Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de març del 2014

Partitura primaveral


Dieu-me excèntric, però arriba la primavera i és una opció a tenir en compte: baixar el piano al pati i passar-te una colla d'hores batallant i batallant amb una partitura fins assolir la victòria final...

Un dia o altre vindrà el jardiner i, xiulant una vella cançó, traurà les fulles que en forma de mil notes musicals hauran cobert amb una selva melòdica al músic i al seu instrument convertits en majestuosa estàtua.

I, aleshores, cada vegada que plogui o que faci un sol radiant, pujarà des del patí una dolça melodia en record i homenatge a la constància, al treball, a l'esforç, a la paciència, a la sensibilitat i a l'esperit de superació que requereix aprendre a tocar un instrument i a gaudir amb la teva música.  

diumenge, 5 de gener del 2014

Nit de Sunset Jazz Club


Fantàstica nit en el Sunset Club de Girona amb Randy Greer i Ignasi Terraza Trio (Horacio Fumero al contrabaix i Caspar St. Charles a la bateria). Ens han regalat una sel·lecció de nadales nord-americanes i catalanes a ritme de jazz, oferint un concert, sense exagerar, memorable.

Randy Greer és un cantant de San Francisco que ha treballat amb grans músics dels Estats Units i que té una veu, estil i domini escènic que fa pensar amb Nat King Cole. Per la seva part, el català Ignasi Terraza és un dels grans pianistes de jazz de l'estat espanyol i gaudeix d'un sòlid reconeixement internacional (primer premi del Jacksonville International Jazz Piano Competition als Estats Units). Cec des dels nou anys i amb els estudis de piano clàssic al Conservatori de Barcelona, es va iniciar de forma autodidacta en el jazz i no en va tenir prou amb això sinó que, a més, va ser la primera persona cega a l'estat espanyol en llicenciar-se en informàtica. Actualment, a més de fer concerts amb el seu trio arreu del món, és professor de piano jazz a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Ha publicat més d'una vintena de discs, un d'ellsChristmas Swings in Barcelona.
amb Randy Greer:

Contemplar des de primera fila com l'Ignasi Terraza passeja les seves mans pel teclat i en treu aquest formidable fruit és un experiència inoblidable.

Aquí us deixo un vídeo d'una actuació que Ignasi Terraza Trio i Randy Greer van fer a La Pedrera l'any 2007.



Fotos: Un moment del concert d'ahir al Sunset de Girona / T.Dalmau

diumenge, 29 de desembre del 2013

"Los chicos del coro"


Bon concert el que divendres van oferir a l'Auditori de Girona Les Petits Chanteurs de Saint-Marc de Lió, el cor que es va fer famós fa uns anys per la seva participació a la pel·lícula "Les Choristes" de Christophe Barratier (2004), coneguda aquí com "Los Chicos del Coro". Veus blanques ben conjuminades per un programa molt variat que va incloure des de peces clàssiques del repertori coral (Agnus Dei, Ave Maria...), passant per cançons populars (Cielito lindo, El tamborilero), fins a l'emblemàtica Imagine de John Lennon i a uns quants temes de bandes sonores, tant de "Los Chicos del Coro" com de pel·lícules clàssiques (Supercalifragilísticoespialidoso, Singing in the rain...). La interpretació -sota la direcció de Nicolas Porte- em va semblar molt bona i també excel·lent l'acompanyament del pianista, però aquests programes tan variats sempre em provoquen dubtes: respon a cap lògica interpretar l'Agnus Dei amb la mateixa posta en escena estàtica -típica d'un concert coral clàssic- que Singing in the rain?. A mi no m'ho sembla però Les Petits Chanteurs de Saint-Marc ho fan...

Un aspecte a destacar en el concert va ser la col·laboració especial de la Coral Geriona infantil, que va oferir tres cançons i, al final del concert, en va cantar una altra conjuntament amb els cantaires de Lió. L'Imma Pascual segueix destacant per la seva manera tan expressiva de dirigir que es guanya el cor no tan sols de les nenes, nens i joves que participen a les dues formacions de Geriona, sinó també del públic. Ben segur.



Foto: Un moment del concert a l'Auditori de Girona. / J. Sabater /El PuntAvui

dissabte, 3 d’agost del 2013

Canons a la Devesa


Imatge pretèrita, probablement dels anys 20 del segle passat.. Canons d'un regiment d'artilleria en el Camp de Mart de Girona. Aquest és el mateix indret de la Devesa on avui s'hi està celebrant el festival "Catalunya vol viure en llibertat i amb dignitat", organitzat per El Punt Avui.

Els temps i els protagonistes, per sort, han canviat.

dilluns, 29 d’abril del 2013

Camilo



Camilo Sesto (Alcoi, 1946) ahir a Telecinco amb cara plastificada de "torno a ser jovenet però ningú s'ho creu”.

Sobreviure desprès de triomfar durant dècades en el món de l'espectacle ha de ser dur i complicat però voleu dir que cal anar tan contranatura i d'una manera tan evident?.

A alguns cirurgians plàstics els haurien de fer empassar el bisturí i el botox lligats a una columna ardent i escoltant una nova versió d'aquell èxit de Camilo que a aquestes alçades de la pel·lícula podria portar per títol “Vivir así es morir de horror”.

Passant del món de la cançó al del cinema i posats a escollir rostre pels millors darrers anys de la nostra vida, em quedo amb un valor sòlid, reconegut i envellit estèticament d'una manera ben digne i elegant: Sir Thomas Sean Connery (Edimburg, 1930). I qui no?


diumenge, 11 de novembre del 2012

Mayumana: ritme i humor


Bon espectacle el que es pot veure aquest cap de setmana a l'Auditori de Girona dins el festival Temporada Alta: Mayumana presenta "Racconto", una selecció dels números que al llarg dels seus quinze anys d'existència ha creat i passejat aquesta companyia d'origen israelià pels escenaris d'arreu del món.

Dansa, percussió, vídeo art, interpretació i humor formen un còctel escènic que en alguns moments m'ha fet pensar amb la Fura dels Baus i en altres amb el Cirque du Soleil. I fent de guionista i de veu en off, Andreu Buenafuente. Molt recomanable.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Una festa barroca

 

Dissabte plujós. Un bon moment per assistir a una parisenca i divertida "Fête Baroque" amb l'ensemble Le Concert d'Astrée sota la direcció d'Emmanuelle Haïm i amb els següents cantants: Natalie Dessay, soprano, Magali Léger, soprano, Patricia Petibon, soprano, Françoise Masset, soprano, Anne Sofie von Otter, mezzo-soprano, Karine Deshayes, mezzo-soprano Pascal Bertin, contratenor, Philippe Jaroussky, contratenor, Rolando Villazon, tenor, Stéphane Degout, bariton baix i Christopher Purves, bariton baix.

 No us perdeu en el minut 18 l'alegre interpretació que fa Patricia Petibon de "Platée" ("Scène de la Folie") de Rameau. I la sorpresa divertidíssima del minut 37...

Programa:

Rameau "Forêts paisibles" ("Les Indes galantes") - Stéphane Degout, Natalie Dessay

Händel "Venti, turbini, prestate" ("Rinaldo") - Philippe Jaroussky

Händel "Un pensiero voli in ciel" ("Il Delirio Amoroso") - Stéphanie Marie Degand, Magali Léger

Rameau "Monstre affreux, monstre redoutable" ("Dardanus") - Stéphane Degout

Rameau "Scène de la Folie" ("Platée") - Patricia Petibon

Rameau "Bruit de tonnerre" ("Hippolyte et Aricie")

Rameau "Paix favorable, paix adorable" ("Dardanus") - Stéphane Degout, Françoise Masset

Purcell "What power art thou" ("King Arthur") - Christopher Purves

Purcell "Sound the trumpet" - Philippe Jaroussky, Pascal Bertin

Händel "De torrente in via bibet" ("Dixit Dominus") - Karine Deshayes, Natalie Dessay

Händel "Ciel e terra armi di sdegno" ("Tamerlano") - Rolando Villazon

Händel "Son nata a lagrimar" ("Giulio Cesare") - Ann Sofie Von Otter, Philippe Jaroussky

Händel "Hallelujah" ("Messiah")

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Bufant tubs i totxanes

Aquí em teniu, renunciant al sentit del ridícul i intentant (sense aconseguir-ho) treure algun soroll d'un dels artefactes musicals fets amb objectes quotidians pel músic Xavi Lozano. Taller "Tubs del món, la inventiva a l'aula". Es va fer aquest dissabte a l'Espai Marfà de Girona.

Ha estat molt divertit i instructiu descobrir que tot tipus de tub amb forats pot acabar fent la funció d'instrument de vent. Una altra cosa és bufar molt i no triomfar en l'ambiciós objectiu que en surti cap soroll...

Contemplant la foto, he arribat a la conclusió que, amb una mica de perseverança i vista la penúria que pateix el periodisme, sempre em puc dedicar a fer de músic d'obra. Per cert que les totxanes també és poden bufar i treure'n melodies, com ens han ensenyat en Xavi Lozano en aquest taller musical...

Abans de la crisi, l'orquestra del sector immobiliari reforçada per una amplíssima secció de mestres en l'especulació, també bufava totxanes i d'aquells concerts i repertoris de gran format en va sortir la bombolla que  acabaria esclatant i causant danys col·laterals que estem pagant entre tots.

Tal i com han anat les coses, els milers i milers d'aturats del sector podrien formar una orquestra de  bufadors de totxanes, de tubs de PVC, de coure, d'alumini i de formigó i, sota la direcció de Lozano, interpretar l'”Himne a la sortida de la crisi”.  Tal vegada, amb una mica de ritme, les coses a Brussel·les i a Berlín es començarien a moure en la direcció encertada, el gallec que presideix les Espanyes deixaria de fer de gallec i prendria alguna decisió i fins i tot algun escadusser i mític brot verd saltaria a la pista per obrir el ball...  

diumenge, 12 d’agost del 2012

Sílvia Pérez Cruz brillant a Empúries

 

Concert de Sílvia Pérez Cruz en el Fòrum Romà d'Empúries. Un estil intimista davant una audiència considerable: 2.000 persones. Un ple de gom a gom que confirma, actuació darrera actuació, de quina manera la jove cantant de Palafrugell ha sabut connectar amb el públic esdevenint a hores d'ara la veu femenina més interessant del panorama musical català.

Feia molt de temps que tenia ganes d'assistir a un dels seus  concerts i el d'ahir en el Festival Portalblau m'ha deixat clar el que ja intuïa: que si el disc “11 de novembre” és una joia, el directe de Sílvia Pérez Cruz té l'espontaneïtat, la gràcia i la força que fan brillar amb mil llums aquest conjunt de bellíssimes cançons compostes i arranjades per ella, amb lletres pròpies però també de poetes com Feliu Formosa, Maria Cabrera i Maria Mercè Marçal. Tant se val l'idioma amb el qual canti -català, castellà, portuguès- o la barreja d'estils i de col·laboracions que han anat marcant l'arrancada de la seva carrera - Las Migas, Chicuelo, Javier Colina, Toti Soler - ella i els seus músics -Refree (guitarra), Joan Antoni Pich (violoncel), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Mario Mas (guitarra)- quins senyors músics! ho broden i ho fan tant amb les peces pròpies com amb les d'altres artistes (Cucurrucucú, Corrandes d'exili, Gallo rojo, gallo negro...).

En la manera de fer de Sílvia Pérez Cruz hi ha tones d'autenticitat, poder creatiu, sensibilitat, simpatia i una veu versàtil, amb mil modulacions, que puja i que baixa, que es passeja amb absoluta comoditat des de la frase més íntima fins al to aflamencat més alt. Una veu que enamora des de la primera nota. Tenim molta sort de poder gaudir i emocionar-nos escoltant a una artista com aquesta!.

Vídeo: Interpretació ahir a Empúries de "Covava l'ou de la mort blanca", poema de Maria Mercè Marçal musicat per Sílvia Pérez Cruz.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Tomàs Milans, mestre de capella


Tomàs Milans i Godayol (1672-1742), fill d'una important família de Canet de Mar, va ser director de la capella del Palau de la Comtessa de Barcelona i a partir del 1714 i fins el 1735 va ocupar el càrrec de mestre de capella de la catedral de Girona. Tant la biografia d'aquest personatge com les seves obres com a compositor del barroc català han estat estudiades i recuperades pels musicòlegs Jordi Rifé i Josep M. Gregori gràcies a un treball de recerca portat a terme mitjançant una beca de la Fundació Ernest Lluch.

El gruix de l'obra conservada de Milans es reparteix entre l'arxiu de música de la catedral de Girona, el de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar i la Biblioteca Nacional de Catalunya. Precisament d'aquest darrer fons procedeixen les peces que han estat enregistrades pel Cor La Xantria, sota la direcció de Pere Lluís Biosca, en un cd que acaba d'aparèixer.

Així mateix, divendres, en el marc del Festival de Músiques de Torroella, La Xantria va interpretar sis d'aquests salms i motets per a les funcions solemnes de la catedral de Girona i també va oferir diverses obres de tres figures capdavanteres de la música religiosa del Barroc català: Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Va ser un un magnífic concert.




Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

dimecres, 1 d’agost del 2012

Una gran nit de jazz


“Si toques una melodia de jazz i les persones no mouen els peus, no la toquis més” va dir el gran Count Basie. I el compositor John Philip Sousa ho va arrodonir assegurant que el jazz durarà mentre la gent l'escolti a través dels peus i no del cervell. És així com s'ha d'escoltar el jazz i és també d'aquesta manera com ho va fer dissabte a la nit el públic que va omplir l'espai del port del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. En escena, la joveníssima estrella catalana del jazz, Andrea Motis, el multi instrumentista, professor de música i descobridor de talents Joan Chamorro acompanyat pel seu grup i la incombustible, la incomparable reina del swing, La Locomotora Negra.

La suma de la joventut gairebé insultant d'una nova generació jazzística que puja amb força  -la cantant, trompetista i saxofonista Andrea Motis té només 17 anys- , el mestratge de Chamorro al front de la Sant Andreu Jazz Band i les quatre dècades de circulació d'una locomotora imparable amb Ricard Gili  al front de l'orquestra, van configurar una nit molt especial que ni tan sols va poder aigualir el soroll procedent de la rua de festa major. ¿No hi ha ningú a Sant Feliu capaç de gestionar correctament el programa d'actes?. Malauradament és  una pregunta retòrica perquè aquesta mena de contraprogramació sonora castiga cada estiu al festival de la Porta Ferrada.

Al marge d'aquest detall negatiu, van poder gaudir de veterania, de talent nou (molta atenció amb la jove cantant i saxofonista Eva Fernández, una gran veu i una nova jazzwoman de l'escola Chamorro de la qual sentiren molt a parlar) i del swing de sempre amb els ritmes i melodies que van deixar per la posteritat figures llegendàries com Louis Armstrong, Duke Ellington o Count Basie. Una gran nit de jazz.











Foto: Un moment del concert de Sant Feliu. En primer terme Andrea Motis, Eva Fernandez i Ricard Gili. / Festival de la Porta Ferrada.

Vídeo 1: 5 de novembre de 2011. Festival de Jazz de Barcelona. Concert que va dur a terme, al Teatre Coliseum,  Andrea Motis juntament amb la banda de Joan Chamorro, el seu professor i director de la Sant Andreu Jazz Band.

Vídeo 2: 11 d'abril del 2012: 13 Festival de Mil·leni. Barcelona. Eva Fernandez interpreta un tema amb el grup de Chamorro i Andrea Motis.

diumenge, 29 de juliol del 2012

Una mezzosoprano per la corda fluixa


Anne Sofie von Otter (Estocolm, 1955) ha protagonitzat aquest divendres el segon concert del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. La cantant sueca és considerada pels especialistes com una de les millors mezzosopranos de la seva generació i porta a terme actualment una intensa activitat artística. Com a prova d'això, aquesta temporada ha actuat amb les orquestres Los Angeles Philarmonic, New York Philarmonic, Berliner Philarmoniker, Münchner Philarmoniker, Sydney Symphony i la London Symphony Orquestra i ha interpretat el paper de Geneviève (Pelléas et Mélisande) a l'Òpera de París.

A Torroella hi ha vingut acompanyada pel seu pianista habitual, Bengt Forsberg i pel violoncel·lista Svante Henryson, un músic ben curiós ja que a més de ser un bon interpret de violoncel, toca també el contrabaix i ha fet incursions en la música moderna amb el baix elèctric al costat de gent com Stevie Wonder o Steve Gadd, aquest darrer un bateria de renom que ha treballat  amb Paul McCartney, Paul Simon, Al Jarreau, Joe Cocker, Chick Corea, Eric Clapton, i James Taylor.  Henryson és també compositor de música de cambra, simfònica, coral i jazz i algunes de les seves obres han estat interpretades per Elvis Costello i per la pròpia  Anne Sofie von Otter.

De fet, a la mezzosoprano i al violoncel·lista els uneix la seva visió amplia de la música. Von Otter ha gravat un àlbum amb Elvis Costello i fins i tot ha fet un disc d'homenatge al grup Abba.

Aquesta versatilitat la vàrem poder comprovar en el programa d'un concert que va ser un viatge des del romanticisme escandinau de finals del segle XIX fins a peces musicals populars dels nostres dies. A la primera part, la mezzosoprano sueca ens va oferir amb brillantor obres de Lindblad, Grieg, Liszt i Richard Wagner. Ho va fer acompanyada només pel pianista Bengt Forsberg, qui per cert, en un moment de descans de Von Otter, va interpretar la magnífica Isoldes Liebestad, la versió per piano que Litzt va fer de l'obra de Wagner. Grans i merescuts aplaudiments.

La segona part, amb la incorporació del violoncel·lista  Svante Henryson, va començar amb un primer bloc: els Chants d'Auvergne del compositor francès Joseph Canteloube, basats en cançons tradicionals occitanes. A destacar una d'elles, la deliciosa “La Delaïssada” (L'Abandonada).

A continuació i en un segon bloc, Anne Sofie von Otter i els seus dos músics es van passejar per la corda fluixa oferint peces populars del segle XX, des d'una  interpretació del “Summertime” de George Gershwin fins a la "Cucurrucucú paloma" del mexicà Tomás Méndez, passant per la banda musical de films com ara “Bagdad café” i “Cold Mountain”. Mentre en la resta del concert, la veu de Von Otter dominava i molt bé l'escena, aquí hi havia moments en els quals perdia volum com si hagués estat segrestada per la manca de confiança de qui  camina per terrenys poc coneguts. Per acabar de trencar el concert, fins i tot la filla de Henryson va cantar una cançó del seu pare, fent-ho amb més bona intenció i timidesa pre-adolescent que altra cosa.

Sort en vàrem tenir que a punt pel naufragi i ja fora de programa, la mezzosoprano ens delectés amb l'havanera de la Carmen de Bizet.

Una vegada més s'obre l'interrogant: quina necessitat hi ha que els intèrprets d'òpera de reconegut i merescut prestigi es perdin per camins aliens al seu art?. Des del meu modest punt de vista, ben poca  per no dir cap ni una.

 



Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Anne Sofie von Otter interpretant un dels Chants d'Auvergne a un concert amb la Verbier Festival Chamber Orchestra.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Pau Casals i el món de l'exili



Escapada de dissabte fins al Museu Memorial de l'Exili,a La Jonquera, per assistir a la inauguració de l'exposició “De Prada a Perpinyà. Pau Casals & el món de l’exili. Reportatges del fotoperiodista Jean Ribière (1944-1956)”. A l’exposició, que estarà oberta fins l'11 de novembre, s’hi pot veure una selecció de 110 fotografies, la majoria de les quals són inèdites. Les imatges evoquen un llarg període de silenci durant el qual el mestre Casals es negava a actuar en protesta per l'actitud dels aliats respecte a la dictadura franquista i permeten descobrir el diàleg establert entre el violoncel·lista, director i compositor , gran referent de l'exili català, i els refugiats que vivien a la zona entre Perpinyà i Prada de Conflent, amb figures destacades com  Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Josep Puig Pujades i Manuel Serra i Moret.

Entre les imatges que el documentalista, historiador de l’art i gestor cultural  Eric Forcada ha seleccionat d'un fons de 700 negatius centrats en l'exili hi apareix  l'alliberament de Perpinyà l'agost del 1944, la inauguració d'un monument a la memòria de Companys i de tots els catalans morts a l'exili, la col·locació d'una placa a Cotlliure en homenatge a Antonio Machado, els mítings i actes de protesta contra el franquisme, la festa dels refugiats catalans en homenatge a Pau Casals, el tancament de la frontera francoespanyola el 1946, la festa de celebració del 80 anys de Pompeu Fabra que va comptar amb la presència del president Irla, l'acte commemoratiu del 50é aniversari del primer concert de Casals a París,  l'homenatge a Jacint Verdaguer en el marc dels Jocs Florals de la Llengua Catalana organitzats a Perpinyà i la creació del Festival Pau Casals a Prada de Conflent.

En definitiva, aquesta exposició, que amb imatges similars també es pot veure actualment a Perpinyà i a Prada i que l'any vinent, coincidint amb el 40 aniversari de la mort de Casals, arribarà a Barcelona, és una bona oportunitat per reviure un fragment important de la història de l’exili republicà català.

El fotoperiodista Jean Ribière (Niort, 1922- Perpinyà, 1989) va iniciar la seva trajectòria professional el 1940 al diari L'Indépendant i quatre anys desprès va fundar la seva pròpia agència de premsa. El seus reportatges van ser difosos a mitjans com Le Républicain, L'Express, L'Aurore, Match, Keystone i la BBC i també als periòdics de l'exili com La Humanitat. Va ser vicepresident de l'Association Nationale de Journalistes Reporters Photographes et Cinéastes (ANJRPC) i va acabar deixant un fons de 120.000 documents fotogràfics (90.000 negatius i 30.000 diapositives).










Foto 1: Perpinyà, 24 de setembre de 1950. Homenatge a Jacint Verdaguer. A primera fila, el president Josep Irla i Pau Casals.


Foto 2: Cartell de l'exposició.


Foto 3: Perpinyà, Pont d'en Vestit, març de 1946. Acte de protesta contra la dictadura amb l'encesa de la falla "Cremem a Franco". 


Foto 4: Prada, Casa de la Vila, 28 de febrer de 1948. Homenatge a Pompeu Fabra pels seus 80 anys. D'esquerra a dreta, Casals, Irla i Fabra. 

dijous, 28 de juny del 2012

"Che si può fare"


"Che si può fare, che si può dire", es pregunten els italians. Què s'hi pot fer, què es pot dir, es pregunta tothom.

En un món, el de la composició de música antiga, en mans exclusives dels homes, Bárbara Strozzi (1619-1677) ocupa un lloc singular. Som a la Venècia del segle XVII i allà trobem a aquesta dona, deixeble de Francesco Cavalli, component madrigals, àries, música sacra i cantates per a una sola veu. Escoltem una de les seves precioses peces, "Che si può fare" (lletra), interpretada per Mariana Flores, una soprano argentina resident a Suïssa i formada a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis, el mateix centre on va estudiar la nostra Montserrat Figueras.



Imatge: Retrat de Bárbara Strossi pintat pel seu padrastre Bernardo Strozzi.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Una estrella del jazz

Cinc anys desprès d'haver actuat a l'Auditori gironí amb el seu trio, el pianista nord-americà Brad Mehldau va passar ahir pel Festival de Jazz de Girona despertant les mateixes passions que provoca arreu del món. Aquesta vegada ho ha fet mostrant la seva faceta més íntima, el piano solo, essent aquest l'únic concert que fa a l'estat.

Treballant la improvisació i amb el seu talent, capaç de barrejar les concepcions més clàssiques (Beethoven, Schubert) amb les formes jazzistes dels grans mestres com Charlie Parker i amb el pop de Radiohead o de Massive Attack, Mehldau s'ha convertit en una de les grans estrelles del jazz actual.

En el següent vídeo el podeu veure en una actuació l'any passat a Viena.

divendres, 5 d’agost del 2011

Tocant el cel a Torroella


Si el cel existís, Johann Sebastian Bach estaria a la porta dirigint la interpretació de la seva Missa en si menor davant una orquestra i un cor alats.

Però deixem-nos de misticismes. Dimecres al vespre el cel va baixar a la terra, concretament a l'església de Sant Magí de Torroella, escenari del Festival de Músiques, i ho va fer de la ma del Dunedin Consort & Players.

El conjunt orquestral i vocal escocès, dirigit per John Butt, ens va oferir la seva particular lectura d'aquesta obra que el gran compositor alemany va donar per acabada entre el 1746 i 1748, poc abans de la seva mort, després d'aplegar en una partitura les 27 peces que integren la Missa, escrites com a obres disperses al llarg d'una vintena llarga d'anys.

Diuen que el geni del barroc mai no va tenir ocasió de dirigir la Missa en la seva totalitat i experts hi ha valorar amb tots els seus ets i uts la interpretació que n'ha fet el Dunedin Consort & Players. En tot cas qui això signa, un simple aficionat, només pot definir el concert gaudit a Torroella amb tres paraules: emoció a flor de pell.



Foto: Un moment del concert del Dunedin Consort & Players a Torroella. / Toni León

Vídeo: El conjunt orquestral i vocal escocès en un concert anterior interpretant el Sanctus de la Missa en si menor.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Quatre veus i un saxo


La sonoritat d'una nau gòtica, la polifonia de quatre veus i el fraseig a estones melancòlic d'un saxo soprano. D'aquest aiguabarreig de cant antic i de jazz en surt Officium Novum, un dels espectacles musicals més sorprenents i delicats, una autèntica festa pels sentits que hem pogut gaudir al Festival de Músiques de Torroella de Montgrí.

Els protagonistes són el saxofonista noruec Jan Garbarek i el quartet britànic Hilliard Ensemble, integrat pel contratenor Davis James, el baríton Gordon Jones i els tenors Rogers Covey-Crump i Steven Harrold.

Garbarek és un músic d'estil polièdric capaç de passar dels ritmes jazzístics a la música de tradició hindú i d'aquesta a la contemporània, sense oblidar la música sacra o la pop. La seva és una llarga i reconeguda trajectòria al costat d'altres intèrprets de renom com el pianista Keith Jarrett i els contrabaixistes  Gary Peacock i Miroslav Vitouš. 

Hilliard Ensemble és un grup de cambra vocal fundat el 1974 que s'ha guanyat un gran prestigi internacional tant en la interpretació de música medieval i del renaixement com de peces d'autors contemporanis.

La col·laboració entre Garbarek i Hilliard Ensemble ha donat com a fruit  tres obres: Officium (1993), del qual s'en van vendre un milió de còpies, Mnemosyne (1999) i, finalment, Officium Novum (2010), que com els altres dos treballs ha esta enregistrat al monestir austríac de St. Gerold.

Aquesta darrera obra parteix de la música armènia i de la tradició bàrdica del Caucas, sumant-hi també peces de nova creació, dues d'elles de Garbarek.

Els quatre intèrprets vocals i el saxo, que actua com una cinquena veu, es passegen al llarg de la nau, en aquest cas de l'església de Sant Genís de Torroella, jugant amb la reverberació del temple i fent arribar al públic una gran riquesa sonora impensable en una sala-auditori convencional. Per aquesta raó l'espectacle només es presenta en esglésies o catedrals.

El resultat final és una experiència esplendorosa i única, un autèntic regal pels amants de la bona música.

 



Foto: El saxofonista Jan Garbarek en un moment de concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Estrena mundial de d'Officium Novum a Hamburg el 14 de setembre de 2010.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Clàssics populars del barroc


Nit de clàssics populars del barroc a càrrec de l'orquestra Acadèmia 1750 , dirigida per Stefano Demicheli i amb l'òboe solista Josep Domènech, a la inauguració dissabte al vespre del Festival de Músiques de Torroella. Obres d'Emanuele Rincón, Pachelbel, Vivaldi, Händel i Bach en un concert en el qual ha triomfat la gran veu i l'expressivitat interpretativa de la mezzosoprano gironina Gemma Coma-Alabert. Memorable la seva interpretació de l'ària Lascia ch'io pianga, de l'òpera Rinaldo de Händel.

Lascia ch´io pianga
mia cruda sorte,
y che sospiri
la libertà


Deixa que plori
la meva crua sort
i que sospiri
per la llibertat

No he pogut trobar a la xarxa cap vídeo ni gravació de Gemma Coma-Alabert interpretant aquesta ària,  però en tot cas aquí la teniu cantada per Maria Callas:



Foto: Toni León / Festival de Músiques de Torroella

dimarts, 17 de maig del 2011

Puccini en el cap



A la comèdia romàntica "The mirror has two faces" (títol traduït aquí com “L'amor té dues cares”), la seva directora i protagonista Barbra Streisand fa el paper de Rose Morgan, una professora de literatura anglesa de la Universitat de Columbia que intenta posar una mica de passió a la seva vida. El company de ball a la pel·lícula és Gregory Larkin (Jeff Bridges), professor de matemàtiques de la mateixa universitat que, cremat per les seves experiències sentimentals, considera que el sexe és un niu de complicacions i només cerca una relació platònica basada en l'intel·lecte i en la cordialitat. Una mena d'amor cortesà al vell estil del segle XII.

En una escena memorable d'aquest film (vídeo de dalt), la professora Morgan utilitza a parelles mítiques com Tristany i Isolda o Lancelot i Ginebra per explicar als seus alumnes que en la literatura clàssica, la consumació de l'amor porta a la bogeria, a la desesperació, a la mort. I afegeix que si l'amor romàntic és una il·lusió, una mentida, un mite modern, una manipulació malvada, una experiència tant curta i devastadorament dolorosa, cal fer-se una pregunta: per què la gent vol enamorar-se?. I la resposta, segons Rose Morgan, és perquè, l'enamorament, mentre dura, ens fa estar condemnadament bé. “Sentim -diu- a Puccini en el nostre cap”.

Però si quan la gent està enamorada el cor li batega al ritme de les operes del compositor italià, ¿què deu escoltar quan l'amor es fa fonedís? ¿La contundent Cavalcada de les valquíries de Richard Wagner?

A una escena de “Misteriós assassinat a Manhattan”, Carol i Larry Lipton (Diane Keaton i Woody Allen) surten a corre-cuita del teatre de l'òpera i ella li diu:

- El tracte era que jo t'acompanyava al partit de hoquei i tu veies l'òpera complerta.

I ell li respon:

- Quan escolto a Wagner més de mitja hora m'entren ganes d'envair Polònia.

Deixem doncs als polonesos en pau i, estiguem com estiguem, quedem-nos amb Giacomo Puccini que, malgrat no haver gaudit d'una vida sentimental tranquil·la per culpa de la gelosia extrema de la seva dona (la dama va provocar el suïcidi d'una minyona innocent), aporta com a mínim més pau espiritual.

Aquí teniu a Luciano Pavarotti i Mirella Freni interpretant el famós duet de l'acte primer de La Bohème “O Soave Fanciulla" ("Oh! Suau noia") a l'Òpera de San Francisco el 1990.

diumenge, 15 de maig del 2011

La noia que camina per la sorra



No heu tingut mai la temptació de saltar-vos les convencions, les regles que marquen el dia a dia?. El grup Pastora ens ho proposa amb la seva cançó “La vida moderna”. Per cert, la noia del vídeo que camina per la sorra fent playback no és l'actriu i vocalista de Pastora Dolo Beltrán sinó Gina Tost, reportera, blogera i col·laboradora del programa “Generació Digital” (Catalunya Ràdio i canal 33). El curiós del cas és que aquest vídeo ja ha tingut més de 182.000 visualitzacions i apareix en primer lloc a Youtube quan es fa la cerca utilitzant les  paraules clau “Pastora” o “La vida moderna”.

La Dolo i la Gina es van conèixer ahir a l'emissió radiofònica de “Generació Digital” i la cantant es va mostrar gratament sorpresa en descobrir que qui tenia al davant és “la noia que camina per la sorra”.