dijous, 31 de juliol del 2008

L'esport i la llei del mínim esforç


"L'esport no és pas natural a l'home: està en contradicció formal amb la llei animal del “mínim esforç”."


La frase no és de Carles Rexach, autor de conceptes memorables com "córrer és de covards" o "Per jugar a futbol no s'ha de patir. El que es fa patint no pot sortir bé".


Tampoc és de Lorenzo Lamas, "el rey de las camas".


En realitat el seu autor és Pierre de Coubertin (1983-1937), considerat el creador de l'olimpisme modern i la frase apareix en el preàmbul de "Lliçons de pedagogia esportiva", una de les seves obres més destacades.


Ara que són a punt de començar els Jocs de Pequín, valdrà la pena pensar-hi quan, estirats en el sofà amb la cervesa a la ma i el gos fotent la becaina, veiem per la televisió als atletes suant la cansalada.


Altres esportistes ja hauran tornat avergonyits al seu país o estaran a punt de fer-ho desprès d'haver estat descoberts en el control antidopatge amb la merda fins el coll.


"L'esport no és pas natural a l'home..."


  • Anunci memorable de l'empresa Reig Martí amb Lorenzo Lamas, "el rey de las camas":


dimecres, 30 de juliol del 2008

Messi i un argentí que es diu Catalán



El jutge únic de la Comissió de l'Estatut del Jugador de la FIFA, el tunisià Slim Aloulou ha decidit que el davanter del Barça Leo Messi s'ha d'incorporar a la selecció argentina per disputar els Jocs de Pequín. D'acord amb el guió previst per la junta de Laporta, el club braugrana presentarà ara un recurs davant del Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS), últim òrgan jurídic en aquesta matèria, però la decisió del TAS coneguda avui de declarar-se incompetent en el conflicte entre alguns clubs de futbol i les seleccions olímpiques fa pensar que pinten bastos per l'objectiu del Barça de poder retenir Messi de cara a l'eliminatòria prèvia de la Lliga de Campions que es disputa l'agost.


De moment, el futbolista argentí ja ha anunciat que no esperarà a la resolució del TAS i que, després de jugar aquesta nit a Florència l'amistós entre el F.C. Barcelona i la Fiorentina, viatjarà demà a Shanghai per incorporar-se a la selecció olímpica argentina. També ha dit que si el Tribunal d'Arbitratge Esportiu es pronuncia a favor del Barça, retornarà immediatament al seu equip.


Leo Messi porta dies situat entre dos focs i sort n'hi haurà que ell i el Barça no en surtin escaldats. L'argentí és un jugador clau a l'equip de Guardiola i no superar la prèvia de la Champions seria un autèntic malson que marcaria tota la temporada, un torpede a la línia de flotació del nou projecte esportiu, a la caixa del club i a la supervivència de Laporta. Per això, el Barça ha intentat retenir al davanter adduint -com també han fet amb els seus jugadors altres clubs europeus- que el calendari FIFA no preveu el torneig olímpic. Per la seva part, l'Associació de Futbol Argentí (AFA) ha exigit el compliment de la norma de la FIFA que, de cara als Jocs, obliga als clubs a cedir a les seleccions els jugadors menors de 23 anys.


Laporta va proposar un pacte al president del futbol argentí, Julio Grondona, segons el qual Messi hauria jugat el 12 d'agost amb el Barça el primer partit de la prèvia de la Champions i a continuació s'hauria incorporat a la selecció argentina per disputar la segona fase del torneig olímpic, però aquesta solució de consens ha estat refusada des de Buenos Aires i fins i tot el seleccionador ha amenaçat Messi en deixar-lo fora del torneig si no s'incorpora abans de divendres.


A l'Argentina, tot aquest assumpte s'ha convertit en una mena d'enrenou patriòtic que, si no es recondueix a temps, enverinarà encara més i dificultarà les relacions futures entre el Barça i l'AFA. I ja se sap per experiències passades que el F.C. Barcelona, com tots els altres grans clubs, necessiten tenir bones relacions amb les federacions estatals per negociar, en un moment determinat de la lliga, la cessió o no d'un jugador. Els clubs són els que paguen, però les normatives són les que són i ara per ara tendeixen a afavorir als interessos estatals, fent que el Barça, el Madrid i la resta de grans entitats siguin cornudes i paguin el beure.


En el cas Messi, les pressions a l'Argentina són fortíssimes i prou ha fet el davanter per aguantar fins ara el xàfec. Diumenge, a Buenos Aires, un centenar de seguidors de la selecció argentina van portar a terme una protesta davant l'ambaixada espanyola, penjant a prop de l'edifici una pancarta en la qual es podia llegir “Españoles mercenarios y peseteros. Liberen a Messi”. També van repartir un pamflet amb la següent exigència al club:


Que el Barcelona respete y acate la ley vigente de la FIFA, y que libere inmediatamente al jugador argentino Lionel Messi, quien permanece como rehén bajo la doctrina mercenaria, especulativa y pesetera de un club que, de manera mezquina, abusiva y altanera, somete y persuade con métodos espurios y segregacionistas a una persona que sueña representar a su país en un Juego Olímpico”.


Una carta amb idèntiques reclamacions va ser entregada a l'ambaixador Rafael Estrella perquè el fes arribar al club, una missió del tot insòlita en l'exercici de la diplomàcia.


Per la seva part, Olé, un dels principals diaris esportius argentins, va dedicar ahir la seva portada al tema amb un titular prou contundent - “Dejen ya de joder con Messi”- acompanyat de sis fotos, algunes d'elles sorprenents: Joan Laporta, Carles Puyol, Pep Guardiola, Joan Manuel Serrat, Arantxa Sánchez Vicario i Omar Catalán (un exjugador argentí del Racing Club de Avellaneda que va viure el seu moment de glòria el 18 de juny de 1988 al marcar un gol decisiu al Cruzeido brasiler a la primera edició de la Supercopa). Qui li havia de dir al pobre Omar que, després d'abandonar el món del futbol i convertir-se en taxista, acabaria triomfant a la portada d'Olé pel fet de dir-se Catalán!.


Posats a triar personatges, hi hem trobat a faltar a la “tapa de papel”, com diuen els col·legues argentins, il·lustres i famosos catalans com Ferran Adrià, Montserrat Caballé, Mossèn Cinto, el timbaler del Bruc, el caganer del pessebre i, naturalment, Sant Jordi matant el dragó.

dimarts, 29 de juliol del 2008

El doble del "doctor" Karadzic


Viena. Maig de 2007. Uns policies inspeccionen l'apartament on resideix un curandero amb passaport croat. L'estranger passa una temporada a la capital austríaca atenen dones amb problemes de fertilitat i la visita dels agents relacionada amb un crim comès a Viena acaba en res.


21 de Juliol del 2008. Les autoritats sèrbies anuncien la detenció de l'exlíder serbo-bosnià Radovan Karadzic i fan públic que durant uns molts mesos ha viscut camuflat a Belgrad sota la personalitat inventada d'un metge naturista: el Dr. Dragan "David" Dabic. Les seves fotos donen la volta al món: grans olleres de pasta amb vidres gruixuts, cabells llargs i frondosa barba blanca, aspecte místic...


A Viena, mentrestant, els policies que el maig del 2007 van inspeccionar el pis del sanador es donen cops de cap a la paret perquè estan convençuts que van tenir a les seves mans, i el van deixar escapar, el criminal de guerra més buscat: Radovan Karadzic. Veient les fotos del Dr. Dabic, la certesa és tan absoluta que fins i tot el ministeri de l'Interior d'Àustria confirma oficialment que el carnisser de Sarajevo, disfressat de bon doctor, es va atrevir a viatjar i a exercir de curandero a Viena.


Ara però s'ha sabut que les coses no van anar d'aquesta manera. El Dr. Dragan / Karadzic no va estar a la capital austríaca sinó que el personatge que vivia en aquell apartament era un curandero anomenat Petar Glumac (foto superior), que als seus 78 anys té molta semblança amb l'alter ego de l'ex-líder serbo-bosnià (foto de la dreta).


Glumac, que disposa de passaport croat però resideix a la regió sèrbia de Voivodina, està convençut que qui va fabricar el personatge del Dr. Dabic li va robar la seva personalitat.


Tenim doncs en aquest moment, i com a mínim, tres falsedats al voltant del cas: l'aspecte físic i l'ofici del Dr. Dabic no eren originals sinó la còpia quasi calcada d'un altre individu; el carnet d'identitat que utilitzava (tant pel que fa al nom i cognom com al número) correspon al d'un paleta jubilat de la ciutat de Ruma, situada també a la regió sèrbia de Voivodina (fa uns dies s'havia dit que era una víctima mortal del setge de Sarajevo); i, finalment, com explicàvem divendres, el web “oficial” del Dr. Dabic és fals, ja que el seu domini va ser registrat l'endemà de la detenció de Karadzic i no hi ha constància que la plana existís abans.


Per cert, que el desconegut que controla aquest web ha aprofitat el cap de setmana per fer-hi alguns canvis. Ha desdoblat la plana en dues d'idèntic contingut (una escrita en serbi i l'altra en anglès), hi ha introduït anuncis de Google i hi ha afegit una foto que pretén ser la d'un jove Dragan Dabic (a la dreta). És a dir ha robat la imatge de ves a saber qui per “reconstruir” la joventut d'un personatge inventat. Surrealisme pur.

diumenge, 27 de juliol del 2008

Joan Carles, "un señor muy travieso"



Nou mesos després del famós i polèmic “¿Por qué no te callas?" del rei a Hugo Chávez durant la Cimera Iberoamericana de Xile, el president veneçolà s'ha reconciliat amb Espanya oferint 10.000 barrils diaris de petroli a 100 dòlars. Com que cada barril es cotitza ara a uns 124 dòlars i ves a saber quant costarà demà, el gest ha estat ben rebut per la Zarzuela, per la Moncloa i, per descomptat, per la companyia hispana-argentina Repsol-YPF que, junt amb la veneçolana Pedevesa explora el camp petrolier Junin 7, a la zona de l'Orinoco veneçolà, una de les majors reserves del món.


A la seva visita a Madrid i a Mallorca, Chávez s'ha entrevistat amb Zapatero i amb Joan Carles mostrant la seva millor cara, que prou embolics té en aquests moments amb l'afer de la guerrilla colombiana. A Zapatero li ha comentat la preocupació de Veneçuela sobre la directiva de retorn d'immigrants aprovada per la Unió Europea, però aquesta vegada ho ha fet sense esgrimir davant la premsa les seves amenaces sobre la “repatriació” de capitals europeus.


Així mateix, com manen les necessitats diplomàtiques i els interessos bilaterals, hem vist al monarca espanyol i al president republicà interpretant a Mallorca papers dignes de la millor comèdia. Joan Carles li ha regalat una samarreta amb el “¿Por qué no te callas?” i Chávez, després d'arribar una hora tard arruïnant-li al rei una jornada de merescudes vacances, ha simulat que no baixava del cotxe quan Joan Carles ha sortir a la porta a rebre'l, li ha preguntat amb sorna “¿Por qué no nos vamos a la playa?”, li ha recordat que li deu “un dinerito” pels drets d'autor de la frase de la Cimera Iberoamericana perquè sense ell no l'hauria dit i no s'haurien venut tantes melodies de mòbil, ha afegit que Mallorca li fa pensar amb Cuba (i també amb Jamaica i Margarita, no fos que algun anticastrista mallorquí es sentís ofès) i, finalment, ha declarat a la premsa que el rei és “un señor muy travieso”.

Si la reina parlés...


Foto: Chávez i Joan Carles fent broma davant la premsa. / Efe

divendres, 25 de juliol del 2008

És fals el web de Karadzic?


Les autoritats sèrbies han presentat davant l'opinió pública mundial l'exlider serbobosnià Radovan Karadzic, arrestat dilluns a Belgrad, com un personatge camaleònic que ha viscut camuflat durant els darrers divuit mesos sota la pell, la llarga barba, els cabells blancs i les olleres de cul de got d'un metge naturista, una mena de guru de la vida sana. D'acord amb la versió oficial, el psiquiatre, poeta i presumpte criminal de guerra responsable polític del genocidi d'Srebrenica i del cruel setge a Sarajevo va desaparèixer de la llum pública el 1996 i va retornar el gener del 2007 reencarnat en la figura del Dr. Dragan "David" Dabic, "una barreja de Freud i de bohemi", com l'ha definit el director d'una publicació mèdica en la qual col·laborava.


Introduït perfectament en el paper de bon doctor de la medicina alternativa, d'aspecte, això sí, una mica estrany, entre místic i retro-hippy, Dabic / Karadzic tenia un tracte cordial i no s'amagava de ningú. Aportava energia positiva als seus pacients, feia xerrades i, segons han recollit les agències i mitjans de comunicació d'arreu del món, disposava fins i tot d'un web oficial: www.dragandabic.com


El web del carnisser de Sarajevo consta d'una sola plana d'aspecte rudimentari, pràcticament sense enllaços i en la qual el disseny brilla per la seva absència. Text tirat i poques fotos del Dr. Dabic, les mateixes que han reproduït els mitjans de comunicació. Una biografia del personatge inventat (escrita en serbi però també en anglès, prova de que qui va decidir el contingut tenia vocació de fer-se entendre fora de les fronteres sèrbies) i res més.


Dona la impressió que el web s'ha fet a corre-cuita...i podria ser que hagi estat així. Una consulta a les bases de dades que, mitjançant l'anomenat protocol Whois, guarden els registres de dominis d'arreu del món hauria de permetre saber quan es va donar d'alta l'adreça draganbadic.com i qui és el seu propietari. I aquí comencen les sorpreses. La data que apareix és el 22 de juliol de 2008, és a dir l'endemà que es fes pública la detenció de Radovan Karadzic. Algú doncs va penjar a la xarxa aquesta plana en el moment oportú i amb la intenció que, com mosques atretes per la noticia, milers i milers d'internautes d'arreu del món (periodistes, polítics i curiosos) hi entressin a assaborir la història oficial del Dr. Dragan David Dabic.


I qui pot ser aquest algú?. El registre Whois no dona cap pista. Es més, el nom del propietari de l'adreça queda amagat mitjançant el Whois Privacy Protection Service, un sistema que ofereixen alguns registradors de dominis amb la intenció de salvaguardar la identitat dels seus clients. Aquestes empreses justifiquen el servei d'anonimat adduint que així s'impedeix que els spammers (difusors de correu brossa) capturin noms i adreces d'e-mail dins les bases de dades públiques de registres. Això pot ser una raó, però també n'hi ha d'altres que responen a un intent de dificultar la persecució de fets il·lícits a Internet com ara el registre deslleial d'un nom de domini o la vulneració de drets de propietat industrial de tercers. En tot cas, la registradora del domini dragandavic.com (l'empresa nordamericana eNom.com, amb seu a Bellevue, Washington) no donarà mai el nom del seu client sense l'ordre d'un jutge.


¿Podria ser la data del creació del domini – 22 de juliol de 2008- el fruit d'un error en el registre?


Si fos així, i si el web oficial de Dabic / Karadzic existís des de temps enrere, encara que fos amb una altra adreça, hauria estat capturat per Archive.org, l'organització que manté un immens arxiu històric de tot el contingut d'Internet. Una consulta amb el cercador del servei indica que allà no hi ha ni rastre de la plana del fictici metge.


D'altra banda, les autoritats sèrbies i la premsa han relacionat també a Karadzic amb un altre web que porta per nom Psy Help Energy. Es tracta d'una plana dedicada a la medicina alternativa i en la qual s'ofereixen remeis i productes per curar des de la depressió fins a la diabetis, passant per l'epilèpsia i l'esclerosi múltiple. Els procediments curatius es basen en l'anomenat “Programa de Benestar de David”, essent el tal David, és de suposar, el Dr. Dragan "David" Dabic, l'alter ego de Karadzic. En tot cas, el domini de la plana no està registrat al seu nom sinó que pertany a la societat Pavlovic Consulting, una empresa amb seu a Belgrad, fundada el 2006 i dedicada a l'assessorament tecnològic. Segons The Associated Press, Zoran Pavlovic es reunia darrerament una o dues vegades al mes amb el Dr. Dabic per anar discutint el contingut i disseny de la plana, que ha quedat a mig fer (alguns enllaços no funcionen i no hi ha versió anglesa). Dona la impressió que hi havia pressa per estrenar-la abans d'estar acabada. L'adreça del web té una data de registre molt recent: 22 de maig de 2008. “Francament, em feia una mica de por. Vaig pensar que pertanyia a alguna secta religiosa, amb aquesta barba i tot, però l'he tractat com a qualsevol altre client”, ha dit Pavlovic.


Quina conclusió es pot treure de tot plegat?. El fet que el domini del web oficial del Dr. Davic no hagi estat donat d'alta fins l'endemà de la detenció de Karadzic podria apuntar cap a algun oportunisme comercial: aprofitar l'allau de visites per intentar vendre alguna cosa, però de moment a la plana no hi ha cap mena d'anunci fora de la promoció del suposat terapeuta.


Intencionalitat política?. Aquests darrers dies són molts els mitjans informatius que donen per bona la tesi segons la qual l'exlider serbobosnià ha estat sempre sota el control del serveis secrets serbis, els quals li haurien fabricat la personalitat del metge agafant la identitat d'un altre Dragan Dabic assassinat el 1993 per un franctirador de l'exercit serbobosnià, és a dir del propi Karadzic, durant el setge de Sarajevo. La plana web seria doncs una mena de carta de presentació internacional del personatge fictici, però ¿per quina raó haurien trigat tant en penjar-la a la xarxa?.


Immediatament després de ser detingut, a Radovan Karadzic li han afaitat la barba i li han tallat els cabells i per a tant la seva imatge torna ser la de sempre amb uns quants anys més. Mai sabrem si el carnisser de Sarajevo ha representat durant divuit mesos el millor paper de la seva vida enganyant a tothom o si ha estat tranquil·lament amagat en una residència dels serveis secrets, mentre un altre actor - el ja famós Dr. Dragan "David" Dabic, el protagonista del web- curava cossos i ànimes.


Imatges:

1: Un detall del web del Dr.Dabic.

2: Fragment del registre del domini amb la data de creació.

3: Fragment del registre amb la identitat amagada del propietari del domini.

4: A l'esquerra, foto de Radovan Karadzic, i a la dreta el seu alter ego, el Dr. Dabic.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Els prínceps tornen a El Jueves




El Jueves, la revista que surt els dimecres, celebra demà el primer aniversari del segrest judicial del seu polèmic número sobre els prínceps d'Astúries i ho fa amb la publicació d'un pòster a les planes centrals en el qual Felipe i Letizia apareixen en la mateixa posició, però aquesta vegada vestits i a la coberta d'un vaixell. El diàleg entre els dos personatges és molt similar. A la portada segrestada, ell li deia “¿Te das cuenta? Si te quedas preñada...¡esto va a ser lo más parecido a trabajar que he hecho en mi vida!”; mentre que en el nou dibuix, Felipe li comenta: “¿Te das cuenta? Si ganamos la regata...¡esto va a ser lo más parecido...(i la resta queda tapat per una oportuna gavina).


Ja per Nadal, El Jueves va enviar als seus subscriptors una felicitació que ironitzava sobre la portada segrestada mostrant a una parella practicant sexe amb els caps amagats amb caputxes de Pare Noel.


Un mes abans, el novembre del 2007, els dibuixants Manel Fontdevila i Guillermo Torres, autors de la portada més famosa de la història d'el Jueves, havien estat declarats culpables d'un delicte d'injúries al Príncep Hereu i, en aplicació de l'article 491.1 del Codi Penal, el jutge José María Vázquez Honrubia va condemnar a cada un d'ells a pagar una multa de 3.000 euros.


Demà, El Jueves tornarà a ser el quiosc amb els prínceps de protagonistes, però avui cal ser justos i deixar constància per la posteritat que Felipe i Letizia han treballat: han passat la jornada a Sòria inaugurant un viver d'empreses, rebent en audiència als representants dels empresaris de la província i participant en una sessió de treball dels setanta directors dels centres de l'Instituto Cervantes, que celebren a aquella ciutat la seva reunió anual.


Això sí, a finals de setmana, els prínceps començaran el seu estiueig a Mallorca, on ja els esperen els reis. Ben aviat, a la premsa rosa (i a la que no ho és tant) apareixeran les fotos de Felipe i Letizia dalt d'algun vaixell. Veurem com ell li comenta amorosament alguna cosa a cau d'orella i pensarem que el pòster d'El Jueves s'ha fet realitat.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Peralada busca públic a Torroella


La crisi va començar per la totxana i s'ha anat estenent com una onada d'un mar embravit per tots els altres sectors econòmics. Una vegada reconeguda la malaltia innombrable, cap àrea sembla estar prou impermeabilitzada per salvar-se de la remullada i per a tant és més que previsible que moltes activitats lúdiques i culturals -entre elles els festivals de música- notin també, al llarg de l'estiu, la sotragada.


Sempre s'ha comentat que hi ha massa oferta de concerts concentrada en els mesos de juliol i d'agost i ara, quan la conjuntura econòmica no acompanya, serà el moment de comprovar si la tesi és certa i si el públic opta per retallar despeses musicals i deixar provisionalment aparcada a casa la melomania.


Segons la Guia de Festivals de Música d'Estiu 2008, editada pel departament de Turisme, entre juny i setembre hi ha un total de 39 festivals repartits arreu de Catalunya i només entre el Baix i l'Alt Empordà s'hi concentren quatre dels més grans (Castell de Peralada, Cap Roig, Torroella de Montgrí i el de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols).


Caldrà esperar a final de temporada per saber de quina manera la crisi ha incidit en la presència de públic al concerts però, en tot cas, algun dels festivals més importants ja comença a endurir les seves campanyes promocionals intentant pescar a territori veí. A tall d'exemple, dissabte al vespre vàrem poder comprovar com una persona repartia publicitat del XXII Festival Castell de Peralada a pocs metres de l'església de Sant Genís de Torroella, on minuts després s'iniciava el concert de les germanes Katia & Marielle Labèque, un dels duos de piano de més renom internacional. L'església era plena (el Festival de Torroella, que enguany compleix 28 anys, compta amb un públic molt fidel) i tothom portava a la butxaca (amb una certa sensació d'infidelitat, tot sigui dit) la programació de Peralada, que, per cert, inclou també un altre duet de pianos (Víctor i Luis del Valle, 15 d'agost).


Només ens queda el dubte de saber si els assistents al concert de dissabte, el segon dels 21 programats, han conservat la publicitat de Peralada amb la intenció d'assistir a algun dels concerts o si els centenars de papers repartits a tocar un dels escenaris del Festival de Torroella han passat a millor vida pel camí del reciclatge. I és que en temps de crisi, la butxaca pot servir per guardar moltes més propostes i temptacions de les que la cartera – el nostre particular ministeri d'Economia- pot arribar a pagar.



Postdata: Una amiga em comenta que el Festival de Peralada també ha començat a repartir el seu programa a les portes del Festival de Sant Feliu ( anècdota recollida en El Punt)


Foto: Un moment del concert de Katia i Marielle Labèque. / Fidel Torrent / Festival de Torroella.

divendres, 18 de juliol del 2008

Bevent de la boca de Franco


Avui, 18 de juliol, 72 anys després del cop d'estat contra la República, seria un bon moment per visitar Caldas de Reis, una població de 35.000 habitants de la província de Pontevedra on cada estiu es celebra Kaldarte, el festival d'art efímer amb més empenta de Galícia.


Allà, en una zona de vianants molt concorreguda que porta cap al parc del riu Umia, l'artista Fernando Sánchez Castillo (Madrid, 1970) ha instal·lat una estàtua-font amb el bust de Franco. Es tracta d'una proposta provocadora que lliga amb la concepció de l'art d'un creador que ja ha denunciat, altres vegades i a la seva manera, l'exercici del poder.


Segons la ideologia de cada ú, quan un espectador s'apropa al broll de liquid que surt de la boca de Franco pot sentir el fàstic de qui contempla un vòmit o veure simplement com raja l'aigua fresca d'una font.


En tot cas, la peça de Sánchez Castillo no deixa indiferent en una Galícia on 33 anys després de la mort del dictador encara hi ha molts carrers, places i edificis públics amb noms que recorden l'anterior règim. Mentre la Xunta i el Govern espanyol intenten anar canviant les coses -recentment va ser dinamitat el monòlit d'homenatge a Franco situat al Parque Nacional das Illas Atlánticas- molts ajuntaments en mans del PP es resisteixen a passar l'escombra per les restes del franquisme.


En aquest context s'ha d'entendre el caràcter provocador de la font efímera de Caldas de Reis. El BNG ha demanat la “retirada immediata” del bust de Franco perquè segons el seu portaveu local Xosé Manuel Abalo pot ferir la sensibilitat de molts habitants del municipi, mentre que l'alcalde, el socialista Juan Manuel Rey es nega a fer-ho fins a la data prevista de finals d'agost, quan acaba Kaldarte. “L'art és lliure i no es pot controlar en democràcia”, ha dit Rey tot afegint que no vol actuar de “comissari polític” i que està content amb l'enrenou provocat per la font perquè “ajuda a difondre el festival Kaldarte”.


Mentrestant i enmig de la polèmica, algun veí s'atreveix a beure de la boca del dictador. ¿Tindrà regust aquesta aigua al Valle de los Caídos?




Foto: Efe

dijous, 17 de juliol del 2008

La solidaritat ben entesa


Per estrany que a alguns els pugui semblar, els centres sanitaris catalans tenen un ús col·lectiu i el mateix passa amb les escoles, les llars d'infants, els geriàtrics, la xarxa ferroviària, les carreteres i autovies, els aeroports etc etc. Siguem clars: Ni vostè ni jo tenim un hospital, una N-II o un tren particular.


Explicar-ho d'aquesta manera pot semblar una bajanada, però veient, en motiu de la publicació de les balances fiscals, algunes declaracions polítiques dels nostres veïns peninsulars, val la pena recordar-ho. Tant el president asturià Vicente Álvarez Areces, com la consellera d'Hisenda de Castella i Lleó, Pilar del Olmo i el vicepresident primer de la Junta de Castella- La Manxa Fernando Lamata han volgut treure importància als desequilibris de les balances amb l'argument que són els ciutadans i no pas els territoris els que paguen impostos. Per aquesta raó, segons ells, la propera negociació del finançament autonòmic no ha de tenir en compte els resultats de les balances fiscals, que situen les Illes Balears, Catalunya, País Valencià i Madrid entre les comunitats que més tributen i menys reben de l'Estat.


Amb l'excepció del que succeeix al País Basc i a Navarra, a la resta de l'Estat cada individu o empresa paga els seus impostos a la Hisenda espanyola i són aquests calés de la caixa comú els que, després de passar pel filtre de la solidaritat interterritorial, es reinvertiran en infraestructures i serveis col·lectius. Per això, fet i fotut, del que estem parlant és d'una qüestió que va més enllà del nivell de renda de cada ciutadà (Catalunya té globalment una renda alta però també un nombre de pobres tant o més alt que Extremadura) i que afecta als serveis i equipaments públics de cada territori.


Parlant de la solidaritat, aquí s'ha estat marejant la perdiu durant molts anys, mentre que a Europa els criteris han estat molts clars: les subvencions de la Comunitat Europea, que tant de pes han tingut en el desenvolupament d'Andalusia, Extremadura o Galícia, sempre han anat destinades a territoris i no pas a persones.


A l'hora de negociar el nou sistema de finançament, s'ha de continuar essent solidaris amb les comunitats menys desenvolupades però aquesta solidaritat ha de ser més justa i equilibrada. Si no es fa així, ¿com explicarem als ciutadans amb renda més baixa de Catalunya que a la caixa de la Generalitat no hi ha prou fons per oferir uns serveis sanitaris o educatius a l'alçada d'altres zones de l'Estat que a les balances fiscals apareixen només com a receptores de diners?.


Acudit: Peridis (El País)

dimecres, 16 de juliol del 2008

Ronaldinho rossoneri


Dinar al Via Veneto i sopar al Botafumeiro. I, entremig, partida de pòquer a quatre mans amb el Barça, el Milan, el Manchester City i Ronaldinho al voltant d'una taula o connectats via telefònica. Directius, representants i intermediaris a cara de gos per guanyar la partida.


Finalment, l'entitat blaugrana i els milanesos han tancat el traspàs del davanter brasiler per 21 milions d'euros fitxes més 4 de variables ( un milió per cada una de les properes quatre temporades si el club italià es classifica per la Champions). Un acord que satisfà a tothom menys als britànics, que es queden sense crack mediàtic: A Ronaldinho perquè volia aterrar a una entitat consagrada com el Milan i no pas a un club mitges tintes amb calés com el Manchester City; als rossoneri perquè els brasiler els aporta la dosi d'il·lusió i de projecció mediàtica que necessiten; i a la junta de Laporta perquè, després de dues temporades en blanc, han pogut desprendre's d'una part del llast que hauria bloquejat el nou projecte Guardiola. Es cobrarà menys del que preveia la darrera oferta del City (31 milions fitxes més 6 variables), però amb la normativa vigent, anar contra el desig de Ronaldinho hauria pogut fer perdre bous i esquelles.


En tot cas, els milions del traspàs del brasiler i els que es puguin obtenir amb el d'Eto'o (suposant que es jugui aquesta darrera partida de pòquer) permetran fer foc nou i negociar el fitxatge d'algun altre megacrack ( Drogba, Fernando Torres, David Villa, Tevez, Adebayor...)


Mentrestant, els culés faran bé en oblidar el Ronaldinho dels darrers temps, la lamentable ombra del que va ser, i guardar al brasiler en el cor blaugrana com aquell jugador que entre el 2003 i el 2006 va fer tornar l'alegria a l'estadi, aquella peça màgica i essencial del cercle prodigiós que un 20 de novembre del 2005 va sortir ovacionada a l'estadi Bernabéu.


Foto: Ronaldinho junt al vicepresident de Milan, Adriano Galliani i Laporta ahir al vespre a Barcelona. / Efe

dimarts, 15 de juliol del 2008

Pep Guardiola, tot un caràcter

"Sé que només tinc 37 anys i poca experiència. Potser voldrien un entrenador més tou, però tenen mala sort perquè jo no sóc així i estic convençut que els faré treballar".

Amb aquesta carta de presentació, Pep Guardiola ha pres possessió del vestidor de Can Barça deixant clar a tots els jugadors que a partir d'ara hauran de suar la samarreta. No hi haurà excepcions ni privilegis. Tant en els entrenaments com en el partits s'hauran de deixar col·lectivament la pell en el camp. El grup estarà per damunt de les individualitats i no hi haurà estrelles solitàries. Si tot va bé, el firmament braugrana brillarà de manera col·lectiva. Hi haurà referents (Messi, Henry...), però tant l'atac com la defensa es farà amb mentalitat d'equip i amb esperit de sacrifici.


Els seus antics deixebles del Barça B saben que Guardiola és exigent, treballador i planificador. Ho vol tenir tot sota control i creu amb la disciplina que va conèixer i va patir de primera ma sota les ordres de Johan Cruyff i Louis van Gaal. En aquest sentit, res a veure amb la ma tova de Rijkaard. A l'anterior temporada, Guardiola va prohibir als jugadors l'ús de telèfons mòbils dins les instal·lacions esportives i en els desplaçaments. S'ha acabat baixar de l'autobús amb els auriculars posats i sense fer cas dels aficionats que porten hores esperant-los a la porta de l'hotel o a la de l'estadi.


Els jugadors del filial també van tastar el codi sancionador amb multes que en una primera indisciplina eren de 1.500 euros i en cas de repetir-se pujaven a 3.000 i podien acabar comportant la separació de l'equip.


Pel que fa als entrenaments, Guardiola es partidari de les sessions dobles diverses vegades a la setmana, combinant els aspectes físics amb els tàctics i les sessions teòriques en el vestidor amb molt de vídeo tant per estudiar al proper rival com per corregir errors.


Els jugadors que han estat sota les seves ordres asseguren que el nou entrenador del Barça marca molt de prop a tothom i fot unes esbroncades de maria santíssima.


Hi ha qui dubta si aquest caràcter fort mostrat davant els futbolistes joves del filial (que contrasta amb la seva imatge d'esportista lletraferit) el podrà exhibir Guardiola damunt un planter de jugadors de renom. Les urgències de l'equip, amb la prèvia de la Champions el mes vinent, i la possibilitat que l'Eto'o (amb tota la seva càrrega de conflictivitat) no abandoni el Barça, poden pesar negativament en aquesta nova manera de fer que l'entrenador vol aplicar en el club de la seva vida.


Us deixo a continuació un seguit d'imatges de la temporada passada en les quals Pep Guardiola fa exhibició pública del seu caràcter.



diumenge, 13 de juliol del 2008

Es busca


Aquest anunci sortia ahir a la contraportada de l'edició de les comarques gironines d'El Punt. Una companyia de productes i maquinària de neteja amb seu a Aiguaviva (Gironès) busca una empresa que es deixi treure gratuïtament la brutícia del terra. Tot plegat per demostrar l'eficàcia d'una màquina que frega i eixuga en una sola passada.


L'etapa de desacceleració o, si voleu, de crisi, exigeix publicitat agressiva i ofertes contundents. Si el ministre Solbes i el Banc Central Europeu no hi posen remei, aviat veurem anuncis de cadenes de supermercats buscant clients que es deixin omplir gratis la nevera. Temps al temps.

dissabte, 12 de juliol del 2008

El G-8 després del rotet

La cimera del G-8, el club dels països més poderosos del món, ha tingut un cost de 356.346 euros i no ha servit per res. Moltes paraules però cap acord per resoldre les dues crisis que afecten al món: l'alça del preu del petroli i la dels aliments.

I com que les discussions d'alta volada fan venir gana, Bush, Merkel, Medvédev, Brown, Sarkozy, Berlusconi, Fukuda i Harper ho han celebrat, acompanyats de les seves respectives parelles, amb un banquet digne de reis: un menú d'una vintena de delicadeses de la cuina japonesa, entre elles blat farcit de caviar, bulbs hivernals de lliri, mini tartes de ceba tèbia, eriçons de mar, daus de tonyina amb alvocats, xai amb trufes negres, formatges, mel de lavanda, xampany francès, sake, vins francesos, californians i hongaresos...


Després de fer el rotet i de lamentar, això sí, no haver pogut resoldre els problemes de la fam al món, els mandataris ja pensen en una propera cimera dedicada a la crisi de l'orgasme. L'amfitrió hi posarà els llits.

Foto: Un moment del sopar celebrat a Hokkaido, al nord del Japó. / AP

Acudit: Manel Fontdevila. / Público

divendres, 11 de juliol del 2008

Per El Mundo, els valencians no són espanyols



Tornant al desplegament que va fer dilluns El Mundo sobre unes declaracions de Montserrat Caballé a RNE en les quals la soprano es definia com a “española de pura cepa”, hi ha un fragment de la informació del diari madrileny que sorprèn força. En concret és el que assegura textualment que els pares de Caballé, “una valenciana y un español”, li deien que mai no oblidés que “España es una nación”.


Com que això d'espanyol és un terme molt ampli he cercat la mateixa noticia a Europa Press i he vist que el pare que, segons El Mundo, es “español”, per l'agència és "catalán".


Així doncs, si per el diari de Pedro J. els progenitors de la soprano són “una valenciana y un español”, hem de deduir que per El Mundo els valencians no són espanyols, un concepte trencador – venint d'on ve- que ben segur no haurà agradat ni a Francisco Camps ni a Rita Barberá.


Imatge: retall de la informació publicada en El Mundo.

dijous, 10 de juliol del 2008

La caverna i la dona del temps


La Mònica López, fins fa uns dies popular meteoròloga de TV3, no ha tingut gairebé temps de prendre possessió del càrrec de cap del servei de meteorologia de Televisió Espanyola que ja li caigut un xàfec al damunt per jova, per guapa i per catalana. Des del cel de paper de la caverna mediàtica, l'inefable Antonio Burgos ha exercit de déu Júpiter i li ha llançat una tamborinada farcida de trons i llampecs.


L'article del periodista i escriptor sevillà de l'ABC porta per títol “El hombre del tiempo, una señora” i pretén sortir en defensa del també sevillà José Antonio Maldonado, el conegut meteoròleg que als seus 65 anys s'ha retirat de TVE acollint-se al polèmic pla de prejubilacions aplicat per l'ens públic.


I com que la millor defensa és un atac, acaba pagant els plats trencats la substituta de Maldonado, Mònica López, a qui van dirigits fragments tan amables com els següents:


El hombre del tiempo de TVE será una señora. Y las gracias hemos de dar al cielo porque no sea un travestón, que se lleva más todavía y es más igualitario y progre. (...). A Maldonado lo sustituye una Sorayita, una Leire, una Bibiana, una señora joven, que es la moda: Mónica López, de 22 años, que tiene de Meteorología la misma idea que usted y que yo, pero que viene de un sitio de donde ni usted ni yo procedemos, de la TV3 Catalana, más bien Montillana.(...). Y poner a niñas jóvenes, monas y resultonas, aunque tengan un curriculum como el de Leire Pajín o Bibiana Aido, que quepa en un papel de fumar, y sólo hayan sido becarias de una caja de ahorros e hijas de papá. Que en la izquierda también hay hijas de papá, y a Bibiana me remito: hija de un papá del poderoso clan de Alcalá de los Gazules, qué pedazo de padre, hija... (...). Quiero resaltar con todo esto que cuando Maldonado hablaba de las isobaras sabía lo que se decía. Avalaban sus palabras no sólo las predicciones del Servicio Meteorológico Nacional, ahora Agencia Estatal de Meteorología, que mosquea menos a los separatistas catalanes y vascongados, porque ya no es Nacional de España, sino del Estado Español, toma ya. Las palabras de Maldonado estaban avaladas, aparte de las predicciones, por su licenciatura en Físicas, que también tiene la Sorayita que lo sustituye, pero sin su experiencia de trienios (...). Los veintidós años de la nueva Niña del Tiempo valen más que todos los quinquenios de experiencia del Hombre del Tiempo (...). Lo que me inquieta es saber qué se va a afeitar la Niña del Tiempo cuando se apueste el bigote a que mañana no llueve, y diluvie. Como no sean los rizados bigotes del ya me entiendes...


Al seus 65 anys i com si tingués por que el virus TVE s'estengui a l'ABC, Antonio Burgos utilitza Maldonado en defensa pròpia i acaba construint un elogi de l'edat i de l'experiència imaginant-se a Mònica López com una lolita crescudeta de 22 anys acabada de sortir de la facultat. En realitat en té 33, es va llicenciar en Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona el 1997 (especialitat Física de la Terra i el Cosmos) i des d'aquell mateix moment ha treballat de meteoròloga a la televisió (Vía Digital, Canal Satélite Digital i TV3).


Per a tant, els coneixements i l'experiència de Mònica López són més consistents que el paper de fumar amb el que Antonio Burgos construeix els seus articles. La mateixa ignorància i actitud casposa i masclista que ja va mostrar recentment titllant a la ministra Carme Chacón d'”animal de compañia” i de membre del “Batallón de Modistillas” de ZP. Res de nou.



Foto: López i Maldonado escenificant el relleu. / TVE

dimecres, 9 de juliol del 2008

La Caballé i El Mundo


Abans d'ahir, El Mundo feia festa major obrint la portada amb el següent titular: Montserrat Caballé afirma que “la lengua de España es la española” y apoya el bilingüismo”. A les planes interiors, el diari de Pedro J. dedicava a la soprano catalana un nou capítol del seu serial sobre “El manifiesto por la lengua común” recollint unes declaracions a RNE en les quals Caballé, que acaba de ser investida doctora honoris causa per la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo de Santander, es declarava espanyola de soca-rel: “Yo siempre lo he dicho. Pese a quien pese, yo soy española de pura cepa”.


Naturalment tothom és lliure de definir-se com vulgui, faltaria més, però convindria recordar l'època durant la qual la soprano festejava públicament amb CiU i donava suport al candidat Miquel Roca formant part, fins i tot, de la candidatura nacionalista a les eleccions generals del 6 de juny del 1993. Més tard declararia que va fer costat a Roca perquè el considerava “un home bo i moderat” i que no sabia que “aquest suport impliqués formar part d'una llista”.


Sigui com sigui, la Caballé deu haver estat la única excandidata a les llistes de CiU que anys més tard s'ha declarat “espanyola de soca-rel” amb el mateix entusiasme que admiradora de l'Opus Dei. Un patriotisme polític que, pel que sembla, no té rés a veure amb l'econòmic tota vegada que la soprano té fitxada la seva residència a Andorra, amb la qual cosa s'escaqueja de pagar impostos a la hisenda espanyola i, a més, ho fa en català.


De tot això, com era d'esperar, El Mundo no n'ha explicat res als seus lectors, no fos que la cruel realitat malmetés, una vegada més, una de les seves portades.


Posant-me en la pell d'un dels seus lectors, avui m'he passejat per la botiga digital d'aquest diari madrileny i hi he trobat infinitat de productes: mètodes d'aprenentatge de l'anglès (a la secció de llibres no hi ha, lamentablement, el diccionari de la RAE), quatre robots, un aparell d'aire condicionat, una caixa forta (idònia, imagino, per guardar secrets d'estat), un llit inflable que permet fer mil entremaliadures, un dispensador electrònic de pastilles (sensacional per confeccionar determinades portades), ampolles de vi d'aquelles que inflamen l'esperit d'Aznar i una amplíssima col·lecció de bitllets i monedes d'arreu del món.


Parlant de calés, reconec, però, que no hi he sabut localitzar cap de les successives promocions del diari contra tot allò que soni a català. I és curiós perquè es tracta d'una de les especialitats de la casa que li aporten més pasta gansa. Ara que els jutges han donat per fals el serial sobre l'àcid bòric, ben segur que els lectors fidels agrairien un col·leccionable per anys amb cada una de les campanyes sobre Catalunya. De res.

Acudit: Manel Fontdevila (Público)

dimarts, 8 de juliol del 2008

L'home-estàtua de metall


La gràcia d'aquest home-estàtua és que representa l'estàtua (de metall) d'un home. Hi ha noblesa en el color metal·litzat de tot el cos i també en el seu aristocràtic rostre. ¿ A qui representa?. Mirant-lo a la cara té una semblança a Jaime de Mora y Aragón, l'excèntric aristòcrata, actor i personatge marbellí germà de la reina Fabiola. Però apareix assegut amb un llibre obert i això aporta pistes d'una certa intel·lectualitat. No és Valle-Inclán, perquè si ho fos lluiria una barba extremadament més llarga, ni tampoc Fernando Pessoa, a qui normalment se'l recorda només amb bigoti.


En realitat, m'ha fet pensar amb el gran poeta portuguès perquè el nostre home-estàtua imita l'escultura de Pessoa situada a la terrassa del famós cafè A Brasileira, en el barri de Chiaro de Lisboa. En aquest establiment fundat el 1905, el poeta de carn i ossos compartia taula amb altres artistes i intel·lectuals de la seva època, mentre que ara, el Pessoa de bronze es deixa fotografiar al costat de milers de turistes.


I en això coincideix amb l'home-estàtua. Si viatgeu a Granada, el podreu trobar al carrer Oficios, a tocar la catedral, compartint espai amb les gitanes que, amb el vell truc d“obsequiar” amb una branqueta de romaní, intenten llegir el futur a la ma de turistes que estan més interessats amb el passat. L'ahir de la història d'Espanya reposa uns metres més enllà en el panteó dels Reis Catòlics, i els turistes s'encanten amb l'home-estàtua, s'hi fotografien, li paguen l'esforç hieràtic amb una moneda, fugen cames ajudeu-me de les gitanes i entren a la capella reial per visitar a Isabel i Ferran, els reis que des del passat semblen encara forjar alguns aspectes del present i del futur d'aquesta Espanya que alguns no volen que sigui plural.


Foto 1: L'home-estàtua al seu lloc habitual: el carrer Oficios de Granada. / Toni Dalmau

Foto 2: Un primer pla del rostre de l'home-estàtua. / T.Dalmau

Foto 3: Estàtua de Pessoa, a la terrassa del café A Brasileira, a Lisboa. / Wikipedia

dilluns, 7 de juliol del 2008

Vot de càstig damunt Laporta


Tres llargues hores d'escrutini a Can Barça i al final tothom content. Els promotors de la moció de censura perquè amb un 60,6 per cent dels vots han aconseguit fer visible a les urnes el malestar dels socis que ja s'havia visualitzar amb les mocadorades en el camp. I en Laporta perquè, després de sentir com passava la destral democràtica prop del seu coll, s'ha salvat per allò de la norma estatutària que exigeix el 66,6 dels vots per donar per guanyadora una moció de censura.


Sis punts més (2.387 vots) i tothom a casa, però no ha estat així i Laporta, com diu ell, “per sentit de la responsabilitat i per coherència”, podrà intentar esgotar el seu mandat mentre que Sandro Rossell haurà d'esperar fins a les eleccions del 2010.


Amb el feixuc pes del vot de càstig damunt l'esquena i amb el crèdit perdut, l'actual president haurà de reflexionar sobre tot allò que ha enfangat les darreres temporades a la junta dels prodigis i, per damunt de tot, caldrà fer dues coses més: posar un ciri a can Pep Guardiola pregant que la inspiració i el control del vestidor l'acompanyin i creuar els dits perquè la pilota entri i ho faci des del primer partit.


Amb la pilota a dins, els mocadors no sortiran a fora. I avui pau i demà glòria. Així és el futbol.

diumenge, 6 de juliol del 2008

El "manifiesto" i la mentida

Los catalanes”. Aquest és el títol d'un article de Luis García Montero publicat ahir a l'edició andalusa d'El País. El poeta i professor de literatura espanyola de la Universitat de Granada hi toca de ple quan escriu, en relació al “Manifiesto por una lengua común”, que la iniciativa del grup d'intel·lectuals encapçalats per Fernando Savater i que compta amb el suport del partit de Rosa Díez, de la nova direcció del PP i, naturalment, de la dreta mediàtica, no es fonamenta en res més que en la mentida.

"¿La lengua de Cervantes está en peligro? Si miramos con objetividad hacia el mundo, en peligro sólo están lenguas minoritarias como el catalán y el vasco, y me parece una obligación cívica defender su existencia y su dignidad social. No creo que sea ninguna agresión pedir que los funcionarios públicos de Cataluña sepan hablar catalán. Agresión al español, una lengua abierta, extensa, viva, llena de matices, sin centros, es querer convertirla en carne de cañón para los centralismos más rancios. (...) Ahora que el PP de Rajoy quiere representar su viraje al centro con una postura más moderada ante los nacionalistas, los amigos de Rosa Díez y algunos poderes mediáticos que no quieren renunciar a su tiranía sobre la derecha, se inventan que el español está en peligro, una mentira sólo equiparable a la afirmación de que las bombas de Atocha las puso ETA. A mí lo que me duelen son otro tipo de peligros en el idioma. Siento que estén tan degradadas palabras como inteligencia, intelectual, periodismo, democracia, libertad, igualdad y fraternidad.

També en El País, l'escriptor, poeta i periodista gallec Manuel Rivas reclamava ahir que algú promogui amb urgència “un manifiesto en defensa del sentido común”. Posava com a exemple la selecció espanyola de futbol que ha obtingut l'èxit substituint la fúria per el talent i ho contraposava amb l'actitud de determinats cercles intel·lectuals, polítics i mediàtics:

Es paradójico que fuera del campo se esté recorriendo un camino a la inversa. Y es dramático que ese retroceso tenga por escenario principal la cultura, o un extraño coso dibujado con círculos concéntricos culturales y políticos, envueltos a su vez por los polos mediáticos conservadores. Ahí, en materia tan delicada como son las lenguas, justamente ahí, se estimula la furia frente al talento y la inteligencia cede ante la embestida. (...) ¿Qué interés pueden tener esos padres valencianos, catalanes, gallegos, baleares o vascos en que sus hijos, y los hijos de los hijos, no aprendan castellano, el mejor castellano? Me temo que el manifiesto (de la lengua común) está siendo utilizado como una versión castiza de Los protocolos de los sabios de Sión. Se publican en serio medias verdades y caricaturas de gentes cerriles que abandonan sus platos típicos para comerse al santo Niño de la Guardia. Los agravios lingüísticos, en uno u otro sentido, pueden convertirse en una dolencia totalizadora.

És bo que siguin veus autoritzades de fora de Catalunya les que d'una vegada per totes denunciïn l'ús manipulador que s'està fent del tema de les llengües minoritàries des del nacionalisme espanyol més ranci. Cal que a les espanyes surti de l'armari gent de renom que posi en evidència els interessos polítics i econòmics (d'això en Pedro J en sap molt) que s'amaguen darrera iniciatives com el “manifiesto”.

Cansa repetir mil vegades les coses de sempre: que la immersió lingüística no tan sols és una eina integradora acceptada per especialistes d'arreu del món sinó que a més, des del punt de vista estrictament espanyol, compta des de fa anys amb el vistiplau del Tribunal Constitucional; que quan els nois i noies acaben tot el seu cicle formatiu saben expressar-se en els dos idiomes; que qui vulgui pot viure tranquil·lament a Catalunya sense parlar el català; que si hi ha alguna llengua minoritzada en el quiosc, en el cinema, a la televisió o en el comerç és el català; que la majoria de gent no s'atreveix a utilitzar el nostre idioma en el jutjat pel que puguin pensar i fer determinats jutges, etc etc.

Cal denunciar la mentira com ho ha fet, per exemple, Manel Fuentes en el seu programa de Catalunya RàdioProblemes domèstics”. La diputada Rosa Díez es queixava l'altre dia en el Congrés que a la televisió catalana i a la valenciana “no hay una sola hora en castellano”, però una simple trucada a Canal 9 ha posat en evidència de quina manera s'intenta enganyar a l'opinió pública fins i tot en detriment del PP, que és qui governa en el País Valencià. Escolteu-la:





Foto: La diputada Rosa Díez, que ha fet del català una de les eines de confrontació política per atacar als socialistes.