Els samurais i la batalla electoral

Resulta, si més no, curiós el títol d'un curset que s'ha fet a Girona: “Els samurais i els nous executius: l'art de la guerra aplicat al món de l'empresa”. No he tingut ocasió d'assistir-hi i per a tant no sé de quina manera l'instructor, un mestre de l'art marcial Kendo, ha lligat el bushido, la filosofia dels antics guerrers japonesos, amb les maneres de fer dels directius o dels membres dels consells d'administració d'empreses.

Si els samurais estaven convençuts que tenien l'ànima dipositada a la seva katana, el sabre tradicional d'un metre de llargada, on la deuen tenir els executius agressius? A la Palm? A la Blackberry? A la Visa d'or i diamants? Al carnet de socis del club de golf? En el tapissat de pell del tot terreny de luxe?

La sang que banyava els antics camps de batalla orientals i que regalima avui dia pels parquets de la borsa, es vessa també en el món de l'esport o en el de la política?

Jo diria que si.

L'altre dia un comentarista esportiu justificava d'aquesta manera la derrota del Barça davant el Chelsea i el triomf personal de Mourinho front a Rijkaard després de la desfeta de la temporada passada:

“El perdedor sempre reflexiona més i millor que el guanyador”.

Pensant sobre tot això, divendres al vespre durant el debat electoral a TV3, m'imaginava els cinc presidenciables vestits de militar i en el camp de batalla. El general Mas, lluint una obscena prepotència, obria foc simultani contra tothom i, en conseqüència, acabava rebent atacs des de tots els flancs. El general Piqué, un antic aliat amb qui Mas havia compartit ranxo, pit i cuixa a Barcelona i a Madrid, li llançava contundents canonades recordant-li que per molt que el negui o que l'intenti amagar, el passat és el que és i el futur ja ho veurem...

Per la seva part, el general Carod-Rovira, que hauria preferit en aquell escenari bèl·lic conservar la seva equidistant neutralitat suïssa, acabava també agafant les armes contra el general convergent després que aquest intentés fer volar pels aires tota l'obra de govern de la triple aliança. “Hem estat expulsats de Palau, però no reneguem de la tasca feta ni renunciem a tornar-hi”, venia a dir el militar republicà, mentre al general Saura li brillaven els ulls creient veure a l'horitzó, a l'endemà de la batalla, el renaixement, com l'au Fènix, del règim progressista. Mentrestant, el general Montilla substituïa el seu limitat arsenal dialèctic per atacs curts i precisos contra les forces d'un Mas més solitari i autoaillat que mai.

Resta pendent una setmana de combats i fins més enllà de Tots Sants no sabrem quin serà el resultat d'aquesta batalla ni a quin samurai, com a perdedor, li tocarà la tasca dolorosa del vençut de reflexionar més i millor que aquell o aquells que entrin a Palau.