El rei caçat

 El rei Joan Carles ha hagut de ser intervingut quirúrgicament aquesta matinada per un triple trencament de maluc patit a Botswana mentre participava en una cacera. A la foto, penjada a la web de Rann Safaris, una empresa que es dedica a organitzar aquest tipus de viatges per 59.000 dòlars, se'l pot veure davant el cadàver d'un elefant, una espècie protegida. La caça legal d'elefants està regulada i s'ha de pagar entre 7.000 i 20.000 euros per exemplar abatut. Mentrestant, la reina està passant uns dies a Grècia i el net segueix ingressat a l'hospital recuperant-se del tret al peu fruit de la inconsciència del seu pare en deixar-li un arma.

Amb la que està caient, amb l'estat espanyol fent aigües per tots costats, amb milions d'aturats, amb moltíssimes famílies amb problemes per arribar a finals de mes, amb centenars de milers d'empreses que sobreviuen com poden, amb els que encara tenen feina calculant quan i com la perderan, la monarquia se'n va de viatge privat i arriba a un punt de patetisme que ni el millor assessor republicà hauria pogut assolir. Anar a matar elefants a Àfrica i trencar-se el maluc és la metàfora perfecta: una institució en vies d'extinció ferida mentre extermina a milers de quilòmetres de distància una espècie també amenaçada d'extinció. Pels furtius i pels que, com el rei, s'obliden en aquestes hores difícils del seu deure d'estar al peu del canó (mai millor dit). Per ètica i per estètica, avui 14 d'abril hi ha encara més raons objectives per ser republicà.

Postdata: La web de l'empresa de safaris que contractava Joan Carles i que mostrava la foto, ha deixat de funcionar. Excés de visites o el "consell" d'algú per amagar el caçador i el trofeu?

El lladre de bicicletes

A Girona tenim un lladre de bicicletes singularíssim i força imprudent: acaba de ser detingut desprès de robar una bici propietat d'un policia que la tenia guardada en el pati interior de la comissaria de la Policia Nacional, en el barri de Pedret. En un primer moment, la víctima del robatori s'ha pensat que era una broma dels seus companys, però ben aviat les gravacions de les càmeres de seguretat han permès identificar al lladre, que ha estat detingut poc desprès quan, mig begut i fent esses, pedalava en direcció a Salt. Com que la bici ha estat taxada en 385 euros, el pispa, que ja acumula mig centenar de detencions, només serà acusat d'un furt.

A l'agost de l'any passat, el mateix individu ja va ser acusat d'un altre robatori d'una bicicleta. Aquella vegada, l'amo era un tècnic d'autòpsies de l'Institut de Medicina Legal i la bici es trobava aparcada al soterrani de l'edifici dels Jutjats. Expliquen les cròniques que va ser el mateix propietari del vehicle de dues rodes qui, a l'endemà, va pescar al lladregot quan es passejava a cavall de la seva bicicleta. La captura va ser un pèl èpica ja que el tècnic d'autòpsies el va agafar literalment per les orelles. I encara sort que, acostumat a treballar en un ambient on cada dia s'obren cossos i remenen vísceres, no tenia cap bisturí a ma!

Un auxiliar d'autòpsies en un edifici judicial, un policia nacional en una comissaria... Qui serà la propera víctima del nostre lladre de bicicletes?

Un ferotge lluitador d'arts marcials que guarda la bici a l'interior d'un gimnàs ple de contundents karateques?


Imatge: Cartell de la pel·lícula "El lladre de bicicletes", dirigida el 1948 per Vittorio de Sica.

DSK, la granota i l'escorpí

En relació al tomb inesperat que ha donat l'afer Strauss-Kahn, el corresponsal de La Vanguardia a Washington, Marc Bassets escrivia ahir el següent:

"Els malentesos culturals i la francofòbia, tanmateix, han tingut poc a veure amb el cas Strauss-Kahn. El tractament que els tabloides novaiorquesos van infligir després de la seva detenció al polític francès va resultar xocant a l’altra banda de l’Atlàntic. “Le Perv”, l’anomenava el New York Post. Però el mateix diari, propietat de Rupert Murdoch, difonia ahir sobre la presumpta víctima rumors no provats i més greus que qualificar el polític de “pervertit”. És a dir, no hi ha un tracte especial per als francesos. Simplement els tabloides són així..."

Tot plegat m'ha fet pensar en la famosa història de la granota i l'escorpí. Ja sabeu, aquella faula en la qual l'escorpí li demana que l'ajudi a travessar damunt ella el riu i l'amfibi només ho accepta quan el perillós aràcnid li promet que no li farà cap dany. Però quan són a la meitat del riu, l'escorpí pica mortalment a la granota. "Per què ho has fet això?. Ara morirem tots dos!”, li diu la granota. I l'escorpí respon: “No he tingut elecció. És la meva naturalesa".

A determinada premsa com el New York Post, li succeeix exactament el mateix. No pot actuar d'altra manera. És també la seva naturalesa. 

Foto: Dominique Strauss-Kahn i la seva dona, Anne Sinclair, sortint del tribunal de Nova York després que el deixessin en llibertat. / Don Emmert / AFP.

Seguir viu

Ha aparegut aquesta pintada al barri: “Sonríe, sigues vivo otro día mas” (sic).

Segurament es tracta d'una espraiada naïf sorgida d'una ma adolescent.

Però, i si és una subtil amenaça d'un grup mafiós?

No em feu cas. Darrerament estic llegint massa novel·la negra...

Patam, patapam, patapum

Nit de Sant Joan. Cava, coca i pirotècnia a dojo. Però sigueu prudents. No feu invents amb la pólvora...

Un e-mail fumat

Un amic m'envia un correu electrònic. L'obro i, de sobte, l'habitació s'omple de fum. Superada la sorpresa, reprimeixo l'instint de trucar al 112, ventilo l'estança, supero l'atac de tos i a corre-cuita llegeixo el correu. M'explica que està passant uns dies a Moscou. Que l'ambient, pels incendis i la calor, és irrespirable.

Tanco el Gmail.

Deixo passar uns minuts.

Per precaució, em poso la mascareta (són temps difícils i la prudència aconsella tenir una mascareta a casa). Torno a obrir el Gmail, faig el mateix amb el missatge socarrimat i premo l'enllaç de “Respon”. Escrit quatre ratlles donant ànims al meu amic i desitjant-li una ràpida i feliç tornada. Omplo els pulmons i deixo anar damunt l'e-mail (com a fitxer adjunt) unes quantes alenades d'oxigen. Envio el correu.

Entro a la plana del Meteocat i em dono de baixa del servei d'alertes via SMS. No sigui que alguna inundació, incendi gegantí, fangueig inaturable,  tsunami bestial, temperatura extrema o tramuntanada indòmita entri pel mòbil i m'arruïni la vida. El canvi climàtic (o el que sigui) no perdona.


Foto: Un grup de turistes passejant fa uns dies per la plaça Roja de Moscou. / EFE

Dràcula i el santcrist

La Conferència Episcopal Espanyola ha difós un document en el qual demana que el santcrist es mantingui a les escoles públiques per transmetre a les generacions futures la identitat i els valors de les societats de tradició cristiana. D'aquest manera, el màxim òrgan dels bisbes s'ha pronunciat davant la resolució sobre els símbols religiosos en espais públics que el Tribunal Europeu de Drets Humans té previst emetre el proper dia 30.

Preventivament, la Conferència Episcopal es llepa la carn abans que s'obri la ferida i en el seu document adverteix que si les nostres societats rebutgen l'herència cultural i espiritual de les seves arrels, es tancaran el camí del futur. “Posar-se en contra dels símbols dels valors que modelen la història i la cultura d'un poble -diu el document- és deixar aquest poble indefens davant altres fonts culturals no sempre benèfiques”. “Això -afegeix la Conferència Episcopal- cega les fonts bàsiques de l'ètica i del dret que s'han mostrat fecundes en el reconeixement, la promoció i la tutela de la dignitat de la persona”.

Els bisbes pretenen fer oblidar als ciutadans d'un estat que, recordem-ho, és no confessional, les lliçons de la història, tant les passades (quants assassinats s'han comès amb l'excusa del santcrist!) com les presents (la pederàstia vestida amb sotana). Encara ahir, la policia va registrar la seu de l'episcopat belga i va incautar l'ordinador del cardenal Danneels a la recerca de proves sobre abusos sexuals a menors...).

No és un moment gaire oportú perquè l'Església doni lliçons d'ètica.

Si es treuen els símbols religiosos dels col·legis , diu la Conferència Episcopal, el poble quedarà indefens.

Indefens davant de què o de qui?  Davant Dràcula?

Lamentablement, massa aules i locals eclesials d'aquestes societats de tradició cristiana han estat cau  de vampirs de carn i ossos amb el santcrist lluent esplendorós en el pit i els desitjos inconfessables a l'entrecuix. Uns episodis foscos que estan sortint a la llum, que malmeten el bon treball social realitzat per una part dels religiosos i que han estat tapats durant temps per aquesta Església que, a més de voler donar lliçons, ara té por del que pugui dir un tribunal internacional sobre els seus símbols.   

La Sexta i la pastanaga de Pretòria

Amb la difusió del sumari del cas Pretòria, aquests darrers dies hem pogut veure reproduïts en els mitjans de comunicació bon nombre de fragments de les gravacions fetes per la Guàrdia Civil als implicats en l'afer.  La majoria d'aquestes converses telefòniques eren originàriament en català hi van haver de ser traduïdes al castellà per adjuntar-les al voluminós sumari del cas. Sigui per desconeixement del català i de Catalunya, per la mala qualitat de les gravacions o per la ineficiència dels membres de la Guàrdia Civil i dels agents judicials de l'Audiencia Nacional encarregats de la transcripció, els milers de folis són plens de nyaps, com ha recollit El Punt: a Lluís Prenafeta, per exemple, el converteixen en “Pera Zeta”, a  Felip Puig en “Poli Puig” o “Puch”, a Artur Mas en “Arthur Mas”, a Antoni Castells en “Casteis”, a Luis García Sáez, àlies Luigi, en “Luichi”, al conseller delegat de Marina Badalona, Juan Felipe Ruiz Sabido se l'anomena “Ruichabido”, el municipi de Sant Andreu de Llavaneres esdevé “San Andreu de Vallaneres” o “Llamaneras”, el barri Singuerlín de Santa Coloma es transforma en barri de “Besín Berlín” i Arenys de Mar es converteix en “Reis de Mar”.

Els mitjans de comunicació no han pogut evitar també alguna relliscada idiomàtica.  Així, dijous, a l'informatiu del vespre de La Sexta reproduïen fragments d'una conversa mantinguda entre Lluís Prenafeta ( a qui rebategen com a “Macià Prenafeta”) i l'empresari Lluís Casamitjana, president de la immobiliaria Espais, en la qual lamenten que un tal “Quim” (suposadament el conseller Nadal) no els dóna un cop de ma en la venda d'un edifici a la Generalitat per destinar-lo a nova seu del departament de Benestar Social. La Sexta posa en boca de Casamitjana la següent pregunta:

“ ¿Y no serà que encuentra poco incentivadora la pastanaga?”

Pastanaga?

El Diccionari de la Real Acadèmia Española encara deu estar tremolant d'indignació davant aquesta catalanada que -com a La Sexta- apareix també en el sumari, això sí, amb l'aclariment per part dels guàrdia civils que es tracta de “pasta, dinero”, no fos cas que algú pensés que Nadal és un conill i que Prenafeta i Casamitjana tenen muntada una cadena de parades de verdures a Catalunya i a diversos paradisos fiscals...

El piano de la senyora Millet

És innegable. Hi va haver saqueig i en les reformes i millores de les propietats familiars s'hi van abocar ingents quantitats de diners, però elles, Marta Vallès i Mercè Mir -les dones de Fèlix Millet i de Jordi Montull- diuen no saber-ne res. Tant l'una com l'altra apareixien com a administradores de diverses empreses fictícies, que amb el vell truc de l'elaboració d'informes inexistents i altres martingales pròpies de l'hampa de guant blanc servien als lladres confessos per embutxacar-se diners. Una i altra, però, han declarat davant el jutge que de les malifetes dels marits no en sabien res. Interpretaven el paper de bones mullers, els tenien plena confiança i signaven a ulls clucs el que fos.

Concretament, Marta Vallès era administradora de Bonoima i Aysen, unes empreses que, segons la investigació judicial, van ser utilitzades per Millet per cobrar 878.991 euros de la fundació i de l'Orfeó en concepte d'incentius pel centenari del Palau. Ara, un cop descobert el pastís, Marta Vallès ha assegurat al jutge que el seu marit li donava a signar papers però que ella no en sap res dels diners defraudats. És més, ha vingut a dir que és un zero a l'esquerra en qüestions financeres i, per avalar la seva manca de coneixements en aquesta, sovint, pantanosa matèria, ha afegit el següent:

“Tinc la carrera de piano i un batxillerat ja que el meu pare deia que a les dones no els servia per a res el llatí ni la química”.

D'acord, Marta Vallès no ha estudiat ciències econòmiques, ni llatí, ni química, però si és pianista i ha viscut tota la vida al costat de Millet (això darrer, per dir-ho d'alguna manera, ha d'imprimir caràcter), segur que toca moltes tecles i que han passat per les seves mans i ulls infinitat de solfes de les  melodies que s'interpretaven dins els despatxos del palau.

En efecte, ni economia, ni llatí, ni química, però fins i tot els pianistes cecs i els compositors sords són capaços de tocar i compondre grans simfonies. I què millor que fer-ho en el marc incomparable del Palau de la Música?


Foto: La dona de Millet, Marta Vallès, divendres a la Ciutat de la Justícia, acompanyada del seu advocat. / Juanma Ramos / El Punt

Haití i el Déu de Munilla

Haití. Uns segons de tremolor i més de 50.000 morts. A la misèria eterna del país més pobre d'Amèrica s'hi suma ara el dolor i la destrucció més absoluta. Mentre els haitians es pregunten on és Déu (suposant que existeixi) i per què permet aquest patiment, un dels seus pastors a la Terra, el recent nomenat bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que compta amb l'oposició del 77 per cent dels capellans de la seva diòcesi, s'ha posat de peus a la galleda dient, en una entrevista a la SER, que “existeixen mals majors” que els que pateix Haití com “la nostra pobre situació espiritual i la nostra concepció materialista de la vida” pels quals “hauríem de plorar”.

Davant l'enrenou provocat per les seves declaracions, avui monsenyor Munilla ha fet públic un comunicat aclarint que es va tractar d'una “resposta teològica” a una “pregunta teològica” feta pel periodista: com és possible creure en l'existència de Déu davant el patiment de tants innocents?.

Queda el dubte de saber si la “resposta teològica” del bisbe hauria estat la mateixa en el cas que el terratrèmol hagués destruït, Déu no vulgui, Sevilla o Sant Sebastià en lloc de la miserable ciutat de Port-au-Prince...

Tractant-se de víctimes del primer món, hauria considerat com “un mal major” al desastre la crisi de valors dels sevillans i dels donostiarres?

Foto 1: El bisbe Munilla.

Foto: Un dels edificis derruïts pel terratrèmol. / Eduardo Muñoz / Reuters

• Galeria d'imatges del terratrèmol
  

En Millet ja té bitllet

No. Ni el Banc Central Europeu, ni el Banc d'Espanya ni la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre han perdut l'enteniment. El bitllet de 500 euros amb la imatge d'un Fèlix Millet somrient és del tot fals i forma part de la publicitat d'un llibre que surt avui a la venda: “Les barbaritats de Fèlix Millet”. Es tracta d'allò que en el món editorial és coneix com un instant book, un llibre fill de la més rabiosa actualitat, una obra de 160 planes escrita a velocitat exprés per Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) i ex company d'El Punt.

Segons l'editorial Ara Llibres, “'Les barbaritats de Fèlix Millet' recull els fets i només els fets, nus i eloqüents, d'un cas que ha sotragat de dalt a baix l'opinió pública catalana. Perquè no cal afegir ni treure res per mostrar amb tota la seva contundència les dimensions d'un dels escàndols més importants dels últims anys al nostre país.”

Per cert, un detall curiós: el fals bitllet d'en Millet està tan ben fet que fins i tot aconsegueix enganyar al Photoshop. Quan s'intenta editar la imatge, el programa mostra el següent avís: 

Si algú pensava en fer anar la fotocopiadora, se'n pot anar oblidant.

Endreçant el traster

Hola
Perdona per no haver-te escrit abans, però he estat molt ocupat endreçant el traster.
Tenia un munt de papers per classificar, ja saps... l'habitual.
Per fi avui ja ho he acabat tot. T'adjunto una foto perquè vegis què bé que m'ha quedat.

Salutacions,

Fèlix Millet

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Hola Millet

Eres un aficionado. Como puedes ver en la foto que te adjunto, yo soy más ordenado y colecciono euros que, al cambio, no hay comparación posible con los dólares ;-)

Saludos cordiales

Paco Correa & Cia

Via: Llista Folre i manilles

Pretus, Pretorius, Pretòria

Més d'un català s'haurà preguntat aquests darrers dies qui posa nom a les operacions policials.

Habitualment, per no dir sempre, ho fa la pròpia policia inspirant-se en algun dels detalls de la trama que s'està investigant.

Però, amb què o amb qui s'han inspirat per anomenar “Operació Pretòria” a l'afer de presumpte corrupció que té el seu epicentre a Santa Coloma de Gramenet?

Doncs tot sembla indicar que la font d'inspiració és el cognom d'un dels implicats, concretament l'advocat Francisco Alejandro Pretus Labayen, soci, a l'empresa Niesma Corporació, de l'exdiputat del PSC i presumpte cervell de la trama, Luis García Sáez, conegut popularment com a Luigi.

Per a tant, si es confirma aquesta hipòtesi, l'"Operació Pretòria" no té res a veure amb Marthinus Wessel Pretorius, un dels líder dels bòers (grangers afrikaners) que l'any 1855 va fundar la que seria capital administrativa de Sud-Àfrica, batejant-la com a Pretòria en honor del seu pare Andries Wilhelmus Jacobus Pretorius, l'heroi de la Batalla de Blood River en la qual, amb mig miler d'homes, va derrotar un exercit de 10.000 zulus.

Clar que tractant-se de delictes de guant blanc i amb en Garzón com a instructor de la causa, mai no es pot saber si algun dels milers de fils que acostuma a estirar, amb més o menys fortuna, el jutge estrella ens acabarà portant a la detenció d'algun hipotètic lladregot amb despatx a l'ajuntament de Pretòria...

• «Luigi» va continuar fent negocis amb ajuntaments del PSC després de ser expulsat
  

Foto: L'estàtua de Marthinus Wessel Pretorius, situada al davant del Pretoria City Hall, a la capital sud-africana.

Pollastre a l'oasi català

Circula per internet una recepta de chef desconegut que està causant molta sensació i que omplirà planes i més planes de diaris. Porta per nom “Pollastre a l'Ajuntament” i diuen que es va començar a servir a Andalusia, concretament a la zona de Marbella on, era conegut com a “Pollastre a la Pantoja”. Des d'allà es va estendre pel País Valencià, per la Comunidad de Madrid i, finalment, ha arribat a Catalunya, on podria anomenar-se “Pollastre a l'oasi català”.

Aquí teniu la recepta original:

Ingredients:

- Un pollastre

- Un despatx

- Diversos xoriços

Preparació:

- S'agafa el pollastre i se li posa una corbata.

- Es col·loca en el millor despatx d'un ajuntament

- Se l'envolta de xoriços frescos

- Es deixa macerar tranquil·lament durant un temps

I ell solet es va fent riquíssim, riquíssim, riquíssim

L'altre "Millet"

Fins fa ben poc, els desconeguts el felicitaven pel carrer per la magnífica programació del Palau de la Música. Ara el fulminen amb la mirada i li diuen lladregot. Com ha reconegut ell mateix, al parlamentari del PP, Francesc Vendrell, el confonen per la seva semblança física amb Fèlix Millet. I per acabar-ho d'arrodonir és vocal de la junta del Patronat Fundació Orfeó Català- Palau de la Música, és a dir del grup de gent que, entre altres coses, havia de vigilar que ningú fotés ma al calaix. Ni fet exprés.

Per cert, el personatge de l'esquerra és Felix Millet i el de la dreta, Francesc Vendrell.

• Entrevista a Xavier Millet: “Dol molt que ara a tots els Millet ens diguin ‹bitllet›”
  

Millet i les quatre mones

Ahir, a “Divendres”, el nou magazine de les tardes de TV3 conduït per Xavi Coral, van oferir un reportatge sobre la finca que Felix Millet té a l'Ametlla del Vallès. De la casa pròpiament dita, aquella que l'il·lustre delinqüent confés va reformar amb diners sostrets del Palau de la Música, la seva particular cova d'Alí Babà, els televidents no en van poder contemplar cap imatge. “El senyor no hi és”, va dir una veu des de l'altre costat de l'intèrfon i l'intrèpid reporter es va quedar a la porta d'un parc que, per la seva immensitat, semblava perfecte per amagar moltes caixes B.

Però, quina és la opinió de la gent de l'Ametlla sobre el seu famós veí?. En el reportatge van ser entrevistades diverses persones. La majoria en deien bé i , en la verbalització, continuaven utilitzant el temps present (com si res no hagués passat). Una dona en va dir malament i, finalment, una altra no es va voler mullar i va deixar anar una frase magistral:

“Més val no dir res i quedar bé”.

Això és exactament el que s'intueix que han fet el darrers anys els patrons de la fundació, els tècnics comptables i auditors, els polítics que van tenir a les seves mans l'informe de la Sindicatura de Comptes (veieu aquí en pdf el diari de sessions del Parlament del 25 de febrer de 2003, que recull el poc interès dels diputats), els que li van penjar medalles i els responsables de les institucions públiques o privades que han tingut alguna cosa a veure amb Millet i el Palau de la Música. Ingenuïtat aparent o certa. Confiança cega amb un dels més genuïns representants de les cent famílies de l'alta burgesia que remenen les cireres a Catalunya. No dir res i quedar bé. Com les tres mones sàvies que es tapen els ulls, la boca i les orelles per no veure, no dir o no escoltar malvestats.

Vist el panorama, hi haurem d'afegir una quarta mona amb barretina: la que es tapa el nas.

Terror al vàter

L'escriptor japonès Koji Suzuki ha aconseguit vendre en un mes 80.000 exemplars de la seva novel·la curta Drop, una història de terror psicològic que succeeix a l'interior d'un lavabo. L'obra aviat arribarà als 100.000 exemplars i podrà considerar-se un èxit editorial però la singularitat de la notícia és que al darrera de la publicació no hi ha una editorial sinó, Hayashi Paper, una empresa fabricant de paper higiènic.

Efectivament, la novel·la s'ha imprès en paper de vàter. En concret ocupa 88 centímetres de llargada i a cada rotllo la narració es repeteix 34 vegades. El seu cost és de 210 iens (1,6 euros) i es pot comprar tant en llibreries com a les seccions de productes per a la llar dels supermercats. La idea és que els usuaris del lavabo estiguin entretinguts mentre fan les seves necessitats, un concepte que Hayashi Paper ja havia assajat abans publicant còmics manga en el mateix suport.

Segons els seus promotors, la bona acollida del producte és deguda tant al renom de Koji Suzuki, el novel·lista de terror més famós del Japó, com al fet que l'obra passi i sigui llegida a dins d'un lavabo, un espai -diuen ells- humit, fred, tancat i a vegades brut i mal il·luminat que pot inspirar por.

Qui segurament mai no es seurà al vàter per llegir Drop o alguna altre novel·la curta similar és Juan Ochoa, un veí d'Alacant que ha trobat recentment una serp pitó a l'aixecar la tapa del wc. “Em vaig trobar una cosa rara, vaig pensar que era el mànec d'un paraigua i, quan vaig encendre el llum, vaig veure un cap de serp més gran que el meu polze i em vaig espantar”.

El problema -pobre serp- el va resoldre una patrulla de la policia municipal, però Ochoa reconeix que ara sempre va atemorit al bany creient que toparà de cara o de cul amb alguna bestia estranya.

Koji Suzuki s'ha perdut, doncs, un lector i tot plegat m'ha fet pensar en una pel·lícula de terror que vaig veure fa uns anys, el títol de la qual més val haver oblidat, protagonitzada per uns monstres tubulars d'origen extraterrestre que penetraven a l'interior dels éssers humans quan aquests estaven asseguts al vàter follejant tranquil·lament el diari o la revista de torn. Una història que, per sort pels interessos de l'empresa Hayashi Paper, és del tot fictícia...a menys que els monstres alienígens adoptin ara forma de serp, símbol mitològic de passió, destrucció i malícia.


Foto 1: Koji Suzuki amb exemplars de la seva obra

Foto 2: Una serp pitó sortint d'un vàter a Austràlia.

El virus Jackson

Consultant l'arxiu de L'Absurd Diari, que en onze anys d'existència acumula ja més de 16.000 notícies, n'he trobat set relacionades amb Michael Jackson. En una d'elles s'explica la sorpresa dels austríacs en comprovar que “el rei del pop” compareixia davant els jutges californians lluint en el pit una condecoració honorífica de l'ajuntament de Viena que, per descomptat, mai li havia estat concedida. En una altra de les notícies apareix una fotografia del desaparegut cantant sortint d'uns grans magatzems de l'emirat de Bahrein disfressat de dona musulmana amb túnica negra i un vel tapant-li la cara, una vestimenta tradicional amb la qual també va ser vist dins un lavabo de dones d'un centre comercial de Dubai.

Excentricitats al marge, la història que m'ha cridat més l'atenció és de l'agència Reuters i porta data del 10 de juny del 2005:

• Hackers utilitzen un rumor sobre un intent de suïcidi de Michael Jackson per estendre un virus

Segons aquesta notícia, algú amb molta mala intenció va enviar massivament un correu electrònic informant que el cantant, en aquell moment sotmès a judici per presumptes abusos a menors, s'havia intentat suïcidar en el seu ranxo Neverland. L'e-mail incloïa un enllaç que portava cap a una plana web amb codi maliciós.

Vist el misteri que envolta la mort de Jackson, amb insistents rumors sobre un ús abusiu conscient o inconscient de medicaments per part del cantant o del seu metge (un possible remake del final fatal del seu exsogre pòstum Elvis Presley), la història de fa quatre anys sembla premonitòria del que pot haver succeït.

La solució, dintre de tres o quatre setmanes quan es sàpiguen els resultats toxicològics de l'autòpsia.


Foto: Jackson, disfressat de dona, a punt de pujar a una limusina.

Acudit: JAP / El Punt

El vidre i la roda

Un vidre del cotxe es pot trencar per l'impacte de mil objectes diferents, però a vegades , com en el cas que mostra el vídeo, es fa difícil trobar una explicació prou creïble per poder cobrar el que preveu la pòlissa de l'assegurança...

Begudes i salses de mort

Ni “Enlarge your penis” ni punyetes. Ara el correu brossa incorpora propostes més originals. El darrer spam que he rebut em suggereix l'adquisició d'un motlle per fer glaçons amb forma de bala. Diu que gracies a això podré preparar unes “begudes de mort” i afegeix el següent:


"Mira la cara de tus amigos cuando les sirvas la copa y vean en su interior… ¿unas balas? Más de uno igual echa a correr temiendo que has enloquecido, aunque en realidad son totalmente inofensivas, y pasados unos minutos desaparecerán en tu copa sin dejar rastro. Sin duda estos hielos no pasarán desapercibidos ni dejarán indiferente a nadie."


Només falta que alguns bars afegeixin munició de gel a la dinamita de garrafa que serveixen als seus estimats clients!


Clar que la proposta comercial no es limita únicament a les bales gelades. L'empresa que envia l'spam ofereix també en el seu arsenal electrònic d'excentricitats i fricades, una pistola de plàstic per disparar ketchup o ves a saber quines altres salses malignes damunt les patates fregides o l'hamburguesa. Diu que la Magnum culinària pot fer fins a 20 trets de salsa, però adverteix que no s'ha de disparar a la cara o el cos de persones o animals. Cap broma doncs amb el canari per més que el cubata amb bales de gel hagi fet estralls.


L'advertiment sembla seriós, però, volent fer la gràcia, s'acaben perdent pel camí de la incorrecció política:


"¿Has tenido un día horrible en la oficina? Desahógate con las patatas fritas de la cena. Apunten, disparen…¡fuego! Vacía tu cargador contra el perrito caliente. Eso sí, aléjala de tu vista cuando estés discutiendo con tu pareja, porque lo más seguro es que acabes apretando el gatillo."


Amb les notícies terribles que llegim cada dia als diaris, això sona molt i molt lleig.