diumenge, 29 de juliol del 2012

Una mezzosoprano per la corda fluixa


Anne Sofie von Otter (Estocolm, 1955) ha protagonitzat aquest divendres el segon concert del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. La cantant sueca és considerada pels especialistes com una de les millors mezzosopranos de la seva generació i porta a terme actualment una intensa activitat artística. Com a prova d'això, aquesta temporada ha actuat amb les orquestres Los Angeles Philarmonic, New York Philarmonic, Berliner Philarmoniker, Münchner Philarmoniker, Sydney Symphony i la London Symphony Orquestra i ha interpretat el paper de Geneviève (Pelléas et Mélisande) a l'Òpera de París.

A Torroella hi ha vingut acompanyada pel seu pianista habitual, Bengt Forsberg i pel violoncel·lista Svante Henryson, un músic ben curiós ja que a més de ser un bon interpret de violoncel, toca també el contrabaix i ha fet incursions en la música moderna amb el baix elèctric al costat de gent com Stevie Wonder o Steve Gadd, aquest darrer un bateria de renom que ha treballat  amb Paul McCartney, Paul Simon, Al Jarreau, Joe Cocker, Chick Corea, Eric Clapton, i James Taylor.  Henryson és també compositor de música de cambra, simfònica, coral i jazz i algunes de les seves obres han estat interpretades per Elvis Costello i per la pròpia  Anne Sofie von Otter.

De fet, a la mezzosoprano i al violoncel·lista els uneix la seva visió amplia de la música. Von Otter ha gravat un àlbum amb Elvis Costello i fins i tot ha fet un disc d'homenatge al grup Abba.

Aquesta versatilitat la vàrem poder comprovar en el programa d'un concert que va ser un viatge des del romanticisme escandinau de finals del segle XIX fins a peces musicals populars dels nostres dies. A la primera part, la mezzosoprano sueca ens va oferir amb brillantor obres de Lindblad, Grieg, Liszt i Richard Wagner. Ho va fer acompanyada només pel pianista Bengt Forsberg, qui per cert, en un moment de descans de Von Otter, va interpretar la magnífica Isoldes Liebestad, la versió per piano que Litzt va fer de l'obra de Wagner. Grans i merescuts aplaudiments.

La segona part, amb la incorporació del violoncel·lista  Svante Henryson, va començar amb un primer bloc: els Chants d'Auvergne del compositor francès Joseph Canteloube, basats en cançons tradicionals occitanes. A destacar una d'elles, la deliciosa “La Delaïssada” (L'Abandonada).

A continuació i en un segon bloc, Anne Sofie von Otter i els seus dos músics es van passejar per la corda fluixa oferint peces populars del segle XX, des d'una  interpretació del “Summertime” de George Gershwin fins a la "Cucurrucucú paloma" del mexicà Tomás Méndez, passant per la banda musical de films com ara “Bagdad café” i “Cold Mountain”. Mentre en la resta del concert, la veu de Von Otter dominava i molt bé l'escena, aquí hi havia moments en els quals perdia volum com si hagués estat segrestada per la manca de confiança de qui  camina per terrenys poc coneguts. Per acabar de trencar el concert, fins i tot la filla de Henryson va cantar una cançó del seu pare, fent-ho amb més bona intenció i timidesa pre-adolescent que altra cosa.

Sort en vàrem tenir que a punt pel naufragi i ja fora de programa, la mezzosoprano ens delectés amb l'havanera de la Carmen de Bizet.

Una vegada més s'obre l'interrogant: quina necessitat hi ha que els intèrprets d'òpera de reconegut i merescut prestigi es perdin per camins aliens al seu art?. Des del meu modest punt de vista, ben poca  per no dir cap ni una.

 



Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Anne Sofie von Otter interpretant un dels Chants d'Auvergne a un concert amb la Verbier Festival Chamber Orchestra.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Pau Casals i el món de l'exili



Escapada de dissabte fins al Museu Memorial de l'Exili,a La Jonquera, per assistir a la inauguració de l'exposició “De Prada a Perpinyà. Pau Casals & el món de l’exili. Reportatges del fotoperiodista Jean Ribière (1944-1956)”. A l’exposició, que estarà oberta fins l'11 de novembre, s’hi pot veure una selecció de 110 fotografies, la majoria de les quals són inèdites. Les imatges evoquen un llarg període de silenci durant el qual el mestre Casals es negava a actuar en protesta per l'actitud dels aliats respecte a la dictadura franquista i permeten descobrir el diàleg establert entre el violoncel·lista, director i compositor , gran referent de l'exili català, i els refugiats que vivien a la zona entre Perpinyà i Prada de Conflent, amb figures destacades com  Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Josep Puig Pujades i Manuel Serra i Moret.

Entre les imatges que el documentalista, historiador de l’art i gestor cultural  Eric Forcada ha seleccionat d'un fons de 700 negatius centrats en l'exili hi apareix  l'alliberament de Perpinyà l'agost del 1944, la inauguració d'un monument a la memòria de Companys i de tots els catalans morts a l'exili, la col·locació d'una placa a Cotlliure en homenatge a Antonio Machado, els mítings i actes de protesta contra el franquisme, la festa dels refugiats catalans en homenatge a Pau Casals, el tancament de la frontera francoespanyola el 1946, la festa de celebració del 80 anys de Pompeu Fabra que va comptar amb la presència del president Irla, l'acte commemoratiu del 50é aniversari del primer concert de Casals a París,  l'homenatge a Jacint Verdaguer en el marc dels Jocs Florals de la Llengua Catalana organitzats a Perpinyà i la creació del Festival Pau Casals a Prada de Conflent.

En definitiva, aquesta exposició, que amb imatges similars també es pot veure actualment a Perpinyà i a Prada i que l'any vinent, coincidint amb el 40 aniversari de la mort de Casals, arribarà a Barcelona, és una bona oportunitat per reviure un fragment important de la història de l’exili republicà català.

El fotoperiodista Jean Ribière (Niort, 1922- Perpinyà, 1989) va iniciar la seva trajectòria professional el 1940 al diari L'Indépendant i quatre anys desprès va fundar la seva pròpia agència de premsa. El seus reportatges van ser difosos a mitjans com Le Républicain, L'ExpressL'Aurore, Match, Keystone i la BBC i també als periòdics de l'exili com La Humanitat. Va ser vicepresident de l'Association Nationale de Journalistes Reporters Photographes et Cinéastes (ANJRPC) i va acabar deixant un fons de 120.000 documents fotogràfics (90.000 negatius i 30.000 diapositives).










Foto 1: Perpinyà, 24 de setembre de 1950. Homenatge a Jacint Verdaguer. A primera fila, el president Josep Irla i Pau Casals.


Foto 2: Cartell de l'exposició.


Foto 3: Perpinyà, Pont d'en Vestit, març de 1946. Acte de protesta contra la dictadura amb l'encesa de la falla "Cremem a Franco". 


Foto 4: Prada, Casa de la Vila, 28 de febrer de 1948. Homenatge a Pompeu Fabra pels seus 80 anys. D'esquerra a dreta, Casals, Irla i Fabra. 

Defunció a La Riera

En record de la Isabel (Noemí Costa), vilment enviada a l'altre barri aquest diumenge pels guionistes de La Riera, en el darrer capítol de la temporada, emprant com a arma diabòlica l'embòlia amniòtica (penetració del líquid amniòtic en els vasos sanguinis de l'úter), un rar i greu problema que es pot produir durant el part amb una freqüència estimada d'1 en 30.000 gestacions.

A partir d'avui, hi haurà més alarma social sobre els efectes de les retallades en la sanitat catalana i les llevadores i els metges hauran de respondre a mil preguntes nervioses de les prenyades sobre què carai és l'embòlia amniòtica.

Isabel, bella i tendra mare de lloguer amb passat prostibulari, restaràs per sempre més en la memòria de l'audiència de TV3.

diumenge, 1 de juliol del 2012

McCurry


"Darrera oportunitat" titulàvem en el diari. I l'he aprofitada. Segurament sóc de les últimes persones que ahir a la tarda, just el darrer dia, va visitar a la Casa de Cultura de Girona l'exposició dedicada al fotoperiodista nord-americà Steve McCurry, el de  "La nena afgana".

La gran qualitat de les imatges ha atret a més de 25.000 visitants i ha tingut, segons un estudi del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, 1.500.000 impactes a internet.

Vaig sortir de l'exposició amb els colors del món gravats a la vista, aquest món sovint violent que el fotoreporter de l'agència Magnum i de National Geographic ha recorregut de nord a sud i de l'est a l'oest. Aquests colors vius i aquestes mirades que McCurry sap captar millor que ningú.