La sensació agredolça de posar la punteta i haver-la de treure en el darrer minut. Això és el que va sentir ahir a la nit l'aficionat blaugrana, el mateix ciutadà que avui exercirà emprenyat el seu dret al vot. El Barça, com sempre més que un club, ha aigualit la recta final de la campanya i el dia de reflexió.
Primer ha estat aquesta història de Laporta compartint croissants amb en Mas i fent pols l'equidistància política que es suposa ha de tenir el president d'una entitat plural com el Barça. Atac de banyes dels republicans, emprenyada del PSC, simulada indiferència dels ecosocialistes, cabreig dels populars...i jocs de mans de la directiva culé per organitzar a l'endemà un altre esmorzar, aquesta vegada amb en Montilla de convidat a la força i sense el factor sorpresa que, amb en Mas, va justificar la foto a les portades.
És raonable pensar que en Laporta aspira, per exemple, a ser, en un futur llunyà – com deien a la Guerra de les Galàxies- l'alcaldable de CiU per Barcelona, però primer ha de cloure amb èxit el seu mandat a l'entitat blaugrana i els votants han d'enviar Xavier Trias a menjar-se la poma lluny de la plaça de Sant Jaume. I mentre tot això no succeeixi, és possible que calgui negociar amb l'Ajuntament i amb la Generalitat requalificacions de terreny al voltant del Camp Nou...
La segona puntada de peu allà on no sona l'ha donat
el Chelsea empatant un partit que semblava guanyat. La cara de pomes agres dels tres presidenciables que eren a la llotja – Montilla, Saura i Carod-Rovira- és d'aquelles que prohibeixen taxativament tots els assessors electorals. En Mas ha estat més hàbil i ha optat per quedar-se a la seva localitat del Camp Nou, lluny de les càmeres i fardant de culé amb solera que no necessita cap invitació a la zona noble de l'estadi. I Piqué ha exterioritzat la seva indignació amb els esmorzars Laporta-Mas i Laporta-Montilla no presentant-se a l'estadi i mirant el partit a casa. El proper pas seria fer-se perico...
Amb tot aquest mal rotllo, avui quan el culé s'apropi a la urna amb el 2-2 al cap, tal vegada veurà a les paperetes el somriure maligne de Mourinho i apretarà a córrer oblidant la xifra màgica dels 68 escons de la majoria absoluta. M'ho deia de matinada un col·lega periodista esportiu: tants anys patint la bèstia negre del Real Madrid i ara, quan el problema semblava resolt, tenim al damunt el fantasma del Chelsea!
La pregunta més immediata és com pot influir en els comicis aquest mal estat d'ànim de milers de culers? Doncs no en tinc ni idea perquè la política, com el futbol, tenen coses molt rares i del tot incontrolables com ho eren les jugades de Ronaldinho en la seva millor època. Fa tant poc.
Per recuperar el bon humor, us deixo un vídeo que recull una sel·lecció de les jugades més divertides del futbol internacional.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada