El tupè de Mas i l'afaitada electoral de Carod

El president del PP d'Extremadura, Carlos Floriano, ha descrit Artur Mas com “un chulillo de la laca” que, segons ell, “no fa més que reclamacions sectàries”. L'atenció de Floriano respecte al tupè del presidenciable convergent respon a la indignació que li ha provocat el compromís notarial d'Artur Mas que inclou la clàusula segons la qual no arribarà a pactes “estables i permanents” amb el PP per governar Catalunya. La possibilitat que CiU deixa ben oberta d'assolir acords “puntuals” no ha acabat de satisfer al dirigent popular extremeny ja que considera que Rajoy, Zaplana o Acebes haurien de fotre un bon cop de puny a la taula i “deixar clar” als convergents que el PP, si torna a la Moncloa, “mai més atendrà les seves reclamacions”.

Així doncs, la picabaralla política l'ha acabat pagant una vegada més el tupè d'Artur Mas, un polític amb la imatge entre laportista i kennedyana, un aspecte físic típic que llueixen aquells que cada matí, davant el mirall, es miren, allarguen la ma i es saluden amb un contundent i sincer “encantat de coneixe't”. Un atractiu que diumenge a La Vanguardia era definit per la seva muller Helena Rakosnik com a “completet alhora que senzill”, sense entrar, naturalment, en més detalls.

En el celebrat programa de TV3 “Polònia”, l'imitador de Mas es ruixa contínuament amb laca, un recurs que també ha despertat la creativitat dels responsables de la campanya del PSC. El Montilla Bus que porta als periodistes que segueixen la campanya del presidenciable socialista, va enviant missatges MMS que inclouen, entre altres caricatures animades, una d'Artur Mas posant-se laca al tupè i somrient ensenyant totes les dents (imatge superior). Els missatges arriben via bluetooth tant als mòbils dels periodistes com als dels ciutadans que es passegen per la zona per on passa el vehicle electoral.

Ridiculitzar l'aspecte físic dels rivals ha estat sempre un recurs a tenir en compte. El bigoti d'Aznar o les celles de Zapatero han donat molt de joc. Els experts diuen que si un candidat no està content amb la seva cara, l'ha de canviar gradualment però, sempre, fora de campanya perquè els votants sospitarien davant una modificació sobtada de la imatge d'aquell que els demana el vot. Li perderien confiança. Si us hi fitxeu, les celles del president espanyol no tenen ara res a veure amb l'aspecte que lluïen quan va arribar a la Moncloa. El canvi es va fer a poc a poc i buscant un moment en que Zapatero no era a l'aparador de la campanya.

A ERC, com que “són com són”, mostren el seu presidenciable afaitant-se i acompanyat de l'eslògan “Humans com tu”. En el cartell electoral, Carod-Rovira s'afaita amb ulleres, cosa que ha provocat un cert debat ciutadà sobre si la feixuga i delicada tasca de fer córrer la Gillette requereix o no l'ús de la pròtesi ocular. El líder republicà ha declarat que el cartell reflecteix la realitat perquè el seu problema és veure de prop i no pas de lluny. Però aquí hi ha alguna cosa que falla perquè si veu bé de lluny, perquè porta sempre les ulleres posades?

En Quim Monzó assegurava ahir a La Vanguardia que en Jordi Basté, de RAC1, se les treu per afaitar-se, mentre que ell se les posa perquè de prop no hi veu tres en un burro.

Posats a explicar intimitats i si serveix d'alguna cosa en aquest apassionant debat, confessaré que jo, a l'hora d'afaitar-me, tan aviat porto les ulleres posades com no. De fet, la qüestió es complexe. Tinc miopia i vista cansada i per anar per la vida utilitzo tant ulleres com lents de contacte. He de tenir, això si, tres ulleres: unes per la miopia, unes altres per llegir quan porto les lents de contacte posades i unes terceres per llegir quan no porto les lentilles. Per a tant, si quan em vaig a afaitar tinc les lents de contacte posades, he d'utilitzar les ulleres de mirar de prop (versió per lentilles). Si no les porto, em trec les ulleres per mirar de lluny i em poso les de la vista cansada (versió sense lentilles). I si la Wilkinson no acaba d'apurar del tot, em trec les ulleres, em situo a un pam del mirall i ataco a fons.

Tot plegat tant complex que millor no ser candidat

Si ara per vendre la imatge d'“humans” els polítics han de sortir en els cartells electorals afaitant-se, olorant una tomata o manejant una Black & Decker com si Puigcercós fos un serial killer de pel·lícula de por, quant de temps haurà de passar perquè ens mostrin un candidat en el gest tant “humà”de pixar?. Qui serà el primer Manneken piss de la política catalana?

Parlant del culte a la imatge, us deixo un interessant vídeo de l'empresa Dove en el qual es pot veure en un minut la transformació d'una dona normal en una supermodel, retoc fotogràfic inclòs. Segons la companyia de cosmètics, el vídeo, que forma part d'una campanya de la Fundació Dove per l'Autoestima, vol ser “un petit recordatori de que fins i tot les supermodels no es semblen a les supermodels”. És a dir, que cal superar els complexos que provoquen les modes estètiques i valorar allò que Dove en diu “la bellesa real”.