"En Montilla pujoleja"

En una entrevista a RAC 1, el secretari d'organització del PSC i director de la campanya socialista, José Zaragoza ha dit a tall de conya una frase una mica sorprenent: “En Montilla pujoleja”.

Zaragoza ha volgut així treure ferro a l'emprenyada del presidenciable del PSC durant la famosa entrevista de tercer grau que li va fer per La Vanguardia l'economista Xavier Sala i Martín.

El significat del -diguem-ne- neoverb “pujolejar”, el coneixem tots els periodistes que d'una manera o altra hem tingut contacte amb Pujol. De fet es tracte d'un concepte que, considerant la complexitat del personatge, és polièdric. A la variant en positiu, un candidat que “pujoleja” seria aquell que quan baixa al carrer té una especial habilitat amb el tracte amb la gent, aquell que exhibeix un “tu a tu” inqüestionable i rotundament eficaç, aquell que, en definitiva, compta amb una mena d'aura eròtic-política que no té res a veure amb la seva imatge física.

“Pujolejar” en positiu seria doncs la màxima aspiració de candidats clenxinats com l'Artur Mas, però, lamentablement pels seus interessos polítics, no hi pot fer més. De mestre amb aquest capital públic només n'hi ha un i per això a Pujol l'aprofiten tant com poden traient-lo a passejar pels escenaris de campanya.

Però com deia, el terme “pujolejar” també té una variant en negatiu i és la que José Zaragoza, amb tota la bona intenció, ha aplicat a Montilla per justificar la seva pèrdua de papers davant l'economista liberal-convergent de les jaquetes de colors i l'ego inflat com un globus: és la del sobtat atac de mala llet, breu però autoritari i molt malhumorat. És el que va patir aquell pagès que cremava rostolls a l'estiu quan de sobte va aterrar un helicòpter, va baixar el president en persona com Déu nostre senyor i el va escridassar per imprudent. Omnipresència i mala llet, tot d'una.

O un fet similar que vaig viure en primera persona quan, fa una colla d'anys, Pujol va suspendre per unes hores l'agenda electoral del vespre per supervisar les tasques d'extinció d'un incendi forestal a la Costa Brava. Eren les deu de la nit i quan el president va arribar ja hi havia un grup de periodistes que l'estàvem esperant angoixats amb les darreres planes a punt de tancar. Volíem parlar amb ell uns instants sobre la política forestal de la Generalitat, però ens va engegar directament a dida. Sense contemplacions ni cap mínim tacte polític. No tocava parlar amb la premsa. Tocava fer-ho amb els bombers!.

Tal vegada José Montilla “pujoleja” de tant en tant, i ho fa en negatiu (en positiu, ni pensar-ho!), però em dona la impressió que aquest no és precisament el tarannà del presidenciable del PSC, per molt que alguns pensin que l'estil Pujol encara sedueix a l'electorat i que aquest atractiu travessa de dreta a esquerra totes les parcel·les de l'arc ideològic català.