divendres, 30 de setembre del 2005

L'estatut o la mala peça al teler


Tarda i vespre de nervis al Parlament i ús i abús del diccionari de sinònims per llimar la força d'algunes paraules mal vistes a la Villa y Corte. Tot per assolir – no cal dir-ho sense el PP- un consens que es concretarà aquest matí amb l’aprovació del nou estatut. A Espanya, Bono, Rodríguez Ibarra, Guerra, Rajoy, Zaplana i tota la Brunete mediàtica ja esmolen les estisores de podar.

Zapatero i Maragall tenen mala peça al teler. Si Zapatero vol fer complir la seva paraula de donar suport al text estatutari aprovat pel Parlament de Catalunya, haurà de fer front a una doble revolta: la interna i l’externa. La dels que pensen, com Rajoy, que Catalunya “està trencant la Constitució del 1978 i l’esperit de la Transició”. I la dels que creuen que el cost electoral a pagar pel PSOE seria altíssim.

I si pel contrari, el president espanyol s’oposa a l’estatut, farà un forat ben gros sota els peus de Maragall, un forat que pot ser la tomba política del president de la Generalitat, posarà en perill l’existència del tripartit, propiciarà unes eleccions anticipades a Catalunya, enverinarà les relacions PSC-PSOE i es quedarà sense un dels seus arguments per fer front al pla Ibarretxe: l’exemple de la meravellosa, pacífica i raonable via catalana.

Com deiem, mala peça al teler.


Il·lustració: Joan Antoni Poch (El Punt, 30 de setembre del 2005)

dijous, 29 de setembre del 2005

Immunitat per les tortures

El 4 d’agost del 1998, el ciutadà marroquí Driss Zraidi va ser apallissat mentre estava engarjolat als calabossos de la comissaria del Mossos d’Esquadra de Roses.

El maig del 2004, l’Audiència de Girona, tot i reconèixer l’existència de tortures, va absoldre als catorze mossos que es van asseure a la banqueta dels acusats en considerar que no es podia demostrar quins d’ells havia protagonitzat els fets.

Ara, el Tribunal Suprem ha refusat el recurs de la víctima confirmant la sentència de l’Audiència. Com ja havia succeït a Girona, els jutges creuen provada la pallissa però tampoc veuen que amb les proves practicades es pugui concretar quins són els agents implicats en el cas.

Resumint:

- Hi ha un ciutadà que va ser torturat dins una comissaria.
- A la comissaria hi havia un mosso o alguns mossos torturadors
- Si no es sap quin o quins mossos són els autors de la pallissa és per què els seus companys els encobreixen.

Conseqüències de l’absolució:

- En el cos dels Mossos d’Esquadra hi continuen treballant un o diversos agents torturadors
- En el cos dels Mossos d’Esquadra hi continuen treballant un grup d’agents encobridors que, amb un gremialisme mal entès, es passen pel folre la Justícia.
- A l’aparell judicial hi continuen treballant uns personatges incapaços de treure l’entrellat d’un fet flagrant.

Conclusió:

- Tot plegat fa riure per no plorar i provoca descredit tant al cos dels Mossos d’Esquadra com a la Justícia.

Nota final:

El cas pot passar en el futur pel Tribunal Constitucional, que haurà d’aclarir si s’ha produït una vulneració de tutela judicial efectiva, i fins i tot pot arribar al Tribunal d’Estrasburg. I serà per mitjà d’aquesta instància judicial, quan els europeus descobriran que, malauradament, les tortures no van desaparèixer amb el franquisme.

Foto: Driss Zraidi, durant el judici. El Punt/Lluís Serrat

dimarts, 27 de setembre del 2005

Què ha passat al blog Tumbuctú?


Tombouctou, Timbuctu, Tombuctú o Tumbuctú (com podeu veure es pot escriure de moltes maneres) és un antiga ciutat de Malí que, per la seva situació estratègica, a les portes del Sàhara, va viure fa segles la seva època daurada com a punt de sortida de caravanes. Molt més tard, a finals dels anys 90 del segle XX, el seu nom va entrar a l'univers mitològic dels cinèfils gràcies a la pel·lícula de Luis García Berlanga "París-Tombuctú" , protagonitzada per Michel Piccoli i Concha Velasco.

Però ara, a l'era d'internet, Tumbuctú és també un blog català que es situaria dins l'àmbit dels confidencials polítics. Fins la setmana passada, els seus anònims autors és presentaven d'aquesta manera:

"Som un col·lectiu de periodistes desinteressat format per persones que treballen als voluntariosos serveis de premsa de la Generalitat, al de la Diputació i als de quatre dels cinc partits catalans. I aquí anirem explicant tot el que no us expliquen mai. Cadascú s'ho mira des d'on treballa i no hi ha censura"

No em negareu que aquesta presentació, ben visible sota la capçalera del blog, tenia el seu morbo i obría, entre altres, els següents interrogants:

a) Fins quin punt els anònims autors del blog serien capaços de passar per damunt de les normes de confidencialitat que, es suposa, regulen el funcionament dels gabinets de premsa?

b) Fins quin punt els seus caps, advertits pel que es deia sota la capçalera del blog, consentirien que en ple debat de l’Estatut algú no autoritzat expliqués a la xarxa allò que s'amaga del tot o que es filtra quan convé als interessos del partit o de la institució.

c) Fins quin punt seria tant "desinteressada" l'activitat d'aquest suposat "col·lectiu de periodistes" o respondria a "fidelitats" d'èpoques anteriors al tripartit?

De fet, no hem tingut gaire temps d'arribar a cap conclusió, però alguna cosa ha succeït. Ahir, el blog no era accessible i avui ha tornat a aparèixer amb dos canvis substancials. La famosa i un punt ingènua presentació ha desaparegut i ha estat substituïda per la següent:

"Confidencial polític independent. No amaguem res, ho expliquem tot"

És a dir que el "col·lectiu de periodistes" que "treballen" als gabinets de premsa de la Generalitat, Diputació i quatre dels cinc partits catalans s'ha diluït definitivament en l'anonimat. Ara qui escriu pot ser fins i tot un polític o, tal vegada, el mateix grup de redactors que finalment ha descobert la dificultat d'anar de camuflatge (i al mateix temps fardar de la disfressa) en el petit món dels serveis de premsa.

A qui li han estirat l’orella?

I posats a desaparèixer també ha volat l'arxiu dels "post" de l'etapa anterior. Això si, els curiosos hi podeu accedir gràcies a la mai prou valorada "caché" del Google. I allà cada ú amb les seves conclusions.

divendres, 23 de setembre del 2005

El Dia de la Moto-Clos


Segons el convergent Xavier Trias, Clos ha convertit el Dia sense Cotxes en el "Dia amb moto". Foto: El Punt Posted by Picasa

Ahir, Dia Mundial sense Cotxes, més dos milions de persones varen sortir...amb cotxe de la costa sud-est dels Estats Units fugint de l'huracà Rita. Les cues a la zona metropolitana de Houston superaven els cent quilòmetres i l'autopista 45, que va des de la costa fins a l'interior de l'estat de Texas, estava totalment col·lapsada.

A aquestes alçades, ni els fenòmens meteorològics respecten el Dia Mundial sense Cotxes. Fins i tot, on feia bon temps, la jornada de "reflexió" no ha servit de res. A Madrid, per exemple, han estat notícia els 79 quilòmetres de cues a les vies d'entrada a la capital i fenòmens similars han succeït a bona part de les 900 ciutats de 30 països (270 d'elles a l'estat espanyol) que han participat en aquesta comèdia més ben intencionada que altra cosa.

Com que el fracàs no és nou sinó que s'ha repetit altres anys, a Catalunya són moltes les ciutats que han optat per substituir el Dia Mundial sense Cotxes per la Setmana de la Mobilitat, que com a mínim dona més marge de temps per programar actes. Una d'elles és Barcelona, que la celebrarà entre el 26 de setembre i el 2 d'octubre.

Tot i això, Joan Clos va voler ahir ser políticament correcte i va celebrar el Dia Mundial sense Cotxes estrenant...una moto de gran cilindrada. L'alcalde va deixar el cotxe oficial a Sant Jaume i va comparèixer a un acte públic pilotant una Honda Silver Wing 600, acompanyat pel seu guardaespatlles que portava una màquina idèntica. Les dues motos han estat comprades per l'Ajuntament.

Aquest model d'Honda forma part del tipus de motos conegudes com a megascooter pel seu tamany, cilindrada, potència, velocitat màxima i luxe. Segons la web d'Honda, "la gran i potent Silver Wing expandeix el concepte d'scooter a una increïble dimensió". I segons Supermotor.com, és "l'elecció perfecte per fer llargs, llargs viatges". El seu cost són 10.299 euros i, corregiu-me si m'equivoco, però em dona la impressió que la Silver Wing no entraria dins el concepte de mobilitat sostenible.

Joan Clos no té sort amb el Dia sense Cotxes. Escarmentat per les crítiques que va rebre el 2003, quan es va fer portar fins a Catalunya Ràdio amb el cotxe oficial, ara ho ha volgut arreglar anant amb una megamoto, i també ha estat criticat per l'oposició. Podia haver escollit una Vespino, que gasta menys que un encenedor, o una bicicleta, però s'ha deixat seduir per l'eslògan de la marca japonesa: "El Poder del Somni".

En lloc de comprar dues megascooter, Joan Clos podia haver seguit l'exemple la Junta d'Andalusia, que acaba d'adquirir 150 bicicletes pels seus funcionaris. Clar que potser l'alcalde toca de peus a terra i no confia massa en poder circular tranquil·lament en bici per la seva ciutat. És el que denunciava ahir una lectora de Múrcia a la publicació 20 Minutos: "Dia sense cotxes i tota la vida sense carril-bici".

dimecres, 21 de setembre del 2005

Rajoy a territori comanche


Rajoy, amb Fornesa, en l'acte celebrat a l'auditori de la Caixa. Foto: Juamma Ramos / El Punt
Posted by Picasa

Mariano Rajoy, ha viatjat a Catalunya per fer una conferència a la seu de La Caixa, l’entitat que com a accionista de Gas Natural ha impulsat la polèmica opa contra Endesa. O, si voleu, podem dir-ho d’una altra manera: el president del PP s’ha desplaçat “fora del territorio nacional” (segons el manual de geografia política d’Esperanza Aguirre) per fer una xerrada a territori comanche.

Davant d’uns 850 convidats, una audiència formada per la crème de la crème de l’empresariat català i per alts càrrecs del seu partit, Rajoy ha assegurat que l’oposició del PP a l’opa no és perquè sigui promoguda des de Catalunya sinó perquè vol protegir als consumidors i a la lliure competència. Segons el líder del PP, les caixes d’estalvis són entitats jurídiques molt diferents de les empreses privades i susceptibles de ser manipulades políticament. Dit això, Rajoy ha raspallat al seu amfitrió, el president de la Caixa, Ricard Fornesa, expressant, això si, dubtes, sobre el que pugui succeir en el futur: “La professionalitat de l’actual equip que encapçala Fornesa no garanteix necessàriament la de qui el succeeixi”.

En el torn de preguntes posterior a la conferència, alguns empresaris i financers han aprofitat per fer la pilota a Rajoy lloant la seva "sinceritat", "honestedat" i "bon talant". Els nostres esforçats i intrèpids homes d’empresa saben que cal sembrar per després recollir. Per un “si a cas”. No sigui que un dia es panseixi la rosa i torni la gavina.

Un d’ells, el president del Grupo Planeta i del Cercle d’Economia, José Manuel Lara Bosch ha agraït efusivament a Rajoy que a la seva conferència hagi “descatalanitzat el tema de l’opa”.

No em negareu que té la seva gràcia que el màxim representant de Planeta, accionista principal de La Razón, el mitjà que, junt amb la COPE i El Mundo, fustiga diàriament l’”opa catalana”, es mostri satisfet de que Rajoy asseguri que l’oposició del PP a la iniciativa de Gas Natural “no és anticatalana”. Clar que si Lara Bosch ha parlat com a accionista de l’Avui no hi ha res a dir...

I continuant a territori comanche, però a Catalunya Ràdio, Don Mariano ha assegurat amb to nostàlgic que amb Jordi Pujol a la Generalitat “aquest show de l’Estatut no s’hauria produït. Tenia les seves coses bones i dolentes, però donava la sensació de serietat. Hi havia un cert sentit comú”. I té raó Rajoy. Amb CiU en el poder, el PP vivia millor. A les Cortes votaven plegats i a Sant Jaume ningú parlava de tocar l’Estatut. Temps eren temps...

dilluns, 19 de setembre del 2005

No hi ha gas amb olor d'escudella


Avui, en el programa Àgora del Canal 33 han intentat respondre a la següent pregunta: "Què provoca el rebuig espanyol a l'OPA de Gas Natural?". En Ramon Rovira ha tingut com a convidats Casimiro García Abadillo, director adjunt del diari "El Mundo" ; Manel Pérez, redactor en cap de la secció d'economia del diari "La Vanguardia"; Raúl Heras, periodista i analista polític; Agustí Sala, periodista econòmic del diari "El Periódico" i president de l'Associació de Periodistes Econòmics de Catalunya i Joan Carles Girauta, llicenciat en Dret, màster en administració d'empreses per ESADE, columnista de "La Libertad Digital" i comentarista de la COPE.

Com era d’esperar els representants d’El Mundo i de la COPE han atacat la jugular de l’OPA amb els tres arguments que ja hem escoltat aquests darrers dies:

a) Que és una operació impulsada pel tripartit
b) Que reduirà la competència en el sector energètic
c) Que no beneficiarà als usuaris

Assumint que la culpa del que succeeix a Espanya, fins i tot la crisi del Real Madrid, és del tripartit o del ministre Montilla, queden els altres dos arguments que es desfan triturats per la força de la realitat més contundent. Que hi hagi o no competència dins el sector energètic no té cap importància pel ciutadà normal i corrent com tampoc en té pel món econòmic la butxaca dels consumidors. El subsector dels carburants n’és un exemple: els conductors tant quedem fotuts si hi ha el monopoli de Campsa com si el negoci està repartit entre set o vuit marques. Competència? Quina competència? Es pacten a sota ma els preus i problema resolt.

Desenganyem-nos. La única i definitiva preocupació dels actors que representen aquesta OPA és la salut del compte corrent dels seus accionistes, siguin de Barcelona, de Madrid, de Londres o de Nova York. No hi ha res més que això. És la globalització dels beneficis. La mitologia patriòtica amb la que Pujol i companyia va intentar vestir aventures econòmiques com la de Banca Catalana se l’ha endut el vent de la història. No hi ha watts quatribarrats, ni gas amb olor d’escudella i carn d’olla, ni hipoteques més beneficioses pel fet de ser client català o madrileny. I d’això, les caixes, la “nostra” i la de Madrid, en saben molt.

divendres, 16 de setembre del 2005

Arriba Elplural.com

La premsa digital en castellà, dominada pels confidencials de dreta, compta per fi amb una publicació que s’autodefineix com a progressista: Elplural.com. El seu director és el veterà Enric Sopena, amb un itinerari professional i ideològic situat a l’òrbita socialista. Elplural.com serà presentat oficialment la setmana que ve, però de moment ja es pot visitar en la seva versió en proves.

Pels mal intencionats apuntarem que la web llueix publicitat de Gas Natural i de La Caixa. Però això no vol dir res: Libertad Digital, la publicació electrònica de Federico Jiménez Losantos en porta d’Endesa. O sigui que queden empatats.

dijous, 15 de setembre del 2005

La barretina de l'Aguirre


La Punxa d'En Jap publicada en El Punt Posted by Picasa


El brillant i incisiu ninotaire d’El Punt Joan Antoni Poch, en Jap, ha posat la barretina a Esperanza Aguirre. La presidenta de la Comunitat de Madrid s’ho mereix després de les seves sorprenents declaracions sobre l’OPA de Gas Natural a Endesa. Respecte al possible trasllat de la seu d’Endesa a Catalunya, Aguirre ha dit textualment que "és una mala notícia per a la Comunitat de Madrid que la seu d'una empresa elèctrica que és multinacional i que és una de les grans empreses espanyoles multinacionals es traslladi fora del territori nacional".

Davant el rebombori provocat per Aguirre amb la seva concessió de la independència a Catalunya, la Comunitat de Madrid s’ha afanyat a fer saber oficialment que tot plegat ha estat un error i que on la presidenta deia “territori nacional” volia dir “territori regional”.

Durant la guerra civil, el territori ocupat pels feixistes era conegut com la “zona nacional”. Més tard, a la Transició, les parets de determinats barris de Madrid per on corrien els grupuscles d’ultradreta també mostraven pintades amb idèntica denominació. Ara, alguns membres del PP tenen el tema tant interioritzat que el subconscient els marca les fronteres del que és o no és “territori nacional” segons si el controlen o no per la força de les urnes.

Però a Esperanza Aguirre no li passa només això. També li dol i molt la possibilitat que la Comunitat de Madrid deixi de rebre els impostos que paga Endesa per tenir la seu a la capital d’Espanya. Segons rumors que circulen pel món econòmic, Gas Natural pretén recuperar l’antic model públic d’Endesa i crear societats a les comunitats on està implantada i on podria acabar pagant els tributs (Catalunya, Canàries, Andalusia, Aragó i Balears).

En tot cas i a l’espera que es concretin aquests plans, el diari La Razón ja ha fet un esforç per tranquilitzar a Aguirre. En una informació publicada dimecres a tota plana s’afirma que “la OPA de Gas Natural sobre Endesa no supondrá un aumento de recursos para la Generalitat de Catalunya, según los expertos consultados por este diario. Un futuro cambio de sede de Endesa a Barcelona apenas supondría una merma de varios millones de euros para las cuentas de la Comunidad de Madrid”.

Per a tant, si ho diu en Luis María Ansón, un dels totems de la dreta, Esperanza pot dormir ben tranquila i pensar que amb barretina o sense, els diners sempre són i seran conservadors.

dimecres, 14 de setembre del 2005

Prohibit parlar de pobresa


Trobada de Bush i Kofi Annan, previa a l'inici de la cimera. Foto: ONU/Evann Scheneider. Posted by Picasa


A Gran Bretanya, parlar per televisió de la pobresa és considerat gairebé subversiu. Això és al menys el que es dedueix de la decisió de l’organisme regulador de les comunicacions (Ofcom), que ha prohibit una campanya de televisió en contra de la pobresa, en la qual hi participen actors com Emma Thomson i Brad Pitt i la model Kate Moss. L’Ofcom ha denegat el permís per a la difusió de la campanya Make Poverty History (Relegueu la pobresa a la història) emparant-se en la llei britànica sobre Comunicacions, del 2003, que prohibeix l’emissió per ràdio i televisió de campanyes que tinguin “objectius polítics”. En aquest sentit, la normativa considera com a “objectius polítics” fer campanya a favor que es modifiquin les lleis o intentar influir en la política del Govern de Londres o de governs estrangers.

Naturalment, qualsevol campanya de lluita contra la pobresa té per finalitat aconseguir canvis en les polítiques de comerç, deute extern i ajuda al desenvolupament. I Make Poverty History no pretén precisament vendre donuts o sabó pel rentavaixelles.

La prohibició ha arribat quan és a punt de començar a Nova York la 60 Assemblea General de l’ONU, una cimera que tenia com a objectiu inicial evaluar el progrés portat a terme per les nacions més pobres del món cap als Objectius de Desenvolupament de l’ONU per al Mileni, un llistat de compromisos aprovat l’any 2000 per 189 líders mundials.

Entre els objectius que s’havien de complir abans de 2015 hi havia reduir a la meitat la proporció de persones que viuen en la indigència i pateixen fam, promoure la igualtat de gènere, reduir en dos terços la mortalitat infantil i en tres quarts parts la mortalitat materna, combatre l’expansió de la sida, la malària i altres malalties i garantir la sustenibilitat ambiental.

L’agenda de la cimera ha quedat, però, modificada amb la inclusió d’altres temes com el terrorisme internacional, la proliferació nuclear i la reforma de l’ONU. Fins i tot, l’Administració Bush ha proposat que totes les referències als Objectius de Desenvolupament siguin eliminats de la declaració final de l’assemblea.

Així doncs, Londres prohibeix parlar de pobresa per la televisió britànica i Washington fa més o menys el mateix imposant una agenda a l’ONU. Ni a uns ni als altres els deu interessar que es posi en evidencia l’incompliment dels compromisos signats contra la pobresa, una tendència que, si segueix al ritme actual, farà, com ha denunciat la Coordinadora d’ONG de Desenvolupament d’Espanya (CONGDE), que molts països no puguin assolir els Objectius fins dintre d’un segle.

L’esperança de vida a Àfrica és de 46 anys i el nombre de persones que viuen en extrema pobresa s’ha incrementat en més de 140 milions els darrers 20 anys. Setanta milions de nenes encara no poden anar a l’escola i 230 milions de persones pateixen fam. Cada dia moren al món 30.000 nens a conseqüencia de l'extrema pobresa i una dona mort cada minut per problemes en el part.

Aquesta situació és una bomba de rellotgeria que genera conflictes i inseguretat mundial, però clar, parlar d’aquests temes és fer política.

dissabte, 10 de setembre del 2005

L'aigua de l'Esperanza


L'avió Hércules durant les tasques de càrrega dels ajuts espanyols. Foto: Antena 3 Posted by Picasa


La Comunitat de Madrid, governada pel PP, ha estat la primera en participar a la campanya d’ajuts als damnificats pel desastre del Katrina. Concretament el govern presidit per Esperanza Aguirre hi ha enviat 500 quilos de menjar i mantes i...1.500 litres d’aigua potable aportada per el Canal de Isabel II, l’empresa pública que subministra aigua a Madrid. Tot plegat ha estat transportat cap als Estats Units a bord de dos avions Hércules del Ministeri de Defensa, junt amb 6.000 racions de menjar d’emergència i altres productes aportats per organismes estatals, sumant un total de 15 tones d’ajuda valorada en 350.000 euros.

Els avions han aterrat a la base aèria de Little Rock, Arkansas, on han estat rebuts per personal de la Office of U.S. Foreing Disaster Assistance (OFDA).

L’estat d’Arkansas, on han arribat els 1.500 litres d’aigua madrilenya, té 18 fabulosos rius, 15.607 quilòmetres de rieres i rierols i 242.820 hectàrees d’inacabables llacs. Tenen tanta aigua que són els primers productors d’arròs dels Estats Units i les activitats fluvials constitueixen el seu principal atractiu turístic.

Anem a una escala superior. Els nord-americans consumeixen cada dia amb tota mena d'usos 350.000 milions de galons d’aigua dolça (un galó és equivalent a 3,7 litres). El mercat d’aigua envasada va créixer un 81 per cent entre el 1998 i el 2003, any en que les vendes van arribar als 7.400 milions de dòlars. Les dues marques més venudes són Aquafina (Pepsi) i Dasani (Coca-Cola), unes aigües que no són minerals sinó de l’aixeta i purificades, exactament aquelles que no agraden gens ni mica al consumidor espanyol.

A Arkansas doncs hi ha tota l’aigua del món per portar cap a Nova Orleans, però Esperanza Aguirre deu considerar que la del Manzanares, desprès d’un viatge transatlàntic, és miraculosa.

La Comunitat de Madrid havia proposat enviar a Nova Orleans 30.000 litres d’aigua, però per sort alguna ment sensata de l’Agencia Espanyola de Cooperació Internacional els va convèncer que, per fer el gest, n’hi havia prou amb 1.500 litres.

Tots els logistes de les ONG saben que quan es produeix un desastre natural cal recollir donacions econòmiques i intentar comprar els productes d’ajut a la zona o als països propers a la catàstrofe. A la web de la Creu Roja nord-americana ho expliquen ben clar: “Les donacions econòmiques a la Creu Roja són la millor manera d’ajudar a les víctimes del desastre. Les contribucions monetàries permeten a la Creu Roja comprar els productes necessaris més urgents el més a prop possible del desastre. Comprar a prop permet ajudar el més ràpidament possible a les víctimes, sense retards i sense alts costos de transport. Com que les comunitats afectades pel desastre generalment han patit fortes pèrdues econòmiques, comprant allà s’els pot ajudar a estimular l’economia”.

El govern d’Esperanza Aguirre no tant sols ha confós els Estats Units amb Etiòpia o el Sudan, on l’accés a l’aigua dolça és qüestió de vida o mort, sinó que a més, pels costos de transport, ha convertit cada litre d’aigua madrilenya en un producte de luxe.

I mentrestant, el vicepresident de la Comunitat de Madrid i president del Canal de Isabel II , Ignacio González segueix reclamant al Govern estatal noves infrastructures per garantir l’abastament d’aigua a la comunitat. Segons ell, encara que plogués i els pantans estiguessin plens, Madrid continuaria sense tenir l’aigua que necessita. Tot plegat, paradoxes d’una mal entesa solidaritat internacional.

dijous, 8 de setembre del 2005

Quin Estatut vol el Barça?


Joan Laporta, president del FC Barcelona. Foto: AP Posted by Picasa

Diumenge, coincidint amb l’11 de Setembre, la directiva del Barça ha decidit exhibir una pancarta en el Camp Nou a favor del nou Estatut. Segons Laporta, l’acte tindrà un caràcter institucional i no hi participaran els jugadors. “S’ha de respectar la forma de pensar de cada u” ha puntualitzat el president del FC Barcelona.

L’idea, que va sorgir en una conversa recent entre Maragall i Laporta , té un problema evident. Quin estatut reivindicarà el Barça? El del PSC?; el d’ERC?; el d’IC-V?; el de CiU?; el del PP?.

Com que en aquest tema hi ha tants caps com barrets, han fet molt bé els jugadors del Barça de xiular cap un altre costat. Més val que gastin les energies pensant com poden barrinar la porteria del Mallorca i deixin per la directiva el debat sobre quin estatut els agrada més. Laporta, a qui imagino en el futur substituint la llotja presidencial per, com a mínim, un escó, ja s’ha pronunciat avui a favor d’incloure a l’Estatut els drets històrics i el concert econòmic.

Però la resta de la directiva pensa el mateix? Quina opinió sobre el tema deu tenir el directiu i cunyat del president, Alejandro Echevarria,
patró de la Fundación Francisco Franco i col·lega en aquesta mateixa entitat de personatges com l'excomandant Ricardo Pardo Zancada, un dels protagonistes del 23-F?.

Seria apassionant saber quin Estatut vol Echevarria i quin contingut estatutari veuria compatible amb els objectius de la fundació que ell impulsa els quals, oficialment, són els següents:

"Difundir el conocimiento de Francisco Franco. Promover y realizar estudios sobre el pensamiento de Franco y sobre las realizaciones de los años de su mandato. Contribuir a la proyección de su ideario sobre el futuro de la vida española.

Des de les seves tombes, el president del Barça Josep Suñol, afusellat pels feixistes el 1936, i el president de la Generalitat Lluís Companys, es farien un bon tip de riure escoltant les dissertacions estatutàries del cunyat de Laporta.

dimecres, 7 de setembre del 2005

Dues visions del desastre


Un cadaver abandonat a la ciutat de Biloxi. Foto: AFP Posted by Picasa

En un article publicat en El País, la coneguda periodista i escriptora nordamericana Barbara Probst Solomon dona algunes pistes per entendre el que ha succeït amb l’huracà Katrina:

a) Un 30 per cent de la població del golf de Mèxic sobreviu per sota del llindar de pobresa.

b) El Katrina ha atacat Louisiana en el pitjor moment, quan la majoria de la població pobra, que arriba a final de mes amb les butxaques escurades, s’havia quedat sense diners per fugir.

c) A més de ser pobre, Louisiana és un estat que té un reduït vot electoral (9 vots front, per exemple, als 31 de Florida). El vot electoral importa més que la raça.

d) Al tenir poc pes polític, a Washington, ni els dirigents republicans ni els demòcrates fan cas a les reivindicacions dels delegats de Louisiana, els quals portaven temps reclamant diners per reforçar els dics que ara s’han trencat.

e) Tothom sabia que Nova Orleans era la primera gran ciutat nord-americana amb possibilitats de patir un desastre natural.

f) L’any passat, Bush va retallar dràsticament el pressupost pel control d’inundacions a Louisiana i va invertir els diners a Iraq.

g) Més d’un 40 per cent de la Guàrdia Nacional ha estat enviada a Iraq i per a tant no ha pogut ser mobilitzada immediatament quan era necessària a Nova Orleans.

Per la seva part, en el The New York Times, Nicholas Kristof, columnista polític i guanyador d'un premi Pulitzer pels seus reportatges sobre els fets de Tiananmen, a Xina, ofereix algunes dades sobre el costat fosc dels Estats Units, una situació posada més que mai amb evidencia pel desastre del Katrina:

a) El nombre de nord-americans pobres ha crescut un 17 per cent durant el mandat de Bush.

b) El 2004 hi va haver 1,1 milions més de pobres que el 2003.

c) La taxa de mortalitat infantil durant el mandat Bush ha augmentat, cosa que no passava des del 1958.

d) La taxa de mortalitat infantil a Washington és molt superior a la de Pequin. L’any 2002, a la capital nord-americana van morir, abans de complir el seu primer any de vida, 11,5 nens per cada 1.000 naixements, mentre que a la capital xinesa l’índex de morts va ser de 4,6.

e) Un nen afroamericà de Washington té menys possibilitats de sobreviure en el seu primer any de vida que una criatura nascuda a les zones urbanes de l’estat indi de Kerala.

Són les crues dades del quart món que malviu dins les fronteres de l’imperi, on, com explica Nicholas Kristof alguns nens paguen amb la vida el fet d’haver nascut en famílies pobres.

Les aigües del llac Pontchartrain han trencat en mil trossos no tan sols la postal turística de Nova Orleans i de les terres del Mississipí, sinó també aquella imatge idíl·lica de la superpotencia tantes vegades venuda pels republicans.

dilluns, 5 de setembre del 2005

La calculadora d'en Bush


Les autoritats encara no han comptabilitzat el nombre de morts. Foto: AP Posted by Picasa

Hi ha alguns dies que els titulars dels diaris semblen de conya. Avui he obert “El Periódico” per la plana 3 i m’ha aparegut la següent notícia: “EUA demana ajuda humanitària urgent a la UE i a l’OTAN”. El tema, qualificat pel diari com una “històrica demanda de la Casa Blanca” fa referència naturalment als danys humans i materials causats per l’huracà Katrina.

No havíem quedat, segons va assegurar el president Bush poc després del desastre, que els Estats Units podien resoldre la situació pels seus propis mitjans?.

Ara sembla que no. Algú a la Casa blanca ha tret la calculadora i els números no acaben de sortir. Cal trucar a la porta dels aliats. Naturalment l’
oferta políticament enverinada de Fidel Castro d’enviar metges i material sanitari a Nova Orleans ha estat descartada des del primer dia, impedint a la Humanitat contemplar l’espectacle impagable de la revolució cubana salvant als ciutadans oblidats de l’imperi, els pobres dels més pobres enfangats pel Katrina i oblidats per la inoperància de Washington.

En tot cas, les agencies amplien avui la notícia assegurant que la superpotencia ja ha començat a gestionar el tema trucant a totes les portes amigues. Al govern espanyol, l’ambaixador nord-americà Eduardo Aguirre li ha demanat petroli, racions alimentaries militars, bateries, equips mèdics i maquinaria per treure fang. Moratinos ha dit que si, que no faltaria més, i Espanya s’ha afegit a la llarga llista d’estats que participaran en aquesta singular operació de solidaritat amb la superpotencia. És una inversió de futur i tothom vol ser-hi. Fins i tot el govern afganès, que no controla gaire més enllà de Kabul i que està completament en mans dels Estats Units, ha anunciat que enviarà a Washington 79.000 euros. Quantes coses es deuen poder fer a Afganistan amb 79.000 euros!!!.

Com que he estat uns dies de vacances, perdut a dalt d’un veler i desconnectat de la rabiosa actualitat, la petició d’ajut de Washington m’omple de dubtes. M’hauré perdut alguna cosa semblant a la caiguda de l’imperi romà?. Haurà canviat de sobte l’equilibri mundial mentre jo m’entretenia fent de grumet?. Ràpidament entro a la web de la
CIA, consulto el The World Factbook, la visió del món segons la Central d’Intel·ligència, i veig que res no ha canviat. La renda per càpita d’Espanya és de 23.300 dòlars i la dels Estats Units de 40.100 (encara hi ha classes a la geografia mundial tot i que les estadístiques són tramposes i la renda dels barris pobres de Nova Orleans deu ser baixíssima). Consulto el que diu la CIA sobre l’economia nord-americana i surto de dubtes amb la primera frase: “Els Estats Units són la més gran i la més tecnològicament poderosa economia del món”.

També s’afirma que la resposta als atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001 va mostrar “una notable elasticitat” de l’economia malgrat les despeses provocades pels conflictes a Iraq i a Afganistan. Miro més avall i cap al final els analistes dels serveis secrets apunten algunes incerteses. Segons ells, es poden produir problemes a llarg termini per una inadequada inversió en infrastructures econòmiques, per un ràpid creixement dels costos mèdics i de les pensions degut a una població envellida i per un estancament dels ingressos familiars de les classes baixes.

Com dèiem, algú a la Casa Blanca ha tret la calculadora i ha vist en els números un gegant amb els peus enfangats no només entre el Tigris i l’Eufrates, sinó també a les aigües brutes i nostrades de Louisiana i Mississipí.


En tot cas, no s’han de confondre els peus enfangats amb els peus de fang. El gegant pot tenir l’autoestima un pèl baixa però segueix essent el més poderós del món i la petició d’ajut li fa el rostre més humà.

Tal vegada tot plegat és una operació d’imatge d’abast mundial per tapar la sobèrbia i la prepotència que tant de mal han fet a l’administració Bush.

dissabte, 3 de setembre del 2005

Allò que l'aigua s'endugué


"Navegant" pels carrers inundats (Foto Reuters) Posted by Picasa

“No sé si és un problema del governador o del president...però algú ha d’agafar un avió, asseure’s i trobar una solució a això. Que moguin el cul i que facin alguna cosa”, ha exclamat amb indignació l’alcalde demòcrata de Nova Orleans Ray Nogin.

La superpotencia ha necessitat cinc dies des del tràgic pas de l’huracà Katrina pel Golf de Mèxic per enviar la Guàrdia Nacional i començar a distribuir aigua, aliments i altres productes de primera necessitat a les més de 60.000 persones atrapades a la ciutat de Nova Orleans. Fins ara, les tasques d’evacuació han estat molt lentes i insuficients i la mort, la fam, la set, el pillatge i la violència han transformat la capital del jazz en un escenari propi del futur catastrofista i caòtic mostrat a
Mad Max.

La tragèdia de
Louisiana, en la qual la immensa majoria de víctimes són pobres i negres, ha convertit en realitat el pitjor malson de Bush per tres raons diferents: perquè ha estat provocada per causes naturals (no hi ha cap enemic exterior a qui acusar), perquè s’ha reaccionat amb lentitud i poca eficàcia i perquè era previsible que pogués passar i no es va fer res anys enrera per a prevenir-ho.

Des de fa temps es sabia que Nova Orleans, en trobar-se en bona part sota el nivell del mar, és vulnerable als efectes de les grans tempestes i de les inundacions. Els experts també havien advertit que els dics que ara s’han trencat estaven preparats per suportar els efectes dels huracans de força 3 però no pas els de categoria 4 o 5. L’any passat, el Cos d’Enginyers de l’Exèrcit va reclamar a l’Administració 11 milions de dòlars per reforçar la muralla de dics, però Bush, més preocupat per les despeses que estan causant les guerres exteriors que per una ciutat on els republicants obtenen pocs vots, només en va demanar 3 al Congrés. Finalment els congressistes van aprovar una partida de 5 milions, una inversió insuficient que va provocar la paralització de bona part del projecte.

La certesa de que aquest desastre es podia produir ho demostra el
reportatge de ficció que l’octubre del 2004 va publicar la prestigiosa revista National Geographic. Amb el títol “Allò que l’aigua s’endugué” el periodista Joel K. Bourne Jr. descrivia la inundació i destrucció de Nova Orleans a conseqüència d’una gran tempesta que faria pujar el nivell de les aigües. “Quan va succeir aquesta calamitat?”, es preguntava el periodista. “Encara no ha succeït però a la llista de l’Agencia Federal de Gestió d’Emergències figura un huracà que destruirà Nova Orleans com una de les amenaces més tràgiques a la nació. Molt més que una amenaça de terratrèmol a Califòrnia o un atac terrorista a Nova York”.

En el mateix reportatge, l’enginyer Joe Suhaida, especialista en l’estudi d’aquella costa, feia també un pronòstic profètic: L’assassí per Louisiana és una tempesta de categoria 3, que després de 72 hores es convertirà en categoria 4 i més tard en 5, dirigint-se cap a la pitjor direcció (...). La nostra tecnologia és bona quan funciona. Però quan falla, poden passar coses terribles”.

Suposo que a
la Casa Blanca ningú llegeix National Geographic.