Les mitges veritats de Piqué

El PP va tancar ahir a Rubí la seva campanya electoral amb un acte en el qual hi van desembarcar una llarga llista de membres de la plana major del partit (Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, Maria San Gil, Javier Arenas, Federico Trillo, Soraya Sáenz de Santamaría etc). En principi estava previst que aquest final de campanya el protagonitzés només Josep Piqué, però 24 hores abans es va decidir que també hi fos present Rajoy i una vintena de líders del partit, entre representants de diverses comunitats autònomes i de la direcció. L'objectiu és clar: recollir el màxim vot espanyolista i evitar que una part d'ell, per petita que sigui, acabi essent recollida dins el cove de Boadella i Espada (que per cert, en aquesta campanya han estat més silenciosos que de costum)

Piqué és intel·ligent i al mateix temps trampós, que, per alguna cosa, és polític (amb permís dels polítics que no són ni intel·ligents ni tramposos). En la seva intervenció davant unes 500 persones, el líder popular català es va mostrar satisfet per la presència dels dirigents vinguts de fora i va assegurar que els socialistes no poden organitzar un acte d'aquestes característiques: “Us imagineu junts Maragall i Rodríguez Ibarra?”, es va preguntar amb to foteta.

Tal vegada té raó, el president català i l'extremeny compartint escenari ferien saltar espurnes de foc, però tampoc hem vist durant la campanya al propi Piqué fent proclames del bracet de Zaplana, una parella que com és públic i notori estimar-se no s'estimen gaire. I ja es sap que en les distàncies curtes, cada casa és un món.

Piqué té per costum dir mitges veritats, que és com dir mentides embolcallades de cel·lofana. L'altre dia posava el crit al cel perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia donat per bo el dictamen de la Junta Electoral i la decisió del Departament d'Interior de prohibir la celebració de tres manifestacions a Barcelona: una d'estudiants, una altra dels Mossos d'Esquadra i una tercera a favor del dret al vot dels immigrants.

Impedir que la gent es pronunciï en el carrer perquè això pot incidir en el pronunciament de la gent a les urnes té un punt, i fins i tot dos, de surrealista i de criticable. Ara bé, Josep Piqué va anar més enllà mostrant-se “escandalitzat” pel dictamen de la Junta Electoral de Barcelona, subratllant que el PP va haver d'aguantar les concentracions de protesta davant les seves seus el dia de reflexió de les darreres eleccions generals i insistint en que les manifestacions “són una expressió de llibertat”.

"No recordo – va afegir- que s'hagin prohibit aquí manifestacions des de l'època en què la televisió era en blanc i negre i la nostra norma institucional bàsica eren els Principios Fundamentales del Movimiento".

M'imagino el nen Josep Piqué a la dècada dels 60 assegut davant el televisor en blanc i negre i veient desfilar, entre els dibuixos animats, l'Espanya del franquisme, la dels grisos, la repressió i la censura. També el puc imaginar l'any 1976 quan tenia una vintena d'anys i mirava, amb sensibilitat d'esquerres, aquella televisió del postfranquisme que informava, amb sordina, dels cinc treballadors morts a Vitòria pels trets dels antidisturbis.

L'imagino, finalment, entrant ara a la seu del PP a Madrid i creuant-se a la porta amb un senador, un home vell a qui Josep Piqué va tenir ocasió de veure tantes vegades en aquella televisió en blanc i negre de la seva infantesa i joventut. Aquell personatge que com a ministre d'Informació i Turisme s'encarregava d'ofegar la llibertat d'expressió. Aquell gallec que com a ministre de Governació reprimia les manifestacions. Aquell Manuel Fraga que ara és president d'honor del PP, el partit d'un presidenciable, Josep Piqué, que s'escandalitza, i molt, quan algú limita el dret de manifestació.

Foto: Un moment de l'acte d'ahir a Rubí. Efe