Simfonia desesperada

Fa dos o tres dies que a Girona tenim esverada la colònia de gavians argentats. Criden dia i nit i a altes hores de la matinada els veig volant en grup interpretant la seva simfonia desesperada (una banda sonora que, amb la foscor, sembla de pel·lícula de por).

Tal vegada els gavians noten de lluny com la primavera es va apropant?.

S'ha avançat el període de rituals amatoris a l'inacabable jaç de les alçades?...

De dones i de gats

 La pintora i il·lustradora Sandra Bierman, nascuda a Brooklyn, Nova York, ha dedicat una part de la seva obra a mostrar la relació de tendresa entre els gats i les dones. Gats i més gats a la falda de cossos femenins, expressant amb mirada íntima l'amor d'uns éssers cap a els altres.

Sandra, filla d'un immigrant suec i d'una texana i neta d'una índia cherokee, resideix des del 1988 a Boulder, Colorado, i diu que els seus ol·lis i dibuixos estan influenciats pels mestres italians del segle XVI, per mestres mexicans i xinesos i per l'art clàssic japonès.

Un mandril amb plomes

Parem màquines. Europa Press ha descobert que els micos tenen plomes. A una noticia difosa ahir, l'agència assegura textualment que en el zoològic de Jerez “hay un mandril que se quita las plumas de los brazos por estrés, igual que varios loros y papagayos que han perdido prácticamente todo su plumaje”.

La informació fa referència a un estudi portat a terme per l'entitat animalista Igualdad Animal sobre vuit zoològics de l'estat espanyol, entre ells el de Barcelona. L'organització ha presentat una denúncia administrativa davant les corresponents conselleries competents en fauna de la Comunitat de Madrid, la Junta d'Andalusia, la Comunitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya.

Segons l'estudi, dirigit per la zoòloga anglesa Claire Louise, els animals disposen de poc espai, pateixen estrès físic i psicològic, falta d'higiene i d'atenció veterinària, maltractaments per part dels visitants i fins i tot s'han detectat indicis de venda il·legal d'exemplars en el zoo de Sevilla que implicaria al de Madrid.

Per descomptat a l'informe no hi ha cap indici del curiós mandril amb plomes ni l'agència ha aclarit si el mico en qüestió disposa d'ales i de bec, pon ous i alça majestuosament el vol.    

Foto: Un mandril femella (sense plomes) junt amb la seva cria. / Aiwok / Wikipedia

Papallones imperials

L'amic i entomòleg Alfons Dolsa m'envia aquesta foto de la senyoreta  guarnida de manera encantadora amb mil papallones. M'explica que el dissenyador del tocat es va inspirar en la Danaus plexippus, una espècie típicament americana que fa una migració des de Mèxic fins a Canadà.

Ningú pot posar en dubte la bellesa del lepidòpter americà si no fos per un petit problema: la senyoreta en qüestió, molt present a la premsa rosa,  pertany a la reialesa britànica, concretament es tracta de la princesa Beatriu de York  -filla del príncep Andreu i de Sarah Ferguson- que l'any 2008 va lluir aquest tocat dissenyat per l'irlandès Philip Treacy en el casament de Peter Phillips i Autumn Kelly.

"Si els del diari The Sun arriben a descobrir l'origen americà de les papallones haurien matxucat sense pietat a la dama", comenta irònicament el director del Museu de les Papallones de Catalunya.

Clar que per molt americana que sigui, la Danaus plexippus va ser batejada el 1874 per Nahuel L. Parada amb el  nom comú de papallona monarca en honor del rei Guillem III d'Anglaterra perquè segons va deixar escrit “és una de les nostres papallones més grans i cobreix un vast domini” (Wikipedia dixit).

Coses de l'imperi...

Foto: Press Association

En el regne dels triops

Si us interessen els espais naturals i esteu a prop del Pla de l'Estany, ara és un bon moment per visitar el Clot o Platja d'Espolla, un estanyol situat al municipi de Fontcoberta. Amb les pluges de fa uns dies, l'estany de Banyoles es va omplir a vessar i una part de l'aigua va afluir, via soterrània, fins el Clot d'Espolla, una llacuna que durant bona part de l'any és seca però que en èpoques plujoses actua com a sobreeixidor de l'estany. És una ecosistema que no queda ni molt menys aïllat, sinó que desaigua cap al Fluvià mitjançant el rec d'Espolla, un canal que quan va ple salva el desnivell d'uns cent metres fins el Fluvià amb un vistós saltant, conegut com el Salt de Martís.

Situada en el pla de Melianta, a tocar del polígon industrial, la Platja d'Espolla és un espai protegit que acull una àmplia varietat d'amfibis i d'invertebrats aquàtics que tenen com a únic enemic la sequera. Degut al desnivell, els peixos del Fluvià no poden pujar fins al Clot i per a tant la fauna de la llacuna no pateix la pressió d'aquests depredadors.

L'espècie més singular que habita a la Platja d'Espolla és el Triops cancriformis, un petit crustaci d'uns 3 centímetres que és considerat com una mena de fòssil vivent ja que es té constància de la seva presència a la Terra des de fa uns 220 milions d'anys, és a dir que ja existia durant el Triàsic, el període d'aparició dels primers dinosaures.

Els triops, coneguts també com a tortuguetes, tenen tres ulls i una closca oval molt resistent. El seu cicle vital és d'uns setanta dies i s'alimenten amb plàncton vegetal però també amb detritus, larves d'insectes i amfibis i fins i tot poden practicar el canibalisme devorant-se entre ells durant la muda de la closca.

L'espècie té mascles i femelles, però aquestes darreres també es poden reproduir per partenogènesi ja que disposen d'una glàndula hermafrodita. Els ous queden dipositats en el fang i poden aguantar el fred i llargs períodes de sequera -amb els adults ja morts- fins que la llacuna torna a omplir-se d'aigua, moment en que eclosionen i reapareix la colònia de triops que, a la Platja d'Espolla, pot arribar a superar el milió d'individus.

Aquesta capacitat d'adaptació a les condicions variants i extremes del mitjà on viuen ha dotat als triops d'una gran capacitat de resistència, la qual cosa explica que alguns científics els considerin com l'espècie viva més antiga del planeta.


Foto 1: La Platja d'Espolla. / Toni Dalmau
Foto2: El Salt de Martís. / Toni Dalmau
Vídeo: Els triops. / Rafael Balaguer

Robant la carn als lleons

Human Planet és una nova sèrie documental de la BBC dedicada a explicar les relacions entre l'espècie humana i els diferents entorns naturals: els deserts, les selves, l'àrtic, els prats, els rius, les muntanyes, els oceans i, també, els espais urbans.

La producció, que s'acaba d'estrenar a Gran Bretanya, consta de vuit capítols de cinquanta minuts gravats en una quarantena de països i ofereix, com es pot veure en el vídeo de dalt, unes imatges realment espectaculars.

Hi ha escenes sorprenents com la que mostra el següent vídeo en el qual tres caçadors Ndorobo de Kenya desafien a una quinzena de lleones i lleons per emportar-se la carn d'una presa...

I sobreviuen a l'experiència. 

On és el gos?

Parlant de fumar, mai t'has preguntat per quina raó el teu gos vol sortir tant al jardí?

"Matem x encàrrec"

Com cada nit, el ratolí Pérez va sortir a repartir regals als nens i les nenes que els havien caigut dents. Aquella vegada, però, al girar la cantonada va descobrir un anunci inquietant:

“Matem x encàrrec. Desinfecció, desinsectació, desratització...”

Amb el cor bategant a mil per hora, Pérez va girar cua i va anar a corre-cuita a retirar el cartell de casa seva.

Aquella nit, els nens es van quedar sense obsequis...i el simpàtic ratolí va passar a la clandestinitat, on va fer feliç coneixença de la rateta que escombrava l'escaleta.

Malgrat haver renunciat a la fama, a l'escalfor d'ella va viure més content que un gínjol però de tant en tant anava barbotejant la mateixa lletania: “Els humans estan bojos, els humans estan bojos...”


Fotos: Si el puchi se muere

Porcs motoristes

El maig del 2006 una notícia absurdíssima va donar la volta al món: a Santa Cruz de Tenerife, uns agents de la policia municipal van fer aturar una moto dalt de la qual hi anaven tres ocupants i al procedir a la identificació dels individus van quedar esmaperduts en descobrir que un d'ells, el del mig, era una cabra amb casc.

Dins el capítol de viatgers estranys, la història de la cabra motociclista era força insuperable fins que avui he rebut, via llista Folre i Manilles, aquesta foto de dos porcs dalt d'una motocicleta embalats com si ja fossin botifarres gegants i transportats cap a un destí poc tranquil·litzador.

No cal entrar en més detalls, només deixar constància que la realitat té una capacitat inesgotable de sorprendre.

Terra de bàrbars

Si ets un toro i qualsevol 14 de setembre tens la mala sort d'anar a raure a Tordesillas (Valladolid), un centenar d'homes a cavall et perseguiran pel camp amb les seves llances i, enmig de la pols i dels crits, t'aniran foradant el cos de mitja tona, el del toro bonito que, segons El Fary, “ya nacio pa sementar (...) y además de bravura tiene pinta de don Juan”. La sang brollarà per tots costats fins que arribi la llançada definitiva acompanyada de tres o quatre maldestres descabellos. Et tallaran la cua (abans tallaven també els ous) i la penjaran de la llança matadora que lluirà amb orgull, en el balcó de l'ajuntament, el guanyador d'aquesta festa coneguda com el Toro de la Vega, un espectacle tan cruent, tan sanguinari, que ni alguns dels amants de les curses de braus en volen saber res.

Però si ets un humil grill també hi ha el risc de caure en mans de gent com Ismael Alabado, un personatge que es fa dir artista i que acaba de muntar en un centre cultural de Càceres una peculiar instal·lació. Alabado t'agafarà, et pringarà l'esquena amb goma d'enganxar i et clavarà en una paret junt amb centenars de grills més. Batejarà l'obra amb el nom de “Zorba” i els espectadors podran veure, entre sorpresos i horroritzats, la vostra lenta i artística agonia. Hi haurà queixes, però Alabado dirà que són quatre talibans els qui protesten i assegurarà que ni tu ni els teus col·legues patiu gens en aquest surrealista traspàs. Per la seva part, la responsable del centre explicarà que retirar l'obra seria censurar-la i això, mare de déu santíssima, no ho podem fer. Faltaria més. Visca la llibertat d'expressió artística!.

Estem al segle XXI però aquesta segueix essent una societat de bàrbars en la qual, amb l'excusa de la tradició o de l'art, es continua maltractant als animals. I tan bàrbars són els que participen en aquests activitats com les autoritats que les consenteixen mirant cap a un altre costat.

Com diria en Sisa, “quin país més bèstia, m'ha tocat viure amb tu”.


Postdata divendres 18 de setembre: Clausurada l'exposició dels grills a Càceres 
Finalment el responsables del projecte “Habana Espacio Libre”  han tancat el muntatge dels grills pressionats per la resta d'artistes que compartien la sala i per l'amenaça del departament d'Agricultura de posar una multa de 15.000 euros per «infligir patiment gratuït als animals en el seu ús com a espectacle artístic».

Això darrer és exactament el que es fa als toros, però, naturalment, la Junta d'Extremadura no amenaça als empresaris taurins amb cap multa...

Els toros i la llibertat

 El president Montilla ha justificat el seu vot contrari a l'abolició de les corrides de toros a Catalunya en base a la llibertat:

“He votat en contra perquè crec en la llibertat”

Llibertat, una gran paraula, un gran concepte, però llibertat per a què?

Per poder pagar una entrada per veure com torturen als animals?

Tot s'hi val en l'exercici de la llibertat?

La resposta, encara que de manera indirecta, li ha vingut de fora de Catalunya:

"No se puede usar ni abusar del concepto de libertad para amparar una salvajada o una crueldad con los animales".

Qui així parla no és cap activista antitaurí. Es diu Miguel Cabrera i és el parlamentari canari del PP, sí, sí, del Partit Popular, que el 1991 va ser l'impulsor de la llei canària de protecció dels animals, la primera que, sense esmentar els braus, va prohibir les corrides de toros. L'article 2 impedeix “maltratar a los animales o someterlos a cualquier práctica que les pueda suponer sufrimientos” i l'article 5 prohibeix “la utilización de animales en peleas, fiestas, espectáculos y otras actividades que conlleven maltrato, crueldad o sufrimiento”.

Des de fa anys no s'ha celebrat cap corrida a les tres places que hi ha les illes: dues a Gran Canària i una a Tenerife.

La llei es va aprovar amb l'absolut suport del PP, una actitud ben diferent a la que mostra ara el partit de Rajoy respecte a la prohibició aprovada aquesta setmana pel Parlament de Catalunya. I d'això es queixa Miguel Cabrera. Clar que una cosa són les illes Canàries, on sis anys abans de l'aprovació de la llei ja no es feien toros, un territori amb poc pes específic sobre el debat identitari de les Espanyes, i Catalunya, on a més d'una certa tradició taurina que ha anat davallant amb els anys, s'ha convertit en l'ase dels cops entre els dos partits majoritaris espanyols.

Rajoy, que, a petició de Alícia Sánchez-Camacho i amb la mirada posada a les eleccions de la tardor,  ha passat de puntetes per la polèmica de la sentència contra l'Estatut (com si no hi tinguessin res a veure, tot sigui per no esvalotar encara més el galliner català), ha tret ara a passejar, en defensa de la fiesta nacional i de la "llibertat",  el  clàssic “se rompe España”. Sap que segons quina sigui la reacció del govern Zapatero, el tema pot fer mal al PSOE per la pèrdua de vots a places taurines com Andalusia i Extremadura i per la defensa aferrissada de les curses de braus que, per raons econòmiques i culturals, fan alguns barons socialistes. Per això, el PP ha plantejat una proposició de llei que pretén blindar els toros com a “bé d'interès cultural” exclusiu de l'Estat i treure competències sobre aquest espectacle a les autonomies, invalidant així la decisió de la cambra catalana. I encara hi ha qui va més enllà com Pío García Escudero que pretén que el govern central  proposi  a la Unesco la declaració de les corrides com a “Patrimoni de la Humanitat”. Un patrimoni sagnant...

De moment, Zapatero ja ha dit que, malgrat ser de la mateixa opinió que Montilla, és a dir contrari a la prohibició, no pensa donar suport a les iniciatives del PP i ha recordat que s'han de respectar les competències que tenen les comunitats autònomes en la regulació dels espectacles públics. Però tractant-se de Zapatero, mai es sap...

Mentrestant a Canàries no hi ha corrides de toros però segueixen celebrant-se les populars baralles de galls, uns espectacles que la mateixa llei qualifica com a “tradiciones cruentas, impropias de una sociedad moderna y evolucionada”. Tot i això, degut a la popularitat de les baralles i al pes de la tradició, es limita a establir unes normes que impedeixen la seva expansió amb l'obertura de nous locals i el foment des de les administracions públiques. Pura hipocresia tractant-se d'una normativa de defensa dels animals, però els canaris ja fan més en relació a les baralles de galls que els catalans amb els correbous de les Terres de l'Ebre. Tot sigui per la tradició i pels vots...

Acudit: JAP/ El Punt

Pixats destructors

Aquest cartell l'hem vist enganxat en una columna exterior d'un edifici de Girona. Donant per sobreentès   que l'estructura líquida dels pixats de gos no té pilars, com erròniament podria deduir-se de la redacció de l'escrit, és lògica la preocupació dels propietaris de l'immoble quan veuen que dia rere dia es van esquerdant els esmentats pilars per culpa de la micció frenètica dels gossos.

S'ha de criticar el tant menfotisme d'alguns propietaris de cans, però  també caldria revisar la qualitat dels materials constructius i organitzar una pixada col·lectiva a casa del tècnic que no va preveure les inclemències externes d'origen animal que poden impactar a la façana d'un edifici.

Per cert, parlant de pixats, a Índia s'ha posat de moda un refresc fet amb herbes medicinals...i orina de vaca. Els responsables de l'empresa que la produeix asseguren que la Coca-Cola és "dolenta per la salut", mentre que la orina és “un regal de Déu”, un producte natural que, segons alguns gurus, ajuda a curar el càncer, la hipertensió i la diabetis. Això, naturalment, el pixat de vaca, animal que a Índia té un caràcter sagrat. Del dels gossos que, quatre gotes avui, quatre gotes demà, destrueixen l'edifici gironí, els gurus no en diuen res ni es té notícia que cap emprenedor nostrat en vulgui fer una beguda energètica.


Foto: Toni Dalmau

Aguirre torera

Aguirre torera

View more presentations from tonidal.

Ha passat el carnaval però la cosa encara va de disfresses. A Amsterdam, la policia ha arrestat a un suec que des de feia tretze anys pilotava avions d'aerolínies belgues, britàniques i italianes amb una credencial falsa de pilot comercial. I a Mallorca han descobert un home que es feia passar per metge d'UCI sense tenir el títol de doctor en medicina.

Mentrestant a Madrid, Esperanza Aguirre ha aparegut semidisfressada de torera fent el paseillo per les portades amigues d'El Mundo, l'ABC i  La Razón i anunciant que les curses de toros seran declarades Bé d'Interès Cultural per la Comunitat de Madrid. La presidenta, més llesta, ràpida i populista que els seus correligionaris, ha saltat espontàniament a l'arena de la plaça de braus muntada a la cambra catalana en motiu del debat entre taurins i antitaurins. Ho ha fet, diuen, sense respectar el calendari previst per l'Associació Taurina Parlamentaria, una mena de lobby polític del Congrés dels Diputats que promou la defensa de la tauromàquia. Si ens hem de creure el que explicava ahir El País, el grup, que compta a les seves files amb personatges com el popular Pío García Escudero i la socialista Carmen Calvo, exministre de Cultura, va convocar una reunió el passat 25 de gener en la qual es va acordar que les comunitats de Castella i Lleó, Madrid, València, La Rioja, Castella-La Manxa, Illes Balears, Navarra. Extremadura, Andalusia i la ciutat autònoma de Melilla declararien la fiesta -greument amenaçada, com creuen, per Catalunya-  Bé d'Interès Cultural.

Aguirre, però, ha tirat pel dret sense avisar a ningú i apropiant-se del mèrit polític d'una iniciativa que, com ho és el lobby del Congrés, havia de ser transversal aplegant populars i socialistes protaurins. L'espontaneïtat de la presidenta madrilenya, que, amb l'altaveu de la premsa conservadora no perd cap ocasió per aparèixer davant l'opinió pública com a abanderada de l'espanyolisme,  segur que no ha agradat gens ni mica als membres del grup de pressió i de les comunitats conxorxades. Dues d'elles, la valenciana i la de Múrcia, no han esperat ni vint-i-quatre hores per anunciar que també declararan les curses de braus Bé d'Interès Cultural, amb la qual cosa han donat la sensació d'anar a remolc de Madrid com a simples subalterns de la quadrilla torera d'Esperanza Aguirre.

Mentre en el Parlament català el debat sobre els braus es centra bàsicament en la qüestió del maltractament dels animals i en si la tortura pot considerar-se art, a fora -gràcies a l'Espe- agafa un marcat to identitari (Catalunya versus Espanya), un escenari que, a pocs mesos de les eleccions catalanes no fa cap favor a Alícia Sánchez-Camacho. Fa uns dies, en una reunió a porta tancada, la dirigent del PPC ja va demanar als barons autonòmics del partit que no fessin cap moviment que pogués ser interpretat com a anticatalà i Rajoy li va donar suport a l'entendre que el PP es juga molt a Catalunya. Esperanza Aguirre, però, va a la seva i ha saltat a la plaça amb aire torero de sempre per rebre els aplaudiments de la grada i amb l'empenta suficient per lidiar i estocar, per enèsima vegada, els braus que convinguin encara que sigui bestiar de la ramaderia popular i portin per nom Mariano, Alberto o Alícia. 

Els braus en El País

El diari El País dedica avui dues planes de la secció de Cultura al debat que ha començat en el Parlament de Catalunya entre taurins i antitaurins. La informació periodística porta per títol “Toros en Cataluña: segundo aviso” i va acompanyada de tres articles d'opinió: el primer es titula “Tiempo de construir” i és de Carlos Abella, el segon “Un abuso arrogante” de Fernando Sabater i el tercer “Golpe a la convivencia”,  escrit pel pintor i gran aficionat a la tauromàquia i a la boxa Eduardo Arroyo. Aquest darrer és el que es mostra més contundent i fins  i tot insultant:

“Sólo entiendo la persecución en la cabeza de quien está dispuesto a obligar a un país rico, abierto y cosmopolita como Cataluña a convertirse en un rincón donde reine un ruralismo sospechoso y semifascista. Ojalá no cunda el ejemplo.”

Per descomptat que cap dels tres articles és partidari de la supressió dels toros, però segur que en aquesta manca de pluralitat d'un diari que es presenta com a progressista no hi tenen res a veure les curses de braus que cada temporada emet per taquilla Digital +. No us ho sembla?

• Escolteu al periodista Jordi Barbeta, avui a la tertúlia del matí de RAC1 desmuntant el mite d'"el toro enamorado de la luna" i la bravor hispànica

Powered by Podbean.com

La tortura ni és art ni és cultura

Catalunya ha fet avui un pas endavant en el respecte als animals en caure derrotades en el Parlament les esmenes a la totalitat presentades pel PSC, PP i Ciutadans contra la iniciativa legislativa popular (ILP) antitaurina. Però no ens enganyem. Amb aquesta votació, la cambra catalana no ha decidit l'abolició de les corrides de toros sinó que simplement ha donat llum verd a la discussió del tema en seu parlamentaria. Per  arribar a aquest punt, que ara per ara no compromet en res la continuïtat de les activitats taurines a Catalunya, s'han presentat 180.000 signatures (moltes més que les 50.000 necessàries en tota ILP) i s'ha hagut de fer una votació secreta a la cambra que ha donat el següent resultat: 67 vots a favor de continuar el procediment, 59 en contra, 5 abstencions i 4 diputats que han optat per no votar. Els antitaurins ja comptaven amb 33 vots favorables d'ERC i ICV-EUiA, mentre que el PP i Ciutadans havien anunciat el vot en contra (17). La decisió de CiU i PSC de concedit als seus diputats llibertat de vot era el factor que podia fer decantar el resultat final cap a un costat o cap a l'altre. Finalment, però, el Parlament ha optat per donar via lliure a l'inici del debat i ara caldrà esperar fins a mitjans de l'any vinent per veure si la cambra es pronuncia per prohibir a Catalunya les curses de braus.

Això suposant que els diputats partidaris de mantenir aquesta  sagnant tradició tant pròpia de Catalunya (no ens enganyem) com d'Espanya, sud de França, Portugal i Mèxic (a Olot es va construir una de les primeres places i Barcelona va ser  l'única ciutat en tenir-ne tres en funcionament) no comencin a aplicar allò que es coneix com a filibusterisme parlamentari. És a dir obligar a la cambra a fer mil i un tràmits abans de la votació final,  amb la qual cosa s'aniria allargant el procés fins a desprès de les eleccions catalanes previstes en una data encara per a determinat de l'any vinent. De fet, ni als convergents ni als socialistes els interessa remenar massa el tema: als primers per no perdre vots a les Terres de l'Ebre i els segons per  no quedar entre l'espasa i la paret davant part del seu electorat.

Precisament, aquesta vessant electoral de la qüestió és la que ha portat a CiU i PSC ha amagar avui l'orientació del seus vots. Ja és gros que  s'hagi hagut de fer una votació secreta per decidir si la cambra podrà o no parlar del tema. Una part dels parlamentaris, l'ofici dels quals és precisament parlar, tenen por a fer-ho, mira quina contradicció, sobre els braus. No sigui que votant amb llum i taquígraf acabin perdent l'escó en pronunciant-se sobre allò que des del punt ètic és tant evident:  que la tortura ni és art ni pot ser considerada cultura.  

Vídeo: Ska-P

Terror al vàter

L'escriptor japonès Koji Suzuki ha aconseguit vendre en un mes 80.000 exemplars de la seva novel·la curta Drop, una història de terror psicològic que succeeix a l'interior d'un lavabo. L'obra aviat arribarà als 100.000 exemplars i podrà considerar-se un èxit editorial però la singularitat de la notícia és que al darrera de la publicació no hi ha una editorial sinó, Hayashi Paper, una empresa fabricant de paper higiènic.

Efectivament, la novel·la s'ha imprès en paper de vàter. En concret ocupa 88 centímetres de llargada i a cada rotllo la narració es repeteix 34 vegades. El seu cost és de 210 iens (1,6 euros) i es pot comprar tant en llibreries com a les seccions de productes per a la llar dels supermercats. La idea és que els usuaris del lavabo estiguin entretinguts mentre fan les seves necessitats, un concepte que Hayashi Paper ja havia assajat abans publicant còmics manga en el mateix suport.

Segons els seus promotors, la bona acollida del producte és deguda tant al renom de Koji Suzuki, el novel·lista de terror més famós del Japó, com al fet que l'obra passi i sigui llegida a dins d'un lavabo, un espai -diuen ells- humit, fred, tancat i a vegades brut i mal il·luminat que pot inspirar por.

Qui segurament mai no es seurà al vàter per llegir Drop o alguna altre novel·la curta similar és Juan Ochoa, un veí d'Alacant que ha trobat recentment una serp pitó a l'aixecar la tapa del wc. “Em vaig trobar una cosa rara, vaig pensar que era el mànec d'un paraigua i, quan vaig encendre el llum, vaig veure un cap de serp més gran que el meu polze i em vaig espantar”.

El problema -pobre serp- el va resoldre una patrulla de la policia municipal, però Ochoa reconeix que ara sempre va atemorit al bany creient que toparà de cara o de cul amb alguna bestia estranya.

Koji Suzuki s'ha perdut, doncs, un lector i tot plegat m'ha fet pensar en una pel·lícula de terror que vaig veure fa uns anys, el títol de la qual més val haver oblidat, protagonitzada per uns monstres tubulars d'origen extraterrestre que penetraven a l'interior dels éssers humans quan aquests estaven asseguts al vàter follejant tranquil·lament el diari o la revista de torn. Una història que, per sort pels interessos de l'empresa Hayashi Paper, és del tot fictícia...a menys que els monstres alienígens adoptin ara forma de serp, símbol mitològic de passió, destrucció i malícia.


Foto 1: Koji Suzuki amb exemplars de la seva obra

Foto 2: Una serp pitó sortint d'un vàter a Austràlia.

Un gos massa espavilat

La mítica enemistat entre gats i gossos portada a l'extrem...

El debat i la fauna mutant

L'amic Wititza, un col·lega de la llista EnCatalà ha enviat aquesta col·lecció d'imatges assegurant que després del que s'està escoltant en el Congrés de Diputats durant el debat de política general és millor contemplar coses “més normals” com les que mostra el vídeo.

Jo no ho tinc tan clar. Ves que no siguin precisament els missatges enganyosos de determinats polítics els que estan produint aquesta mutació faunística!!

Ovelles elèctriques

Somien els androides amb ovelles elèctriques?. La pregunta se la va fer l'any 1968 el nord-americà Philip K. Dick quan va escriure aquesta novel·la curta de ciència ficció que serviria de base a Ridley Scott per rodar el 1982 un clàssic entre els clàssics: Blade Runner. Quatre dècades més tard, les “ovelles elèctriques” estan triomfant a la xarxa gràcies a la creativitat de l'agència publicitària The viral factory.

Agafes uns ramats d'ovelles, uns pastors i uns gossos d'atura, vesteixes els animals amb armilles amb díodes led, els fas moure a la nit pels prats, graves i edites convenientment les escenes lluminoses, ho penges a Youtube i ja tens aquest espectacular anunci viral que circula per internet publicitant, sense gastar un euro, la nova gama de televisors Samsung.

La imaginació al poder i ara...a esperar l'arribada dels androides perseguint les ovelles!

Gossos verinosos i coloms voladors

Si hem de creure el que diu el cartell de dalt, en aquest indret de Mèxic han aconseguit, ves a saber amb quines manipulacions genètiques (Déu i Ratzinger els agafin confessats), la raça perfecta de gos guardià: una barreja de ca ferotge, d'aranya verinosa i de brau amb moltes, però moltes, males puces.

En canvi, els del cartell de sota, també mexicans, són gent tan purista que exigeixen que els coloms no tan sols tinguin ales sinó que, a més, volin!

La natura és sàvia però el comerç s'està posant impossible. Amb tanta radicalitat acabaran reclamant que els pollastres a l'ast, pobrissons meus, també alcin el vol!



Via: Taringa