divendres, 29 d’agost del 2008

Es ven "pantalón de putilla"


A la secció “La foto del lector”, La Vanguardia publicava ahir aquest cartell d'una coneguda cadena de botigues de roba. La imatge circula des de fa unes setmanes per internet i segons WTF? Microsiervos va ser captada en un establiment d'H&M a Tenerife.


Suposant que no sigui un fake per desacreditar la marca, podria tractar-se d'un error de retolació: “pantalón de pitillo” (els que van molt ajustats a la cama) o de puntilla (ignoro si existeixen pantalons fets amb teixit de punta). També podria ser una broma malintencionada portada a terme per un treballador de la casa.


Més val donar per bona alguna d'aquestes hipòtesis perquè no vull pensar que es tracta d'una agressiva campanya de màrqueting. Si fos així i en el departament de roba infantil oferissin realment “pantalones de putilla”, en el d'homes s'haurien de trobar “pantalones de pederasta” i, tot plegat, seria francament molt lleig.

Cinema amb manual d'instruccions


Cartell fotografiat en un cinema de Ciudad Real.

Anar a veure una pel·lícula (amb la dosi corresponent de crispetes i de Coca-Cola) castiga molt a la butxaca, però “manuals d'instruccions” com aquest, a més de fustigar les neurones, ho fan pràcticament impossible.

I encara hi ha qui s'estranya de l'èxit de l'Emule!


Vía: Arguez

dijous, 28 d’agost del 2008

El gran germà elèctric



Ahir a la tarda, uns segons després de penjar el darrer post sobre les centrals nuclears tarragonines, se'n va anar la llum. Reconec que la meva primera reacció va ser paranoica: al gran germà elèctric no li ha agradat el meu comentari sobre Endesa i Iberdrola i ha optat per deixar-me a les fosques sense connexió a internet, sense possibilitat d'exercir de chef vitroceràmic i amb la casa oberta als lladregots sense opció de baixar les persianes amb el mínim esforç de prémer un botó.


En definitiva, m'ha castigat a estar eternament a les fosques pel meu irresponsable, temerari i irreflexiu mal cap.


Després de respirar a fons com ho faria un practicant de ioga qualsevol i una vegada superada la crisi inicial de pànic, els veïns em van tranquil·litzar: ells tampoc tenien corrent i, el detall més important de tots, no han comès la ximpleria d'escriure en un blog. Als meus veïns el que els posa de veritat és el bricolatge, el so contundent de la Black & Decker castigant parets i orelles i no pas situar lletres una darrera l'altra per fustigar a les elèctriques.


No hi havia doncs relació de causa-efecte entre aquest blog i el tall elèctric i per a tant la segona cosa que em va venir al cap va ser la hipòtesi catastrofista. S'havia produït el que tantes vegades han pronosticat els defensors de la construcció de la MAT: la gran apagada a les comarques gironines, el blackout que ens pot condemnar a sobreviure amb quatre espelmes en ple mes d'agost, el pitjor malson del sector turístic de la Costa Brava.


Però aquest tampoc era el cas. Traient el cap per la finestra vaig veure com una part del barri tenia llum i una trucada a FECSA-Endesa va posar les coses al seu lloc: l'amable veu femenina -sense cap deix de rancúnia per alguna bajanada llegida- em va explicar que ja estaven treballant per resoldre una avaria que afectava només al meu sector. Una cordialitat, la de la noia, similar amb la que, un carrer més avall de casa, un parell d'operaris de la companyia elèctrica van respondre a les meves preguntes: s'havia malmès un transformador i era necessari substituir-lo per un altre aparell.


Quatre hores més tard, els tècnics havien complert la seva missió. A les deu de la nit, es feia la llum i tot tornava a la normalitat. Dins els habitatges, els televisors arrancaven la seva sintonia nocturna i s'encenien les vitroceràmiques omplint els carrers d'olor a sopar.


Mentrestant, a casa, el meu ordinador recuperava la vida i ves a saber si ho feia amb l'energia procedent d'alguna nuclear. En el comptador del blog, el nombre de visites era el mateix de qualsevol jornada d'estiu i cap indici feia pensar que alguna d'elles procedia del gran germà elèctric. O com a mínim vull creure-ho així...

dimecres, 27 d’agost del 2008

Nuclears sota control


19 d'octubre de 1989: Un incendi a la sala de turbines de Vandellòs I s'estén perillosament per la planta i els danys causats obliguen a clausurar i a desmantellar la central. L'incident -que si hagués estat en vigència l'Escala Internacional de Successos Nuclears s'hauria catalogat com de nivell 3- és el més greu succeït a Europa des de Txernòbil.


25 d'agost de 2004: la corrosió d'origen marí en una canonada del sistema de refrigeració de Vandellòs II fa que la central hagi d'estar parada cinc mesos i mig. L'incident és catalogat de nivell 2 i el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) acusa als responsables de la planta d'amagar informació i de donar més importància a la producció que a la seguretat. S'imposa una multa de 1,6 milions d'euros, la més alta fins aquell moment.


29 de novembre de 2007: Després d'una recarrega de combustible a Ascó I , una maniobra errònia per part dels operaris durant l'operació de neteja dels sistemes de ventilació provoca la fuita de partícules radioactives i els responsables de la central l'amaguen durant tres mesos. L'incident és qualificat de nivell 2 i el CSN acusa als gestors d'Ascó I de portar a terme un ''inadequat control del material radioactiu” i de proporcionar “informació incompleta i deficient”. L'organisme estatal ha proposat al ministeri d'Indústria que imposi una sanció d'entre 9 i 22,5 milions d'euros per quatre faltes greus i dues de lleus per l'emissió de partícules i per la incorrecta gestió de l'incident.


24 d'agost de 2008: Un incendi en el generador elèctric de la sala de turbines de Vandellòs II obliga a aturar la central i a activar el pla d'emergència nuclear. L'incident és qualificat de nivell 0 (el més baix) però el CSN ha convocat per setembre una reunió amb les empreses elèctriques espanyoles propietàries de centrals nuclears per exigir-los que inverteixin més en seguretat. Per la seva part, la Generalitat ha acusat als responsables de Vandellòs II d'incomplir els protocols d'avís.


Malgrat aquest historial de successos, podem estar tranquils. Com es pot veure a la foto, Endesa i Iberdrola, gestors de les centrals nuclears tarragonines, asseguren tenir-ho tot perfectament controlat. Clar que en aquest cas, és millor no mirar en el diccionari el significat de la paraula “control” perquè probablement no té res a veure amb el concepte que en tenen les dues empreses elèctriques: un conjunt d'operacions lligades inexorablement a fer créixer, amb la màxima seguretat, el compte de beneficis.


Acudit: Jap / El Punt

Foto
: EFE / Jaume Sellart

dimarts, 26 d’agost del 2008

El difícil art de titular


Aquesta notícia d'El País d'ahir pot provocar alarma ciutadana: “Interior afirma que 1.172 policias se dedican a la violencia machista”.

¿No hi ha cap filtre que detecti als candidats violents i masclistes que volen ingressar al cos de policia?. ¿No han intervingut els d'Afers Interns?. ¿Encara no són a la garjola aquests polis?.

Aquestes i altres preguntes podria fer-se més d'un lector després de veure el titular.

O tal vegada el filtre el necessitaríem els periodistes a l'hora de posar títols?

Si la notícia hagués anat sobre els aspectes més foscos de la prostitució, hauríem titulat “Interior afirma que 1.172 policías se dedican al proxenetismo”?

Reflexionem-hi.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Pot viatjar tothom amb avió?



Matí de divendres. A la tertúlia d'El món a RAC-1 Vicent Sanchis, Neus Tomàs i Albert Gimeno parlen sobre l'accident de l'avió d'Spanair a Barajas. Sanchis porta la conversa cap a la democratització del turisme. “Quan van posar el pollastre en una cadena industrial es va democratitzar la proteïna. Doncs ara s'ha democratitzat el turisme. I això té un preu. El que passa és que per ara no és un preu excessivament car. El problema és que molts experts diuen que si això continua d'aquesta manera, amb l'augment del cost del combustible, veurem que hi haurà més inseguretat percentual”.


A continuació, Albert Gimeno, periodista de La Vanguardia i antic col·lega d'El Punt s'apunta a aquest fil argumental afegint que no pot ser tan econòmic viatjar en avió perquè les companyies aèries han d'acabar retallant despeses per un costat o l'altre.


És una cosa impopular però s'hauria de tornar una mica al sistema d'abans. Viatjar ha de ser més car. No pot viatjar tothom. No hauria de viatjar tothom. Evitaríem aquestes megacues que és un suplici viatjar i guanyaríem seguretat. Ho dic una mica en broma, però també ho dic una mica seriosament...


S'entén el que volia expressar l'amic Gimeno -que ningú dona duros a quatre pessetes i que retallar despeses en material sensible com és el transport aeri pot acabar essent catastròfic- però la manera de vestir l'argument proposant un retorn al passat quan el fet de volar era cosa de pocs amb la bossa plena, va sonar prou malament i classista com perquè Sanchis l'advertís que més d'un oient podia pensar “home, quin morro!, vol continuar viatjant ell i que no viatgi jo!”.


Segur que l'opció plantejada pel periodista no agradaria a la gent que té ara oportunitat de viatjar gracies a les companyies de low cost, però tampoc a una part important del sector turístic català que en viu del tema. Com tampoc seria ben acollit pels fabricants de cotxes que algú proposés que la millor solució per fer front a l'accidentalitat i per reduir les cues a la carretera és reduir el nombre de vehicles que circulen triplicant-ne el seu preu...


  • Fragment de la tertúlia:





Foto: Imatge de la cabina del MD-82 accidentat publicada avui a la portada del diari Público

divendres, 22 d’agost del 2008

Un desembarcament enfangat




Per aquests soldats de la Royal Army britànica -equipats amb el fusell d'assalt L85A2 i a punt de menjar-se el món- no va ser el dia perfecte pels exercicis militars ni tampoc van comptar amb els millors estrategues per escollir la correcta zona de desembarcament. Per sort a Normandia les coses es van fer millor...

dimecres, 20 d’agost del 2008

Encaixada electoral

Les campanyes electorals, especialment la nordamericana, són molt dures. Cal apropar-se al màxim als electors, fer milers d'encaixades de mans i a vegades l'excessiva afectuositat de la gent pot acabar provocant lesions. Això és el que li ha succeït a la Cindy McCain, la dona del candidat republicà a la presidència dels Estats Units, John MacCain, que els darrers dies porta el braç en cabestrell després que un partidari entusiasta li donés la ma massa fort i li provoqués un esquinç al canell dret, peça anatòmica que ja tenia afectada per una antiga lesió -la síndrome del túnel carpià- de la qual va ser operada anys enrere.


Curiosament, en el darrer episodi de la sèrie El Ala Oeste de la Casa Blanca (el número 14 de la setena temporada) que va ser emès a Espanya el cap de setmana passat pel canal AXN, el candidat republicà Arnold Vinick pateix una lesió similar durant un bany de masses i també ha de portar el braç en cabestrell. Ho fa, això sí, durant les poques hores que no té compareixences públiques, no fos que el fet d'anar amb la ma protegida per un embenatge fos interpretat pels electors com un gest de feblesa del veterà presidenciable.


Aquest capítol va ser vist als Estats Units l'any 2006, amb la qual cosa la ficció representada per l'actor Alan Alda porta un parell d'anys d'avantatge davant la realitat patida per Cindy McCain. Un detall més a afegir a la llista de grans encerts d'una sèrie que ja va preveure que un candidat republicà moderat s'enfrontaria en l'actual cursa electoral a un demòcrata procedent d'una minoria ètnica.



Foto 1: Cindy McCain amb el braç en cabestrell. / AFP

Foto 2: Imatge estreta de la sèrie El Ala Oeste de la Casa Blanca amb el candidat Arnold Vinick afectat també per una lesió a la ma dreta.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Guerra i les estadístiques torturades

Alfonso Guerra va comparèixer ahir a la Universidad Internacional de Andalucía, a Baeza (Jaén) per parlar sobre Antonio Machado, però va aprofitar també per fer-ho sobre José Montilla i no va ser precisament per rememorar l'origen cordovès del president català recitant-li els versos del poeta sevillà:


Está en la sala familiar, sombría,/
y entre nosotros, el querido hermano /
que en el sueño infantil de un claro día /
vimos partir hacia un país lejano.


Abans de perdre's per la vida i obra de Machado, el diputat del PSOE i president de la Fundación Pablo Iglesias va jugar davant la premsa al pim-pam-pum de moda, l'esport patri que té, des de fa temps, a Catalunya com a principal ase dels cops.


Com a periodista he de reconèixer que cada vegada que Alfonso Guerra obre la boca és una mina pel gremi. Gravades en lletres d'or resten a la memòria de paper i digital frases celebres seves com ara "Fraga tiene los intestinos colocados en el cerebro" o "Margaret Thatcher en lugar de desodorante utiliza tres en uno".


Però no patiu. Aquesta vegada a Montilla no li ha tocat rebre el tret de canó de la frase contundent que permet escriure un titular de poca volada però de considerable gruix. Això sí, ahir, els col·legues de la premsa que, amb nas de perdiguer, escoltaven al polític andalús van poder notar l'olor a pólvora que envolta les relacions entre els cosins germans socialistes de Catalunya i de la resta de l'Estat en relació al conflicte del finançament. Alfonso Guerra va assegurar que el president Montilla es troba “entre dos fuegos” (el dels capitans i el del sector nacionalista del PSC) i li va reclamar que demostri que “es un buen gobernante i estadista en momentos de dificultades”.


És a dir, que la Generalitat és Estat per segons què, però deixa de ser-ho quan el seu president protagonitza el paper que li pertoca: defensar els interessos dels catalans. Quan fa això, deixa de ser “buen gobernante i estadista”.


Alfonso Guerra també va carregar contra la publicació de les balances fiscals i contra el PSC i, per fer-ho, va haver de recular fins als enfants de la Patrie del 1789. Segons ell, les balances fiscals són quelcom “predemocràtico, de antes de la Revolución Francesa”. “La defienden grupos conservadores y otros con etiquetas progresistas, però como sigan así se van a quedar sólo con la etiqueta, puesto que no son posiciones progresistas”.


Les balances les va fer públiques el govern Zapatero en compliment dels seus acords amb els polítics catalans amb motiu de l'aprovació d'un estatut retallat que el mateix Alfonso Guerra, com a president de la comissió constitucional del Congrés, es va vanagloriar d'haver passat pel ribot. Per a tant, si apliquem el criteri incongruent de Guerra, podríem dir que del forn on es van coure els números -el ministeri del compañero Solbes- es desprenen efluvis predemocràtics, una conclusió, si m'ho permeteu, una mica aventurada....


Si les cròniques no enganyen, l'exvicepresident del govern de Felipe González va abandonar el recinte universitari de Baeza sense cantar la Marsellesa ni cremar cap foto monàrquica, però la seva intervenció d'ahir ens pot portar a reflexionar sobre les balances fiscals que, en el fons, no deixen de ser un conjunt de dades estadístiques cuinades per algun chef del firmament polític.


Alguna vegada ja he mostrat el meu escepticisme sobre aquesta ciència i com que avui la cosa va de frases, deixeu-me posar el punt i final amb una que apareixia fa pocs dies a l'article de l'advocat Manuel Delgado Solís publicat la setmana passada en El País amb el títol “Cataluña y Extremadura: emociones y razones


Toda estadística, convenientemente torturada, acaba por confesar

dimecres, 13 d’agost del 2008

És la televisió, estúpids!


Ni tan autèntica ni tan perfecta. La cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Pequín, que divendres va provocar l'admiració de tot el món, amagava, segons s'ha sabut ara, algunes trampes. La nena de 9 anys Lin Miaoke que va aparèixer davant els ulls de tothom “cantant” Oda a la mare pàtria només hi va posar la seva bonica fotogènia ja que la veu era d'una altra nena, Yang Peiyi, de set anys, a qui la natura, sempre intel·ligent, ha compensat amb bones cordes vocals la seva cara grassoneta i dents mal posades.


Segons ha reconegut el director musical de la cerimònia, Cheng Qigang, la petita Peiyi té molt bona veu però no donava “la imatge correcta” i és va optar per substituir-la a dalt de l'escenari per Lin Miaoke, que anteriorment ja havia protagonitzat algunes campanyes publicitàries. Es va fer així, ha dit Qigang, en considerar que seria “el millor per a la nació”.


En definitiva, va ser un playback patriòtic.


Les trampes, però, no s'han limitat a aquesta. També es van recrear prèviament amb ordinador algunes de les espectaculars escenes en les quals un helicòpter seguia els focs d'artifici pel cel de Pequín.


De tota manera, els xinesos -malgrat la dita popular- no han estat el primers en intentar enredar a la gegantina audiència que segueix els Jocs. A Barcelona 92, el peveter olímpic no el va encendre la fletxa de Rebollo sinó un dispositiu automàtic perfectament sincronitzat i a la cerimònia inaugural del Jocs d'Hivern de Turí 2006, el gran Pavarotti, que aleshores ja estava afectat per la malaltia que el portaria a la tomba, va cantar en playback l'ària Nessun dorma. En els dos casos l'èxit va ser total i ningú es va assabentar de la trampa fins un temps més tard.


El 1992, Bill Clinton va pronunciar la seva famosa frase “És l'economia, estúpids!” per il·lustrar gràficament el fracàs electoral dels republicans amb Bush (pare) al capdavant, uns republicans orgullosos pels resultats de la guerra del golf però incapaços de donar resposta al malestar intern provocat per l'augment de l'atur i de la pobresa. Doncs bé, rememorant la cita de Clinton podríem inventar-ne ara una de semblant per justificar les enganyifes xineses a la inauguració dels Jocs:


És la televisió (i l'economia), estúpids!





Fotos: A l'esquerra, la nena que hi va posar la veu i a la dreta, la que va hi va posar la imatge.

Vídeo: Lin Miaoke fent el seu playback patriòtic.

dimarts, 12 d’agost del 2008

El País perd València


En el darrer suplement El País Domingo, a la secció “Un día en la playa”, Juan Cruz oferia abans d'ahir un recorregut de dues planes per Dénia, amb en Manuel Vicent fent-li de cicerone. El reportatge inclou tres fotos i un petit mapa en el qual la província de València ha lliscat mar endins en direcció a Mallorca ja que la de Castelló apareix compartint límits insòlits amb Alacant.


Dos dies després d'aquest fenomen geològic i polític que hauria permès agermanar les falles amb l'ensaïmada, el diari publica avui la pertinent fe d'errades i en el departament infogràfic algú està repassant les velles lliçons de geografia amb la cantarella pertinent al cas: “Castelló de la Plaaaana, Valèèèència i Alacaaaaaant...”.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Abajo Esp



José Luis Abajo, Pirri, ha aconseguit el bronze a la competició individual d'espasa dels Jocs de Pequín 2008. Ha estat una medalla molt celebrada perquè és la primera que ha guanyat l'esgrima espanyola, tot i ser l'únic esport olímpic d'origen espanyol.


Les imatges del triomf de Pirri davant l'hongarès Gabor Boczko s'han pogut veure mil vegades per la televisió i segur que més d'un s'haurà fitxat amb les paraules gravades a la part posterior de la indumentària del tirador madrileny: ABAJO ESP.


Ni hoquei sobre patins, ni fistball, ni bowling, ni punyetes. A partir d'ara, tots els independentistes seran seguidors de l'esgrima i lluiran samarretes blanques amb el nom i procedència del nou capità Alatriste de bronze: el medallista espanyol José Luis Abajo.


dijous, 7 d’agost del 2008

L'óssa i el rei de la casa


En el palau de Marivent, una ma bondadosa i carregada de prudència ha arrencat i ha fet desaparèixer aquest fragment del diari. No fos que, entre regata i regata, al rei de la casa se li acudís muntar un safari per la serralada del Cadí...

dimecres, 6 d’agost del 2008

Afer Messi: l'hora del pacte


Victòria legal del Barça a l'afer Messi, però maldecap considerable per Laporta, Txiki Begiristain i Guardiola. El Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS) s'ha pronunciat a favor del club català, del Werder Bremen i del Schalke 04 al considerar que el torneig olímpic de futbol "no està inclòs al calendari coordinat de partits" i que "no hi ha cap decisió específica del Comitè Executiu de la FIFA" que obligui els clubs a cedir els seus futbolistes.


Davant aquesta sentència favorable, els dos clubs alemanys han anunciat que cediran els seus respectius jugadors - Diego i Rafinha- sempre i quan la selecció de Brasil cobreixi amb una assegurança el risc de lesió durant els Jocs.


Mentrestant, el Barça encara no s'ha pronunciat a l'espera d'una conversa entre Pep Guardiola i Messi. Com que el primer és als Estats Units i l'altre a Xina, la diferència horària ha impedit el contacte dels dos protagonistes convertint tot plegat en una mena de vodevil d'aquells de mil portes que s'obren i es tanquen. En definitiva una comèdia força absurda donat que el Barça sap perfectament quina és la il·lusió de Messi -jugar els Jocs Olímpics amb la selecció del seu país- i per a tant, la decisió del club, sigui quina sigui, no hauria d'estar pendent del que es puguin dir jugador i entrenador poc abans del debut d'Argentina als Jocs.


El Barça només té dues opcions: fer complir la decisió del TAS i obligar a Messi a tornar a Barcelona o arribar a un pacte amb l'Associació de Futbol Argentí (AFA) i permetre al davanter que segueixi als Jocs, prescindint d'ell per la prèvia de la Lliga de Campions.


Amb la primera opció, el Barça tindrà un Messi emprenyat i desencantat abans de l'inici de la temporada, cosa poc recomanable si una part important dels èxits futurs de l'equip han de passar per la màgia de les seves botes. Amb la segona, en canvi, Laporta tindrà bones cartes a la ma per exigir un paquet de contrapartides a l'AFA que vagin més enllà de la simple pòlissa d'assegurances pel jugador: poder disposar, per exemple, de Messi quan el maleit calendari faci coincidir partits amistosos de la selecció argentina amb enfrontaments importants a la lliga espanyola. Un tema que convé tenir en compte de cara al Mundial 2010.


En definitiva, la conversa clau no és la que puguin tenir les properes hores, via telefònica, Guardiola i Messi sinó els contactes de Laporta amb el president de l'AFA Julio Grondona. Només d'aquí en podrà sortir una entesa necessària i beneficiosa per les dues parts.


I pel que fa a la prèvia de la Champions, cal esperar que amb les inversions milionàries fetes per renovar el planter, el Barça sigui capaç de superar el Wisla de Cracòvia. Perquè si no és així, a més del desastre econòmic i esportiu de no poder disputar la Lliga de Campions, hauríem de parlar abans d'hora de messi-dependència. I això sí que seria mala peça al teler pel projecte Guardiola.

dimarts, 5 d’agost del 2008

TVE visita "La Garrocha"


El magazine de TVE, “Esta mañana de verano”, ha descobert una nova comarca catalana: “La Garrocha”. En el programa d'ahir, com que la cosa anava de fer passejades amb ase, l'autor del rètol imprès damunt les imatges es va deixar inspirar per les llargues orelles del ruc català confonent el mot castellà garrocha , que és el pal de quatre metres de llargada per picar toros o la barra flexible que porta l'atleta per practicar salt amb perxa, amb una garrotxa, que en català és una terra aspra i trencada i que, ben segur, és d'on etimològicament prové el nom d'aquesta comarca gironina.


Posats a fer traduccions salvatges, al programa de TVE només li mancava haver trobat per “la preciosa comarca de La Garrocha” una munió de “garrochinos” i “garrochinas” ben contents i satisfets per l'atenció rebuda per part de la cadena pública espanyola.


  • Interessant debat a la Wiquipedia espanyola sobre el mal ús del topònim “Garrocha

diumenge, 3 d’agost del 2008

Dues begudes al preu de dues




En un bar de s'Arenal, a Palma, han trobat aquesta manera de plantar cara a la crisi amb sentit de l'humor. Esperem que, com a mínim, les begudes no siguin de garrafa...

Via: Carteles curiosos

divendres, 1 d’agost del 2008

"Me cago en mis viejos"


Amb l'arribada de l'agost, El País ha recuperat avui el seu suplement "Revista de Verano" que inclou, com a novetat, la secció "Me cago en mis viejos", una mena de diari d'un adolescent que no ha pogut superar la selectivitat i que es desfoga de l'excés d'hormones escrivint una columna en el diari que llegeixen els seus pares.


La peça apareix signada amb el pseudònim Carlos Cay i comença d'aquesta manera:


"Qué vacile cagarme en mis viejos así, por escrito, públicamente, en un periódico (en un periódico de gran tirada, que diría el viejo), cagarme en ellos desde el mismo diario que leen, llevo viéndoles leer este puto periódico desde que comencé a andar. Qué gusto, qué flipe, qué gozada sobre todo que no sepan que soy yo el que se caga en ellos, el que se va a cagar en ellos (si Dios quiere, que diría mi abuela) durante todo el mes de agosto, día a día, porque no pienso hacer otra cosa, ya que me han obligado a venir a este pueblo de mierda (no lo digo yo, lo dicen los de aquí), cuando lo que quería era quedarme en Madrid, solo, solo en casa, solo sin ellos, solo sin nadie, solo, todo un mes, quince días al menos, solo, solo, solo, solanas, no sé lo que es eso, estar solo y hacer lo que me salga de..."



La cosa, doncs, utilitza un to provocador i escatològicament barroer que connecta amb els lectors més joves (suposant que n'hi hagin), però que haurà sorprès a la parròquia progre-pensant d'El País de tota la vida. De moment, a l'edició digital ja hi ha més de 70 comentaris, alguns d'ells queixant-se del “mal gust” de la secció i altres lamentant que els adolescents escriguin d'aquesta manera, que a-on-anirem-a-parar!


He de dir que em sorprèn la ingenuïtat d'aquests darrers lectors quan, amb tota probabilitat, l'escriptor o periodista que s'amaga darrera el pseudònim Carlos Cay va ballar La yenka (la cançó de l'estiu del 1965) i té guardades en formol o ofegades en whisky les hormones d'aquella llunyana i ara rememorada adolescència.





  • El duet Johnny and Charley van triomfar l'any 1965 popularitzant un curiós ball d'origen finlandès anomenat La yenka. Com que no he trobat cap vídeo original, aquí teniu la versió d'Enrique y Ana interpretada en el programa de TVE "Aplauso":