dimecres, 31 de gener del 2007

Surfejant dalt d'un tren

Ni se us acudeixi fer-ho. Surfejar damunt un tren d'alta velocitat, a més de ser una activitat prohibida per les autoritats i no recomanada pel sentit comú, és un esport de gran risc. El protagonista d'aquest vídeo ho va portar a terme aferrant-se a la cua d'un ICE alemany, un inter-city que pot arribar a una velocitat de 280 quilòmetres per hora.

Mireu primer la gravació i llegiu a continuació com va acabar la història.



Trainsurfer
Uploaded by -Toxic-


Efectivament, el jove d'una vintena d'anys va morir, però aquest trist final va ser un any després de la seva aventura damunt el tren. El noi patia des de feia temps leucèmia i va deixar aquest món després d'haver fer realitat la seva màxima il·lusió: sentir-se lliure surfejant dalt d'un tren.

Una imprudència? Doncs si. I considerable. Ara bé, més d'un podrà pensar que tampoc hi tenia gaire a perdre.

Ara, els seus amics li han rendit un homenatge editant i penjant aquest vídeo a Dailymotion.

dimarts, 30 de gener del 2007

Els mitjons foradats del falcó


A Paul Wolfowitz, president del Banc Mundial, li deu succeir un fenomen econòmic similar al d'Esperanza Aguirre, que amb el sou que cobra no arriba a final de mes. Si la presidenta de la Comunitat de Madrid lamentava recentment que per culpa dels sostres alts del seu palau familiar s'ha de gastar part de la nòmina en calefacció, a Wolfowitz el dòlars se li deuen escapar de les butxaques ves a saber per quins forats fins el punt que no pot ni comprar-se uns mitjons nous.

Diumenge, en el transcurs d'una visita oficial a Turquia, va haver de treure's les sabates per entrar a una mesquita i va mostrar els miserables i castigats mitjons que es poden veure a les fotos.

Oficialment, el Banc Mundial és un organisme de Nacions Unides que té per objectiu reduir la pobresa amb la concessió de préstecs als països en desenvolupament. No crec però que els mitjons del seu president, amb els dos dits grossos posats a ventilar, siguin cap gest d'identificació solidaria amb els milions de pobres que malviuen arreu del món. Per molt de moda que pugui ser definir-se com a “antisistema, res fa pensar que Paul Wolfowitz hagi abandonat les files del capitalisme.

Abans que en Bush se'l treies del damunt destinant-lo al Banc Mundial, aquest personatge va exercir de subsecretari de Defensa dels Estats Units i, com a falcó neocom del Pentàgon, va ser el cervell -per dir-ho d'alguna manera- de la invasió d'Iraq l'any 2003. També ha estat un ferotge defensor del militarisme israelià i ara, des del Banc Mundial, manté la tradició d'aquest organisme internacional consistent en afavorir els interessos dels països industrialitzats i en imposar enormes costos socials als països pobres que intenten, sense aconseguir-ho, sortir del pou.

Els forats dels mitjons de Wolfowitz són doncs més aviat un símptoma d'ignorància i de deixadesa. D'ignorància perquè qualsevol persona mínimament viatjada sap que a una mesquita s'hi ha d'entrar descalç. I deixadesa perquè, com diuen les mares, si tens una visita de compromís cal anar-hi amb els calçotets i els mitjons nets i en condicions. Que mai se sap en quina situació et pots trobar.

En un dels seus documentals - Fahrenheit 9/11- , Michael Moore ja mostrava a Paul Wolfowitz mullant una pinta amb saliva i arreglant-se el pentinat.

I si de gran l'actual director del Banc Mundial té aquesta manera no precisament elegant de cuidar el seu aspecte, de jove ja anava pel mateix camí. L'exconseller de Comerç i Turisme Francesc Sanuy, que va compartir habitació amb ell a la seva època d'estudiant universitari als Estats Units, ha explicat que Wolfowitz dubtava sempre de la seva imatge i demanava consell i alguna peça de roba als seus col·legues.

Llàstima que aquest cagadubtes estilístic, els dels mitjons atrotinats de Turquia, no hagi dubtat mai a l'hora d'exercir de falcó foradant vides i economies. En aquest cas, la manca d'estètica va unida a la manca d'ètica.

diumenge, 28 de gener del 2007

Cas De Juana: construint imputacions

7 de febrer del 2006. Declaracions del ministre de Justícia Juan Fernando López Aguilar en relació a la possible excarcelació d'Henri Parot i altres presos etarres:

"Vamos a trabajar cuanto esté en nuestra mano para evitar que se produzcan estas excarcelaciones. Si es posible se construirá una nueva imputación por continuidad de vinculación con la banda armada o por amenazas proferidas desde la cárcel, como ya hicimos con Ignacio de Juana Chaos"

7 de febrer del 2006. Declaracions d'Eduardo Zaplana, portaveu del PP en el Congrés:

"El Estado de derecho debe utilizar todos los medios a su alcance. En materia de terrorismo, es mejor pasarse que no llegar, para que los terroristas sientan que pasarán el mayor tiempo posible en la cárcel"


Expressions com aquestes demostren que quan ens referim al cas d'Iñaki De Juana Chaos no estem parlant de Justícia en majúscules sinó de política.

El pres etarra en vaga de fam és responsable d'haver comés crims execrables, però també és veritat que va complir en el seu moment el càstig que preveia el Codi Penal del 1973. Li van imposar 3.129 anys de presó per 25 assassinats, el compliment màxim previst en aquell moment era de 30 anys i amb les redencions de penes per treball i altres conceptes li va quedar reduït tot plegat a 18 anys.

Un mes abans de sortir de la presó, l'Audiència Nacional li va obrir una nova causa per dos articles publicats a Gara el 2004: “El escudo” i “Gallizo”. En el primer criticava durament a Zapatero i finalitzava d'aquesta manera.

"Hace años le escuché a un muy apreciado compañero chillar con fuerza «Sacad vuestras sucias manos de Euskal Herria». Sí, sacadlas, porque otro camino sólo implica más sufrimiento. O el futuro terminará demostrando, sin duda, que os quedásteis sin ellas".

En el segon article, el pres qüestionava la política penitenciaria de la directora general Mercedes Gallizo i acusava de greus delictes a diversos directors de presons.

El ministeri fiscal ja tenia doncs la base per fer el que més tard definiria tan clarament el ministre: “construir una nova imputació”.

Tot i que durant el mandat d'Aznar havien sortit de presó 311 etarres, la pressió del PP i de les víctimes del terrorisme va convèncer al govern del PSOE sobre la conveniència de fer els possibles i els impossibles perquè ningú els pogués acusar d'obrir la ma en matèria penitenciaria,. Hauria estat inconstitucional aplicar retroactivament la reforma penal que permet allargar el compliment màxim de pena fins a 40 anys i per això es va buscar la via alternativa d'obrir nous sumaris i decretar presó preventiva. S'entrava però en un terreny jurídicament relliscós que ha portar el cas De Juana Chaos on és ara: un fanguer polític que posa en qüestió la independència judicial, que divideix als jutges i que pot culminar amb la mort del pres etarra després de dues vagues de fam.

Més enllà de la llibertat d'expressió, la condemna de 12 anys i sis mesos de presó per les suposades amenaces terroristes contingudes en els dos articles publicats a Gara transmet una imatge de justícia venjativa, sobretot si es compara amb les penes de dos anys de presó imposades en casos de clares amenaces com el de Maria Plazaola (tres cartes amenaçant de mort a regidors socialistes) i Iñaki Bilbao (amenaces al jutge Garzón).

El darrer episodi protagonitzat aquest dijous per un grup de magistrats de l'Audiència Nacional que han impedit a darrera hora que el tribunal que porta el cas concedís a De Juana Chaos la presó atenuada en el seu domicili, torna a posar en evidència la politització de l'afer.

Està clar que ningú ha condemnat a mort al pres etarra. La vaga de fam és un mètode de lluita que ha adoptat ell de manera voluntària, empès per un empresonament provisional que considera injust.

El problema és el carreró de difícil sortida en el qual s'ha acabat entrant partint d'un procés viciat en origen per l'anim de construir, fos com fos, noves imputacions.

Si s'hagués cedit al xantatge (llibertat provisional o presó atenuada al domicili a canvi de deixar la vaga de fam), ETA tindria un heroi.

Però si es manté l'empresonament hospitalari, amb una cada vegada més inútil -segons els metges- alimentació forçada, tindrà un màrtir.

La Justícia no tan sols està polititzada sinó que a més és lenta. Podria succeir que quan el Tribunal Suprem es digni a pronunciar-se sobre el recurs de cassació presentat per la defensa d'Iñaki de Juana Chaos, el pres hagi ja entrat a formar part del martirologi dels que es consideren lluitadors per la llibertat d'Euskadi.

Si això succeeix, algunes víctimes del terrorisme tal vegada veuran satisfetes les seves necessitats de revenja, però l'horitzó de pau estarà encara més allunyat i a l'estat de dret, aquell que tots diuen defensar, li creixerà encara més l'esquerda del descrèdit.


Il·lustració: Acudit d'Eneko publicat al diari 20 Minutos

divendres, 26 de gener del 2007

Un mes esperant ser enterrat

Un mes després de la mort del gran James Brown, el seu cadàver encara no ha pogut ser enterrat per culpa d'una picabaralla familiar sobre el repartiment de l'herència.

Brown va morir el 25 de desembre als 73 anys a conseqüència d'una pneumònia. Una vegada fetes les cerimònies de comiat a Harlem i a Augusta, que d'acord amb el caràcter del cantant van ser prou vistoses i festives, la funerària es va cansar d'esperar instruccions i va optar per deixar les restes de Mr. Dinamita a la seva residència de Geòrgia. El taüt es va estar allà, en un ambient climatitzat, mentre els advocats discutien els ets i els uts de tot plegat. Finalment, segons s'ha sabut ara, dijous de la setmana passada les restes van ser traslladades a un lloc secret, però continuen sense ser enterrades a l'espera d'un acord definitiu.

Tot plegat sona tan absurd que des d'aquest diari us proposo commemorar el primer mes del padrí del soul esperant ser enterrat (com aquell que espera l'arribada del tren) amb la visió d'un curtmetratge excel·lent de l'estudi d'animació valencià Keytoon. Es titula The Grandfather of Soul, ha estat dirigit per Jaime Maestro i presenta a un personatge vestit a l'estil dels anys 60 que utilitza el vell gramòfon de la seva mare per escoltar i escenificar un dels grans èxits de James Brown: I Got You (I Feel Good).

dimecres, 24 de gener del 2007

Fraccionament.cat


Ho acabo de comprovar. Els dominis fraccionament.cat i fraccionament.org són disponibles i a l'abast de qui els vulgui comprar, cosa ben curiosa tenint en compte la maregassa que afecta als vaixells ciu.cat i erc.cat.

Des de fa dies, l'antic pal de paller dels nacionalistes de centre-dreta trontolla. A Convergència es senten veus que posen en qüestió les maneres de fer del rovell de l'ou d'en Mas, mentre que a Unió, una vegada més, es torna a aplicar la doctrina de marcar distàncies amb els convergents. S'apropen eleccions i cal subratllar perfil propi.

A ERC també estan ben entretinguts amb els aires gèlids que tornen a baixar del Pirineu. El novembre passat ja vàrem veure l'exconseller de Governació i exalcalde de Puigcerdà Joan Carretero festejant amb Catalunya Acció, l'entitat contraria a l'actual direcció republicana. La seva participació a un acte de l'organització impulsada per Santiago Espot ja feia preveure que el polític independentista no s'havia retirat ni molt menys de la vida pública.

Han passat dos mesos i divendres, algú va filtrar a La Vanguardia la intenció de Carretero de crear un moviment independentista en resposta a “les claudicacions d'ERC”. Dissabte i diumenge, l'Avui va publicar en dues entregues ( 1 i 2) el memorial de greuges de l'exconseller i dilluns, Nació Digital informava que Joan Carretero ha registrat a internet el domini reagrupament.org, mentre que Ruth Carandell, exsecretaria de Funció Pública del Departament de Governació i molt propera a Carretero, ha fet el mateix amb el domini reagrupament.cat.

Dèiem que els dominis fraccionament.cat i fraccionament.org encara estan disponibles perquè, com a mínim vist des de fora, l'univers del sobiranisme català no sembla que pugui acollir gaires planetes sense fer una trencadissa, per molt que Carretero insisteixi en acusar a Carod-Rovira i a Puigcercós d'haver convertit ERC en un satèl·lit dels socialistes.

I, recordem-ho, el darrer Reagrupament, el de Josep Pallach, era socialdemocrata i catalanista, va pactar .el 1977 amb Convergència, però finalment el 1978, amb en Josep Verde i Aldea al capdavant, es va acabar fusionant amb el PSC-Congrés i amb la Federació Catalana del PSOE donant lloc al Partit dels Socialistes de Catalunya.

L'univers de la política catalana és petit, compta amb recursos limitats i no té rés a veure ni amb la guerra de les galàxies ni amb la guerra dels mons. Encara que hi hagi qui vol fer entendre el contrari, les distàncies que separen a uns i a altres dins una mateixa parcel·la ideològica no són tan grans i tenen més a veure en moviments personals i estratègics que en qüestions doctrinals.

Per això i per la mandra i la dificultat de crear una nova força partint quasi de zero, però esquerdant ERC, és probable que l'aire pirinenc acabi esdevinguent una corrent interna amb la força mínima perquè Carod-Rovira i Puigcercós hi puguin fer front compartint bufanda.

Optar per la fracció requeriria molta rauxa i unes soles molt gruixudes per fer amb èxit la travessa del desert. I d'això, a ERC, ja n'han tingut àmplia experiència.

dimarts, 23 de gener del 2007

Com plegar de la feina

Hi ha diverses maneres de plegar d'una feina:

- Amb discreció, anant a recollir els quatre objectes personals a una hora en què no hi hagi pràcticament ningú a l'oficina i sortint amb el cap cot de l'edifici.

- Amb indignació, dient el nom del porc a tothom i fent petar la porta.

- O amb sentit de l'espectacle, tal i com fa el protagonista d'aquest vídeo gravat a l'interior d'una empresa japonesa:

divendres, 19 de gener del 2007

La pantalla blava de la mort


El comentari d'ahir incloïa un anunci amb el qual es demostra que Microsoft no ha perdut, malgrat tot, el seu sentit de l'humor. En la mateixa línia, avui recupero, via Genbeta, un salvapantalles mitjançant el qual l'empresa de Redmond es collona fins i tot a ella mateixa.

Es tracta d'una aplicació batejada amb el nom de BlueScreen Screen Saver que reprodueix la pantalla blava d'error, la Blue Screen of Death (Pantalla Blava de la Mort), que tots els usuaris de Windows han patit un dia o altre. La darrera versió d'aquesta simulació inclou fins i tot un reinici de la màquina que queda frustrat amb una nova pantallada i quan s'intenta tornar a l'escriptori movent el mouse no succeeix res ja que per aconseguir-ho cal prémer una determinada tecla.

Aquest salvapantalles gratuït, que és idoni per fer una broma a algun amic, va ser creat fa temps per Sysinternals, empresa comprada l'any passat per Microsoft i ara la multinacional de Bill Gates l'ofereix junt amb altres aplicacions a la plana Windows Sysinternals.

També existeix un salvapantalles similar per Linux i per Mac Os.

dijous, 18 de gener del 2007

Quan no cau el sostenidor

Contràriament al que es pugui pensar, un dels grans reptes pel mascle durant el ritual d'aparellament humà no és donar la talla sinó fer caure amb agilitat i elegància el teló que preserva i aguanta els cims de la femella.

A vegades, perdut a la penombra i amb el tacte maldestre, s'ha de mantenir una lluita desigual amb el gafet, aquesta part essencial, diabòlica i metàl·lica del sostenidor que impedeix l'accés joiós als pits.

Tremolosos d'emoció, els dits ho intenten una i altra vegada sense aconseguir obrir la muralla, mentre a ella li esclata una riallada interior davant tanta ineptitud masculina.

Instants més tard, amb el col·lega captiu i desarmat, la dona es posa les mans a l'esquena i amb un gest de màgia es treu la peça íntima.

L'autoestima d'amant queda feta pols.

¿Quin dispositiu secret controla el funcionament del maleït gafet?

La resposta a l'interrogant ens l'intenta donar aquest curiós anunci de Microsoft:

dimecres, 17 de gener del 2007

La SGAE no cultiva cols de Brussel·les

La SGAE ha guanyat de moment la demanda per vulneració de l'honor presentada contra l'administrador de la Frikipedia, una mena de wikipedia humorística en la qual els usuaris poden escriure tot tipus d'entrades absurdes i divertides.

A la plana principal de la web ja s'adverteix el següent:

Esta web es de cachondeo. Aún así, aquí vas a encontrar muchas cosas que te van a ofender. Esta web no se recomienda a personas socialmente hipercorrectas, a personas con problemas para pensar o para averiguar el significado de las cosas, o con el sentido de la ironía atrofiado. En caso de que usted pertenezca a estos grupos o a alguna minoría (o mayoría) social altamente susceptible, o bien no quiere sentirse ofendido, se recomienda que visite otra web.

Fa cosa d'un any, el director de Relacions Institucionals de la SGAE, Pedro Farré i la direcció de l'entitat van presentar una denúncia contra l'administrador de Frikipedia, conegut amb el sobrenom de Krusher, per una definició satírica de la Societat General d'Autors i Editors que algú va penjar a la web.

Ara , el jutjat que porta el cas ha fet pública una sentència en la qual condemna al cap visible de Frikipedia a pagar una indemnització de 400 euros a la SGAE i de 200 a Pedro Farré, així com a fer-se càrrec de les despeses del judici. La sentència, que no es definitiva ja que es pot presentar una apel·lació, considera que l'administrador de la web és el darrer responsable dels seus continguts, independentment de qui sigui l'autor de l'escrit objecte del plet.

Des d'alguns blogs ja s'ha posat en marxa una col·lecta per donar un cop de ma a Krusher, un noi de 22 anys.

Mentrestant a la Frikipedia, l'entrada dedicada a l'SGAE està tancada i només apareix aquest avís:

Este artículo está protegido de forma preventiva mientras dure el proceso judicial pendiente con la SGAE. Más información en el foro.

Tot i això, diverses variants de l'escrit es poden trobar aquí i aquí.

La definició original de l'SGAE objecte del procés és la següent.

"Organización sin animo de lucro capitaneada por Sir Teddy Bautista. Se dedica principalmente a defender los derechos de los grandes artistas (como David Bisbal, Alejandro Sanz, etc.), recaudar dinero para obras benéficas (es decir, obras de ampliación de sus mansiones), la creación de asociaciones culturales y el cultivo de coles de Bruselas, así como diversas actuaciones de intimidación tipo mafia y organización de campañas de desinformación para el pueblo llano".

Realment, els responsables de l'entitat tenen raó en haver-se emprenyat amb la Frikipedia:

És totalment fals que la SGAE es dediqui al conreu de cols de Brussel·les. Una mentida absoluta.

Ho podem assegurar tots aquells que, com jo, som aficionats a la fotografia i hem de pagar , indirectament, un plus a la SGAE cada vegada que comprem Cds per gravar les nostres -repeteixo- les nostres, fotografies.

I el mateix li passa cada dia a l'aparell judicial quan, tal i com estipula la llei, guarda gravades les sentències en suport digital. El Ministeri de Justicia, és a dir, vostè i jo amb els nostres impostos, haurà de pagat uns cèntims d'euro a la SGAE pel CD que comptè la sentència contraria a la Frikipedia i favorable a Teddy Bautista i a Pedro Farré.

Insisteixo: és mentida que la Societat General d'Autors es dediqui a cultivar cols de Brussel·les.

El que fan, a part d'altres coses, es conrear euros.

dimarts, 16 de gener del 2007

Assetjats pel soroll

Treballar de nit, intentar dormir de dia i tenir un veí manetes que gaudeix tunejant la casa a cops de martell es una experiència que desperta el monstre que tots portem a dins.

A l'aficionat a paleta no hi ha manera de fer-li entendre que aquest ofici -com el tabac- pot perjudicar greument la seva salut i també la dels ciutadans que l'envolten.

No pot ser bo de cap de les maneres dedicar el temps lliure a la serra radial. Fa un parell d'anys, a Palma, un paleta va embogir i va començar a perseguir un col·lega amb aquest artefacte propi d'una pel·lícula de terror. Textualment, no li agradava la seva cara i li volia tallar un braç. Per sort, el cable era curt i la serra va quedar ben aviat desendollada com si fos un grup de rock progre i enrollat.. Per desgràcia, el paleta foll tenia a ma un martell de goma amb el qual, amb instint d'escultor, va moldejar la cara, suposadament fastigosa, de la seva víctima.

Passen els dies i les nits i els sorolls dels veïns van furgant la neurona, furga que furgaràs i acaben traient de mare al més pintat. Un cas extrem s'ha produït a Itàlia on una parella ha matat a quatre persones que vivien al pis del costat perquè els plors d'una criatura no els deixaven dormir.

Però no només els plors provoquen problemes de convivència: també ho fan les riallades. Algú potser recorda el cas d'un alemany que va denunciar a la seva veïna per riure massa fort. Una vegada superada la sorpresa inicial, el jutge va desestimar la demanda entenent que “el riure és un so de vida” i no pot ser prohibit.

Més sort van tenir els veïns d'un romanès propietari d'un gos de 60 quilos, en Sumo, que entre altres particularitats, roncava amb una potència tan extraordinària que fins i tot disparava les alarmes antirobatori. El jutge es va mostrar misericordiós i el ca roncador i el seu amo van haver de canviar de casa.

Centrem-nos en l'economia. Els establiments comercials fan un immens negoci venent aparells per generar soroll més o menys harmònic. La gent es gasta la pasta amb equips de música de tota mena, però segurament hi hauria molts clients que exprimirien gustosament la pobre visa a canvi d'aparells per produir silenci.

En un futur raonablement civilitzat, les grans marques japoneses oferiran un catàleg de la perfecta felicitat domèstica que inclourà càpsules de silenci sepulcral per protegir, de tota agressió externa, els llits i les butaques. També hi haurà equips portàtils -fabricats, com els anteriors, a Xina- per anar a comprar o per pujar a l'ascensor sense haver de patir l'infecta música ambiental. I càpsules-preservatiu perquè se les posin, com a mesura d'autoregulació, els veïns aficionats al bricolatge.

La civilització ens ha de portar cap aquí, a menys, naturalment, que alguna autoritat amb prou seny ordeni als constructors i als promotors immobiliaris que les parets mitjaneres deixin de ser de paper de fumar i que els habitatges que paguem a preu de diamants estiguin ben insonoritzats.

Però clar, quin valent s'enfronta amb el gremi de les totxanes?




Aquí podeu veure un vídeo d'animació del dibuixant milanès Bruno Bozzetto sobre com el soroll pot convertir una comunitat de veïns en un infern.

Il·lustració superior: Obra del dibuixant portuguès António, basada en El Crit de Munch, i publicada a l'Expresso.


diumenge, 14 de gener del 2007

L'atemptat de Barajas vist pels ninotaires




Sempre he admirat dels humoristes gràfics la seva habilitat per trobar la punta d'humor a fets extremadament seriosos i fins i tot dramàtics. Aquí teniu una collita de dibuixos publicats aquests darrers dies a la premsa catalana i espanyola referents a l'atemptat de Barajas del 30 de desembre, al comunicat posterior d'ETA i a la polèmica entre els partits provocada per la convocatòria de manifestacions a Madrid i a Bilbao.

La presentació l'he fet emprant el nou servei Leafletter, una interessant eina Web 2 que es troba en fase beta i que permet crear i compartir a internet "portafolis" amb tota mena de material gràfic i text.

Aquesta "carpeta" dedicada als ninotaires consta de deu planes i podeu anar passant d'una a l'altra desplaçant amb el botó esquerra del ratolí el número que apareix a la part inferior. Cada dibuix es pot ampliar clicant-hi al damunt.

divendres, 12 de gener del 2007

El color polític d'un autoexili

En declaracions al diari 20 Minutos, María Jesús González, exvicepresidenta de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), ha anunciat la seva intenció d'autoexiliar-se a Canadà i ha afegit que la seva filla, Irene Villa, també està pensant en anar-se'n a viure a Argentina o a Colòmbia.

Nos vamos porque no nos quiere nuestro Gobierno, que ha decidido darse la mano con los asesinos en lugar de con las víctimas. Nos vamos porque hemos perdido, porque a las víctimas se nos está dando una patada. Y quiero irme lo más lejos posible, donde no me entere de lo que pasa aquí. Los de Québec también son separatistas, pero tengo una amiga española allí y por eso decidí comprarme allí la casa


D'aquesta història em sorprenen dues coses. La primera és que María Jesús González hagi anunciat que se'n va d'Espanya precisament quan, a conseqüència de l'atemptat de Barajas, els contactes amb ETA han entrat en via morta i serà molt difícil que es recuperin aquesta legislatura.

La segona és que si el que realment li dol són les converses amb els etarres, hagi esperat a anar-se'n ara, a l'etapa d'un govern socialista, i no ho hagués fet el 1998 quan Aznar va negociar amb els etarres.

L'atemptat en el que María Jesús González i Irene Villa van resultar ferides es va produir el 1991 i per a tant ja eren víctimes del terrorisme quan el PP es va asseure en una taula amb ETA i amb el que el propi Aznar va definir públicament com “el movimiento de liberación vasco”.

Com es pot veure, aquest autoexili es presenta pintat amb un color polític tan clar com el de la pròpia AVT.


Foto: Irene Villa, amb els seus pares, a la presentació del seu llibre. / 20 Minutos

dijous, 11 de gener del 2007

La nena capritxosa que volia un cotxe blau



Per celebrar l'aniversari de la seva filla, uns pares nord-americans li van voler regalar per sorpresa un cotxe i van escollir un model esportiu preciós de color vermell. Però la nena, capritxosa i desagraïda, volia un vehicle de color blau i, després de la sorpresa inicial, va muntar el número que podeu veure en el vídeo.

En una segona gravació, feta posteriorment per ella mateixa, la nena mimada reflexiona sobre el trauma que li suposaria acceptar a la seva vida el color vermell quan tot el que té és blau.

Finalment, en un tercer vídeo, la noia es mostra satisfeta pel fet d'haver aconseguit un cotxe blau i anuncia que ha posat a la venda el vermell per 9,9 dòlars.

Què hi ha de realitat o de ficció en aquest culebrot?

Qui ho sap.

L'univers YouTube té aquestes coses, però de moment la suposada noia mimada ja ha fet el salt a la fama i la seva història poc edificant ha començat a aparèixer en alguns mitjans de comunicació.

dimecres, 10 de gener del 2007

El diccionari dels etarres

He llegit la traducció integre al castellà del comunicat amb el qual ETA reivindica l'atemptat de Madrid i m'ha cridat especialment l'atenció la darrera part:


ETA reivindica la acción con una bomba que produjo grandes daños ocurrida el 30 de diciembre de 2006 en el aeropuerto de Barajas de Madrid. Aparte de querer expresar firmemente que el objetivo de la acción armada no era causar víctima alguna, queremos denunciar que no se desalojase o vaciase el parking en el largo plazo de una hora, tras tres llamadas explicando el lugar exacto de la colocación del explosivo. Así pues, queremos hacer llegar nuestro más sincero pésame a las dos personas, Carlos Alonso Palate y Diego Armado Estacio, que perdieron la vida en esta acción, así como a sus familias, amigos y al pueblo de Ecuador.

Por otro lado, nos reafirmamos ante los vascos en los objetivos que presentamos en el comunicado del día 22 de marzo. Por ese camino y mediante pasos firmes se le abrirán nuevas puertas al futuro de Euskal Herria.

Finalmente, ETA quiere decir que todavía sigue en pie el alto el fuego permanente que comenzó el 24 de marzo a las cero horas.


Gora Euskal Herria Askatuta! Gora Euskal Herria Sozialista! Jotake independentzia eta sozialismoa lortu arte!


L'excusa d'un mal desallotjament sona a lliçó no apresa del cas Hipercor, però m'ha commogut especialment la bona intenció dels etarres de voler fer arribar el seu condol directament als dos morts equatorians sense la mediació, jo diria que imprescindible, d'algun espiritista. Tot plegat és lògic si es té en compte el fracàs de les negociacions malgrat la intermediació d'una entitat especialitzada suïssa. ETA ja no creu amb mitjancers i per a tant envia el seu condol per via directa al cel, allà on segurament el dos nois, que fugint de la misèria només havien vingut aquí a treballar, es deuen estar preguntant, asseguts en un núvol, que carai els ha passat i que cony és el conflicte basc.

D'altra banda, ETA assegura que l'alto el foc permanent encara segueix vigent. Vaig a corre-cuita a buscar al diccionari el significat de la paraula “permanent”:


adj 1 1 Que es manté en el mateix estat, sense canvi, sense moure's. Els goigs permanents del cel.

2 Que roman. Exposició permanent.

3 Que no és provisori.


Respiro. Veig que l'ona expansiva de la bomba no ha fet canviar el significat de les paraules ni ha convertit el meu diccionari en una sopa de lletres. El sentit real de les coses és tossut i es manté intacte com si estigués protegit per una armilla antibales, mentre que les coses sense sentit, amb la seva perillosa càrrega de bogeria, romanen allà, entre les runes del pàrquing de Barajas, on dues persones han perdut la vida ves a saber per a què.

En algun cau amagat, el diccionari dels etarres s'està quedant sense fulles. Sense paraules que conservin el seu sentit. Sense cap mínim argument. I a partir d'ara, com un bumerang, l'ona expansiva de Barajas hi retrunyirà per sempre més entre les quatre parets.

Les quatre parets del no rés.



Il·lustració: acudit d'en JAP en El Punt

dimarts, 9 de gener del 2007

Existeixen els pares?

Els mestres es queixen sovint d'haver d'assumir tasques que en realitat no els corresponen o, que com a mínim, no els pertoquen d'una manera absoluta.

Amb una vida laboral i familiar poc conciliada, molts pares opten per posar el cap sota l'ala davant la responsabilitat que comporta tenir i educar els fills i ho deleguen a l'escola, que esdevé així l'ase dels cops, el caixó de sastre on s'apilonen i s'intenten resoldre, sense aconseguir-ho, bona part dels problemes de les noves generacions.

La pregunta clàssica de la infantesa, el primer dubte metafísic que teníem quan la consciencia de la realitat començava a esgarrapar el regne de la fantasia era la següent:

Els pares són els reis mags?

Ara, però,(permeteu-me la ironia)la pregunta pot ser una altra:

Existeixen realment els pares?

No us perdeu la sorpresa final d'aquest vídeo.

diumenge, 7 de gener del 2007

La porno xarxa



Un estudi elaborat recentment pel professor de la universitat californiana de Berkeley Philip B. Stark indica que només un 1,1 per cent de les webs indexades pels cercadors Google i MSN contenen material pornogràfic.

Així a primer cop d'ull la xifra em sembla curta, però és possible que el professor texà i qui escriu aquest blog naveguem per rutes diferents: ell impulsat per les fredes dades obtingudes dels cercadors i jo massa emocionat pel pit i cuixa que s'exhibeix a tantes cantonades d'internet.

Com que el debat seria llarg, aquí un deixo per anar reflexionant sobre els usos de la xarxa, una divertida animació musical que ja fa un temps que circula i que és protagonitzada per bitxos del joc World of Warcraft. El tema que interpreten - “The Internet is for porn”- és una de les cançons del musical de BroadwayAvenue Q”, en el qual uns ninots a l'estil de “Barri Sèsam” van cantant “veritats” sobre la vida.

dissabte, 6 de gener del 2007

Saddam i la Creu d'Isabel la Catòlica

Avui fa una setmana que l'Administració nord-americana ha executat, amb la intermediació de botxins i jutges iraquians, l'expresident Saddam Hussein. De fet, Bush ha penjat a la forca no tan sols al “seu” Saddam sinó també al de “tots”. A la política internacional, influïda per mil interessos, l'aliat d'ahir pot convertir-se en l'enemic d'avui i en el cadàver de demà.

Li hem tancat la boca”. Així comença un il·lustratiu article de Robert Fisk publicat a The Independent i reproduït a La Vanguardia. El periodista britànic explica les grans complicitats que es van establir entre la Casa Blanca i el govern iraquià durant la guerra Iran-Iraq. En aquella època, quan l'objectiu bàsic era aturar els peus a l'aiatol-là Khomeini, el Pentàgon va proporcionar a Saddam dades obtingudes pels seus satèl·lits sobre el desplegament militar iranià i li va facilitar crèdits per la compra d'armes nord-americanes a Jordània i Kuwait . Així mateix, li va entregar armament químic i biològic que seria utilitzat no tan sols contra les tropes iranianes sinó també contra la població civil kurda mentre Washington i la resta d'Occident mirava cap a un altre costat.

En aquella època i en els anys anteriors, els francesos, els britànics, els italians i els alemanys també van tenir el “seu” Saddam. Moscou era el principal proveïdor d'armament a Bagdad, però les potències europees no es van quedar enrere. La taula era molt ben parada i tothom volia tastar el pastís consistent en intercanviar tecnologia militar per petroli.

Fins i tot la dictadura franquista va cultivar l'amistat d'aquell a qui el primer ministre francès, Jacques Chirac qualificaria el 1975 com el futur “De Gaulle del Pròxim Orient”.


L'esclat de la crisi del petroli del 1973 va provocar fortes restriccions en el subministrament de cru i un augment dels preus en el mercat petrolier. Les economies europees estaven amenaçades per la inflació i en aquest context l'ambaixador d'Iraq a Madrid va oferir a Franco un bon regal pel suport polític que donava als àrabs en el conflicte de Palestina: 70.000 tones de petroli que serien desembarcades a Cartagena. En contrapartida, el ministre d'Indústria Alfredo Santos Blanco va viatjar a Bagdad per fer “visible” el regal davant el president iraquià Ahmed Hassan al-Bakr i el que aleshores era el número dos del règim Saddam Hussein.


Com a fruit d'aquests contactes es va acabar signant un conveni bilateral mitjançant el qual Iraq subministrava petroli a Espanya a canvi de l'entrega en funcionament de fàbriques de productes industrials i alimentaris i de la tramesa d'una quantitat establerta de mercaderies.


Uns mesos més tard, el desembre del 1974, el vicepresident del Consell del Comandament Revolucionari de la República d'Iraq, Saddam Hussein va visitar oficialment Espanya. El dilluns dia 9 en un sopar a Madrid, el president del govern Carlos Arias Navarro va fer un discurs molt lloatori qualificant a Saddam com “un gran hombre de estado” i assegurant que Iraq i Espanya “son dos pueblos destinados a caminar a juntos”. Per la seva part, el vicepresident iraquià va agrair al règim franquista el suport a la causa àrab i va afegir que les relacions entre els dos països eren “quasi ideals” i un exemple que havia de ser imitat per altres estats.

A l'endemà, Franco va rebre a Saddam en el palau del Pardo i li va imposar la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, una distinció instituïda per Ferran VII el 1815 que té per objectiu “premiar aquellos comportamientos extraordinarios de carácter civil, realizados por personas españolas y extranjeras, que redunden en beneficio de la Nación o que constribuyan, de modo relevante, a favorecer las relaciones de amistad y cooperación de la Nación Española con el resto de la Comunidad Internacional”.

Unes hores més tard, el dirigent iraquià era rebut en audiència pel príncep Joan Carles.

El dia 11, Saddam va visitar el Alcázar de Toledo i va sopar amb Arias Navarro i el dia 12, abans d'anar cap a l'aeroport, va imposar a Franco les insígnies de l'ordre militar d'Arrasidin, la més important de la República d'Iraq.

Anys més tard, un govern espanyol faria per primera vegada la guerra a un condecorat amb la Gran Creu d'Isabel la Catòlica.

Ara, “el gran home d'estat” que es va fer mereixedor d'aquella distinció ja ha provat el càstig de la forca.

Un dia, Aznar anirà a fer una de les seves conferències a Kansas, Oklahoma o a Texas. Serà molt aplaudit per una audiència republicana i al final de l'acte se li aproparà un ex-marine veterà de la guerra d'Iraq i li entregarà una creu vermella obtinguda com part d'un botí en un palau presidencial de Bagdad. La insígnia viatjarà a Espanya, serà dipositada al ministeri d'Assumptes Exteriors i esperarà dins un armari que arribi el moment per tornar a lluir en el pit d'algun altre “amic” com Saddam que, pel seu comportament extraordinari, s'hagi fet mereixedor de tenir-la.



Foto: Saddam Hussein saludant a Franco en presència d'Arias Navarro i del ministre d'Assumptes Exteriors, Pedro Cortina. / Europa Press


divendres, 5 de gener del 2007

El xaiet d'Hannibal Lecter



L'esperit nadalenc en estat pur converteix en bleda fins i tot al pitjor dels monstres. Amb tant torró, cava, regals i bons sentiments els personatges més malignes com Dràcula, Freddy Krueger, Darth Vader o el Dr. Hannibal Lecter esdevenen dolços xaiets com es pot veure en aquest vídeo promocional de la cadena de televisió per satèl·lit Direct TV.

L'anunci ha estat escollit “Vídeo del mes” per la sempre interessant web Un vídeo al día.

dijous, 4 de gener del 2007

Quan els policies ballen hip-hop




¿Poden els policies uniformats posar-se a ballar hip-hop, gravar la gresca en vídeo i penjar-ho a internet?

¿És una simple frivolitat o es tracta d'un ús indegut de l'uniforme que pot ser castigat pels seus comandaments?

A aquestes preguntes haurà de donar resposta la policia hongaresa, que ha iniciat una investigació per aclarir si els dos personatges que surten en aquest vídeo són realment agents de l'autoritat.

La divertida gravació, que fins ahir podia veure's a YouTube, ha estat despenjada avui mateix pels seus anònims autors. Tot i això, encara es conserva en altres indrets de la xarxa com Videoronk, un interessant servei que es dedica a recopilar materials procedents de YouTube, Googlevideo, Metacafe, Dailymotion, Ifilm, Myspace, Vimeo, Blip i Revver. També apareix a la web hongaresa Híradó.

El vídeo té una durada de 55 segons, ha estat gravat a l'aire lliure i porta per títol "Bajai hip-hop", en referència a la ciutat de Baja, situada al costat del Danubi i centre d'una important regió vitivinícola.

Veient el vídeo, algú pot pensar que els dos dansaires surten de fer un bon tast, però abans de treure conclusions sobre si el ritme hip-hop es genera millor amb la varietat Cabernet Sauvignon o amb la Cabernet Franc, ho deixarem en mans de la policia que, en definitiva, és l'experta en això de les proves etíliques.

dimecres, 3 de gener del 2007

La selva del trànsit



Aparentment a l'Índia no necessiten ni semàfors, ni giratoris, ni senyals de circulació, ni normes, ni policies que regulin el trànsit. Al menys és el que es dedueix d'aquests dos minuts de vídeo gravats en una cruïlla per on hi circulen centenars de vehicles de tota mena i en tots els sentits sense que - durant la gravació- hi hagi cap accident...

Clar que l'habilitat no és només dels conductors. Els vianants -com es pot veure en aquest segon vídeo que us deixo a sota- també demostren tenir un instint de supervivència increïble...

Però no us deixeu portar per l'optimisme: a l'Índia es registren cada any 100.000 morts en accidents de trànsit, el 8,3 per cent del total de víctimes mortals arreu del món. A l'estat espanyol, amb un parc automobilístic similar en nombre de vehicles, “només” es produeixen uns 3.000 morts anuals a les carreteres. O sigui que Pere Navarro, director general de Trànsit, viu i treballa en el millor dels mons possibles...si només pogués triar entre Espanya i Índia. Una altra cosa, naturalment, és la baixa sinistralitat de països europeus com Alemanya o Gran Bretanya.

Qui no es conforma és perquè no vol.