Iogurt grec

Sopar de matinada post electoral. A l'hora dels postres escullo l'opció temerària,un iogurt grec, i  amb la primera cullerada surt disparada la prima de risc. Res d'estrany. Des de fa temps, el risc i la seva prima sempre estan disparats. La blancor cremosa del iogurt els cobreix però això no impedeix que em llencin una mirada de psicòpata assassí. Un i l'altra són carn de psiquiatre i porten carrera de serial killers però cap polític amb poder de fer-ho, els vol o pot aturar els peus.

Tinc la cullera a la boca i el risc i la seva prima a un pam del nas. Sento un calfred quan em comencen a llançar un discurs. Ho resumiré: a les eleccions gregues d'aquest diumenge ha triomfat la dreta, es podrà formar, segurament, un govern de coalició amb els socialdemòcrates i per a tant, segurament, no es trencarà ni l'eurozona ni la moneda única. El risc i la prima insisteixen en aquest “segurament” que relativitza la certesa absoluta. I sense una certesa absoluta, subratllen, els mercats no estaran tranquils.

La cullera em tremola i comencen a caure damunt meu petites gotes de iogurt plenes de bacteris. Els Streptococcus i els Lactobacillus fugen de la llet fermentada amb cara d'acollonits, però el risc i la seva prima no paren de xerrar. Em recorden que la futura coalició grega serà un cau de lladres format per partits del vell règim, els mateixos que en un moment o l'altre van portar el país a la ruïna gràcies a la corrupció, el clientelisme i la ineficiència.

Agafo aire i intento dir alguna cosa però em surt una rèplica malgirbada. Argumento que és la mateixa Unió Europea qui ara ha donat suport al lladre conservador i ha posat la pistola al pit del poble grec. Afegeixo que en el seu moment van ser  els mecanismes de control comunitaris els que es van deixar enganyar pels números trampejats d'Atenes, pels jocs de màgia financera ordits amb l'ajud de Wall Street. Parlo del banc d'inversions Goldman Sachs i de com amb una operació de prestidigitació va permetre ocultar milers de milions d'euros del deute grec. Subratllo que entre els directius del banc hi havia un senyor que es diu Mario Draghi i que ara presideix el Banc Central Europeu, la institució que junt amb el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea forma la troika que ha imposat les mesures draconianes que ofeguen al poble grec. Apunto que el partit guanyador -Nova Democràcia- només demana més temps per reduir el dèficit i una major flexibilitat comunitària per afluixar una mica la corda que prem el coll de l'enforcat.

M'aturo. Penso que com més parli serà pitjor.  Es fa un silenci sepulcral i del fons de la cullera surt un taxatiu “nein”, una clara negativa en alemany a afluixar la corda. El risc i la seva prima es freguen les mans i jo opto per llençar el iogurt a les escombraries. Menjaré una innocent peça de fruita pregant als déus que a la primera queixalada no aparegui  algun dels especulador que fan i continuaran fent tremolar Europa...

El ferro de la dama

“Vigila els teus pensaments perquè es convertiran en paraules. Vigila les teves paraules perquè es convertiran en actes. Vigila els teus actes perquè es convertiran en hàbits. Vigila els teus hàbits perquè es convertiran en el teu caràcter. I vigila el teu caràcter perquè es convertirà en el teu destí. Ens convertim en el que pensem.”

Aquesta sentència moral, didàctica i contundent, atribuïda ni més ni menys que a Gandhi, surt dels llavis de la Margaret Thatcher interpretada magistralment per Meryl Streep a la pel·lícula “La dama de hierro” dirigida per Phyllida Lloyd.

Al meu entendre no estem davant un film estrictament polític- si fos només això se li podrien trobar moltes mancances i alguna inexactitud històrica- sinó més aviat davant un retrat psicològic d'una dona que va marcar la vida pública britànica i la política internacional. Un retrat que no és ni una hagiografia ni un pamflet contra la Thatcher.

Una dona, filla d'uns botiguers, que en incorporar-se a les files del tories es va introduir en un món exclusiu d'homes i marcadament classista i que per triomfar batallant contra la discriminació femenina a la política, va acabar essent més ferotgement conservadora que tots ells. “Si vols canviar el país, lidera'l!” diu una Dama de Ferro a qui no li tremola la ma a l'hora d'adoptar polítiques impopulars i injustes amb les classes més desafavorides. Per ella, només compta el triomf de l'individu i no hi ha d'haver coixí que esmorteixi les injustícies socials. Liberalitzar l'economia i reduir, costi el que costi, el dèficit públic. Eus aquí els camins neoliberals que l'agermanaran amb la dreta  republicana dels Estats Units amb Reagan al capdavant.

Els principis han d'estar per davant de tot: “Ens recolzarem en els nostres Principis, o res ens sostindrà”, afirma Thatcher plantant cara amb sang i foc als feixistes de la Junta Militar Argentina en el conflicte de les Malvines. Tot sigui per salvaguardar els territoris d'ultramar. Déu salvi a la Reina i a les restes de l'Imperi. Una operació militar excèntrica que la portarà fins els cims més alts de la popularitat per desprès anar lliscant víctima de la seva intransigència en l'aplicació de les polítiques antieuropeistes i de la “Poll Tax”, l'impost extremadament injust que preveu que els multimilionaris paguin el mateix que els ciutadans més pobres. Amb l'arrogància i el poder absolut és cavarà la seva pròpia tomba i els tories hi abocaran la sorra. Seran els seus els que la faran plegar. O això o resignar-se a perdre les properes eleccions. Plegarà Thatcher però continuarà el thatcherisme.

El que més m'ha agradat de la pel·lícula, al marge de la gran interpretació de Meryl Street, és l'hàbil muntatge que amb el fil conductor d'una Thatcher ja atrapada per la demència senil ens trasllada amunt i avall i amb gran habilitat narrativa per dècades d'història del Regne Unit. L'espectador que hi busqui exclusivament un film polític hi trobarà només pinzellades de tot  aquest llarg itinerari , aspectes no explicats i, tal vegada, alguns d'ells passats pel sedàs de l'exigència dramàtica però no tinc cap dubte que estem davant un meritori retrat farcit de tones de bon cinema.

"Si no peta tot"

Etimològicament, la paraula entusiasme ve del grec enthousiasmós que  significa possessió divina. Els antics grecs quan veien a un poeta trempant amb el seu art consideraven que eren els deus qui s'expressaven des del seu interior i el posseït mereixia doncs el màxim respecte dels pobres terrenals. 

M'agrada el mot entusiasme i tot plegat m'ha vingut a la memòria desprès d'escoltar el que ha dit Artur Mas: el començament de la recuperació econòmica serà el 2013 “si no peta tot”. I si tot s'en va can Pistraus, ha afegit, “estarem dins el cacau general”.

D'acord que el president no vol enganyar a ningú ni ser, com ell mateix ha dit, “campió de la frivolitat”, però aquest condicional “si no peta tot” no ajuda precisament a animar , ja no dic a entusiasmar, als catalans i s'afegeix als mals auguris expressats, sense massa prudència, per la flamant directora gerent del FMI, Christine Lagarde que diumenge va provocar una onada de pànic entre els inversors advertint del risc “imminent” d'una nova recessió mundial.

Els economistes diuen que els mercats es mouen sovint per factors psicològics que no tenen necessàriament una explicació lògica. Només falta doncs afegir música de terror a una pel·lícula que ja té un guió poc tranquil·litzador.

Tenint en compte la situació catastròfica de l'economia grega no sé si seria gaire recomanable deixar-nos posseir pels deus de l'Olimp, però en tot cas, si és veritat que la psicologia té a veure amb la magnitud del desastre econòmic, intentem fer front als problemes amb una mica d'ànim i ja vindran els temps per deixar-nos posseir orgàsmicament per l'enthousiasmós inflant, els deus no vulguin,  futures bombolles econòmiques.

DSK, la granota i l'escorpí

En relació al tomb inesperat que ha donat l'afer Strauss-Kahn, el corresponsal de La Vanguardia a Washington, Marc Bassets escrivia ahir el següent:

"Els malentesos culturals i la francofòbia, tanmateix, han tingut poc a veure amb el cas Strauss-Kahn. El tractament que els tabloides novaiorquesos van infligir després de la seva detenció al polític francès va resultar xocant a l’altra banda de l’Atlàntic. “Le Perv”, l’anomenava el New York Post. Però el mateix diari, propietat de Rupert Murdoch, difonia ahir sobre la presumpta víctima rumors no provats i més greus que qualificar el polític de “pervertit”. És a dir, no hi ha un tracte especial per als francesos. Simplement els tabloides són així..."

Tot plegat m'ha fet pensar en la famosa història de la granota i l'escorpí. Ja sabeu, aquella faula en la qual l'escorpí li demana que l'ajudi a travessar damunt ella el riu i l'amfibi només ho accepta quan el perillós aràcnid li promet que no li farà cap dany. Però quan són a la meitat del riu, l'escorpí pica mortalment a la granota. "Per què ho has fet això?. Ara morirem tots dos!”, li diu la granota. I l'escorpí respon: “No he tingut elecció. És la meva naturalesa".

A determinada premsa com el New York Post, li succeeix exactament el mateix. No pot actuar d'altra manera. És també la seva naturalesa. 

Foto: Dominique Strauss-Kahn i la seva dona, Anne Sinclair, sortint del tribunal de Nova York després que el deixessin en llibertat. / Don Emmert / AFP.

Les magdalenes caducades i els jutges

A la ciutat flamenca de Dendermonde, un tribunal ha condemnat a sis mesos de presó a un home de 50 anys per haver agafat dos paquets de magdalenes caducades llançats a un contenidor d'escombraries d'un pàrquing d'un supermercat. Segons la sentència, es tracta d'un robatori ja que els aliments, encara que hagin estat abandonats en un contenidor, segueixen essent propietat de la cadena comercial que ha interposat la denuncia. No ha servit d'eximent l'estat de necessitat d'aquesta persona que com tantes d'altres sobreviuen recuperant els productes caducats dels supermercats.

Els jutges que han perpetrat la sentència, aplaudida insensiblement per la federació empresarial de comerç, són col·legues dels que fa ben poc van condemnar a només sis mesos de presó amb suspensió (és a dir sense fer-se efectiva la pena) a un conductor que va atropellar mortalment a una mare i als seus dos fills en un pas de vianants.

Diuen que Bèlgica, per les picabaralles polítiques que impedeixen des de fa onze mesos arribar a una entesa entre els partits, funciona perfectament sense govern. Segur que també ho faria sense jutges.

La mort de Bin Laden per Twitter

Sense saber-ho, un consultor informàtic pakistanès ha relatat en directe per Twitter l'operació que ha culminat aquesta matinada amb la mort d'Ossama Bin Laden, el líder i creador de la xarxa terrorista Al-Qaida.

Sorprès pel soroll que trencava la tranquil·litat de la nit, Sohaib Athar,  resident a la població d'Abottabad (Pakistan), que utilitza a  Twitter el nom @reallyvirtual, ha escrit el següent:

“Un helicòpter sobrevola Abottabad a la una de la matinada. És estrany”.

I a la següent piulada fins i tot ha emprat un to humorístic:

“Ves-te'n, helicòpter, abans que tregui el meu matamosques gegant”.

A partir d'aquell moment, Athar ha anat recollint testimonis i fent la crònica del que succeïa a tan sols dos quilòmetres de casa seva: la mansió fortificada on residia amagat Bin Laden, el fortí que era assaltat per un escamot especial de les forces dels Estats Units.

Les xarxes socials, una vegada més, s'han avançat informativament als mitjans tradicionals. I és natural que sigui així. Són milions i milions les orelles que escolten, els ulls que observen i les mans que teclegen el que està succeint segon a segon arreu del món.  No oblidem però que, immediatament al darrera d'aquest testimoniatge gegantí i voluntariós hi ha l'exercit de professionals de la informació que dediquen la seva vida -i a vegades la perden- explicant, interpretant i donant les claus per entendre la realitat. El periodisme, amb les seves virtuts però també amb els seus defectes que són molts, anirà canviant de format adaptant-se al ritme trepidant de la tecnologia però, en essència, continuarà al peu del canó, al servei de l'actualitat i dels lectors i complint, si la honradesa i la pressió informativa ho permeten, allò que marquen els codis deontològics de la professió.  

Als professionals de la informació ens tocarà explicar qui agafarà el relleu de Bin Laden, que aquesta matinada, enmig del brogit retransmès per Twitter, un tret al cap ha convertit en el màrtir de la legió de l'odi i del terror.

L'operació, comunicada oficialment pel president Obama, ha estat un èxit polític i militar però a hores d'ara en algun racó de Pakistan, d'Afganistan o de qualsevol petit poble o gran ciutat del món algú ja deu haver assumit el comandament de la revenja. Les bombes les carrega el diable i en el polvorí Al-Qaida s'hi ha afegit ara el major dels màrtirs. Molt em temo que la reacció la coneixerem ben aviat, sigui per Twitter, per Facebook, per les webs informatives o per les ràdios i televisions tradicionals. Toquem fusta.

Imatge 1: Els primers missatges de Sohaib Athar enviats a Twitter.

Imatge 2: L'edifici on s'amagava Bin Laden a Abottabad. / AFP

Vídeo: El discurs d'Obama.

Una portada per a republicans

“God save the Queen”. Aquest “Déu salvi a la Reina” no sempre és compartit per tots els britànic i per això, en un dia tan especial com avui, el del casament de Guillem i Caterina, la versió digital del diari The Guardian, proper als laboristes, ha tingut un detall pels lectors republicans. A la portada principal del web, farcida de temes sobre les noces dels nous ducs de Cambridge, un botó a la dreta que diu “Republicans, cliqueu aquí” permet accedir a una nova portada que parla del món real i no pas del reial: la guerra civil a Líbia, els incidents a Uganda, els morts pels tornados al sud dels Estats Units i, fins i tot, el descontentament de Cristiano Ronaldo amb les tàctiques de Mourinho contra el Barça.

I no tan  sols això, el mateix diari ha obert un blog - Not the royal wedding blog- amb noticies al minut sobre tot allò que no té relació amb el conte de fades viscut a Londres.

Nàdia Ghulam, un acolliment singular

AD' Iniciatives Socials ha complert quinze anys treballant a favor dels nens i dels adolescents desemparats, en risc social i amb trastorns personals i promovent els processos d'acollida temporal familiar i d'adopció, la intervenció comunitària amb centres oberts, casals, acompanyaments a l'escolaritat,  acolliments residencials (CRAE Seone)  i programes de formació i d'inserció laboral pels joves.

Tot plegat matèria delicada per una tasca ingent i necessària portada a terme per un equip de professionals del camp social que treballen amb l'ajud de voluntaris i entitats col·laboradores i amb convenis establerts amb la Generalitat i amb altres organismes públics.

Diumenge, aquesta associació sense ànim de lucre va celebrar a Girona el seu quinzè aniversari amb un acte que va tenir com a convidada especial  a la jova afganesa Nàdia Ghulam, protagonista i coautora del llibre “El secret del meu turbant” (premi Prudenci Bertrana 2010).

Desprès de quatre anys de convivència, els seus pares d'acollida, un metge i una psicòloga residents a Badalona, van poder explicar l'experiència que comporta acollir a casa una noia procedent d'una societat tant diferent, una persona castigada, tant a nivell físic com psicològic, per les circumstàncies de la guerra i per la duresa de les tradicions. Una decisió valenta i una prova de foc superada amb èxit tal i com van corroborar tant els pares com la pròpia Nàdia.

La seva història, explicada en el llibre escrit junt amb la periodista Agnès Rotger, comença amb vuit anys d'infància feliç a Kabul fins que el 1993 una bomba destrossa l'habitatge familiar, li esmicola el present i li marca el futur. Passa sis mesos en coma en un hospital de la capital afganesa i, amb el rostre desfigurat per les cremades, ha de ser sotmesa a tot un seguit d'operacions. Entrarà catorze vegades al quiròfan, les darreres a Barcelona, però, enmig d'aquest procés hi ha la lluita diària per la supervivència de la família. La barbàrie de la violència la segueix colpejant: el germà desapareix assassinat pels sicaris d'algun senyor de la guerra, el pare pateix una demència i els talibans imposen finalment una pau en la qual les dones perden tots els drets fins i tot la possibilitat de treballar fora de casa per poder sobreviure. Moltes d'elles, que han quedat soles, moren de fam.

La Nàdia, als onze anys, ha de fer el cor fort i adoptar, sota la roba masculina, la personalitat de Zelmai, el germà mort.  D'aquesta manera, disfressada d'home durant deu anys, podrà aportar els aliments necessaris perquè la mare i les seves dues germanes puguin tirar endavant.  Treballa cuidant bestiar, estudia l'Alcorà, fa d'ajudant d'una mesquita de Kabul, fuma haixix amb els talibans i, sobretot, pateix perquè ningú descobreixi la noia que s'amaga sota el turbant. Una disfressa que amb l'edat es fa cada vegada més difícil de mantenir. “Com és que no et creix la barba?, em preguntaven els nois”.

Als setze anys, després de la caiguda dels règim talibà, Nàdia por tornar a l'escola però interpreta durant força temps més el personatge de Zelmai fins que opta per abandonar la disfressa i , gràcies a la mediació de l'Associació per els Drets Humans a l'Afganistan (ASDHA), dirigida per Mònica Bernabé, ex-periodista d'El Punt, i a la fundació Cirujanos Plástikos Mundi pot viatjar a Barcelona, on serà novament operada i trobarà la seva actual família d'acollida.

Ara, quatre anys després, la Nàdia, protagonista d'aquesta singular història de superació,  és feliç. Té dues famílies, la d'aquí (amb germana catalana inclosa) i la d'allà, ha estudiat informàtica i un mòdul professional d'integració social, parla català i castellà, i pot ajudar a la seva mare i germanes enviant-los diners. Ja ha viatjat alguna vegada a Afganistan i la seva idea és més endavant retornar-hi per aportar el seu gra de sorra a tirar endavant el país.

El seu pare d'acollida explica que ell abans era poc partidari de l'acolliment i de les adopcions però que aquesta experiència amb la Nàdia l'ha fet canviar completament d'opinió. “Tots plegats ens hem enriquit mútuament. Som millors”.        


- Campanya d'acolliments familiars AD' Iniciatives Socials

Foto: Nàdia amb els seus pares d'acollida. / David Borrat / El Punt

Història d'Itàlia amb tres personatges

Amb tot el respecte per la terra que va veure néixer a figures universals com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Dante Alighieri, Galileo Galilei o Giacomo Puccini, aquest acudit, l'autor del qual no he sabut identificar, és un bon retrat humorístic de la història política italiana.

La revolta a Egipte i la Llei Sinde

Quina relació hi pot haver entre la Llei Sinde, aprovada en el Senat i
que preveu el tancament de pàgines web de descàrregues, i la revolta popular a Egipte?

Costa de creure, però n'hi ha.

Anem a pams.

Feta la llei, feta la trampa. Si la Llei Sinde pretén perseguir, entre altres coses, els webs d'enllaços que apunten a sèries, pel·lícules, música o programes, la solució per esquivar-la -han pensat alguns- és crear planes d'enllaços però sense que mantinguin l'estructura típica dels enllaços.

Una de les opcions que aquests dies s'ha posat en marxa, consta dels següents elements:

Sindecoder: un web que permet xifrar els enllaços convencionals convertint-los en una llarga llista de lletres i números. Per exemple, l'adreça d'aquest bloc ( http://absurddiari.blogspot.com ) seria transformada en aquesta altra:

http://www.sindecoder.tk/#XQAAEAAgAAAAAAAAAAA0HSzgOglZxY9FNAK58jV2BvEYXAw2AGti7VUIWfQ5XcAjLf//i7YAAA==

Com que l'adreça és massa llarga, cal un retallador d'URL: Sinl.es

Finalment, un perfil de Twitter - SinSeries - on anar penjant en forma de missatges curts els noms de les series i les adreces retallades, però això sí, sense conservar l'estructura d'una URL:

La de la sèrie Los Tudor, posem pel cas, és la següent:

sinl es bae30c

Com que això no és, pròpiament cap enllaç, l'usuari hauria d'escriure en el seu navegador http://www.sinl.es/bae30c

Fent-ho així aniria a parar a una plana amb el llistat d'enllaços de la sèrie amb els quals es podrien descarregar en un servei d'allotjament d'arxius, com Megaupload, cada un dels capítols.

Tot l'invent parteix de la base que a la plana de Twitter no hi pengen les URL de descàrrega, però això, naturalment dependria de la interpretació que en pugui fer el jutge.

De moment però, la revolta popular a Egipte i la decisió del president Mubarak de tallar internet ha comportat que aquesta iniciativa per saltar-se la Llei Sinde hagi quedat temporalment bloquejada.

Un dels seus impulsors ho explica a Twitter:

Solo a nosotros se nos ocurre alojar Sinl.es en.. Egipto. Seguimos trabajando para que vuelva, y esperamos que acaben las revueltas pronto.

És el que té això d'estar en un món globalitzat.

Foto: Aldarulls a El Caire. / EFE

El Pinto del futbol americà

Aquí tenim el porter del Barça, Pinto, però en el futbol americà també hi ha jugadors que es passen de llestos. Un exemple és aquesta jugada que es va poder veure fa pocs dies a Corpus Christi (Texas) en el partit que enfrontava a l'equip de la Driscoll Middle School amb el de Wynn Seale.

Jason Garza, quarterback de la Driscoll, agafa la pilota i surt caminant enmig de la sorpresa dels rivals. Aprofitant l'engany, arrenca a córrer i acaba marcant fent pujar al marcador l'empat de 6-6, amb el qual acabaria el partit.

A l'esport, com amb tantes coses, no s'hi val a badar.

D'Aznalcóllar a Hongria

El 25 d'abril de 1998, 6 milions de metres cúbics de residus procedents d'una bassa minera explotada per la multinacional sueca-canadenca  Boliden van contaminar 4.600 hectàrees de la conca del riu Guadiamar, a Aznalcóllar (Sevilla). La barreja d'aigües àcides i de llots, amb una alta concentració d'arsènic i de cinc, amenaçava amb ferir mortalment el parc de Doñana i, per barrar-li el pas, les següents setmanes es van haver de construir a corre-cuita tres dics de contenció. Després vindria la dura i llarga tasca  -tres anys de treballs- per retirar els llots, regenerar la terra contaminada i recuperar la zona, que va ser declarada espai natural protegit i s'hi va acabar fent, en els antics terrenys de la mina, el Parc d'Activitats Mediambientals d'Andalusia que acull moltes empreses dedicades a reciclatge i a energies renovables.

Fer front al desastre va comportar un cost de 240 milions d'euros a les administracions central i autonòmica, però dotze anys després la multinacional sueca encara no ha pagat ni un euro. Boliden va tancar la seva filial espanyola -després de cobrar una subvenció de 8.000 milions de les antigues pessetes- i el cas segueix encara pendent, de recurs en recurs, d'una resolució definitiva en el laberint jurídic.

La catàstrofe d'Aznalcóllar és el precedent del desastre que està patint Hongria amb el vessament tòxic de fang vermell. Una comissió de cinc experts enviada per la Unió Europea ja està assessorant damunt el terreny a les autoritats hongareses. El passat 7 d'octubre, Budapest va sol·licitar a Brussel·les la creació d'aquesta comissió i deu estats membres van oferir més de 40 tècnics. Amb el llistat a la ma, Hongria es va encarregar de fer la selecció dels cinc experts en tècniques de descontaminació: dos francesos, un austríac, un belga i una sueca anomenada Pia Lindstrom.

Qui és Lindstrom? Doncs be, es tracta de la responsable de Medi Ambient i de Preses de la secció minera de Boliden, una experta que fa deu anys ja va treballar en el desastre d'Aznalcóllar fins que la seva empresa va desaparèixer sense  pagar ni un duro. Del més de mig miler d'articles científics sobre la catàstrofe que va estar a punt de destruir Doñana, Pia Lindstrom no n'ha signat ni un. No és doncs estrany que els experts espanyols en medi ambient s'hagin posat les mans al cap al veure la seva reaparició a Hongria en representació de la Unió Europea.

En quina matèria assessorarà als hongaresos?

En el noble art de defugir responsabilitats?

Welcome Mrs. Obama

La primera dama dels Estats Units Michelle Obama és a Andalusia  passant uns dies de vacances en un complex hoteler de luxe de Benahavís, prop de Marbella, on ha arribat acompanyada de la seva filla petita Sasha i d'un seguici d'una setantena de persones.

La visita de Michelle ha coincidit amb la retirada d'un avís que l'Oficina d'Assumptes Consulars del Departament d'Estat nord-americà havia penjat a internet advertint als turistes del seu país que “perjudicis racistes poden contribuir a l'arrest dels afro-americans que viatgen a Espanya”.

Naturalment, la dona del president Obama pot estar ben tranquil·la perquè, en tot cas, els que podrien ser arrestats són els intrèpids paparazzi – amb la pell dura pintada del color que sigui- que intentin trencar la càpsula de seguretat que blinda el complex hoteler. 

A la Costa del Sol, i en concret a Marbella, tenen clar que la visita de la primera dama és positiva per la imatge turística de la zona i, acostumats com estan a rebre personatges il·lustres i a altres que aspiren a ser-ho o que brillen entre el xoriçam, ben segur que  estan fent mans i mànigues perquè tot rutlli d'una manera més que perfecta.

De moment, l'ajuntament de Marbella ha obligat a retirar una tanca publicitària amb la qual dues agències – Imagen Consulting i Copremosa Sur- donaven la benvinguda a Michelle Obama. Aquest "Welcome Obama Family: Thanks for choosing Marbella"  feia pensar massa amb les pancartes de “Bienvenido Mr. Marshall”, l'excel·lent pel·lícula de Berlanga que presenta una visió satírica de l'Espanya subdesenvolupada de principi dels cinquanta.

Res a veure el Villar del Río costumista imaginat pel càustic director valencià amb la imatge de luxe pretensiós amb detalls horteres que  traspua  la ciutat malaguenya. Tot i això, les notícies que ens arriben de Marbella asseguren que les passejades de la primera dama recollides pels mitjans de comunicació internacionals tindran a nivell publicitari un volum d'impactes valorat en 800 milions euros, un mini Pla Marshall per ajudar a rentar la cara a una ciutat embrutida per tants escàndols relacionats amb la política, la cartera i la víscera rosa. Des d'aquest punt de vista, la tanca publicitària estil Berlanga, posada per les dues agències i vetada per l'ajuntament, està més que justificada. Welcome Mrs. Obama.

Zona desmilitaritzada?

Quatre dies abans de l'inici de les maniobres navals i aèries que els Estats Units i Corea del Sud portaran a terme en el mar del Japó, la secretària d'estat nord-americana, Hillary Clinton ha visitat la frontera entre les dues Corees i ha anunciat noves sancions contra el règim de Corea del Nord per obligar-lo a retornar a les negociacions sobre el desarmament nuclear. L'indret on ha estat Clinton en diuen eufemísticament “zona desmilitaritzada”, però és el darrer vestigi de la guerra freda i el seu entorn és un dels espais més militaritzats del món.

A la foto d'AFP apareix la cap de la diplomàcia dels Estats Units a bord d'un tren a la frontera i darrera d'ella, a l'altra costat de la finestra, un soldat nord-coreà, és a dir l'enemic, mirant-la a través del vidre.

Zona desmilitaritzada?

Una mentida més del llenguatge diplomàtic.

Letizia i un regal de Franco

Festa gran a la premsa del cor (i a bona part de la que no ho és) amb el casament de Victòria de Suècia amb el plebeu de gimnàs Daniel Westling, ara duc de Vastergorland i Cavaller de l'Orde de Serafí, unes noces que el pare de la princesa, el rei Carles Gustau hauria volgut impedir, oblidant -quines coses- que ell es va casar, mira per on,  amb una hostessa de congressos.

La d'aquest cap de setmana ha estat una desfilada de modelets reials en la qual han destacat la infanta Elena, amb un vestit torero de Lorenzo Caprile que li donava un look goyesc tirant a hortera, i la princesa Letizia, que, entregada a  la inspiració de Felipe Varela, va lluir espectacularitat a la festa de divendres amb un paraula d'honor vermell i elegància a la cerimònia de dissabte amb un vestit de gassa nude o, si voleu, color maquillatge (que ve a ser una barreja de tons carn, salmó, beix i rosa pàl·lids).

Respecte als complements (subdivisió joies), Letizia anava coronada amb una diadema floral que, segons explica la col·lega Mariángel Alcázar a La Vanguardia, ja va portar la infanta Cristina en el seu casament, i que va ser ni més ni menys que un regal de Franco a l'aleshores princesa Sofia de Grècia.

Qualsevol demòcrata amb dos dits de front refusaria lluir una peça amb aquest origen però ja se sap, el restabliment de la monarquia també va ser un regal del dictador als espanyols i a La Zarzuela, fidels a la història,  no deuen tenir gaire manies sobre el tema.

Foto 1: Letizia amb la diadema regal de Franco a Sofia. / EFE

Foto 2: Elena en pla torero. / EFE

Gaza amb humor

L'assalt militar israelià contra la flota solidària que navegava rumb a Gaza i que ha deixat un balanç provisional d'almenys nou morts i desenes de ferits, és un afer tràgic i sanguinari sense gota de gràcia, però aquest és precisament el mèrit dels humoristes gràfics que s'han atrevit a treure punxa al tema.

Aquí teniu un recull d'acudits publicats aquests darrers dies a la premsa catalana i espanyola.

Gaza amb humor

View more presentations from tonidal.

Les carns de la Merkel

Recentment, l'empresa alemanya de lloguer de cotxes Sixt va ofendre als partidaris del baixet (1,63 metres) president francès Nicolás Sarkozy amb un anunci publicitari que deia el següent:

“Faci com Bruni: Triï un francès petitó. Per exemple, un Citroën C3”

La reacció dels francesos no s'ha fet esperar i per Youtube ja circula aquest vídeo que, amb la imatge de fons d'un Mercedes, glosa les generoses carns de la cancellera Angela Merkel:

“Faci com el senyor Merkel: Triï una alemanya grossa”

El faraó i la llista d'espera

Els doctors s'han pronunciat. El pacient va morir per culpa de la malària però també patia el mal de Köhler, una necrosi òssia per falta de reg sanguini al peu. Així mateix, tenia oligodactilia en el peu dret (una anomalia congènita caracteritzada per l'absència d'algun dit) i peu deforme a l'esquerra. Un mal dia, tal vegada a conseqüència d'una caiguda, es va fracturar la cama i mentre estava convalescent, la malària se'l va emportar camí dels  déus.

El personatge en qüestió és Tutankhamon, el faraó més famós de la història, i l'estudi de la mòmia -publicat ahir en el Journal of the American Medical Association (JAMA)- l'ha fet el Consell Superior d'Antiguitats d'Egipte, sota la supervisió de l'arqueòleg Zahi Hawas.

Han hagut de passar més de 3.000 anys per saber que el jove faraó, fill d'Akhenaton (com han confirmat ara les proves d'ADN), no va ser assassinat per un rival sinó per un vulgar mosquit portador de la malària.

Trenta segles sense diagnòstic.

Francament, no sé de que es queixen els pacients que són en llista d'espera a la sanitat pública.  

Permeti'm que els parli en català

 

“Permitanme que les hable en castellano, en la lengua en la que por primera vez se rezó al Dios del Evangelio en estas tierras”.

Sensacional. Em trec el barret davant el redactor dels discursos de Zapatero. El president del govern espanyol, en la seva intervenció a Washington durant l'Esmorzar Nacional d'Oració, ens ha servit en safata la millor excusa a tots aquells que, com ell, no dominem prou be l'anglès. Res de fer el ridícul llegint amb pèssim accent fragments socials i utòpics de l'Antic Testament. Cop de cintura dialèctic i surts del pas gràcies a la conquesta d'Amèrica.

M'apunto la jugada per si alguna vegada (espero que mai) m'arriba l'ocasió de fer un discurs, posem per cas, a Califòrnia. I com que per aquelles terres hi va córrer i predicar molt el franciscà mallorquí Fra Juníper Serra tindré fins i tot l'excusa per estalviar-me parlar en castellà:

“Permeti'm que els parli en català, la llengua amb la qual es va resar al Déu de l'Evangeli en aquestes terres...” 

Per cert, que ahir Zapatero (tocat i mig esfondrat pels números vermells de la crisi, pel pànic a la Borsa, per les crítiques sindicals i per la caiguda en picat a les enquestes) no va tenir ocasió d'entrevistar-se privadament amb Obama. El president nord-americà va arribar a l'esmorzar religiós amb una hora de retard i després només es van saludar breument. Tampoc anirà a la cimera de maig a Madrid. Tot plegat no és gens estrany però s'equivoquen els que pensen que Obama no està interessat en les relacions bilaterals entre Espanya i els Estats Units o en el paper d'Europa al món. En realitat, no ho dubteu, l'inquilí de la Casa Blanca no vol ni sentir a parlar de Gaspar Llamazares, que està inaguantable des que un artista forense de l'FBI va manipular una fotografia seva per fer un retrat robot d'Ussama Bin Laden.

El diputat d'Izquierda Unida ha exigit explicacions al govern nord-americà i ha enviat cartes al ministre de Justícia, Francisco Caamaño, al director de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, Artemio Rallo, al supervisor europeu de Protecció de Dades, Peter Hustinx i a l'Alta Comissionada pels Drets Humans, Navanethem Pillay. L'home ha considerat insuficients les disculpes inicials de l'ambaixada dels Estats Units i les de l'FBI i ara exigeix que sigui Zapatero qui parli directament de l'ofensa amb el president dels Estats Units.

Insisteixo, no ho dubteu.  L'obstacle que ha impedit la reunió de Zapatero amb Obama i que bloqueja l'assistència de president nord-americà a la propera cimera entre Europa i els Estats Units és diu Llamazares.

Està clar com l'aigua: Obama s'escapoleix l'escomesa per més que a Washington no sàpiguen ni qui és ni d'on ha sortit aquest carai de diputat espanyol que viu els seus moments de gloria per culpa d'una foto robot de l'FBI.

Sembrant estels

En un espai urbà de la ciutat de Kaunas, la segona població en nombre d'habitants de Lituània, es pot veure aquesta escultura d'un pagès sembrant un camp.

De nit, però, les llavors esdevenen estels, un efecte màgic aconseguit pel joc d'ombres provocat per la il·luminació i per la creativat meravellosa d'un jove grafiter que es fa dir Morfai i que va pintar un munt d'estrelles a la paret.

 L'artista no s'ha aturat aquí hi ha experimentat posant colors als estels...

... i fent sortir de la ma del pagès tota mena d'objectes.