Un Papa amb un sol pulmó

El nou Papa Jorge Mario Bergoglio, Francesc I, és jesuïta, enginyer químic i poc amant de les ostentacions i dels luxes: quan el van nomenar cardenal va aprofitar la roba del seu antecessor  Antonio Quarracino i diuen que es desplaça sovint amb metro per Buenos Aires vestit amb clergyman). Li agrada el tango, la boxa i el futbol, concretament és seguidor del San Lorenzo de Almagro, un club que vesteix  blaugrana. Serà també admirador del déu Messi?.

Bergoglio va ser superior provincial dels jesuïtes entre el 1973 i el 1979, en els anys sagnants de la dictadura. ¿Sortiran nous detalls sobre el seu presumpte paper col·laboracionista amb els militars?. Segur que ja hi ha algú que hi està gratant...

Francesc I té 76 anys i li manca un pulmó degut a una malaltia que va patir de jove.

I la pregunta del milió: Podrà aquest Papa argentí, conservador des del punt de vista doctrinal però públicament compromès amb la justícia social, carregat d'anys i amb un sol pulmó, respirar els aires sempre viciats i traïdors de la Cúria romana?

Foto 1: El Papa Francesc I a la finestra del Vaticà.

Foto 2: Bergoglio amb el general Jorge Rafael Videla.

Nacionalcatolicisme

"Cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol es podria entendre, tal i com és avui, si no hagués format part de la llarga història d'unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d'aquesta unitat ens causen una gran inquietud", diu la declaració unionista aprovada per la Conferència Episcopal en una votació secreta amb 17 vots a favor i 4 abstencions, aquestes darreres, probablement, dels bisbes catalans.

I tenen raó: sense haver format part d'aquesta "llarga història d'unitat", els catalans seríem diferents: no estaríem tan emprenyats, fastiguejats i amb la caixa buida com ho estem ara!.

Si algú pensava que el nacionalcatolicisme era cosa del passat, anava errat. Existeix ara i aquí encara que la sacrosanta Constitució Espanyola consagra, i mai millor dit, en el seu article 16, el laïcisme de l'Estat establint que "cap confessió tindrà caràcter estatal". Han passat 37 anys des de la mort de Franco, però la jerarquia eclesiàstica encara sembla voler acompanyar sota pal·li a determinades autoritats civils marcant el pas amb l'himno nacional.

Històricament, els bisbes, amb honroses excepcions, sempre han sigut patètics, però a l'Espanya del PP cada vegada ho són més...

Foto: Franco sota pal·li.

Dubtes jurídics (branca sexual)

El Vaticà apareix davant el ramat com la veu de la veritat, però les seves tesis provoquen sovint molt dubtes que es traslladen a la xarxa. Internet esdevé així un mar d'interrogants on els nàufrags -pobres ànimes perdudes i descregudes- intenten trobar respostes als aspectes més misteriosos de la vida.

Aquí en teniu un petit llistat que circula per la xarxa a l'espera de respostes:

"Si per a l'Església, la píndola del dia següent ja és un avortament, llavors, em sorgeixen alguns dubtes des de l'àmbit jurídic:

* La palla és homicidi prematur o premeditat?
* El sexe oral ... és canibalisme?
* Podem considerar el coit interromput com abandonament de menor?
* I què dir del preservatiu ... Serà homicidi per asfíxia mecànica?
* I el sexe anal ... és enviar al futur fill a la merda .....?

S'agraeix a qui vulgui aclarir aquests interrogants o faci els bons oficis d'intentar-ho esbrinar per mitjà d'altres persones."

Via: llista Folre i Manilles

La Nativitat a l'era digital

Posem que una noia verge anomenada Maria comunica per Gmail a un fuster anomenat Josep que ha quedat prenyada dels aires del cel. Imaginem que el noi entra al Twitter i fa saber a les seves amistats que s'en va amb Maria cap a Betlem...

La història de la Nativitat a l'era digital és explicada mitjançant aquest original vídeo realitzat per l'empresa portuguesa Excentric. Serveis com Facebook, Twitter, YouTube, Google, Wikipedia, Google Maps, Gmail o Amazon en són els protagonistes.

El Papa i la mama

L'únic paper reservat a la dona durant la cerimònia de consagració de la Sagrada Família va consistir en netejar el que l'home – el Papa Ratzinger- havia embrutat. La imatge de quatre monges vestides en negre preconciliar  netejant amb draps l'oli amb el qual Benet XVI havia ungit l'altar, ha donat la volta al món servint de metàfora del paper tradicionalment secundari que la jerarquia catòlica reserva a les dones. Un paper sovint dur i valuós quan es tracta d'atendre als desvalguts i també destacat a l'hora de mig omplir esglésies,  però que barra el pas a més altes aspiracions dins l'estructura eclesiàstica.

Des de sempre, el Vaticà ha reservat a la dona el regnat de la llar i, diumenge, la neteja de l'oli consagrat a l'altar de la Sagrada Família ha estat un exemple més d'aquesta “vocació” que l'Església Catòlica atribueix al genere femení.

A la seva homilia, Ratzinger ho va deixar clar: “L'Església advoca per les mesures econòmiques i socials adients perquè la dona trobi a la llar i en el treball la seva realització”.

La referència al “treball” ha estat la concessió a la “modernitat”, però la resta -no hi ha més sorpreses- forma part del model de família tradicional que tant agrada al Papa. Un model que, pel que fa a la dona, no s'allunya gaire d'aquesta guia de la bona muller ( via La oveja 100) que algú va difondre a principi dels anys cinquanta del segle passat.

[Postdata 9-12-2010: Via La huella digital.es m'assabento que aquests dibuixos són actuals i formen part de la presentació de la telenovel·la mèxicana “Las Aparicio” com es pot veure en aquest vídeo penjat a Youtube. A la informació que acompanya al vídeo s'assegura però que els textos que acompanyen els dibuixos són autèntics i han estat trets de revistes dels anys 50.] 

 

Dràcula i el santcrist

La Conferència Episcopal Espanyola ha difós un document en el qual demana que el santcrist es mantingui a les escoles públiques per transmetre a les generacions futures la identitat i els valors de les societats de tradició cristiana. D'aquest manera, el màxim òrgan dels bisbes s'ha pronunciat davant la resolució sobre els símbols religiosos en espais públics que el Tribunal Europeu de Drets Humans té previst emetre el proper dia 30.

Preventivament, la Conferència Episcopal es llepa la carn abans que s'obri la ferida i en el seu document adverteix que si les nostres societats rebutgen l'herència cultural i espiritual de les seves arrels, es tancaran el camí del futur. “Posar-se en contra dels símbols dels valors que modelen la història i la cultura d'un poble -diu el document- és deixar aquest poble indefens davant altres fonts culturals no sempre benèfiques”. “Això -afegeix la Conferència Episcopal- cega les fonts bàsiques de l'ètica i del dret que s'han mostrat fecundes en el reconeixement, la promoció i la tutela de la dignitat de la persona”.

Els bisbes pretenen fer oblidar als ciutadans d'un estat que, recordem-ho, és no confessional, les lliçons de la història, tant les passades (quants assassinats s'han comès amb l'excusa del santcrist!) com les presents (la pederàstia vestida amb sotana). Encara ahir, la policia va registrar la seu de l'episcopat belga i va incautar l'ordinador del cardenal Danneels a la recerca de proves sobre abusos sexuals a menors...).

No és un moment gaire oportú perquè l'Església doni lliçons d'ètica.

Si es treuen els símbols religiosos dels col·legis , diu la Conferència Episcopal, el poble quedarà indefens.

Indefens davant de què o de qui?  Davant Dràcula?

Lamentablement, massa aules i locals eclesials d'aquestes societats de tradició cristiana han estat cau  de vampirs de carn i ossos amb el santcrist lluent esplendorós en el pit i els desitjos inconfessables a l'entrecuix. Uns episodis foscos que estan sortint a la llum, que malmeten el bon treball social realitzat per una part dels religiosos i que han estat tapats durant temps per aquesta Església que, a més de voler donar lliçons, ara té por del que pugui dir un tribunal internacional sobre els seus símbols.   

Entre manaies i vestes

Girona. Nit de Divendres Sant. La curiositat que no pas la devoció em fa anar fins a la plaça de la catedral per contemplar per primera vegada l'acte final de la Processó del Sant Enterrament. L'espectacular escalinata del temple gironí -90 esglaons distribuïts en tres trams- és el punt d'arribada de les dotze confraries que des de les deu de la nit han recorregut part del barri vell. Auxiliada per la megafonia, una veu amb to indubtablement capellanesc prega silenci per amor de Déu i des de la Pujada de Sant Feliu comença a arribar el so rítmic dels tambors. Pel Portal de Sobreportes, el maniple de 119 manaies de la confraria de Jesús Crucificat entra a la plaça a marxa lenta i amb les llances picant a terra, com ho han fet any rere any  durant tot el recorregut de dues hores per la ciutat. Obre la formació la banda de tambors i de pifres, un instrument aquest darrer d'origen germànic de la família de les flautes travesseres que amb el seu to agut és un dels elements singulars dels Manaies de Girona. El pifre, antigament usat a les milícies de molts països, pràcticament ha desaparegut a l'estat espanyol i només ells i els Alabarders del Rei el conserven com una relíquia musical del passat. Des de mitjans del segle XIX, el pobre pifre ha caigut vençut per la major contundència sonora de cornetes, clarins i trompes.

Seguint el ritme d'una vella marxa, els armats desfilen amb aire marcial i comencen a pujar l'escalinata enmig d'una pluja de flaixos que s'emmirallen en la lluentor de les cuirasses i dels cascs romans. Els manaies estan atents a no perdre el pas -esquerra, dreta, esquerra, dreta- i a no empassegar en algun dels traïdors esglaons. Fa goig, sobretot, veure la banda pujant en bloc compacte, pas decidit i sense deixar d'escapar cap nota fins a la porta de la catedral.

En el maniple hi ha disciplina, un concepte que no tenien massa en compte  els primers manaies gironins del segle XVIII. Segons recullen les cròniques, existia una certa disbauxa i alguns d'ells participaven fins i tot beguts a la processó, amb la qual cosa el mot “manaia” va acabar convertint-se en sinònim de “tronera”.

Darrera els romans van arribant el miler llarg de vestes de les dotze confraries que ja han deixat els seus passos camí de l'església dels Dolors i de l'església de Sant Lluc.... Ara els confrares arriben sols a la plaça de la catedral, amb els ciris apagats, sense música, sense cap mínima concessió a l'espectacle. Cada confraria és rebuda per la veu en off que explica, com una lletania, el significat religiós de cada pas. S'ha perdut el ritme i la cosa es fa llarga i pesada. Eixuta. Un manaia format a la plaça aprofita per deixar escapar un badall. Una de les confraries va de negre de dalt a baix. Sense ànim d'ofendre sentiments, se m'acut pensar que seria un paradís estètic per la tribu dels gòtics...

Tanca la comitiva el bisbe Francesc Pardo, qui, després de la pujada de la creu processional fins a la porta de la catedral, serà l'encarregat de fer una homilia pertorbada pels lladrucs poc respectuosos d'un gos. I a continuació, el cant del Crec en un Déu i el punt i final amb la vistosa baixada del maniple per l'escalinata, moment en el qual l'espectacle cívic-religiós recupera el ritme perdut.

Acabat l'acte, una gironina que ha participat diverses vegades com a confrare a la processó, m'explica la dificultat que suposa pujar els esglaons amb la visió limitada per la caputxa i la llarga túnica que dificulta veure els peus. També reconeix que, amb l'excepció dels manaies, la cerimònia a les escales de la catedral pot fer-se llarga i pesada pels espectadors. “És una mica eixuta, però això respon al caràcter auster que sempre s'ha volgut donar a aquesta processó”. Parlem de tot això i de moltes coses més fent unes copes a L'Arc, l'únic bar del món que per la seva singular ubicació al peu de les escalinates del temple principal gironí pot vanagloriar-se de tenir ni més ni menys que una catedral a la terrassa.

Foto 1: Els manaies a les escales de la catedral. / Manel Lladó / El Punt

Foto 2: La processó, a punt de sortir. Manel Lladó / El Punt

Permeti'm que els parli en català

 

“Permitanme que les hable en castellano, en la lengua en la que por primera vez se rezó al Dios del Evangelio en estas tierras”.

Sensacional. Em trec el barret davant el redactor dels discursos de Zapatero. El president del govern espanyol, en la seva intervenció a Washington durant l'Esmorzar Nacional d'Oració, ens ha servit en safata la millor excusa a tots aquells que, com ell, no dominem prou be l'anglès. Res de fer el ridícul llegint amb pèssim accent fragments socials i utòpics de l'Antic Testament. Cop de cintura dialèctic i surts del pas gràcies a la conquesta d'Amèrica.

M'apunto la jugada per si alguna vegada (espero que mai) m'arriba l'ocasió de fer un discurs, posem per cas, a Califòrnia. I com que per aquelles terres hi va córrer i predicar molt el franciscà mallorquí Fra Juníper Serra tindré fins i tot l'excusa per estalviar-me parlar en castellà:

“Permeti'm que els parli en català, la llengua amb la qual es va resar al Déu de l'Evangeli en aquestes terres...” 

Per cert, que ahir Zapatero (tocat i mig esfondrat pels números vermells de la crisi, pel pànic a la Borsa, per les crítiques sindicals i per la caiguda en picat a les enquestes) no va tenir ocasió d'entrevistar-se privadament amb Obama. El president nord-americà va arribar a l'esmorzar religiós amb una hora de retard i després només es van saludar breument. Tampoc anirà a la cimera de maig a Madrid. Tot plegat no és gens estrany però s'equivoquen els que pensen que Obama no està interessat en les relacions bilaterals entre Espanya i els Estats Units o en el paper d'Europa al món. En realitat, no ho dubteu, l'inquilí de la Casa Blanca no vol ni sentir a parlar de Gaspar Llamazares, que està inaguantable des que un artista forense de l'FBI va manipular una fotografia seva per fer un retrat robot d'Ussama Bin Laden.

El diputat d'Izquierda Unida ha exigit explicacions al govern nord-americà i ha enviat cartes al ministre de Justícia, Francisco Caamaño, al director de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, Artemio Rallo, al supervisor europeu de Protecció de Dades, Peter Hustinx i a l'Alta Comissionada pels Drets Humans, Navanethem Pillay. L'home ha considerat insuficients les disculpes inicials de l'ambaixada dels Estats Units i les de l'FBI i ara exigeix que sigui Zapatero qui parli directament de l'ofensa amb el president dels Estats Units.

Insisteixo, no ho dubteu.  L'obstacle que ha impedit la reunió de Zapatero amb Obama i que bloqueja l'assistència de president nord-americà a la propera cimera entre Europa i els Estats Units és diu Llamazares.

Està clar com l'aigua: Obama s'escapoleix l'escomesa per més que a Washington no sàpiguen ni qui és ni d'on ha sortit aquest carai de diputat espanyol que viu els seus moments de gloria per culpa d'una foto robot de l'FBI.

La X dels bisbes

Com es pot veure en la pintada que algú ha fet en aquesta tanca publicitària a Santa Cristina d'Aro, la campanya dels bisbes a favor de posar la X a la casella de l'Església Catòlica de la declaració de renda, no ha agradat a tothom. I és lògic que sigui així perquè si, com deia el famós eslògan “Hisenda som tots”, els diners que es recapten són de tothom i per a tant quan algú decideix marcar la casella de l'Església no posa en mans de la jerarquia eclesiàstica el “seu” 0,7 per cent de la quota de l'IRPF, sinó el de tots. Dit d'altra manera, vostè i jo, que ens considerem agnòstics o ateus estem finançant indirectament a un megaclub religiós cada vegada que un dels seus socis o simpatitzants posa la X a la corresponent casella, un creient que és disciplinat amb la declaració de renda però que, tal vegada, no és tan generós a missa quan li donen l'opció de gratar-se la butxaca per ajudar a sostenir l'edifici la Santa Mare Església.

I el més fotut no és això, sinó que, a més, després l'Estat -que es defineix com a laic- acaba d'arrodonir les xifres amb les aportacions multimilionàries previstes en el Concordat i amb les exempcions de pagar impostos sobre la renda, el patrimoni o els bens immobles.

No es tracta de negar el paper social i solidari d'alguns institucions de l'Església Catòlica, però les que ajuden als més febles com Caritas, Mans Unides i altres ONG no reben els diners de la casella de l'Església sinó posant la X a la de finalitats socials. De fet, els bisbes són partidaris de que es marquin les dues caselles, una opció amb la qual un 0,7 per cent de la quota del contribuent es destina a l'Església i un altre 0,7 per cent a projectes concrets de determinades ONG, part d'elles confessionals.

Com el bon pescador, la jerarquia eclesiàstica practica l'art de tirar la canya a les dues aigües i ho fa amb l'habilitat propagandística de fer creure que la casella destinada a l'Església serveix per finançar totes les seves activitats, incloses les solidaries, quan en realitat bona part de l'aportació es destina al manteniment de la seva estructura, des de les diòcesis fins a la Conferència Episcopal, passant per les escoles que separen als alumnes per raó de sexe i per les campanyes que neguen l'opció de les dones a decidir sobre el seu propi cos, l'us terapèutic de l'enginyeria genètica o, fins i tot, l'innegable benefici d'usar preservatius.

No és tan estrany, doncs, que algú, com l'autor de la pintada a Santa Cristina d'Aro, en lloc de posar la X a la casella de l'Església opti per comprar-se condons.


Foto: T. Dalmau

El cartell dels bisbes pecadors

Ni la criatura de la campanya episcopal contra l’avortament és un fetus susceptible de patir cap interrupció de l’embaràs ni el linx que apareix junt al nen és de l’espècie protegida ibèrica.

Veient l’infant d’un o dos anys amb una aparença que no res té a veure amb un fetus de fins a catorze setmanes, qualsevol persona amb un dit de seny podia intuir que estàvem davant un cartell-trampa. Ara però, per si quedava algun dubte, els científics del programa de conservació del linx ibèric han indicat que el fèlid que mostren els bisbes a la seva campanya no és ibèric sinó euroasiàtic o boreal, una espècie que no existeix a la península i que per a tant no rep cap mena de protecció de l’estat espanyol.

Algú pot pensar que mirar amb lupa aquests detalls és anar a buscar tres peus al gat (mai millor dit veient al nen gatejant al costat de la bèstia de quatre potes), però també es pot afirmar que des de la Conferència Episcopal ens intenten donar gat per llebre. I no és res d’estrany ni nou. De fet, els grups pro-vida ja ho varen intentar a la dècada dels 80 quan es discutia i aprovava la llei d’interrupció de l’embaràs. A aquella època, feien circular vídeos i fotografies de fetus complements formats i a punt de néixer per acusar d’infanticides als promotors i defensors de la normativa.

Ara, quan toca atacar la reforma de la llei i la llibertat de decisió de la dona, són els mateixos bisbes els que tiren pel dret amb una bonica criatura a la qual presenten com a menys protegida que els animals. Estem doncs davant una doble falsedat, tant semiòtica com jurídica: ni el nen és un fetus, ni el linx és ibèric, ni a l’estat espanyol -per més que es reformi la llei d’avortament posant-la a nivell europeu- la infància rep menys protecció que els animals.

La campanya promoguda pels bisbes i pels grups conservadors es fonamenta en l’engany, com també ho és, a ulls de la ciència, la darrera afirmació pública feta per Benet XVI, durant la seva gira africana, segons la qual els preservatius “augmenten el problema de la sida”.

L’1 de gener de 2006, a la celebració de la Jornada Mundial de la Pau, el mateix Papa, citant a l’evangelista Joan, recordava que el diable -“l’ésser de llengua bifida”- és “el pare de la mentida”.

Si, segons la Bíblia, Déu no menteix i es pecat que ho facin els homes, com és que Benet XVI i els seus bisbes ho fan? ¿Estem davant una “mentida pietosa”, aquella que teòricament ha de beneficiar a qui la pateix?

“La mentida -va dir el Papa en el mateix discurs del 2006- està relacionada amb el drama del pecat i les seves conseqüències perverses, que han causat i segueixen causant efectes devastadors en la vida dels individus i de les nacions”.

Una situació dramàtica, uns efectes devastadors són els que es pateixen especialment en el continent africà, on hi malviuen i moren dues terceres parts dels 32 milions de malalts de sida que, segons l’ONU, hi ha en el món.

“Protegeix la meva vida”, diu l’eslògan del cartell dels bisbes i el mateix els podrien reclamar les 7.000 persones que cada dia s’infecten amb el VIH per no adoptar mesures de protecció, per no caure, en alguns casos, en el pecat que, segons el Vaticà, comporta fer servir condó. Qui ho proclama és, en definitiva, el mateix aparell de l’Església, aquest cau de mentiders i d’hipòcrites, que, fent ús constant, en discursos i campanyes, d’allò que ells mateixos tenen catalogat com el pecat de la mentida, es preocupa tant per les cel·lules mare, pels embrions i pels fetus i tan poc per les persones vives.



Dibuix: Eneko / 20 Minutos

Déu va (o no) amb bus

Avui han començat a circular dos autobusos de les línies 14 i 41 de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) amb un cartell publicitari amb el següent missatge:


"Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i disfruta la vida"


La campanya, que s'allargarà per espai de quatre setmanes i que té un cost de 2.500 euros, és promoguda per la Unió d'Ateus i per Lliurepensadors i Ateus de Catalunya, dues entitats que, per portar-la a terme, ha aconseguit recaptar més de 9.000 euros en donatius particulars.


En resposta a aquesta iniciativa, que s'estendrà a altres ciutats com Madrid, Sevilla, Bilbao i Zaragoza, els evangelistes de Fuenlabrada ja fa uns dies que fan circular en un bus urbà un anunci segons el qual “Dios sí existe, disfruta de la vida en Cristo”. Per la seva part, E-cristians, l'entitat ultracatòlica presidida per l'exconseller de la Generalitat Josep Miró Ardèvol no tan sols farà contracampanya en els autobusos de Barcelona (l'eslògan encara no s'ha fet públic) sinó que, a més, pretén que els creients més combatius posin en els seus vehicles, al costat del toro espanyol o de l'ase català, un adhesiu en forma de peix, símbol dels primers cristians.


En definitiva, ara que ni déu posa publicitat resulta que la publicitat és protagonitzada per Déu i, a més, en plena era dels audiovisuals i d'internet, apareix damunt un dels suports més prosaics i menys sofisticats del sector: la carrosseria d'un autobús.


El debat entorn l'existència o no d'una criatura suprema creadora de l'Univers és des de fa segles llarg i, sovint, filosòficament inintel·ligible per la gent del carrer, mentre que la polèmica dels busos és simplement una guerra d'eslògans. Això sí, econòmica i amb prou impacte perquè tot déu (amb perdó) s'atreveixi a dir-hi la seva, gairebé com succeeix amb el futbol.


Permeteu-me doncs que hi fiqui cullerada.


En el missatge dels ateus crida l'atenció l'ús de l'adverbi “probablement”, afegit, imagino, amb ànim de no ofendre als creients o, si voleu, amb esperit conciliador. A Gran Bretanya, en canvi, els pioners del bus ateu han emprat aquesta formula per imperatiu legal, ja que en cas contrari l'anunci no hauria pogut circulat pels carrers. No tinc noticia que aquí negar taxativament l'existència de Déu en qualsevol suport publicitari estigui prohibit, per la qual cosa aquest respectuós “probablement” em fa pensar en les campanyes comercials que asseguren que tal producte és “probablement” el millor del mercat. Res a veure amb el missatge taxatiu i mític del 1880, “el turrón más caro del mundo”.


La manca de convicció en el missatge no fa altra cosa que facilitar la circulació de conyes per internet com ara algunes que es poden llegir avui mateix:


“Probablemente el cambio climático no existe. Deja de preocuparte y disfruta de la vida”


“Probablemente el mostruo del lago Ness no existe. .Deja de preocuparte y disfruta del baño”


Però és que en el cas que es ocupa, curar-se en salut i dir que “Probablement Déu no existeix” sembla un eslògan més propi d'agnòstics escèptics que d'ateus convençuts.


I pel que fa als cristians que han posat el crit al cel en veure el bus ateu, s'haurien de relaxar perquè, en definitiva, ¿no són ells els qui han negat i perseguit al llarg de la història l'existència de milers de déus pagans?


Tots ells poden anar tranquil·lament amb línia 14 de la Bonanova a la Vila Olímpica o amb la 41 de Francesc Macià a Diagonal Mar perquè, creients com son, haurien de saber que “Déu és arreu”, fins i tot dalt del bus ateu.


I si tenen dubtes, a més d'anar-se a confessar, sempre poden aturar un taxi i escoltar la COPE.


Foto 1: EFE

Foto 2: ABC

Sor Bono de las Maravillas

L'Opus Dei, branca periodística, la va armar fa uns dies amb el llibre de Pilar Urbano sobre la reina, i ara ho ha fet la secció parlamentaria de l'Obra, una altra branca de la qual forma part Jorge Fernández Díaz, vicepresident segon del Congrés.


El diputat català de PP va proposar la col·locació a la cambra baixa d'una placa d'homenatge a María Maravillas de Jesús Pidal y Chico de Guzmán (1891-1974), una monja que va fundar alguns convents carmelites i que, com tantes altres persones dels dos bàndols, va patir i sobreviure la guerra civil essent, finalment, beatificada i canonitzada per Joan Pau II.


L'excusa de la proposta? Que Sor Maravillas va néixer en el número 46 de la Carrera de San Jerónimo de Madrid, un edifici que ara forma part de les dependències del Congrés. El president de la cambra, José Bono mi-padre-era-falangista va donar suport a la iniciativa i el passat 4 de novembre la Mesa del Congrés la va aprovar sense objeccions: la vicepresidenta primera, la socialista Teresa Cunillera va abandonar la reunió durant la votació per no haver de pronunciar-se en contra de Bono i l'altre representant del PSOE, Javier Barrero, de viatge oficial a Colòmbia, va donar la seva conformitat per telèfon. Així mateix, el representant de CiU, Jordi Jané i el del PNB, Joseba Beloki, també hi van donar suport.


Una vegada coneguda la decisió de la Mesa, Gaspar Llamazares i Joan Herrera, portaveus d'IU-ICV, ja han anunciat que presentaran un recurs i ERC també s'ha pronunciat en contra de la col·locació de la placa, la tercera que hi haurà al Congrés després de la dels reis Joan Carles i Sofia i la dedicada a Clara Campoamor, promotora del sufragi femení.


Mentrestant, en el grup parlamentari socialista hi ha molta mala maror per la manera com Bono -catòlic practicant- ha portat el tema (“son cosas de Bono”, ha dit un portaveu del Govern Zapatero) i ja s'han donat instruccions als seus diputats de no assistir a l'acte d'homenatge a Santa Maravillas. Tenen el convenciment de que el PP i l'Opus els han colat un gol amb el permís del president de la cambra. I no van desencaminats. A partir d'ara, cada vegada que un membre del PSOE o del Govern es pronuncii a favor de la laïcitat de l'Estat i de la retirada dels símbols religiosos dels edificis oficials, algú els podrà recordar la placa d'una monja col·locada en el Congrés durant un mandat socialista. I també els podran esmentar els morts republicans que encara resten ocults dintre de mil i una foses repartides per la pell de brau esperant que desapareguin els obstacles polítics i jurídics per poder reposar amb tant d'honor com la santa que Bono i els seus companys de la Mesa del Congrés han volgut recanonitzar a la cambra baixa.


Imatge: Santa Maravillas.

Busco bisbe que pagui multes

Federico Jiménez Losantos, personatge que no es considera periodista però que té a la seva lliure disposició els micròfons de la COPE, ha dit que la sentència que el condemna a pagar una multa de 36.000 euros per un delicte d'injúries contra l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón és “un nyap” que “només aconsegueix espantar i atemorir els periodistes”.

I té raó. Amb tota la humilitat d'un professional que sí que creu ser periodista, puc dir que estic acollonit. A partir d'ara ja no podré vexar a ningú, ni causar-li danys injustificats a la seva imatge, ni desacreditar-lo públicament d'una manera innecessària i gratuïta, ni insultar-lo, ni imputar-li fets falsos...

En resum, un fàstic.

A menys, naturalment, que hi hagi algun senyor bisbe disposat a pagar les multes i que els contribuents segueixin marcant la casella de l'Església Catòlica a la declaració de la renda.

Siguem seriosos. En aquest afer no estem parlant de llibertat d'expressió, sinó del preu que la Conferencia Episcopal està disposada a pagar per garantir a Jiménez Losantos una altra llibertat: la d'insultar cada matí.

Un preu que a mig termini pot sortir car tant en euros com en nombre d'ovelles que acabin abandonant el ramat.

Polítics a l'ombra

Reunió entre el candidat republicà a la presidència del Estats Units i el representant d'una de les organitzacions religioses cristianes més poderoses i influents del país. El portaveu religiós li exigeix al candidat que si vol obtenir el suport electoral del clero s'ha de comprometre a designar jutges pro-vida quan arribi a la Casa Blanca. El veterà polític, que sent una profunda repugnància cap al personatge en qüestió, se'l treu del damunt donant-li la seva paraula que ho farà així.


Poc després, el representant eclesial trenca la confidencialitat de l'acord filtrant-lo a la premsa i, immediatament, la qüestió és debatuda en una reunió de treball del candidat republicà amb els seus assessors. Tots ells queden sorpresos quan el presidenciable treu importància al seu compromís verbal:


“He mentit a un mentider. A un miserable. Ell és el problema d'aquest partit. Ell és el problema!. No jo. Digueu a aquest monstre que el Senat nord-americà és el que proposa i aprova als jutges. No el clero. Si volen opinar sobre l'elecció dels jutges, que es presentin per senadors!”.


El protagonista de l'escena no és John McCain sinó el fictici senador Arnold Vinick (un extraordinari Alan Alda) que a la setena temporada d' “El ala oeste de la Casa Blanca” (AXN) es presenta a la cursa electoral en representació del Partit Republicà.


Les seves paraules m'han fet pensar amb Barack Obama, que acaba de vèncer Hillary Clinton a les primàries demòcrates i que serà el primer candidat negre a la presidència dels Estats Units. Obama s'ha hagut de donar de baixa de la congregació protestant de Chicago de la qual formava part des de feia una vintena d'anys – l'Església Unida de la Trinitat de Crist- pel to políticament incendiari i racista (en aquest cas contrari als blancs i a Clinton) d'algun dels sermons. Unes idees que el candidat demòcrata no pot permetre que apareguin vinculades a la seva persona si vol aplegar prou vots per accedir a la Casa Blanca.


En un país com els Estats Units, els lobbys religiosos, econòmics i polítics pressionen de valent als candidats i aquests han de saber trobar el punt just entre els seus principis i els seus interessos electorals (vegis les declaracions d'ahir d'Obama favorables a Israel).


I és en aquesta lluita, on un candidat, fart de rebre constants pressions, pot acabar dient, sempre de portes endins, paraules similars a les del presidenciable republicà d'”El ala oeste de la Casa Blanca”.


Qui sap si en alguna de les reunions amb els seus fidels marianistes, Rajoy ha llençat l'aparell de ràdio per la finestra, ha esparracat “El Mundo” i, imitant a Arnold Vinick, ha pronunciat la següent sentència: “Si Losantos, Pedro J. i Rouco volen fer política, que es presentin a les eleccions!”


Quins temps aquells en els que tot valia a la dreta per impulsar Mariano cap a La Moncloa!


Vídeo: Escena de la reunió del candidat republicà amb els seus assessors (en anglès).

Losantos i el fill de Satanàs

En una de les seves elocucions matinals amb les que desperta, encès d'ira, al Madrid conservador i a les rodalies hispàniques, el radiofonista Federico Jiménez Losantos ha acusat a l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón de ser, textualment, un “fill de Satanàs”.

L'atribució d'aquesta paternitat al príncep dels dimonis és lògica tenint en compte que qui paga a Fede és l'Església presidida per un Papa, Benet XVI que ha ressuscitat l'infern després que el seu antecessor Joan Pau II assegurés que la foguera eterna no ocupa cap parcel·la física sinó que és “la situació de qui s'aparta de Deu” i que en Pere Botero “ha estat vençut” perquè Jesús ens ha alliberat del seu temor.

Per Benet XVI, “l'infern existeix i és etern”. Per a tant, si hem de fer cas al mestratge de Ratzinger, algú ha d'administrar, entre flames, el càstig del judici final i aquest personatge no pot ser cap altre que Satanàs assessorat, això sí, pel seu fill Ruiz-Gallardón que, per alguna raó, ha decidit continuar en el món de la política.

Jiménez Losantos ha triat l'insult just i precís perquè té ben clar que qui paga mana. Si l'estrella de la COPE cobrés el sou d'una casa de barrets hauria dit que l'alcalde és un fill de la gran puta, però ja sabem que no és el cas i que la Conferència Episcopal no es dedica a aquests negocis de la carn. Els bisbes toquen altres gèneres relatius a la domesticació de les ànimes i per fer-ho necessiten, això sí, veus i plomes posseïdes pel diable. Les mateixes que, de tant acollonir al personal, han contribuït a que la dreta política no estigui ara a punt de posar-se a governar.




Vídeo: L'estrella de la COPE donant lliçons a Franco a "Polònia"

Humor episcopal

La picabaralla entre la Conferencia Episcopal i el Govern socialista provocada per la declaració electoral -i electoralista, per no dir hipòcrita- dels bisbes ha estat font d'inspiració pels humoristes gràfics. Aquí teniu una selecció d'acudits que he recollit els darrers dies a la premsa catalana i espanyola.

| View | Upload your own

Cria bisbes...

L'inefable i impagable Paco Vázquez, ex alcalde d'A Coruña, socialista sui generis, catòlic practicant i actual ambaixador espanyol en el Vaticà declarava l'altre dia que les relacions amb la Santa Seu “han millorat molt darrerament” i pronosticava que “el proper mes de maig, la Conferència Episcopal no renovarà el contracte a Jiménez Losantos”.

Tothom sap com és l'ambaixador (per alguna cosa la direcció del PSOE se'l va treure de sobre enviant-lo a Roma) i cap observador polític pot dubtar que Vázquez ha aconseguit entre les parets laberíntiques del Vaticà audiència directe amb l'Esperit Sant. Tot i això, fer aquestes valoracions i pronòstics quan una part important dels cardenals i bisbes espanyols (amb l'excepció dels catalans i els bascos) acaben de treure al carrer el Sant Cristo Gros contra el govern Zapatero, no deixa de ser una temeritat.

Convertir, a gairebé dos mesos de les eleccions, un acte litúrgic en un míting polític del nacionalcatolicisme no sembla precisament un gest que pugui interpretar-se com una millora de les relacions entre el Vaticà i el govern espanyol. Tampoc mereix gaire credibilitat que els bisbes s'erigeixin en defensors de la democràcia, dels drets humans i del matrimoni quan l'Església Catòlica és una estructura de poder autoritari, que vulnera, a més, el dret de les dones a exercir el sacerdoci i que impedeix el matrimoni a capellans i membres de les ordres religioses, fent-los ofegar, en un algun fosc racó del cervell, sentiments i desitjos tan humans com l'amor i el desig.

És també el Vaticà qui amb les seves polítiques contra els mètodes anticonceptius condemna cada dia a milers de persones a caure víctimes de malalties com la sida i qui, condemnant determinades línies d'investigació científica, obstaculitza la troballa de solucions a problemes sanitaris que pateix la Humanitat.

Són, per últim, aquesta Cúria, aquests cardenals i bisbes, els que intenten, com en el franquisme, que la legítima creença religiosa no sigui un acte íntim, sinó que impregni i governi tota la societat. El mateix, en definitiva, que volen els talibans.

Mentrestant, la direcció del PP ha optat per mantenir-se a distància de l'acte de Madrid. Ha expressat “el màxim respecte” per les crítiques dels bisbes a la política social del govern Zapatero, però Rajoy, Acebes i Zaplana no van treure el nas per la plaça de Colón, l'indret que ja es comença a conèixer com "el derechódromo de Madrid". El discurs eclesiàstic sintonitza amb la branca de dreta extrema del PP, però, amb les eleccions a la cantonada, convé donar una imatge centrada per atraure al màxim d'electors.

Ho reclamava ahir molt gràficament el número dos dels socialistes, Pepe Blanco: “La direcció del PP ha de deixar d'amagar-se sota les faldilles dels bisbes, s'ha de treure la careta i abandonar la hipocresia”.

I també s'ha expressat clarament l'ex-ministre i catòlic practicant José Bono: “Alguns dirigents de l'Església no van obrir la boca quan va governar el PP i no l'han tancat quan governa el PSOE”. Una clara referència al fet que en cap moment durant el mandat d'Aznar, els bisbes li van exigir que es fes marxa endarrere legislativa en qüestions com l'avortament o el divorci. “Espanya -ha recordat Bono- és el país d'Europa que millor tracta a l'Església en el pressupost, l'ensenyament, els exercits...”.

És, precisament, aquesta actitud conciliadora amb la jerarquia eclesiàstica mantinguda fins ara per Zapatero la que ahir va ser criticada amb ironia pel líder d'IU, Gaspar Llamazares: “Cria bisbes i et trauran els ulls”.

Tornant a Paco Vázquez i al seu pronòstic sobre la no renovació del contracte de la COPE amb Jiménez Losantos, hem trobat a YouTube (gràcies a la llista EnCatalà) un recanvi que podria fer avançar l'emissora pel camí del cel i de la terra, pel regne de Déu i pel territori pecador dels humans. Un bisbe, en definitiva, tan concentrat en la seva tasca que després de fer un discurs acaba utilitzant el micròfon per ruixar amb aigua beneita ves a saber quines instal·lacions. I el tècnic de l'acte, amb els pèls de punta...




Acudit: Xavi Torrent / El Punt

Les set vides del cangur

Pensar que el gat és l'únic animal que gaudeix del luxe de tenir set vides és un error. Sobretot després de veure aquestes imatges del Campionat de Bathurst 1000 V8 Supercar d'Austràlia, una cursa anual celebrada fa uns dies al Circuit de Mount Panorama, a Nova Gal·les del Sud.

Un cangur va entrar a la pista i va esgotar, com a mínim, cinc de les seves set vides. Dos dels cotxes van arribar a topar entre ells, però ningú va patir ferides i l'animal va sobreviure a una experiència que recordarà al llarg de les altres dues vides que li queden saltant marges.

D'ara endavant, si en una nit de lluna plena apareix un cangur fent marramaus, ningú s'estranyarà. Serà l'heroi de Mont Panorama, el marsupial budista que aspira a sumar prou karma per ser pilot de carreres. Serà, en definitiva, el cangur que en una anterior reencarnació havia estat gat.

El dimoni dins la Nintendo

"Si no fas bondat vindrà l'home del sac i se t'emportarà!!".


Voler acollonir a les criatures d'aquesta manera resulta avui dia tan patètic i ridícul que l'únic que s'aconsegueix és fer-los riure. En plena era d'internet, el que cal fer és agafar al fill, asseure'l davant l'ordinador, entrar a YouTube, fer-li mirar un vídeo d'alguns integristes cristians com Josué Yrion ... i creuar els dits perquè el pastor evangelista faci més efecte que el mític home del sac.


Els pares que, per exemple, es volen escaquejar de comprar una videoconsola Nintendo als seus fills poden intentar que la Wii deixi de ser l'objecte del desig dels menuts amb aquest vídeo en el qual Yrion assegura que el diable és a dins les màquines i els jocs de la multinacional japonesa i provoca als jugadors epilèpsia, ceguesa per destrucció dels nervis òptics i tumors cerebrals malignes.

Per reforçar els seus arguments que no s'aguanten ni amb pinces, el famós predicador explica que el 1997 van haver de ser hospitalitzats al Japó 700 nens "por jugar a un Nintendo llamado Pocket Monsters". "Los niños comenzaron a vomitar una baba blanca y saltaban desde el piso hasta arriba en el techo y caian de vuelta en-de-mo-nia-dos!!. Si tu hijo tiene una máquina de Nintendo, si es que no está endemoniado, lo estará muy, muy breve."

Josué Yrion hi posa molta convicció, però haurà d'anar a confessar-se per mentider tota vegada que atribueix a un videojoc un problema que en realitat el va produir un episodi de dibuixos animats d'una sèrie del mateix nom protagonitzada pels Pokémon. Els canvis de color ràpids i sobtats en una escena van provocar un brot d'epilèpsia fotosensitiva en nens que ja patien aquesta malaltia. El fenomen està molt estudiat i la mateixa Nintendo, que es va limitar a vendre la llicència per fer els dibuixos animats, tenia des del 1993 una normativa que regula el ritme de canvis de colors en els seus videojocs.

Recentment, el comitè organitzador de Londres 2012 ha retirat un vídeo promocional del logo dels jocs olímpics davant el temor que pogués provocar danys als afectats per aquest tipus d'epilèpsia.

Naturalment, ni l'incident televisiu del 1997 a Japó ni aquest darrer cas tenen rés a veure amb el dimoni pelut i malvat que passeja pel món del bracet del cridaner pastor Josué Yrion.

Apropiant-se petits cervells

Rafael García, el capellà de Villanueva de Bogas, un poble de 800 habitants de la província de Toledo, ha amenaçat en impedir que els nens i nenes facin la primera comunió si els seus pares no presenten objecció de consciència a l'assignatura obligatòria d'Educació per a la Ciutadania.

El mossèn ha enviat als pares dels infants que assisteixen a catequesi una carta amb la següent ordre:

"Los padres que se consideren cristianos y quieran que sus hijos se eduquen en los valores y principios morales del Evangelio, deben presentar en la secretaría del colegio la objeción de conciencia lo antes posible, ya que esta asignatura va frontalmente en contra de estos valores y principios"

La nota acaba advertint el següent: "Las Parroquias se guardan el derecho de poder negar a alguien la catequesis si no se presenta dicha objeción de conciencia".

El capellà d'aquest poble s'ha convertit doncs en la punta de llança de la campanya contra Educació per a la Ciutadania que des de fa temps porten a terme els bisbes, el PP i els seus mitjans de comunicació. Diumenge va ser llegida a totes les esglésies de la província de Toledo una carta pastoral de l'arquebisbe i cardenal primat d'Espanya, Antonio Cañizares en la qual -sense exigir l'objecció de consciència- carregava durament contra la nova assignatura:

"Esta Educación para la Ciudadanía es inaceptable en la forma y en el fondo: en la forma, porque impone legalmente a todos una antropología que sólo algunos comparten y, en el fondo, porque sus contenidos son perjudiciales para el desarrollo integral de la persona".

Probablement els capellans del morro fort tenen raó en una cosa: suposant que una criatura del segle XXI i de la generació PlayStation/Wii surti de catequesi convençuda que quan s'empassi l'hòstia sagrada li entrarà el cos, la sang, l'ànima i la divinitat de Crist, la despesa neuronal per entendre aquest i altres preceptes metafísics haurà estat tant elevada que ja no hi haurà espai per assumir idees terrenals i vulgars com el respecte als drets humans i als valors democràtics, la pau i la solidaritat, la igualtat entre homes i dones, el saber viure responsablement en una societat oberta i plural etc. etc.

En el fons, amb la seva carta enviada als pares, el capellà de Villanueva de Bogas intenta apropiar-se totalment del petit cervell de les criatures, perpetuant, gràcies a Déu ara només amb amenaces, allò que ja feien amb sang i foc a l'Edat Mitjana.

Postdata (9-6-2007): El capellà de Villanueva rectifica

Foto: església parroquial de Santa Ana, a Villanueva de Bogas