dijous, 31 de maig del 2007

Josep Cuní i el cop de puny damunt la taula



Diumenge van ser elegits a Catalunya un total de 8.910 regidors, dels quals únicament 17 són membres del partit xenòfob Plataforma per Catalunya, dirigit per l'ultradretà Josep Anglada, antic militant de Fuerza Nueva i ma dreta de Blas Piñar. PxC ha obtingut uns 12.000 vots principalment a Vic, El Vendrell, Cervera, Manlleu i Barcelona, una collita que l'ha permès superar els 4 regidors del 2003.


El fenomen no és encara alarmant però convé que els partits democràtics -que ja han anunciat que no acceptaran cap pacte amb Anglada- es posin les piles per desactivar amb polítiques socials efectives les arrels d'una conflictivitat que va creixent a determinades ciutats catalanes on es concentra el percentatge més alt de població immigrant.


El programa "Els matins de TV3" va convidar ahir a tres simpatitzants del partit perquè expliquessin les raons que els van portar a votar el partit d'Anglada. Al llarg del debat – aquí es pot veure complert- es van produir moments singulars com ara el fet que una ciutadana nascuda a Xile defensés que no entrin més immigrants...magrebís.


La discussió entre ells i Pilar Rahola va anar pujant de to fins que el gran Josep Cuní va esclatar donant un cop de puny damunt la taula (vídeo superior).


En el moment històric en que el presentador d' "El Matins de TV3" va perdre definitivament la paciència i va decidir posar ordre d'una forma contundent, uns dels seguidors de Josep Anglada exigia a Rahola que no l'acusés de ser "feixista".


"Jo no l'estava insultant, perdoni'm, Jo definia al senyor Anglada", deia la tertuliana.


"Usted no tiene ni idea de lo que es el fascismo", replicava el jove votant de PxC.


Com que abans d'ahir, a "El Matí de Catalunya Ràdio", Josep Anglada negava davant Antoni Bassas que la Plataforma per Catalunya sigui un grup ultradretà i feixista, us deixo a continuació aquest il·lustratiu vídeo de TV3 i que tothom en tregui les conclusions que consideri més oportunes.



dimecres, 30 de maig del 2007

Espanya és diferent...

Aquí podeu veure una curiosa selecció d'imatges captades per a aquests mons de déu que demostren, amb sentit de l'humor, que alguna cosa hi ha de diferent.

dimarts, 29 de maig del 2007

Abstenció a dojo

Tots els polítics sabien que podia passar i així ha succeït: l'abstenció ha estat l'element clau dels comicis de diumenge. Amb un 46,2 per cent de mitjana, el 27-M passarà a la història com les eleccions municipals catalanes que, des de la recuperació de la democràcia, han tingut un nivell més alt d'abstenció. Ben poc a veure amb el 38,54 per cent d'abstenció dels comicis del 1979, el 32,59 per cent del 1983, el 31,48 del 1987, el 42,26 del 1991, el 35,23 del 1995, el 44,13 del 1999 i el 38,53 del 2003.


Més enllà de la mitjana catalana, la més alta de l'estat, hi ha puntes d'abstenció considerable a municipis com Terrassa (55,8 per cent), La Seu d'Urgell (54,4), Mataró (53,8), Sabadell (52) o Barcelona (50,5).


La mateixa nit dels comicis, el secretari d'estat de Comunicació Fernando Moraleda va culpar de l'alta abstenció a Catalunya a l'intens seguiment del Gran Premi de Formula 1 de Mònaco, com si la transmissió durés tot el dia, com si Fernando Alonso no tingués predicament a la resta de l'estat o com si la cursa es disputés a Montmeló. La conclusió frívola de Moraleda, atribuïble, essent benèvols, a les preses de darrera hora per comparèixer davant la premsa, permetria apuntar altres causes de no haver anat al col·legi electoral com ara la mania que tenim els catalans de fer l'aperitiu els diumenges o de mirar per PPV algun partit de futbol (com tothom sap, a Espanya odien les patates xips, les escopinyes, les olives, les anxoves, el vermut i els gols de mitja tarda).


Avui, en El Punt, alguns sociolègs i politòlegs aporten elements més científics per entendre les causes de l'abstencionisme: l'acumulació de comicis en els darrers quatre anys (dues eleccions al Parlament, dues municipals, unes generals, dues europees, un referèndum per la Constitució Europea i un altre per l'Estatut); el cansament per la picabaralla continua des que el PP va perdre les generals el 2004; la percepció dels comicis municipals com de “segon nivell” front als generals, l'envelliment dels discursos i de mètodes de campanya com els mítings, la mediocritat de molts candidats que entren a formar part de les llistes (les cúpules dirigents prefereixen candidats dòcils) i l'allunyament dels partits respecte a les preocupacions de la ciutadania. S'hi podria afegir també la manca de llistes obertes o el desencís provocat en alguns sectors d'electors quan veuen que els acords entre els partits envien a l'oposició a la força més votada...


Després de l'abstenció registrada l'any passat en el referèndum de l'Estatut (51,15 per cent), tots els partits es van lamentar del problema però Catalunya continua essent, per exemple, l'única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia (CiU mai no ha estat interessada en tirar-la endavant perquè l'actual normativa ja li està bé en repartir els escons d'una manera desproporcionalment favorable als territoris amb menys població).


Ahir Joan Saura va anunciar, com a president d'Iniciativa, la realització per part de la seva força política d'un estudi sobre les causes de l'abstenció, un treball que es vindrà a sumar al que el mateix polític va encarregar fa uns mesos com a conseller de Relacions Institucionals i Participació. La paradoxa és que el Saura preocupat per l'abstenció és el mateix que fa uns dies, en plena campanya electoral, va sorprendre a tothom dient el següent:


Els que no es sentin d'esquerres ni ecologistes que facin el que vulguin, que s'abstinguin, o que votin el que vulguin”.


Demà, a la sessió de control parlamentari, Josep Piqué preguntarà al president Montilla que li semblen aquestes paraules d'un conseller que, a més dels maldecaps amb els Mossos, té per funció fomentar la participació ciutadana.


Acudit: Nando / El Periódico

dissabte, 26 de maig del 2007

El kit antiabstenció


Tant els socialistes com els populars es miren les eleccions de demà en clau de primàries espanyoles i uns i altres ja tenen les calculadores preparades per sumar des del primer al darrer vot de les municipals, independentment del nombre d'ajuntaments conquerits. Comptant d'aquesta manera, a l'engròs, el PSOE va obtenir el 2003 uns 123.000 vots més que el PP i ara tant la gent de Zapatero com la de Rajoy tenen aquesta dada en el punt de mira. Qualsevol pujada o baixada serà, respectivament, sinònim d''èxit o de fracàs. Els populars tenen la “batalla de Madrid” guanyada i confien en superar els 250.000 vots de diferència que van registrar respecte al PSOE a les darreres eleccions municipals. Per la seva part, els socialistes esperen que l'abstenció no els jugui una mala passada a Catalunya i a Andalusia.


De fet, i al marge dels resultats, l'abstencionisme és una fenomen que preocupa a tots els partits perquè, junt amb el vot en blanc, posa en qüestió directament la salut del sistema polític. A la recta final de la campanya tothom ha insistit en la necessitat d'anar a votar i alguns, fins i tot, s'han inventat recursos per excitar el vot. A Girona, per exemple, els convergents han repartit a tots els assistents al seu acte central de la campanya un “kit Antiabstenció”. La cosa consisteix en una capseta de cartró que inclou dues paperetes de vot amb els corresponents sobres, un llistat dels deu compromisos de CiU amb la ciutat i cinc caramels.

Un senzill manual d'instruccions diu el següent:


Normes d´'ús: Entregueu-ho als abstencionistes. Només funciona el 27/5/2007, però té garantia per a quatre anys. Com més s'utilitza, menys tripartit. El motor del canvi a Girona.


Com que l'alcaldable de CiU i ex-col·lega de tasques periodístiques Carles Puigdemont ve de família pastissera és possible que hagin inclòs en els caramels un elixir especial que estimula a qui els menja la necessitat irresistible d'anar a corre-cuita a acaronar una urna. Si demà veieu a gent seriosa, formal i endiumenjada fent coses insospitades dins el col·legi electoral, no tingueu cap dubte: és la viagra convergent que excita les masses.


La solució a l'abstenció només pot sortir d'un alambí de polític alquimista perquè pel que fa als compromisos (un govern més transparent, un equip de persones emprenedores, una ciutat més cívica, més segura, més neta i amb solucions al problema de l'habitatge, una potencia cultural que traspassi les fronteres, creació de llocs de treball, generació de riquesa, catalanitat etc etc) són plats del mateix menú que, en unes eleccions municipals, posen a taula la majoria de partits. Són els espaguetis i la carn empanada de la democràcia, les promeses d'ampli espectre que acostumen a satisfer el paladar d'un bon gruix d 'electors.


Si obriu el kit antiabstenció, no tingueu cap dubte: només en els cinc caramels hi pot haver, si existeix, el fet diferencial.

divendres, 25 de maig del 2007

Ciutadans al zoològic

De petits, anàvem a Barcelona a veure el cul de la mona. Ara, però, en plena campanya electoral, les innocents criatures pateixen el risc de visitar el zoològic i, enlloc de feres més o menys peludes, trobar-hi candidats. Els de l'espècie Ciutadans van celebrar ahir el seu acte central de campanya dins una carpa muntada al costat del dofinari del Zoo de Barcelona. L'ubicació escollida donava joc per metàfores a l'estil de “la gent que viu a Catalunya està empresonada entre reixes pel nacionalisme identitari i pel socialisme ofegador”, però, malgrat aquesta potencial teatralitat de l'escenari, s'hi va trobar a faltar el protagonisme del rei de l'espectacle, l'Albert Boadella.

Davant una audiència d'unes tres-centes persones, els papers principals se'ls van repartir el president del partit, Albert Rivera, el diputat Antonio Robles i dos representants de la branca “intel·lectual”, aquella que apareix i desapareix segons com bufa el vent: el periodista Arcadi Espada i el catedràtic de Dret, Francesc de Carreras. Es va parlar poc de Barcelona, gens de la crisi interna que pateix la formació i molt de “regenerar la democràcia”, de posar fi “al malson nacionalista” i de treure Espanya del pou on l'han ficada ZP i els “nacionalismes excloents”. “Zapatero és un desastre. El pitjor president que hi ha hagut a la història de la democràcia”, va dir Francesc de Carreras, que, per cert, és el mateix que va afirmar Aznar fa pocs dies a Ferrol.


I és que els plantejaments d'uns i altres no estan tan allunyats. Ahir mateix, la cap de llista de Barcelona per Ciutadans, l'advocada Esperanza García va assegurar que hi hagut “contactes indirectes” amb el PP i amb CiU per “sondejar la possibilitat de futurs pactes” municipals. Rivera assegura que els seus regidors no pactaran amb cap partit nacionalista i és de suposar que Trias no acceptarà enfangar-se políticament d'aquesta manera, però els designis de les urnes i el pes de les ambicions són inescrutables...


I com que de nacionalistes n'hi ha d'aquí, d'allà i de més enllà, seria curiós veure a “antinacionalistes” com Rivera, Robles, Espada, De Carreras o Boadella havent d'escollir entre continuar en la solitud més absoluta (amb risc de ruptures internes i esperant a les eleccions generals per pujar a l'autobús de Fernando Savater i l'eurodiputada socialista Rosa Díez) o fer, a més curt termini, una encaixada de mans amb nacionalistes espanyols o catalans.


De moment avui a Barcelona, Savater i Teresa Giménez Barbat, presidenta de l'Associació Ciutadans de Catalunya, l'entitat que aplega als intel·lectuals que van promoure el partit Ciutadans, ja han manifestat la seva intenció d'arribar a algun tipus d'entesa de cara a les eleccions generals. El filòsof ha refusat, per discrepàncies ideològiques, la proposta de Zaplana de fer una “aliança conjuntural” entre la nova plataforma i els populars, però tenint en compte que el que volen crear és “un partit espanyol sense complexes” que reforci el pes de l'estat front als de les autonomies i que bloquegi una sortida negociada al problema basc, és més que segur que aquesta “tercera via regeneracionista” acabi saltant a l'escena política vestint de dalt a baix els colors del nacionalisme espanyol. Aquell nacionalisme que alguns dels que critiquen el català o el basc, intenten fer veure que no existeix.


Foto: María Luz Guilarte, Esperanza García i Albert Rivera ahir en el míting de Ciutadans. / Pere Virgili / Avui

dimecres, 23 de maig del 2007

Regals de campanya



A la ciutat de Barcelona, les caravanes electorals reparteixen petits obsequis entre la gent que , sense res més a fer, s'apropa als candidats. L'alcaldable convergent Xavier Trias segueix amb la seva obsessió mai del tot explicada amb la fruita, obsequiant als electors amb una mena de poma electrònica que fa llumetes. Per la seva part, el socialista Jordi Hereu té a bé repartir imants de nevera i punts de llibre amb una caricatura seva, mentre que el republicà Jordi Portabella regala posavasos amb el seu nom. El candidat popular, Alberto Fernández Díaz també compta amb un ampli estoc de peces de seducció que inclou gorres, bolígrafs i fins i tot raspalls de dents, per allò de que a votar al PP s'hi ha d'anar no tan sols amb la bufeta buida i el budells reposats sinó també amb la mirada neta i el somriure de dentífric. L'Imma Mayol, en canvi, no està per les tècniques de mercat i intenta guanyar-se als electors – si la tempesta de punxons policials ho permet- només amb el missatge eco-socialista. Si l'alcaldable d'Iniciativa repartís les pomes sintètiques d'en Trias, l'acusarien d'embrutir la terra i de fomentar el canvi climàtic; si repartís imants amb la seva imatge o posavasos amb el seu nom seria un gest massa personalista; i si optés pels raspalls de dents, encara algú descobriria que estan fabricats a ves a saber on gràcies a l'explotació del treball infantil. Millor doncs fer només ús de la paraula i dilluns vinent serà un altre dia.


Però no a tots llocs hi ha tants escrúpols. M'expliquen que en un municipi de la Costa Brava es presenta una llista independent encapçalada per un constructor i promotor immobiliari d'èxit. M'asseguren que, a falta de programa, organitzen els seus actes en la intimitat de diferents bars amb barra lliure i pernil a dojo. També em diuen que han muntat alguna festa infantil en la qual sortegen videoconsoles entre els nens que hi vagin acompanyats de familiars. Aquesta campanya seductora es centre en un barri on el vot és tradicionalment socialista i la veu que m'ho explica afegeix que hi ha bona connexió entre aquests independents de la totxana i alguns convergents de tota la vida.


Ciment i política, les dues eines amb les quals alguns es van fent un país a mida.


Imatges: A dalt, vídeo promocional de la campanya de Trias. A sota, caricatura de Jordi Hereu que apareix en el material de campanya.

diumenge, 20 de maig del 2007

Pànic en el PSC

En el carrer Nicaragua no se'n saben avenir. La notícia ha estat dura, duríssima i una onada de pessimisme ha ofegat totes les expectatives d'èxit a les eleccions municipals de diumenge vinent. Els responsables de campanya del PSC no s'ho acaben de creure però pronostiquen, com aus de mal averany, una caiguda espectacular a les enquestes. "Ens ha abandonat, ens ha abandonat!", repeteix insistentment la vicepresidenta del partit Manuela de Madre, mentre Miquel Iceta es pregunta una i altra vegada què collons ha passat per perdre el seu suport.

A l'Ajuntament, Jordi Hereu anul·la, desconcertat, els actes electorals previstos pel matí i, mentrestant, a Palau, José Montilla corre d'un costat a l'altre com ànima en pena, mut i desconsolat, Recorda l'experiència de l'entrevista de fa uns mesos com un fet joiós que sempre guardarà gravat a la seva memòria, però al mateix temps com una demostració del caràcter efímer i cruel de la felicitat.

Lluny de la plaça de Sant Jaume, en el seu despatx de la Diagonal, Pasqual Maragall tampoc hi entén rés. A aquestes alçades, l'encara president del PSC ja és un personatge de tornada de tot, un gat vell a qui ben poques coses el fan patir, però l'ha sorprès que un noi tan vinculat al partit, tan proper a les tesis socialistes, tan d'esquerres, tan anticonvergent, tan allunyat dels plantejaments liberal-conservadors hagi fet el que ha fet.

En Pasqual es deixa caure a la butaca del despatx i torna a donar un cop d'ull al retall de l'article de l'economista Xavier Sala i Martín a La Vanguardia. La mirada li queda fitxada al titular: "No votaré socialista".

Qui ho havia de dir.

divendres, 18 de maig del 2007

A les urnes per canviar de calçotets


Amb els seus 2,6 milions d'habitants i una extensió territorial tres vegades més gran que Catalunya, Castella i Lleó és un dels grans graners de vots de la dreta. El govern de la comunitat és en mans dels populars des del 1987 quan el CDS d'Adolfo Suárez, exercint d'àrbitre de la situació, va fer possible que un jove diputat de Coalición Popular per Àvila, José María Aznar, fos elegit president de la Junta. Des d'aleshores, els socialistes, que havien controlat la regió des de les eleccions del 1983, no tornarien a tocar poder. A partir del 1991, comicis rera comicis, el PP ha anat conservant la seva majoria absoluta a Castella i Lleó, mentre a Madrid, un lleonès anomenat Zapatero representa ara l'altra cara de la moneda.


Aquests 20 anys de poder de la dreta – amb el president Juan Vicente Herrera amb tots els números a la butxaca per tornar a ser reelegit- són un os de mal rossegar pels socialistes encapçalats per Ángel Villalba. En una mena de missió impossible i amb en ZP com a màxim valor disponible, el PSOE es presenta com el canvi necessari en una terra on l'orientació majoritària dels vots sembla inamovible. Cal roba nova i per això les Joventuts Socialistes de Castella i Lleó han repartit per carrers i places aquest cartell contundent en el qual apareixen uns calçotets i unes bragues tirant a fastigosos. L'eslògan és directe: “¿Lo tendrías puesto 20 años? Toca cambiar en Castilla y León”.

dijous, 17 de maig del 2007

Alcaldable sense copa ni faldilla

Final èpica la d'ahir a Glasgow entre l'Espanyol i el Sevilla Emoció, força, intensitat, bon futbol i mala sort pels pericos que han tornat a Barcelona amb el cor trencat després de caure derrotats a la ruleta dels penals. La copa de la UEFA es queda per segon any consecutiu a les ribes del Guadalquivir, entre aromes de pescaito frito i a les vitrines d'un club que està fent història.

El seu president, José María Del Nido, gaudeix de moment dels èxits esportius sevillistes, però la seva felicitat podria ser efímera si es confirmen els rumors segons els quals hi ha moltes possibilitats que segueixi ben aviat els passos de la Pantoja i d'un centenar de personatges més per la seva presumpta implicació en el merder de Marbella. Diuen que l'advocat Del Nido va fer el pajaru al costat de Julián Muñoz cobrant una milionada per redactar informes falsos. En mans de la Justícia està el provar-ho, una condició imprescindible perquè al president del Sevilla C.F, una vegada perduda la innocència, se li obrin de bat a bat les portes del selecte club dels pantojos.


Mentrestant, amb el desastre de Glasgow ens hem quedat sense el gran espectacle de veure a l'alcaldable del PP per Barcelona i insigne perico Alberto Fernández Díaz vestit amb faldilla escocesa. El candidat popular va prometre que si l'Espanyol guanyava la copa de la UEFA assistiria a un acte electoral a Sarrià-Sant Gervasi lluint una faldilla escocesa blanc-i-blava. Com que no ha pogut ser, ens haurem de conformar contemplant aquest fotomuntatge de Bibiana Guarch publicat a l'Avui. Les cames, això si, són del gran Sean Connery, que a més de James Bond al servei de Sa Majestat Britànica i amb llicència per a matar és, més enllà de la pantalla, independentista escocès.


Qui li havia de dir a l'alcaldable popular que a més de quedar-se sense copa futbolera acabaria passejant-se per la plana d'un diari amb mig cos d'esquerda-pàtries...

dimecres, 16 de maig del 2007

Convivència 0 - Ordenança 2


L'alcaldable d'ICV-EUiA per Barcelona, Imma Mayol va aprofitar ahir la campanya electoral per fer ressuscitar la polèmica sobre l'ordenança de civisme que a la tardor del 2005 va provocar una forta crisi entre els socis del govern municipal. La candidata ecosocialista va acusar a ERC i al PSC d'haver-se alineat amb la dreta votant a favor d'una ordenança que “barreja problemes socials, com la prostitució i la mendicitat, amb qüestions d'incivisme”. Segons Mayol, aquesta normativa "no va respondre a necessitats de la ciutat sinó de l'alcalde Clos de tenir més autoritat davant la ciutadania".


Com que les campanyes tenen un punt -o dos- d'espectacle, Mayol va convocar a la premsa a la platja de la Nova Mar Bella, on els Joves d'Esquerra Verda (JEV) havien organitzat un partit de futbol per escenificar que és possible fer compatibles els diferents usos dels espais públics. L'acte polític-esportiu contra la doctrina Clos de sortir ben pixat de casa tenia un rerefons simbòlic i per això un equip vestia una samarreta verda amb la paraula Convivència i l'altre una de negre amb la paraula Ordenança. Se suposa que havia de guanyar la Convivència ecosocialista, però al final els triomfadors, per 0-2, van ser els de l'Ordenança.


La realitat és tossuda i si els vots es van imposar el desembre del 2005 a favor de la normativa impulsada per Clos, ara ho han fet els gols. Lamentablement no tenim dades suficients per confirmar si l'actual ministre d'Indústria feia ahir d'entrenador a la Mar Bella, ni tampoc si els jugadors de l'equip negre eren en realitat membres camuflats de la Joventut Socialista de Catalunya.



Foto: Imma Mayol junt amb membres dels dos equips de futbol platja. / ICV-EUiA

dimarts, 15 de maig del 2007

I després de Kaká, Ronaldinho

Ronaldinho ha decidit finalment seguir el passos de Kaká i ha enviat una carta a la Confederació Brasilera de Futbol demanant que no sigui convocat per jugar la Copa Amèrica. D'aquesta manera podrà jugar els quatre partits que queden de la Lliga i a continuació anar de vacances. Si hagués disputat la Copa Amèrica, el podien haver convocat abans d'acabar la Lliga i només hauria pogut comptar amb quinze dies de festa per recuperar forces abans de reincorporar-se a la pretemporada del Barça. Tot això suposant que continuï al planter blaugrana, un interrogant que a hores d'ara es manté obert a l'espera de la reestructuració que patirà a l'equip després d'aquesta complicada temporada.


Mentrestant, el seleccionador brasiler Dunga haurà de trobar un altre 10 per disputar la Copa Amèrica, el número que li va treure a Ronaldinho per donar-lo a Kaká i que sembla que porta incorporada la maledicció del cansament.


Caricatura: Eduardo Baptistão

diumenge, 13 de maig del 2007

Ronaldinho i la ma que el paga

El jugador del Milan Kaká ha sol·licitat formalment a la Confederació Brasilera de Futbol no ser inclòs a la llista de convocats per disputar la Copa Amèrica, que aquest any es celebra a Veneçuela entre el 26 de juny i el 15 de juliol. D'aquesta manera, el centrecampista, que sona com un dels possibles fitxatges del Real Madrid per la propera temporada, podria fer vacances a l'estiu i arribar fresc com una rosa a la Casa Blanca.


A la seva carta, Kaká, que és el primer brasileny que s'ha autodescartat d'aquesta edició de la Copa Amèrica, afirma que està cansat i que necessita vacances. Concretament diu que degut a les divergències entre els calendaris de les diverses competicions, porta tres anys sense poder gaudir de vacances i que durant aquest període ha disputat 180 partits oficials amb el seu club i amb la selecció. “Això –escriu el jugador- està provocant un constant i acumulat desgast en la meva condició física i pot provocar lesions en el futur”. Afegeix també que cada cop que és convocat a la selecció es sent molt orgullós, però es mostra convençut que aquesta vegada “no tindré les condicions psíquiques i físiques per complir bé el paper que s'espera de mi a nivell internacional”.


Com que les causes del cansament són idèntiques, Ronaldinho podria fotocopiar aquesta mateixa carta, posar-hi el seu nom i enviar-la a la Confederació Brasilenya. El gran interrogant és si ho farà o si, per allò de reconciliar-se amb Dunga i per fidelitat als colors de la selecció, acabarà mossegant la ma que el paga, que és blaugrana.

Foto: Ronaldinho i Kaká durant un entrenament de la selecció brasilera.

divendres, 11 de maig del 2007

Un bumerang contra el Barça


Paradoxes del futbol. El gol històric que va donar la volta al món fent pujar al cel a Messi i al Barça ha retornat dies més tard convertit en un mena de bumerang que ha destrossat, amb quatre impactes seguits, (4-0), no tant sols les aspiracions blaugranes a guanyar la Copa del Rei, sinó també la poca confiança amb la qual els aficionats es miren aquest trist caminar a empentes i rodolons de l'equip.


El gol de Messi i el resultat final del partit d'anada al Camp Nou (5-2) va humiliar als jugadors del Getafe, però ahir la penya de Bernd Schuster va fer brillar l'autoestima, l'arma de David, davant un Goliat ple de figures, però miserable en joc i en ganes, un Barça de Rijkaard amb el GPS desendollat i sense mapes de referència on ningú acaba de trobar la seva posició. Un equip, en definitiva, que demana a crits el final de la temporada per resoldre amb cirurgia de bisturí tots els mals estructurals que pateix.


Però el problema més immediat, a l'espera d'entrar en quiròfan, és que el psiquiatre de guàrdia ja no és a temps per posar un pedaç d'urgència a la davallada d'un equip que fa un any era triomfant, un grup humà amb el mirall trencat en el que no s'hi reconeixen ni els jugadors ni els aficionats.


Resten cinc partits a cara o creu per intentar guanyar la lliga i costa de creure que el Barça, després de la patacada del bumerang de la Copa, sàpiga exhibir l'autoestima que ha mostrat el Getafe. No ho va saber fer després del desastre d'agost davant el Sevilla a la Supercopa d'Europa (3-0); tampoc el desembre quan va perdre al Japó el Mundial de Clubs davant l'Internacional de Porto Alegre (1-0); ni el febrer en ser eliminat de la Champions pel Liverpool (1-2 i 0-1).


Esgotada la confiança en l'equip, l'esperança culé és el darrer que es perd. Els seguidors continuaran anant al camp o gastant-se els calers amb el pay per view esperant que Eto'o i Ronaldinho, entre actes socials i comercials, trobin finalment el camí del gol o que Messi, el gran absent d'ahir, ens regali una altra obra mestra. Aquesta vegada, si pot ser, que l'argentí ho faci ferint el mínim possible l'amor propi dels contraris i lliurant-se amb habilitat de les puntades de peu dels defenses, que era el que Schuster va trobar a faltar en el Camp Nou i que Rijkaard li va voler evitar mantenint-lo lluny de l'estadi Alfonso Pérez.


La nota d'optimisme és que ara tenim, per aguantar la pressió del Madrid, un Messi fresc entre un grup d'humiliats. Paciència i a veure com acaba.


Foto: Ronaldinho, impotent al final del partit d'ahir. Efe

dilluns, 7 de maig del 2007

L'Aznar "rebel"



Una noia embarassada de set mesos i un noi van morir dissabte a la matinada en un accident de trànsit a Jaén. La seva moto va ser envestida per un cotxe conduït per una dona que va donar positiu al ser sotmesa al test d'alcoholèmia. La conductora, que ha passat a disposició judicial, tal vegada forma part d'aquell grup de persones tan segures d'elles mateixes que quan algú planteja els perills de la carretera esgrimeixen el discurs de la llibertat individual:


Les copes de vi que prenc, deixi'm que me les prengui tranquil·lament; no poso en risc ningú


Els tres protagonistes del drama de Jaén -la que s'agafava etílicament al volant convençuda que no posava en perill les vides de ningú i les seves dues víctimes- van ser a temps d'escoltar dijous la mateixa frase pronunciada a Valladolid per l'expresident del Govern espanyol, José María Aznar.


I també en va deixar anar alguna més: “No m'agrada que em diguin: ‘No pot anar a tanta velocitat', ‘no pot menjar hamburgueses tan grosses' o ‘se li prohibeix beure vi'; deixi'm que decideixi per mi mateix, que en això consisteix la llibertat”.


A Aznar li acabaven d'atorgar la medalla d'honor de l'Acadèmia del Vi de Castella-Lleó i va optar per barrejar l'alcohol amb la carretera i amb la política, un còctel imprudent en un personatge públic que, per sentit de la responsabilitat, no hauria de permetre's frivolitzar mai amb un tema com l'accidentalitat viaria. Ni les 3.000 víctimes mortals de l'any passat ni les seves famílies ho entendrien.


Podria ser que aquests deliris “lliberals” del polític conservador, aquest atac a tota norma de trànsit, li vinguin d'aquell juliol del 2003 quan el seu fill gran va ser denunciat per la policia italiana per circular amb un Porche a 160 quilòmetres per hora per una carretera entre Florència i Pisa on la velocitat era limitada a 90. El president del govern espanyol es va haver d'empassar aquella humiliació familiar i ara, quan ja no té càrrec públic, ha brollat a la superfície l'Aznar rebel amb perfum antisistema, l'Aznar que quan en un dels seus viatges als Estats Units li atorguin la medalla de l'Associació Nacional del Rifle, reivindicarà el dret de tots els ciutadans del món lliure a anar a l'hipermercat, a l'escola o al gimnàs amb una pistola a la butxaca. “Que en això consisteix la llibertat”.

Dibuix: Puigbert /El Punt

divendres, 4 de maig del 2007

Passejada amb el gos virtual

Els jugadors japonesos tenen a la seva disposició una màquina recreativa que simula, ni més ni menys, que l'exercici quotidià de treure a passejar el gos.

En el blog Tokiomango expliquen que si optes per caminar massa ràpid damunt la cinta que incorpora la màquina, el gos virtual es cansa, mentre que si passeges lentament, el ca s'avorreix. Una vegada assolit un ritme de marxa que no resti punts, cal ser prou hàbil amb la corretja per anar superant diferents obstacles. Si permets que el teu gos manyac s'apropi massa a la fera del veí o si travesses el carrer quan passa un cotxe, perds la partida.

No queda clar si el gos virtual pot cagar o pixar en llocs prohibits i si, en aquest cas, apareix un guàrdia urbà a punt de posar una multa. Tampoc sé si els excrements de la màquina recreativa poden destinar-se a usos que, encara que puguin semblar inversemblants, existeixen a la vida real. Podria ser apassionant, per exemple, simular a la sala de jocs la revenja protagonitzada per una escocesa que a la cuina d'una llar familiar posava merda de gos dins el plat de curry del seu marit. Després de vint-i-un anys de matrimoni, feia massa temps que la felicitat havia saltat per la finestra i ara, al descobrir-se les habilitats gastronòmiques de la dona, l'afer ha acabat al jutjat i el matrimoni camina irremeiablement, sense màquina recreativa, cap a un més que merescut divorci.

dimarts, 1 de maig del 2007

Humor republicà per la nova infanta

Per sort per la Corona, la infanta Sofía de Borbó no ha nascut avui 1 de maig, Festa del Treball, cosa que hauria donat lloc a molts acudits malintencionats i republicans. La cesària reial es va practicar diumenge, amb la qual cosa la direcció de la luxosa clínica Ruber Internacional de Madrid ha volgut desmentir la l'insistent rumor segons el qual els ginecòlegs fan cesàries a dojo els divendres per poder fugir tranquil·lament de cap de setmana. Aquest diumenge 29 d'abril, els catòlics celebraven Santa Caterina de Siena, Sant Agapit i Sant Secundí, però Felip de Borbó i Letizia Ortiz han optat per posar-li a la infanta el nom de Sofía, que en grec significa “saviesa”, un atribut sovint somniat però no sempre assolit a Casa de Borbó.


Aquest nom, que vol ser un homenatge a l'àvia paterna i que es va mantenir en secret fins diumenge, ja figurava des de feia dies a les porres organitzades per alguns mitjans de comunicació. La gent que segueix la premsa rosa s'havia agafat el tema amb el respecte que acostumen a tenir amb els membres de la Casa Reial, però ara que gràcies a internet s'ha posat de moda la interactivitat, algunes comunitats de lectors han aprofitat per riure de valent.


A 20 Minutos.com se'ls va acudir plantejar fa uns dies la següent pregunta:


¿Qué nombre elegirías para la segunda Infanta?


I aquests han estat alguns comentaris dels lectors:


- La Bribona, para que vaya a juego con el barco de su abuelo y en sintonia con la corona


- Burbuja Inmobiliaria de Borbón


- Primitiva, a ella si que le tocó y sin gastar un duro.


- Caperucita, xq va a vivir del cuento


- Menudavidorra Tevasapegar Acosta de Nuestros Impuestos. Me parece un nombre elegante a la par que discreto


- Francisca de los milagros de Franco.


Mentrestant en El País, la pregunta és la següent:


¿Qué le regalarías a la infanta Sofía?


- Mi hipoteca, para que así se sintiera una más de los españoles


- Una libreta bancaria a mi nombre para que ponga la parte que le pago, ya que soy republicano.


- Un país lo suficientemente maduro e inteligente que pudiera prescindir de la monarquía


- Una cunita tricolor. Para que se prepare.


- Un trabajo para sus padres


- Yo le regalaria un carné de socio a un partido anarquista y mucho sentido del humor.


- Unos padres de la clase obrera.


- Una vivienda de protección oficial , un coche de segunda mano, un contrato temporal, un seguro de autónomo y un chupete por si llora


- La libertad de no vivir gratis de mis impuestos y la dignidad de no pertenecer a una clase social que a sometido a la población durante siglos.


- Una plaza en un colegio público cuando le corresponda por edad, atención sanitaria en la sanidad publica, un bonobus para desplazarse... en fin que llevara una vida lo mas "real" posible.


Com es pot veure, d'humor antimonàrquic no en manca malgrat que a l'estat espanyol, a hores d'ara, ja deuen haver batut tots els rècords d'audiència els programes televisius dedicats a la segona filla dels prínceps d'Astúries.


Mentrestant, algú ja ha obert a corre-cuita el blog infantasofia.blogspot.com, que es presenta irònicament amb l'objectiu de “recaudar efectivos a favor de la tercera república”. Així mateix, segons explica El Catalejo, un internauta resident a A Coruña s'ha avençat a la Casa del Rei comprant els dominis sofiadeborbon.es i sofiadeborbon.com.


La Casa del Rei, escarmentada pel problemes que va tenir anys enrera amb les adreces d'internet relacionades amb Letizia Ortiz, va registrar, hores abans que es fes públic el nom de la segona infanta, tota mena de dominis ('infantasofia', 'sofiaprincesa', 'princesasofia', 'sofia-borbon-ortiz', 'sofia-borbonyortiz', 'sofia-borbonortiz'...). Però l''operació, semblant a la que es va portar a terme quan va néixer la infanta Leonor, no ha estat perfecte i ara caldrà veure quin ús tindran les adreces sofiadeborbon.es i sofiadeborbon.com o si des de La Zarzuela es reclamarà als organismes corresponents la revocació de la titularitat d'aquests dominis.