dijous, 30 de juny del 2011

Seguir viu



Ha aparegut aquesta pintada al barri: “Sonríe, sigues vivo otro día mas” (sic).

Segurament es tracta d'una espraiada naïf sorgida d'una ma adolescent.

Però, i si és una subtil amenaça d'un grup mafiós?

No em feu cas. Darrerament estic llegint massa novel·la negra...

dimarts, 28 de juny del 2011

Un peixater a l'Estudiantes



L'agencia publicitària Sra. Rushmore és la responsable d'aquest divertit espot per la nova campanya d'abonaments del club de basquet Asefa Estudiantes. El protagonista és el pivot Germán Gabriel que, en un moment, deixa de ser el pitjor peixater del món per convertir-se en pacient d'urgències. Un humor una mica sangonós però que aconsegueix l'objectiu: fer que l'anunci tingui les característiques d'un bon vídeo viral que segur que es passejarà per tota la xarxa i per les televisions.

dilluns, 27 de juny del 2011

Obres íntimes

Em truca una amiga i ens fotem a xerrar. Que si això, que si allò, que si el de més enllà...

A mitja conversa, un soroll potent de Black & Decker penetra per l'auricular del telèfon ferint la meva oïda...

Esteu fent obres?”, li pregunto a l'amiga.

No”, respon taxativa. “M'estic depilant!”.

Glups.

En altres circumstàncies m'hauria vist obligat a fer esforços per treure la pota de dins la galleda d'aigua, però en aquest cas hi ha confiança i ens fem un tip de riure.

Ah, la Black & Decker de l'amiga és diu Silk Epil i segons la publicitat de la multinacional Braun hi ha més de 18 milions de dones d'arreu del món que fan servir aquesta maquinota - algunes l'anomenen la moto- per aconseguir una depilació “extremadament suau” durant unes quatre setmanes.

Homes que llegiu aquest blog, estigueu doncs alerta. Si escolteu a la veïna fent obres a casa, no li pregunteu si ha aconseguit penjar el quadre...

Mireu-li les cames.

dissabte, 25 de juny del 2011

Mourinho a la foguera

Els veïns del meu barri han aprofitat la foguera de Sant Joan per convertir en cendres i en fum a José Mourinho. L'aplicació del foc purificador, que no deixa de ser una mena d'exorcisme pagà, exemplifica l'odi que provoca (ben segur volent-ho) l'entrenador del Real Madrid a la resta d'aficions i, especialment, a la blaugrana.

Quan encara no s'havia fet fosc i els botxins estaven preparant la pila de la foguera penjant-hi les fotos d'en Mou i els rètols amb el famós “Por qué?”, vaig poder escoltar darrera meu una conversa entre un nen i el seu pare. “Per què volen calar foc a Mourinho?”, preguntava innocentment la criatura. “Doncs perquè deuen tenen mania a aquest senyor”, responia l'home endolcint l'autèntica aversió, fòbia, tírria, esquírria o com vulgueu dir-ho que sembra el portuguès per aquests camps de Déu.

Fet i fotut, no li hauríem de tenir tanta animadversió al personatge. Sense la seva gasolina abocada damunt el foc passional de la passada lliga no hauríem gaudit de l'arenga de Pep Guardiola sobre “el puto amo”, ni s'hauria posat a mil per hora el motor culer per guanyar-ho gairebé tot.

Glòria doncs a Mourinho i que per mil anys l'Ésser Suprem li segueixi pagant la nòmina per poder-lo continuar cremant simbòlicament a la revetlla de Sant Joan!


Foto 1: Mourinho ha estat el protagonista de la foguera del barri gironí de Fontajau. / Toni Dalmau

Foto 2: El foc cruspint-se a l'entrenador del Madrid. / Manel Lladó 

dijous, 23 de juny del 2011

Patam, patapam, patapum



Nit de Sant Joan. Cava, coca i pirotècnia a dojo. Però sigueu prudents. No feu invents amb la pólvora...

dimarts, 21 de juny del 2011

divendres, 17 de juny del 2011

Avantguarda ferroviaria



El secretari de Transports dels Estats Units, Ray LaHood ha viatjat avui amb AVE de Madrid fins a Cuenca acompanyat del ministre de Foment, José Blanco. LaHood ha fet grans lloances del sistema d'alta velocitat espanyol asegurant que és “el millor” del món i afegint que l'administració Obama vol “imitar i copiar” aquest model amb l'ajud d'empreses espanyoles. Per la seva part, Blanco ha agraït les paraules del secretari de Transports “tant dels del punt de vista personal com des del punt de vista de que el que fem en matèria d'alta velocitat és avantguarda en el món”.

De la velocitat convencional ningú n'ha dit res i dels problemes dia sí, dia també, a Rodalies tampoc. Per desgràcia els trens que utilitzen la majoria d'usuaris són les víctimes de tanta multimilionària avantguarda. Res a imitar i copiar per ningú i per a tant res a ensenyar a Mr. LaHood, l'amic americà del ministre Blanco.

dimecres, 15 de juny del 2011

Un dia trist i indignant


Es veia a venir. Ja fa uns dies que les picabaralles internes havien posat en evidència que als indignats se'ls ha escapat de les mans el seu propi moviment assembleari.  I els fets d'avui en el Parlament n'han estat la constatació.

Hi ha raons objectives per la indignació davant la democràcia de baix perfil  i la dictadura internacional de les finances i l'especulació que patim, però la violència d'alguns manifestants contra els representants elegits pel poble deslegitima les justes reivindicacions. La X marcada amb sprai a la gavardina de l'exconsellera Tura, la pintura en el coll de l'exdirector general d'Interior i diputat d'ICV-EUiA, Joan Boada, el cop de pedra rebut per l'exministre de Treball i diputat del PSC Celestino Corbacho o les empentes i escridassades patides per l'exconseller d'Ensenyament Ernest Maragall i l'exconsellera de Salut, Marina Geli són alguna cosa més que vergonyoses agressions.

Pot haver estat cosa de pocs, però avui els indignats, deixant de ser pacífics, substituint la paraula per la violència, agredint fins i tot a aquells que volien votar contra les retallades socials, a més de carregar de raons a l'expeditiu conseller Puig, han  perdut una important batalla. La de l'opinió pública. La del carrer que veia en ells un altaveu d'allò que preocupa a tanta i tanta gent. Avui és un dia trist. Un dia perquè tant els indignats com els polítics reflexionin.


Foto 1: Herrera i Camats entrant, custodiats pels Mossos, al Parc de la Ciutadella. / Europa Press

Foto 2: Diversos diputats (Joan Laporta, Ramon Espadaler, Oriol Pujol) dins de la furgoneta dels Mossos d'Esquadra que els ha traslladat davant de la porta del Zoo per poder accedir al Parlament. / EFE

dilluns, 13 de juny del 2011

L'"alcalde" Pérez Rubalcaba


Ningú pot posar en dubte que Alfredo Pérez Rubalcaba és un tot terreny. Ha estat professor de Química Orgànica a la Universitat Complutense de Madrid, a la de Konstanz (Alemanya) i a la de Montpellier (França). Ha practicat atletisme i, sobretot, s'ha convertit en un gat vell de la política, primer al costat de Felipe González i després de José Luis Rodríguez Zapatero. L'hem vist fent de secretari d'estat d'Educació, de diputat, de membre de l'executiva i secretari de Comunicació del PSOE, de responsable de l'estratègia electoral del partit, de portaveu del grup socialista en el Congrés, de ministre d'Educació i Ciència, de ministre de la Presidència i de Relacions amb les Corts, de ministre d'Interior, de ministre interí de Defensa durant la baixa per maternitat de Carme Chacón, de vicepresident primer i portaveu del Govern...i, fins i tot, el 9 de juliol serà proclamat candidat a la presidència del Govern a les properes eleccions generals...

Tot això ha estat i és Alfredo Pérez Rubalcaba, però tampoc cal exagerar la nota com fa l'agencia nord-americana Associated Press que, en una de les seves notícies sobre els “indignats”, el convertia ahir en “el reelegit alcalde de Madrid”. Concretament, segons AP, els antidisturbis van actuar dissabte contra els “indignats” que es manifestaven al carrer quan Pérez Rubalcaba jurava el seu càrrec d'alcalde molt a prop de la Puerta del Sol.

Ara només falta que fent gala del rigor periodístic, Associated Press converteixi a Alberto Ruiz-Gallardón en alcalde de Barcelona i a Carme Chacón en candidata del PSOE a rostir-se en el foc de les eleccions generals...


Foto: Montilla i Pérez Rubalcaba, asseguts davant de Chacón, ahir a la trobada de l'aspirant del PSOE amb militants del PSC . / Juanma Ramos / El Punt.


Via: Ignacio Escolar

dimecres, 8 de juny del 2011

Desconnectar per connectar



Vivim tan connectats que a vegades cal desconnectar per poder tornar a connectar amb la vida. Curiosament el missatge ens el dóna DTAC, una companyia de telefonia mòbil tailandesa.

dilluns, 6 de juny del 2011

En terra de cans



Quan el senyor X va obrir la porta del restaurant ja va tenir la sensació d'haver entrat en terra ignota. Va estar a punt de recular però, sense donar-li temps, el cambrer el va fer asseure en una taula del racó.

Defugint les mirades de tothom i mentre esperava que li prenguessin nota, el nostre personatge va parar dissimuladament l'orella intentant escatir de què carai parlaven a les taules veïnes. Per estrany que pugui semblar, les converses no anaven de futbol, ni de dones, ni de la crisi, ni, tant sols, de política o del darrer merder a l'oficina. Hi havia, això sí, apassionades discussions sobre si el pinso Royal Canin era millor o pitjor que l'Affinity, si les passejades havien de ser de deu minuts o de mitja hora, si les corretges eren massa curtes o massa llargues o sobre si calia anar-se a vacunar aquest mes o el vinent.

El senyor X va menjar a corre-cuita i va tocar el dos cap a casa sense treure's del damunt la impressió que alguna cosa important havia canviat de manera definitiva en la seva vida. Nerviós, amb les mans tremolant, es va barallar amb el pany i a l'entrar al pis es va trobar amb en Dyc assegut a la taula i acabant de dinar. La bèstia peluda el va mirar amb desdeny i aleshores el senyor X va entendre que el millor que podia fer era anar-se a jeure a l'estora i esperar pacientment l'hora de sortir a passejar...

divendres, 3 de juny del 2011

BWR-The Game: Ja sóc aquí!



Al·leluia. Desprès de 152 dies, disset hores i 45 minuts de navegació torno a ser al port de Barcelona. Ahir, a bord del Jecsalis, un veler de la classe Imoca Open 60, vaig acabar la meva primera volta al món a vela. Han estat més de cinc mesos navegant per les aigües virtuals del joc del Barcelona World Race, hores i més hores seguint la mateixa ruta que la regata real BWR: sortint de BCN el 31 de desembre de 2010, baixant pel Mediterrani (1 i 2) i per l'Atlàntic (1 i 2), passant per les temudes aigües del cap de Bona Esperança, travessant l'Índic Sud, el mar de Tasmània, l'estret de Cook, el Pacífic Sud fins el cap d'Hornos i pujant per l'Atlàntic fins el Mediterrani. En total, un recorregut inacabable de 29.500 milles modificant rumbs, posant rissos, canviant veles i controlant les previsions meteorològiques per evitar ingrates sorpreses.

Amb nuls coneixements en l'art de la navegació i en les particularitats del vaixell i de la ruta, el meu rècord de velocitat s'ha quedat en només 18,52 nusos. Les tempestes m'han esquinçat veles, les encalmades m'han fet morir de fàstic i finalment he arribat al port de Barcelona en la posició  11.291 d'un total de 48.265 participants d'arreu del món. Tota una experiència marinera viscuda des de l'ordinador!.


Imatge: El Jecsalis passant per l'estret de Gibraltar rumb a Barcelona.

Vídeo següent: Entrevista al guanyador de la regata virtual. És director d'una empresa informàtica especialitzada en el món de la vela, ha dedicat al joc cinc hores diàries i ha comptat amb l'assessorament tàctic del president d'un club de vela.