dilluns, 19 de novembre del 2012

25-N: Equip d'investigació


Em fan gràcia alguns dels col·legues periodistes quan es pengen l'etiqueta de membres de l' "equip d'investigació". En la majoria dels casos i salvant honroses excepcions, darrera aquesta grandiloqüent descripció no s'hi amaguen res més que uns receptors de filtracions interessades, de mitges veritats o, directament, de mentides.

Algú de ves a saber quin fosc estament els passa un esborrany que mai no arribarà a ser paper oficial i el diari de sempre el publica sense aportar cap prova i sense esbrinar abans què hi ha de cert en el que s'hi diu.  El director, famós per exercir més de polític sense urnes que de periodista, aplica el primer manament de la premsa groga: “No deixis que la realitat faci malbé una bona noticia”. L'objectiu és ben clar: intentar canviar la intenció de vot en una campanya electoral.

Mentrestant, a l'estament oficial es fan l'orni i diuen que han obert una "investigació interna" (una altra descripció grandiloqüent) per esbrinar, probablement sense cap resultat, coses que tal vegada ja saben: si l'esborrany existeix i qui l'ha filtrat.

Al mateix temps, comença a circular un rumor maliciós: el document ple d'acusacions va ser redactat quan manava un altre partit i, per a tant, quan l'actual cap de l'oposició era ministre de l'Interior. L'origen de la filtració pot venir, doncs, d'un altre costat...

I enmig de l'embolic, les víctimes de tot plegat presenten contra el diari querelles per injuries i calumnies que dormiran un llarg temps en algun calaix de ves a saber quin jutjat. Quan arribi la sentència, ja ningú recordarà els danys causats per aquell suposat "equip d'investigació". I, segurament, l'aparell judicial encara no haurà aclarit la qüestió de fons: què hi ha o no del cert sobre suposats comptes a paradisos fiscals i sobre presumptes finançaments il·legals dels partits.

Així es va fent política, justícia...i periodisme.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Mayumana: ritme i humor


Bon espectacle el que es pot veure aquest cap de setmana a l'Auditori de Girona dins el festival Temporada Alta: Mayumana presenta "Racconto", una selecció dels números que al llarg dels seus quinze anys d'existència ha creat i passejat aquesta companyia d'origen israelià pels escenaris d'arreu del món.

Dansa, percussió, vídeo art, interpretació i humor formen un còctel escènic que en alguns moments m'ha fet pensar amb la Fura dels Baus i en altres amb el Cirque du Soleil. I fent de guionista i de veu en off, Andreu Buenafuente. Molt recomanable.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Una festa barroca

 

Dissabte plujós. Un bon moment per assistir a una parisenca i divertida "Fête Baroque" amb l'ensemble Le Concert d'Astrée sota la direcció d'Emmanuelle Haïm i amb els següents cantants: Natalie Dessay, soprano, Magali Léger, soprano, Patricia Petibon, soprano, Françoise Masset, soprano, Anne Sofie von Otter, mezzo-soprano, Karine Deshayes, mezzo-soprano Pascal Bertin, contratenor, Philippe Jaroussky, contratenor, Rolando Villazon, tenor, Stéphane Degout, bariton baix i Christopher Purves, bariton baix.

 No us perdeu en el minut 18 l'alegre interpretació que fa Patricia Petibon de "Platée" ("Scène de la Folie") de Rameau. I la sorpresa divertidíssima del minut 37...

Programa:

Rameau "Forêts paisibles" ("Les Indes galantes") - Stéphane Degout, Natalie Dessay

Händel "Venti, turbini, prestate" ("Rinaldo") - Philippe Jaroussky

Händel "Un pensiero voli in ciel" ("Il Delirio Amoroso") - Stéphanie Marie Degand, Magali Léger

Rameau "Monstre affreux, monstre redoutable" ("Dardanus") - Stéphane Degout

Rameau "Scène de la Folie" ("Platée") - Patricia Petibon

Rameau "Bruit de tonnerre" ("Hippolyte et Aricie")

Rameau "Paix favorable, paix adorable" ("Dardanus") - Stéphane Degout, Françoise Masset

Purcell "What power art thou" ("King Arthur") - Christopher Purves

Purcell "Sound the trumpet" - Philippe Jaroussky, Pascal Bertin

Händel "De torrente in via bibet" ("Dixit Dominus") - Karine Deshayes, Natalie Dessay

Händel "Ciel e terra armi di sdegno" ("Tamerlano") - Rolando Villazon

Händel "Son nata a lagrimar" ("Giulio Cesare") - Ann Sofie Von Otter, Philippe Jaroussky

Händel "Hallelujah" ("Messiah")

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Bufant tubs i totxanes

Aquí em teniu, renunciant al sentit del ridícul i intentant (sense aconseguir-ho) treure algun soroll d'un dels artefactes musicals fets amb objectes quotidians pel músic Xavi Lozano. Taller "Tubs del món, la inventiva a l'aula". Es va fer aquest dissabte a l'Espai Marfà de Girona.

Ha estat molt divertit i instructiu descobrir que tot tipus de tub amb forats pot acabar fent la funció d'instrument de vent. Una altra cosa és bufar molt i no triomfar en l'ambiciós objectiu que en surti cap soroll...

Contemplant la foto, he arribat a la conclusió que, amb una mica de perseverança i vista la penúria que pateix el periodisme, sempre em puc dedicar a fer de músic d'obra. Per cert que les totxanes també és poden bufar i treure'n melodies, com ens han ensenyat en Xavi Lozano en aquest taller musical...

Abans de la crisi, l'orquestra del sector immobiliari reforçada per una amplíssima secció de mestres en l'especulació, també bufava totxanes i d'aquells concerts i repertoris de gran format en va sortir la bombolla que  acabaria esclatant i causant danys col·laterals que estem pagant entre tots.

Tal i com han anat les coses, els milers i milers d'aturats del sector podrien formar una orquestra de  bufadors de totxanes, de tubs de PVC, de coure, d'alumini i de formigó i, sota la direcció de Lozano, interpretar l'”Himne a la sortida de la crisi”.  Tal vegada, amb una mica de ritme, les coses a Brussel·les i a Berlín es començarien a moure en la direcció encertada, el gallec que presideix les Espanyes deixaria de fer de gallec i prendria alguna decisió i fins i tot algun escadusser i mític brot verd saltaria a la pista per obrir el ball...  

divendres, 12 d’octubre del 2012

La "región" d'Euskadi


Tres quarts de set del matí. Poso el Canal 24 horas de TVE i expliquen que ahir els universitaris de Bilbao van ocupar temporalment "la sede del gobierno regional ".  Mira per on, a la televisió pública espanyola ja han convertit Euskadi en una "región" com Múrcia. Benvinguts al Dia de la Hispanidad.

Foto: Un moment dels incidents a Bilbao davant la seu del govern basc. / EFE

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Quan el rei va tocar un pit republicà

A la tertúlia d'ahir d'El Món a RAC1 (Pilar Rahola, Màrius Carol, Paco Marhuenda i Xavier Sardà) es van viure uns minuts molts divertits quan Rahola va explicar que fa uns anys el rei Joan Carles li va tocar un pit amb l'excusa de col·locar-li bé un pin amb la imatge de Macià. “El rei em va fotre ma”, va dir la periodista i exdiputada d'ERC.

Aquí podeu escoltar el fragment d'aquesta tertúlia:

   
   
   
   
   

   
Podcast Powered By Podbean
   

Foto: Pilar Rahola i Xavier Sardà. / RAC1

divendres, 5 d’octubre del 2012

Nacionalcatolicisme


"Cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol es podria entendre, tal i com és avui, si no hagués format part de la llarga història d'unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d'aquesta unitat ens causen una gran inquietud", diu la declaració unionista aprovada per la Conferència Episcopal en una votació secreta amb 17 vots a favor i 4 abstencions, aquestes darreres, probablement, dels bisbes catalans.

I tenen raó: sense haver format part d'aquesta "llarga història d'unitat", els catalans seríem diferents: no estaríem tan emprenyats, fastiguejats i amb la caixa buida com ho estem ara!.

Si algú pensava que el nacionalcatolicisme era cosa del passat, anava errat. Existeix ara i aquí encara que la sacrosanta Constitució Espanyola consagra, i mai millor dit, en el seu article 16, el laïcisme de l'Estat establint que "cap confessió tindrà caràcter estatal". Han passat 37 anys des de la mort de Franco, però la jerarquia eclesiàstica encara sembla voler acompanyar sota pal·li a determinades autoritats civils marcant el pas amb l'himno nacional.

Històricament, els bisbes, amb honroses excepcions, sempre han sigut patètics, però a l'Espanya del PP cada vegada ho són més...

Foto: Franco sota pal·li.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Danys col·laterals




Un matrimoni d'avis de Girona. Un i l'altra estan delicats de salut. Ell té 85 anys i cobra una pensió de 380 euros; ella rep una ajuda de la Generalitat de 160. En total ingressen 540 euros cada mes i van tirant com poden. L'hivern passat van renunciar, si us plau per força, a encendre la calefacció i ara ell ha decidit deixar de comprar medicaments perquè desprès d'haver cotitzat trenta anys a la Seguretat Social està indignat per haver de pagar l'euro sanitari per recepta i el 10 per cent del preu dels medicaments. No ho troba just. Per algun costat havien de retallar i ha optat per fer-ho amb les medicines. Ha patit dos atacs de cor, porta marcapassos i té problemes en els pulmons. És conscient que deixant de prendre el que li ha receptat el metge posa en perill la seva vida.

Si en aquesta vaga de fàrmacs en Julio acaba morint, serà un més dels "danys col·laterals" de les retallades sanitàries. Amb sort, la notícia del fatal desenllaç tindrà una vigència d'unes hores o d'uns dies fins que la rabiosa actualitat ens faci concentrar als periodistes en un altre drama. Mentrestant, els polítics miraran cap a un altre costat o parlaran de les necessàries retallades exigides per la Merkel. Divagaran sobre quantitats impronunciables de números vermells, sobre l'imprescindible compliment dels objectius de dèficit o sobre la conveniència inexcusable de salvar el cul als banquers endeutant a tota la societat. La mateixa societat que en els temps gloriosos no veia un duro dels beneficis bancaris.

I quan això passi, en algun racó d'un barri de qualsevol ciutat, una altra parella de pensionistes mirarà amb resignació la llibreta d'estalvis, aquells pobres d'estalvis de tota una vida, aquells números empetitits que s'empassa la crisi i que no poden créixer de cap manera amb les misèrrimes pensions que reben. Resignats, començaran a pensar en retallar la darrera cosa que els queda: la seva delicada salut...

Foto: Julio Alesanco, amb els fulls del pla de medicació que ha de seguir. / Núria Astorch

dimecres, 5 de setembre del 2012

El vol de Joan Salvador

Joan Salvador Gavina” va ser un dels meus llibres d'adolescència, una d'aquelles lectures de caràcter ben intencionat que deixen empremta en els esperits joves. Publicada per primera vegada en anglès el 1970, “Jonathan Livingston Seagull” és una novel·la curta de poc més d'un centenar de planes que al llarg d'aquella dècada es va convertir en un bestseller mundial i que junt amb “El Petit Príncep” d'Antoine de Saint-Exupéry i “El Profeta” de Jalil Gibrán va ser lectura obligada per a molts estudiants. En el meu cas el vaig llegir sense la pressió de cap professor, per pur plaer i per ganes de fer-ho, que és la millor manera d'assaborir un llibre.

Han passat molts anys i des d'aleshores no l'he tornar obrir, tal vegada per no descobrir amb desencís que, amb els tombs que un va donant per la vida, es perd aquella ingenuïtat necessària per aquests tipus de lectures.

Recordo que Joan Salvador era una gavina diferents de les altres, que no volia perdre el temps capturant peixos i que s'entregava sense defalliment a assolir el seu ideal: volar cada vegada més i més alt. No l'importava gens ni mica que la resta de gavines  el miressin malament, li fessin el buit i fins i tot l'expulsessin de la colònia per haver actuat de manera contrària a la norma establerta. Volia ser lliure, viure feliç amb ell mateix, encara que això li comportés la soledat i el menyspreu dels altres. I volant cada vegada més amunt, amb esforç i perseverança, avançava per una mena de camí de la perfecció farcit de mil acrobàcies aèries...

No et deixis tallar les ales, venia a dir-nos Joan Salvador, i lluita pels teus ideals. Fes-ho posant-hi tot l'esforç personal, amb perseverança i amb dedicació, perquè només així assoliràs els objectius somniats.

Desconec si recentment n'han fet cap reedició de la novel·la i tampoc tinc clar si el seu missatge triomfaria en aquesta època de crisi econòmica i moral, d'esperits decaiguts, d'esperances paupèrrimes, d'ànims ensorrats i d'iniciatives de curta volada. Un moment històric en el qual molts dels que tenen la sort de poder treballar ho fan sense il·lusió, per pura necessitat alimentària, avorrits com les gavines que quatre dècades enrere queien en picat a l'aigua, una vegada darrera l'altra, per capturar un peix i que, quan no feien això, menyspreaven a Joan Salvador per ser un idealista.

Tot plegat m'ha vingut a la memòria en saber que Richard Bach, de 76 anys, l'autor de “Jonathan Livingston Seagull” i pilot d'aviació, com Saint-Exupéry, ha estat ingressat greu a un hospital de Seattle desprès de patir un accident amb la seva avioneta.

Ell, que es va inventar la gavina més voladora del món, ha acabat caient del cel i esclafant-se a la dura terra. Ironies del destí amb una conclusió final:  difícilment un escriptor pot estar a l'alçada dels seus personatges més idealitzats. Veurem si Bach podrà tornar a alçar el vol com ho fa Joan Salvador a les primeres planes de la novel·la desprès d'estavellar-se dins l'aigua...



Foto 1: Edició en català de "Joan Salvador Gavina", Javier Vergara editor, Barcelona, 1990

Foto 2: L'avioneta de Richard Bach després d'estavellar-se. / AP



       

diumenge, 12 d’agost del 2012

Sílvia Pérez Cruz brillant a Empúries

 

Concert de Sílvia Pérez Cruz en el Fòrum Romà d'Empúries. Un estil intimista davant una audiència considerable: 2.000 persones. Un ple de gom a gom que confirma, actuació darrera actuació, de quina manera la jove cantant de Palafrugell ha sabut connectar amb el públic esdevenint a hores d'ara la veu femenina més interessant del panorama musical català.

Feia molt de temps que tenia ganes d'assistir a un dels seus  concerts i el d'ahir en el Festival Portalblau m'ha deixat clar el que ja intuïa: que si el disc “11 de novembre” és una joia, el directe de Sílvia Pérez Cruz té l'espontaneïtat, la gràcia i la força que fan brillar amb mil llums aquest conjunt de bellíssimes cançons compostes i arranjades per ella, amb lletres pròpies però també de poetes com Feliu Formosa, Maria Cabrera i Maria Mercè Marçal. Tant se val l'idioma amb el qual canti -català, castellà, portuguès- o la barreja d'estils i de col·laboracions que han anat marcant l'arrancada de la seva carrera - Las Migas, Chicuelo, Javier Colina, Toti Soler - ella i els seus músics -Refree (guitarra), Joan Antoni Pich (violoncel), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Mario Mas (guitarra)- quins senyors músics! ho broden i ho fan tant amb les peces pròpies com amb les d'altres artistes (Cucurrucucú, Corrandes d'exili, Gallo rojo, gallo negro...).

En la manera de fer de Sílvia Pérez Cruz hi ha tones d'autenticitat, poder creatiu, sensibilitat, simpatia i una veu versàtil, amb mil modulacions, que puja i que baixa, que es passeja amb absoluta comoditat des de la frase més íntima fins al to aflamencat més alt. Una veu que enamora des de la primera nota. Tenim molta sort de poder gaudir i emocionar-nos escoltant a una artista com aquesta!.

Vídeo: Interpretació ahir a Empúries de "Covava l'ou de la mort blanca", poema de Maria Mercè Marçal musicat per Sílvia Pérez Cruz.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Tomàs Milans, mestre de capella


Tomàs Milans i Godayol (1672-1742), fill d'una important família de Canet de Mar, va ser director de la capella del Palau de la Comtessa de Barcelona i a partir del 1714 i fins el 1735 va ocupar el càrrec de mestre de capella de la catedral de Girona. Tant la biografia d'aquest personatge com les seves obres com a compositor del barroc català han estat estudiades i recuperades pels musicòlegs Jordi Rifé i Josep M. Gregori gràcies a un treball de recerca portat a terme mitjançant una beca de la Fundació Ernest Lluch.

El gruix de l'obra conservada de Milans es reparteix entre l'arxiu de música de la catedral de Girona, el de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar i la Biblioteca Nacional de Catalunya. Precisament d'aquest darrer fons procedeixen les peces que han estat enregistrades pel Cor La Xantria, sota la direcció de Pere Lluís Biosca, en un cd que acaba d'aparèixer.

Així mateix, divendres, en el marc del Festival de Músiques de Torroella, La Xantria va interpretar sis d'aquests salms i motets per a les funcions solemnes de la catedral de Girona i també va oferir diverses obres de tres figures capdavanteres de la música religiosa del Barroc català: Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Va ser un un magnífic concert.




Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

dimecres, 1 d’agost del 2012

Una gran nit de jazz


Si toques una melodia de jazz i les persones no mouen els peus, no la toquis més” va dir el gran Count Basie. I el compositor John Philip Sousa ho va arrodonir assegurant que el jazz durarà mentre la gent l'escolti a través dels peus i no del cervell. És així com s'ha d'escoltar el jazz i és també d'aquesta manera com ho va fer dissabte a la nit el públic que va omplir l'espai del port del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. En escena, la joveníssima estrella catalana del jazz, Andrea Motis, el multi instrumentista, professor de música i descobridor de talents Joan Chamorro acompanyat pel seu grup i la incombustible, la incomparable reina del swing, La Locomotora Negra.

La suma de la joventut gairebé insultant d'una nova generació jazzística que puja amb força  -la cantant, trompetista i saxofonista Andrea Motis té només 17 anys- , el mestratge de Chamorro al front de la Sant Andreu Jazz Band i les quatre dècades de circulació d'una locomotora imparable amb Ricard Gili  al front de l'orquestra, van configurar una nit molt especial que ni tan sols va poder aigualir el soroll procedent de la rua de festa major. ¿No hi ha ningú a Sant Feliu capaç de gestionar correctament el programa d'actes?. Malauradament és  una pregunta retòrica perquè aquesta mena de contraprogramació sonora castiga cada estiu al festival de la Porta Ferrada.

Al marge d'aquest detall negatiu, van poder gaudir de veterania, de talent nou (molta atenció amb la jove cantant i saxofonista Eva Fernández, una gran veu i una nova jazzwoman de l'escola Chamorro de la qual sentiren molt a parlar) i del swing de sempre amb els ritmes i melodies que van deixar per la posteritat figures llegendàries com Louis Armstrong, Duke Ellington o Count Basie. Una gran nit de jazz.











Foto: Un moment del concert de Sant Feliu. En primer terme Andrea Motis, Eva Fernandez i Ricard Gili. / Festival de la Porta Ferrada.

Vídeo 1: 5 de novembre de 2011. Festival de Jazz de Barcelona. Concert que va dur a terme, al Teatre Coliseum,  Andrea Motis juntament amb la banda de Joan Chamorro, el seu professor i director de la Sant Andreu Jazz Band.

Vídeo 2: 11 d'abril del 2012: 13 Festival de Mil·leni. Barcelona. Eva Fernandez interpreta un tema amb el grup de Chamorro i Andrea Motis.

diumenge, 29 de juliol del 2012

Una mezzosoprano per la corda fluixa


Anne Sofie von Otter (Estocolm, 1955) ha protagonitzat aquest divendres el segon concert del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. La cantant sueca és considerada pels especialistes com una de les millors mezzosopranos de la seva generació i porta a terme actualment una intensa activitat artística. Com a prova d'això, aquesta temporada ha actuat amb les orquestres Los Angeles Philarmonic, New York Philarmonic, Berliner Philarmoniker, Münchner Philarmoniker, Sydney Symphony i la London Symphony Orquestra i ha interpretat el paper de Geneviève (Pelléas et Mélisande) a l'Òpera de París.

A Torroella hi ha vingut acompanyada pel seu pianista habitual, Bengt Forsberg i pel violoncel·lista Svante Henryson, un músic ben curiós ja que a més de ser un bon interpret de violoncel, toca també el contrabaix i ha fet incursions en la música moderna amb el baix elèctric al costat de gent com Stevie Wonder o Steve Gadd, aquest darrer un bateria de renom que ha treballat  amb Paul McCartney, Paul Simon, Al Jarreau, Joe Cocker, Chick Corea, Eric Clapton, i James Taylor.  Henryson és també compositor de música de cambra, simfònica, coral i jazz i algunes de les seves obres han estat interpretades per Elvis Costello i per la pròpia  Anne Sofie von Otter.

De fet, a la mezzosoprano i al violoncel·lista els uneix la seva visió amplia de la música. Von Otter ha gravat un àlbum amb Elvis Costello i fins i tot ha fet un disc d'homenatge al grup Abba.

Aquesta versatilitat la vàrem poder comprovar en el programa d'un concert que va ser un viatge des del romanticisme escandinau de finals del segle XIX fins a peces musicals populars dels nostres dies. A la primera part, la mezzosoprano sueca ens va oferir amb brillantor obres de Lindblad, Grieg, Liszt i Richard Wagner. Ho va fer acompanyada només pel pianista Bengt Forsberg, qui per cert, en un moment de descans de Von Otter, va interpretar la magnífica Isoldes Liebestad, la versió per piano que Litzt va fer de l'obra de Wagner. Grans i merescuts aplaudiments.

La segona part, amb la incorporació del violoncel·lista  Svante Henryson, va començar amb un primer bloc: els Chants d'Auvergne del compositor francès Joseph Canteloube, basats en cançons tradicionals occitanes. A destacar una d'elles, la deliciosa “La Delaïssada” (L'Abandonada).

A continuació i en un segon bloc, Anne Sofie von Otter i els seus dos músics es van passejar per la corda fluixa oferint peces populars del segle XX, des d'una  interpretació del “Summertime” de George Gershwin fins a la "Cucurrucucú paloma" del mexicà Tomás Méndez, passant per la banda musical de films com ara “Bagdad café” i “Cold Mountain”. Mentre en la resta del concert, la veu de Von Otter dominava i molt bé l'escena, aquí hi havia moments en els quals perdia volum com si hagués estat segrestada per la manca de confiança de qui  camina per terrenys poc coneguts. Per acabar de trencar el concert, fins i tot la filla de Henryson va cantar una cançó del seu pare, fent-ho amb més bona intenció i timidesa pre-adolescent que altra cosa.

Sort en vàrem tenir que a punt pel naufragi i ja fora de programa, la mezzosoprano ens delectés amb l'havanera de la Carmen de Bizet.

Una vegada més s'obre l'interrogant: quina necessitat hi ha que els intèrprets d'òpera de reconegut i merescut prestigi es perdin per camins aliens al seu art?. Des del meu modest punt de vista, ben poca  per no dir cap ni una.

 



Foto: Un moment del concert a Torroella. / Toni León

Vídeo: Anne Sofie von Otter interpretant un dels Chants d'Auvergne a un concert amb la Verbier Festival Chamber Orchestra.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Pau Casals i el món de l'exili



Escapada de dissabte fins al Museu Memorial de l'Exili,a La Jonquera, per assistir a la inauguració de l'exposició “De Prada a Perpinyà. Pau Casals & el món de l’exili. Reportatges del fotoperiodista Jean Ribière (1944-1956)”. A l’exposició, que estarà oberta fins l'11 de novembre, s’hi pot veure una selecció de 110 fotografies, la majoria de les quals són inèdites. Les imatges evoquen un llarg període de silenci durant el qual el mestre Casals es negava a actuar en protesta per l'actitud dels aliats respecte a la dictadura franquista i permeten descobrir el diàleg establert entre el violoncel·lista, director i compositor , gran referent de l'exili català, i els refugiats que vivien a la zona entre Perpinyà i Prada de Conflent, amb figures destacades com  Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Josep Puig Pujades i Manuel Serra i Moret.

Entre les imatges que el documentalista, historiador de l’art i gestor cultural  Eric Forcada ha seleccionat d'un fons de 700 negatius centrats en l'exili hi apareix  l'alliberament de Perpinyà l'agost del 1944, la inauguració d'un monument a la memòria de Companys i de tots els catalans morts a l'exili, la col·locació d'una placa a Cotlliure en homenatge a Antonio Machado, els mítings i actes de protesta contra el franquisme, la festa dels refugiats catalans en homenatge a Pau Casals, el tancament de la frontera francoespanyola el 1946, la festa de celebració del 80 anys de Pompeu Fabra que va comptar amb la presència del president Irla, l'acte commemoratiu del 50é aniversari del primer concert de Casals a París,  l'homenatge a Jacint Verdaguer en el marc dels Jocs Florals de la Llengua Catalana organitzats a Perpinyà i la creació del Festival Pau Casals a Prada de Conflent.

En definitiva, aquesta exposició, que amb imatges similars també es pot veure actualment a Perpinyà i a Prada i que l'any vinent, coincidint amb el 40 aniversari de la mort de Casals, arribarà a Barcelona, és una bona oportunitat per reviure un fragment important de la història de l’exili republicà català.

El fotoperiodista Jean Ribière (Niort, 1922- Perpinyà, 1989) va iniciar la seva trajectòria professional el 1940 al diari L'Indépendant i quatre anys desprès va fundar la seva pròpia agència de premsa. El seus reportatges van ser difosos a mitjans com Le Républicain, L'ExpressL'Aurore, Match, Keystone i la BBC i també als periòdics de l'exili com La Humanitat. Va ser vicepresident de l'Association Nationale de Journalistes Reporters Photographes et Cinéastes (ANJRPC) i va acabar deixant un fons de 120.000 documents fotogràfics (90.000 negatius i 30.000 diapositives).










Foto 1: Perpinyà, 24 de setembre de 1950. Homenatge a Jacint Verdaguer. A primera fila, el president Josep Irla i Pau Casals.


Foto 2: Cartell de l'exposició.


Foto 3: Perpinyà, Pont d'en Vestit, març de 1946. Acte de protesta contra la dictadura amb l'encesa de la falla "Cremem a Franco". 


Foto 4: Prada, Casa de la Vila, 28 de febrer de 1948. Homenatge a Pompeu Fabra pels seus 80 anys. D'esquerra a dreta, Casals, Irla i Fabra. 

Defunció a La Riera

En record de la Isabel (Noemí Costa), vilment enviada a l'altre barri aquest diumenge pels guionistes de La Riera, en el darrer capítol de la temporada, emprant com a arma diabòlica l'embòlia amniòtica (penetració del líquid amniòtic en els vasos sanguinis de l'úter), un rar i greu problema que es pot produir durant el part amb una freqüència estimada d'1 en 30.000 gestacions.

A partir d'avui, hi haurà més alarma social sobre els efectes de les retallades en la sanitat catalana i les llevadores i els metges hauran de respondre a mil preguntes nervioses de les prenyades sobre què carai és l'embòlia amniòtica.

Isabel, bella i tendra mare de lloguer amb passat prostibulari, restaràs per sempre més en la memòria de l'audiència de TV3.

diumenge, 1 de juliol del 2012

McCurry


"Darrera oportunitat" titulàvem en el diari. I l'he aprofitada. Segurament sóc de les últimes persones que ahir a la tarda, just el darrer dia, va visitar a la Casa de Cultura de Girona l'exposició dedicada al fotoperiodista nord-americà Steve McCurry, el de  "La nena afgana".

La gran qualitat de les imatges ha atret a més de 25.000 visitants i ha tingut, segons un estudi del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, 1.500.000 impactes a internet.

Vaig sortir de l'exposició amb els colors del món gravats a la vista, aquest món sovint violent que el fotoreporter de l'agència Magnum i de National Geographic ha recorregut de nord a sud i de l'est a l'oest. Aquests colors vius i aquestes mirades que McCurry sap captar millor que ningú.



dijous, 28 de juny del 2012

"Che si può fare"


"Che si può fare, che si può dire", es pregunten els italians. Què s'hi pot fer, què es pot dir, es pregunta tothom.

En un món, el de la composició de música antiga, en mans exclusives dels homes, Bárbara Strozzi (1619-1677) ocupa un lloc singular. Som a la Venècia del segle XVII i allà trobem a aquesta dona, deixeble de Francesco Cavalli, component madrigals, àries, música sacra i cantates per a una sola veu. Escoltem una de les seves precioses peces, "Che si può fare" (lletra), interpretada per Mariana Flores, una soprano argentina resident a Suïssa i formada a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis, el mateix centre on va estudiar la nostra Montserrat Figueras.



Imatge: Retrat de Bárbara Strossi pintat pel seu padrastre Bernardo Strozzi.

diumenge, 24 de juny del 2012

Nit de bruixes

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m'he esforçat en creure-hi, però no s'han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l'Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d'aigua d'ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l'Amoreta que dispara fletxes d'enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d'aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d'alegria i d'estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l'estiu arribant de mans d'un follet que li fa de guia...

He esperat amb impaciència l'arribada d'aquest món de fantasia però l'únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d'especuladors que suquen pa en els números vermells, d'alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l'horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l'encanteri.

dilluns, 18 de juny del 2012

Iogurt grec

Sopar de matinada post electoral. A l'hora dels postres escullo l'opció temerària,un iogurt grec, i  amb la primera cullerada surt disparada la prima de risc. Res d'estrany. Des de fa temps, el risc i la seva prima sempre estan disparats. La blancor cremosa del iogurt els cobreix però això no impedeix que em llencin una mirada de psicòpata assassí. Un i l'altra són carn de psiquiatre i porten carrera de serial killers però cap polític amb poder de fer-ho, els vol o pot aturar els peus.

Tinc la cullera a la boca i el risc i la seva prima a un pam del nas. Sento un calfred quan em comencen a llançar un discurs. Ho resumiré: a les eleccions gregues d'aquest diumenge ha triomfat la dreta, es podrà formar, segurament, un govern de coalició amb els socialdemòcrates i per a tant, segurament, no es trencarà ni l'eurozona ni la moneda única. El risc i la prima insisteixen en aquest “segurament” que relativitza la certesa absoluta. I sense una certesa absoluta, subratllen, els mercats no estaran tranquils.

La cullera em tremola i comencen a caure damunt meu petites gotes de iogurt plenes de bacteris. Els Streptococcus i els Lactobacillus fugen de la llet fermentada amb cara d'acollonits, però el risc i la seva prima no paren de xerrar. Em recorden que la futura coalició grega serà un cau de lladres format per partits del vell règim, els mateixos que en un moment o l'altre van portar el país a la ruïna gràcies a la corrupció, el clientelisme i la ineficiència.

Agafo aire i intento dir alguna cosa però em surt una rèplica malgirbada. Argumento que és la mateixa Unió Europea qui ara ha donat suport al lladre conservador i ha posat la pistola al pit del poble grec. Afegeixo que en el seu moment van ser  els mecanismes de control comunitaris els que es van deixar enganyar pels números trampejats d'Atenes, pels jocs de màgia financera ordits amb l'ajud de Wall Street. Parlo del banc d'inversions Goldman Sachs i de com amb una operació de prestidigitació va permetre ocultar milers de milions d'euros del deute grec. Subratllo que entre els directius del banc hi havia un senyor que es diu Mario Draghi i que ara presideix el Banc Central Europeu, la institució que junt amb el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea forma la troika que ha imposat les mesures draconianes que ofeguen al poble grec. Apunto que el partit guanyador -Nova Democràcia- només demana més temps per reduir el dèficit i una major flexibilitat comunitària per afluixar una mica la corda que prem el coll de l'enforcat.

M'aturo. Penso que com més parli serà pitjor.  Es fa un silenci sepulcral i del fons de la cullera surt un taxatiu “nein”, una clara negativa en alemany a afluixar la corda. El risc i la seva prima es freguen les mans i jo opto per llençar el iogurt a les escombraries. Menjaré una innocent peça de fruita pregant als déus que a la primera queixalada no aparegui  algun dels especulador que fan i continuaran fent tremolar Europa...

diumenge, 10 de juny del 2012

Rajoy i l'"això d'ahir"


"Ningú m'ha pressionat. Qui ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit". Fantàstica mentida de Rajoy comentant "això d'ahir". L'eufemisme "això d'ahir", utilitzat pel president espanyol, és el que el ministre Luis de Guindos defineix com a "préstec favorable". Tot sigui per no esmentar la paraula maleïda: Rescat.

A la Viquipèdia es pot llegir que els camps del lèxic que acumulen més eufemismes són els referits al sexe, la mort, certes funcions corporals, la religió o qüestions ideològicament compromeses. Els afers de la butxaca pública, sobretot quan es socialitzen les pèrdues de la banca privada, tenen, en efecte, un alt component  ideològic.

Amb els deures europeus ja fets i abans d'anar a veure el partit de “La Roja”, Rajoy ha assegurat que els 100.000 milions que Europa posa a disposició del FROB per a sanejar el sector financer espanyol no afectaran el dèficit públic ni comportaran canvis macroeconòmics. En aquest sentit, els portaveus de La Moncloa han dit que la banca rebrà els fons a un interès superior al que haurà de pagar als socis europeus aquest organisme estatal que regularà els préstecs. Suposant que això sigui cert, que, francament, costa de creure, la butxaca pública encara hi farà negoci. És ven bé que els ciutadans som una colla de desagraïts...o d'incrèduls!.

Tant de tocar de peus a terra patint la lletra menuda d'hipoteques, preferents i altres productes financers enverinats, Rajoy tindrà feina en fer entendre a la ciutadania que en aquest rescat les coses aniran diferents. Tothom sap que en el casino sempre guanya la banca. I dubto molt que el PP, precisament pel seu component ideològic, estigui disposat a examinar amb lupa l'engranatge de la ruleta financera.

Dibuix: JAP / El Punt Avui

dimarts, 5 de juny del 2012

El look del diner


Impressionant la pinta del president del Banco Santander, Emilio Botín rebent al rei a Brasil. Ha sortit de l'hotel a fer un voleiu i quan ha tornat s'ha trobat el Borbó a la porta. Bermudes, polo i sabatilles en roig encès corporatiu. Un look que aquest estiu marcarà tendència entre els que maneguen, s'embutxaquen i multipliquen la pasta gansa. Definitivament, Botín és el puto amo.

Imatge: TVE

dilluns, 4 de juny del 2012

Els toros enfitoren al treball


El municipi extremeny de Guijo de Galisteo, situat en el nord de la província de Cáceres i amb poc més de 1.700 habitants, va fer ahir un singular salt a la fama amb la celebració d'un curiós referèndum: els veïns i veïnes majors de 16 anys havien de decidir si destinar 15.000 euros de les arques municipals a l'organització de tres festes taurines  -les tradicionals capeas d'aficionats- o dedicar aquests diners a la contractació de treballadors eventuals. Finalment, la festa va derrotar al treball amb 242 vots a favor dels toros i 181 partidaris de l'ocupació. Els residents a les dues de pedanies del municipi -El Batán i Valrío- van optar clarament per la cosa festiva, adduint alguns d'ells que els toros també comporten beneficis a bars i establiments comercials,  mentre que en el nucli de Guijo, amb menys tradició taurina, el vot va ser en sentit contrari.

Davant aquesta divisió d'opinions, l'alcalde socialista Javier Antón ja ha anunciat una solució salomònica: cada pedania disposarà de 5.000 euros per les seves capeas i Guijo tindrà els 5.000 euros restants per fer algun contracte eventual.

Aquest episodi  singularíssim i sobretot el resultat final van triomfar ahir a les edicions digitals dels diaris i també a Twitter, on Guijo de Galisteo va esdevenir trending topic a l'estat espanyol. Així mateix, les agències internacionals com France Press i Reuter no van tardar gens ni mica en esbombar que un petit municipi d'Extremadura, comunitat autònoma que pateix una taxa de desocupació del 30%, considera més important els toros que la feina, un titular real però prou cridaner que va ser amanit amb aquella dada crua de l'estat espanyol que provoca autèntic calfred a nivell general i nits d'insomni a La Moncloa: una de cada quatre persones és a l'atur o, dit d'altra manera, hi ha 5,6 milions d'habitants sense feina.

Guijo de Galisteo, un municipi del tot desconegut fora d'Extremadura, ha quedat doncs situat en el mapa de la tempesta, en el mig d'aquest huracà que amenaça en convertir Espanya en un estat intervingut. Aquella Espanya inexistent, gairebé mítica, que tant Aznar com Zapatero insistien en col·locar entre les potències mundials com a exemple d'una gestió econòmica impecable. Deliris de grandesa feta miques per la crisi i ara per unes capeas, que dins el seu caràcter anecdòtic esdevenen la metàfora, el símbol, de l'Espanya de la festa i de la pandereta.

Però atenció, seria injust estigmatitzar als habitants de Guijo de Galisteo. Ells, amb les seves autoritats al capdavant, han tingut com a mínim la sensibilitat de sotmetre a referèndum dos conceptes en aquest cas antagònics: el treball o la festa. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, hi ha uns quants municipis aficionats als correbous que no s'han plantejat ni tan sols aquest exercici democràtic i que ben segur, els propers mesos i amb l'excusa de la tradició, es gastaran molt més diners que els seus col·legues extremenys sense que cap dels alcaldes tingui un dubte ètic sobre la idoneïtat de fer aquesta despesa en plena pendent de la crisi.

Veurem novament autoritats locals i autonòmiques fent-se l'orni davant les crítiques de maltractament animal (no fos que perdessin algun vot) i també contemplarem aturats i candidats ferms a l'atur perseguint i essent perseguits pels bous. Hi haurà festa també a la laboriosa Catalunya, el motor malmès de l'estat espanyol, però les banyes de la crisi, de la fera indomable, seguiran fent sang mentre Europa ens examina i, tal vegada, ens suspèn.

Postdata:  De fet, l'episodi dóna per llarg. En principi estem parlant només de 15.000 euros, una anècdota davant les quantitats multimilionàries que ens han portat al desastre. Però en tot cas, serveix per projectar cap a l'exterior una imatge de l'estat espanyol dedicat més a "la festa" que al treball. Deixeu-me fer una mica d'advocat del diable: els mateixos alemanys que exigeixen tanta disciplina vénen cap a aquí de vacances atrets per "la festa". Per a tant, tenim una indústria, la turística, una de les úniques que funciona, que viu de la gresca i del sol. En resum, l'oci amb totes les seves variants (des de les més "civilitzades", com la música, fins a les més bèsties, com tot el relacionat amb els toros) genera caixa. En el poblet d'Extremadura, quan celebren les seves "capeas" també hi ha qui en diu econòmicament bé (els que aporten els jònecs, els dels bars...). I no parlen del que passa a Pamplona en els Sanfermines...Com podeu veure, tots els temes, per polèmics que siguin, tenen diferents cares...

Foto: L'alcalde de Guijo de Galisteo, Javier Antón, durant l'escrutini del referèndum. / José Manuel Ribeiro / Reuters

divendres, 1 de juny del 2012

La ganiveta de la guillotina



Titular del dia: Capitals en retirada. Els diners salten del vaixell com les rates. Una altra vegada es confirma: en circumstàncies adverses, no hi ha res aparentment més poruc que el capital.

Per la confraternització d'uns polítics que es donen el bec amb els mercats i per la incapacitat dels altres, tota la societat és a les seves mans. Amb el cul enlaire. Veient el futur més negre que mai. Sense que ningú assumeixi cap responsabilitat en la magnitud del desastre.

Per no haver-hi no hi ha ni vergonya torera.

Es compleix el dogma: repartir beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara toca això darrer però quan passi la tempesta (tard o d'hora succeirà seguint el caràcter cíclic de l'economia) veurem als mateixos de sempre fent el que han fet sempre: multiplicant, com si fossin pans i peixos, els diners prèviament sanejats i blanquejats. Ara ja ho fan però no es deixen veure. Ho porten a l'ADN. Són els que realment manen. Són els que des dels seus despatxos de marfil fan moure el món prement una tecla. Són els que se'n riuen de les urnes i de la sobirania popular, aquella antiga demos tractada avui pitjor que una puta.

Si Rousseau veiés en què s'ha convertit el seu Contracte social vomitaria damunt els mercats, l'especulació i la prima risc. I si tornessin els revolucionaris francesos esmolarien la ganiveta de la guillotina. Per tallar d'arrel tanta infàmia i per recuperar, si fos possible, uns grams de principis morals.

dimarts, 29 de maig del 2012

L'elegant Cruella de Vil


Quan sigui gran m'agradaria fer un retrat com aquest, obra del fotògraf nord-americà Irving Penn (1917-2009). La foto va ser realitzada l'any 1949 a Nova York i la model és la seva muller, Lisa Fonssagrives (Gottemburgo, 1911-Nueva York, 1992). Lisa va ser una de les primeres supermodels i va ocupar les portades de les principals revistes de moda entre els anys 30 i el 50. Va protagonitzar ni menys ni menys que 200 portades de Vogue. Diuen d'ella que tenia tanta elegància com mal caràcter i les males veus asseguren que va inspirar la creació del personatge de Cruella de Vil dels 101 Dálmates...

dilluns, 28 de maig del 2012

El mantra i l'ànec escanyat

Avui m'he despertat amb ganes de ser una de les danseuses del Crazy Horse parisenc, mira quin capritx més absurd!. Diumenge, entre copes de Jameson's, glopets de calvados i tast de caneton à la Rouennaise (ànec escanyat -no degollat- trinxat i flamejat amb conyac), Joan de Sagarra explicava a la seva plana de La Vanguardia que les noies de l'espectacle Désirs del cabaret de París han aconseguit un augment de sou del 15 per cent. Desprès de dos dies de vaga i en plena crisi, una creu que per si algú ho ha oblidat també la pateixen els francesos, les alegres ballarines han fet honor al nom de la  revista i han assolit el seu desig: veure satisfeta la butxaca i disposar d'un contracte indefinit. En el Crazy, els hi deuen sortir el comptes entre bombolles de xampany...

Mentrestant per aquí ens hem d'anar acostumant a repetir el mantra empresarial i governamental una i altra vegada: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència. Són els signes d'aquest maleït temps.

La magnitud del desastre és tan extrema i tan generalitzada que ja no serveix el vell recurs sindicalista de culpar només als gestors de l'empresa com a responsables dels números vermells que senyoregen qualsevol estat de comptes. Hi ha errors propis però també una torrentada de cagades externes que limiten, i molt, el marge de maniobra. S'ens ha empassat la mare de totes les crisis i aquí estem intentant sobreviure a la nova situació i fent esforços per entendre que difícilment les coses tornaran a ser com abans. Un abans de peus de fang, un miratge en el qual la societat va viure com si estigués gaudint d'un espectacle del Crazy horse, d'aquell cavall boig i desbocat que cavalcava damunt els beneficis immobiliaris i les obres absurdes i faraòniques com si la bombolla mai no hagués d'esclatar.

Ara som com el pobre ànec afrancesat i escanyat d'en Sagarra. La Merkel ens té castigats de cara a la paret, purgant la pena dels nou-rics vinguts a menys i fent-nos repetir mil i una vegades el mantra clar i precís: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència...

Imatge: Cartell de l'espectacle Désirs.

dijous, 17 de maig del 2012

Porno o cinema eròtic femení?


Desprès de llegir en El Punt Avui  aquesta crònica del company Jordi Camps i sense haver tingut encara ocasió de veure "Cabaret desire", fa ganes, efectivament, de passar-se al "porno femení".

Suggeridora estètica voyeur, plaer mutu, absència de prototípics "mascles folladors" i d'"infermeres sotmeses", diàlegs que no fan enrojolar, regust d'Emmanuelle...(marededéu senyor quines èpoques!).

Potser estem parlant més d'erotisme que no pas de porno?

Per cert, la crònica rememora la inauguració de la primera sala X de Girona (la sala B del Modern). Jo vaig assistir a aquest acte i puc confirmar que cambreres vestides de curt-curt servien copes de cava a un públic format per autoritats, periodistes i cinèfils coneixedors de la ruta d'anada i tornada a Perpinyà. Els flamants exhibidors de les cintes d'entrecuix ens van delectar amb un film que esdevindria un mite de la indústria porno i segurament el que ha donat més beneficis: Garganta profunda. La seva protagonista era la desapareguda Linda Lovelace que, amb un clítoris de ficció instal·lat a la gola, passaria a la història del porno com la més autèntica i genuïna empassasabres.

En definitiva, un film amb pacient calenta, metge sobreescalfat i infermera pel que calgui. Res a veure, pel que sembla, amb el "porno femení" i "feminista"...

Foto: La directora de Cabaret desire, la sueca Erika Lust. / J.C.L.

dimarts, 8 de maig del 2012

Merkhollande

Tranquil i pacífic com sóc, ahir em vaig despertar amb ganes d'assaltar la bastilla europea.  Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé!. Avui però, els ànims guerrers estan més apaivagats. Frau Merkel ha fet saber a Monsieur Hollande que ella és qui té la clau de la caixa i que ni parlar d'introduir canvis en el pacte fiscal, l'eina que consagra el dogma de l'austeritat, la religió implacable i poc misericordiosa de les retallades.

La cancellera de ferro té la clau i les estisores i el gall francès, amb això de la crisi i de la fam dels“mercats”, ha perdut unes quantes plomes, però és poc probable que el flamant Mr. Le President en surti capat d'aquesta aventura. A ningú li interessa que l'eix franc-alemany se'n vagi a fer punyetes i per tant Merkel i Hollande hauran de pactar una transaccional, donar-se el bec i practicar una càlida rebolcada damunt la gespa trista i mancada de líquid de la construcció europea. D'aquests amors obligats entre la dreta i la socialdemocràcia en sortirà un Merkhollande, o com se li vulgui dir  al directori que regirà els destins dels europeus.

Si el món de les finances i dels especuladors ho permet, els poderosos de la política -Merkel i Hollande- tindran la darrera paraula sense haver triomfat en unes urnes que, a aquestes alçades, ja haurien de ser d'autèntic abast europeu. Si hem d'estar sota les ordres d'alemanys i francesos, com a mínim hauríem de tenir el plaer de participar a la festa de la democràcia premiant-los o castigant-los amb el vot. Però això és fer volar coloms.

De moment caldrà que la frau i el monsieur comencin el seu vol nupcial pactant algun retoc que impulsi el creixement i afluixi la ma que estrangula les economies europees més deprimides. Faran contents a Rajoy, a Mas i a tots aquells mandataris que ja no saben com i d'on pouar més aigua. Estan obligats a fer-ho si no volen que l'antieuropeisme segueixi creixent. Les eleccions gregues, on els neonazis han tret 21 escons, han mostrat que l'ou de la serp és allà i aquí, preparant-se per impulsar el totalitarisme. Cal fer memòria i recordar les conseqüències històriques i nefastes de la imposició del Tractat de Versalles als perdedors de la I Guerra Mundial, un dels factors que va acabar provocant el col·lapse de la República de Weimar i l'ascens de Hitler. I tot va començar amb l'economia alemanya estrangulada, amb milions d'aturats i amb l'orgull nacional ferit...

Foto: Hollande saludant als seus seguidors. / EFE




dilluns, 30 d’abril del 2012

El PP i els jocs de paraules


Escanyat per l'abraçada implacable de l'óssa teutònica i per la cobdícia especuladora dels mercats, el govern del Partit Popular entreté a la parròquia fent jocs de paraules.

Divendres, el ministre d'Economia, Luis de Guindos va confirmar que l'any vinent pujarà l'IVA i els impostos especials (tabac, alcohol i gasolina). Bé, de fet, De Guindos en cap moment va pronunciar la paraula IVA, més que res perquè  ningú  recordi la dura campanya que la dreta i els seus mitjans van portar a terme contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero quan el 2010 va aplicar un increment del 7% al 8% de l'IVA reduït i del 16% al 18% del tipus normal. Intentant disfressar les coses i amagar un nou incompliment de promeses per part de l'executiu de Rajoy, el molt pillastre ministre dels quartos i exdirector per Espanya i Portugal de la respectabilíssima banca d'inversions Lehman Brothers es va referir al que faran el 2013 com  un "gravamen sobre el consum".

En la mateixa línia, dissabte li va tocar el tocar el torn al ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro que va sorprendre al personal amb la següent afirmació: "No pujarem impostos a Espanya, els canviarem la ponderació per afavorir el creixement i la creació d'ocupació".

La ponderació?. Confesso que he hagut d'anar al diccionari per intentar entendre si Montoro, amb la seva immensa i mundialment reconeguda saviesa, volia dir alguna cosa diferent a la que jo havia entès: Que pujaran els impostos.

Com que la cosa va ser dita als madriles, he optat per consultar el mot “ponderación” en el Diccionario de la Lengua Española:

ponderación.

(Del lat. ponderati(o, -o-nis).
 

1. f. Atención, consideración, peso y cuidado con que se dice o hace algo.
 

2. f. Exageración de algo.
 

3. f. Acción de pesar algo.
 

4. f. Compensación o equilibrio entre dos pesos.

O sigui que ho faran amb atenció, amb consideració, amb cura i amb equilibri però augmentaran els impostos!. Per a tant ho he entès bé: el govern de Rajoy portarà a terme allò que havia dit als electors que no faria mai. Per ordres o no de l'estimada Merkel, un incompliment més.

Vist tot plegat, val la pena guardar en la memòria la paraula “ponderació” i els seus derivats. No sigui que un dia d'aquests, tot dissimulant, els del PP ens intentin “canviar la ponderació” de l'ús del català, de les competències autonòmiques, de la botifarra amb mongetes o, posem per cas, dels elegants calçotets del molt honorable president Mas.

Dibuix: JAP (El Punt Avui)  

diumenge, 29 d’abril del 2012

El pasdoble de l'Alicia

Diumenge. Em desperto, obro la finestra i una onada de ritme fester i folklòric entra a l'habitació: sona un pasdoble. Poso immediatament Catalunya Informació i no, no hem estat intervinguts per la tropa del PP. Falsa alarma. Ja ho va dir divendres Alicia Sánchez-Camacho desprès d'escenificar una negociació amb Rajoy: "No hi ha cap risc d'intervenció de la comunitat autònoma de Catalunya". I si ho diu la  presidenta del PP català ens ho hem de creure. ¿Per què ens hauria d'enganyar la que dintre de poc , amb quatre retocs en el pressupost de l'Estat, intentarà aparèixer com la gran benefactora de Catalunya?.

Mentrestant, a fora, segueix sonant insistentment el pasdoble. Ritme binari i torero. Per caminar mentre s'executa.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Foc a la tanca publicitària


El primer dia, ell va passar de llarg.

El segon dia s'hi va fixar. Només va ser un instant però posaria les mans al foc que ella, des de dalt, li havia enviat un somriure captivador.

El tercer dia, desencís. La noia no hi era. Una brigada d'operaris l'havia despenjat de la tanca publicitària.

El quart dia, ell, en un gest desesperat,  es va oferir de model en una agència de publicitat.

El cinquè dia, una brigada d'operaris va penjar un nou cartell en aquella cèntrica tanca publicitària on havia començat tot. Ella i ell junts!

El sisè dia, un vianant s'hi va fixar. Només va ser un instant però posaria les mans al foc que ella i ell, els personatges de l'anunci de ves a saber què, s'estaven acaronant.

El setè dia, a la matinada, la tanca publicitària va ser devorada per les flames del desig. “Una bretolada!”, va exclamar algú, “una malvestat!”, va dir un altre.

Al seu costat, el vianant del sisè dia va riallejar lleument donant entendre què havia passat.

A l'agència mai més en van saber res dels dos models.

dissabte, 21 d’abril del 2012

El Titanic en 94 imatges


La nit del 14 al 15 d'abril de 1912, ara ha fet un segle, el transatlàntic Titanic, de la companyia anglesa White Star Line, topava amb un iceberg i s'esfondrava. L'accident, que es va produir a unes 600 milles de l'illa de Terranova, va causar més de 1.500 morts. Aquell era el viatge inaugural del vaixell de passatgers més gran, luxós i tecnològicament més avançat de l'època. Amb la tragèdia, el Titanic entrava a la llegenda.

En aquesta plana que he creat en el servei Pinterest hi trobareu la curta història d'aquest mític vaixell recollida en 94 fotografies, des del procés de construcció del Titanic a les drassanes Harland and Wolff de Belfast (Irlanda del Nord) fins al descobriment de les restes a 4.000 metres de profunditat l'any 1985 per l'equip de Robert Ballard, sense oblidar les imatges dels seus luxosos equipaments, les fotos de la tripulació i d'alguns dels passatgers, entre ells cinc catalans, i les portades dels diaris de l'època recollint la tragèdia.


Foto 1: L'eix de l'hèlix i el timó del Titànic mentre s'estava a punt de concloure la instal·lació.

Foto 2: Bot salvavides del Titanic, fotografiat per un passatger des del vaixell Carpathia.

dissabte, 14 d’abril del 2012

El rei caçat


 El rei Joan Carles ha hagut de ser intervingut quirúrgicament aquesta matinada per un triple trencament de maluc patit a Botswana mentre participava en una cacera. A la foto, penjada a la web de Rann Safaris, una empresa que es dedica a organitzar aquest tipus de viatges per 59.000 dòlars, se'l pot veure davant el cadàver d'un elefant, una espècie protegida. La caça legal d'elefants està regulada i s'ha de pagar entre 7.000 i 20.000 euros per exemplar abatut. Mentrestant, la reina està passant uns dies a Grècia i el net segueix ingressat a l'hospital recuperant-se del tret al peu fruit de la inconsciència del seu pare en deixar-li un arma.

Amb la que està caient, amb l'estat espanyol fent aigües per tots costats, amb milions d'aturats, amb moltíssimes famílies amb problemes per arribar a finals de mes, amb centenars de milers d'empreses que sobreviuen com poden, amb els que encara tenen feina calculant quan i com la perderan, la monarquia se'n va de viatge privat i arriba a un punt de patetisme que ni el millor assessor republicà hauria pogut assolir. Anar a matar elefants a Àfrica i trencar-se el maluc és la metàfora perfecta: una institució en vies d'extinció ferida mentre extermina a milers de quilòmetres de distància una espècie també amenaçada d'extinció. Pels furtius i pels que, com el rei, s'obliden en aquestes hores difícils del seu deure d'estar al peu del canó (mai millor dit). Per ètica i per estètica, avui 14 d'abril hi ha encara més raons objectives per ser republicà.

Postdata: La web de l'empresa de safaris que contractava Joan Carles i que mostrava la foto, ha deixat de funcionar. Excés de visites o el "consell" d'algú per amagar el caçador i el trofeu?

dijous, 12 d’abril del 2012

El solucionador

Un tal mestre Nafi ha tingut a bé deixar-me en el parabrises del cotxe publicitat sobre els seus poders naturals. Assegura que es capaç de solucionar amb rapidesa i eficàcia tota mena de problemes per difícils que siguin i garanteix un 100 % de resultats positius.

Com que veig que en l'ampli ventall de qüestions que pot vèncer hi figura, a més de la impotència i el mal d'ull, tot allò relacionat amb l'economia, faré arribar el telèfon d'aquest magnific solucionador a Mariano Rajoy, als ministres Cristóbal Montoro i Luis de Guindos i, per suposar, al president Mas i al professor Andreu Mas-Colell. Amb una mica de sort, el que no és capaç de resoldre la política i la ciència econòmica ho solucionarà la màgia.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Dels pets a la merda


 El nou pressupost de l'Estat no tan sols ignora la liquidació del deute amb Catalunya sinó que, a més, redueix dràsticament la inversió pública a terres catalanes, convertint-lo en el territori més "castigat" de l'Estat. Aquesta és la "seriositat" del PP en la qual volien creure els convergents. Mentrestant, el portaveu del PSC al Parlament, Joaquim Nadal, no s'ha estat de dir que l’impagament dels deutes pendents és “una manifesta presa de pèl als compromisos del PP amb CiU dins i fora de Catalunya”. És així però què carai va fer el Govern Zapatero amb el deute pendent?. Doncs una manifesta presa de pèl als compromisos del PSOE amb el tripartit.

No ho veu així senyor Nadal?

Alicia Sánchez-Camacho deia això fa un any quan el govern del PSOE mirava cap a un altre costat a l'hora de pagar el deute a la Generalitat: “Si en el Partit Socialista de Catalunya tinguessin una mica de vergonya, haurien de dimitir els representants del partit que  van prometre que donarien suport per aconseguir els ingressos per Catalunya perquè ara s'ha demostrat que no tenen cap pes i no han aconseguit res del seu propi partit”.

Veient el nou pressupost de l'Estat, quin pes té la líder del PP català a la Moncloa?. Dimitirà la senyora Sánchez-Camacho?

Parlant de les retallades de les inversions de l'Estat a Catalunya, una de les demarcacions més perjudicades és la gironina que ha vist que en el pressupost de l'estat només hi ha una partida de 269 milions. El desdoblament de l'N-II, l'obra de mai no acabar, queda reduït al reinici dels treballs en el tram entre Sils i Caldes. El diputat gironí al Congrés del PSC, Àlex Sáez ha posat el crit al cel considerant-ho “un engany massiu als gironins i un incompliment dels compromisos electorals del PP” També ha denunciat “una manca de voluntat política per desdoblar l'N-II”.

Per si el tactisme polític i les ganes de parlar només per sortir a la premsa li fa perdre la memòria, cal recordar-li a Sáez que els incompliments venen de 20 anys enrere i que al menys dos ministres socialistes -Josep Borrell i José Blanco-  han enganyat sistemàticament als gironins en aquest tema.

Uns enganys que provoquen i continuaran provocant víctimes en accidents de trànsit.

Les coses són com són: en la relació amb Espanya, els catalans fugim dels pets per caure a la merda i així, a empentes i rodolons, anem fent...


Foto: Joaquim Nadal. / El Punt Avui