Lectors amb mono?

Per un dia, les portades de les edicions de Madrid d'El Mundo, l'ABC i La Razón s'entretenen amb Euskadi i no dediquen ni un titular a Catalunya.

Estic preocupat pels seus lectors. No tindran mono?

El Sí i Sí i el No

Ja tenim doble pregunta, o “pregunta encadenada” que diu l'autoexclòs Pere Navarro, el timoner d'un PSC fracturat i sense rumb. Naveguem cap a Ítaca per les aigües de l'etapa prèvia del “no referèndum”, la consulta que només convocarà el president Mas si l'estat espanyol dóna permís, cosa que és molt, moltíssim, suposar, per no dir pura ciència ficció.

Rajoy no vol ni sentir a parlar del dret a decidir dels catalans per allò que a la pell de brau (zona hispana) han mamat des de petits i la constitució postfranquista consagra -“la indisoluble unidad de la patria”- però encara que es revestís de valor, de britànic home d'estat del segle XXI, i fes un pas endavant democràtic, el seu entorn , el polític, l'econòmic, el social i, sobretot, el mediàtic, trossejaria al gallec i se'l menjaria amb patates malgrat que el plat resultant fos del tot insubstanciós i sense gust a res. El menú no tindria cap importància. Tothom s'asseuria a la taula i felicitaria al xef.

I una cosa similar li passa a Rubalcaba, líder en hores baixíssimes a qui li fan el llit des de dins mentre a fora espera veure desfilar el seu cadàver Rosa Díez, que amb els anys ha passat de festejar amb els nacionalistes del PNB intervenint en les tasques del govern basc a ser la gran dama de l'espanyolisme, admirada fins i tot pels falangistes.

Així doncs, desprès de mesos i mesos amb el món polític i periodístic català donant  interminables i repetitives voltes dins la roda del hàmster, ja tenim doble pregunta prou inclusiva i salomònica per fer feliç a quasi tothom:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Si / No
En cas de resposta afirmativa: Vol que aquest Estat sigui independent? Si / No

Per a tant, hi haurà l'opció Si i Si, l'opció Si i No i l'opció No. Qui no es conforma és perquè no vol...o és gran admirador de Sánchez-Camacho, Navarro o Rivera.

Fins i tot, tenim data pel referèndum: 9 de novembre del 2014, aniversari de la caiguda del mur de Berlín i festa de l'Almudena a la Villa y Corte, una coincidència, la de l'Almudena, que ha indignat d'allò més a l'ABC i que demostra sense cap mena de dubte l'absoluta malignitat dels separatistes. En el rotatiu madrileny, tan constitucionalista ara i que tant va fer pel cop d'estat del 1936, s'estiren els cabells sense tenir en compte que unes quantes generacions de catalans han estat influenciades pel NO-DO i pels seus missatges sobre “la laboriosidad del pueblo catalán”. Ells faran festa i nosaltres, suposant que ens deixin, farem l'esforç d'anar a votar.

Amb l'anunci d'ahir ja s'ha complert una part del camí protocol·lari, aquell que diu que, abans de tirar pel dret amb unes eleccions plebiscitàries i amb una declaració unilateral d'independència, s'han d'esgotar les vies legals per més que aquestes estiguin tancades a pany i forrellat. És qüestió d'aplegar les màximes voluntats, de preservar la imatge cap a l'exterior i d'intentar fer amics a fora demostrant que entre els arguments evidents per justifiquen la independència hi ha també el comportament no democràtic de l'estat espanyol.

El guió preveu que el següent pas sigui demanar a l'estat que traspassi a la Generalitat la competència per organitzar referèndums d'acord amb el que preveu l'article 150.2 de la Constitució o que no posi impediments a l'aplicació de la llei catalana de consultes, que ara està en fase de tramitació, dues opcions que toparan amb la negativa absoluta del govern del PP.

Mentrestant la federació de Convergència i Unió ha guanyat oxigen per no trencar a curt termini el seu matrimoni polític, per tirar endavant l'aprovació dels pressupostos amb els republicans i per aturar la davallada de les expectatives de vot; ICV-EUIA podrà acabar de desfullar la margarita sobre la relació de Catalunya amb l'estat espanyol; ERC i la CUP celebraran una mica més que la paraula “independència” aparegui a la pregunta d'un referèndum sobre la independència (la política té moltes paradoxes); i el PSC, PP i Ciutadans continuaran gesticularan des de fora contra el pacte de la doble pregunta reproduint, encara que aquesta vegada sigui virtualment, la foto que es van fer plegats el Dia de la Constitució amb la virreina Maria de los Llanos de Luna.

En aquest context d'una certa teatralitat històrica, on cada força política mira de reüll a les altres i escenifica allò que esperen d'ella els seus electors, només faltaria que TV3 programés els propers dies “Sissí emperadriu”. Com es posaria en Marhuenda pensant amb el doble Si i Si de la independència!. Ja imagino el titular de portada de La Razón: “Los separadores manipulan a Romy Schneider con el dinero de todos”.

Foto: Mas amb els líders dels partits anunciant la data i la pregunta. Juanma Ramos / El Punt Avui 

Vesprada unionista

Vespre amb desfilada pepera-unionista. En pocs minuts han parlat sobre Catalunya un reguitzell de personatges: Dolores de Cospedal, el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, Alicia Sánchez-Camacho, l'inefable Aznar i l'editor Lara.

I això no ha succeït en el festival de cinema fantàstic de Sitges, amb les seves injeccions de terror directament a la vena, sinó al Telenotícies vespre de TV3,  la televisió publica catalana acusada tan sovint pels polítics i mitjans unionistes de ser fastigosament sectària i adoctrinadora.

És bo i necessari conèixer l'opinió de tothom, pensin el que pensin, diguin el que diguin. Ara bé, algú es pot imaginar una desfilada similar, però sobiranista catalana, a televisions públiques espanyoles com  Telemadrid i TVE?

Aquestes coses també marquen la diferència.

Navarro busca un unicorn

Avís urgent. S'ha perdut un unicorn. Si us plau, qui el trobi que truqui el més aviat possible al carrer Nicaragua. La cosa és imperiosa. En Pere Navarro el portarà a Madrid com a mascota mitològica per negociar la també mítica “solució federalista” fent front comú amb Esperanza Aguirre, la lideressa que vol "catalanitzar Espanya" i que, segons el primer secretari del PSC, combrega per fi amb les tesis dels socialistes catalans.

El ministre Wert, que persisteix amb la idea d'“espanyolitzar” als alumnes catalans, ha declinat la invitació, malgrat que fonts coneixedores de la trobada “federalitzadora” asseguren que, fent un brindis a la Transició, es servirà cafè (amb llet o sense) per a tothom.

Això sí, que ningú tingui pressa: en Mariano manté l'oferta d'un diàleg sense data de caducitat.

Javier Cercas i el semàfor

En un article publicat a El País Semanal, l'escriptor Javier Cercas qüestiona que el dret a decidir sigui sempre democràtic ("en democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente”) i posa com a exemple gràfic un semàfor: “Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme”. Afegeix que en democràcia el dret a decidir només es pot exercir dins la llei i no dubte en utilitzar aquella que és la peça central de l'argumentari unionista de sempre: que la Constitució marca clarament que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol.

D'acord amb això i fet i fotut, els catalans, com a poble, no hi tenim res a pelar perquè sempre serem una minoria dins el dret a decidir espanyol, que aquest sí que constitucionalment val.  O, dit d'altra manera, que l'imperi de la llei és un bé superior a la democràcia i a la llibertat, una premissa que portada a altres contexts històrics hauria servit per defensar l'esclavisme i la segregació racial.

Desprès de marcar les línies vermelles, l'escriptor fa una giragonsa i sembla tocar de peus a terra: “Si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar”. En aquest sentit, proposa que els partits catalans es presentin a les eleccions deixant clar en els seus programes si volen o no volen la independència com a pas previ al que ell defineix com “la vía azarosa del referéndum”: “Si hay una mayoría de partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum; si no la hay, no.”

El que proposa Cercas és que votem (eleccions autonòmiques) per saber si hi ha una majoria suficient per tenir dret a votar (referèndum). D'alguna manera nega que el dret a decidir és una opció directa i plenament democràtica, un dret inalienable del pobles  i oblida (o ho fa veure) que en el Parlament ja hi ha una majoria que dóna suport al dret a decidir i a tenir un estat propi (CiU, per exemple, parlava en el seu programa dels comicis del 2012 d'una transició nacional cap a l'estat propi).

Les urnes ja han dit el que havien de dir i tenim un parlament clarament favorable al referèndum  però si es fes el que ell proposa (unes eleccions en les quals el partits es presentessin a favor o en contra de la independència) serien uns comicis plebiscitaris i per a tant ja no seria imprescindible una consulta posterior, que tampoc seria acceptada pel PP i el PSOE.

L'autor de “Soldados de Salamina” i estudiós del falangisme i del colpisme hauria de fer l'esforç intel·lectual de preguntar-se si el marc constitucional espanyol, que impedeix l'exercici del dret a decidir a milions de persones i que va ser construït i aprovat fa 35 anys sota el soroll dels sables i la ferum del postfranquisme, passaria ara la prova del cotó democràtic. El cotó del segle XXI i no pas el que arribava de les colònies de l'imperi espanyol.

Tornant a l'exemple d'en Cercas és ben cert que si anem amb cotxe o a peu sempre ens hem d'aturar quan trobem un semàfor en vermell, però també podem continuar caminant carrer avall i creuar per un pas de vianants. Ho podem fer exercint el nostre dret a decidir amb permís o sense del que ha posat aquell semàfor-trampa que sempre està, i probablement estarà, en vermell.

L'Espanya eterna

La brunete mediàtica ja ha declarat la guerra freda a Anglaterra (sic). S'obliden del País de Gal·les i d'Escòcia (Gran Bretanya) i també d'Irlanda del Nord (Regne Unit). Gibraltar deu ser només un bastió dels anglesos i no pas dels britànics.

En temps de Barcenas, sobresous polítics en negre i desastres ferroviaris, el penyal torna a protagonitzar l'actualitat política i mediàtica. Atiar la flama, remoure els tions del nacionalisme espanyol. És la gran cortina de fum que ja emprava el franquisme per tapar les vergonyes de la dictadura. Coses de la dreta espanyola d'abans i de la dreta d'ara. L'Espanya eterna. La mateixa que va signar els tractats d'Utrecht entregant Gibraltar i Menorca als britànics i obtenint, a canvi, el vist i plau internacional per esclafar als catalans amb sang, foc i decrets...

És l'Espanya de sempre. La que es nega a reconèixer l'opinió dels gibraltarenys contraria a cedir sobirania a Madrid i expressada en successius referèndums. I la mateixa que no vol respectar el dret a decidir dels catalans. Un dret bàsic i tossudament democràtic.

Dibuix: JAP en El Punt Avui.

Aznar contra la carn d'olla de Rajoy

Aznar és com el Guadiana. Passa llargues temporades desaparegut dedicant-se als seus negocis internacionals consistents en omplir el calaix donant consells i traficant amb la seva cartera de contactes i, de cop i volta, reapareix en el món de la política per tocar al seu hereu de La Moncloa allò que no sona.  Una pessigada dolorosa per aquí i una puntada de peu per allà. La carn d'olla de Rajoy deu estar a hores d'ara ben encetada per aquest foc amic.

Nou capítol. Pel·lícula de por la d'ahir al vespre per Antena 3. De terror i de retorn al passat. De regust a resclosit. De fàstic. L'expresident espanyol s'ha fet entrevistar per la tele del Grupo Planeta per disparar a boca de canó contra el gallec a qui des de la dreta mediàtica cavernícola es va batejar amb el sobrenom de “Maricomplejines”. Un tou de merda, vaja.

Resumint per no fer-ho llarg. Aznar ha dit que s'han de baixar ara mateix els impostos; que Espanya necessita una profunda reforma fiscal; que és molt greu destruir les classes mitjanes; que el govern ha d'actuar d'una punyetera vegada; que l'executiu ha de tenir un projecte polític i uns objectius renovats; i que quan es governa amb el suport d'una majoria absoluta cal aplicar el programa pel qual s'ha estat elegit.

O sigui tot allò que Rajoy, sotmès a les seves circumstàncies, als seus dubtes i a l'allargada ombra de la Merkel, no fa.

I no n'ha tingut prou. Aznar ha amenaçat amb tornar a la política activa si les coses se li escapen definitivament de les mans al gallec i ho ha fet deixant anar una frase lapidària: “Compliré amb la meva responsabilitat, amb  la meva consciència, amb el meu partit, amb el meu país. Mai he defugit les meves responsabilitats”.

En definitiva, una entrevista que, amb el teló de fons del cas Gürtel i les culpes atribuïdes des de l'actual direcció del PP als que manaven abans en el partit, pot encendre encara més la pólvora de l'enfrontament entre marianistes i aznaristes. Una guerra interna amb fronts oberts, recordem-ho, no tan sols dins la dreta mediàtica i el Partit Popular, sinó també a diferents àmbits del govern on cada bàndol hi té els seus peons. Uns i altres preparats i movent fils per quan arribi l'hora del fratricida escac i mat.

Vídeo resum de l'entrevista

Foto: Aznar abans de començar l'entrevista d'ahir al vespre.  / Antena 3.

La radicalitat democràtica de Chacón

Fet inèdit: Carme Chacón va protagonitzar ahir un acte polític a Catalunya, concretament a Tortosa, i ho va fer sense que estem, que jo sàpiga, en campanya electoral.

 Desprès de la sorpresa inicial, la pregunta del milió: ha sabut la diputada trobar el camí des de Madrid sense l'ajut preciós i imprescindible d'un GPS?

 Per qui no ho recordi (les llargues absències fan feble romandre en la memòria dels ciutadans), la senyora Chacón va ser cap de llista del PSC per Barcelona a les eleccions generals del 2008 i del 2011 però des de que aspira, com els generals, a tenir “mando y plaza” a Madrid, és cara de veure a Catalunya i fins i tot, per allò del què diran a les Espanyes o, no siguem dolents, per convicció pròpia, defuig seguir algunes directrius, diguem-ne atrevides, del seu partit que, també cal recordar-ho, continua essent el PSC i no pas el PSOE. 

Doncs bé, ahir, la ben trobada Chacón, l'ombra allargada que, tot i estar sotmesa a purga com els cargols pels compañeros del PSOE, segueix planant damunt el futur més aviat negre de Rubalcaba, va demanar al govern de la Generalitat que en lloc de preocupar-se tant per “l'estat català” ho faci per “l'estat dels catalans” i es va pronunciar taxativament a favor de “la radicalitat democràtica” per a la necessària renovació de les institucions.

Però, parem màquines i que ningú de més allà de les terres nostrades s'alarmi: per la molt federalíssima Carme Chacón el lliure exercici del dret dels catalans, entre ells els seus electors, a decidir què volem ser quan siguem grans no forma part d'aquesta radicalitat democràtica feta a mida que tant pregona. Faltaria més!.

"Catalanitzar Espanya"

Article del periodista José Maria Carrascal a l'ABC (llegiu-lo fins el final: hi ha sorpresa)

                             CATALANIZAR ESPAÑA

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa. Además, dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas - más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares - y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás.

Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.

Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanicidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia.

Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como "espíritu español", apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales. Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres.
            
Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos y al empeñarnos en sujetar el alma española a
tales características, la hemos empequeñecido, mutiladola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.

No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses.  ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes!   ¡Qué ceguera ¡ ¡Qué desatino!
            
Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes.

Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de quenuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.

España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia.Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.

Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.

Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse "porque el Ejército no lo permitiría", siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?

No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas. Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su "seny".
            
Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.
          

No us exciteu gaire. Aquest article que sembla ben actual el va escriure en Carrascal i va ser publicat a l'ABC...però el 3 de febrer del 1978. Fa 35 anys!!

Ha plogut molt des d'aquell 1978 en què dues forces polítiques, Convergència i Unió Democràtica, acordaven per primera vegada presentar-se juntes a les eleccions. Aquella època llunyana en la qual s'aprovava en referèndum la Constitució Espanyola...

Seria interessant preguntar-li a Carrascal si ara tornaria a signar un  article com aquell...

Ben segur que no. El veterà periodista nascut el 1930 a El Vellón, Madrid, segueix escrivint a les planes del conservador ABC però els darrers anys, en els seus articles, els catalans ja hem deixat de ser un exemple de seny, de modernitat...i hem esdevingut fins i tot uns potencials executors de neteges ètniques i provocadors de futures guerres civils. Trist retrat per aquells polítics de Catalunya que durant tres dècades van seguir el consell de José Maria Carrascal intentant, infructuosament, catalanitzar Espanya i perdent bous i esquelles en aquella missió impossible.

L'Estat espanyol, una vegada despertat del somni de l'opulència i enfangat en mil escàndols i misèries i amb totes les institucions fent aigües, està ben lluny de ser una autèntica democràcia moderna. Què proposaran ara els nacionalistes espanyols?. Importar suïssos i anglesos?. O seria més realista i pràctic que vinguessin ja directament els alemanys?

Espies i titelles de fil

En alguns mitjans de comunicació, una quasi desconeguda María Victoria Álvarez ha passat en pocs dies de ser l'examant de Jordi Pujol Ferrusola a l'excompanya sentimental. Són dues coses diferents. Ja entenc que als periodistes ens acostuma a agradar la crònica negra i, posats a vendre històries fosques, té més força fer-hi sortir una examant que no pas una exnòvia. L'examant sempre es pot salpebrar amb un punt d'erotisme pervers, mentre que l'exnòvia tenyida de rosa pot arribar a ser tan cursi, depressiva i depriment com Sant Valentí. Ja ho deia Mae West: “Les noies bones van al cel i les dolentes van a tot arreu”.


En tot cas, em dóna la impressió que tota l'esca del pecat de l'escàndol que està esbandint aquesta senyora o senyoreta arrenca del prefix "-ex". Revenja sentimental casolana transformada per qui sigui en arma política amb Mortadelos i Filemons pel mig, florers trampa i menú de luxe.

Estovalles selectes per un culebrot en temps de sobiranisme i de desplegament per terres nostrades, xiuxiuegen veus coneixedores del tema, de tot un estol de James Bond provinent de Madrid i amb seu camuflada a un edifici de la Diagonal.

L'Estat es defensa i mou fils emprant el que calgui: el despit d'una excompanya sentimental que portava dos o tres anys intentant sense èxit vendre un presumpte escàndol protagonitzat pel fill d'una família emblemàtica i revestida de gran senyera i que ara, mira quina casualitat, és escoltada per tothom; expolicies que es van convertir en detectius d'una agència ficada en mil merders i que, via ERO, han anat a parar al carrer transformant-se en exdetectius amb dossiers sota el braç; l'exsecretari d'organització del PSC i actual diputat a Madrid, José Zaragoza que ho nega tot però a qui des d'El Mundo (sempre l'allargada ma de Pedro J) apunten com el personatge que va encarregar a l'agència de detectius Método 3 la gravació del dinar de María Victoria Álvarez i la líder del PP català Alicia Sánchez-Camacho aquell llunyà 7 de juliol de 2010 en el restaurant La Camarga...

Com es pot veure, el prefix “ex” té molta força en aquesta història. “Ex” d'allò que era i ja no és i ecs de fàstic, tant si hi ha un bri de veritat com si tot és mentida.

Avui, El Gran Debate de Tele 5 emetrà una entrevista a l'examant o excompanya sentimental -digueu-li com vulgueu- del noi de can Pujol. No sé si la dama ha valorat bé les conseqüències d'entrar en el circ mediàtic, de posar-se encara més a l'aparador. En tot cas a les Espanyes la passejaran, parant o no la ma, per totes les sales d'espectacle perquè, per força o voluntàriament, ha entrat a formar part d'una maniobra més política que judicial que ben segur ja no depèn només d'ella. La Maria Victoria esdevindrà titella de fil, marioneta moguda des de les ombres i quan algú li faci alçar un braç o una cama contra la seva voluntat tal vegada recordarà amb nostàlgia aquell antic amor, aquell enamorament, aquella estimació que un dia va sentir i que, en desaparèixer, ha donat lloc a tanta misèria televisada.

Foto: María Victoria Álvarez durant una entrevista amb Antena 3.

Papers i falsedats

 M'ha cridat l'atenció una frase de la intervenció de Mariano Rajoy dissabte davant el comitè executiu del PP negant que hagués cobrat un sobresou en negre com apunten les anotacions atribuïdes a l'extresorer, Luis Bárcenas, publicades en El País:

"Són uns papers que no es sap d'on surten ni qui els ha posat en circulació, però que donen peu a tota classe de falsedats, i que inflamen el fariseisme més descarat per part dels que pensen que guanyaran alguna cosa amb aquest embolic".

Exactament això mateix podia haver dit Artur Mas en relació als papers publicats per El Mundo durant les eleccions catalanes, però, mira per on, ho diu  i es lamenta el líder d'un partit de l'interior del qual van sortir més veus que, aprofitant la jugada de Pedro J i de ves a saber quines clavegueres de l'Estat, van estendre mil dubtes sobre l'honorabilitat del president de la Generalitat...

Imatge: Un fragment de les anotacions publicades per El País.

Descollonament

He desconnectat, amb assaborit plaer, durant força hores i quan a les quatre de la matinada d'avui torno a donar un cop d'ull a l'actualitat, em trobo amb dues històries formidables:

A) Recorden aquell ex-registrador de la propietat amb mando en plaza que va prometre arreglar l'economia en dos anys, fer baixar l'atur, no pujar l'IVA i retallar-ho tot menys la sanitat, l'educació i les pensions?. Doncs l'amic Mariano assegura ara que demostrarà, fent un striptease  amb les seves declaracions de renda, que no ha cobrat sobresous  (sobre + sou) i que tot plegat és fruit d'una confabulació anti-pepera. Segur que serà així: tot ciutadà honrat sap que a la declaració de renda el primer que s'hi ha de fer constar és la pasta cobrada en negre. I Mariano El Parsimoniós serà lent com una tortuga gegant de les Galápagos (0,25 quilòmetres a l'hora) quan cal prendre decisions urgents però, que ningú no ho dubti: és fiable com un cotxe merkelià i honrat i honorable com un autèntic cavaller espanyol, aquell llegendari personatge al qual mai li passaria pel cap demostrar que no ha cobrat en B ensenyant els seus comptes en A.

Si l'hem de creure, Mariano té una fe sòlida, és a dir una creença no fonamentada en la raó, en el retrat exacte de la realitat econòmica que proporcionen les declaracions de renda. O com a mínim la seva.

Fa temps es va fer famós aquest eslògan de l'Agència Tributaria espanyola: "Hacienda somos todos". Vista, però, l'elevada circulació de sobres amb negre, el més apropiat seria dir que "Hacienda somos todos...pero unos más que otros". Veig que a la web haciendasomostodos.es hi surt un avís de "Página en construcción". Tal vegada algú del govern Rajoy que toca de peus a terra s'ha posat mans a l'obra per explicar les coses com són...

B) El Granada ha vençut al Madrid (1-0) amb gol en pròpia porta (el primer de la seva carrera) de Cristiano, el Despilotat d'Or. La fam de gol d'aquest noi no té aturador ni entén de colors!. Ell, que no és individualista ni pretensiós, surt fastiguejat del camp i l'altre portuguès, encantat com el primer d'haver-se conegut, exhala per enèsima vegada el mateix bruel de canvi de cicle: els meus jugadors són un desastre, a mi no em mirin i tot és fruit d'una confabulació judeo-maçònica, un contuberni diferent al d'en Mariano però també sensacional i gegantí que aplega als que fan el calendari de la competició, als àrbitres, a la premsa esportiva de Madrid i ves saber a quanta canallesca més. Tots ells vestits de blau-grana.     

Vist tot plegat, desconnecto unes hores més convençut que el retorn a l'actualitat m'aportarà un altre tip de riure. O més ben dit, un saludable descollonament.

Assumptes exteriors

José Manuel García-Margallo acaba de sortir a la segona edició del Telediario de TVE carregant contra la declaració de sobirania de Catalunya aprovada pel Parlament.

Quina paradoxa! El ministre d'Assumptes Exteriors ha estat el primer membre del govern espanyol en pronunciar-se per la televisió pública desprès de la votació!

Ja som independents?

25-N: Equip d'investigació

Em fan gràcia alguns dels col·legues periodistes quan es pengen l'etiqueta de membres de l' "equip d'investigació". En la majoria dels casos i salvant honroses excepcions, darrera aquesta grandiloqüent descripció no s'hi amaguen res més que uns receptors de filtracions interessades, de mitges veritats o, directament, de mentides.

Algú de ves a saber quin fosc estament els passa un esborrany que mai no arribarà a ser paper oficial i el diari de sempre el publica sense aportar cap prova i sense esbrinar abans què hi ha de cert en el que s'hi diu.  El director, famós per exercir més de polític sense urnes que de periodista, aplica el primer manament de la premsa groga: “No deixis que la realitat faci malbé una bona noticia”. L'objectiu és ben clar: intentar canviar la intenció de vot en una campanya electoral.

Mentrestant, a l'estament oficial es fan l'orni i diuen que han obert una "investigació interna" (una altra descripció grandiloqüent) per esbrinar, probablement sense cap resultat, coses que tal vegada ja saben: si l'esborrany existeix i qui l'ha filtrat.

Al mateix temps, comença a circular un rumor maliciós: el document ple d'acusacions va ser redactat quan manava un altre partit i, per a tant, quan l'actual cap de l'oposició era ministre de l'Interior. L'origen de la filtració pot venir, doncs, d'un altre costat...

I enmig de l'embolic, les víctimes de tot plegat presenten contra el diari querelles per injuries i calumnies que dormiran un llarg temps en algun calaix de ves a saber quin jutjat. Quan arribi la sentència, ja ningú recordarà els danys causats per aquell suposat "equip d'investigació". I, segurament, l'aparell judicial encara no haurà aclarit la qüestió de fons: què hi ha o no del cert sobre suposats comptes a paradisos fiscals i sobre presumptes finançaments il·legals dels partits.

Així es va fent política, justícia...i periodisme.

La "región" d'Euskadi

Tres quarts de set del matí. Poso el Canal 24 horas de TVE i expliquen que ahir els universitaris de Bilbao van ocupar temporalment "la sede del gobierno regional ".  Mira per on, a la televisió pública espanyola ja han convertit Euskadi en una "región" com Múrcia. Benvinguts al Dia de la Hispanidad.

Foto: Un moment dels incidents a Bilbao davant la seu del govern basc. / EFE

Nacionalcatolicisme

"Cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol es podria entendre, tal i com és avui, si no hagués format part de la llarga història d'unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d'aquesta unitat ens causen una gran inquietud", diu la declaració unionista aprovada per la Conferència Episcopal en una votació secreta amb 17 vots a favor i 4 abstencions, aquestes darreres, probablement, dels bisbes catalans.

I tenen raó: sense haver format part d'aquesta "llarga història d'unitat", els catalans seríem diferents: no estaríem tan emprenyats, fastiguejats i amb la caixa buida com ho estem ara!.

Si algú pensava que el nacionalcatolicisme era cosa del passat, anava errat. Existeix ara i aquí encara que la sacrosanta Constitució Espanyola consagra, i mai millor dit, en el seu article 16, el laïcisme de l'Estat establint que "cap confessió tindrà caràcter estatal". Han passat 37 anys des de la mort de Franco, però la jerarquia eclesiàstica encara sembla voler acompanyar sota pal·li a determinades autoritats civils marcant el pas amb l'himno nacional.

Històricament, els bisbes, amb honroses excepcions, sempre han sigut patètics, però a l'Espanya del PP cada vegada ho són més...

Foto: Franco sota pal·li.

Rajoy i l'"això d'ahir"

"Ningú m'ha pressionat. Qui ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit". Fantàstica mentida de Rajoy comentant "això d'ahir". L'eufemisme "això d'ahir", utilitzat pel president espanyol, és el que el ministre Luis de Guindos defineix com a "préstec favorable". Tot sigui per no esmentar la paraula maleïda: Rescat.

A la Viquipèdia es pot llegir que els camps del lèxic que acumulen més eufemismes són els referits al sexe, la mort, certes funcions corporals, la religió o qüestions ideològicament compromeses. Els afers de la butxaca pública, sobretot quan es socialitzen les pèrdues de la banca privada, tenen, en efecte, un alt component  ideològic.

Amb els deures europeus ja fets i abans d'anar a veure el partit de “La Roja”, Rajoy ha assegurat que els 100.000 milions que Europa posa a disposició del FROB per a sanejar el sector financer espanyol no afectaran el dèficit públic ni comportaran canvis macroeconòmics. En aquest sentit, els portaveus de La Moncloa han dit que la banca rebrà els fons a un interès superior al que haurà de pagar als socis europeus aquest organisme estatal que regularà els préstecs. Suposant que això sigui cert, que, francament, costa de creure, la butxaca pública encara hi farà negoci. És ven bé que els ciutadans som una colla de desagraïts...o d'incrèduls!.

Tant de tocar de peus a terra patint la lletra menuda d'hipoteques, preferents i altres productes financers enverinats, Rajoy tindrà feina en fer entendre a la ciutadania que en aquest rescat les coses aniran diferents. Tothom sap que en el casino sempre guanya la banca. I dubto molt que el PP, precisament pel seu component ideològic, estigui disposat a examinar amb lupa l'engranatge de la ruleta financera.

Dibuix: JAP / El Punt Avui

Dels pets a la merda

 El nou pressupost de l'Estat no tan sols ignora la liquidació del deute amb Catalunya sinó que, a més, redueix dràsticament la inversió pública a terres catalanes, convertint-lo en el territori més "castigat" de l'Estat. Aquesta és la "seriositat" del PP en la qual volien creure els convergents. Mentrestant, el portaveu del PSC al Parlament, Joaquim Nadal, no s'ha estat de dir que l’impagament dels deutes pendents és “una manifesta presa de pèl als compromisos del PP amb CiU dins i fora de Catalunya”. És així però què carai va fer el Govern Zapatero amb el deute pendent?. Doncs una manifesta presa de pèl als compromisos del PSOE amb el tripartit.

No ho veu així senyor Nadal?

Alicia Sánchez-Camacho deia això fa un any quan el govern del PSOE mirava cap a un altre costat a l'hora de pagar el deute a la Generalitat: “Si en el Partit Socialista de Catalunya tinguessin una mica de vergonya, haurien de dimitir els representants del partit que  van prometre que donarien suport per aconseguir els ingressos per Catalunya perquè ara s'ha demostrat que no tenen cap pes i no han aconseguit res del seu propi partit”.

Veient el nou pressupost de l'Estat, quin pes té la líder del PP català a la Moncloa?. Dimitirà la senyora Sánchez-Camacho?

Parlant de les retallades de les inversions de l'Estat a Catalunya, una de les demarcacions més perjudicades és la gironina que ha vist que en el pressupost de l'estat només hi ha una partida de 269 milions. El desdoblament de l'N-II, l'obra de mai no acabar, queda reduït al reinici dels treballs en el tram entre Sils i Caldes. El diputat gironí al Congrés del PSC, Àlex Sáez ha posat el crit al cel considerant-ho “un engany massiu als gironins i un incompliment dels compromisos electorals del PP” També ha denunciat “una manca de voluntat política per desdoblar l'N-II”.

Per si el tactisme polític i les ganes de parlar només per sortir a la premsa li fa perdre la memòria, cal recordar-li a Sáez que els incompliments venen de 20 anys enrere i que al menys dos ministres socialistes -Josep Borrell i José Blanco-  han enganyat sistemàticament als gironins en aquest tema.

Uns enganys que provoquen i continuaran provocant víctimes en accidents de trànsit.

Les coses són com són: en la relació amb Espanya, els catalans fugim dels pets per caure a la merda i així, a empentes i rodolons, anem fent...


Foto: Joaquim Nadal. / El Punt Avui

La Carta Manga

Una notícia de l'agència EFE assegura que el principal repte del flamant ministre Alberto Ruiz-Gallardón serà aconseguir que els ciutadans recuperin la confiança en la Justícia. Vista la pèssima situació de tot allò relacionat amb els tribunals i el viacrucis que pateix la ciutadania cada vegada que s'ha de perdre en el laberint judicial, de feina, el senyor Gallardón, en tindrà molta.

Una de les coses que haurà de fer, segons subratlla textualment la notícia és “abordar de inmediato y poder resolver en tres meses, y en diálogo con la oposición, la renovación pendiente del máximo interprete de la Carta Manga”.

Manga?

Doncs sí, manga!

Només hi ha tres opcions: a l'agència s'hi ha colat una ma negra que odia profundament la Constitució Espanyola, el text ha estat redactat per un fanàtic del còmic japonès o, simplement, tot plegat és degut a les presses per enviar la notícia. Amb quina ens quedem?

Enviem-los el cobrador del frac

La vicepresidenta econòmica en funcions, Elena Salgado ha descobert que fa tard per pagar a Catalunya els 759 milions d'euros que l'Estat deu en concepte d'inversions endarrerides, tal i com marca la disposició addicional tercera de l'Estatut. Segons Salgado s'hauria de fer un protocol i no hi ha temps material per preparar-lo abans del desembarcament de Mariano Rajoy a la Moncloa.

Ho ha dit així de clar i s'ha quedat tan tranquil·la malgrat que el pagament es va acordar el  19 de juliol a la comissió bilateral Estat-Generalitat i que els acords d'aquesta comissió són d'obligat compliment. Han passat quasi cinc mesos, la partida corresponent està prevista en els Pressupostos espanyols, però la senyora vicepresidenta en funcions ha afegit que  a més de no tenir temps per fer el protocol, els Pressupostos “constitueixen una possibilitat de gastar, no una obligació”.

Per acabar-ho d'arrodonir, Salgado ha dit que no veu motius perquè la Generalitat porti l'Estat als tribunals.

En resum, el govern del PSOE traspassa la patata calenta al PP i bona nit i tapat.

Mentrestant, l'executiu d'Artur Mas haurà de fer mans i mànigues per cobrir el forat d'aquests 759 milions que comptava rebre abans de final d'any i tal vegada s'haurà d'endeutar encara més pagant uns interessos molts superiors als que paga l'Estat.

Aquest maldecap per Catalunya pot provocar una paradoxa: a l'hora de passar els comptes amb la gent de Rajoy, els de Zapatero podran presentar uns números menys vermells i carregar un cop més contra el dèficit de les autonomies (com és probablement l'objectiu de l'impagament) però no així quan la Unió Europea es torni a  mirar en lupa el dèficit espanyol, un examen global que no distingeix entre l'Estat i les comunitats autònomes. Per a tant, si la Generalitat acaba tenint uns comptes més negatius això repercutirà en la nota de l'Estat espanyol a Brussel·les. Rajoy tindrà, aleshores, dues feines: superar com pugui el temporal comunitari i decidir -negociant amb Mas- si es vol merèixer menys que Zapatero la fama d'incomplidor i de trampós i si desitja o no que el cobrador del frac amb barretina acampi definitivament davant la Moncloa com un símbol més de l'espoli que pateix Catalunya.

Foto: La vicepresidenta Elena Salgado, a la roda de premsa d'ahir.  / EFE.