El vibrador de Sant Jordi

El portal catoferta.cat m'ha enviat una nota de premsa anunciant que, per “recordar el sentit romàntic de

la Diada de Sant Jordi”, han posat a la venda Inez Gold, un vibrador en acer inoxidable i banyat en or de 24 quirats que permet cinc modes diferents d'estimulació i que, amb el seu acabat exclusiu, “proporciona una sensació única i plaent sobre la pell nua”.

Això sí, per aconseguir aportar en un dia tan nostrat “un valor únic i exclusiu” al benestar de la parella, cal gratar-se a fons la butxaca. L'andròmina té un cost en oferta de 8.260 euros (si, ho heu llegit bé, el preu normal és de 12.000 euros) i s'anuncia com “la joguina sexual més cara del mercat”, cosa que m'ha fet pensar amb el 1880 que, tot i el pas del temps, segueix essent “el turró més car del món”.

Si fins i tot en època de vaques magres, el reclam publicitari funciona amb el torró,  per què no ha de tenir èxit amb un vibrador banyat en or?

Siguem positius: de moment, bona part dels lectors d'aquesta oferta haureu quedat destrempats en veure el preu. Ja tenim molt de guanyat. Animeu-vos!. Ara el vibrador més car del mercat podrà suplir la vostra mancança física obrint-se pas per l'estimada geografia humana, amb cinc marxes i pletòric d'energia, com un Sant Jordi que amb la llança venç el dragó!.

I si la destrempada econòmica general converteix la vaques magres en remugants famèlics, sempre podreu portar la joguina sexual a una casa de préstecs o a un “Compro or”. Hi entrareu amb la cara ben alta i satisfets pel plaer donat a la vostra parella. Orgullosos, ben orgullosos per haver esdevingut amb les vostres arts amatòries, autèntics alquimistes de l'amor. Aquell recobriment daurat del vibrador més car del món ja no serà simplement or. Amb les molècules modificades per les tempestes orgàsmiques serà moltes coses més. I el comprador del preuat metal, si té ofici, ho sabrà entendre i valorar.

Nit de bruixes

Les he esperat, les he buscat i ho he fet, amagat entre les ombres i entre els llampecs i els espetecs  dels petards, amb aquell polsim de fe que ens queda als descreguts. He arraconat la racionalitat, m'he esforçat en creure-hi, però no s'han dignat a aparèixer.

Ha passat la revetlla de San Joan i ni les cucales, ni l'Ànima de Cantiret, ni la Feram, ni la Mala Bèstia, ni la Marmajor que es menja nens dolents de set en set, ni els menudíssims nyitos que entren pels forats de les orelles, penetren al cervell, devoren la memòria i ens deixen encantats, ni els gambutzins, ni les llufes que campen pel bosc, ni els joanets que guarden tresors, ni la Dama Fortuna que cavalca damunt una roda i et garanteix sort per tota la vida, ni les bellíssimes dones d'aigua d'ulls verd maragda i llargues cabelleres daurades, ni l'Amoreta que dispara fletxes d'enamorament, ni els mil fullets ni cap altre de les criatures fantàstiques d'aquesta Nit de bruixes ha fet acte de presència.

Ha passat la Nit de Sant Joan, la nit que, si fem cas a la cançó, és d'alegria i d'estrellat de flors. La nit que diu adéu a la primavera i saluda a l'estiu arribant de mans d'un follet que li fa de guia...

He esperat amb impaciència l'arribada d'aquest món de fantasia però l'únic que ha aparegut és la crua realitat disfressada de prima de risc, de rescats multimilionaris, de retallades de sou, de pèrdua de llocs de treball, de polítics inoperants, tramposos i mentiders, d'especuladors que suquen pa en els números vermells, d'alts servidors públics de baixa moral i caps de setmana de deu estrelles amb cotxe oficial a la porta, de banquers i financers fracassats que abandonen el Titanic amb indemnitzacions de luxe i de mil monstres més que senyoregen el món real. Són besties de l'horror que foragiten a les criatures de fantasia. I les tenim aquí cada dia i cada nit. Devorant-nos de manera ferotge com nyitos malignes que furguen i furguen dins la carn sense concedir com a premi la dolçor de l'encanteri.

Els toros enfitoren al treball

El municipi extremeny de Guijo de Galisteo, situat en el nord de la província de Cáceres i amb poc més de 1.700 habitants, va fer ahir un singular salt a la fama amb la celebració d'un curiós referèndum: els veïns i veïnes majors de 16 anys havien de decidir si destinar 15.000 euros de les arques municipals a l'organització de tres festes taurines  -les tradicionals capeas d'aficionats- o dedicar aquests diners a la contractació de treballadors eventuals. Finalment, la festa va derrotar al treball amb 242 vots a favor dels toros i 181 partidaris de l'ocupació. Els residents a les dues de pedanies del municipi -El Batán i Valrío- van optar clarament per la cosa festiva, adduint alguns d'ells que els toros també comporten beneficis a bars i establiments comercials,  mentre que en el nucli de Guijo, amb menys tradició taurina, el vot va ser en sentit contrari.

Davant aquesta divisió d'opinions, l'alcalde socialista Javier Antón ja ha anunciat una solució salomònica: cada pedania disposarà de 5.000 euros per les seves capeas i Guijo tindrà els 5.000 euros restants per fer algun contracte eventual.

Aquest episodi  singularíssim i sobretot el resultat final van triomfar ahir a les edicions digitals dels diaris i també a Twitter, on Guijo de Galisteo va esdevenir trending topic a l'estat espanyol. Així mateix, les agències internacionals com France Press i Reuter no van tardar gens ni mica en esbombar que un petit municipi d'Extremadura, comunitat autònoma que pateix una taxa de desocupació del 30%, considera més important els toros que la feina, un titular real però prou cridaner que va ser amanit amb aquella dada crua de l'estat espanyol que provoca autèntic calfred a nivell general i nits d'insomni a La Moncloa: una de cada quatre persones és a l'atur o, dit d'altra manera, hi ha 5,6 milions d'habitants sense feina.

Guijo de Galisteo, un municipi del tot desconegut fora d'Extremadura, ha quedat doncs situat en el mapa de la tempesta, en el mig d'aquest huracà que amenaça en convertir Espanya en un estat intervingut. Aquella Espanya inexistent, gairebé mítica, que tant Aznar com Zapatero insistien en col·locar entre les potències mundials com a exemple d'una gestió econòmica impecable. Deliris de grandesa feta miques per la crisi i ara per unes capeas, que dins el seu caràcter anecdòtic esdevenen la metàfora, el símbol, de l'Espanya de la festa i de la pandereta.

Però atenció, seria injust estigmatitzar als habitants de Guijo de Galisteo. Ells, amb les seves autoritats al capdavant, han tingut com a mínim la sensibilitat de sotmetre a referèndum dos conceptes en aquest cas antagònics: el treball o la festa. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, hi ha uns quants municipis aficionats als correbous que no s'han plantejat ni tan sols aquest exercici democràtic i que ben segur, els propers mesos i amb l'excusa de la tradició, es gastaran molt més diners que els seus col·legues extremenys sense que cap dels alcaldes tingui un dubte ètic sobre la idoneïtat de fer aquesta despesa en plena pendent de la crisi.

Veurem novament autoritats locals i autonòmiques fent-se l'orni davant les crítiques de maltractament animal (no fos que perdessin algun vot) i també contemplarem aturats i candidats ferms a l'atur perseguint i essent perseguits pels bous. Hi haurà festa també a la laboriosa Catalunya, el motor malmès de l'estat espanyol, però les banyes de la crisi, de la fera indomable, seguiran fent sang mentre Europa ens examina i, tal vegada, ens suspèn.

Postdata:  De fet, l'episodi dóna per llarg. En principi estem parlant només de 15.000 euros, una anècdota davant les quantitats multimilionàries que ens han portat al desastre. Però en tot cas, serveix per projectar cap a l'exterior una imatge de l'estat espanyol dedicat més a "la festa" que al treball. Deixeu-me fer una mica d'advocat del diable: els mateixos alemanys que exigeixen tanta disciplina vénen cap a aquí de vacances atrets per "la festa". Per a tant, tenim una indústria, la turística, una de les úniques que funciona, que viu de la gresca i del sol. En resum, l'oci amb totes les seves variants (des de les més "civilitzades", com la música, fins a les més bèsties, com tot el relacionat amb els toros) genera caixa. En el poblet d'Extremadura, quan celebren les seves "capeas" també hi ha qui en diu econòmicament bé (els que aporten els jònecs, els dels bars...). I no parlen del que passa a Pamplona en els Sanfermines...Com podeu veure, tots els temes, per polèmics que siguin, tenen diferents cares...

Foto: L'alcalde de Guijo de Galisteo, Javier Antón, durant l'escrutini del referèndum. / José Manuel Ribeiro / Reuters

La ganiveta de la guillotina

Titular del dia: Capitals en retirada. Els diners salten del vaixell com les rates. Una altra vegada es confirma: en circumstàncies adverses, no hi ha res aparentment més poruc que el capital.

Per la confraternització d'uns polítics que es donen el bec amb els mercats i per la incapacitat dels altres, tota la societat és a les seves mans. Amb el cul enlaire. Veient el futur més negre que mai. Sense que ningú assumeixi cap responsabilitat en la magnitud del desastre.

Per no haver-hi no hi ha ni vergonya torera.

Es compleix el dogma: repartir beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara toca això darrer però quan passi la tempesta (tard o d'hora succeirà seguint el caràcter cíclic de l'economia) veurem als mateixos de sempre fent el que han fet sempre: multiplicant, com si fossin pans i peixos, els diners prèviament sanejats i blanquejats. Ara ja ho fan però no es deixen veure. Ho porten a l'ADN. Són els que realment manen. Són els que des dels seus despatxos de marfil fan moure el món prement una tecla. Són els que se'n riuen de les urnes i de la sobirania popular, aquella antiga demos tractada avui pitjor que una puta.

Si Rousseau veiés en què s'ha convertit el seu Contracte social vomitaria damunt els mercats, l'especulació i la prima risc. I si tornessin els revolucionaris francesos esmolarien la ganiveta de la guillotina. Per tallar d'arrel tanta infàmia i per recuperar, si fos possible, uns grams de principis morals.

El mantra i l'ànec escanyat

Avui m'he despertat amb ganes de ser una de les danseuses del Crazy Horse parisenc, mira quin capritx més absurd!. Diumenge, entre copes de Jameson's, glopets de calvados i tast de caneton à la Rouennaise (ànec escanyat -no degollat- trinxat i flamejat amb conyac), Joan de Sagarra explicava a la seva plana de La Vanguardia que les noies de l'espectacle Désirs del cabaret de París han aconseguit un augment de sou del 15 per cent. Desprès de dos dies de vaga i en plena crisi, una creu que per si algú ho ha oblidat també la pateixen els francesos, les alegres ballarines han fet honor al nom de la  revista i han assolit el seu desig: veure satisfeta la butxaca i disposar d'un contracte indefinit. En el Crazy, els hi deuen sortir el comptes entre bombolles de xampany...

Mentrestant per aquí ens hem d'anar acostumant a repetir el mantra empresarial i governamental una i altra vegada: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència. Són els signes d'aquest maleït temps.

La magnitud del desastre és tan extrema i tan generalitzada que ja no serveix el vell recurs sindicalista de culpar només als gestors de l'empresa com a responsables dels números vermells que senyoregen qualsevol estat de comptes. Hi ha errors propis però també una torrentada de cagades externes que limiten, i molt, el marge de maniobra. S'ens ha empassat la mare de totes les crisis i aquí estem intentant sobreviure a la nova situació i fent esforços per entendre que difícilment les coses tornaran a ser com abans. Un abans de peus de fang, un miratge en el qual la societat va viure com si estigués gaudint d'un espectacle del Crazy horse, d'aquell cavall boig i desbocat que cavalcava damunt els beneficis immobiliaris i les obres absurdes i faraòniques com si la bombolla mai no hagués d'esclatar.

Ara som com el pobre ànec afrancesat i escanyat d'en Sagarra. La Merkel ens té castigats de cara a la paret, purgant la pena dels nou-rics vinguts a menys i fent-nos repetir mil i una vegades el mantra clar i precís: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència...

Imatge: Cartell de l'espectacle Désirs.

Viatjant en el temps

Un dubte existencial: quan avancem una hora el rellotge, viatgem al futur? I quan el posem una hora enrere, anem al passat?. Si és així, on ens queda el present?. Hi ha realment present?.

Imagino als amants de la música de Johann Sebastian Bach fent recular el rellotge fins el 1724 per poder escoltar la primera interpretació de la Passió segons Sant Joan. O als feixistes anant enrere fins el 1939 per participar marcialment a alguna entrada triomfal i fer tastar el plom a uns quants republicans... O als friquis de les tecnologies avançant l'hora del rellotge fins al 2025 per acaronar amb les seves mans la darrera andròmina màgica d'Apple. I els independentistes catalans? Quantes i quantes hores haurien de fer anar endavant les hores del rellotge per trobar el seu moment màgic, el contrapunt al 1714?

Si fos tan fàcil viatjar en el temps, voldríem fer-ho? Tindríem prou esperit aventurer per anar endavant i enrere o ens oblidaríem voluntàriament de les instruccions per canviar les hores?. Ens faria por tastar les frustracions del passat i les que ens amaga el futur?

Tal vegada, amagant el rellotge dins un armari o deixant-lo morir sense energia, aprendríem a estimar una mica més el present. El sempre difícil present.

Un fracàs de la dona?

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, ha assegurat aquest dijous que la interrupció voluntària de l'embaràs “no és un dret, sinó un fracàs de la dona” i s'ha mostrat partidària de modificar la llei d'interrupció de l'embaràs.

Jo crec que, en tot cas, és un fracàs de la societat. D'una societat incapaç de donar una bona educació sexual al jovent, d'una societat marcada encara per les pressions i per la hipocresia de la jerarquia eclesiàstica i d'una determinada dreta política i social.

En aquest context, la interrupció voluntària de l'embaràs serveix per fer front a mals majors: que moltes nenes i dones vegin destruïda la seva vida per haver comès una relliscada sense protecció i cavalcant damunt el desig desbocat de la condició humana.

No, presidenta Aguirre. No és un fracàs de la dona. És un fracàs de tothom.

Però portar criatures al món ha de ser un acte voluntari i desitjat d'amor i no només de sexe.

Don Corleone felicita el 2012

Pot semblar estrany però us juro que és així: Don Vito Corleone m'ha desitjat avui un feliç 2012.

Ho ha portat a terme via Facebook sabent com sap (ho explico en el meu perfil de la xarxa social), que la trilogia d'El Padrí, dirigida per Francis Ford Coppola ocupa un lloc destacat en el meu particular univers cinematogràfic.

Així doncs Don Vito m'ha fet, a la seva manera i com si jo fos el cantant Johnny Fontane (l'alter ego fictici de Frank Sinatra, creació malèvola de  Mario Puzo) una proposta d'aquelles que no es poden refusar: que el 2012 sigui un any feliç.

Els números de la macro i de la microeconomia no quadren ni amb fum de sabatots, hem vist reaparèixer l'espectre d'Aznar i , per si no n'hi havia prou,  el líder de Mojinos Escocios -El Sevilla- dissertava aquesta matinada per RNE sobre filosofia estoica.

Hi ha, per a tant, símptomes evidents que el món s'enfonsa...

Toco de peus a terra i soc molt escèptic respecte al nivell de felicitat personal i col·lectiva que ens podran aportar els propers 365 dies però si el capo di tutti capi ho ordena estic disposar a reconèixer que aquest serà un any d'exultant satisfacció. No em vull despertar amb el cap guillotinat del meu gos dins el llit com el del pura sang favorit del productor  Jack Woltz. No desitjo tastar els mètodes convincents del sempre amable i fidel consigliere Tom Hagen.

Així doncs no m'hi puc negar, però sigueu sincers i reconeixeu amb mi que tot plegat és molt i molt inquietant...

La perla

Quan un gra de sorra penetra a l'interior d'una ostra, el mol·lusc reacciona cobrint a l'invasor amb nacre i transformant-lo en una perla brillant. De la mateixa manera, en temps difícils, cal intentar ser positius, mirar cap el futur amb una dosi d'optimisme raonable i transformar la dificultat en la perla que en ajudi a tirar endavant. Sapiguem trobar el nacre, la mareperla, que la majoria dels humans portem a dins.

Amigues i amics: Que tingueu una setmana, com a mínim, lleu i que l'empatx de dolçor nadalenca no confongui les vostres ànimes.

El ciutadà Alfonso 10

¿Qui no coneix a Alfonso Díez, flamant marit de María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay?

Per si algú ha arribat fins aquí sense perdre la respiració i ha aconseguit aïllar-se aquests dies de l'impacte contundent de la crònica rosa, cosa pràcticament impossible, direm que el ciutadà Alfonso ha fet el salt a la fama pujant a l'altar del bracet de la duquesa d'Alba. Ha estat una llarga i dura ascensió al cim més alt de la noblesa espanyola partint d'un campament base més aviat modest i també molt espanyol: el del simple funcionariat.

Alfonso Díez Carabantes (Palència, 1950) i la megaduquessa Cayetana Fitz-James Stuart (Madrid, 1926, cinc vegades duquessa, vint vegades vescomtessa,   catorze vegades Grande de España etc. etc.) es van conèixer fa més de 30 anys a una botiga d'antiguitats (escenari del tot apropiat) i en fa quatre es van retrobar a la sortida d'un cinema. No consta la pel·lícula que van veure però, en tot cas, en aquell aparador de la ficció es va encendre la flama d'allò que les cròniques socials amables en diuen “una història d'amor amb totes les lletres”.

La diferència d'edat dels nuvis (avançadíssima en el cas de la dama) però sobretot l'origen plebeu i l'ofici gris -funcionari de la Seguretat Social- del ciutadà Alfonso no van ajudar que l'entorn familiar de la duquessa rebés aquest festeig de tardor amb els braços oberts. De fet, el tram més costerut de la pujada a l'altar l'ha superat la duquessa repartint part de l'herència entre els seus fills, una operació delicada i no exempta de polèmica, i fent signar al nuvi un document mitjançant el qual el bon home ha renunciat a qualsevol dret sobre els bens de la Casa d'Alba.

I així, a empentes i rodolons, el funcionari Alfonso Díez ha esdevingut duc consort d'Alba, un triomf de l'amor, dirien uns, una escalada social inconcebible, dirien altres, però més es va perdre a Cuba.

La part més canallesca i malvada de la premsa s'hi ha abonat amb el pobre Díez. Uns l'han definit com “un personaje de medio pelo” i altres, fins i tot a les planes menys serioses del monàrquic ABC, han fet jocs de paraules amb el seu cognom rebatejant-lo com “Alfonso X”, sense caure en la indelicadesa de detallar si l'estimat per Cayetana de savi, com el monarca històric, en té molt o poc. O com  l'Associated Press, que en una crònica publicada a Yahoo rebaixa -ves a saber si per culpa d'un traductor automàtic- al duc consort Alfonso Díez al nivell d'“Alfonso 10”, com si d'un vulgar futbolista famós es tractés.  

En el fons, molta enveja com demostra la piulada que va fer fortuna a la xarxa  el passat dia 5, jornada de noces al palau de Las Dueñas de Sevilla: “ El que emprenya del casament de la duquessa és que aquesta nit ella tindrà sexe i tu no”.  Més clar, l'aigua.

Foto: Cayetana ballant amb Alfonso desprès del casament. / EFE

Àloe vera

Entro a una botiga de productes naturals a comprar herbes d'infusió i aprofito per demanar una loció per després de l'afaitat. La noia que m'atén em recomana un gel d'àloe vera  amb vitamina E i oli de l'arbre del te. M'explica que és hidratant, nutritiu i  indicat per les irritacions i altres càstigs i destrosses cutànies que ens fem els homes quan passem la gillette. 

Ja m'ha convençut quan afegeix el següent:

- Ah, i a més, la seva dona ho pot fer servir desprès de depilar-se.

La miro i amb el millor dels meus somriures li dic:

- Que bé! Ja em falta menys!. Ara que tinc l'àloe vera podré començar a buscar dona!

Ens fem un tip de riure, passo per caixa i abandono l'herboristeria deixant enrere la temptació d'emportar-me, junt a les herbes i al gel d'àloe vera, a la dependenta agafada del bracet.

Foto:  Planta d'àloe vera. / Viquipèdia

Grafiters 1 - Veïns 0

Captius i desarmats davant la persistència dels grafiters, uns veïns de Terrassa han penjat aquest cartell de rendició a la façana castigada del seu edifici:

Via: Isaac Albert

Seguir viu

Ha aparegut aquesta pintada al barri: “Sonríe, sigues vivo otro día mas” (sic).

Segurament es tracta d'una espraiada naïf sorgida d'una ma adolescent.

Però, i si és una subtil amenaça d'un grup mafiós?

No em feu cas. Darrerament estic llegint massa novel·la negra...

Obres íntimes

Em truca una amiga i ens fotem a xerrar. Que si això, que si allò, que si el de més enllà...

A mitja conversa, un soroll potent de Black & Decker penetra per l'auricular del telèfon ferint la meva oïda...

“Esteu fent obres?”, li pregunto a l'amiga.

“No”, respon taxativa. “M'estic depilant!”.

Glups.

En altres circumstàncies m'hauria vist obligat a fer esforços per treure la pota de dins la galleda d'aigua, però en aquest cas hi ha confiança i ens fem un tip de riure.

Ah, la Black & Decker de l'amiga és diu Silk Epil i segons la publicitat de la multinacional Braun hi ha més de 18 milions de dones d'arreu del món que fan servir aquesta maquinota - algunes l'anomenen la moto- per aconseguir una depilació “extremadament suau” durant unes quatre setmanes.

Homes que llegiu aquest blog, estigueu doncs alerta. Si escolteu a la veïna fent obres a casa, no li pregunteu si ha aconseguit penjar el quadre...

Mireu-li les cames.

Patam, patapam, patapum

Nit de Sant Joan. Cava, coca i pirotècnia a dojo. Però sigueu prudents. No feu invents amb la pólvora...

Un dia trist i indignant

Es veia a venir. Ja fa uns dies que les picabaralles internes havien posat en evidència que als indignats se'ls ha escapat de les mans el seu propi moviment assembleari.  I els fets d'avui en el Parlament n'han estat la constatació.

Hi ha raons objectives per la indignació davant la democràcia de baix perfil  i la dictadura internacional de les finances i l'especulació que patim, però la violència d'alguns manifestants contra els representants elegits pel poble deslegitima les justes reivindicacions. La X marcada amb sprai a la gavardina de l'exconsellera Tura, la pintura en el coll de l'exdirector general d'Interior i diputat d'ICV-EUiA, Joan Boada, el cop de pedra rebut per l'exministre de Treball i diputat del PSC Celestino Corbacho o les empentes i escridassades patides per l'exconseller d'Ensenyament Ernest Maragall i l'exconsellera de Salut, Marina Geli són alguna cosa més que vergonyoses agressions.

Pot haver estat cosa de pocs, però avui els indignats, deixant de ser pacífics, substituint la paraula per la violència, agredint fins i tot a aquells que volien votar contra les retallades socials, a més de carregar de raons a l'expeditiu conseller Puig, han  perdut una important batalla. La de l'opinió pública. La del carrer que veia en ells un altaveu d'allò que preocupa a tanta i tanta gent. Avui és un dia trist. Un dia perquè tant els indignats com els polítics reflexionin.

Foto 1: Herrera i Camats entrant, custodiats pels Mossos, al Parc de la Ciutadella. / Europa Press

Foto 2: Diversos diputats (Joan Laporta, Ramon Espadaler, Oriol Pujol) dins de la furgoneta dels Mossos d'Esquadra que els ha traslladat davant de la porta del Zoo per poder accedir al Parlament. / EFE

Desconnectar per connectar

Vivim tan connectats que a vegades cal desconnectar per poder tornar a connectar amb la vida. Curiosament el missatge ens el dóna DTAC, una companyia de telefonia mòbil tailandesa.

Les magdalenes caducades i els jutges

A la ciutat flamenca de Dendermonde, un tribunal ha condemnat a sis mesos de presó a un home de 50 anys per haver agafat dos paquets de magdalenes caducades llançats a un contenidor d'escombraries d'un pàrquing d'un supermercat. Segons la sentència, es tracta d'un robatori ja que els aliments, encara que hagin estat abandonats en un contenidor, segueixen essent propietat de la cadena comercial que ha interposat la denuncia. No ha servit d'eximent l'estat de necessitat d'aquesta persona que com tantes d'altres sobreviuen recuperant els productes caducats dels supermercats.

Els jutges que han perpetrat la sentència, aplaudida insensiblement per la federació empresarial de comerç, són col·legues dels que fa ben poc van condemnar a només sis mesos de presó amb suspensió (és a dir sense fer-se efectiva la pena) a un conductor que va atropellar mortalment a una mare i als seus dos fills en un pas de vianants.

Diuen que Bèlgica, per les picabaralles polítiques que impedeixen des de fa onze mesos arribar a una entesa entre els partits, funciona perfectament sense govern. Segur que també ho faria sense jutges.

Una portada per a republicans

“God save the Queen”. Aquest “Déu salvi a la Reina” no sempre és compartit per tots els britànic i per això, en un dia tan especial com avui, el del casament de Guillem i Caterina, la versió digital del diari The Guardian, proper als laboristes, ha tingut un detall pels lectors republicans. A la portada principal del web, farcida de temes sobre les noces dels nous ducs de Cambridge, un botó a la dreta que diu “Republicans, cliqueu aquí” permet accedir a una nova portada que parla del món real i no pas del reial: la guerra civil a Líbia, els incidents a Uganda, els morts pels tornados al sud dels Estats Units i, fins i tot, el descontentament de Cristiano Ronaldo amb les tàctiques de Mourinho contra el Barça.

I no tan  sols això, el mateix diari ha obert un blog - Not the royal wedding blog- amb noticies al minut sobre tot allò que no té relació amb el conte de fades viscut a Londres.

Papallones imperials

L'amic i entomòleg Alfons Dolsa m'envia aquesta foto de la senyoreta  guarnida de manera encantadora amb mil papallones. M'explica que el dissenyador del tocat es va inspirar en la Danaus plexippus, una espècie típicament americana que fa una migració des de Mèxic fins a Canadà.

Ningú pot posar en dubte la bellesa del lepidòpter americà si no fos per un petit problema: la senyoreta en qüestió, molt present a la premsa rosa,  pertany a la reialesa britànica, concretament es tracta de la princesa Beatriu de York  -filla del príncep Andreu i de Sarah Ferguson- que l'any 2008 va lluir aquest tocat dissenyat per l'irlandès Philip Treacy en el casament de Peter Phillips i Autumn Kelly.

"Si els del diari The Sun arriben a descobrir l'origen americà de les papallones haurien matxucat sense pietat a la dama", comenta irònicament el director del Museu de les Papallones de Catalunya.

Clar que per molt americana que sigui, la Danaus plexippus va ser batejada el 1874 per Nahuel L. Parada amb el  nom comú de papallona monarca en honor del rei Guillem III d'Anglaterra perquè segons va deixar escrit “és una de les nostres papallones més grans i cobreix un vast domini” (Wikipedia dixit).

Coses de l'imperi...

Foto: Press Association