Per absurd que sembli, una agència publicitària ha aconseguit retratar en format vídeo l'acció amb què somnien -dormits i desperts- Rajoy, Zaplana i Acebes: el “robatori” de l'escó de Zapatero.
En diuen màrqueting viral i consisteix en llançar una pedra a l'oceà d'internet per acabar provocant un tsunami de gran impacte publicitari i de baix cost econòmic. Primer cal tenir una idea original i provocativa, en aquest cas escenificar dins el Congrés el robatori de la butaca del president del Govern. Després és necessari escollir les localitzacions més autèntiques possibles i trobar la manera de que algú t'obri la porta per fer-hi el rodatge. A continuació, es penja a You Tube el curt – que per guanyar credibilitat ha de tenir una qualitat amateur- , es crea un blog fictici de l'imaginari grup autor de l'acció i s'envien missatges a determinades llistes de correu fent veure que s'acaba de descobrir un vídeo molt divertit. Un cop fet això, només cal esperar una estona perquè la “notícia” sigui recollida per algun dels pocs blogs espanyols de gran audiència. Quan això succeeixi, no passarà gaire temps sense que el tema, via RSS, arribi a les redaccions i apareixi a les webs dels grans mitjans informatius, que ho presentaran en un primer moment com una acció intrèpida d'un grupuscle radical i més tard com una campanya publicitària contra la pobresa en el món, vinculada ni més ni menys que a Nacions Unides. Tothom parlarà del tema...i s'haurà fet diana!!
No hi ha cap dubte que l'agència barcelonina Tiempo BBDO ha assolit l'objectiu pel qual l'havia contractat la Campanya del Mil.leni de l'ONU: aconseguir cridar l'atenció amb grans titulars.
El problema és que el màrqueting viral , treballat seriosament pels professionals de la publicitat, pot acabar escapant-se de les mans fent que es parli més del vídeo-anunci que del “producte” que s'està anunciant. Això ja va succeir fa un temps quan el dissenyador de roba Marck Ecko va penjar a la seva web un vídeo en el qual un jove aconseguia saltar les tanques de seguretat d'un aeroport i apropar-se fins l'Air Force One, l'avió del president dels Estats Units, per pintar-hi amb aerosols el missatge "Still free" ("Encara lliures"). Tot era, naturalment, una ficció. Com també ho va ser aquest estiu l'arxifamosa i ensucradíssima cançó “Amo a Laura”, suposadament promoguda per un grup ultracatòlic quan en realitat era una campanya de Tiempo BBDO per la cadena MTV.
Tornant al vídeo “Levántate ZP”, ara per ara s'està parlant més de l'insòlit rodatge dins el Congrés que de la Campanya del Mil·lenni de Nacions Unides. S'ha obert un expedient disciplinari al funcionari que va facilitar l'accés de l'equip i el tema és en mans del fiscal per aclarir les presumptes responsabilitats penals en que poden haver incorregut els seus autors per haver gravat les escenes sense permís.
D'altra banda, a nivell polític, és certament dubtosa la idea dels guionistes d'escenificar el “robatori” de l'escó de Zapatero. Com reconeix Fernando Casado, coordinador general de la Campanya del Mil·lenni a Espanya, la cooperació és la partida que més ha augmentat en els pressupostos generals de l'Estat des del 2004 i el govern socialista s'ha compromès a passar de l'aportació actual al desenvolupament (0,33 per cent del PIB) al 0,5 el 2008 i al 0,7 el 2012.
Que no n'hi ha prou i que s'haurien de fer majors esforços a nivell mundial per evitar, per exemple, que cada dia morin 10.000 nens per causes com la manca d'aigua potable?. Ben segur, però també ho és, parlant en termes de solidaritat i de sensibilitat contra la pobresa, que seria fàcil trobar a l'hemicicle del Congrés altres culs amb més mèrits que el de ZP per quedar-se sense escó.
Entrades
3 comentaris:
Un petit comentari que no ve a "cuentu", però que no vull evitar fer.
El problema que té aquest món no és que 10.000 nens morin de gana al món cada
dia per la manca d'alimentació i aigua potable.
El problema principal no és la desnutrició. És el creixement de la població.
El creixement de la població mundial és exponencial i està totalment fora de
control.
La gent té fills allà on no els pot tenir.
La superpoblació comporta pobresa i mort.
És veritat que amb un petit esforç del primer món podriem salvar la vida a
aquests 10.000 nens diaris. Però només per aconseguir que en 15 anys ja no
poguessim salvar la de 30.000 nens diaris.
Quan una familia pobra i sense estudis ni estructura familiar produeix més
d'un nen, aquesta familia i la seva descendència queden comdemnades a la
pobresa i la fam.
Potser podem aconseguir que els d'una generació no morin, però això només ens
porta a engrandir la següent generació, que sí que morirà.
En canvi, si frenem el creixement de la població, com va fer la xina fa unes
decades, la situació es capgira.
Quan els pares només s'han de preocupar d'omplir les seves panxes i les d'un
fill, és molt mes fàcil que aquest fill tingui una millor vida que no pas els
seus pares.
També és molt més fàcil que les poques inversions que es fan en aquestes
comunitats comencin a donar fruits, perquè per poques que siguin, creixeran
més que no pas la població que les rep.
Soc conscient que hom considerarà que el que dic sona "feixista" i sense
ànima, però no ho és.
És el que hem fet nosaltres. Europa i Nord Amèrica.
Poseu a la balança el que ha fet la xina i el que han fet la xina i el que han
fet l'africa subsahariana i en menor grau centre amèrica.
La xina va establir normes "salvatges" per controlar la seva població. Més
d'un fill comportava càstigs fiscals i no sé si penals.
Tots coneixem que com a resultat va haver un número indeterminat (potser un
milió) de nenes abandonades ala seva sort. Però també com a resultat el país
porta 15 anys creixent cada any per sobre del 10%.
Ara mirem el que ha fet l'africa subsahariana i centre amèrica. No han aturat
el seu creixement poblacional. I com a resultat tampoc han crescut en
qualitat de vida. Segurament el número de nens abandonat (encara que per
motius diferents) és similar. I el número de pobres i morts de gana ha
crescut exponencialment.
El problema principal que afronta el món en que vivim és la superpoblació.
Tots els demés: Aigua, Polució, Fam, Pobresa, Energia, allaus inmigratories...
no tenen solució si no arreglem el primer.
Només hi ha dos maneres d'arreglar aquest problema. O bé frenem en sec el
creixement de la població mundial, o bé engeguem una guerra
d'extermini-pandèmia d'aquí a uns anys.
Així és com ho veig jo.
Eduard
Hola Eduard!
Estic força d'acord amb el teu plantejament demogràfic-econòmic, el que passa és que hi ha algun aspecte sanitari i sociològic que dificulta el tema. L'elevada taxa de mortalitat infantil fa que les famílies africanes tinguin molts fills per anar "substituint" els que no arriben a la pubertat. D'altra banda, el seu concepte de "família" és molt diferent al que hi ha actualment al món desenvolupat i similar al que hi havia abans aquí(grans clans amb diversos adults que arribat el cas, si ha mort el pare o la mare, assumiran aquesta funció d'una manera natural).
Als africans, fins i tot els que viuen a Europa, els costa molt d'entendre el nostre model de famílies petites i de "singles". Per exemple consideren una desgràcia que algú no tingui fills i veuen com a inexplicable que no els vulgui tenir. Tampoc entenen que algú, per gust, hagi optat per viure sol.
Salut i bona navegació!
Correcte, però el tema és d'una gravetat a nivell sistema solar. Si no som capaços de frenar el creixement exponencial per mètodes racionals, ho farem en menys de 20 anys per mètodes animals. Els mètodes que hem fet servir tota
la història. L'extermini entre tribus.
Els nostres fills engegaran una guerra fraticida contra el tercer món.
No hi haurà aigua per tothom. No hi haurà energia per tothom.
L'Allau inmigratòria serà incontrolable.
I llavors, no se sap com, una excusa farà vessar el got. Alguna arma nuclear explotarà a Europa i la batalla serà com les de tota la vida. Rius de sang.
Després explicarem als nostres fills les barbaritats de la guerra, i com el que haurà passat no pot tornar a passar. I continuarem com sempre.
Per tant, si no volem exterminar a aquestes famílies que no entenen perquè no han de continuar criant com conills, no podem acceptar la seva posició com si el planeta fós infinit. Perquè no ho és.
A mi em sembla que hi ha maneres per fer-ho:
En primer lloc, cal elevar el tema de la superpoblació al primer nivell a l'hora de decidir les ajudes dels diferents fons internacionals:
FMI-BMI-ONG's. Només es pot ajudar als països que frenin en sec el creixement de la seva població (contant l'emigració).
En segon lloc cal que els països es desvinculin i s'enfronin a les
organitzacions que més fan per superpoblar el món: les religions. Mentre les religions continuin portant-nos al colapse tècnic, són un perill per la societat en el seu conjunt. La humanitat no pot permetre que se'ns empenyi al
precipici amb la vaga excusa que ha 5000 anys se suposa que un indemostrable déu va dir que l'espècie s'havia de multiplicar.
És possible.
Però ara per ara la superpoblació no es troba ni a l'agenda dels partits més d'esquerres dels més d'esquerres. S'ha oblidat eprincipal problema que té el món.
Segurament perquè els polítics no entenen què és una funció exponencial.
Eduard
Publica un comentari a l'entrada