tan sols pels resultats de les eleccions i l'alta abstenció sinó també per la baixada de les temperatures.

Enrera deixem una espècie de tardor estiu, amb la gent fent la castanyada a les platges i la natura reaccionant amb el calendari equivocat . El nesprer del meu pati -a la foto- ha florit i l'Alfons Dolsa, director del Museu de les Papallones de Catalunya m'explica que a la zona de Sort, on hi ha aquest museu, han aparegut flors típiques de primavera i fins i tot s'han pogut veure volant papallones que haurien d'estar hivernant. Segons Dolsa, durant la setmana passada aquests lepidòpters han viscut enganyats per les altes temperatures: estaven convençuts que ja havia passat l'hivern i per a tant, feien el que el que tenen gravat a la memòria genètica: aparellar-se i copular.

Dijous a RAC1, l'economista Xavier Sala i Martín tornava a insistir sobre les seves tesis contraries al protocol de Kioto, les mateixes de l'administració Bush, i posava com a exemple per ridiculitzar les teories de l'escalfament global l'episodi protagonitzat pels científics Mann, Bradley i Hughes. Aquests investigadors van assegurar que la dècada dels 90 va ser la més càlida de la història de la humanitat, però, segons sembla, aquesta conclusió és falsa degut a un error comès per una secretària al transcriure les dades que serien utilitzades pel grup de científics especialitzats en el canvi climàtic.

Sigui com sigui, sobre aquesta matèria hi ha tota mena de teories. L'any passat, per exemple, un equip d'investigadors de la Universitat Mainz van presentar un estudi segons el qual les restes de material cel·lular com la caspa humana poden influir en el canvi climàtic.

En tot cas, tornant a les papallones copuladores de Sort ( que a hores d'ara, amb la fred, deuen estar ben destrempades), reconec que el tema m'ha deixat amb un punt de preocupació. Fa uns dies, la premsa de Corea del Sud informava que la prova nuclear efectuada pels veïns de Corea del Nord havia fet disparar un 28 per cent la venta de condons. És a dir, que els sudcoreans van aplicar aquell consell clàssic que es podia veure escrit a les parets durant la guerra freda: "Folleu, folleu que el món s'acaba!"

Espero que les papallones de l'Alfons Dolsa no hagin tingut cap mal pressentiment.

L'hora dels pactes

CiU ha guanyat les eleccions tant en nombre de diputats com en vots, però no ha triomfat. La federació nacionalista supera en onze escons al PSC , que n'ha perdut cinc, però amb els seus 48 diputats, dos més que fins ara, la federació nacionalista no podrà governar en solitari. N'hi faltarien 20. Haurà doncs d'intentar assolir un pacte i, en aquest complicat procés, pot quedar-se amb la mel als llavis tal i com li va succeir el 2003. Per això, aquesta nit, no hi havia eufòria a l'hotel Majestic. L'eufòria només la poden exhibir els que triomfen i no és el cas.

Artur Mas ja ha dit que “estén la ma” cap a les altres forces polítiques per assolir un govern “fort” que pugui portar a terme el desplegament de l'Estatut. Assegura que ho farà amb “generositat i humilitat”, però necessitarà aplicar molt de cotó fluix per tancar les ferides obertes per la campanya agressiva dissenyada per David Madí. A la ronda de contactes que obrirà els propers dies, el “guanyador” Mas haurà de caminar molt i travessar els ponts esquerdats que comuniquen CiU amb el PSC i ERC.

Matemàticament, totes les opcions estan obertes:

CiU + PSC (85 escons)

CiU + ERC (69 escons)

PSC + ERC + ICV-EUiA (70 escons)

Aquesta nit, a la seva compareixença acompanyat de Maragall, el presidenciable del PSC, José Montilla s'ha mostrat disposat a “dialogar i a pactar” per assolir “un govern catalanista i de progrés que tiri endavant l'Estatut”. No ha parlat en cap moment d'un govern d'esquerres i per a tant ha deixat oberta l'opció que tant agrada al PSOE i al govern Zapatero: la gran coalició CiU-PSC. Montilla és un home de poques paraules, però precisament per això, les que diu tenen el seu pes i han de ser tingudes en compte. La política dita de “progrés” també se la fan seva els convergents, per estrany que pugui sonar quan s'escolta des de l'altre costat de l'arc parlamentari.

En una breu intervenció, el secretari d'Organització del PSOE, José Blanco ha felicitat al PSC i a CiU per ser clarament majoritàries i determinants en l'estabilitat política de Catalunya, i ha criticat al PP, però no ha dit rés d'ERC i d'ICV-EUiA, els possibles i necessaris socis del PSC per la reedició del tripartit. Un silenci que expressa més coses que mil paraules.

Tres hores abans, com recollia a l'anterior post, Miquel Iceta havia parlat de reeditar “un govern progressista d'esquerres”.

Veurem en què queda tot plegat, però Montilla surt d'aquestes comicis afeblit i aquest és un mal estat de forma per participar a les rondes negociadores des d'una posició de força. El PSC amb els seus 37 escons, cinc menys que el 2003, no ha aconseguit despertar el vot adormit del cinturó industrial de Barcelona, el d'aquells que a les generals voten PSOE. Aquesta era la gran carta que havia de jugar Montilla i ha fracassat del tot malgrat anar del bracet de Zapatero. És més, una de les novetats d'aquests comicis, l'entrada al Parlament de tres diputats de Ciutadans, el partit antinacionalista català fundat per Albert Boadella i Arcadi Espasa, és un fenomen molt relacionat amb la davallada socialista. Ciutadans pot haver pescat vots a la dreta extrema que votava PP (el grup parlamentari de Piqué ha passat de 15 a 14 escons), però bàsicament s'ha alimentat en els municipis tradicionalment socialistes de l'àrea metropolitana (a Cornellà de Llobregat, per exemple, on Montilla va ser alcalde una colla d'anys, Ciutadans ha obtingut el 4,8 per cent dels vots).

El lerrouxisme va néixer i créixer a principi del segle passat amb una base popular àmplia i ara la COPE i El Mundo han fet forat en els fonaments de l'electorat socialista, un problema que haurà de fer reflexionar a la plana major del PSC i també a aquells que amb determinat tipus de declaracions i d'actes han provocat la reacció del nacionalisme espanyolista, fent créixer l'ou de la serp.

ERC, que ha passat dels 23 escons del 2003 a 21, ha patit una davallada però conserva la clau per a obrir dues possibles portes de la governabilitat: la del pacte amb CiU (69 escons) o la de la reedició del tripartit. “Aquesta nit no toca parlar de pactes”, ha apuntat Josep Lluís Carod-Rovira. “Només acceptarem obrir portes si aquestes s'obren des de Catalunya i no a La Moncloa”. S'intueix un intensíssim debat intern en unes bases que, pel sistema assembleari amb què funciona el partit, poden quedar dividides i tornar a provocar problemes a la direcció d'ERC.

Per últim, a la seu electoral d'ICV-EUiA, que ha passat de 9 a 12 escons, la nit s'ha viscut amb gran satisfacció tant pel creixement registrat (els ecosocialistes han obtingut per primera vegada un escó a Lleida) com pel fet que es pot reeditar el tripartit, l'aposta electoral clara d'ICV-EUiA. Joan Saura ja ha parlat telefònicament amb en Montilla i amb en Carod-Rovira. Segons el líder ecosocialista, a la conversa amb el presidenciable del PSC, aquest li ha manifestat el seu desig de tornar a tirar endavant el tripartit, mentre que Carod-Rovira no ho hauria expressat tant clarament tot i deixar entendre, d'acord amb la interpretació de Saura, que els republicans es decanten també per un govern d'esquerres.

Un darrer detall: No té presidenciable ni programa, però l'abstenció, la segona més alta de la història dels comicis catalans, s'ha convertit en tota una força política. És un tema greu que haurà de ser analitzat per uns partits que els darrers tres anys han gastat moltes energies en temes identitaris sense poder o saber fer front als problemes del dia a dia que afecten a una ciutadania cada vegada més desencantada de la política.

Gràfic: Generalitat de Catalunya

El PSC ja pensa amb el tripartit

S'acaba de fer públic el sondeig de TV3 i el PSC, per boca de Miquel Iceta, ja ha obert el braços als “companys”d'ERC i a ICV-EUiA per reeditar “un govern progressista d'esquerres”. Tot i que l'experiència recomana agafar amb pinces qualsevol sondeig a peu d'urna, els socialistes han tirat pel dret sense esperar els resultats del recompte oficial. La reedició del tripartit, l'opció que en tota la campanya electoral no ha volgut posar damunt la taula José Montilla, sembla doncs que serà el primer tema a negociar pel PSC abans de pensar amb la gran coalició, la sociovergència.

Els resultats del sondeig són els següents:

- CiU: 45/48 (anteriors eleccions 46)

- PSC: 37/40 (42)

- ERC: 21/24 (23)

- PP: 13/15 (15)

- ICV-EUiA: 10/12 (9)

- Ciutadans: 0/2 (0)

El sondeig indica que CiU no compleix amb les expectatives de superar els 50 escons, que la suma per la banda baixa de PSC, ERC i ICV-EUiA permet arribar als 68 escons de la majoria absoluta i reeditar el tripartit; que CiU i PSC també podrien formar una còmode coalició de govern (82 escons); que els ecosocialistes haurien obtingut un excel·lent resultat i, finalment, que Ciutadans, el partit de Boadella, podria entrar al Parlament.

Del 2-2 als 68 escons

La sensació agredolça de posar la punteta i haver-la de treure en el darrer minut. Això és el que va sentir ahir a la nit l'aficionat blaugrana, el mateix ciutadà que avui exercirà emprenyat el seu dret al vot. El Barça, com sempre més que un club, ha aigualit la recta final de la campanya i el dia de reflexió.

Primer ha estat aquesta història de Laporta compartint croissants amb en Mas i fent pols l'equidistància política que es suposa ha de tenir el president d'una entitat plural com el Barça. Atac de banyes dels republicans, emprenyada del PSC, simulada indiferència dels ecosocialistes, cabreig dels populars...i jocs de mans de la directiva culé per organitzar a l'endemà un altre esmorzar, aquesta vegada amb en Montilla de convidat a la força i sense el factor sorpresa que, amb en Mas, va justificar la foto a les portades.

És raonable pensar que en Laporta aspira, per exemple, a ser, en un futur llunyà – com deien a la Guerra de les Galàxies- l'alcaldable de CiU per Barcelona, però primer ha de cloure amb èxit el seu mandat a l'entitat blaugrana i els votants han d'enviar Xavier Trias a menjar-se la poma lluny de la plaça de Sant Jaume. I mentre tot això no succeeixi, és possible que calgui negociar amb l'Ajuntament i amb la Generalitat requalificacions de terreny al voltant del Camp Nou...

La segona puntada de peu allà on no sona l'ha donat el Chelsea empatant un partit que semblava guanyat. La cara de pomes agres dels tres presidenciables que eren a la llotja – Montilla, Saura i Carod-Rovira- és d'aquelles que prohibeixen taxativament tots els assessors electorals. En Mas ha estat més hàbil i ha optat per quedar-se a la seva localitat del Camp Nou, lluny de les càmeres i fardant de culé amb solera que no necessita cap invitació a la zona noble de l'estadi. I Piqué ha exterioritzat la seva indignació amb els esmorzars Laporta-Mas i Laporta-Montilla no presentant-se a l'estadi i mirant el partit a casa. El proper pas seria fer-se perico...

Amb tot aquest mal rotllo, avui quan el culé s'apropi a la urna amb el 2-2 al cap, tal vegada veurà a les paperetes el somriure maligne de Mourinho i apretarà a córrer oblidant la xifra màgica dels 68 escons de la majoria absoluta. M'ho deia de matinada un col·lega periodista esportiu: tants anys patint la bèstia negre del Real Madrid i ara, quan el problema semblava resolt, tenim al damunt el fantasma del Chelsea!

La pregunta més immediata és com pot influir en els comicis aquest mal estat d'ànim de milers de culers? Doncs no en tinc ni idea perquè la política, com el futbol, tenen coses molt rares i del tot incontrolables com ho eren les jugades de Ronaldinho en la seva millor època. Fa tant poc.

Per recuperar el bon humor, us deixo un vídeo que recull una sel·lecció de les jugades més divertides del futbol internacional.

Gravant la pròpia mort a Oaxaca

El periodista de Nova York Brad Will va gravar divendres passat a Mèxic la seva propia mort. Will, que treballava per la xarxa global Indymedia, va caure abatut per un tret al pit mentre cobria pels carrers de Santa Lucía del Camino els enfrontaments entre grups paramilitars i membres de l'Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca.

En aquest vídeo d'uns vuit minuts es pot veure amb tota la seva cruesa les darreres seqüències gravades pel reporter i activista nord-americà, que va continuar amb la càmera a les mans després d'haver rebut el tret mortal.


Comunicat d'Indymedia Nova York


Entrevista a Brad Will (febrer del 2006)


 

"Homenatge" de Boadella a la premsa catalana

Dissabte explicava en aquest mateix blog que els culs havien entrat en campanya. Concretament feia referència als que surten a l'espot electoral del Partit Humanista de Catalunya i també al candidat en pilotes de Ciutadans-Partit de la Ciutadania.

A l'anterior post penjat avui mateix comentava, així de passada, el silenci mantingut per Albert Boadella al llarg de la campanya. Doncs bé, aquí el tenim de nou, en ple dia de reflexió, fregant-se el cul amb el diari Avui i amb El Punt.

En el vídeo penjat a YouTube ho expliquen d'aquesta manera:

"Albert Boadella rinde un sentido homenaje a los diarios catalanes, y les agradece su excelente cobertura de la campaña electoral de Ciutadans".

Si l'actor i director teatral necessita dos diaris per fer front a les cagarines provocades per l'atenció que li han dispensat els mitjans catalans , quants exemplars li caldrien al Partit Humanista per atendre tots els culs de l'espot si la reacció fisiològica generada per la poca cobertura fos idèntica?

I sobretot, quin homenatge farà Boadella a determinats mitjans de fora de Catalunya que l'han rebut des del primer moment amb els braços oberts?

Un darrer detall: en el vídeo Boadella surt tapat amb un elegant batí. El cul, en tot cas, ja l'ensenyarà el cap de llista Albert Rivera, que és qui s'ha hagut de currar la campanya mentre els “intel·lectuals” es mantenien a la rereguarda.

Més sobre el tema en el blog “Els uns i els altres”

Les mitges veritats de Piqué

El PP va tancar ahir a Rubí la seva campanya electoral amb un acte en el qual hi van desembarcar una llarga llista de membres de la plana major del partit (Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, Maria San Gil, Javier Arenas, Federico Trillo, Soraya Sáenz de Santamaría etc). En principi estava previst que aquest final de campanya el protagonitzés només Josep Piqué, però 24 hores abans es va decidir que també hi fos present Rajoy i una vintena de líders del partit, entre representants de diverses comunitats autònomes i de la direcció. L'objectiu és clar: recollir el màxim vot espanyolista i evitar que una part d'ell, per petita que sigui, acabi essent recollida dins el cove de Boadella i Espada (que per cert, en aquesta campanya han estat més silenciosos que de costum)

Piqué és intel·ligent i al mateix temps trampós, que, per alguna cosa, és polític (amb permís dels polítics que no són ni intel·ligents ni tramposos). En la seva intervenció davant unes 500 persones, el líder popular català es va mostrar satisfet per la presència dels dirigents vinguts de fora i va assegurar que els socialistes no poden organitzar un acte d'aquestes característiques: “Us imagineu junts Maragall i Rodríguez Ibarra?”, es va preguntar amb to foteta.

Tal vegada té raó, el president català i l'extremeny compartint escenari ferien saltar espurnes de foc, però tampoc hem vist durant la campanya al propi Piqué fent proclames del bracet de Zaplana, una parella que com és públic i notori estimar-se no s'estimen gaire. I ja es sap que en les distàncies curtes, cada casa és un món.

Piqué té per costum dir mitges veritats, que és com dir mentides embolcallades de cel·lofana. L'altre dia posava el crit al cel perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia donat per bo el dictamen de la Junta Electoral i la decisió del Departament d'Interior de prohibir la celebració de tres manifestacions a Barcelona: una d'estudiants, una altra dels Mossos d'Esquadra i una tercera a favor del dret al vot dels immigrants.

Impedir que la gent es pronunciï en el carrer perquè això pot incidir en el pronunciament de la gent a les urnes té un punt, i fins i tot dos, de surrealista i de criticable. Ara bé, Josep Piqué va anar més enllà mostrant-se “escandalitzat” pel dictamen de la Junta Electoral de Barcelona, subratllant que el PP va haver d'aguantar les concentracions de protesta davant les seves seus el dia de reflexió de les darreres eleccions generals i insistint en que les manifestacions “són una expressió de llibertat”.

"No recordo – va afegir- que s'hagin prohibit aquí manifestacions des de l'època en què la televisió era en blanc i negre i la nostra norma institucional bàsica eren els Principios Fundamentales del Movimiento".

M'imagino el nen Josep Piqué a la dècada dels 60 assegut davant el televisor en blanc i negre i veient desfilar, entre els dibuixos animats, l'Espanya del franquisme, la dels grisos, la repressió i la censura. També el puc imaginar l'any 1976 quan tenia una vintena d'anys i mirava, amb sensibilitat d'esquerres, aquella televisió del postfranquisme que informava, amb sordina, dels cinc treballadors morts a Vitòria pels trets dels antidisturbis.

L'imagino, finalment, entrant ara a la seu del PP a Madrid i creuant-se a la porta amb un senador, un home vell a qui Josep Piqué va tenir ocasió de veure tantes vegades en aquella televisió en blanc i negre de la seva infantesa i joventut. Aquell personatge que com a ministre d'Informació i Turisme s'encarregava d'ofegar la llibertat d'expressió. Aquell gallec que com a ministre de Governació reprimia les manifestacions. Aquell Manuel Fraga que ara és president d'honor del PP, el partit d'un presidenciable, Josep Piqué, que s'escandalitza, i molt, quan algú limita el dret de manifestació.

Foto: Un moment de l'acte d'ahir a Rubí. Efe

S'accepten apostes

Les apostes per internet, sobretot les de futbol, tenen des de fa temps una bona acollida per part de bon nombre d'aficionats que no dubten en jugar-se els quartos confiant amb la bona estrella del Barça o somniant, posem per cas, amb la derrota del Madrid. Aquests dies, però, com que l'ambient està marcat per les eleccions catalanes, algunes cases d'apostes online- com Iapuestas.com i Betfair han obert xiringitos dedicats a apostar sobre qui serà el guanyador dels comicis de Tots Sants.

A Betfair, per exemple, una empresa britànica que compte amb 70.000 clients actius i un milió de transaccions al dia, l'aposta a favor d'Artur Mas (veure la imatge) es paga en aquests moments a 1,8 lliures esterlines per lliura invertida, mentre que l'aposta per José Montilla arriba a 2,06 lliures, També hi ha qui, fent política ficció, s'arrisca apostant pels altres tres presidenciables: el triomf de Josep-Lluís Carod-Rovira es pagaria ,ara per ara, a 20 lliures per lliura apostada, el de Joan Saura a 38 lliures i el de Josep Piqué ni més ni menys que a 75 lliures.

És a dir que els apostadors coincideixen amb la majoria de les enquestes donant com a guanyadora l'opció de CiU, seguida del PSC, ERC, ICV-EUiA i PP.

Com que s'hi juguen diners, és de suposar que els clients de Betfair ho reflexionen molt més que quan un enquestador truca a casa. Tot i això també hi ha el factor distorsionant dels apostadors que trien l'opció més inversemblant per allò de guanyar-ho tot o res...

Les regles establertes per Betfair diuen que els apostadors han d'intentar encertar la següent pregunta:

“Qui guanyarà les properes eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya?"

El plantejament podria ser discutible perquè uns comicis com els de dimecres vinent no són com un partit de futbol que desprès dels 90 minuts hi ha un resultat sovint polèmic però definitiu. L'1 de novembre a la nit tots els presidenciables es declararan, a la seva manera, triomfadors. Un per haver guanyat en nombre d'escons, un altre -tal vegada- en nombre de vots, dos més perquè diran que tenen la clau de futures coalicions i el cinquè perquè, malgrat les difícils circumstàncies, haurà pogut salvar bous i esquelles.

No sé en quin moment quedarà tancat el joc, però l'autèntic guanyador serà qui sigui escollit president de la Generalitat per la cambra catalana, un detall tècnic, els dels pactes de govern, que està marcant tota la campanya i que desconec si l'han tingut en compte els responsables de Betfair. Tal vegada el fet d'embutxacar-se un tant per cent de comissió de cada aposta guanyadora ha estat un al·licient prou satisfactori per oblidar-se de les subtileses de la política catalana.

Imatge: Captura de pantalla de les apostes a Betfair la matinada d'avui diumenge.

Culs en campanya

La maquinaria electoral dels partits grans es tan potent que, com una apiconadora, passa pel damunt de les modestes campanyes dels petits. El repartiment d'espais electorals en els mitjans de comunicació públics sempre beneficia a les forces polítiques amb representació parlamentaria, reservant per la resta els horaris de menys audiència. De fet, tal i com està muntat el sistema, era clau obtenir la màxima representació possible a les primeres eleccions democràtiques (imagineu els anys que han passat!!). Els partits que des d'aleshores es van repartint els escons han blindat el sistema impedint o fent molt difícil la consolidació de noves forces polítiques, excepte si aquestes tenen recursos econòmics per situar-se a l'aparador...

Per això no és gens estrany que algun partit petit hagi optat per tirar endavant campanyes d'impacte posant tota la carn a la graella com ha fet Ciutadans-Partit de la Ciutadania presentant en pilotes al seu cap de llista. Un cas similar és el del Partit Humanista de Catalunya, de qui, pràcticament, només se'n sent a parlar quan hi ha comicis. Els del PHC acompanyen les seves propostes amb un espot en el qual els protagonistes són ni més ni menys que un seguit de culs que representant la Catalunya SA., aquella que fa anar de cul als ciutadans amb la precarietat laboral i amb l'especulació immobiliari. No us perdeu ni la imatge del cul fumant un havà ni la banda sonora que acompanya l'anunci.

Un altre grup minúscul que es presenta a les eleccions és Escons Insubmisos, que diuen ser l'”alternativa dels demòcrates descontents” i prometen, en el cas miraculós de guanyar-lo, no ocupar mai cap escó. La seva crítica al sistema de partits és tan radical que mai de la vida arrossegaran el cul pel Parlament. Tindrien doncs arguments programàtics de sobres per utilitzar a la campanya la part anatòmica on l'esquena canvia de nom, però han optat per fer un espot que és, com si diguéssim, poc trempador...

Les memòries de Pujol i el tinter

Finalment, Edicions Proa ha aconseguit fitxar l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol perquè escrigui, o més ben dit, dicti, les seves memòries. La feina grossa, la de redactar i donar forma als tres volums que integraran l'obra, la farà el company d'El Punt, Manuel Cuyàs.

Pujol ja ha publicat diversos llibres, però sembla que aquesta vegada no volia sacrificar, per l'escriure, les seves anades i vingudes com a conferenciant i per això ha escollit a un periodista que li mereix confiança per redactar les 900 planes.

Cuyàs, que actualment és adjunt a la direcció de l'edició de Barcelona d'El Punt, va escriure l'estiu del 2003 un seguit de reportatges en els quals es donava la visió de 20 personatges sobre els 23 anys de govern Pujol. La sèrie, recollida més tard en el llibre “Vint i Jordi Pujol” li va obrir les portes pel que el mateix Cuyàs defineix com “un apropament personal” amb el líder convergent.

Fora de Josep Tarradellas, que el 1989 va publicar a “Ja sóc aquí, record d'un retorn” i un llibre pòstum a Planeta "Ja sóc aquí" ni Macià, ni Companys, ni Irla van preservar les seves memòries damunt el paper.

A l'espera del que pugui fer Maragall explicant les seves anades i vingudes dalt del Dragon Khan del tripartit, cosa que, coneixent el tarannà del president, pot ser força divertida, haurem de conformar-nos amb el que pugui dir Pujol sobre episodis com la crisi de Banca Catalana, la caiguda en desgràcia de Miquel Roca o les seves relacions amb Aznar.

Jo, francament, no tinc massa confiança en el gènere de les memòries i, encara menys, si el practiquen els polítics. L'escriptor britànic Robert Louis Stevenson es vanagloriava de tenir una memòria magnífica per oblidar i l'Oscar Wilde deia que només publiquen memòries aquelles persones que ja han perdut totalment la memòria. Per la seva part, el filòsof alemany Arthur Schopenhauer assegurava que cada ú té el màxim de memòria pel que li interessa i el mínim pel que no li interessa.

M'imagino l'amic Manuel Cuyàs escoltant amb paciència infinita els records de Jordi Pujol. Hores i més hores assegut davant una taula presidida per un immens tinter on hi aniran a parar tots aquells retalls de la història més recent de Catalunya que el fundador de CDC haurà volgut deixar enterrats en el cementiri de l'oblit.

Una frase per reflexionar-hi: “Oblidar el que és dolent també és tenir memòria” (José Hernández (1834-1886) Periodista y poeta argentí.

Foto: Jordi Pujol i Manuel Cuyàs, durant una entrevista per a El Punt / Andreu Puig

El joier Pinochet

A l'exdictador xilè Augusto Pinochet li han trobat la pista de 9 tones de lingots d'or amagades en un banc de Hong Kong, concretament en el Hong Kong & Shanghai Banking Corporation (HSBC), la mateixa entitat bancaria a la que el jutge Baltasar Garzón ja va demanar l'any 2004 si guardava algun dipòsit de Pinochet. Ara, seguint la tradició dels seus col·legues suïssos, un portaveu del HSBC no ha volgut confirmar ni desmentir si aquest banc és la cova d'Ali Babà i s'ha limitat a dir que no els consta l'existència de cap client amb el nom de l'ex dictador. En tot cas, el ministeri d'Afers Exteriors xilè disposa de documents que proven l'existència de l'or, valorat en 160 milions de dòlars, que es vindrien a afegir als 26 milions que, segons la investigació judicial, Pinochet va anar acumulant en els seus comptes secrets a l'exterior (cas Riggs).

Quan, entre el 2004 i el 2005, es va descobrir aquest fons en el banc nord-americà Riggs, una part de la dreta pinochetista va renegar del vell militar. Havien vist amb bons ulls els assassinats de milers d'opositors i els anys de dictadura, però no podien suportar mirar a la cara a Pinochet i veure-hi un lladre, un malversador de fons. Entre els que van sentir ferida la seva sensibilitat hi ha l'excandidat a la presidència, Joaquín Lavín, amb qui Aznar es va reunir fa uns dies durant la seva visita a Xile.

Altres, però, com l'exfiscal i exauditor general de l'Exèrcit, Fernando Torres Silva, segueixen conservant la seva fidelitat a Pinochet. No els preocupa l'afer de l'or. Tal vegada pensen que l'afició oculta de l'august dictador és, ni més ni menys, que treballar de joier.

Dibuix: Sergio Langer

"En Montilla pujoleja"

En una entrevista a RAC 1, el secretari d'organització del PSC i director de la campanya socialista, José Zaragoza ha dit a tall de conya una frase una mica sorprenent: “En Montilla pujoleja”.

Zaragoza ha volgut així treure ferro a l'emprenyada del presidenciable del PSC durant la famosa entrevista de tercer grau que li va fer per La Vanguardia l'economista Xavier Sala i Martín.

El significat del -diguem-ne- neoverb “pujolejar”, el coneixem tots els periodistes que d'una manera o altra hem tingut contacte amb Pujol. De fet es tracte d'un concepte que, considerant la complexitat del personatge, és polièdric. A la variant en positiu, un candidat que “pujoleja” seria aquell que quan baixa al carrer té una especial habilitat amb el tracte amb la gent, aquell que exhibeix un “tu a tu” inqüestionable i rotundament eficaç, aquell que, en definitiva, compta amb una mena d'aura eròtic-política que no té res a veure amb la seva imatge física.

“Pujolejar” en positiu seria doncs la màxima aspiració de candidats clenxinats com l'Artur Mas, però, lamentablement pels seus interessos polítics, no hi pot fer més. De mestre amb aquest capital públic només n'hi ha un i per això a Pujol l'aprofiten tant com poden traient-lo a passejar pels escenaris de campanya.

Però com deia, el terme “pujolejar” també té una variant en negatiu i és la que José Zaragoza, amb tota la bona intenció, ha aplicat a Montilla per justificar la seva pèrdua de papers davant l'economista liberal-convergent de les jaquetes de colors i l'ego inflat com un globus: és la del sobtat atac de mala llet, breu però autoritari i molt malhumorat. És el que va patir aquell pagès que cremava rostolls a l'estiu quan de sobte va aterrar un helicòpter, va baixar el president en persona com Déu nostre senyor i el va escridassar per imprudent. Omnipresència i mala llet, tot d'una.

O un fet similar que vaig viure en primera persona quan, fa una colla d'anys, Pujol va suspendre per unes hores l'agenda electoral del vespre per supervisar les tasques d'extinció d'un incendi forestal a la Costa Brava. Eren les deu de la nit i quan el president va arribar ja hi havia un grup de periodistes que l'estàvem esperant angoixats amb les darreres planes a punt de tancar. Volíem parlar amb ell uns instants sobre la política forestal de la Generalitat, però ens va engegar directament a dida. Sense contemplacions ni cap mínim tacte polític. No tocava parlar amb la premsa. Tocava fer-ho amb els bombers!.

Tal vegada José Montilla “pujoleja” de tant en tant, i ho fa en negatiu (en positiu, ni pensar-ho!), però em dona la impressió que aquest no és precisament el tarannà del presidenciable del PSC, per molt que alguns pensin que l'estil Pujol encara sedueix a l'electorat i que aquest atractiu travessa de dreta a esquerra totes les parcel·les de l'arc ideològic català.

Matthew Tree, víctima electoral?

Avui ha caigut de la graella de TV3 la sisena i darrera entrega del programa de Matthew Tree “Passatgers”. En aquest capítol, l'escriptor londinenc junt amb l'actriu i presentadora Txe Arana i el professor de secundària de l'Hospitalet, Joan Sales, posaven a prova amb ironia i molta conya la polèmica Ordenança de Civisme de Barcelona, simulant que pixaven, bevien i es dedicaven a la venda ambulant al carrer. En el mateix programa, en el que també hi participaven Marius Carol i Empar Moliner, Matthew Tree anava amb cadira de rodes pels carrers de Gràcia intentant superar una autèntica carrera d'obstacles viaris, aquelles barreres arquitectòniques que teòricament ja s'haurien d'haver eliminat.

La proximitat dels comicis i el caràcter “políticament sensible” dels temes tractats en el capítol podria tenir alguna cosa a veure en l'ajornament de l'emissió fins el 17 de novembre.

En el blog de Matthew Tree, on aquest estiu passat l'escriptor anava explicant el rodatge del programa, podeu llegir aquestes dues anotacions sobre el capítol que presumptament ha estat víctima de les eleccions:

Un modest desafiament de l'ordenança del civisme

En cadira de rodes per la ciutat

Pensant malament, aquest afer podria ser una peça més de la polèmica sobre la dependència o, si voleu, independència, dels mitjans de comunicació públics catalans durant les eleccions, un debat que ve de lluny, que ja ha generat les lògiques protestes dels periodistes dels serveis informatius pel tema del cronometratge de les informacions electorals i que els partits, una vegada més, no semblen gens predisposats a resoldre.

Postdata pels malpensats: Des de TV3 han justificat la “desaparició” del capítol de “Passatgers” pels canvis que s'han hagut d'introduir a la graella a conseqüència de l'emissió de les entrevistes als presidenciables.

Foto: Imatge del capítol suspès. En Matthew Tree amb en Joan Sales, la Txe Arana i en Màrius Carol a la cabina del telefèric.

La porra dels presidenciables

Els presidenciables de les cinc principals forces polítiques, que prometen cada dia de campanya solucions per resoldre tots els problemes de Catalunya, no es podrien guanyar la vida ni amb les travesses ni amb les apostes. Vint-i-quatre hores abans del clàssic Barça-Madrid, van fer una porra donant com a guanyador a l'equip blaugrana. Els pronòstics van ser els següents:

Artur Mas: 0-3

José Montilla: 1-2

Josep-Lluís Carod-Rovira: 1-3

Josep Piqué: 0-1

Joan Saura: 1-2

Com ja és sabut, el partit va acabar 2-0 a favor del Madrid i per a tant els presidenciables van coincidir per una vegada en alguna cosa: en perdre la porra després d'haver optat per fer una aposta políticament correcte malgrat saber el baix moment de forma de Ronaldinho i l'absència del determinant Eto'o. Caps d'ells es va atrevir a ser considerat una au de mal averany en una Catalunya deprimida després del desastre del partit i a pocs dies d'uns comicis on el votant emprenyat pot acabar essent perillós.

Un darrer detall. Tots els candidats van dir que seguirien el partit per televisió, excepte Artur Mas, que pensava fer-ho per ràdio perquè a casa no té Canal +. És normal. No necessita per a res la televisió per satèl·lit. Ell fa servir, i a l'engròs, el DVD.

Foto: Artur Mas donant el seu suport a Laporta durant la darrera campanya a les eleccions del Barça. / Sport

Els samurais i la batalla electoral

Resulta, si més no, curiós el títol d'un curset que s'ha fet a Girona: “Els samurais i els nous executius: l'art de la guerra aplicat al món de l'empresa”. No he tingut ocasió d'assistir-hi i per a tant no sé de quina manera l'instructor, un mestre de l'art marcial Kendo, ha lligat el bushido, la filosofia dels antics guerrers japonesos, amb les maneres de fer dels directius o dels membres dels consells d'administració d'empreses.

Si els samurais estaven convençuts que tenien l'ànima dipositada a la seva katana, el sabre tradicional d'un metre de llargada, on la deuen tenir els executius agressius? A la Palm? A la Blackberry? A la Visa d'or i diamants? Al carnet de socis del club de golf? En el tapissat de pell del tot terreny de luxe?

La sang que banyava els antics camps de batalla orientals i que regalima avui dia pels parquets de la borsa, es vessa també en el món de l'esport o en el de la política?

Jo diria que si.

L'altre dia un comentarista esportiu justificava d'aquesta manera la derrota del Barça davant el Chelsea i el triomf personal de Mourinho front a Rijkaard després de la desfeta de la temporada passada:

“El perdedor sempre reflexiona més i millor que el guanyador”.

Pensant sobre tot això, divendres al vespre durant el debat electoral a TV3, m'imaginava els cinc presidenciables vestits de militar i en el camp de batalla. El general Mas, lluint una obscena prepotència, obria foc simultani contra tothom i, en conseqüència, acabava rebent atacs des de tots els flancs. El general Piqué, un antic aliat amb qui Mas havia compartit ranxo, pit i cuixa a Barcelona i a Madrid, li llançava contundents canonades recordant-li que per molt que el negui o que l'intenti amagar, el passat és el que és i el futur ja ho veurem...

Per la seva part, el general Carod-Rovira, que hauria preferit en aquell escenari bèl·lic conservar la seva equidistant neutralitat suïssa, acabava també agafant les armes contra el general convergent després que aquest intentés fer volar pels aires tota l'obra de govern de la triple aliança. “Hem estat expulsats de Palau, però no reneguem de la tasca feta ni renunciem a tornar-hi”, venia a dir el militar republicà, mentre al general Saura li brillaven els ulls creient veure a l'horitzó, a l'endemà de la batalla, el renaixement, com l'au Fènix, del règim progressista. Mentrestant, el general Montilla substituïa el seu limitat arsenal dialèctic per atacs curts i precisos contra les forces d'un Mas més solitari i autoaillat que mai.

Resta pendent una setmana de combats i fins més enllà de Tots Sants no sabrem quin serà el resultat d'aquesta batalla ni a quin samurai, com a perdedor, li tocarà la tasca dolorosa del vençut de reflexionar més i millor que aquell o aquells que entrin a Palau.

El tupè de Mas i l'afaitada electoral de Carod

El president del PP d'Extremadura, Carlos Floriano, ha descrit Artur Mas com “un chulillo de la laca” que, segons ell, “no fa més que reclamacions sectàries”. L'atenció de Floriano respecte al tupè del presidenciable convergent respon a la indignació que li ha provocat el compromís notarial d'Artur Mas que inclou la clàusula segons la qual no arribarà a pactes “estables i permanents” amb el PP per governar Catalunya. La possibilitat que CiU deixa ben oberta d'assolir acords “puntuals” no ha acabat de satisfer al dirigent popular extremeny ja que considera que Rajoy, Zaplana o Acebes haurien de fotre un bon cop de puny a la taula i “deixar clar” als convergents que el PP, si torna a la Moncloa, “mai més atendrà les seves reclamacions”.

Així doncs, la picabaralla política l'ha acabat pagant una vegada més el tupè d'Artur Mas, un polític amb la imatge entre laportista i kennedyana, un aspecte físic típic que llueixen aquells que cada matí, davant el mirall, es miren, allarguen la ma i es saluden amb un contundent i sincer “encantat de coneixe't”. Un atractiu que diumenge a La Vanguardia era definit per la seva muller Helena Rakosnik com a “completet alhora que senzill”, sense entrar, naturalment, en més detalls.

En el celebrat programa de TV3 “Polònia”, l'imitador de Mas es ruixa contínuament amb laca, un recurs que també ha despertat la creativitat dels responsables de la campanya del PSC. El Montilla Bus que porta als periodistes que segueixen la campanya del presidenciable socialista, va enviant missatges MMS que inclouen, entre altres caricatures animades, una d'Artur Mas posant-se laca al tupè i somrient ensenyant totes les dents (imatge superior). Els missatges arriben via bluetooth tant als mòbils dels periodistes com als dels ciutadans que es passegen per la zona per on passa el vehicle electoral.

Ridiculitzar l'aspecte físic dels rivals ha estat sempre un recurs a tenir en compte. El bigoti d'Aznar o les celles de Zapatero han donat molt de joc. Els experts diuen que si un candidat no està content amb la seva cara, l'ha de canviar gradualment però, sempre, fora de campanya perquè els votants sospitarien davant una modificació sobtada de la imatge d'aquell que els demana el vot. Li perderien confiança. Si us hi fitxeu, les celles del president espanyol no tenen ara res a veure amb l'aspecte que lluïen quan va arribar a la Moncloa. El canvi es va fer a poc a poc i buscant un moment en que Zapatero no era a l'aparador de la campanya.

A ERC, com que “són com són”, mostren el seu presidenciable afaitant-se i acompanyat de l'eslògan “Humans com tu”. En el cartell electoral, Carod-Rovira s'afaita amb ulleres, cosa que ha provocat un cert debat ciutadà sobre si la feixuga i delicada tasca de fer córrer la Gillette requereix o no l'ús de la pròtesi ocular. El líder republicà ha declarat que el cartell reflecteix la realitat perquè el seu problema és veure de prop i no pas de lluny. Però aquí hi ha alguna cosa que falla perquè si veu bé de lluny, perquè porta sempre les ulleres posades?

En Quim Monzó assegurava ahir a La Vanguardia que en Jordi Basté, de RAC1, se les treu per afaitar-se, mentre que ell se les posa perquè de prop no hi veu tres en un burro.

Posats a explicar intimitats i si serveix d'alguna cosa en aquest apassionant debat, confessaré que jo, a l'hora d'afaitar-me, tan aviat porto les ulleres posades com no. De fet, la qüestió es complexe. Tinc miopia i vista cansada i per anar per la vida utilitzo tant ulleres com lents de contacte. He de tenir, això si, tres ulleres: unes per la miopia, unes altres per llegir quan porto les lents de contacte posades i unes terceres per llegir quan no porto les lentilles. Per a tant, si quan em vaig a afaitar tinc les lents de contacte posades, he d'utilitzar les ulleres de mirar de prop (versió per lentilles). Si no les porto, em trec les ulleres per mirar de lluny i em poso les de la vista cansada (versió sense lentilles). I si la Wilkinson no acaba d'apurar del tot, em trec les ulleres, em situo a un pam del mirall i ataco a fons.

Tot plegat tant complex que millor no ser candidat

Si ara per vendre la imatge d'“humans” els polítics han de sortir en els cartells electorals afaitant-se, olorant una tomata o manejant una Black & Decker com si Puigcercós fos un serial killer de pel·lícula de por, quant de temps haurà de passar perquè ens mostrin un candidat en el gest tant “humà”de pixar?. Qui serà el primer Manneken piss de la política catalana?

Parlant del culte a la imatge, us deixo un interessant vídeo de l'empresa Dove en el qual es pot veure en un minut la transformació d'una dona normal en una supermodel, retoc fotogràfic inclòs. Segons la companyia de cosmètics, el vídeo, que forma part d'una campanya de la Fundació Dove per l'Autoestima, vol ser “un petit recordatori de que fins i tot les supermodels no es semblen a les supermodels”. És a dir, que cal superar els complexos que provoquen les modes estètiques i valorar allò que Dove en diu “la bellesa real”.