dimarts, 31 d’octubre de 2006

"Homenatge" de Boadella a la premsa catalana



Dissabte explicava en aquest mateix blog que els culs havien entrat en campanya. Concretament feia referència als que surten a l'espot electoral del Partit Humanista de Catalunya i també al candidat en pilotes de Ciutadans-Partit de la Ciutadania.

A l'anterior post penjat avui mateix comentava, així de passada, el silenci mantingut per Albert Boadella al llarg de la campanya. Doncs bé, aquí el tenim de nou, en ple dia de reflexió, fregant-se el cul amb el diari Avui i amb El Punt.

En el vídeo penjat a YouTube ho expliquen d'aquesta manera:

"Albert Boadella rinde un sentido homenaje a los diarios catalanes, y les agradece su excelente cobertura de la campaña electoral de Ciutadans".

Si l'actor i director teatral necessita dos diaris per fer front a les cagarines provocades per l'atenció que li han dispensat els mitjans catalans , quants exemplars li caldrien al Partit Humanista per atendre tots els culs de l'espot si la reacció fisiològica generada per la poca cobertura fos idèntica?

I sobretot, quin homenatge farà Boadella a determinats mitjans de fora de Catalunya que l'han rebut des del primer moment amb els braços oberts?

Un darrer detall: en el vídeo Boadella surt tapat amb un elegant batí. El cul, en tot cas, ja l'ensenyarà el cap de llista Albert Rivera, que és qui s'ha hagut de currar la campanya mentre els “intel·lectuals” es mantenien a la rereguarda.

Més sobre el tema en el blog “Els uns i els altres

Les mitges veritats de Piqué

El PP va tancar ahir a Rubí la seva campanya electoral amb un acte en el qual hi van desembarcar una llarga llista de membres de la plana major del partit (Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, Maria San Gil, Javier Arenas, Federico Trillo, Soraya Sáenz de Santamaría etc). En principi estava previst que aquest final de campanya el protagonitzés només Josep Piqué, però 24 hores abans es va decidir que també hi fos present Rajoy i una vintena de líders del partit, entre representants de diverses comunitats autònomes i de la direcció. L'objectiu és clar: recollir el màxim vot espanyolista i evitar que una part d'ell, per petita que sigui, acabi essent recollida dins el cove de Boadella i Espada (que per cert, en aquesta campanya han estat més silenciosos que de costum)

Piqué és intel·ligent i al mateix temps trampós, que, per alguna cosa, és polític (amb permís dels polítics que no són ni intel·ligents ni tramposos). En la seva intervenció davant unes 500 persones, el líder popular català es va mostrar satisfet per la presència dels dirigents vinguts de fora i va assegurar que els socialistes no poden organitzar un acte d'aquestes característiques: “Us imagineu junts Maragall i Rodríguez Ibarra?”, es va preguntar amb to foteta.

Tal vegada té raó, el president català i l'extremeny compartint escenari ferien saltar espurnes de foc, però tampoc hem vist durant la campanya al propi Piqué fent proclames del bracet de Zaplana, una parella que com és públic i notori estimar-se no s'estimen gaire. I ja es sap que en les distàncies curtes, cada casa és un món.

Piqué té per costum dir mitges veritats, que és com dir mentides embolcallades de cel·lofana. L'altre dia posava el crit al cel perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia donat per bo el dictamen de la Junta Electoral i la decisió del Departament d'Interior de prohibir la celebració de tres manifestacions a Barcelona: una d'estudiants, una altra dels Mossos d'Esquadra i una tercera a favor del dret al vot dels immigrants.

Impedir que la gent es pronunciï en el carrer perquè això pot incidir en el pronunciament de la gent a les urnes té un punt, i fins i tot dos, de surrealista i de criticable. Ara bé, Josep Piqué va anar més enllà mostrant-se “escandalitzat” pel dictamen de la Junta Electoral de Barcelona, subratllant que el PP va haver d'aguantar les concentracions de protesta davant les seves seus el dia de reflexió de les darreres eleccions generals i insistint en que les manifestacions “són una expressió de llibertat”.

"No recordo – va afegir- que s'hagin prohibit aquí manifestacions des de l'època en què la televisió era en blanc i negre i la nostra norma institucional bàsica eren els Principios Fundamentales del Movimiento".

M'imagino el nen Josep Piqué a la dècada dels 60 assegut davant el televisor en blanc i negre i veient desfilar, entre els dibuixos animats, l'Espanya del franquisme, la dels grisos, la repressió i la censura. També el puc imaginar l'any 1976 quan tenia una vintena d'anys i mirava, amb sensibilitat d'esquerres, aquella televisió del postfranquisme que informava, amb sordina, dels cinc treballadors morts a Vitòria pels trets dels antidisturbis.

L'imagino, finalment, entrant ara a la seu del PP a Madrid i creuant-se a la porta amb un senador, un home vell a qui Josep Piqué va tenir ocasió de veure tantes vegades en aquella televisió en blanc i negre de la seva infantesa i joventut. Aquell personatge que com a ministre d'Informació i Turisme s'encarregava d'ofegar la llibertat d'expressió. Aquell gallec que com a ministre de Governació reprimia les manifestacions. Aquell Manuel Fraga que ara és president d'honor del PP, el partit d'un presidenciable, Josep Piqué, que s'escandalitza, i molt, quan algú limita el dret de manifestació.



Foto: Un moment de l'acte d'ahir a Rubí. Efe


diumenge, 29 d’octubre de 2006

S'accepten apostes

Les apostes per internet, sobretot les de futbol, tenen des de fa temps una bona acollida per part de bon nombre d'aficionats que no dubten en jugar-se els quartos confiant amb la bona estrella del Barça o somniant, posem per cas, amb la derrota del Madrid. Aquests dies, però, com que l'ambient està marcat per les eleccions catalanes, algunes cases d'apostes online- com Iapuestas.com i Betfair han obert xiringitos dedicats a apostar sobre qui serà el guanyador dels comicis de Tots Sants.

A Betfair, per exemple, una empresa britànica que compte amb 70.000 clients actius i un milió de transaccions al dia, l'aposta a favor d'Artur Mas (veure la imatge) es paga en aquests moments a 1,8 lliures esterlines per lliura invertida, mentre que l'aposta per José Montilla arriba a 2,06 lliures, També hi ha qui, fent política ficció, s'arrisca apostant pels altres tres presidenciables: el triomf de Josep-Lluís Carod-Rovira es pagaria ,ara per ara, a 20 lliures per lliura apostada, el de Joan Saura a 38 lliures i el de Josep Piqué ni més ni menys que a 75 lliures.

És a dir que els apostadors coincideixen amb la majoria de les enquestes donant com a guanyadora l'opció de CiU, seguida del PSC, ERC, ICV-EUiA i PP.

Com que s'hi juguen diners, és de suposar que els clients de Betfair ho reflexionen molt més que quan un enquestador truca a casa. Tot i això també hi ha el factor distorsionant dels apostadors que trien l'opció més inversemblant per allò de guanyar-ho tot o res...

Les regles establertes per Betfair diuen que els apostadors han d'intentar encertar la següent pregunta:

Qui guanyarà les properes eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya?"

El plantejament podria ser discutible perquè uns comicis com els de dimecres vinent no són com un partit de futbol que desprès dels 90 minuts hi ha un resultat sovint polèmic però definitiu. L'1 de novembre a la nit tots els presidenciables es declararan, a la seva manera, triomfadors. Un per haver guanyat en nombre d'escons, un altre -tal vegada- en nombre de vots, dos més perquè diran que tenen la clau de futures coalicions i el cinquè perquè, malgrat les difícils circumstàncies, haurà pogut salvar bous i esquelles.

No sé en quin moment quedarà tancat el joc, però l'autèntic guanyador serà qui sigui escollit president de la Generalitat per la cambra catalana, un detall tècnic, els dels pactes de govern, que està marcant tota la campanya i que desconec si l'han tingut en compte els responsables de Betfair. Tal vegada el fet d'embutxacar-se un tant per cent de comissió de cada aposta guanyadora ha estat un al·licient prou satisfactori per oblidar-se de les subtileses de la política catalana.

Imatge: Captura de pantalla de les apostes a Betfair la matinada d'avui diumenge.


dissabte, 28 d’octubre de 2006

Culs en campanya



La maquinaria electoral dels partits grans es tan potent que, com una apiconadora, passa pel damunt de les modestes campanyes dels petits. El repartiment d'espais electorals en els mitjans de comunicació públics sempre beneficia a les forces polítiques amb representació parlamentaria, reservant per la resta els horaris de menys audiència. De fet, tal i com està muntat el sistema, era clau obtenir la màxima representació possible a les primeres eleccions democràtiques (imagineu els anys que han passat!!). Els partits que des d'aleshores es van repartint els escons han blindat el sistema impedint o fent molt difícil la consolidació de noves forces polítiques, excepte si aquestes tenen recursos econòmics per situar-se a l'aparador...

Per això no és gens estrany que algun partit petit hagi optat per tirar endavant campanyes d'impacte posant tota la carn a la graella com ha fet Ciutadans-Partit de la Ciutadania presentant en pilotes al seu cap de llista. Un cas similar és el del Partit Humanista de Catalunya, de qui, pràcticament, només se'n sent a parlar quan hi ha comicis. Els del PHC acompanyen les seves propostes amb un espot en el qual els protagonistes són ni més ni menys que un seguit de culs que representant la Catalunya SA., aquella que fa anar de cul als ciutadans amb la precarietat laboral i amb l'especulació immobiliari. No us perdeu ni la imatge del cul fumant un havà ni la banda sonora que acompanya l'anunci.

Un altre grup minúscul que es presenta a les eleccions és Escons Insubmisos, que diuen ser l'”alternativa dels demòcrates descontents” i prometen, en el cas miraculós de guanyar-lo, no ocupar mai cap escó. La seva crítica al sistema de partits és tan radical que mai de la vida arrossegaran el cul pel Parlament. Tindrien doncs arguments programàtics de sobres per utilitzar a la campanya la part anatòmica on l'esquena canvia de nom, però han optat per fer un espot que és, com si diguéssim, poc trempador...

divendres, 27 d’octubre de 2006

Les memòries de Pujol i el tinter

Finalment, Edicions Proa ha aconseguit fitxar l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol perquè escrigui, o més ben dit, dicti, les seves memòries. La feina grossa, la de redactar i donar forma als tres volums que integraran l'obra, la farà el company d'El Punt, Manuel Cuyàs.

Pujol ja ha publicat diversos llibres, però sembla que aquesta vegada no volia sacrificar, per l'escriure, les seves anades i vingudes com a conferenciant i per això ha escollit a un periodista que li mereix confiança per redactar les 900 planes.

Cuyàs, que actualment és adjunt a la direcció de l'edició de Barcelona d'El Punt, va escriure l'estiu del 2003 un seguit de reportatges en els quals es donava la visió de 20 personatges sobre els 23 anys de govern Pujol. La sèrie, recollida més tard en el llibre “Vint i Jordi Pujol” li va obrir les portes pel que el mateix Cuyàs defineix com “un apropament personal” amb el líder convergent.

Fora de Josep Tarradellas, que el 1989 va publicar a Ja sóc aquí, record d'un retorn” i un llibre pòstum a Planeta "Ja sóc aquí" ni Macià, ni Companys, ni Irla van preservar les seves memòries damunt el paper.

A l'espera del que pugui fer Maragall explicant les seves anades i vingudes dalt del Dragon Khan del tripartit, cosa que, coneixent el tarannà del president, pot ser força divertida, haurem de conformar-nos amb el que pugui dir Pujol sobre episodis com la crisi de Banca Catalana, la caiguda en desgràcia de Miquel Roca o les seves relacions amb Aznar.

Jo, francament, no tinc massa confiança en el gènere de les memòries i, encara menys, si el practiquen els polítics. L'escriptor britànic Robert Louis Stevenson es vanagloriava de tenir una memòria magnífica per oblidar i l'Oscar Wilde deia que només publiquen memòries aquelles persones que ja han perdut totalment la memòria. Per la seva part, el filòsof alemany Arthur Schopenhauer assegurava que cada ú té el màxim de memòria pel que li interessa i el mínim pel que no li interessa.

M'imagino l'amic Manuel Cuyàs escoltant amb paciència infinita els records de Jordi Pujol. Hores i més hores assegut davant una taula presidida per un immens tinter on hi aniran a parar tots aquells retalls de la història més recent de Catalunya que el fundador de CDC haurà volgut deixar enterrats en el cementiri de l'oblit.


Una frase per reflexionar-hi: “Oblidar el que és dolent també és tenir memòria” (José Hernández (1834-1886) Periodista y poeta argentí.


Foto
: Jordi Pujol i Manuel Cuyàs, durant una entrevista per a El Punt / Andreu Puig


dijous, 26 d’octubre de 2006

El joier Pinochet

A l'exdictador xilè Augusto Pinochet li han trobat la pista de 9 tones de lingots d'or amagades en un banc de Hong Kong, concretament en el Hong Kong & Shanghai Banking Corporation (HSBC), la mateixa entitat bancaria a la que el jutge Baltasar Garzón ja va demanar l'any 2004 si guardava algun dipòsit de Pinochet. Ara, seguint la tradició dels seus col·legues suïssos, un portaveu del HSBC no ha volgut confirmar ni desmentir si aquest banc és la cova d'Ali Babà i s'ha limitat a dir que no els consta l'existència de cap client amb el nom de l'ex dictador. En tot cas, el ministeri d'Afers Exteriors xilè disposa de documents que proven l'existència de l'or, valorat en 160 milions de dòlars, que es vindrien a afegir als 26 milions que, segons la investigació judicial, Pinochet va anar acumulant en els seus comptes secrets a l'exterior (cas Riggs).

Quan, entre el 2004 i el 2005, es va descobrir aquest fons en el banc nord-americà Riggs, una part de la dreta pinochetista va renegar del vell militar. Havien vist amb bons ulls els assassinats de milers d'opositors i els anys de dictadura, però no podien suportar mirar a la cara a Pinochet i veure-hi un lladre, un malversador de fons. Entre els que van sentir ferida la seva sensibilitat hi ha l'excandidat a la presidència, Joaquín Lavín, amb qui Aznar es va reunir fa uns dies durant la seva visita a Xile.

Altres, però, com l'exfiscal i exauditor general de l'Exèrcit, Fernando Torres Silva, segueixen conservant la seva fidelitat a Pinochet. No els preocupa l'afer de l'or. Tal vegada pensen que l'afició oculta de l'august dictador és, ni més ni menys, que treballar de joier.

Dibuix: Sergio Langer

dimecres, 25 d’octubre de 2006

"En Montilla pujoleja"

En una entrevista a RAC 1, el secretari d'organització del PSC i director de la campanya socialista, José Zaragoza ha dit a tall de conya una frase una mica sorprenent: “En Montilla pujoleja”.

Zaragoza ha volgut així treure ferro a l'emprenyada del presidenciable del PSC durant la famosa entrevista de tercer grau que li va fer per La Vanguardia l'economista Xavier Sala i Martín.


El significat del -diguem-ne- neoverbpujolejar”, el coneixem tots els periodistes que d'una manera o altra hem tingut contacte amb Pujol. De fet es tracte d'un concepte que, considerant la complexitat del personatge, és polièdric. A la variant en positiu, un candidat que “pujoleja” seria aquell que quan baixa al carrer té una especial habilitat amb el tracte amb la gent, aquell que exhibeix un “tu a tu” inqüestionable i rotundament eficaç, aquell que, en definitiva, compta amb una mena d'aura eròtic-política que no té res a veure amb la seva imatge física.

“Pujolejar” en positiu seria doncs la màxima aspiració de candidats clenxinats com l'Artur Mas, però, lamentablement pels seus interessos polítics, no hi pot fer més. De mestre amb aquest capital públic només n'hi ha un i per això a Pujol l'aprofiten tant com poden traient-lo a passejar pels escenaris de campanya.

Però com deia, el terme “pujolejar” també té una variant en negatiu i és la que José Zaragoza, amb tota la bona intenció, ha aplicat a Montilla per justificar la seva pèrdua de papers davant l'economista liberal-convergent de les jaquetes de colors i l'ego inflat com un globus: és la del sobtat atac de mala llet, breu però autoritari i molt malhumorat. És el que va patir aquell pagès que cremava rostolls a l'estiu quan de sobte va aterrar un helicòpter, va baixar el president en persona com Déu nostre senyor i el va escridassar per imprudent. Omnipresència i mala llet, tot d'una.

O un fet similar que vaig viure en primera persona quan, fa una colla d'anys, Pujol va suspendre per unes hores l'agenda electoral del vespre per supervisar les tasques d'extinció d'un incendi forestal a la Costa Brava. Eren les deu de la nit i quan el president va arribar ja hi havia un grup de periodistes que l'estàvem esperant angoixats amb les darreres planes a punt de tancar. Volíem parlar amb ell uns instants sobre la política forestal de la Generalitat, però ens va engegar directament a dida. Sense contemplacions ni cap mínim tacte polític. No tocava parlar amb la premsa. Tocava fer-ho amb els bombers!.

Tal vegada José Montilla “pujoleja” de tant en tant, i ho fa en negatiu (en positiu, ni pensar-ho!), però em dona la impressió que aquest no és precisament el tarannà del presidenciable del PSC, per molt que alguns pensin que l'estil Pujol encara sedueix a l'electorat i que aquest atractiu travessa de dreta a esquerra totes les parcel·les de l'arc ideològic català.


dimarts, 24 d’octubre de 2006

Matthew Tree, víctima electoral?

Avui ha caigut de la graella de TV3 la sisena i darrera entrega del programa de Matthew TreePassatgers”. En aquest capítol, l'escriptor londinenc junt amb l'actriu i presentadora Txe Arana i el professor de secundària de l'Hospitalet, Joan Sales, posaven a prova amb ironia i molta conya la polèmica Ordenança de Civisme de Barcelona, simulant que pixaven, bevien i es dedicaven a la venda ambulant al carrer. En el mateix programa, en el que també hi participaven Marius Carol i Empar Moliner, Matthew Tree anava amb cadira de rodes pels carrers de Gràcia intentant superar una autèntica carrera d'obstacles viaris, aquelles barreres arquitectòniques que teòricament ja s'haurien d'haver eliminat.

La proximitat dels comicis i el caràcter “políticament sensible” dels temes tractats en el capítol podria tenir alguna cosa a veure en l'ajornament de l'emissió fins el 17 de novembre.

En el blog de Matthew Tree, on aquest estiu passat l'escriptor anava explicant el rodatge del programa, podeu llegir aquestes dues anotacions sobre el capítol que presumptament ha estat víctima de les eleccions:

Un modest desafiament de l'ordenança del civisme

En cadira de rodes per la ciutat

Pensant malament, aquest afer podria ser una peça més de la polèmica sobre la dependència o, si voleu, independència, dels mitjans de comunicació públics catalans durant les eleccions, un debat que ve de lluny, que ja ha generat les lògiques protestes dels periodistes dels serveis informatius pel tema del cronometratge de les informacions electorals i que els partits, una vegada més, no semblen gens predisposats a resoldre.

Postdata pels malpensats: Des de TV3 han justificat la “desaparició” del capítol de “Passatgers” pels canvis que s'han hagut d'introduir a la graella a conseqüència de l'emissió de les entrevistes als presidenciables.



Foto: Imatge del capítol suspès. En Matthew Tree amb en Joan Sales, la Txe Arana i en Màrius Carol a la cabina del telefèric.

La porra dels presidenciables

Els presidenciables de les cinc principals forces polítiques, que prometen cada dia de campanya solucions per resoldre tots els problemes de Catalunya, no es podrien guanyar la vida ni amb les travesses ni amb les apostes. Vint-i-quatre hores abans del clàssic Barça-Madrid, van fer una porra donant com a guanyador a l'equip blaugrana. Els pronòstics van ser els següents:

Artur Mas: 0-3

José Montilla: 1-2

Josep-Lluís Carod-Rovira: 1-3

Josep Piqué: 0-1

Joan Saura: 1-2

Com ja és sabut, el partit va acabar 2-0 a favor del Madrid i per a tant els presidenciables van coincidir per una vegada en alguna cosa: en perdre la porra després d'haver optat per fer una aposta políticament correcte malgrat saber el baix moment de forma de Ronaldinho i l'absència del determinant Eto'o. Caps d'ells es va atrevir a ser considerat una au de mal averany en una Catalunya deprimida després del desastre del partit i a pocs dies d'uns comicis on el votant emprenyat pot acabar essent perillós.

Un darrer detall. Tots els candidats van dir que seguirien el partit per televisió, excepte Artur Mas, que pensava fer-ho per ràdio perquè a casa no té Canal +. És normal. No necessita per a res la televisió per satèl·lit. Ell fa servir, i a l'engròs, el DVD.


Foto: Artur Mas donant el seu suport a Laporta durant la darrera campanya a les eleccions del Barça. / Sport

diumenge, 22 d’octubre de 2006

Els samurais i la batalla electoral

Resulta, si més no, curiós el títol d'un curset que s'ha fet a Girona: “Els samurais i els nous executius: l'art de la guerra aplicat al món de l'empresa”. No he tingut ocasió d'assistir-hi i per a tant no sé de quina manera l'instructor, un mestre de l'art marcial Kendo, ha lligat el bushido, la filosofia dels antics guerrers japonesos, amb les maneres de fer dels directius o dels membres dels consells d'administració d'empreses.

Si els samurais estaven convençuts que tenien l'ànima dipositada a la seva katana, el sabre tradicional d'un metre de llargada, on la deuen tenir els executius agressius? A la Palm? A la Blackberry? A la Visa d'or i diamants? Al carnet de socis del club de golf? En el tapissat de pell del tot terreny de luxe?

La sang que banyava els antics camps de batalla orientals i que regalima avui dia pels parquets de la borsa, es vessa també en el món de l'esport o en el de la política?

Jo diria que si.

L'altre dia un comentarista esportiu justificava d'aquesta manera la derrota del Barça davant el Chelsea i el triomf personal de Mourinho front a Rijkaard després de la desfeta de la temporada passada:

El perdedor sempre reflexiona més i millor que el guanyador”.

Pensant sobre tot això, divendres al vespre durant el debat electoral a TV3, m'imaginava els cinc presidenciables vestits de militar i en el camp de batalla. El general Mas, lluint una obscena prepotència, obria foc simultani contra tothom i, en conseqüència, acabava rebent atacs des de tots els flancs. El general Piqué, un antic aliat amb qui Mas havia compartit ranxo, pit i cuixa a Barcelona i a Madrid, li llançava contundents canonades recordant-li que per molt que el negui o que l'intenti amagar, el passat és el que és i el futur ja ho veurem...

Per la seva part, el general Carod-Rovira, que hauria preferit en aquell escenari bèl·lic conservar la seva equidistant neutralitat suïssa, acabava també agafant les armes contra el general convergent després que aquest intentés fer volar pels aires tota l'obra de govern de la triple aliança. “Hem estat expulsats de Palau, però no reneguem de la tasca feta ni renunciem a tornar-hi”, venia a dir el militar republicà, mentre al general Saura li brillaven els ulls creient veure a l'horitzó, a l'endemà de la batalla, el renaixement, com l'au Fènix, del règim progressista. Mentrestant, el general Montilla substituïa el seu limitat arsenal dialèctic per atacs curts i precisos contra les forces d'un Mas més solitari i autoaillat que mai.

Resta pendent una setmana de combats i fins més enllà de Tots Sants no sabrem quin serà el resultat d'aquesta batalla ni a quin samurai, com a perdedor, li tocarà la tasca dolorosa del vençut de reflexionar més i millor que aquell o aquells que entrin a Palau.

divendres, 20 d’octubre de 2006

El tupè de Mas i l'afaitada electoral de Carod


El president del PP d'Extremadura, Carlos Floriano, ha descrit Artur Mas com “un chulillo de la laca” que, segons ell, “no fa més que reclamacions sectàries”. L'atenció de Floriano respecte al tupè del presidenciable convergent respon a la indignació que li ha provocat el compromís notarial d'Artur Mas que inclou la clàusula segons la qual no arribarà a pactes “estables i permanents” amb el PP per governar Catalunya. La possibilitat que CiU deixa ben oberta d'assolir acords “puntuals” no ha acabat de satisfer al dirigent popular extremeny ja que considera que Rajoy, Zaplana o Acebes haurien de fotre un bon cop de puny a la taula i “deixar clar” als convergents que el PP, si torna a la Moncloa, “mai més atendrà les seves reclamacions”.

Així doncs, la picabaralla política l'ha acabat pagant una vegada més el tupè d'Artur Mas, un polític amb la imatge entre laportista i kennedyana, un aspecte físic típic que llueixen aquells que cada matí, davant el mirall, es miren, allarguen la ma i es saluden amb un contundent i sincer “encantat de coneixe't”. Un atractiu que diumenge a La Vanguardia era definit per la seva muller Helena Rakosnik com a “completet alhora que senzill”, sense entrar, naturalment, en més detalls.

En el celebrat programa de TV3Polònia”, l'imitador de Mas es ruixa contínuament amb laca, un recurs que també ha despertat la creativitat dels responsables de la campanya del PSC. El Montilla Bus que porta als periodistes que segueixen la campanya del presidenciable socialista, va enviant missatges MMS que inclouen, entre altres caricatures animades, una d'Artur Mas posant-se laca al tupè i somrient ensenyant totes les dents (imatge superior). Els missatges arriben via bluetooth tant als mòbils dels periodistes com als dels ciutadans que es passegen per la zona per on passa el vehicle electoral.

Ridiculitzar l'aspecte físic dels rivals ha estat sempre un recurs a tenir en compte. El bigoti d'Aznar o les celles de Zapatero han donat molt de joc. Els experts diuen que si un candidat no està content amb la seva cara, l'ha de canviar gradualment però, sempre, fora de campanya perquè els votants sospitarien davant una modificació sobtada de la imatge d'aquell que els demana el vot. Li perderien confiança. Si us hi fitxeu, les celles del president espanyol no tenen ara res a veure amb l'aspecte que lluïen quan va arribar a la Moncloa. El canvi es va fer a poc a poc i buscant un moment en que Zapatero no era a l'aparador de la campanya.

A ERC, com que “són com són”, mostren el seu presidenciable afaitant-se i acompanyat de l'eslògan “Humans com tu”. En el cartell electoral, Carod-Rovira s'afaita amb ulleres, cosa que ha provocat un cert debat ciutadà sobre si la feixuga i delicada tasca de fer córrer la Gillette requereix o no l'ús de la pròtesi ocular. El líder republicà ha declarat que el cartell reflecteix la realitat perquè el seu problema és veure de prop i no pas de lluny. Però aquí hi ha alguna cosa que falla perquè si veu bé de lluny, perquè porta sempre les ulleres posades?

En Quim Monzó assegurava ahir a La Vanguardia que en Jordi Basté, de RAC1, se les treu per afaitar-se, mentre que ell se les posa perquè de prop no hi veu tres en un burro.

Posats a explicar intimitats i si serveix d'alguna cosa en aquest apassionant debat, confessaré que jo, a l'hora d'afaitar-me, tan aviat porto les ulleres posades com no. De fet, la qüestió es complexe. Tinc miopia i vista cansada i per anar per la vida utilitzo tant ulleres com lents de contacte. He de tenir, això si, tres ulleres: unes per la miopia, unes altres per llegir quan porto les lents de contacte posades i unes terceres per llegir quan no porto les lentilles. Per a tant, si quan em vaig a afaitar tinc les lents de contacte posades, he d'utilitzar les ulleres de mirar de prop (versió per lentilles). Si no les porto, em trec les ulleres per mirar de lluny i em poso les de la vista cansada (versió sense lentilles). I si la Wilkinson no acaba d'apurar del tot, em trec les ulleres, em situo a un pam del mirall i ataco a fons.

Tot plegat tant complex que millor no ser candidat

Si ara per vendre la imatge d'“humans” els polítics han de sortir en els cartells electorals afaitant-se, olorant una tomata o manejant una Black & Decker com si Puigcercós fos un serial killer de pel·lícula de por, quant de temps haurà de passar perquè ens mostrin un candidat en el gest tant “humà”de pixar?. Qui serà el primer Manneken piss de la política catalana?

Parlant del culte a la imatge, us deixo un interessant vídeo de l'empresa Dove en el qual es pot veure en un minut la transformació d'una dona normal en una supermodel, retoc fotogràfic inclòs. Segons la companyia de cosmètics, el vídeo, que forma part d'una campanya de la Fundació Dove per l'Autoestima, vol ser “un petit recordatori de que fins i tot les supermodels no es semblen a les supermodels”. És a dir, que cal superar els complexos que provoquen les modes estètiques i valorar allò que Dove en diu “la bellesa real”.

dijous, 19 d’octubre de 2006

L'ós torrat de vodka i el rei

El diari rus Kommersant ha publicat una notícia que, en el cas de confirmar-se, posarà en una difícil situació al rei Joan Carles. Segons aquest rotatiu, les autoritats russes han obert una investigació per aclarir si el monarca espanyol va caçar l'agost passat a la regió de Vologda un ós domesticat i borratxo.

L'afer s'hauria produït coincidint amb una visita de Joan Carles al president Putin. D'acord amb la denuncia presentada pel subcap del departament de Protecció i Foment dels Recursos Naturals de Vologda, Serguéi Stárostin, els organitzadors de la jornada de caça van treure d'una granja un ós manyac anomenat Mitrofán, el van emborratxar amb una barreja de mel i vodka i el van alliberar totalment indefens perquè fos abatut d'un sol tret pel rei d'Espanya.

La Casa del Rei ha confirmat que Joan Carles va anar de visita privada a Rússia i va estar uns dies convidat a la residència privada de Putin al Mar Negre, però ha negat que matés un ós borratxo.

En tot cas, coneguda l'afició de Joan Carles per la cacera i després de l'episodi de l'any 2004 a Polònia on va matar un dels darrers exemplars de bisó europeu, algú hauria d'aconsellar-li que, sigui o no certa la notícia, abandoni les armes de foc i centri el seu oci exclusivament en la navegació a vela o en l'esquí.

Si no ho fa així, l'opinió pública podria començar a veure en el rei una reencarnació lúdica d'aquell Francisco Franco que, amb les seves jornades de pesca als rius gallecs i asturians, tenia fama de ser "el terror de los salmones”. Aquell general de qui la llegenda negre diu que a bord de l'Azor li enganxaven directament les tonyines a l'ham per aparèixer gloriós al NODO , aquell dictador que quan volia practicar la pesca fluvial, avisava uns dies abans perquè fos barrat l'accés dels pescadors al tram del riu escollit i els salmons l'esperessin feliços i confiats...

Sigui o no cert el surrealista episodi de l'ós torrat de vodka, algú li hauria de dir a Joan Carles que els temps han canviat.


Nota final per pensar-hi
: Curiosament el diari Kommersant va caure el setembre en mans del multimilionari rus Alisher Usmánov, un personatge molt ben relacionat amb el president Putin, de qui, com hem dit, hauria estat hoste el rei Joan Carles durant la polèmica cacera.

dimecres, 18 d’octubre de 2006

El pinyonet dels candidats


Més d'un polític no diria tantes ximpleses si mirés pel·lícules porno

La frase és d'Andreu Buenafuente i resumeix l'esperit de “Polítics en acció”, un apartat de l'Absurd Diari, la web mare d'aquest blog. Aquí s'hi aplega una antologia de les millors frases dels candidats en campanya i, per a tant, la secció és com el Guadiana: brolla amb nova força cada vegada que un president català o espanyol li dona per convocar un aplec democràtic a les urnes. Ara, doncs, hem estrenat la subsecció de Tots Sants, on en el moment d'escriure aquesta anotació ja hi ha les ocurrències més o menys encertades d'una dotzena de polítics.

Si voleu rememorar èpoques passades, us podeu passejar per les millors frases i parides mentals dels següents comicis:

Eleccions municipals i europees del 13 de juny del 1999

Eleccions catalanes del 17 d'octubre del 1999

Eleccions generals del 12 de març del 2000

Eleccions municipals i autonòmiques (25-5-2003)

Eleccions catalanes (16-11-2003)

Eleccions generals (14-3-2004)

Aquí teniu algunes frases de les eleccions del 1999 per començar a obrir boca:

Julio Anguita

"Ai! aquesta Catalunya de Pujol i del seny, que calladeta que estava quan hi havia els De la Rosa!"

"Quins temps aquests en els que un ha de demanar el vot als sindicalistes...Però així és. He de demanar una cosa tan obvia. Ja ho dic, com estan els temps!"

José Bono

"Aznar no suporta que cada vegada que li pregunta al mirall si hi ha algú millor que ell, el mirall li respongui: els dies parells Ruiz Gallardón, i els senars Felipe González"

Josep Lluís Carod-Rovira

"Si el Barça fitxa holandesos, ERC fitxa holandeses. I en el nostre cas, capaces de parlar català"

Josep Antoni Duran Lleida

"Les enquestes són com un perfum que només cal olorar-lo i si algú se'l beu li agafa un mal de panxa"

"Els socialistes ara estan competint amb el PP per veure qui és més falangista i joseantoniano, i aviat discutiran si Don Pelayo seria militant del PP o del PSOE"

Pere Esteve

"Sóc de centreesquerra, i quan em vaig afiliar vaig dubtar entre CDC i el PSC"

Jesús Gil

"Jo no sé el que és la dreta, ni l'esquerra, ni el centre, ni la claveguera. Jo sóc un gestor que entén el que està bé i el que està malament"

"On estic jo hi ha l'Ajuntament, els meus negocis i l'Atlético, però sabent distingir cada cosa"

"El fiscal anticorrupció Jiménez Villarejo ha de morir malament, si no es suïcida"

Antoni Gutiérrez Díaz

"Felipe González es deu pensar que és com el cosí del Zumosol"

Pasqual Maragall

"Amb aquestes eleccions s'ha produït la tramuntanada que esperàvem a Catalunya"

Raimon Obiols

"Pere Esteve demana el vot dels votants socialistes i fa una proposició deshonesta. Em sobta una proposta d'adulteri electoral en una persona tan seriosa com és ell"

Josep Piqué

"Felipe González té un discurs joseantoniano sobre Espanya"

Jordi Pujol

"En persona estic millor"

"Si s'ha de frenar algun papu, sigui el PP o el PSOE, serem nosaltres qui ho farem"

José Luís Rodríguez Zapatero

D'acord amb la conjuntura política que viu el Govern, Aznar podria haver exercit de torero-bomber

Pilar Rahola

"ERC fa un discurs amb molt bona fe, però poc contrastat per la realitat i alguns dels temes centrals pels ciutadans no els toca. Semblen boy scouts"

No m'imagino la meva filla en un món tan pervers com el de la política. No vull aquest món per a la meva filla, i ara parlo com a mare


Dibuix
: Un votant intentant examinar el cervell d'un polític. / Jpergrafando

dimarts, 17 d’octubre de 2006

Capturant les relliscades del polítics



Ara que Artur Mas ja s'ha fet portar el notari a casa com si hagués de signar a corre-cuita les darreres voluntats, apareix el consell d'administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i acorda demanar responsabilitats jurídiques per l'ús d'imatges de TV3 en el famós DVD de propaganda electoral de CiU. Com que la Justícia va al seu ritme, quan algun magistrat decideixi estudiar el cas i ens digui si un membre convergent del consell es va emportar o no les imatges de Francino sota el braç, ja haurà caigut, com a mínim, un bipartit o un tripartit.

Mai un DVD havia provocat tanta polseguera política, però a l'apassionant món de les campanyes electorals les coses sempre poden anar a pitjor. En els Estats Units, per exemple, la darrera moda de cara a les eleccions al Congrés del 7 de novembre consisteix en penjar a YouTube tots els passos en fals dels rivals. El mètode és el següent: es contracte un grup de joves equipats amb càmeres de vídeo i se'ls enganxa literalment al cul dels contrincants polítics. No ha de quedar ni un acte públic, per ínfim que sigui, sense cobrir i l'objectiu de la càmera sempre ha d'estar a punt de captar qualsevol relliscada. Si el rival es sent perseguit i s'indigna deixant anar algun improperi, millor que millor.

L'agencia Reuters explica el cas protagonitzat pel senador republicà de Virginia, George Allen, qui, durant un míting va detectar la presència a primera fila d'un “rastrejador” enviat pel seu rival de campanya James Webb i, fart que el gravés amb la seva càmera, el va titllar de “macaco”, paraula que en els Estats Units és un dur insult racista. El vídeo (a la imatge) ha estat penjat a internet i en dos mesos ha rebut més de 264.000 visites.

Un altre cas similar, que també es pot veure a YouTube, és el del senador republicà de Montana Conrad Burns fent mitja becaina durant una audiència en el Senat.

Com que el vídeo de CiU ConfidencialCat està triomfant a YouTube (diumenge ocupava el lloc número 14 en el rànquing de vídeos més vistos del portal i ja ha registrat més de 53.000 descàrregues), és possible que els mètodes electorals nordamericans acabin imposant-se a Catalunya. De fet David Madí, responsable de la campanya de CiU, coneix perfectament la metodologia dels seus col·legues dels Estats Units. L'any 2002 va assistir a Washington a un seminari intensiu sobre campanyes electorals i allà, entre els oients, hi va trobar ni més ni menys que al socialista Miquel Iceta, actual viceprimer secretari del PSC.

Hi pot haver alumnes més o menys avantatjats, però sembla ser que en aquesta matèria els socialistes tampoc dormen. El vídeo en el qual s'explica humorísticament com reciclar el DVD de CiU en pot ser un exemple.

dilluns, 16 d’octubre de 2006

L'entrevista insolent

Avui, primer dia de la campanya electoral, La Vanguardia ha robat part del protagonisme al polèmic DVD de CiU. I ho ha fet emprant un gènere - l'entrevista insolent- gens habitual a les seves planes. La víctima ha estat el presidenciable del PSC, José Montilla i l'executor l'economista Xavier Sala i Martín, personatge prou conegut pel seu instint provocador.

L'entrevista, primera d'una sèrie de converses que Sala i Martín ha mantingut amb tots els presidenciables, va tindre lloc el passat dia 12 en un restaurant de Barcelona i va acabar com el rosari de l'aurora amb en Montilla abandonant el local després d'acusar a l'economista de ser un “sectari” i un “impresentable”.


Reprodueixo a continuació la part final tal i com ha sortit publicada a La Vanguardia:


Sala Martín: En el último año, usted, o su partido, han conseguido que Esquerra Republicana dejase el Govern, que se convocasen elecciones anticipadas, es decir, que se deshiciera el tripartito, que marchase el presidente de la Generalitat y que el presidente de la Generalitat anterior no se presentase a la reelección, y finalmente que Joan Clos dejase el Ayuntamiento. ¿Detrás de esta cara de buena persona hay un político frío y calculador? ¿O no?

José Montilla: No, hay una buena persona.

S.M.: Hay una buena persona.

M: Hay una buena persona, sí. Y todo esto son afirmaciones absolutamente fuera de lugar, cargadas de prejuicios y falsas, las que hace usted. Usted no pregunta, usted afirma. Usted afirma, no pregunta. Y lo hace desde el desconocimiento, desde los prejuicios y desde el sectarismo. Señor Sala Marí.

S.M: Sala i Martín.

M: Martín, perdón.

S.M: ¿No es verdad que ERC ha sido expulsada del Govern?

M: Esquerra Republicana ha sido expulsada del Gobierno de la Generalitat después de votar en contra del Estatut.

S.M.: ¿No es cierto que el tripartito se haya terminado antes de tiempo?

M. : El tripartito ha acabado antes de tiempo porque el president ha decidido convocar elecciones, el único que podía hacerlo, no yo.

S.M.: ¿No es verdad que el president Maragall no se presenta a la reelección?

M: Sí, pero usted ha formulado la pregunta de otra forma antes.

S.M. :No es verdad que el president Maragall...

M: El president Maragall ha decidido, ha decidido... Adiós. Quiero una cinta de lo que he grabado, una copia.


L'entrevista complerta és pot llegir tant a La Vanguardia Digital com a la web de Sala i Martín, on també hi ha un arxiu sonor.

La Vanguardia – escriu l'economista- ha decidit no publicar les darreres frases on Montilla perd els nervis i marxa no sense insultar-me fins 5 vegades”.

El fragment desaparegut és el següent, en la seva transcripció original en català:

Montilla : El President Maragall ha decidit, ha decidit… Mira, marxem, Toni, marxem. Adéu. Eres más sectario!!! Ets un impresentable!!

Sala i Martín: Però, a veure...

Montilla : No, no. Vull una cinta del que he gravat, o una còpia. Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio! Estiguis o no estiguis a Columbia!


Vist el contingut de l'entrevista, sorprèn que el presidenciable socialista no hi anés mentalitzat per fer front a les preguntes d'un entrevistador que fins i tot La Vanguardia defineix a la presentació de la sèrie com a “provocador”, “impertinent” i “tossut”. Un economista amb l'ego com un armari i amb “solucions” liberals per resoldre, segons ell, tots els problemes del món. Un personatge d'ideologia ben diàfana, membre, a més, del patronat de la Fundació Catalunya Oberta, on comparteix el propòsit d'”incidir directament en els estats d'opinió de la societat civil” amb antics alts càrrecs de l'orbita convergent com Joan Guitart, Lluís Prenafeta, Macià Alavedra, Arcadi Calzada i Andreu Mas-Colell.

On eren el dia 12 els assessors de Montilla? Feien pont?

Actualment, quan algú es defineix com a “liberal” cal posar-se en guàrdia. A Madrid, un dels que cada dos per tres treuen aquesta carta de presentació és en Jimenez Losantos...

Avui, a RAC1, Lluis Foix, exdirector de La Vanguardia, actual director de La Vanguardia Digital i un dels periodistes amb més anys d'experiència, reconeixia que l'entrevista patida per Montilla no li havia agradat. “És un tipus d'entrevista que jo no faria”. I referint-se a Sala i Martín afegia, amb sorna, el següent: “Els liberals donen llibertat als altres perquè només pensin com ells”.

Caldrà veure el propers dies amb quin to ha entrevistat Sala i Martín a la resta de presidenciables i a partir d'aquí treure conclusions sobre la intenció, econòmica o política, que ha tingut La Vanguardia a l'hora d'escollir un model trencador amb la seva línia habitual, un estil que s'ha deixat en mans d'un col·laborador extern perquè cap, o quasi cap, periodista polític català, amb dos dits de front, l'hauria volgut emprar.


dissabte, 14 d’octubre de 2006

ConfidencialCAT i "els traïdors"

Agafeu-vos fort!. Els anglesos se'ns caguen a sobre!”, crida el comandant del submarí alemany quan comença la pluja de càrregues de profunditat.

L'escena pertany a la claustrofòbica pel·lícula “U-571” emesa dijous a la nit per TV3. A aquella hora, quan una part de l'audiència catalana estava entretinguda amb el film bèl·lic de Jonathan Mostow, ja havia començat a circular en cercles restringits, i també per internet, el DVD “ConfidencialCAT”. Veient aquelles imatges, més d'un alt càrrec a les planes majors de l'antic Tripartit podia haver cridat el mateix: “Agafeu-vos fort!. Convergència i Unió se'ns caga a sobre!”.

Dintre d'unes hores, CiU repartirà un milió de còpies d'aquest vídeo encartades com a publicitat a les edicions dominicals dels diaris editats a Catalunya, una operació propagandística d'alt cost econòmic i de considerable impacte polític. Avui he tingut ocasió de veure els 55 minuts d'aquest “documental” i s'ha de reconèixer que causa impressió contemplar una darrera l'altre totes les desgràcies i tempestes polítiques que han afectat el govern Maragall.

Naturalment, en tractar-se d'un pamflet electoral elaborat a la cuina d'en David Madí, la mateixa on anys enrere es va coure l'escàndol de les enquestes, estem davant una història de bons i de dolents, en la que a aquests darrers -PSC, ERC i ICV-EUiA- no se'ls reconeix cap mínim encert en la tasca de governar el país. És més, a la caràtula del DVD, Maragall, Carod-Rovira, Saura i, en segon pla, Montilla, apareixen amb l'aire de capos de la màfia, copiant l'estètica dels cartells de pel·lícules de cinema negre com “Un dels nostres” de Martin Scorcese i “Mulholland falls” de Lee Tamahori.

La suma de tres perdedors no fa un bon govern” diu la veu en off, presentant a Maragall com un polític sense autoritat, a Carod-Rovira com un traïdor i irresponsable i a Montilla com el gran instigador del pacte contra els guanyadors de les eleccions, el polític a les ordres de Madrid, i l'”ombra llargada que aniria omplint de foscor el govern de Maragall”.

L'ús dels colors i de les textures que fa el vídeo forma part de l'ortodòxia del cinema propagandístic: els “bons” en imatges perfectes i a tot color; els “dolents” en blanc i negre o amb escenes amb colors distorsionats, càmera lenta i amb la veu a un ritme diferent de les imatges.

Per vestir el seu discurs, els autors del DVD han agafat fragments dels informatius de televisió. Als veïns del barri del Carmel els han amagat la cara amb un pixelat, evitant així possibles denuncies per haver fet, sense autorització, un ús polític de la seva imatge. Una precaució que, per raons obvies, no han pogut aplicar en el cas de l'escena en que apareix el periodista Carles Francino fent a l'informatiu de TV3 un balanç dels resultats electorals, un ús no autoritzat de la seva imatge que pot acabar amb una denúncia contra CiU en els jutjats.

Dos detalls més a destacar. El vídeo només inclou una referència al PP (la seva hostilitat contra l'Estatut), i en cap moment ataca amb duresa a Zapatero: recorda el famós discurs en el qual el president del govern socialista es comprometia a tirar endavant l'Estatut que aprovés el Parlament, però insisteix en que Zapatero “va reconèixer CiU com una força serena amb la qual es podia arribar a un acord”.

Amb aquest tractament “suau” cap Zapatero, els convergents es curen en salut tota vegada que, si després de les eleccions de Tots Sants, arriben a formar govern, serà amb el líder socialista amb qui hauran de negociar l'aplicació de l'Estatut. Fora d'aquesta precaució, el vídeo de CiU tira pel dret com si els seus estrategues electorals ja donessin per feta la decisió d'ERC de reeditar el tripartit amb el PSC i amb ICV-EUiA. En el DVD, referint-se als republicans, Duran Lleida ho diu ben clar: “A la que puguin, tornaran a repetir i el conseller en cap serà en Puigcercós”.

Els resultats dels comicis de l'1 de novembre dependran de dos factors: de la capacitat del PSC i més concretament de Montilla de fer anar a les urnes als “votants” del PSOE – el vot “adormit” a les autonòmiques i “despert” a les generals- i la recuperació per part de CiU dels votants convergents que es van passar a ERC a les eleccions del 2003. A aquests darrers va dirigit el vídeo que gira l'esquena als republicans i presenta a Artur Mas com a l'únic defensor de la pàtria, com a un home sol davant el perill.

Amb el milió de còpies del DVD repartides per tot Catalunya, podran, a partir d'ara, Carod Rovira i Puigcercós continuar jugant a l'equidistància?. Podran els líders d'ERC mantenir oberta l'opció de pacte amb qui els acusa de traïdors?. Amb quina cara es miraran les bases republicanes el “documental” que aquest diumenge els regala CiU?. Acceptaran, si arriba el cas, que els parlamentaris d'ERC facin president a Artur Mas?.


divendres, 13 d’octubre de 2006

"Torna-la a tocar, Sam"



En Humphrey Bogart ha tret el nas per la secció de necrològiques d'El Punt. Com que fins l'any vinent no es complirà el mig segle de la mort del protagonista de Cayo Largo o de La Reina d'Àfrica, la visita del mite de Hollywood a l'edició gironina d'aquest diari no respon a la commemoració de cap aniversari. Simplement en Sam Spade del Falcó Maltés o, si voleu, l'amo del Rick's Bar de Casablanca ha volgut acompanyar amb la seva mirada cínica d'heroi castigat per la vida, la darrera aparició pública -en forma d'esquela- d'un personatge molt conegut de Palafrugell: l'Ernest Bataller, creador de l'Associació Bogart's Club, de la fàbrica de gel d'aquesta població empordanesa i del club Arlequín.

Dimecres passat, des de la plana 59 d'El Punt, en Sam l'ha tornada a tocar en honor de l'Ernest del gel.

 

dijous, 12 d’octubre de 2006

El "bon pare de família" ja té pis

Coincidint amb la polèmica suspensió a Barcelona de la cimera europea de ministres d'Habitatge (no fos que el tema taqués la campanya electoral) , ha caigut a les meves mans un contracte de lloguer d'un pis que, com a peça de llenguatge burocràtic i legal, és un bon retrat d'època.

L'article 10 diu el següent:

"El arrendatario se obliga a mantener la finca como buen padre de familia y a advertir sin demora del peligro que pueden representar para las personas o cosas cualquier novedad dañosa o elemento deteriorado aunque la reparación corresponda al propietario”.


I ara, una endevinalla: quin any va ser redactat aquest contracte?

1940?

1950?

1960?

1970?


Doncs no. El document en qüestió acaba de ser redactat i signat aquest mateix mes a Girona.

I per cert, el “buen padre de família” obligat a conservar el pis net i polit com una patena, és una llogatera. Una dona, per acabar-ho d'arrodonir, soltera.

Quanta, quanta feina queda per fer per normalitzar la vida quotidiana!!

dimecres, 11 d’octubre de 2006

Fent el joc al PP


La direcció del PSC ha decidit expulsar del partit al responsable de les joventuts socialistes de Martorell, Jordi López Forn per la seva participació en els incidents que es van registrar ahir al vespre en un acte pre-electoral protagonitzat per Angel Acebes i Josep Piqué.

És el que té el PP: es passa el curs polític excitant la confrontació entre territoris i entre opcions polítiques i aconsegueix aplegar en contra seva a gent de diverses ideologies que en altres circumstàncies probablement no compartirien ni un cafè.

Lluny de la meva intenció justificar cap acció violenta o, com ha dit Maragall, “feixista”, però la convivència democràtica no només la trenquen els que criden, amenacen o llencen ous, sinó també aquells que usen la paraula, amplificada pels seus altaveus mediàtics, com la pitjor de les armes. Aquells que, repetint una i altra vegada la mateixa mentida, van construint davant l'opinió pública la “seva” veritat.

Fa uns dies, Josep Piqué va declarar públicament que el PP faria una campanya en clau catalana. Algú però, li ha fet veure les avantatges que comporta convidar a personalitats de l'aparell estatal del partit. Si no passa res, fantàstic. I si succeeix alguna cosa, com a ahir a Martorell, només cal recollir els fruits en un terreny, el victimisme, que sempre es beneficiós electoralment. Això ho saben els nacionalistes d'un costat com de l'altre.

De fet, per Tots Sants, el PP espera recollir vots no només dels que admiren el seu presidenciable, sinó encara més dels que voten a unes sigles d'àmbit estatal. Per això, els que ahir van intentar rebentar l'acte d'Acebes i Piqué no tan sols van tenir un comportament antidemocràtic sinó que a més van ajudar a presentar el PP com a víctima i a “espanyolitzar” la campanya, que és, en definitiva, el que buscaven els estrategs del Partit Popular.

Enhorabona, doncs, per la seva extraordinària "visió política".


Foto: Piqué sortint de l'acte de Martorell protegit per diversos escortes. /Europa Press

dimarts, 10 d’octubre de 2006

La gent del PP segons Fraga

A la contraportada d'El País, Karmentxu Marín ha entrevistat aquest diumenge al senador i president d'honor del PP, Manuel Fraga Iribarne. Als seus 83 anys, Fraga serà el que vulgueu, però s'ha de reconèixer que és un gat vell de la política amb una clara visió del que s'està coent i, sobretot, del que es courà en el futur dins el seu partit.

Reprodueixo a continuació un fragment de l'entrevista, feta amb la punta d'humor i el pèl de mala llet que caracteritza la Contra del diumenge del diari de Prisa:

Pregunta: ¿Ve a Rajoy pedazo de líder?
Resposta: Fui compañero de estudios de su padre en Santiago. Y creo que es un gran tipo.
P. ¿Le gusta Esperanza Aguirre?
R. Me encanta. En todos los aspectos. La he visto ejercer varios cargos. Pero el día que se cayó el helicóptero aquél y ella salió como si viniera de la peluquería, dije: no en vano se llama Esperanza.
P. ¿Se atreve con un par de calificativos de Zaplana, Acebes y Gallardón?
R. A Gallardón le pondría en primer lugar por muchas razones. Creo que tiene mucho que ver con el futuro del partido.
P. ¿Y la parejita Acebes-Zaplana?
R. Yo no tengo que opinar sobre cada uno de ellos. Si sigue usted preguntando, acabaríamos por hacer un diccionario.


En resum, Fraga aposta per Gallardón (cosa que no haurà agradat gens ni mica a la dreta mediàtica i que haurà fet feliç a Piqué), compensa la balança pintant a l'Aguirre com una ben plantada superwoman i es nega a pronunciar-se sobre el duet Acebes-Zaplana, un silenci que diu més que mil paraules. Pel que fa a Rajoy, això de definir-lo com “un gran tipo” sona més aviat a “bon home”, expressió que sovint té una càrrega de caritat cristiana més que d'admiració clara i diàfana. La pal·lidesa amb la que l'actual líder del PP va abandonar l'helicòpter estavellat a Móstoles li va fer perdre punts davant els ulls de Fraga. Aquell 1 de desembre del 2005, Rajoy no va passar la prova del cotó ni sembla que l'hagi passat deu mesos després quan cada matí El Mundo i la Cope dicten al PP el guió de la jornada.


Foto: Manuel Fraga davant la porta del seu despatx en el Senat. Luis Magán /El País

diumenge, 8 d’octubre de 2006

Maragallades sense Maragall

CiU i PSC tenen el mèrit d'haver inventat en aquesta precampanya un nou concepte que entrarà a formar part de l'esperat Gran Manual dels Fets i Miracles de la Política Catalana (el futur bestseller que un dia o altre publicarà Edicions 62 o Planeta). L'aportació teòrica d'uns i altres porta per títol Maragallada sense Maragall.


Aquests darrers dies, socialistes i convergents rivalitzen per veure qui posa damunt la taula dels incrèduls votants el plat més absurd, surrealista i inversemblant.

Artur Mas assegura que firmarà les seves promeses electorals davant un notari, amb la qual cosa es suposa que les subvencions per la futura família contenta i feliç (l'esforçada parella carregada de fills i no el plat xinès del mateix nom) mereixeran tanta confiança com el resultat d'un sorteig de Pastas Gallo.

Mira per un, el gremi notarial, que sempre m'ha semblat l'ofici més gris i avorrit del món, aportarà al presidenciable convergent aquella aureola de credibilitat que el propi Artur Mas deu considerar que no l'acompanya. Per que si la té, quina necessitat hi ha que es vagi a gastar els quartos a cal notari?. Donant la ma al senyor Josep o fent un petó a la senyora Rosita n'hi hauria prou. Ni contractes ni punyetes. Vella escola. Paraula de cavaller.

Però els convergents insisteixen a anar a confessar-se amb el notari, com aquell que va veure al mossèn, cosa que, a primer cop d'ull, em provoca uns quants dubtes:

Trobarà David Madí, l'estratega electoral de Mas, un notari que s'arrisqui a donar fe de les promeses d'un polític, posant en perill la seva lucrativa carrera de supervisor del negoci immobiliari i de la propietat de la totxana?

En el cas d'un hipotètic triomf electoral de CiU, s'encarregarà el senyor notari de fiscalitzar els quatre anys d'obra de govern?

Tindrà despatx a Palau?

A quina instància judicial s'hauran de presentar les enfurismades denúncies quan es produeixin els primers incompliments del compromís notarial?

Quan els votants siguin carn de psiquiatre i s'arrosseguin pel carrer amb una urna al cap i el document del notari a la boca, podrà intervenir el Síndic de Greuges o serà competència del Defensor del PP?

Existeix a l'Estatut alguna salvaguarda pels ciutadans decebuts i, en el cas d'existir, és constitucional?

Massa interrogants per una precampanya que hauria de ser més plàcida. I és que de fet, els socialistes tampoc hi ajuden gens ni mica. El secretari d'organització del PSC i cap de la campanya de Montilla, José Zaragoza ha proposat a CiU un megapaquet de debats que inclou un cara a cara televisiu entre els dos presidenciables, emès per a tota Espanya i per a tant en castellà.

Algú pot pensar que al PSC li aniria bé un debat amb aquestes característiques per allò de que Montilla s'expressa millor en castellà i perquè bona part dels votants socialistes tradicionalment “dormits” a les eleccions catalanes utilitzen aquest idioma com a primera llengua i s'empassen la programació Tele 5 i Antena 3. També hi ha altres arguments com el fet que Mas es sentiria més incòmode presentant davant una audiència estatal el seu discurs “identitari” que no pas Montilla amb les seves propostes de “relació” Catalunya-Espanya.

Però l'objectiu dels estrategues socialistes en proposar un cara a cara inasumible per CiU no era aquest. Destapant el tap de les essències i posant el tema lingüístic a primera línia de la campanya , el PSC perseguia que Artur Mas quedés “retratat” davant l'electorat del cinturó industrial de Barcelona (del qual dependran, en bona mesura, els resultats dels comicis) com un presidenciable que es nega a parlar en castellà.

La jugada té un punt de maquiavelisme, però l'equip de Zaragoza ha oblidat que les televisions privades es mouen per un factor que es diu audiència. Tant Tele 5 com Antena 3 ja han comunicat que estan disposades a emetre el debat en prime time però en desconnexió només per a Catalunya. I Artur Mas s'hi ha agafat ferm dient que ell parlarà en català i que Montilla s'expressi en l'idioma que es senti millor. “El fet que el debat es faci a Catalunya no significa que s'hagi de fer en un idioma concret”, ha dit el líder convergent amb el somriure sota el nas.

I per si els estrategues del PSC pensaven amb TVE, fonts de la televisió pública ja han fer saber que el cara a cara es podria emetre per a tota Espanya, però en horari de baixa audiència perquè només afecta a una comunitat autònoma. És a dir que el debat no el miraria ni el senyor d'Albacete o de Cuenca, a qui el que pugui dir Montilla i Mas no li importa gens ni mica, ni el senyor d'Hospitalet, Cornellà de Llobregat o Badalona que, aquella hora, s'estaria guanyant les garrofes com qualsevol mortal.

En definitiva, tot plegat, maragallades sense l'enginy de Maragall.



Fotos: David Madí (superior) i José Zaragoza (inferior)


divendres, 6 d’octubre de 2006

Roben l'"escó" al director de Tiempo BBDO



Fa unes hores algú ha penjat a YouTube un vídeo en el qual es veu uns individus entrant a la seu de Tiempo BBDO i “robant” la butaca del director d'aquesta agència de publicitat. Damunt la taula li deixen el següent la següent nota:

"Buscadle curro al funcionario del Congreso"

Els autors de l'acció, que es fan dir “Cinco perros”, han posat a YouTube aquesta explicació:

Nos hemos metido en la sede de la agencia de publicidad BBDO (la que hizo el vídeo del robo del escaño de ZP) en Madrid y le hemos robado la silla al director. No somos cuatro gatos. Somos cinco perros y reivindicamos un curro bien pagado para el funcionario del Congreso que seguramente se quede en el paro por vuestra culpa. ¡Levántate BBDO!

Tot fa pensar que es tracta d'una segona entrega de la polèmica campanya ideada pels creatius de Tiempo BBDO, però no es pot negar que aquest nou exercici de màrqueting viral té el seu enginy i, com a mínim, no comporta la "invasió" de cap seu parlamentaria.

Al final li acabaran robant el cor al president del Congrés Manuel Marín...

dijous, 5 d’octubre de 2006

Carod-Rovira, l'alquimista

El programa El Club de TV3 ha tingut avui com a convidat en Josep-Lluís Carod-Rovira. L'Albert Om li ha fet la pregunta que a hores d'ara cap líder d'ERC, CiU i PSC vol respondre i que més o menys ve a ser aquesta:.

Amb qui estaria vostè disposat a pactar per formar govern?”.

En Carod-Rovira diu que primer caldrà examinar el color dels vots que hi hagi dins les urnes i després prendre una decisió.

La resposta no sorprèn gens ni mica. En el laboratori de la política catalana, on difícilment cap partit podrà disposar de majoria absoluta, les urnes de l'1-N són com un alambí i les paperetes que els ciutadans hi dipositin faran la funció dels elements clàssics de la vida. Hi haurà vots pragmàtics que tocaran de peus a terra; altres d'idealistes que seran empesos per l'aire fins a aspirar a tocar el cel ; també hi haurà paperetes enceses amb la ràbia del foc i vots de darrera hora, esgarrapats a l'abstenció, desmenjats, descreguts i insípids com l'aigua.

Terra, aire, foc i aigua. D'aquí en sortirà el proper govern de la Generalitat, d'aquest alambí plural amb el que Carod-Rovira – el tercer en disputa- aspira exercir d'alquimista sense mullar-se prèviament ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra. Guardant la clau a la butxaca.
Pregant perquè ningú li canvi el pany de la porta. Callant com un puta. Callant, en definitiva, com un polític.

dimecres, 4 d’octubre de 2006

El Mundo descobreix la pólvora

El diari El Mundo oferia ahir als seus lectors un nou capítol sobre la teoria de la conspiració, aquella segons la qual un conglomerat de policies, jutges i polítics del PSOE intenten amagar una veritat bíblica: que islamistes i etarres van anar agafats de la ma d'excursió a Madrid per cometre els atemptats de l'11-M i després, els primers – sempre més radicals- van optar per reunir-se amb Al·là i el segons amb Zapatero, amb qui a hores d'ara ja comparteixen pintxos de truita i de rap de Donosti.

El nou capítol va de química perillosa però no pas de mata escarabats. Pedro J ha aparcat la línia d'investigació sobre l'àcid bòric i ara es centra en el clorat de potassa. A l'edició d'ahir, El Mundo deia que Abdelkrim Bensmail, personatge relacionat amb Allekema Lamari (un dels presumptes autors dels atemptats de l'11-M), tenia a la seva cel·la a la presó de Villabona (Astúries), un paper amb la formula de la cloratita, un explosiu utilitzat habitualment per ETA. Segons el diari, en el document incautat per la policia hi apareixen tres productes (clorat de potassa, sofre i sucre) i la següent proporció: 80/10/10.

La lectura d'aquest treball d'”investigació” (algun dia algú haurà d'explicar que a la premsa espanyola no s'investiga sinó que bàsicament es trafica amb dossiers) m'ha provocat una regressió infantil. La formula explosiva es si fa no fa la mateixa que utilitzàvem de menuts per fabricar coets. Agafàvem pastilles de clorat de potassa d'aquelles que venien (i suposo que encara venen) a les farmàcies contra la irritació del coll. Les convertíem en pols i hi afegíem sofre com el que la veïna del costat posava a la cantonada de la façana perquè no s'hi pixessin els gossos. La barreja es complementava amb sucre o amb carbó, ho col·locàvem tot dins un embolcall de cartró en forma de cartuxt, hi enganxàvem una metxa i una canya i ja teníem el coet per rivalitzar amb Wernher von Braun!!

És evident que aquells quatre galifardeus que a principi dels anys 70 ens entreteníem amb jocs de química casolana, no varem inventar res. Entre altres coses perquè la pólvora, amb les seves múltiples variants, fa molts de segles que esclata gràcies als xinesos i al viatjant de meravelles Marco Polo. I ara, amb internet, només cal fer una cerca amb el Google per trobar no tant sols la formula del 80/10/10, sinó 25.000 més.

En resum, intentar fer creure que el terrorisme islàmic necessita a ETA per descobrir la pólvora és, com a mínim, surrealista. Això si, ajuda a vendre molts i molts diaris.