El "filòsof" Guardiola

Vist i no vist. Zlatan Ibrahimovic ja forma part del passat del Barça. El davanter suec, amb un ego que no encaixava en la manera de ser, de fer i de jugar del conjunt blaugrana, s'ha convertit en rossonero. Ha tocat el dos cap a Milà i ho ha fet amb poca elegància insultant a la seva manera a Guardiola titllant-lo dues vegades de “filòsof”:

“Pep no és un entrenador, és un filòsof. És una pena que no hagi triomfat per la seva culpa” 

“No sé quin era el problema, però no vull perdre més el temps. Guardiola és el filòsof que ha trencat el meu somni d'estar en el Barça”

En una societat tecnològica com l'actual són temps difícils per la gent de lletres. Per això truco a la Núria, la meva filòsofa de capçalera, i li pregunto si ja ha fet gestions per entrenar algun club de futbol. Em diu que no, que la seva especialitat no és la d'un filòsof estratega. Una llàstima perquè m'hauria agradat veure-la donant ordres i consells savis a Messi, Villa, Alves, Puyol...

En tot cas, segur que després de l'”insult” d'Ibra i del rendiment que sap donar Guardiola al seu equip, els caça talents futbolístics faran cua a les portes de les facultats de Filosofia, una disciplina el nom de la qual prové del grec philósophos, “el qui estima l'art, la saviesa, la ciència...”.

Vull creure que fugint de tot això, Ibrahimovic serà feliç cobrant un milió menys (en el Barça rebia nou milions nets per temporada) i treballant per un club presidit per Berlusconi, personatge que també té l'ego com un armari i que ningú titllaria de philósophos, per més que s'entossudeixi en fer veure que estima l'art quan perpetra algun disc de cançó romàntica. En la seva darrera entrega, que sortirà a l'octubre, hi ha una samba lenta que porta per títol “Ma se ti perdo”(“Però si et perdo”).

Ves que no l'hagi de cantar abans d'hora al seu nou megacrac... 


Foto: Ibrahimovic i el directiu de Milà, Adriano Galliani, abandonant dissabte les instal·lacions del Barça. / Toni Garriga / EFE

Qui la podrà obrir?

És el que té això de l'obra pública: o no acaba mai o es fa a corre-cuita i passa el que passa...

Clar que en aquest cas igual es tracta d'un dispositiu anti-lladres de tapes de clavegueram...


Via: Fail Blog

La noia de l'ambulància

Girona. Carrer Güell. Quarts d'una de la matinada. Pel retrovisor veig que s'apropa una ambulància. Té pressa, m'avança però s'atura en el següent semàfor. S'obre una porta lateral i salta al carrer una noia vestida amb shorts que exhibeix llargues cames i figura esvelta. Una ràpida repassada amb ull clínic em fa pensar que està bona. Vull dir que no sembla patir cap malaltia.

Ja ho veuen: puges (hem de suposar) xacrosa a una ambulància i en baixes cofoia abans d'arribar a l'hospital. Bravo pels sanitaris!

Postdata: Un amic em recorda que totes les ambulàncies tenen sirena. Té raó, però no havíem quedat que les sirenes no tenen cames?

Panoràmica dental

Sala d'espera d'un servei de radiologia. Parem màquines. M'han de fer una ortopantomografía primària. El nom és contundent però es tracta només d'una radiografia panoràmica dels maxil·lars, la mandíbula i les dents. Res d'especial. Una arma diagnòstica de gran eficàcia que fan servir rutinàriament la majoria d'odontòlegs.

A la porta, un cartell avisa que, abans d'entrar, el pacient s'ha de treure tots aquells elements artificials que pengin o que estiguin adossats al cap. Fent cas a la instrucció, un jove assegut al meu costat manté una batalla desigual intentant retirar un parell de piercings. Malauradament, em fan passar primer i em quedo sense saber si el noi ha triomfat o haurà de demanar unes estenalles.

Entro i em trec les ulleres, però la jova infermera no en té prou i m'etziba la següent ordre:

“Si porta dentadura postissa també se l'ha de treure”

Estic a punt de preguntar-li si vol que em tregui l'ull de vidre, les neurones artificials i el braç ortopèdic, però opto per dedicar-li un somriure preciós d'orella a orella, d'aquells que només els que hem entrat a la cinquantena sabem fer amb estil convincent i encantador. Un somriure de pel·lícula que fa brillar la meva dentadura original i exuberant amb què m'ha dotat generosament la mare natura.

Mentre somric estil George Clooney penso que, tal vegada, és un bon moment per convidar a la infermera a fer una queixalada...  

Un e-mail fumat

Un amic m'envia un correu electrònic. L'obro i, de sobte, l'habitació s'omple de fum. Superada la sorpresa, reprimeixo l'instint de trucar al 112, ventilo l'estança, supero l'atac de tos i a corre-cuita llegeixo el correu. M'explica que està passant uns dies a Moscou. Que l'ambient, pels incendis i la calor, és irrespirable.

Tanco el Gmail.

Deixo passar uns minuts.

Per precaució, em poso la mascareta (són temps difícils i la prudència aconsella tenir una mascareta a casa). Torno a obrir el Gmail, faig el mateix amb el missatge socarrimat i premo l'enllaç de “Respon”. Escrit quatre ratlles donant ànims al meu amic i desitjant-li una ràpida i feliç tornada. Omplo els pulmons i deixo anar damunt l'e-mail (com a fitxer adjunt) unes quantes alenades d'oxigen. Envio el correu.

Entro a la plana del Meteocat i em dono de baixa del servei d'alertes via SMS. No sigui que alguna inundació, incendi gegantí, fangueig inaturable,  tsunami bestial, temperatura extrema o tramuntanada indòmita entri pel mòbil i m'arruïni la vida. El canvi climàtic (o el que sigui) no perdona.


Foto: Un grup de turistes passejant fa uns dies per la plaça Roja de Moscou. / EFE

Talla 38

"La talla 38 me aprieta el chocho!".

Un crit original contra la dictadura de les talles esquifides. La pintada feta en una botiga de Mango a Cádiz recull en llenguatge directe i traç gruixut l'esperit del que ja va dir fa temps l'escriptora, sociòloga i feminista marroquina Fatema Mernissi: "El burca de les dones occidentals és la talla 38".

Tàpies, material selecte

A la Fundació Antoni Tàpies s'ha inaugurat avui una mostra de la col·lecció permanent dedicada a la relació de l'artista amb els materials com la roba, el cartró, la fusta o el paper. La notícia ha merescut ser destacada a la portada de l'edició de les comarques barcelonines d'El Punt amb una foto de l'obra que va fer Tàpies el 1973 i que porta per títol “Armari”. L'acompanya  el següent titular amb càrrega, vull pensar, irònica:

“Material selecte de Tàpies a la seva fundació”

Selectíssim. Només hi manca dins l'atapeït armari la peça precursora del seu polèmic mitjó, que després d'haver perdut la batalla del MNAC  presideix ara la terrassa de la Fundació. O potser hi és dins l'armari i no el sé veure?

No em feu cas. Els meus coneixements i gustos en matèria artística són limitadíssims i amb en Tàpies i els seus objectes, ho reconec, se'm dilueixen les fronteres sobre allò que és art i allò que, amb èxit o sense, aparenta ser-ho.

Cérvols zombis

La mort de cérvols...morts?

En El Periódico.cat han descobert els cérvols zombis. Unes defuncions de morts vivents banyuts que, francament, són preocupants.

Sexe net, sexe brut

Ell es va llevar amb un estat d'ànim estrany. Parlant en plata, entre destrempat i frustrat. Una nit per oblidar. Va sortir al carrer, va buscar un cotxe brut i va pintar en el vidre l'origen de la seva frustració:

“Ojalá mi novia fuera la mitad de guarra que tú!!”

A la mateixa hora, ella, la xicota, penjava a la botiga el cartell de tancat  i minuts després s'oblidava de la lamentable nit anterior refugiant-se entre els braços d'un bon amant, més trempat que un gínjol i net i polit com una patena. Un volcà desfermat però amb classe. Urgències són urgències.

Es busquen caps (amb coll o sense)

Podria semblar una broma macabra més de les que circulen per internet però es la crua realitat. La fundació pública Iavante, organisme que depèn de la Junta d'Andalusia, ha tret a licitació el següent concurs:

“Suministro de especímenes humanos congelados (cabezas con/sin cuello y troncos) para su utilización en prácticas quirúrgicas”.

El contracte especifica que el nombre de caps -amb coll o sense, detall anatòmic que no sembla tenir importància- i de troncs a subministrar estarà en funció de les necessitats pedagògiques d'aquest centre dedicat a l'entrenament dels professionals sanitaris. En tot cas, es preveu que el valor total dels lots de caps i de troncs serà de 50.000 euros. Això sí, el guanyador del concurs -qui es deu dedicar a aquests negocis?- haurà de justificar la procedència de les restes humanes, no sigui que tinguem un disgust i algú munti, en temps de crisi, una sucursal andalusa de Jack l'Esbudellador.


Via: Llista Folre i Manilles

Welcome Mrs. Obama

La primera dama dels Estats Units Michelle Obama és a Andalusia  passant uns dies de vacances en un complex hoteler de luxe de Benahavís, prop de Marbella, on ha arribat acompanyada de la seva filla petita Sasha i d'un seguici d'una setantena de persones.

La visita de Michelle ha coincidit amb la retirada d'un avís que l'Oficina d'Assumptes Consulars del Departament d'Estat nord-americà havia penjat a internet advertint als turistes del seu país que “perjudicis racistes poden contribuir a l'arrest dels afro-americans que viatgen a Espanya”.

Naturalment, la dona del president Obama pot estar ben tranquil·la perquè, en tot cas, els que podrien ser arrestats són els intrèpids paparazzi – amb la pell dura pintada del color que sigui- que intentin trencar la càpsula de seguretat que blinda el complex hoteler. 

A la Costa del Sol, i en concret a Marbella, tenen clar que la visita de la primera dama és positiva per la imatge turística de la zona i, acostumats com estan a rebre personatges il·lustres i a altres que aspiren a ser-ho o que brillen entre el xoriçam, ben segur que  estan fent mans i mànigues perquè tot rutlli d'una manera més que perfecta.

De moment, l'ajuntament de Marbella ha obligat a retirar una tanca publicitària amb la qual dues agències – Imagen Consulting i Copremosa Sur- donaven la benvinguda a Michelle Obama. Aquest "Welcome Obama Family: Thanks for choosing Marbella"  feia pensar massa amb les pancartes de “Bienvenido Mr. Marshall”, l'excel·lent pel·lícula de Berlanga que presenta una visió satírica de l'Espanya subdesenvolupada de principi dels cinquanta.

Res a veure el Villar del Río costumista imaginat pel càustic director valencià amb la imatge de luxe pretensiós amb detalls horteres que  traspua  la ciutat malaguenya. Tot i això, les notícies que ens arriben de Marbella asseguren que les passejades de la primera dama recollides pels mitjans de comunicació internacionals tindran a nivell publicitari un volum d'impactes valorat en 800 milions euros, un mini Pla Marshall per ajudar a rentar la cara a una ciutat embrutida per tants escàndols relacionats amb la política, la cartera i la víscera rosa. Des d'aquest punt de vista, la tanca publicitària estil Berlanga, posada per les dues agències i vetada per l'ajuntament, està més que justificada. Welcome Mrs. Obama.