Quan el rei va tocar un pit republicà

A la tertúlia d'ahir d'El Món a RAC1 (Pilar Rahola, Màrius Carol, Paco Marhuenda i Xavier Sardà) es van viure uns minuts molts divertits quan Rahola va explicar que fa uns anys el rei Joan Carles li va tocar un pit amb l'excusa de col·locar-li bé un pin amb la imatge de Macià. “El rei em va fotre ma”, va dir la periodista i exdiputada d'ERC.

Aquí podeu escoltar el fragment d'aquesta tertúlia:

   
Podcast Powered By Podbean
   

Foto: Pilar Rahola i Xavier Sardà. / RAC1

El look del diner

Impressionant la pinta del president del Banco Santander, Emilio Botín rebent al rei a Brasil. Ha sortit de l'hotel a fer un voleiu i quan ha tornat s'ha trobat el Borbó a la porta. Bermudes, polo i sabatilles en roig encès corporatiu. Un look que aquest estiu marcarà tendència entre els que maneguen, s'embutxaquen i multipliquen la pasta gansa. Definitivament, Botín és el puto amo.

Imatge: TVE

El rei caçat

 El rei Joan Carles ha hagut de ser intervingut quirúrgicament aquesta matinada per un triple trencament de maluc patit a Botswana mentre participava en una cacera. A la foto, penjada a la web de Rann Safaris, una empresa que es dedica a organitzar aquest tipus de viatges per 59.000 dòlars, se'l pot veure davant el cadàver d'un elefant, una espècie protegida. La caça legal d'elefants està regulada i s'ha de pagar entre 7.000 i 20.000 euros per exemplar abatut. Mentrestant, la reina està passant uns dies a Grècia i el net segueix ingressat a l'hospital recuperant-se del tret al peu fruit de la inconsciència del seu pare en deixar-li un arma.

Amb la que està caient, amb l'estat espanyol fent aigües per tots costats, amb milions d'aturats, amb moltíssimes famílies amb problemes per arribar a finals de mes, amb centenars de milers d'empreses que sobreviuen com poden, amb els que encara tenen feina calculant quan i com la perderan, la monarquia se'n va de viatge privat i arriba a un punt de patetisme que ni el millor assessor republicà hauria pogut assolir. Anar a matar elefants a Àfrica i trencar-se el maluc és la metàfora perfecta: una institució en vies d'extinció ferida mentre extermina a milers de quilòmetres de distància una espècie també amenaçada d'extinció. Pels furtius i pels que, com el rei, s'obliden en aquestes hores difícils del seu deure d'estar al peu del canó (mai millor dit). Per ètica i per estètica, avui 14 d'abril hi ha encara més raons objectives per ser republicà.

Postdata: La web de l'empresa de safaris que contractava Joan Carles i que mostrava la foto, ha deixat de funcionar. Excés de visites o el "consell" d'algú per amagar el caçador i el trofeu?

Una portada per a republicans

“God save the Queen”. Aquest “Déu salvi a la Reina” no sempre és compartit per tots els britànic i per això, en un dia tan especial com avui, el del casament de Guillem i Caterina, la versió digital del diari The Guardian, proper als laboristes, ha tingut un detall pels lectors republicans. A la portada principal del web, farcida de temes sobre les noces dels nous ducs de Cambridge, un botó a la dreta que diu “Republicans, cliqueu aquí” permet accedir a una nova portada que parla del món real i no pas del reial: la guerra civil a Líbia, els incidents a Uganda, els morts pels tornados al sud dels Estats Units i, fins i tot, el descontentament de Cristiano Ronaldo amb les tàctiques de Mourinho contra el Barça.

I no tan  sols això, el mateix diari ha obert un blog - Not the royal wedding blog- amb noticies al minut sobre tot allò que no té relació amb el conte de fades viscut a Londres.

Papallones imperials

L'amic i entomòleg Alfons Dolsa m'envia aquesta foto de la senyoreta  guarnida de manera encantadora amb mil papallones. M'explica que el dissenyador del tocat es va inspirar en la Danaus plexippus, una espècie típicament americana que fa una migració des de Mèxic fins a Canadà.

Ningú pot posar en dubte la bellesa del lepidòpter americà si no fos per un petit problema: la senyoreta en qüestió, molt present a la premsa rosa,  pertany a la reialesa britànica, concretament es tracta de la princesa Beatriu de York  -filla del príncep Andreu i de Sarah Ferguson- que l'any 2008 va lluir aquest tocat dissenyat per l'irlandès Philip Treacy en el casament de Peter Phillips i Autumn Kelly.

"Si els del diari The Sun arriben a descobrir l'origen americà de les papallones haurien matxucat sense pietat a la dama", comenta irònicament el director del Museu de les Papallones de Catalunya.

Clar que per molt americana que sigui, la Danaus plexippus va ser batejada el 1874 per Nahuel L. Parada amb el  nom comú de papallona monarca en honor del rei Guillem III d'Anglaterra perquè segons va deixar escrit “és una de les nostres papallones més grans i cobreix un vast domini” (Wikipedia dixit).

Coses de l'imperi...

Foto: Press Association

Letizia i un regal de Franco

Festa gran a la premsa del cor (i a bona part de la que no ho és) amb el casament de Victòria de Suècia amb el plebeu de gimnàs Daniel Westling, ara duc de Vastergorland i Cavaller de l'Orde de Serafí, unes noces que el pare de la princesa, el rei Carles Gustau hauria volgut impedir, oblidant -quines coses- que ell es va casar, mira per on,  amb una hostessa de congressos.

La d'aquest cap de setmana ha estat una desfilada de modelets reials en la qual han destacat la infanta Elena, amb un vestit torero de Lorenzo Caprile que li donava un look goyesc tirant a hortera, i la princesa Letizia, que, entregada a  la inspiració de Felipe Varela, va lluir espectacularitat a la festa de divendres amb un paraula d'honor vermell i elegància a la cerimònia de dissabte amb un vestit de gassa nude o, si voleu, color maquillatge (que ve a ser una barreja de tons carn, salmó, beix i rosa pàl·lids).

Respecte als complements (subdivisió joies), Letizia anava coronada amb una diadema floral que, segons explica la col·lega Mariángel Alcázar a La Vanguardia, ja va portar la infanta Cristina en el seu casament, i que va ser ni més ni menys que un regal de Franco a l'aleshores princesa Sofia de Grècia.

Qualsevol demòcrata amb dos dits de front refusaria lluir una peça amb aquest origen però ja se sap, el restabliment de la monarquia també va ser un regal del dictador als espanyols i a La Zarzuela, fidels a la història,  no deuen tenir gaire manies sobre el tema.

Foto 1: Letizia amb la diadema regal de Franco a Sofia. / EFE

Foto 2: Elena en pla torero. / EFE

Totes les dones d'El Rei

Avui he obert  El País  per la plana 36 i un titular a tres columnes m'ha tallat la respiració: “Todas las mujeres de El Rey”.

Carai amb els de Prisa. Quin atreviment!.

Quan ja m'esperava un daltabaix borbònic descobreixo que ha estat una falsa alarma. La cosa va d'un altre rei, el del rock, i d'un llibre que, en motiu del 75 aniversari del seu naixement, explica les mil aventures entre llençols del gran Elvis Presley, començant per les novietes del Mississippi, continuant amb Priscilla i acabant amb les “festes de pijama” amb jovenetes.

Després de tastar-ho tot, el cantant va morir l'agost del 1977 a Memphis i amb els anys s'ha convertit, junt amb el creador d'Snoopy, en el més ric del cementiri, però encara hi ha qui pensa que va fingir el seu decés i que segueix i seguirà regnant i trencant cors, ves a saber on, fins a la fi dels temps.

Per això, noies de bona fe no us estrenyeu si una nit qualsevol obriu la finestra i  escolteu, des d'algun indret llunyà, una cançó com aquesta:

Love me tender,
love me sweet,
never let me go.
You have made my life complete,
and I love you so.

Un alien dins el rei?

Veient el divertit lapsus del rei a la cerimònia d'entrega del premi Cervantes a Juan Marsé -quan, saltant-se el protocol, va arrancar amb entusiasme el seu discurs sense abans donar la paraula a la flamant ministra de Cultura Ángeles González-Sinde- un es queda amb el dubte de saber si Joan Carles imita a Toni Albà o si, el que seria encara més inquietant, el còmic s'ha introduït com un alien dins el cos imitat i coronat controlant gestos, ganyotes i paraules.

Putxinel·li o no, a Alcalá de Henares, s'ha pogut contemplar “el rey campechano” en tot el seu esplendor. Un rei quasi tan real com el de Polònia.




Vídeo 1: El lapsus del rei a l'entrega del Cervantes.

Vídeo 2: La família reial de Polònia preparant gags per triomfar a Youtube.

Rodaran caps a La Zarzuela

El personatge de la foto és qui acabarà pagant els plats trencats per un gran èxit editorial de Planeta. Pel seu aspecte no el coneixereu de res perquè és un home que es mou entre les bambolines del poder amb absoluta discreció. I ho fa tan bé que fins i tot costa trobar una imatge seva per Internet. Es diu José Cabrera García, és general de brigada i ocupa encara el càrrec de cap de la Secretaria de la Reina. Diem “encara” perquè ahir El País el va assenyalar directament com a responsable d'haver facilitat les trobades entre la reina i la periodista Pilar Urbano, d'haver examinat l'original de 300 planes del polèmic llibre amb el qual Sofia trenca el seu silenci polític sortint de l'armari i d'haver donat el vistiplau a la publicació de l'obra.


Amb un Joan Carles emprenyat i una Sofia trista, cauran caps a La Zarzuela i un dels primers serà el d'aquest canari nascut el 1943, antic ajudant de camp del rei i, des del 1991, cap de la Secretaria i home d'absoluta confiança de la reina. Per cuidar les formes, la destitució no serà immediata -“las cosas de palacio van despacio”, apuntava diumenge el diari madrileny- però dintre d'unes setmanes o mesos tornarem a sentir a parlar del tema.


José Cabrera -que com a coronel de l'exercit de Terra va ser promogut a general de brigada el juliol del 1998 a proposta del ministre de Defensa, Eduardo Serra- no serà l'únic en abandonar palau perquè en aquest afer han fallat diverses peces de la maquinària destinada a protegir la imatge pública de la Corona. En aquest sentit val la pena llegir l'article de Mariàngels Alcázar a La Vanguardia - Libro o pesadilla – i aquesta altra informació d'El Semanal Digital.


Segons apunten diverses fonts, la lectura del manuscrit de Pilar Urbano va causar en un primer moment sorpresa pel contingut polític de les opinions de la reina i a continuació divisió d'opinions sobre el que calia fer. Cabrera defensava aprovar la publicació, mentre que Alberto Aza, cap de la Casa del Rei, s'hi oposava. Finalment va optar també per donar-li llum verd al considerar que podia ser pitjor el remei -la censura- que la malaltia i que, tal vegada creuant els dits, el llibre podria passar desapercebut.


Naturalment no ha estat així perquè qualsevol persona amb un mínim de sentit comú i de coneixements polítics sap distingir entre el contingut repetitiu i buit dels discursos de la Corona i el que el llibre posa per primera vegada en boca de la reina.


Només calia filtrar l'obra a El País just abans de la presentació pública i esperar que els beneficis omplissin el calaix. Un doble triomf per Pilar Urbano i per Planeta. Per la periodista perquè com a membre de l'Opus Dei ha aconseguir guanyar-se novament la confiança de Sofia (sense que ningú de l'entorn reaccionés a temps) per treure-li a la llum un discurs moralment conservador digne del fundador de l'Obra i dels creacionistes. I per l'editorial perquè amb poques hores ha esgotat la primera edició de “La reina muy de cerca”, deixant les engrunes pels altres dos llibres publicats aquests dies en motiu del 70 aniversari de la reina: "Doña Sofía. La Reina habla de su vida” (editorial Aguilar), dels periodistes Carmen Enríquez i Emilio Oliva i “La sonrisa que cautivó a España” (Ediciones LibrosLibres), del també periodista Fermín J. Urbiola.


Negoci i política agafats de la ma i, al mig, la Corona patint els errors d'una reina fins ara amb imatge de gran professional i d'uns professionals al servei d'una Corona que no han sabut cuidar com era el seu deure.


Foto: Revista AFAL

La reina massa a prop

¿Té dret la reina d'Espanya a fer ús de la llibertat d'expressió o ha de guardar una escrupolosa neutralitat pròpia de la Corona?


Fins ara s'havia mantingut en prudent silenci, fins el punt que a les imitacions de programes com “Polònia” apareix com un personatge robotitzat que es limita a saludar i a donar les gràcies.


Però alguna cosa ha canviat. El nou llibre de Pilar Urbano “La reina muy de cerca”, fruit d'un bon grapat de trobades entre Sofia i la periodista en el Palau de La Zarzuela, ens presenta una reina que trenca el seu silenci institucional i que es pronuncia obertament sobre temes polèmics. Es mostra contraria a l'avortament, considera que a les unions entre persones del mateix sexe no haurien de rebre el nom de matrimoni...


Són opinions pròpies d'una dona catòlica i conservadora de setanta anys com tantes d'altres. Res a dir si no fos que Sofia té com a reina consort un paper a primera fila d'una Monarquia que vol ser de tots els seus súbdits. I és aquí on falla l'exercici de llibertat d'expressió. Expressant públicament els seus punts de vista, que en alguns dels temes són contraris al que van aprovar les Corts, s'ha convertit en reina de només una part de la societat: la que assumeix els seus principis conservadors.


Algú pot pensar que això no té massa importància donat que a l'altra part de la ciutadania, la de tendència més progressista, imperen més aviat el sentiments republicans. A la Casa del Rei, però, no ho veuen així i ja s'han afanyat a matar al missatger amb un comunicat segons el qual les suposades afirmacions atribuïdes a la reina “s'han fet en un àmbit privat i no es corresponen amb exactitud a les opinions expressades per Sa Majestat la Reina”.


Mentrestant, Pilar Urbano assegura que tant el cap de la Casa del Rey, Alberto Aza com el secretari de la reina, José Cabrera van llegir l'original abans de la seva publicació i hi van donar el vistiplau. Per la seva part, l'editorial Planeta sosté que des de La Zarzuela només es van suggerir alguns petits canvis relacionats amb llocs i dates.


La periodista, que defensa la llibertat d'expressió de la reina i assegura que tot el que ha escrit va a missa, afegeix que no té gravades les converses perquè es va limitar a agafar notes a ma, mentre que l'editorial apunta que la Casa del Rey “tal vegada” pot tenir alguna gravació.


Els interrogants queden doncs oberts, però tot aquest episodi permet posar en dubte la tantes vegades glossada “professionalitat” d'una reina que, segons explicaven darrerament algunes revistes, està exercint el paper de “tutora” de la princesa d'Astúries. ¿Què deu pensar la periodista que Letizia porta amagada a dins quan per un costat rep consells de màxima discreció i prudència institucional i per l'altra veu com la reina apareix en un llibre trencant tots els principis de neutralitat monàrquica?


Pilar Urbano posa en boca de Sofia la següent opinió:


“S'ha d'ensenyar religió en els col·legis, al menys fins a certa edat: els nens necessiten una explicació de l'origen de món i de la vida”


Només faltaria que enmig de l'embolic, els creacionistes de la dreta cristiana coronessin a Sofia com la seva reina per un dia.

• Un gag premonitori de Polònia:

L'óssa i el rei de la casa

En el palau de Marivent, una ma bondadosa i carregada de prudència ha arrencat i ha fet desaparèixer aquest fragment del diari. No fos que, entre regata i regata, al rei de la casa se li acudís muntar un safari per la serralada del Cadí...

• Troben per primer cop una óssa i dos cadells al costat nord del Cadí
  

Joan Carles, "un señor muy travieso"

Nou mesos després del famós i polèmic “¿Por qué no te callas?" del rei a Hugo Chávez durant la Cimera Iberoamericana de Xile, el president veneçolà s'ha reconciliat amb Espanya oferint 10.000 barrils diaris de petroli a 100 dòlars. Com que cada barril es cotitza ara a uns 124 dòlars i ves a saber quant costarà demà, el gest ha estat ben rebut per la Zarzuela, per la Moncloa i, per descomptat, per la companyia hispana-argentina Repsol-YPF que, junt amb la veneçolana Pedevesa explora el camp petrolier Junin 7, a la zona de l'Orinoco veneçolà, una de les majors reserves del món.


A la seva visita a Madrid i a Mallorca, Chávez s'ha entrevistat amb Zapatero i amb Joan Carles mostrant la seva millor cara, que prou embolics té en aquests moments amb l'afer de la guerrilla colombiana. A Zapatero li ha comentat la preocupació de Veneçuela sobre la directiva de retorn d'immigrants aprovada per la Unió Europea, però aquesta vegada ho ha fet sense esgrimir davant la premsa les seves amenaces sobre la “repatriació” de capitals europeus.


Així mateix, com manen les necessitats diplomàtiques i els interessos bilaterals, hem vist al monarca espanyol i al president republicà interpretant a Mallorca papers dignes de la millor comèdia. Joan Carles li ha regalat una samarreta amb el “¿Por qué no te callas?” i Chávez, després d'arribar una hora tard arruïnant-li al rei una jornada de merescudes vacances, ha simulat que no baixava del cotxe quan Joan Carles ha sortir a la porta a rebre'l, li ha preguntat amb sorna “¿Por qué no nos vamos a la playa?”, li ha recordat que li deu “un dinerito” pels drets d'autor de la frase de la Cimera Iberoamericana perquè sense ell no l'hauria dit i no s'haurien venut tantes melodies de mòbil, ha afegit que Mallorca li fa pensar amb Cuba (i també amb Jamaica i Margarita, no fos que algun anticastrista mallorquí es sentís ofès) i, finalment, ha declarat a la premsa que el rei és “un señor muy travieso”.

Si la reina parlés...


Foto: Chávez i Joan Carles fent broma davant la premsa. / Efe

Els prínceps tornen a El Jueves

El Jueves i els prínceps

view presentation (tags: espanya política humor)

El Jueves, la revista que surt els dimecres, celebra demà el primer aniversari del segrest judicial del seu polèmic número sobre els prínceps d'Astúries i ho fa amb la publicació d'un pòster a les planes centrals en el qual Felipe i Letizia apareixen en la mateixa posició, però aquesta vegada vestits i a la coberta d'un vaixell. El diàleg entre els dos personatges és molt similar. A la portada segrestada, ell li deia “¿Te das cuenta? Si te quedas preñada...¡esto va a ser lo más parecido a trabajar que he hecho en mi vida!”; mentre que en el nou dibuix, Felipe li comenta: “¿Te das cuenta? Si ganamos la regata...¡esto va a ser lo más parecido...(i la resta queda tapat per una oportuna gavina).


Ja per Nadal, El Jueves va enviar als seus subscriptors una felicitació que ironitzava sobre la portada segrestada mostrant a una parella practicant sexe amb els caps amagats amb caputxes de Pare Noel.


Un mes abans, el novembre del 2007, els dibuixants Manel Fontdevila i Guillermo Torres, autors de la portada més famosa de la història d'el Jueves, havien estat declarats culpables d'un delicte d'injúries al Príncep Hereu i, en aplicació de l'article 491.1 del Codi Penal, el jutge José María Vázquez Honrubia va condemnar a cada un d'ells a pagar una multa de 3.000 euros.


Demà, El Jueves tornarà a ser el quiosc amb els prínceps de protagonistes, però avui cal ser justos i deixar constància per la posteritat que Felipe i Letizia han treballat: han passat la jornada a Sòria inaugurant un viver d'empreses, rebent en audiència als representants dels empresaris de la província i participant en una sessió de treball dels setanta directors dels centres de l'Instituto Cervantes, que celebren a aquella ciutat la seva reunió anual.


Això sí, a finals de setmana, els prínceps començaran el seu estiueig a Mallorca, on ja els esperen els reis. Ben aviat, a la premsa rosa (i a la que no ho és tant) apareixeran les fotos de Felipe i Letizia dalt d'algun vaixell. Veurem com ell li comenta amorosament alguna cosa a cau d'orella i pensarem que el pòster d'El Jueves s'ha fet realitat.

L'home-estàtua de metall

La gràcia d'aquest home-estàtua és que representa l'estàtua (de metall) d'un home. Hi ha noblesa en el color metal·litzat de tot el cos i també en el seu aristocràtic rostre. ¿ A qui representa?. Mirant-lo a la cara té una semblança a Jaime de Mora y Aragón, l'excèntric aristòcrata, actor i personatge marbellí germà de la reina Fabiola. Però apareix assegut amb un llibre obert i això aporta pistes d'una certa intel·lectualitat. No és Valle-Inclán, perquè si ho fos lluiria una barba extremadament més llarga, ni tampoc Fernando Pessoa, a qui normalment se'l recorda només amb bigoti.

En realitat, m'ha fet pensar amb el gran poeta portuguès perquè el nostre home-estàtua imita l'escultura de Pessoa situada a la terrassa del famós cafè A Brasileira, en el barri de Chiaro de Lisboa. En aquest establiment fundat el 1905, el poeta de carn i ossos compartia taula amb altres artistes i intel·lectuals de la seva època, mentre que ara, el Pessoa de bronze es deixa fotografiar al costat de milers de turistes.

I en això coincideix amb l'home-estàtua. Si viatgeu a Granada, el podreu trobar al carrer Oficios, a tocar la catedral, compartint espai amb les gitanes que, amb el vell truc d“obsequiar” amb una branqueta de romaní, intenten llegir el futur a la ma de turistes que estan més interessats amb el passat. L'ahir de la història d'Espanya reposa uns metres més enllà en el panteó dels Reis Catòlics, i els turistes s'encanten amb l'home-estàtua, s'hi fotografien, li paguen l'esforç hieràtic amb una moneda, fugen cames ajudeu-me de les gitanes i entren a la capella reial per visitar a Isabel i Ferran, els reis que des del passat semblen encara forjar alguns aspectes del present i del futur d'aquesta Espanya que alguns no volen que sigui plural.

Foto 1: L'home-estàtua al seu lloc habitual: el carrer Oficios de Granada. / Toni Dalmau

Foto 2: Un primer pla del rostre de l'home-estàtua. / T.Dalmau

Foto 3: Estàtua de Pessoa, a la terrassa del café A Brasileira, a Lisboa. / Wikipedia

La Corona pixelada

Telma Ortiz, farta de persecucions mediàtiques i que els jutges no li facin cas, ha decidit pixelar-se la cara per anar d'incògnit i despistar als paparazzis. Aquest modern sistema de camuflatge ha agradat tant a la Família Reial que Joan Carles, Sofia i els prínceps han optar també per utilitzar-lo...a la seva manera.

Tot, naturalment, a “Polònia”.

Ventdelplà uneix Chávez i Joan Carles

El president de Veneçuela Hugo Chávez i el rei Joan Carles han trobat finalment un tema que els uneix més enllà de la picaraballa política: la sèrie Ventdelplà. Com era d'esperar, aquesta desitjada reconciliació, via colebrot, no podia ser en altre lloc que a “Polònia”.

El "¿por qué no te callas?" del rei

Caracas. Abril del 2002. En ple intent de cop d'estat contra Hugo Chávez, l'ambaixador espanyol Manuel Viturro envia un telegrama xifrat al ministre d'Assumptes Exteriors Josep Piqué comunicant-li que “seguint instruccions de V.E. [vostre excel·lència]” s'ha entrevistat amb el líder colpista i president de la patronal Pedro Carmona, l'empresari autoproclamat president d'un govern de transició. Segons diu el telegrama, la trobada, a la que també hi ha assistit l'ambaixador dels Estats Units, Charles Shapiro, “en ha permès fins i tot subratllar la nostra sorpresa per la dissolució de l'Assemblea i dir-li que actituds com aquesta podien fer difícil que poguéssim en el futur expressar la nostra amistat cap a ell i la nostra comprensió cap a l'anunciat procés de consolidació de les institucions democràtiques”.

Aquest i set telegrames més explicant les actuacions fetes per l'ambaixada aquells dramàtics dies, des de la detenció de Chávez l'11 d'abril portada a terme per un grup de militars i el seu retorn al poder el 14, van ser algunes de les proves presentades l'1 de desembre del 2004 a la Comissió d'Exteriors del Congrés pel ministre socialista Miguel Angel Moratinos per demostrar el suport donat pel govern Aznar als colpistes veneçolans. El ministre va comparèixer a petició pròpia a conseqüència de la polèmica política provocada per les seves acusacions contra l'anterior executiu del PP en el programa de TVE “59 segundos”. Moratinos va demanar disculpes per “el lloc i el moment” escollit per parlar públicament del tema (per televisió i coincidint amb la visita oficial de Chávez a Madrid), i va subratllar que en cap moment havia acusat a Aznar de promoure el cop sinó de donar-li suport i legitimitat internacional, ordenant a l'ambaixador que es reunís amb el líder colpista i no fent cap condemna de l'intent colpista.

El 12 d'abril del 2002, els Estats Units i Espanya van fer, a iniciativa de Madrid, una declaració conjunta des de Washington, demanant que acabés la violència a Veneçuela i expressant el seu desig que “l'excepcional situació que experimenta Veneçuela condueixi en el termini més breu a la normalització democràtica plena i serveixi per assolir un consens nacional i la garantia dels drets i les llibertats fonamentals”.

Dit d'altra manera, que el període de transició dirigit pel colpista Pedro Carmona portés a un nou règim diferent del que havia estat escollit a les urnes.

El govern Aznar va intentar que Mèxic, Brasil, Argentina i França signessin la declaració, però els quatre governs es van negar a fer-ho perquè no es condemnava el cop d'estat.

Ben segur que el contingut del comunicat va provocar entre els partidaris de Chávez una sensació de refús similar a la que va sentir bona part de la societat espanyola quan, en els moments més dramàtics del 23-F, la Casa Blanca va mirar cap a un altre costat dient que l'intent colpista de Tejero i companyia era un “afer intern” de l'estat espanyol.

L'episodi esperpèntic d'aquest dissabte a Xile, a la cloenda de la Cimera Iberoamericana, amb en Chávez interrompent a Zapatero i acusant de “feixista” a Aznar i amb el rei Joan Carles instant-lo a callar i abandonant poc desprès la sala, té part de les causes en aquell abril del 2002.

No es tracta de defensar des d'aquí la manera de fer populista i autoritària del president de Veneçuela sinó de recordar algunes claus històriques que ajuden a entendre determinades actituds. A Amèrica Llatina existeix una lluita entre els que pensen que la pobresa i la desigualtat endèmica només es pot resoldre amb el lliure mercat i altres que creuen que el problema és precisament el neoliberalisme i que el que cal fer es reforçar el poder dels estats. Les multinacionals implantades al continent -entre elles les espanyoles- viuen molt millor en els països de lliure mercat governats per conservadors i per lliberals i d'aquí les protestes expressades per dirigents empresarials com el president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán que divendres passat advertia del creixent desinterès de les empreses espanyoles en continuar invertint a determinats països -referint-se, sense citar-los, a Veneçuela, Bolívia i Equador- per la inseguretat jurídica que, segons ell, pateixen les inversions estrangeres.

Chávez està convençut que darrera l'intent colpista del 2002 i la manca de condemna del govern Aznar s'hi amagaven interessos empresarials espanyols. Per això, les declaracions de Gerardo Díaz Ferrán van fer que hores més tard, tant el president de Veneçuela com l'argentí Néstor Kirchner i el nicaragüenc Daniel Ortega introduïssin en els seus discursos a la Cimera Iberoamericana dures crítiques contra el comportament de grups empresarials espanyols als seus països (Unión Fenosa a Nicaragua i el propi Díaz Ferrán a Argentina com a propietari de Marsans i copropietari de la conflictiva Aerolíneas Argentinas).

Chávez ha trobat doncs a l'escenari de la cimera a Xile un altaveu perfecte per continuar guanyant punts , amb el permís de Castro, com a líder dels llatinoamericans “antiimperialistes” i al mateix temps, disparant contra un enemic exterior com feia Franco, ha intentat tapar les critiques internes protagonitzades en aquests moments pel moviment estudiantil.

Amb la seva actitud populista i tan allunyada de l'estil diplomàtic, el president veneçolà ha col·locat al rei i a Zapatero en la situació d'haver de sortir a l'aparador internacional en defensa d'Aznar, amb qui, paradoxes de la vida, ni un ni l'altre han combregat mai. El mateix Aznar, per cert, que no té cap inconvenient en criticar des de l'estranger al govern espanyol sense que els patriotes de torn s'estripin la camisa.

Una defensa, impecable la de Zapatero i sorprenent, per la pèrdua de compostura, la del rei, que han estat agraïdes personalment per l'expresident del govern, mentre que Mariano Rajoy i Gabriel Elorriaga han aprofitat l'oportunitat per fer altre cop el ridícul acusant a la política exterior socialista de ser la responsable de l'incident de la cimera per les seves “amistats perilloses” a Amèrica Llatina.

Naturalment, qui ho pot dubtar, si el rei i Zapatero s'haguessin mantingut callats davant els insults de Chávez a Aznar, el PP i la seva branca mediàtica haurien tret a passejar el sant cristo gros acusant-los d'antipatriotes. Així és el primer partit de l'oposició i així son determinats periodistes.

• Declaració conjunta d'Estats Units i Espanya (12 d'abril del 2002)
• Transcripció literal dels moments més tensos de la cimera
• Chávez: "Serà rei però no em pot fer callar"
• Biografia de Chávez (Wikipedia)
  

Crisi per Ceuta i Melilla

Les botigues de Ceuta i a Melilla han esgotat les banderes d'Espanya i les samarretes i polseres amb els colors nacionals davant l'estada que demà inicien els reis a les ciutats autònomes. La visita té una gran singularitat ja que fa 80 anys que un monarca espanyol -Alfons XIII, el 1927- no trepitja aquests territoris africans.

Joan Carles i Sofia han trigat 37 anys en tornar-hi després de la visita que hi van efectuar, en vida de Franco i com a prínceps d'Astúries, el 19 i 20 de setembre del 1970. Aquella vegada hi van anar a bord del destructor "Roger de Lauria" i acompanyats del ministre de l'Exèrcit, el general Juan Castañón de Mena, per celebrar el 50 aniversari de la fundació de la Legió.

L'interès polític i diplomàtic de no introduir elements de discòrdia a les sempre complicades relacions amb els veïns del sud havien fet aconsellable anar ajornant el viatge dels reis a dues ciutats que sempre han estat reclamades pel Marroc i que la dreta ha considerat com un dels màxims símbols d'espanyolitat.

Amb l'anunci del viatge ha passat el que era previsible: una nova crisi diplomàtica amb Rabat -Mohamed VI ha retirat el seu ambaixador a Madrid- i una gran ovació de la dreta espanyola amb el PP al capdavant, que és el partit que guanya les eleccions a Ceuta i a Melilla.

En el ministeri d'Assumptes Exteriors, dirigit per Miguel Ángel Moratinos, intenten fer creure que la diplomàcia espanyola no s'esperava una reacció marroquina tan contundent com ho és el pas previ a la ruptura de relacions, però era de calaix que Rabat no podia tancar els ulls davant la visita reial i encara menys després que el jutge Garzón es declarés competent per investigar a alts càrrecs marroquins pels delictes de genocidi i tortures en el Sahara Occidental.

La premsa del Marroc interpreta la visita de Joan Carles i Sofia com la reacció espanyola davant la decisió de Rabat de signar contractes amb França per valor de 3.000 milions d'euros, entre ells la construcció del primer tram del tren d'alta velocitat entre Tànger i Kenitra. L'acord amb Sarkozy deixa de banda les ofertes presentades per constructores espanyoles, entre elles OHL, famosa pels esvorancs a les obres de l'AVE a l'entrada de Barcelona, i aquesta predilecció per França hauria provocat un atac de gelosia a Madrid, sobretot tenint en compte que el Marroc és el primer destinatari de l'ajud espanyol al desenvolupament.

Obliden, però, que per moltes raons, entre elles ETA, Madrid és la primera interessada en mantenir excel·lents relacions amb París.

Les coses poden ser molt més senzilles: després de mesos de crítiques i de polèmica entorn de la Corona espanyola, la Casa del Rei necessitava fer un pas endavant per recuperar la iniciativa i, de comú acord amb el govern Zapatero, s'ha optat per la via patriòtica: la visita a les úniques ciutats que encara no han rebut a Joan Carles i Sofia com a monarques.

Demà i demà passat veurem als reis aclamats pels ciutadans de Ceuta i Melilla, com ja ho van ser el 1970, i a les autoritats marroquines escenificant el seu enuig mentre algú proposa fer una nova Marxa Verda. Però lluny de les càmeres, a la rebotiga de la política, Moratinos i el seu col·lega Taeib Fassi-Fihri, així com Joan Carles i Mohamed VI, estaran pactant els termes del retorn a una pau diplomàtica que interessa a les dues parts.

¿Qui els havia de dir als autors de la portada d'El Jueves, als independentistes que cremen banderes espanyoles, a Federico Jiménez Losantos, a Jaime Peñafiel i al senador del PNB, Iñaki Anasagasti que amb les seves crítiques a la Corona acabarien provocant una crisi amb el Marroc?

Foto: Joan Carles i Sofia visitant Melilla el 1970. / El País /Tercio Gran Capitán de la Legió.

Revilla, el "bufó" i el rei

Aquestes darreres jornades, el president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla està essent un dels protagonistes de la picabaralla politico-mediàtica que es disputa, dia sí, dia també, a Madrid.

La setmana passada, Revilla va ser rebut en audiència pel rei i a l'endemà, en declaracions al programa Protagonistas d'en Luis del Olmo, a Punto Radio, va assegurar que Joan Carles està “més molest” amb la campanya antimonàrquica que porta a terme “un sector de la dreta o de l'extrema dreta” (en referència -sense esmentar-lo- al locutor de la COPE Federico Jiménez Losantos) que no pas amb els independentistes catalans que cremen la seva foto.

Posteriorment, durant la desfilada del Dia de la Hispanitat, el president de Cantàbria va fer una broma en veu alta dient que el paracaigudista amb barba que baixava amb la bandera d'Espanya era en Rajoy.

La gent del seu voltant, a la tribuna d'autoritats, va riure molt però sembla ser que tot plegat no ha fet gens de gràcia a Jiménez Losantos, qui dilluns, a la seva columna a El Mundo i des del micròfons de la COPE qualificava a Revilla com el “bufó” de la Cort espanyola.

Aquest mateix dia, el president de Cantàbria i líder del Partido Regionalista (PRC) participava a la tertúlia del programa de Luis del Olmo i no es va estar de comentar els atacs del locutor estrella de l'emissora dels bisbes: “El que em preocuparia és que una persona com aquesta m'elogiés”.

Un altre contertulià, Fernando Jáuregui va qualificar com a “cínica” la tolerància de la Conferència Episcopal respecte a Jiménez Losantos, però la crítica més dura la va fer el també periodista Manuel Martín Ferrand: “Aquestes coses no haurien de ser comentades perquè les coses dels insectes corresponen als entomòlegs”, va dir, afegint que als insectes se'ls punxa amb una agulla i se'ls col·loca en una placa per mirar-los i res més.

Aquest episodi mostra que els micròfons segueixen traient fum ( i el trauran, com a mínim, fins a les eleccions generals de març), però m'ha fet gràcia recuperar un detall de les declaracions fetes a Punto Radio per Revilla -personatge singularíssim de la política espanyola- després de reunir-se amb el rei. Referint-se a la crema de fotos del monarca iniciada a Girona en motiu de la visita de Joan Carles, el president de Cantàbria va dir que havia traslladat al monarca la seva impressió de que “el porten massa a llocs on una minoria no el vol i fins i tot el cremen”, quan hauria d'anar més sovint a zones d'Espanya on la gent l'aprecia, com ara Cantàbria.

Tenint en compte que la darrera estada oficial del rei a la ciutat de Girona va ser el 20 de febrer del 1976, tres mesos després de la mort de Franco, molts republicans gironins -siguin o no independentistes- estaran d'acord amb Revilla: 31 anys són un període massa curt per repetir visita.

Vídeo: Divertida entrevista a Miguel Ángel Revilla en el programa de la Cuatro, Noche Hache

La desfilada a "Polònia"

Desfilada
Uploaded by videogir

Com que la desfilada militar del Dia de la Hispanitat ha estat, si fa o no fa, igual que altres anys (aplaudiments a la cabra de la Legió i crits contra Zapatero), aquí teniu una altra visió d'aquest acte, com a mínim, més divertida: la del programa de TV3 “Polònia”.