Ni “Enlarge your penis” ni punyetes. Ara el correu brossa incorpora propostes més originals. El darrer spam que he rebut em suggereix l'adquisició d'un motlle per fer glaçons amb forma de bala. Diu que gracies a això podré preparar unes “begudes de mort” i afegeix el següent:
"Mira la cara de tus amigos cuando les sirvas la copa y vean en su interior… ¿unas balas? Más de uno igual echa a correr temiendo que has enloquecido, aunque en realidad son totalmente inofensivas, y pasados unos minutos desaparecerán en tu copa sin dejar rastro. Sin duda estos hielos no pasarán desapercibidos ni dejarán indiferente a nadie."
Només falta que alguns bars afegeixin munició de gel a la dinamita de garrafa que serveixen als seus estimats clients!
Clar que la proposta comercial no es limita únicament a les bales gelades. L'empresa que envia l'spam ofereix també en el seu arsenal electrònic d'excentricitats i fricades, una pistola de plàstic per disparar ketchup o ves a saber quines altres salses malignes damunt les patates fregides o l'hamburguesa. Diu que la Magnum culinària pot fer fins a 20 trets de salsa, però adverteix que no s'ha de disparar a la cara o el cos de persones o animals. Cap broma doncs amb el canari per més que el cubata amb bales de gel hagi fet estralls.
L'advertiment sembla seriós, però, volent fer la gràcia, s'acaben perdent pel camí de la incorrecció política:
"¿Has tenido un día horrible en la oficina? Desahógate con las patatas fritas de la cena. Apunten, disparen…¡fuego! Vacía tu cargador contra el perrito caliente. Eso sí, aléjala de tu vista cuando estés discutiendo con tu pareja, porque lo más seguro es que acabes apretando el gatillo."
Amb les notícies terribles que llegim cada dia als diaris, això sona molt i molt lleig.
Al mal temps, bona cara. La situació econòmica no permet riure gaire però, precisament per això, cal valorar el sentir de l'humor de ninotaires com Joan Antoni Poch (Girona, 1958).
Amb la seva Punxa d'en JAP, aquest humorista gràfic i il·lustrador perfora amb intel·ligent precisió la crua realitat fins a fer brollar un somriure còmplice al lector. La cosa té mèrit perquè els ninots d'en JAP ens acompanyen jornada darrera jornada en El Punt des del 6 de novembre del 1980. Vint-i-vuit anys seguits fent un acudit diari, més de 10.000 originals, una creativitat inesgotable que, sense desmerèixer als altres ninotaires d'El Punt, ha convertit els seus dibuixos en la imatge més representativa del rotatiu català i, sovint, en una mena d'editorial gràfic que interpreta amb pols de cirurgià allò que escrivim els periodistes.
Aquí teniu una selecció d'acudits d'en JAP que he anat recollint des de l'octubre, tots ells amb el mateix fil conductor: el terratrèmol que, amb epicentre a Wall Street, ha esquerdat l'estructura econòmica i financera de bona part del món.
Sant Esteve passat per aigua. Llevantada de maria santíssima i xàfecs inacabables, neu en indrets pocs habituals (allò que els meteoròlegs en diuen cotes baixes) i una maregassa de por que en el litoral del Maresme ja ha segat la vida d'un submarinista.
Els meteoròlegs havien avisat que hi hauria mala mar, però ¿què hi feien aquest matí tres submarinistes a Sant Andreu de Llavaneres desafiant onades de fins a cinc metres?
“Ningú amb el cap sencer, busca la mort. Ara els dos companys del difunt, rescatats amb vida, ens podran dir que buscaven?”
Dia de mil dimonis per quedar-se tancat a casa navegant per internet, mirant vídeos o escoltant música. Entro al web del Servei Meteorològic de Catalunya però la xarxa de radars no ofereix cap imatge. Tal vegada, maleïda sigui, la llevantada s'ha emportat també els ulls dels meteoròlegs...
Una llàstima. Deixo la curiositat científica per un altre dia (quan el bon temps -mira quin contrasentit!- permeti als radars treure una foto sense res -una no foto- i m'entrego a assaborir Els fruits del temps, el blog en el qual Gabriel Boloix mostra sovint interessants suggeriments. Hi trobo el videoclip col·lectiu de la Marató 2008 de TV3, en el qual un grup ben divers d'artistes (vídeo de dalt) interpreten en versió catalana “Here comes the sun”, el famós tema dels Beatles.
“Ja surt el sol”, una bona peça per escoltar sota cobert mentre cel enllà, amb tanta aigua i neu, al porterSant Pere ja se li deuen haver rovellat les claus del paradís...
Ja surt el sol Ja surt el sol i penso: quina sort!
Les estrofes arriben una darrera l'altra amb les veus de la Dolo de Pastora, Shuarma, Manu Guix. Lolita, Tomeu Penya, Chenoa, Josep Thió, Manolo Escobar, La Carrau, Flavio Rodríguez...
I allà, al mig, hi descobreixo a Ivette Nadal. Ja surt el sol però a ella li ha tocat cantar un fragment melangiós:
Vida meva ha estat un llarg i trist hivern
Quedo penjat d'aquesta jova cantautora a la que fins ara (ignorant de mi) no tenia el gust de conèixer i acomiado aquest Sant Esteve plujós submergint-me en la força i capacitat creativa d'Ivette i els seus vídeos i cançons de “Guerres dolcíssimes”,el primer i fins ara únic dels seus treballs editats.
Us la deixo en el vídeo d'aquí sota interpretant en un concert de l'estiu passat a Arbúcies la peça “Fora de temps”. Escolteu-la amb atenció i si passeu tot el cap de setmana en remull no us feu mala sang. Recordeu el refranyer popular:
“Molta pluja per Nadal, alegria per tot l'any”
I creuem els dits perquè dijous vinent, per cap d'any, ja hagi sortit d'una vegada el sol. No oblidem allò que assegura la saviesa popular:
En el Museu de les Papallones de Catalunya, situat en el nucli de Pujalt, al municipi de Sort (Pallars Sobirà), ha nascut aquest curiós exemplar de l'espècie africana Argema mimosae, coneguda també com a Lluna de les mimoses.
L'amic Alfons G. Dolsa, director del museu, m'explica que fa un temps li van enviar des de Botswana uns ous de papallona i dissabte va néixer una de les quatre que havien fet crisàlide.
Passar del càlid país africà al fred Pallars només ha estat possible gràcies al fet que el procés s'ha portat a terme a les instal·lacions del Museu de les Papallones dins un insectari mantingut a un temperatura d'entre 25 i 28 graus i a una humitat del 70 per cent.
L'Alfons hi posa una nota d'humor: “Quan ha nascut estava ben confosa. Al veure que nosaltres érem de raça blanca ha dit: 'Ara si que m'han ben enganyat!'".
L'aspecte d'aquesta femella d'Argema mimosae - que posats a fer córrer la imaginació per l'aigua em fa pensar amb el “pez diablo” mexicà- resulta una mica inquietant degut a les marques amb forma d'ulls que té damunt les ales, una estratègia de defensa gràcies a la qual, afegeix Dolsa, els exemplars d'aquesta espècie aconsegueixen mantenir allunyats als possibles depredadors.
Foto: La Lluna de les mimoses nascuda al Museu de les Papallones de Catalunya. / Alfons G. Dolsa.
Ofegats per la sequera financera i convertits en l'ase dels cops entre el PP i el PSOE, el sorteig de la Loteria de Nadal ha fet avui l'ullet a Catalunya regant els esperits confosos i tristois dels habitants d'aquesta terra amb una pluja milionària: 564 milions d'euros de la Grossa (al número 32.365), venut gairebé tot a Barcelona i Sant Quirze, i quatre cinquens premis, dos d'ells quasi complerts.
Tenint en compte que a Catalunya s'han invertit uns 460 milions en la compra de números per aquest sorteig (només Madrid es situa al capdavant amb 461), el resultat final dóna un balanç positiu de 140 milions d'euros, xifra que, traduïda a les antigues pessetes -cosa que sempre fa efecte- és converteix en una picossada de 23.240 milions.
Si, ja sé que a les negociacions sobre el finançament autonòmic hi ha damunt la taula quantitats molts més altes, però més val ser prudents i discrets a l'hora d'airejar els resultats positius de la Grossa per Catalunya. No sigui que algun president autonòmic digui que els catalans som insolidaris fins i tot amb els jocs d'atzar. O que l'amic Zapatero – el de “el PSC somos nosotros”- introdueixi un factor corrector -a la baixa- a la seva afilada calculadora.
Avui 18 de desembre de 2008, 33 anys després de la seva mort, el general Franco ha baixat del seu darrer cavall. L'escena ha tingut lloc a Santander, on l'Ajuntament en mans del PPha fet retirar la darrera estàtua eqüestre del dictador. Només en queda una altra, amb el caudillo a peu, a Melilla i també allà serà retirada en compliment del que estableix la Llei de la Memòria Històrica.
Existeix també una estàtua vivent representativa d'èpoques pretèrites: l'exministre de Franco, president fundador del PP i senador Manuel Fraga. Però d'això la llei no en diu res.
A Fraga, el de “la calle es mía”, el vàrem poder veure la setmana passada proposant comprovar el pes dels nacionalistes “penjant-los d'algun lloc”. No va precisar de quina part del cos pretenia penjar als que, segons ell, són “contraris a la defensa d'Espanya”, però tot plegat va sonar força lleig i en part fals si tenim en compte que l'Aznar, el de la roja y gualda, va governar amb el suport convergent.
Si el republicà Joan Tardàva justificar el seu crit de “Mori el borbó!” com una expressió metafòrica relacionada amb la Guerra de Successió, el PP i el propi Fraga han anat encara més endarrere en les seves explicacions posteriors viatjant pel túnel del temps fins a l'imperi romà, on algú va inventar "la romana”, la balança on presumptament l'exministre de Franco pretenia penjar als nacionalistes per “ponderar” el seu pes en el panorama polític de l'estat espanyol.
El tema ha portat cua. Ahir mateix hi va haver una picabaralla al Senat entre el republicà Miquel Bofill i el popular Antolín Sanz.
Davant d'un Fraga impassiblement assegut al seu escó, el senador d'ERC va demanar al president de la cambra la reprovació del veterà polític per haver fet una apel·lació velada a la violència “contra els que som d'altres nacions” i va afegir que “Fraga, per la seva arrel franquista, no és digne d'asseure's en un parlament democràtic”.
Com era previsible, el president Javier Rojo no li va fer cas i va criticar el to de la seva intervenció, permetent, a més, que el senador Antolín Sanz relacionés ERC amb les accions violentes de Terra Lliure, una manipulació de la història si es té en compte el paper jugat pels republicans en la desaparició d'aquell grup.
Sigui com sigui, amb la balança romana pel mig i amb l'aclariment de Fraga apuntant que va ser mal interpretat i que l'únic que voldria es comprovar el pes i no pas penjar als nacionalistes, ens hem quedat sense saber si l'exministre de la Dictadura és o no partidari de la forca front a altres sistemes d'execució. I és una llàstima que no podem comptar amb la docta opinió d'un polític que, abans de tastar la mel de la democràcia, es va asseure anys i anys (1962-1969) a la taula del consell de ministres que denegava els indults pels condemnats a pena de mort. En el cas Grimau, per exemple, el trobem com a ministre d'Informació negant públicament les tortures a les quals va ser sotmès el dirigent comunista (inclosa la caiguda “accidental” des d'una finestra) i poc després és present en el consell de ministres presidit per Franco que va donar el vistiplau a l'execució (només es van alçar dues veus en contra per allò del què diran a l'estranger, i no era la seva).
Fraga va tenir doncs temps de conèixer les virtuts i defectes del garrote vil i de l'afusellament, però o no vol compartir els seus coneixements de servidor públic o ha perdut la memòria. La memòria històrica que costa tant de recuperar després que la Transició fes de l'oblit la norma.
A Santander, Franco ha caigut del cavall, però l'Ajuntament del PP també vol retirar un escut de la República. No sigui que les generacions futures recordin que aquell període històric va ser democràtic.
Avui, mentre practicava amb el Wii Fit l'exercici d'aturar amb el cap successives pilotes, pensava que Bush també hi deu jugar per l'habilitat que va mostrar diumenge a l'hora d'esquivar les sabates llançades com a projectils pels periodista iraquià Muntazer al Ziadi (en aquest joc de la Wii apareixen força sovint (vídeo de dalt) unes botes de futbol – i uns caps d'os panda!- que has d'esquivar si no vols perdre punts).
Gràcies a l'amic Jordi, de la llista Folre i Manilles, veig que a Polonio210 han tingut la mateixa idea i l'han sabut il·lustrar amb un divertit gif...
Per poder assistir a les rodes de premsa de les altes personalitats polítiques, els periodistes hem de superar tota mena de filtres: control d'identitat, arc de seguretat, revisió a fons de gravadores i de càmeres fotogràfiques i de vídeo...
Ahir, però, a Bagdad, el reporter del canal de televisió Al Bagdadía, Muntazer al Ziadi, va aprofitar la roda de premsa del president Bush i del primer ministre, Nuri al-Malikiper llançar les seves sabates, una darrera l'altra, contra el mandatari nord-americà tot cridant “aquí tens el teu petó de comiat, tros de gos!”.
Les armes de destrucció massiva (a Iraq totes ho son, no?) van errar el seu objectiu, però l'escena surrealista ha donat la volta al món pintant d'absurd el comiat de Bush.
Una acció surrealista i absurda a ulls occidentals, però perfectament lògica sota la mirada àrab, donat que a bona part d'aquells països llançar un sabata contra algú i titllar-lo de gos és la pitjor ofensa que es pot fer.
Avui s'ha sabut que l'atac del periodista té una explicació lligada a la guerra impulsada per Bush: dos dels seus germans, membres de la milícia xiïta Exercit d'Al Mahdi, van morir en un enfrontament contra forces de l'exèrcit iraquià i nord-americà.
Sigui com sigui, a partir d'ara tal vegada els periodistes haurem d'assistir descalços a les rodes de premsa. O amb els peus protegits per mitjonets amb l'escut del mandatari de torn. Gracies als fets d'ahir, les sabates de la premsa ja han agafat la dimensió d'armes llancívoles, com les de Nikita Serguéievitx Khrusxov van esdevenir l'any 1960 a Nacions Unides, instruments de percussió política. Clar que fora dels mitjons foradats de l'expresident del Banc MundialPaul Wolfowitz i de l'heroica Esperanza Aguirre trepitjant descalça basses de sang a Bombai, no he vist gaires polítics que, des de l'episodi surrealista protagonitzat pel líder soviètic, hagin estat obligats a exercir el seu ofici descalços. I mira que molts d'ells s'ho mereixerien per les seves trepitjades doloroses que deixen anar a tor i a dret. Però, qui és el valent que descalça al Poder?
Vídeo: L'"atac" patit per Bush a Iraq
Foto: Nikita Khrusxov, a Nacions Unides, amb la sabata a la ma donant cops damunt la taula.
Dues imatges curioses i prèvies al clàssic Barça-Real Madrid.
El personatge de la fotografia de dalt, malgrat l'escut que apareix al seu darrera, no és precisament un seguidor merengue. Els culés l'haureu conegut. És tracta ni més ni menys que de Guillermo Amor, exjugador, al llarg dels anys noranta, del F.C. Barcelona i el que més títols ha guanyat a la història del Barça: 17, entre ells la Copa d'Europa del 1992.
Ahir va ser un dels convidats a la tertúlia d' “El Club” de Tv3, dedicada al partit Barça-Madrid, i la casualitat va fer que durant bona part del programa aparegués a la pantalla situada darrera d'ell l'escut blanc. Vist l'historial de Guillermo Amor -onze temporades jugant de blaugrana- la cosa feia una mica mal d'ulls i fins i tot, l'Albert Om va demanar al realitzador que substituïssin l'escut per qualsevol altra imatge.
Per cert, que l'únic representant merengue a la tertúlia va ser el periodista gironí Jordi Mercader, antic col·lega de l'època gloriosa d'El Punt, responsable de comunicació de les campanyes electorals de Raimon Obiols, Narcís Serra i Pasqual Maragall i director de Comunicació de la Presidència de la Generalitat durant l'etapa Maragall, experiència, aquesta darrera, que ha explicat en el seu llibre “Mil dies amb PM” (La Magrana).
Segons va dir Mercader, no hauria de ser tan estrany que ell sigui del Real Madrid. El que és rar, va subratllar, és que es segueixi barrejant futbol amb política.
Ho seria, efectivament, si aquest fos un país normal...
La imatge de sota també és curiosa. Es tracta d'una barra de haixix amb l'escut blaugrana i amb la inscripció “Vica el Barca (sic)”. Aquesta barra, junt amb d'altres d'idèntiques, formava part d'un carregament de 426 quilos de haixix incautat aquesta setmana a quatre garatges de Cerdanyola del Vallès. En relació a aquest cas, la policia ha detingut a sis presumptes narcotraficants, cinc d'ells d'origen marroquí, el país d'on procedia la droga.
Aquest haixix amb l'escut del Barça podria anar de conjunt amb el sorprenent encenedor-llanterna que us mostrava fa uns dies, un objecte també procedent del Marroc, amb l'escut blaugrana gravat en el lateral i que en obrir la llanterna projecta la imatge d'Osama bin Laden.
Josep M. Ureta, conegut i brillant periodista especialitzat en economia, va passar ahir pel programa de RAC1Minoria Absolutaper explicar de manera entenedora algunes de les claus de la crisi que sacseja bona part del món i les butxaques de pràcticament tothom.
Si voleu conèixer els mecanismes de funcionament del mercat i de quina manera els calés passen d'una ma a una altra, escolteu aquí una entrevista trufada de sentit de l'humor, ironia i algunes cites d'Ureta per recordar:
“Si ho has entès tot és que et manca informació” (proverbi xinès)
“Quan un banquer salta per la finestra ves-li al darrera per que segur que guanyaràs diners”
Imatge: Portada del llibre de Josep M. Ureta, "Economia de Butxaca", una obra publicada ja fa un temps i dirigida als lectors que es salten les planes econòmiques dels diaris.
El 3 a la Carta, el servei de vídeo per internet de TV3, ha fet avui un important pas endavant en permetre, a l'estil de YouTube, la inserció de les seves imatges en els blogs i els webs. La nova funcionalitat, amb el corresponent codi, apareix en una part del material de 3 a la Carta, concretament en els conjunt vídeos de producció pròpia en els quals la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) disposa de tots els drets.
El periodista Iu Forn col·labora en el programa radiofònic Versió RAC1 de Toni Clapés amb un miniespai setmanal en el qual presenta, amb bon sentit de l'humor, un recull de ficades de pota i altres curiositats pescades en els mitjans de comunicació.
En el darrer programa ha fet conya d'una connexió en directe, una mica accidentada, en el Telenotícies Vespre de TV3, i ha començat dient el següent:
“Hi ha hagut un accident d'avió, en aquest cas ja us dic que és un accident en el qual no va passar res...bé, no va passar res...vull dir pel que podia haver passat...”
Home Iu, el reporter atrafegat pel directe i per les circumstancies dramàtiques (veure el vídeo) és en Pere Codonyan, delegat de TVC a Perpinyà i l'accident aeri és el de l'Airbus 320 que el passat 27 de novembre, en un vol de proves, va caure al mar davant la localitat de Sant Cebrià, morint els seus set tripulants.
Clar que l'aparell es podia haver estavellat damunt el Castellet de Perpinyà, però d'aquí a dir que “no va passar res”...
Foto1: Iu Forn
Foto 2: Pere Codonyan, en un moment de la connexió en directe.
Normalment, les fotografies d'arxiu que acompanyen a una noticia serveixen:
a ) per dissimular que no es compta amb una imatge del dia
b) per matar el pa de lletra amb un recurs gràfic que permeti posar la nota de color...i escriure menys text
En aquests casos, el peu de foto intenta sortir del pas lligant la rabiosa actualitat (és un dir) amb l'inexorable pas del temps. Per exemple, alguna cosa a l'estil de “Fulano de tal inaugurant fa cinc anys el putiferi que ara el jutge ha fet tancar”.
Aquest és el criteri general que s'aplica en els peus de les fotos de recurs i per això sorprèn que algun periodista -en un atac de sinceritat- pugui escriure un peu com el de la imatge que acompanya la informació publicada avui a l'edició digital de Público sobre la compra per part de Telecinco dels partits de la UEFA per les properes tres temporades:
“Higuaín y Gago, del Real Madrid, celebran algo que no tiene nada que ver con esta noticia. - UEFA.COM “
D'acord que en les actuals circumstancies de caiguda en picat, els jugadors del Real Madrid no tenen gaire res a celebrar i la foto ha de ser per força d'arxiu (avui mateix en Bernardo ha deixat de ser l'entrenador), però tanta franquesa per part del redactor del peu no deixa de cridar l'atenció...
La crisi econòmica ja ha començat a provocar canvis increïbles en el sector de les multinacionals de l'electrònica. Milers i milers de periodistes d'arreu del món amb la mosca al nas intentant escatir el que està succeint darrera les bambolines del poder tecnològic i finalment ha hagut de ser un gran botiguer com el senyor Media Markt qui ha tret a la llum la noticia bomba:
Sony ha comprat Apple!!
O això, al menys, és el que pot deduir qualsevol internauta que s'interessi per l'Ipod Nano 8 Gb verd, l'aparell fins ara d'Apple ofert en aquesta plana del web de Media Markt, la popular empresa d'origen alemany que es presenta com el major especialista europeu en informàtica, àudio-vídeo, fotografia, telecomunicacions i electrodomèstics.
I alerta: no és el Dia dels Innocents...però ho podria ser!
A TV3 han optat per explotar al màxim la fórmula de l'humor polonès i aquesta vegada seran els dos Tomassos, el meteoròleg Tomàs Molina i el seu alter ego de Polònia, els que cantaran, des de la Torre Agbar de Barcelona, les campanades d'any nou.
Com que la cosa, ben segur, serà divertida, l'any vinent hi podria haver, com a parella de ball, els Montilla. Clar que en aquest cas, donat el tarannà relaxat dels honorables Josés, hi hauria el risc d'entrar i d'acabar el 2010 sense haver cantat la dotzena campanada...però això sí, amb el finançament de Catalunya ja resolt, que ZP necessita temps!
Diuen que davant un desacord, la millor manera de deixar morir un projecte conflictiu és crear una comissió que analitzi les hipotètiques solucions. Això és el que ha aprovat el tripartit en relació a la polèmica de les bosses de plàstic. El grup parlamentari d'ICV-EUiA es va precipitar la setmana passada donant per fet que a partir de gener els clients de botigues i supermercats haurien de pagar un impost ecològic per cada bossa utilitzada i PSC i ERC han posat fre a la rauxa mediambientalista recordant que encara no hi ha acord en ferm per declarar la guerra al plàstic.
La mesura de fer obligatori el cobrament de les bosses – que els ecosocialistes volien presentar en forma d'esmena als pressupostos de la Generalitat- no ha agradat ni als petits comerciants – que en temps de crisi no estan per fer invents amb les coses de menjar- , ni a les distribuïdores alimentaries, que ho veuen com “una intromissió en l'activitat econòmica”, ni a la Fundació Catalana de Prevenció de Residus, que, tot i voler que es cobrin 20 cèntims per bossa, considera que la proposta d'ICV-EUiAno és pedagògica ni basada en la fiscalitat ecològica. Tampoc satisfà, com és natural, als fabricants de bosses, ni, imagino, a un ampli sector de consumidors que el darrer que desitgen en aquests moments és veure incrementada la despesa del supermercat.
D'acord que cal reduir la producció de residus i que països com Alemanya i Irlanda ja han gravat amb una taxa el consum de bosses de plàstic.
Em fa gràcia però que es digui que el que es pretén és que els consumidors paguem les bosses.
És que no ho estem fem ara?
Algú creu que els botiguers i les grans superfícies no repercuteixen en el preu final del producte el cost de les bosses?
O és que encara pensem que ens regalen res?
D'altra banda, i com ha recordat el PP, es dóna la paradoxa que el mateix govern que mareja la perdiu amb el tema de les bosses de supermercat, envia documents embolcallats en plàstic transparent.
Ahir mateix vaig rebre una tramesa de la Generalitat presentada d'aquesta manera, però com que intento ser un ciutadà responsable, la revista ja reposa en el cubell del paper i l'embolcall en el del plàstic.
I si volem sumar-hi més paradoxes, aquest embolcall transparent que fa servir el nostre govern no és reutilitzable, mentre que les bosses de nansa del supermercat em serveixen per recollir les cagarades del meu setter anglès barrejat de mastí dels Pirineus en el carrers i zones verdes d'un barri en el qual, malgrat que els propietaris dels gossos paguem a partir d'aquest any una taxa de 40 euros a l'any, la regidoria de Medi Ambient - en mans d'ICV-EUiA- no ha instal·lat cap dispensador de bosses.
Faig números a partir de la proposta de la Fundació Catalana de Prevenció de Residus. A 20 cèntims per bossa de supermercat i a tres bosses per dia (en Kiko és molt caganer), el cost mensual de la “recollida” seria d'uns 18 euros i l'anual de 223 euros. Una operació particular de retirada de residus orgànics, certament, no gaire sostenible.
Com deia, intento ser un ciutadà responsable. O, almenys, encara ho soc i voldria continuar essent-ho.
El Barça de Messi, Eto'o i Guardiola encén passions arreu del món. Fins i tot massa. Un col·lega ha tornat del Marroc amb aquest encenedor. A més de la flama, l'estri de marca no t'hi fitxis és una llanterna que projecta la imatge incendiaria d'Osama bin Laden.
No seria recomanable entrar als Estats Units amb aquest encenedor a la butxaca. Ni ara que Laporta pretén convertir el Barça en el primer equip europeu amb una franquícia a la Major League Soccer (MLS) nord-americana, ni mai.
L'expresident d'ExtremaduraJuan Carlos Rodríguez Ibarra ha passat aquesta tarda per “El Club” de TV3. L'entrevista feta per Albert Om no ha estat precisament un massatge: correcte en les formes -en la línia habitual del programa i en la manera de fer del presentador- però dura en el fons, tant en les preguntes com, sobretot, en l'embolcall (un bloc de les declaracions incendiaries d'Ibarra amb les quals no va fer precisament gaire amics a Catalunya i un recull d'opinions de ciutadans d'origen extremeny que viuen i treballen aquí, que asseguren sentir-se bé a la terra d'acollida i que no dubten en criticar, en algun cas amb crua duresa, algunes de les coses que ha dit els darrers anys Ibarra sobre Catalunya i els catalans.
Sense baixar del burro en les seves conegudes conviccions polítiques sobre Espanya i l'estat de les autonomies, l'expresident extremeny ha afirmat que Catalunyanecessita una millora del seu finançament per evitar que, amb l'augment de població registrat els darrers anys, creixi l'esquerda entre els ciutadans amb nivell de renda alta o mitjana i els pobres. Una lectura “socialista” de la qüestió catalana que fins ara no havíem pogut escoltar mai de la boca d'Ibarra.
Després de 30 anys d'exercici de la política i una vegada retirat per exigències del cor (la víscera que castiga els excessos) i del guió intern del PSOE (els indisciplinats no surten a la foto), Juan Carlos Rodríguez Ibarra ha reconegut per fi que a Catalunya els gossos no es lliguen amb llonganisses.
Avui, la bèstia negra s'ha mostrat conciliadora. L'antic animal polític ja no s'ha d'obrir pas a empentes pel front de batalla espanyol ni recol·lectar vots amb la vella estratègia de carregar contra tot allò -excepte el Barça- que soni a català.
Ara Ibarra fa la bona cara del viatjant que ha vingut a Catalunya a vendre llibres. A la cartera hi porta les seves memòries amb un títol no gaire tranquil·litzador però que descriu perfectament al personatge: “Rompiendo cristales”.
Secció de petits electrodomèstics d'uns grans magatzems. M'interesso per les cafeteres i una dependenta veterana m'informa amb una certa fredor i cara de pomes agres sobre les característiques dels aparells. Li comento que la vull d'una marca concreta perquè la que tinc a casa des de fa anys m'ha donat molt bon resultat.
“Fa un cafè excel·lent, fins i tot -afegeixo- el descafeinat que prenen els meus pares surt molt bo”.
La dependenta em mira amb ulls de senyoreta Rottenmeier i, com si jo fos una Heidi qualsevol, em fueteja verbalment:
“Fan molt be en prendre'l descafeinat. De fet, ningú hauria de beure cafè perquè és molt dolent per la salut”.
Surto dels grans magatzems sense comprar la cafetera i amb ganes d'entrar al primer bar i demanar una infusió.
“Fue muy angustioso. Se oían disparos por todos los lados. Pero ella estaba muy tranquila”.
Ho ha dit l'alcalde de Majadahonda, Narciso de Foxá (PP), que ahir a Bombai va sobreviure, al costat d'Esperanza Aguirre, la matança terrorista que ha costat més d'un centenar de morts i cap a 300 ferits, un episodi que encara avui segueix amb l'alliberament dels ostatges retinguts als hotels.
A l'Índia no hi era Mariano Rajoy, per empal·lidir al costat d'Esperança, com va succeir en el famós accident d'helicòpter de l'1 de desembre de 2005. Aquella vegada, els ocupants de l'aparell, entre ells el líder del PP, van haver de passar per l'hospital. Tots menys Aguirre.
Avui El Mundo, el més aguirrista de tots els mitjans, ja s'encarrega de recordar a la seva plana web la bona estrella que acompanya a la presidenta de Madrid: en els incidents, en els accidents i en els episodis polítics (la repetició de les eleccions autonòmiques gracies al tamayazo -la fuita dels socialistes Eduardo Tamayo i Teresa Sáez- i el seu immediat triomf electoral).
El diari de Pedro J. assegura que Aguirre té baraka, concepte que en la tradició sufí de l'Orient Mitjà significa aquella mena de benedicció o d'aurèola que dóna sort, carisma i alè de bona vida a una persona.
Creix, doncs, el mite de la dama de ferro del Partit Popular mentre Mariano segueix sense alçar el vol i cercant, orfe de fortuna i per les tortuositats de la política, algun rastre de baraka.
Caja Madrid ha tret un nou dipòsit a 12 mesos que, segons assegura l'entitat d'estalvis, ofereix la màxima rendibilitat del mercat. Es diu “Barrilete cósmico” i encara que agafa un dels sobrenoms pels quals és conegut Diego Armando Maradona – per allò de marcar-li un gol a la resta d'entitats bancaries- a mi em fa pensar amb alguna de les aventures d'humor blanc del TBO.
De fet, si el nom fa a la cosa, de confiança – que és el que manca actualment a l'economia- no me'n dóna gens ni mica.
I parlant de confiança o, més aviat, de desconfiança, Microsoftha anunciat que a partir de la segona meitat del 2009 llançarà un antivirus gratuït que consumirà pocs recursos del sistema i serà compatible amb Windows XP, Vista i amb el futur Windows 7. Aquest nou producte es dirà “Morro” - si, si, així, en castellà, tal i com sona- i servirà per tapar el fracàs en vendes del paquet de seguretat Windows Live OneCare, que deixarà de comercialitzar-se el juny del 2008.
“Barrilete cósmico” i “Morro”...
Definitivament cal preguntar-se què es prenen o què s'injecten a la vena els genis creatius que posen nom a determinats productes comercials.
Vídeo: Anunci del "Barrilete cósmico" protagonitzat per l'entrenador David Vidal.
Cada diumenge, la secció de Cultura de La Vanguardia dedica una plana al món de la música i un dels seus apartats porta per nom “El disco de mi vida”. Allà un personatge explica la banda sonora que l'ha acompanyat al llarg del seu itinerari vital. Diumenge passat li tocava el torn al fotògraf Manel Armengol. La peça es titulava “'Angelitos negros', por Jorge Negrete” i Armengol deia, entre altres coses, el següent:
"Tendría entre 5 y 7 años y no paraban de sonar los Angelitos negros de Jorge Negrete en la radio de casa. Y es un tema que me ha perseguido porque donde ahora vivo, hay una señora ya bastante mayor que cada domingo a las nueve de la mañana pone la canción… pero cada domingo sin falta.”
Suposo que més que les ranxeres del famós cantant mexicà, el que persegueix al conegut fotògraf són els boleros i les balades romàntiques del cubà Antonio Machín, que va gravar el seu nom amb lletres d'or a la història de la música popular interpretant peces com “Dos gardenias”, “El manisero” i, naturalment, “Angelitos negros”
Des de Presidència de la Generalitat m'han invitat a assistir a la conferència que amb el títol "Enfortir Catalunya" pronunciarà avui a la tarda a palau el president José Montilla en motiu del segon aniversari de l'actual legislatura.
Bé, de fet no sé si el convidat soc jo perquè, malgrat que la invitació ha arribat a l'adreça d'El Punt, va a nom d'Antoni Dalmau i Ribalta, escriptor i expresident socialista de la Diputació de Barcelona, el meu homònim amb qui, fora de la coincidència de nom i primer cognom, no m'hi uneix cap parentiu ni relació personal o professional.
Ja vaig explicar fa uns mesos que a ell el confonen amb mi situant-lo en El Punt i a L'Absurd Diari, i a mi amb ell al convidar-me, per exemple, als actes de la Fundació Jordi Pujol com a “Il·lustríssim president de la Diputació de Girona” (aquí el nivell d'error ja agafa una volada surrealista).
Fins i tot al web de l'editorial Temas de Hoy s'hi pot llegir un perfil biogràfic en el qual, agafant una mica de l'expresident de la Diputació de Barcelona i una mica de qui signa aquestes ratlles ens converteixen en una sola persona.
Deia doncs que m'han convidat a la conferència de Montilla però no hi aniré pas. M'hauria de camuflar, amb un bigoti fals, d'expresident de la Diputació, recuperar alguna anècdota divertida de l'organisme provincial i refrescar els meus limitats coneixements sobre les creuades contra els càtars ( “Mateu-los tots, i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus!”), que és l'especialitat de l'escriptor Antoni Dalmau i Ribalta.
I encara hi hauria el risc que explicant alguna maledicència sobre el mandat de Samaranch o el del propi Montilla -que recordem-ho, també va ser president de la Diputació entre el 2003 i el 2004- aparegués a palau el meu il·lustre homònim disfressat de periodista, amb els ulls castigats per massa hores navegant per internet i amb una invitació a la butxaca a nom d'Antoni Dalmau i Carbó.
Imatge 1: La invitació a la conferència del president Montilla
Imatge 2: L'expresident de la Diputació de Barcelona Antoni Dalmau i Ribalta.
El llibre més gran del món té una alçada de 3,20 metres, pesa 250 quilograms i compta amb 160 planes amb imatges i pensaments de personatges famosos com Gandhi, Voltaire, Shakespeare i Teresa de Calcuta. L'estan acabant d'enllestir en motiu de la Fira del Llibre Ricardo Palma, que s'inaugura el proper dia 29 de novembre a Lima i els seus promotors -l'editora Minibooks- estan convençuts que aconseguiran el rècord Guinness.
Perú tindrà doncs un llibre digne del regne de Brobdingnag, la terra de gegants descrita per Jonathan Swift a la segona part d' “Els viatges de Gulliver”. Llàstima, però, que la crua realitat peruana amb més d'un 7 per cent de la població analfabeta (uns 2 milions de persones) sigui culturalment més pròpia de Lilliput.
Foto: El llibre gegant s'ha pogut veure en motiu de la presentació de la propera edició de la Fira Ricardo Palma. / Peru.com
Els errors són relativament habituals a la premsa escrita. Aplegar milers i milers de lletres, una darrera l'altra, i fer-ho amb les preses habituals del dia a dia acaba provocant accidents periodístics que, en algun cas, poden ser divertits com el que recull aquesta fe d'errades publicada ahir.
I és que en El Punt som humans i ens equivoquem, però, això sí, procurem fer-ho amb gràcia.
Un escorta privat de la baronessa Thyssenva frustrar un robatori en una botiga de roba de Platja d'Aro mentre la Tita Cervera s'estava provant una peça d'abric a l'emprovador.
Segons s'ha sabut ara, els fets van succeir el diumenge 19 d'octubre quan un lladregot va fotre ma al calaix de la caixa i va sortir pitant després de donar una empenta a la dependenta. El guardaespatlles, que no era en Kevin Costner (ni la Tita és la Whitney Houston) però que té una colla d'anys d'ofici, li va barrar el pas, va escapolir-se d'un cop de puny i el va immobilitzar fins a l'arribada de la policia.
Tot plegat no seria gaire noticia sinó fos que els fets van tenir lloc en un outlet, un establiment que ofereix roba i sabates de primeres marques però de temporades anteriors.
Què fa la baronessa comprant roba en un outlet?
Definitivament, la crisi està causant estralls... i la noblesa ja no és el que era!
"El dia que quebró Lehman Brothers vendí un abrigo de piel de 125.000 dólares" ( el gran senyor de la moda, Óscar de la Renta, avui en El País)
Aquesta impressionant foto aèria de Claudio Álvarez apareix avui a la portada d'El País. El peu engatillat diu el següent:
“No hay quien compre un coche. La crisis castiga al sector del automóvil, que ha suprimido ya miles de empleos. La UE se plantea ayudas, mientras decenas de miles de coches sin vender abarrotan zonas logísticas como la de Ciempozuelos, en Madrid. "
Giro plana i a la 2 i 3, en lloc del tema obertura de la secció d'Internacional, hi trobo un espectacular anunci a tot color del nou Audi Q5, un cotxe amb un preu que supera els 45.000 euros. “Mínim consum i màxim dinamisme i potencia”, promet l'anunciant.
Una de dues: o en el departament de publicitat d'El País fan rebaixes (cosa gens estranya degut als números vermells de can Prisa) o a la redacció del diari no han sabut explicar als lectors que hi ha marques automobilístiques pràcticament estrangulades per la crisi i altres que han sabut fer els deures a temps.
O, tal vegada, l'explicació és més senzilla i aquest anunci a doble plana és una fugida endavant, una campanya agressiva i un símptoma dels mals que encara estan per arribar.
La setmana passada explicava en aquest blog que a la bústia de L'Absurd Diari havia arribat un mail d'una tal Cristina criticant que una secció del web de notícies surrealistes porti per nom “Estat espanyol” i acusant als catalans de ser una “panda de palurdos y ignorantes”.
Com que el mail provenia dels serveis de la regidoria de Joventut de l'ajuntament de Guadalajara, vaig reenviar-lo al consistori perquè estiguessin assabentats de l'ús que algú estava fent del correu municipal.
La resposta no s'ha fet esperar.
Jaime Carnicero de la Cámara, segon tinent d'alcalde i regidor d'Obres Públiques, Infraestructures, Festes i Joventut s'ha posat en contacte per demanar disculpes i aclarir que una persona totalment aliena al Centre Jove de Guadalajara “se aprovechó de las tecnologías e infraestructuras de nuestro centro y las utilizó para hacer un uso, total y exclusivamente personal”.
Queda doncs aclarit el tema.
Foto: El regidor Jaime Carnicero de la Cámara. / Ajuntament de Guadalajara
Rincón de pensar en la Moncloa
-
La inédita carta del presidente Sánchez a los ciudadanos españoles
evidencia una seria crisis institucional. No recuerdo un caso en las
democracias liberal...
Un doloroso ‘reno de peluche’
-
Pese a su título, ‘Mi reno de peluche‘ no es una serie para niños. Para
nada. Es la historia de un acoso y de varios problemas de salud mental.
Quizá no la...
ChatGPT, una virguería en pañales
-
Lo del *ChatGPT* es impresionante, pero está en pañales. Sin duda se trata
de un *experimento de Inteligencia Artificial (IA) en fase beta *y se notan
mu...
Conversaciones entre dos mundos
-
Por Rosi Morera
No soy la muerte,
soy solo de una nueva verdad
la mensajera.
Conversaciones entre dos mundos fue publicado originalmente en El Blog de ...
Carlos Yárnoz, nuevo Defensor del Lector de El País
-
Carlos Yárnoz será el nuevo Defensor del Lector de El País en sustitución
de Lola Galán. El nombramiento tendrá una duración de un año, prorrogable
por el ...
Empezar un nuevo negocio por internet
-
Cuando deseamos emprender, el primer desafío al que nos enfrentamos es
saber cómo elegir la idea adecuada para tu negocio debido a que pensamos en
la con...
Persiguiendo a Gabo
-
*Colita. El País*
Ron y agua bendita. Lo restregaron nada más nacer. Su tía Francisca
Cimodosea Mejía quiso evitar percances como esa vuelta de cordón umb...
Ni “Enlarge your penis” ni punyetes. Ara el correu brossa incorpora propostes més originals. El darrer spam que he rebut em suggereix l'adquisició d'un motlle per fer glaçons amb forma de bala. Diu que gracies a això podré preparar unes “begudes de mort” i afegeix el següent:
Entrades
